dijous, 15 de juliol de 2021

Els secrets arqueològics de Can Ramoneda

Moltes masies del nostre municipi tenen arrels romanes. En les seves rodalies han aparegut i apareixen restes ceràmiques que indiquen que en aquells remots temps ja eren unitats de producció rurals. És el cas que presentem en aquesta nova entrada.

De can Ramoneda ja n'havíem parlat en una ocasió anterior. Aquesta vegada presentarem de manera resumida els principals vestigis que ens demostren que possiblement en època de la República i de l'Imperi romà existia al mateix lloc un assentament rural que podria ser fins i tot una vil·la (uilla) romana que iniciaria la seva activitat al segle I aC.

Situacio de Can Ramoneda. La línia lila marca el possible pas
de la via Augusta interior; els punts vermells, altres restes romanes 
i el cercle més gran la situació de la hipotètica Rubricata.

En primer lloc, d'aquesta primera etapa romana republicana hem de dir que hi ha dues àrees de troballes arqueològiques situades entre el torrent de can Ramoneda i el xaragall "dels Pins". A la primera, ubicada a l'oest del torrent, entre aquest xaragall i el camí que es dirigeix vers la urbanització de les Valls de Sant Muç, s'hi trobà ceràmica ibèrica, romana i de vernís negre, així com un fragment de roda de molí de lava volcànica, cosa que ens indica una cronologia del segle I abans de la nostra era. La segona zona està situada a la llera del torrent de can Ramoneda, on van aparèixer les restes d'una fonamentació feta de còdols i carreus cimentats amb morter. A pocs metres al sud d'aquesta estructura, que possiblement tindria relació amb l'aprofitament de l'aigua del torrent, es va trobar un molí format pels dos elements o rodes: el catillus i la meta, que ara s'ubica als jardins de la rectoria de Sant Pere de Rubí.

Part inferior de la roda de molí trobada a Can Ramoneda.
Foto: Jordi Vilalta

Una mica més al nord, a la vora d'un hort, han aparegut més materials d'aquest primer segle abans de Crist: terrissa ibera, fragments de lava volcànica, que podrien haver format part d'un molí, i ossos.

En un camp proper a la masia han sorgit monedes d'època iberoromana: un as (peça de bronze) amb llegenda ibèrica d'Untikesken (Empúries), un de la seca d'Iltirta (molt probablement Lleida) i un altre de Bolskan (Osca). També hem de recalcar l'aparició de dues peces encunyades a Cástulo, la important ciutat ibera situada prop de Linares (Jaén), cosa molt rara a la zona catalana.

Anvers d'una moneda de plata de Kesse
                                               
Ja de l'època de l'alt imperi romà (segles I i II dC) s'han trobat restes a la part elevada de la dreta del camí asfaltat que porta a l'ermita de Sant Muç, és a dir a orient de l'actual masia, consistents en fragments de terra sigillata (un tipus de ceràmica fina envernissada de vermell maó típica d'aquesta època), de terrissa africana de cuina (elaborada a tallers del nord d'Àfrica), dos asos i 2 quadrants (un tipus fraccionari de moneda) del temps de l'emperador Claudi (que regnà entre el 41 i el 54 dC) i un sesterci de Trajà (entre el 99 i el 117 dC). També han aparegut objectes metàl·lics com dues fíbules, penjolls, botons, anells, una campaneta...
Anell romà trobat a can Ramoneda.
Foto: Jordi Vilalta

Prop de la casa de can Ramoneda, ens diu Francesc Margenat, possiblement discorria una via secundària romana que procedia de la ciutat romana de Terrassa (l'antiga Egara) i acabava a la via Augusta interior per la zona on ara es troba la masia de can Calopa. Segons aquest estudiós, és probable que molt prop de la masia hi hagués fins i tot un mil·liari si ens atenem al topònim medieval de la casa, que era "Clapers" i que indicaria unes pedres de senyal.

Ja entrats al segle III comptem amb la troballa de diverses monedes: un denari (de plata) del cèsar Alexandre Sever (222-235) i, a l'encreuament entre els camins de l'ermita de Sant Muç i el de can Roig i les Martines, dues peces dels emperadors Gal·liè (datada entre el 257 i el 258) i Claudi II (268-274) respectivament.

Moneda de plata de l'emperador
Alexandre Sever. Foto: Jordi Vilalta

Finalment direm que a un camp proper, ja d'època baix imperial, va aparèixer un aplic de bronze i un barrejador de perfums o osculatorium també del mateix material, conjuntament amb monedes dels emperadors Constantí el Gran i Constanci II, del segle IV.

Osculatorium  o barrejador de perfums del segle IV.
Foto: Jordi Vilalta

Com veiem, es tracta d'un interessant material que cobreix un arc cronològic extens situat entre el segle I aC i el IV dC (uns 400 anys), però, tot i així, i també a causa de la mancança d'excavacions arqueològiques a la zona, no sabem quina mena d'assentament hi havia als voltants de la masia de can Ramoneda: seria una vil·la romana? És el més probable. 

Bibliografia

- Font, J., 2017: “Troballes de material arqueològic a Can Ramoneda: les monedes”, Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 69, desembre de 2017, p. 2-7.

- Font, J., 2018: “Troballes de material arqueològic a Can Ramoneda: objectes metàl·lics”, Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 72, desembre de 2018, p. 6-10.

- Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l'entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 50, p. 2-52.

- Vilalta, J., 2010: "La colonització del camp en època romana republicana al territori de Rubí (s. II-I aC)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 55, desembre de 2010, p. 11-23.

- Vilalta, J., 2014: "Restes d'època romana republicana a l'entorn de la masia de Can Ramoneda", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 62, juny de 2014, p. 2-7.


dijous, 1 de juliol de 2021

Indústria i classe obrera al Rubí dels anys 40

La guerra civil de 1936-1939 va ser un sotrac importantíssim (a més d'un gran tragèdia humana) per moltes persones i per a tota la vida social, cultural i econòmica de Rubí, que havia perdut població; el 1940 tenia 6.159 habitants, menys fins i tot que 1930. També la indústria se'n ressentí, per suposat. Abans del conflicte a la nostra població aquest sector ja tenia un paper bàsic i ocupava un 55% dels rubinencs (especialment rubinenques). El sector predominant, des dels inicis de la industrialització, continuava sent el tèxtil, al qual pertanyien el 45,4 % de les empreses de Rubí.

Després de la guerra les indústries, que havien estat col·lectivitzades, foren retornades als antics propietaris. No obstant, la situació dins del context de la postguerra era molt difícil i les dures condicions que afectaven el país no fomentaren gens ni mica l'aparició de noves empreses. De fet en aquesta dècada a Rubí no es va obrir cap fàbrica nova (algunes feren, però, algunes ampliacions que després assenyalarem). L'aïllament internacional dels anys 40 va fer que el primer franquisme portés a terme una política autàrquica (és a dir, la independència econòmica de l'exterior), cosa que, sumat a les restriccions energètiques provocades per la situació postbèl·lica, no facilità les inversions industrials i s'alentís notablement el ritme de producció. Allò que sí feia l'estat era proveir de matèria primera a les unitats de producció a fi de garantir el funcionament de l'economia industrial, encara que molts successos de corrupció van abocar-ho al fracàs.

Teixidora al Vapor Nou, anys 40. Foto col. Ramon Batalla

Ja hem dit que la manca d'energia era un problema i així, en comptes de petroli es va utilitzar l'energia elèctrica, malgrat que en aquest cas també aparegueren restriccions a causa del seu elevat consum. Per tant, diverses empreses van optar per muntar el seu propi generador d'electricitat, com va fer l'AEG, situada a l'actual plaça del Marquès de Barberà.

La situació laboral dels obrers i obreres era, com és de suposar, molt dura. En teoria treballaven 48 hores setmanals, però en realitat sempre eren més (la mitjana real era d'unes 64,5 hores per als homes i de 48 h per les dones), a causa de la necessitat de fer hores extraordinàries i és que els salaris eren baixíssims. Continuava sent predominant, especialment a les fàbriques tèxtils, la mà d'obra femenina, i aleshores més que mai a causa de la mortalitat masculina provocada per la recent acabada guerra. Per exemple, al Vapor Nou, segons indica l'historiador Eduard Puigventós, el 1949 les dones constituïen el 60,3 % de la plantilla. Al llarg dels anys, a poc a poc, els treballadors homes anirien cada vegada més en augment. Per altra banda, les vagues i manifestacions, com és obvi, estaven prohibides pel règim i era obligatòria l'afiliació a l'OSE ("Organización Sindical Española"). Aquest ferri control, no obstant, no va impedir que en algunes ocasions es produïssin algunes tímides protestes.

Edfici Espona, abans "cal Gaspar". Foto: Jordi Vilalta

Però de vegades les empreses es preocupaven pels seus empleats, i així tenim constància que, per exemple, l'empresa Azamon ("les Cremalleres") els lliurava un tiquet per un litre d'oli i mig quilogram de llegums o arròs. Sense comptar els dinars de celebració de les festes oficials del règim, com el del 18 de juliol que cada any agrupava obres i patrons com si fossin una gran família. 

El 1941 estaven actives a la població 40 empreses fabrils, 21 de les quals vinculades al sector tèxtil (el 1946 continuaven sent-ne 21 segons la "Càmara Oficial de Comercio e Industria de Tarrasa"), 8 a la metal·lúrgia, 6 a l'alimentació, 3 al material de construcció, 1 a la confecció i 1 a les arts gràfiques. Pel que fa a la producció tèxtil els sectors predominants eren el del cotó i el de la seda, a diferència de la resta de poblacions de la comarca, que produïen altres tipus de teles. També hem de destacar el fet que moltes seus centrals no eren a Terrassa o Sabadell, com podríem pensar, sinó que es situaven a Barcelona.

Cal Muntades a l'actualitat. Foto: Viquipèdia

Esmentem tot seguit algunes de les indústries més importants que estigueren actives en aquells anys 40 a la nostra població.

A l'altra banda de la riera comptàvem amb fàbriques tèxtils com "la Seda", de la família Pich Aguilera, que va adquirir les antigues naus del Rubí Industrial ("la Pelleria"), on es produïen tints i acabats; el Vapor Nou (d'en Bertrand), "els Cavallitos" (de Llorenç Ubach) i Muntadas, SA (o cal Muntades), al costat de l'actual Mc Donalds. Pel que fa al sector elèctric, destaquem a l'actual plaça del Marquès de Barberà l'antiga Elèctrica Rubí, SA, anomenada popularment "Els Timbres", que el 1941 va entrar a formar part de l'AEG de Terrassa i esdevindria una de les fàbriques més importants de Rubí, abans que fos desmantellada després de l'incendi de 1973. Finalment, dedicada a la fabricació de cartró no podem deixar d'esmentar "la Cartronera" (l'antiga fàbrica de "la Llana"), a cura de la família Úrsul.

Entrada a la Llana. Arxiu Roset

A la banda esquerra de la riera estava "cal Mosques", és a dir la fàbrica d'en Miquel Villà, també de teixits. A l'actual carrer de la Plana de Can Bertran es trobava la de Ramon Prat, "les Vetes", que produïa cintes. A la zona de ca n'Alzamora, Manufactures Sedó en aquells anys va fer edificar una xemeneia troncocònica que encara es manté en peu, i no molt lluny, Indústries Gaspà el 1945 va fer construir un nou edifici ara dedicat a centre de dansa (Espona). Molt a la vora, on s'havia situat el Vapor Vell, estava cal Viloca (Viloca i Batlle) i altres petites indústries. Totes aquestes fàbriques, malgrat l'auge dels anys 50 i 60 del segle passat, actualment es troben desaparegudes a causa, entre altres factors, de la davallada del sector tèxtil a partir dels anys 70. Quant a l'activitat metal·lúrgica hem d'esmentar Azamón, SA ("les Cremalleres"), que el 1946 va emplaçar la seva fàbrica a l'actual terreny situat al costat del barri del 25 de Setembre. 

La xemeneia de Can Sedó. Foto: Jordi Vilalta

I no hem d'oblidar, a part de les instal·lacions fabrils més importants i de més producció, altres tallers situats al casc urbà com el de Pere Escayol (Rutex o "la Fabriqueta"), prop del Celler Cooperatiu; el de Lluís Jorba, al carrer actual del Dr. Gimbernat, dedicat al tèxtil, cal Ferrer de Tall, d'eines de ferro, al centre de Rubí, i la bòbila Saltó, on ara s'ubica la plaça de Miquel Tarradelles, a la Serreta.

La xemeneia de la bòbila Saltó a l'actualitat. Foto: Jordi Vilalta

A partir de 1950 aproximadament, el règim va optar per a una liberalització de l'economia, que, sumat a l'entrada de capital estranger, va provocar un ressorgiment de l'activitat industrial. Començaria una etapa d'or de la producció industrial de Rubí que arribaria fins els nostres dies. 

Bibliografia

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat durant el franquisme", Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2015, p. 2-37.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 221-280.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, desembre de 2000, p. 53-73.

- Puigventós, E., 2017:  Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Regidoria de la Dona, Ajuntament de Rubí (inèdit).


diumenge, 6 de juny de 2021

El cas Moehs: un exemple de lluita veïnal del tardofranquisme rubinenc

Un dels exemples més clars que de vegades la lluita constant i tenaç per part d'una col·lectivitat veïnal pot concloure en un resultat positiu és la que entre els anys 60 i 70 es va portar a terme contra la instal·lació d'una indústria altament contaminant al costat de l'actual barri de la Plana del Castell: la fàbrica Moehs.

La fàbrica Moehs el 1970. Foto: Òmnium Cultural Rubí

Aquesta empresa havia estat fundada el 1962 per Melcior Mallasen Ornat i els seus fills i d'aquí el seu nom, que en realitat és l'abreviació de "Mallasen Ornat E HijoS". Actualment és el holding empresarial Moehs Iberica, SL, amb seu central al polígon de la Cova Solera i que té moltes plantes repartides per Europa, una d'elles, Moehs Catalana, SL,situada també a Rubí, però al polígon de Can Jardí. Des de sempre s'ha dedicat a l'elaboració de productes químics per a la indústria farmacèutica. 

Doncs bé, el 1965 Moehs va sol·licitar a l'Ajuntament de Rubí, governat en aquell temps per l'alcalde Manuel Murillo, llicència per instal·lar una planta a Rubí, al costat del torrent de can Xercavins i molt prop del nucli urbà, que va ser concedida l'any següent. Per tant, el 1966 aquesta fàbrica ja va començar a produir al nostre municipi productes químics a base de síntesi orgànica, a menys de 100 metres del barri de la Plana del Castell.

La fàbrica Moehs el 1970. Al fons, el castell de Rubí.
Foto: Òmnium Cultural Rubí

Aquesta activitat de Moehs va causar la contaminació del torrent de can Xercavins i els pous dels quals el veïnat extreia l'aigua potable a causa del vessament de les aigües residuals de la fàbrica i de les filtracions. També cal destacar la fugida de boires de gasos de les xemeneies que provocaven molt males olors.

El torrent de can Xercavins patí 
els vessaments de la fàbrica. Foto:
Òmnium Cultural Rubí

Tot això va originar una gran descontent veïnal que es traduiria en diverses accions encaminades a lluitar perquè les instal·lacions deixessin la seva producció en aquell lloc de Rubí tot i invocant la il·legalitat de les activitats fabrils portades a terme. Hem de tenir en compte que en aquells temps del tardofranquisme encara era perillós i "subversiu" engegar una campanya de protesta en contra de qualsevol acció municipal. L'Ajuntament de Rubí, que havia donar permís a Moehs, era en mans de Manuel Murillo, un home molt afecte als valors del règim.

No obstant, curiosament, la premsa tant local com de molt més abast, sempre prenia postures que simpatitzaven amb les reivindicacions dels veïns. Tan clara semblava doncs l'acció il·legal de la Moehs.

El 1969, uns tres anys després de la seva instal·lació, els "Servicios Técnicos Provinciales" van qualificar d'"insalubres, nocivas y peligrosas por liberación de ácido clorhídrico, aguas residuales ácidas y líquidos fácilmente inflamables" les activitats de la fàbrica. A més, també violava el "Reglamento de actividades molestas, insalubres, nocivas y peligrosas" (valgui la redundància) de 30 de novembre de 1961 pel que fa a l'escassa distància respecte al casc urbà de la població, ja que aquestes indústries "nocivas y peligrosas" havien de situar-se a més de 2.000 m de qualsevol aglomeració d'habitatges.

No obstant, pel que fa al vessament, fou autoritzat per la "Comisaría de Aguas del Pirineo Oriental" (precedent franquista del que seria la nostra Agència Catalana de l'Aigua), que tenia cura de la gestió i control del domini públic hidràulic i no tenia competències en temes relatius a l'activitat industrial. 

Una altra vista de les instal·lacions de la fàbrica, al costat de la via del tren

A més, l'empresa va manifestar, ja entrat el 1970, que només bastirien locals a fi d'instal·lar maquinària, sense prejudici d'unes obres d'ampliació de les instal·lacions que iniciaren l'abril d'aquell mateix any  abans de posar-se en coneixement públic. Però les pudors i vessaments continuaven amb total impunitat per part de l'Ajuntament.

Des del primer any de la instal·lació de la fàbrica el líder de les reivindicacions veïnals del barri de la Plana del Castell va ser Pere Cornella. El seguit de protestes d'aquells anys va culminar el maig de 1970 quan Cornella va interposar un recurs de reposició davant l'Ajuntament, signat per nombrosos veïns del barri, fent valer la resolució abans esmentada de los "Servicios Técnicos Provinciales" i afirmant que la instal·lació de la planta era il·legal. No cal ser molt intel·ligent per endevinar que el recurs seria denegat per les autoritats municipals el 16 de gener de 1971 i es concedia permís definitiu a l'empresa per tal de continuar la seva activitat. 

Recurs de Pere Cornella a l'Ajuntament, primera plana
.                                                          Arxiu Òmnium Cultural Rubí

Sembla ser, per la premsa escrita consultada de l'època, que l'assumpte fou elevat el mateix 1971 a la Sala Contenciosa Administrativa de Barcelona i que de seguida es va dictar sentència on s'anul·lava la llicència d'instal·lació i ampliació que havia concedit el municipi de Rubí. 

En continuar l'empresa les seves activitats amb la connivència de l'Ajuntament rubinenc, calia doncs acudir al més alt tribunal, el Suprem. Una gran campanya a la premsa local i fins i tot nacional va servir com a suport de les reivindicacions i el 1973 es va presentar també una denúncia pel vessament d'aigües residuals al torrent de Can Xercavins. 

Del 13 de setembre de 1974 és la sentència del Tribunal Suprem que resol el recurs contenciós administratiu contra Moehs i que falla a favor del veïnat de la Plana del Castell. L'empresa va interposar un recurs contra aquesta resolució que ordenava la demolició dels dipòsits situats al costat del torrent i l'eliminació d'alguns tubs en desús i, a l'espera de la sentència ferma, durant el 1975, la campanya a la premsa es va reemprendre amb gran ímpetu, ja que els vessaments encara continuaven i, a més, les autoritats sanitàries varen verificar la insalubritat de les aigües del rierol a causa de l'activitat de la fàbrica, que, per cert no va cessar mentre estava pendent de ser resolt el seu recurs.

Primera plana de la Sentència del Tribunal Suprem 
de 13 de setembre de 1974. Arxiu Òmnium Cultural Rubí

Finalment, la sentència ferma del Tribunal Suprem es va produir el 13 de novembre de 1976 i va fallar en contra de l'empresa. A partir d'aleshores la fàbrica inicià el procés per traslladar-se a una zona industrial. No obstant, durant diversos anys, a les instal·lacions abandonades encara van romandre deixalles, elements i productes deixats per terra.

Vista de les deixalles abandonades, el 1979. Foto: Òmnium Cultural
Rubí

Actualment, el solar que ocupava aquella indústria, que, com hem dit, ara es troba a un polígon industrial dels afores, és una zona verda.

El solar que ocupava la fàbrica convertit en zona verda. Foto presa el 2017.

L'acció incessant i tenaç del veïnat durant 10 anys finalment va donar el seu fruit.


dimecres, 28 d’abril de 2021

La masia i la nissaga dels Ramoneda

Ja hem parlat al blog d'algunes masies destacades del municipi. Aquesta vegada ens detindrem en una que s'ha mantingut ben viva fins a l'actualitat i que la regenta la mateixa família des de fa 500 anys: els Ramoneda. 

La masia de can Ramoneda fa uns quants decennis. Foto Ajuntament de Rubí

No parlarem en aquesta entrada dels antecedents iberoromans i romans de la masia, que havia estat en aquells reculats temps una vil·la o assentament rural. Sí ens remuntarem, però, al segle XII, quan apareix esmentada com a mas Clapers o Clapera (mot que vol dir "munt de pedres"), concretament en una venda efectuada el 1187 a Pere de Xercavins de dues peces, una de les qual era situada als "Clapers", "sobre aquella serra que allí teniu per Sant Pere" i és que el mas i les seves terres eren una propietat alodial de la parròquia de Sant Pere de Rubí. 

Els Clapers o Clapés van administrar la masia i les terres durant diversos segles fins a finals del segle XV. Al segle XIII també surt esmentat com a mas Clapers i del 1271 coneixem un cert Benet des Clapers (hem de destacar que en aquells temps medievals encara es parlava "salat" a la costa catalana). Una mica més endavant, el 1351, apareix Elisa de Clapers, que va morir sense descendència, per la qual cosa el rector de Sant Pere va demanar als senyors del castell de Rubí el cobrament de la tercera part dels béns de la difunta (era un mal ús feudal anomenat "eixòrquia"). Finalment, el 1441 consta que la família Clapers va aconseguir per privilegi reial la carnisseria de Rubí, al barri de la Sagrera que s'havia anat formant.

Una altra vista de can Ramoneda, de principis d'aquest segle
Web de la masia.

Com va adquirir el nom de can Ramoneda, el qual ha arribat fins a l'actualitat? A finals del segle XV Antoni Clapers i la seva muller Eulàlia només van tenir una filla, Estevaneta,  que es va casar el 1473 amb el pubill Antoni Ramoneda. Fou una persona enèrgica i emprenedora que va arribar a ser batlle de la població el 1488, el 1503 i el 1512 (en aquells temps els alcaldes tenien un mandat molt curt). El 1511, Antoni Clapers, abans de morir aquell mateix any, va fer testament en favor del seu nét Bartomeu Ramoneda (que, per cert, també arribaria a ser batlle el 1521) i a partir d'aquell moment, com solia succeir a moltes altres masies quan la filla contreia noces amb un pubill de fora, la casa ja va assolir la seva denominació actual. Els membres d'aquesta família sempre han tingut una rellevància especial a Rubí i hi han ostentat diversos càrrecs polítics i religiosos. Així, nou Ramonedes han exercit el càrrec de batlle de Rubí, com en Francesc, que va ser-ne fins a quatre vegades, superant fins i tot a l'Antoni que, com hem vist ho havia estat tres.

De finals del segle XV, quan va començar aquesta etapa d'esplendor de la nissaga i de la casa pairal, data el bell finestral trilobulat amb relleus florals que encara podem contemplar a la façana, a la seva part esquerra.

Finestral de can Ramoneda. Foto Dani Ramoneda (2011)
Font: poblesdecatalunya.cat

Al fogatge o cens de 1553 també surt esmentada la casa i si ens endinsem ja al segle XVII, del qual possiblement data la portalada adovellada de pedra sorrenca d'arc de mig punt de la masia, trobem en Magí Ramoneda com a propietari, el qual posseïa els alous o terres dels masos Martorell, Madorell i part del de Libra. És a dir, el casal tenia altres petits masos que en depenien, com passava a moltes masies en aquells segles de l'edat moderna. Com a gran explotació agrària que s'havia configurat, va requerir mà d'obra fins i tot de fora de les nostres fronteres i així tenim constatada en aquest segle XVII la presència d'immigrants occitans que hi treballaven de temporers i que s'allotjaven en unes dependències (avui desaparegudes) que eren anomenades "la França". No obstant, també comptaven amb treballadors que avui en dia diríem "autòctons" i així hem de constatar que en un document de 1717 figura un mosso que treballava a la masia amb el nom de Francesc Vallès. 

Foto de portada d'un programa de la festa de Sant 
Antoni on podem veure la porta adovelladai la finestra
de finals del segle XV

El màxim apogeu de la masia i les seves terres va tenir lloc al segle XIX. En el mapa del cadastre de 1855, elaborat per mossèn Malet, veiem que les seves terres, amb una extensió de més de 80 ha, delimitaven al nord amb les possessions de can Fonollet, can Pòlit, can Rosés i la casa Serra del Molí, mentre que a l'oest ho feien amb les del castell (que pertanyien a la marquesa de Moja), al sud amb les terres del mas Papabous (ara desaparegut) i de can Bosch, i a ponent amb les de can Roig. Dins d'elles es trobava encara l'ermita de Sant Muç (poc després passaria a dependre del Bisbat de Barcelona) i també hi passava un bon tram del torrent que té el mateix nom de la masia que tractem. Pel que fa a l'ermita hem de dir que a can Ramoneda s'hi hostatjaven els pelegrins, entre ells els populars "xatus" que acudien en romeria als aplecs.

Possessions de la masia a mitjans segle XIX segons el cadastre de Mn. Malet

Arquitectònicament parlant, del segle XIX es data un recinte situat a la part nord-est de la masia al costat del camí que baixa vers el torrent i on s'hi troba una entrada a l'antiga mina que arribava fins a Sant Muç, la qual alimentava la bassa de can Ramoneda. També podríem datat d'aquest temps les finestres geminades de les golfes que es veuen a la façana principal.

Porta nord de la masia, al costat del camí que baixa al torrent.
Foto Jordi Vilalta, agost 2010

El cultiu del cep va ser el protagonista dels camps que depenien de can Ramoneda al segle XIX. Del raïm de les seves vinyes s'elaboraven vins blancs i negres que es destinaven a l'exportació.  Joan Ramoneda va aconseguir premis per als vins de les seves terres: medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 i medalla de bronze a la Nacional de Madrid de 1887.

Diploma aconseguit per Joan Ramoneda. Foto Joan Alemany

Precisament del segle XIX es conserva dins la masia una màquina trinxadora de raïms feta pel taller rubinenc de Marcel·lí Salvatella.

Els Ramoneda, a finals del Vuit-cents, també es destacaren a l'activitat política, com ja havien fet els seus antecessors en la vida municipal. En aquest aspecte no podem deixar d'esmentar Marià Ramoneda, que, per cert, va renovar les vinyes de les terres de la masia, a més de jutge municipal, va ser president del Cercle de Rubí el 1885, un dels fundadors de la Lliga Catalanista de Rubí el 1887 i delegat local a les Bases de Manresa el 1892. També col·laborava activament en la parròquia de Sant Pere.

Can Ramoneda. Quadre de Lupe Villaret

Els últims anys del segle XIX van estar marcats per la crisi provocada per la pesta de la fil·loxera, un insecte que afectà mortalment les vinyes de Rubí i de tot Catalunya. Tant és així que per a molts conreus castigats per la plaga, entre ells els dels ceps de can Ramoneda, el 1895 es va demanar l'exempció de pagar la contribució territorial, cosa que va acabar amb un decret de condonació d'aquesta obligació fiscal.

Un cop superada la crisi fil·loxèrica i entrats al segle XX, els cultius es van recuperar fins que a partir dels anys 60 el sector de l'agricultura a Rubí va entrar en una decadència de la qual mai no es recuperaria. Respecte a aquests temps de canvi i de crisi, hem de ressenyar una luctuosa anècdota d'un fet que precisament va tenir lloc el 1965, quan un lladre va assassinar el propietari Salvador Ramoneda, encara que al cap de pocs dies seria detingut per les forces de l'ordre.

Vista de la masia el 1991. Foto col·lecció Salvador Casanovas

Avui en dia la finca està regentada pels germans Aleix i Dani Ramoneda, els descendents actuals de la llarga nissaga de propietaris, que han convertit la masia en un bonic lloc per a festes i celebracions i o es cultiven calçots. Podeu consultar la seva web per si us animeu a organitzar algun esdeveniment especial.

Quan visiteu la masia, protegida al catàleg de patrimoni local com a Bé Cultural d'Interès Local (fitxa P5), a més dels elements arquitectònics que hem assenyalat al llarg d'aquesta entrada, podeu demanar que us ensenyin la biblioteca que es conserva, iniciada al segle XIX, i l'arbre genealògic dels Ramoneda, que començaren a portar les regnes de la casa a partir de principis del segle XVI, com hem vist.

I és que els germans Ramoneda en poden estar ben orgullosos!

Bibliografia

- Catàleg i Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Natural de Rubí, Ajuntament de Rubí, 2004.

- Garcia, L., 1995: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 309-318.

- Garcia, L., 1996: "Sant Pere de Rubí: la seva evolució de parròquia rural a urbana", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 340-349.

- Garcia, L., 1998: "A Rubí, la flor del vi", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1998, p. 20-28.

- Rufé, M., 1984: "Les masies de Rubí i la seva gent", Museu de Rubí.


dimecres, 31 de març de 2021

Quan la plaça de l'església era un cementiri

La plaça del Dr. Guardiet actualment és un espai de socialització ciutadana que es troba al redós de la més que mil·lenària església de Sant Pere de Rubí.

No obstant, fa centenars d'anys el seu aspecte i també les seves funcions eren molt diferents de les d'ara; a més de lloc de reunió, era zona de mercat i cementiri.

Vista de les excavacions de 1993 a la part sud de l'església. Foto J. M. Roset

Per trobar els orígens d'aquest espai d'enterraments que es situà durant molts segles al costat de l'església de Sant Pere, ens hem d'endinsar als segles del baix imperi romà, quan el cristianisme començà a tenir força peu a les nostres contrades i fou a poc a poc adoptat per les classes dirigents. 

És molt possible que a mitjans segle V la gran vil·la romana que ocupava el centre de Rubí incorporés a les seves dependències un conjunt dedicat al culte cristià, atès que molts membres de les elits es convertiren a la nova religió, l'oficial de l'imperi romà a partir de finals del segle IV. Aquest possible temple paleocristià, base i precedent de la futura església de Sant Pere, aniria rodejant-se gradualment d'enterraments, com seria costum a partir d'aleshores. Tot això cau en l'àmbit de la hipòtesi encara que ens ho fa pensar les troballes que descriurem a continuació.  

L'any 1946, segons explicava l'historiador local Josep Serra, es van efectuar unes rasses on ara es troba la part de la plaça del Dr. Guardiet, en aquells temps ocupada per l'antiga fonda de cal Sabaret i ara per diverses terrasses de bars, dins del context de les obres que havien de culminar amb l'aixecament de l'edifici ara enderrocat de l'antiga biblioteca, museu, correus, etc. Els obrers van descobrir una necròpolis o cementiri amb enterraments els més antics dels quals molt possiblement eren datats entre el segle V i el X. Eren elaborats a base de teules planes disposades formant una mena de cabana de planta rectangular (a Itàlia les anomenen "alla capuccina"). També en trobaren altres directament excavats al terra que eren coberts amb pedres planes procedents de can Calopa, aquests molt probablement d'època posterior. Va aparèixer també una tomba infantil constituïda per una àmfora romana dels segles V o VI dC en la qual el cap del nen (o nena) mirava cap a l'església i els peus eren a orient (cal dir que en aquella època era comú l'ús de recipients amfòrics com a lloc de sepultura d'infants). 

Aspecte que tindria una sepultura de teules.
Museu Etnogràfic Vallhonrat. Foto J. Vilalta

Si ens remuntem encara més abans quant a descobriments arqueològics, hem de dir que a principis del segle passat, concretament entre els anys 1927 i 1928, van aparèixer al subsòl  de l'altar de la Puríssima, a  l'església de Sant Pere, unes sepultures antropomorfes (en forma de cos humà) cobertes també amb lloses de can Calopa i que molt probablement es troben datades al segle X. Dins d'una d'elles va aparèixer una mena d'amulet de pedra amb un forat.

Enterraments medievals descoberts els anys 20
sota l'església de Sant Pere. Revista Saba Nova, 1926

El 1993 l'empresa Arqueociència, amb motiu de les obres de la plaça del Dr. Guardiet d'aquells anys, va efectuar-hi una intervenció que, entre moltes altres coses, confirmaria la continuació de la necròpolis en època medieval, situada, com és habitual al món cristià d'aquell temps, al costat de l'església parroquial.

Les sepultures més antigues que varen excavar, no obstant, no eren d'època baix imperial, sinó del segle X. És bastant probable que la construcció del cementiri medieval fes que es destruïssin tombes i estructures romanes anteriors. De fet es van trobar a algunes tombes elements romans reaprofitats, cosa que també demostra la continuïtat de l'espai com a necròpolis.

Es descobriren 76 enterraments, dels quals 20 eren infantils, en una àrea que, a ran d'una nova intervenció efectuada el 1994, es va saber que des de la porta de ponent de l'església arribava fins al bar de Can Nadal, aproximadament. Segons els arqueòlegs que intervingueren, encapçalats per Goretti Vila, les sepultures medievals eren de set tipus: de fossa simple, piriforme (en forma de pera), antropomorfes, excavades al terreny natural, de protecció parcial, antropomorfes amb una protecció de lloses, còdols o altres elements, i de forma indeterminada. Les aparegudes davant del bar Can Nadal el 1994 eren de fossa simple i de coberta de lloses. A tota l'àrea del cementiri medieval les més abundoses eren les de fossa simple. Totes estarien cobertes i algunes serien utilitzades novament en una època posterior.

Diverses tombes trobades a la plaça del Dr. Guardiet entre 1993 i 1994. Font: Arqueociència

El 1994, any en que es va confirmar la gran extensió de la necròpolis, també es descobriren dues sepultures posteriors al segle XV que disposaven d'una caixa de fusta, i un ossari datat entre els segles XVI i XVIII. En aquests temps un simple sudari cobria el cos del difunt o difunta i deixava lliure la cara, els mans i els peus; les seves restes eren transportades en una llitera fins a la fossa on reposaria. Poques persones eren enterrades dins un taüt de fusta, cosa que demostra la singularitat de les dues sepultures abans esmentades.

Deixant de banda la descripció de les cerimònies funeràries, direm que durant els segles posteriors a l'edat mitjana hi havia persones privilegiades com rectors, clergues o prohoms de les masies més importants que tenien dret a rebre sepultura dins el temple parroquial o en el subsòl d'alguna capella de les que varen començar a edificar-se després del segle XV. El 1657 Barthomeu Pich de Vilaroch, de la masia del mateix nom, fou enterrat sota la capella de Nostra Senyora del Roser i el 1732 Maria Frulles, de la Torre de la Llebre, va rebre sepultura sota la capella dedicada a la Verge Maria. Per donar un exemple de religiosos que varen rebre aquest privilegi, afegirem que el 1830 va ser enterrat sota la capella del Sant Crist el cos del rector Jaume Coinars.

Abans que el 1847 el cementiri parroquial es traslladés a l'actual plaça de la Sardana, en aquells temps dins les possessions de la marquesa de Moja amb la qual es va fer el contracte pertinent, encara es van fer algunes rehabilitacions durant el segle XIX. El 1811 es va arreglar la teulada i la paret, i el 1844 s'hi plantaren uns 50 arbrets.  Curiosament, en un plànol del centre de Rubí datat del 1862, encara es veu una àrea a la part sud i occidental de l'església amb la llegenda "cementerio antiguo". 

Planell de la plaça de l'església de 1962, fet per Pau Tambrú
on es pot veure la ubicació del cementiri antic.

Durant quasi cent anys la necròpolis parroquial de la gent de Rubí, doncs, estaria ubicada a l'actual plaça de la Sardana, en aquells temps uns terrenys situats als afores de la població, fins que a mitjans del segle passat, el 1944, es va traslladar a l'actual emplaçament a can Rosés.

Bibliografia

- Arqueociència, 1994a: "Resultats de les excavacions de la Plaça Dr. Guardiet", Ressenya, 36, març de 1994, p. 6.

- Arqueociència, 1994b: "Prospeccions arqueològiques a la plaça del Dr. Guardiet", Ressenya, 38, maig de 1994, p. 5.

- Bertran, J. L,, 1986: "Família i mort en una petita comunitat rural (segles XVI al XVIII)", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 145-167.

- Margenat, F., 1985: "Els orígens de la parròquia de Sant Pere (3a part)", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, 19, desembre de 1985, p. 54-64.

- Montiel, J., i Parras, J., 1998: "L'església i el clergat a Rubí durant el segle XIX", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, 42, Nadal de 1998, p. 60-64.

- Rufé, M., 1987: Sant Pere de Rubí els darrers 200 anys, Patronat del Museu-Biblioteca de Rubí.

- Vilalta, J., 1995: "La plaça del Dr. Guardiet, espai de trobada i nucli històric de la ciutat (2a part)", Ressenya, 45, gener de 1995, p. 5.


dijous, 11 de març de 2021

La riera de Rubí, un lloc de pas al llarg de la Història

No fa falta pensar molt per arribar a la conclusió que Rubí ha nascut i ha crescut al redós de la seva riera al llarg dels seus mil·lennis d'existència com a comunitat. Ja des de temps prehistòrics les primeres comunitats humanes de les quals tenim notícia a la zona (parlem de fa uns 300.000 anys),  nòmades i amb una economia basada en la caça i la recol·lecció, aprofitaren el seu curs per establir campaments temporals, proveir-se d'aigua i recollir còdols amb els quals fabricarien els seus primitius útils, dels quals els més antics han estat trobats prop del barri d'El Pinar. I també el feren servir com a lloc de pas, atès que la riera de Rubí i de les Arenes, entre les actuals poblacions de Castellbisbal i Terrassa, sempre ha estat una via de comunicació natural tant per persones com per animals; per aquests últims seria el que hom anomena un "corredor biològic".

Foto presa per J. Vilalta el maig de 2015, on es veu la llera de la riera
molt a la vora del pont de la via del tren,

A l'antiguitat els rius i rieres eren elements fonamentals per a la circulació de persones, béns i mercaderies i de fet molts arqueòlegs i estudiosos han remarcat la importància de la riera com via de comunicació en aquells temps (Ollé, De Soto...). Quan a la zona de can Fatjó i el castell va sorgir un assentament en època ibèrica la riera va tenir un paper fonamental; de fet, amb un cabal d'aigua més gran que el que porta actualment, era la via per on arribarien barcasses amb productes procedents d'altres llocs de la Mediterrània, que a la seva vegada havien remuntat el riu Llobregat venint de la costa, on es trobava el gran centre iber de Montjuïc. I després de l'arribada dels romans continuà amb aquesta funció. De fet, s'ha demostrat que el Llobregat era navegable fins al pont del Diable, situat entre Castellbisbal i Martorell, i les àmfores carregades de vi anaven i venien de Rubí (Rubricata?) a través d'aquest important riu i després per la riera. També eren usades les noves vies terrestres creades pels romans i que aprofitaven en molts casos vells camins, com la que anava de l'actual Martorell (potser la mansió o parada d'Ad Fines) fins a Egara (Terrassa), encara que per al transport de mercaderies les rutes marítimes i fluvials eren les més ràpides i per tant més rendibles.

Arc romà del pont del Diable. Foto J. Vilalta

Si ens endinsem pels segles de l'edat mitjana, hem de tenir en compte que els anomenats "camins rals", alguns dels quals passaven pel terme actual de Rubí (a destacar el que comunicava Martorell amb Terrassa, hereu de l'antiga via romana que hem esmentat anteriorment) i transcorrien per carenes allunyades del curs de la riera, conviurien amb la ruta que passaria per la llera de la nostra riera, molt més propera al nucli que conformaria l'església de Sant Pere i el petit barri de la Sagrera i, per tant, possiblement, més usada que el camí ral. A més de ser usada com a ruta per anar a Terrassa al nord o en direcció a Barcelona al sud, era una font d'energia important que movia diversos molins instal·lats a les seves ribes i també alimentava els horts que s'hi trobaven a través de diverses canalitzacions i sèquies.

Maqueta de molí fariner medieval. Museu d'Història de Sabadell.
Foto J. Vilalta, febrer de 2021.

També cal tenir en compte el vell camí de Castellbisbal, hereu de l'antiquíssima via Heraclea, que es dirigia per can Fatjó, can Serrafossà i can Balasch en direcció a Martorell. No obstant, a partir de l'època medieval es constata la llera de la riera com a lloc de pas més ràpid, un camí natural entre les actuals poblacions de Martorell i Terrassa, que aprofitava el reduït cabal d'aigua durant la major part de l'any i permetia la circulació per les seves ribes de persones i carros per tal de poder dirigir-se als incipients nuclis de població veïns. 

Creiem que és així (de fet no es disposen de molts fonts) fins a la construcció de carreteres ben entrat el segle XIX. Com apunta Francesc Margenat, que creu que en època medieval s'utilitzaven més els camins careners per adreçar-se a Terrassa o al sud, va ser entre els segles XVIII i XIX quan la ruta que vorejava el curs de la riera va esdevenir la més adequada per al transport amb carruatges, encara que no estava exempta de perills, el més important dels quals eren les inundacions provocades per les violentes pluges de la tardor o la primavera.

Us presentem un cas de com aquesta llera fou aprofitada pel pas de persones, en aquest cas fins i tot d'exèrcits. Eduard Puigventós explicava fa uns anys en un article aparegut a RubiTV com, dins el context històric de la Guerra de Successió, el 1714, el duc de Berwick, que comandava les tropes borbòniques i venia de Barcelona per tal de perseguir les de l'austracista Antoni Desvalls, marquès del Poal, va aprofitar el pas de la riera, amb els seus 7.000 homes i 3.400 cavalls, per ocupar Terrassa, cosa que per cert va aconseguir el 22 d'agost d'aquell any.

El duc de Berwick, mariscal de França. Foto biografiasyvidas.com.

També hem de recalcar que les aigües de la riera seguien movent molins i regant horts i que, a partir de la primera meitat del segle XIX, donaren energia a les primeres fàbriques com la de filats de seda de Narcís Menard (actuals naus del Complex Cultural Escardívol) o la de la Verneda d'en Carreras (posteriorment anomenada "la Llana"). 

El 1834 l'Ajuntament de Rubí va enviar una nota al governador civil (el "gefe político") on es deia: "Asimismo hay (a Rubí) un encargado de dar dirección a las aguas que discurren por esta Riera a fin de hacerla transitable con comodidad a los que viajan de Martorell a San Cugat" (Arxiu Municipal de Rubí, citar per Bencomo, 1998). Hem de tenir en compte que era una ruta important per poder donar sortida als vins i aiguardents elaborats a les diverses poblacions que, dalt de carruatges, seguien aquesta ruta vers la ciutat comtal. No obstant, a més de la perillositat de les eventuals avingudes d'aigua per efecte dels aiguats, els carros trigaven un temps considerable (12 hores) per anar i tornar de Barcelona pel camí de la riera. 

Com a nota curiosa direm que a la zona de la llera de la riera situada davant d'on havia estat ubicat el molí dels Bessons encara es conserven les roderes deixades pel pas continu dels carruatges, malgrat que algun estudiós les ha considerat com d'època romana.

A la llera de la riera, prop del Molí dels Bessons es conserven roderes de carros.
Foto J. Vilalta, febrer de 2015.

Hem de tenir en compte, però, que fins als anys 40 del segle XIX la riera descrivia un meandre que passava pels actuals carrers del Gimnàs i de Joaquim Blume, de tal manera que tots els horts que ocupaven el que ara anomenem l'Escardívol es situaven a la part dreta del curs fluvial, a la Parellada del castell. El 1844 el "Gefe Superior Político de Barcelona" va autoritzar, en nom del Ministeri de la Governació, les obres per canviar el curs de la riera amb una suculenta indemnització a la marquesa de Moja, propietària dels terrenys adjacents a l'aqüífer. D'aquesta manera va desaparèixer el meandre i la riera va adquirir l'actual curs rectilini pel centre de Rubí. 

Detall del mapa del cadastre de 1854 on veiem el curs de la riera rectificat.

En aquells temps de la primera meitat del segle XIX, les indústries progressaven, augmentava la població i també la producció de vins i aiguardents, i es començava a veure la necessitat d'abandonar els vells camins careners i la llera de la riera per poder comunicar Rubí amb les poblacions properes i Barcelona.

Ja el 1834 es tenia la intenció de fer una carretera que anés de Barcelona a Terrassa, però en aquest primer projecte aquesta no passaria per Rubí, sinó per Montcada. Seria inaugurada el 1852.

El 1856 s'engegà un projecte de realitzar una carretera paral·lela a la riera que enllacés Rubí amb Molins de Rei passant pel Papiol a fi de poder prendre el tren que es dirigia a la ciutat comtal, que finalment començaria a prestar el seu servei el 1863. Així, va aparèixer una via més ràpida que deixava de banda la llera de la riera i per on podien circular de manera còmoda els traginers, encara que, com veurem després, el vell camí no deixaria d'utilitzar-se, especialment per a recorreguts curts.

Restes de l'antiga carretera de Rubí a Molins de Rei, el març de 2011.
Foto Jordi Vilalta

Als anys 60 del segle XIX també es feren diverses intervencions al pas de la riera de Rubí. Des de temps immemorials, per dirigir-se a l'altra banda de la riera, senzillament es travessava la seva llera i es salvava el curs d'aigua probablement amb pedres o altres materials. Com és obvi, l'inconvenient era, com ja hem apuntat més amunt, que en determinades ocasions les pluges torrencials feien que l'aigua ocupés la llera temporalment i es barrés el pas. Per tant el millor era salvar aquest curs mitjançant ponts. El 1861 es va fer el del carrer de Cadmo (el del "matadero"), que tindria un tràgic protagonisme durant la rierada de 1962. I el 1866 es va planificar un pont que salvaria la riera per la part situada entre can Fatjó i l'actual carrer de Sant Joan, ja que per prendre el camí de Castellbisbal s'havia de travessar la llera en diagonal per un camí ple de fang i humitat. Aquest pont no seria edificat de manera ferma fins després de la rierada de 1962 substituint el penjant de 1897, de tal manera que fins a finals del segle XIX l'únic pont seria el del carrer de Cadmo ja esmentat.

Pont del carrer de Cadmo. Al fons, la fàbrica de la Seda.
Procedència: Joan Calaf

Dins del pla provincial de carreteres de la Diputació, el 1878 es va presentar un nou projecte de carretera que uniria Manresa amb Barcelona. Concretament seria l'anomenada "de Gràcia a Manresa", que enllaçaria la ciutat comtal amb Terrassa passant per la serra de Collserola, Sant Cugat i Rubí. Actualment entre el nostre municipi i Terrassa segueix el mateix traçat que la inaugurada el 1863 al costat mateix de la riera (actual C-1413a), però entre Sant Cugat i Barcelona s'identifica amb l'actual BP-1417, cosa que ens fa veure que el 1881, quan es va inaugurar, aquests dos trams estarien units. 

La riera al seu pas per Rubí el 2001, on podem veure al costat
la carretera de Gràcia a Manresa. Col·lecció Salvador Casanovas

Així doncs, durant el segle XX el transport de persones, vehicles i mercaderies entre Terrassa i  Martorell i els nusos de comunicacions apareguts a la segona meitat del segle passat ha utilitzat la carretera paral·lela a la riera que travessa el nostre municipi de nord a sud. També des de 1918, i també seguint el curs del nostre aqüífer, la via ferroviària ha suposat un reforç per al trasllat de persones cap a les veïnes ciutats.

El tren passant sobre la riera. Foto Jaume Fernàndez

No obstant, encara a principis del segle passat se seguia usant un vell camí que discorria al costat del curs de la riera i que encara podem veure si ens dirigim a la zona immediata a la masia de can Calopa, al sud del municipi. Si l'anem seguint, ens portarà a les rodalies de Castellbisbal. També hem de recalcar que el pont construït el 1919 per poder sostenir la nova via fèrria vers Terrassa i que salvava la riera disposava d'un pas per persones i carros per aquest caminet que seguia la llera.

El pont de la via al segle passat, on podem veure el pas de vianants i carros
en el cercle vermell. Foto família Caballero

Així doncs, els camins més ràpids per anar tant a nord com a sud sempre han recorregut la riera, abans tocant quasi les seves aigües i a partir de la segona meitat del segle XIX, a través de noves carreteres i, finalment, del ferrocarril.

Bibliografia

- Auladell, J., 1989: "Un ambiciós projecte vuitcentista: la carretera de Barcelona a Terrassa, o de Sarrià a Rubí, per Vallvidrera, a XXXII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Rubí, 18-19 octubre 1986, vol. II,  Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i Centre d’Estudis Rubinencs, Rubí, p. 223-245.

- Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, núm. 42, Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l’entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, núm. 50, p. 2-52.

- De Soto, P., 2010: Anàlisi de la xarxa de comunicacions i del transport a la Catalunya romana: estudis de distribució i mobilitat, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona i Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

- Oller, J., 2012: El territori i poblament del Vallès en època antiga. Del sorgiment de la societat ibèrica a la romanització (ss. VI aC. – II dC.). Estudi arqueomorofològic i històric, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.

- Garcia, L., 2018: "Els precedents de l'arribada del tren", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, núm. 70, Rubí, juny de 2018, p. 2-7.


dimecres, 3 de març de 2021

El pas de la via Augusta per l'entorn de Rubí

En una entrada anterior vam exposar el pas de l'antiga via Heraclea pel terme actual de Rubí, una ruta que des d'època protohistòrica enllaçava els Pirineus amb el sud de la península ibèrica i que va ser esmentada per diversos autors de l'antiguitat.

Aquesta gran via de penetració seria utilitzada pels romans després d'haver conquerit les nostres terres, però cap a finals del segle I aC, amb les reformes que efectuà el primer emperador, Octavià August, es va reorganitzar (entre tantes altres coses) el sistema viari. Sembla ser, segons Pallí (1985) que fou cap a l'any 8 aC la data de l'establiment d'una nova ruta que travessava el nostre territori de nord a sud i que en molts llocs seguia el traçat de l'antiga Heraclea, però en altres es desviava per seguir camins més planers o, millor dit, més adequats a les noves realitats, marcades per l'establiment de nous nuclis urbans. 

Planell de les vies romanes del voltant de Rubí segons Margenat (2006).
En taronja, el pas de la via Augusta

Així, a la Laietània, la regió on estava inclòs el que ara és Rubí i que abraçava grosso modo les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, els dos vallesos i el Maresme, existia un tram costaner que unia les ciutats de Blandae (Blanes), Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona) i Barcino (Barcelona), recentment fundada, i un altre interior, hereva d'aquella antiga via Heraclea, que pasava pels dos vallesos. Aquestes dues rutes s'unirien, pel que sembla, a l'entrada del pont d'origen romà (pont del Diable) que travessa el Llobregat que es troba situat entre els termes de Castellbisbal i Martorell.

Pont del Diable, on s'unia la via Agusta de l'interior amb la de la costa.
Foto Jordi Vilalta

Si bé, com hem dit, l'antiga via Heraclea i la seva perduració en època romana republicana és molt probable que hagués creuat Rubí, totes les dades apunten que la nova ruta que l'emperador August establí pel Vallès no va passar per dins l'actual població, ni tant sols pel nostre terme, sinó que el va vorejar, com ja havien establert historiadors i arqueòlegs com Marc Mayer i Isabel Rodà (1984) o Federic Pallí (1985). 

L'últim estudi sobre el pas de les vies romanes pel terme de Rubí és de l'estudiós i erudit local Francesc Margenat, de 2006, i, a l'espera del treball que està efectuant Pau de Soto sobre la xarxa viària a l'actual territori de Catalunya, direm que Margenat anomena "Heraclea III" el nou tram augusteu en contraposició a l'Heraclea I (la més antiga i que sí passaria per l'actual centre de Rubí) i l'Heraclea II (la d'època romana republicana i que seguiria el mateix traçat que la I). La via d'època d'August, segons aquest investigador, i tal com subscriuen altres estudiosos del tema, passaria per Cerdanyola (església vella de Sant Martí), l'actual monestir de Sant Cugat i l'ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada (al costat de la masia de ca n'Ametller); aniria a trobar la riba esquerra de la nostra riera a l'alçada de la desapareguda masia de ca n'Ubach, seguiria per davant d'on s'havia ubicat el Molí dels Bessons i, una mica més avall, molt prop de la masia de can Calopa per després anar a creuar el Llobregat a Sant Andreu de la Barca després de passar pel Canyet  i can Pedrerol de Baix (Castellbisbal). Després es dirigiria cap al nord a través de l'actual ermita de Santa Madrona per anar a trobar el pont del Diable. També addueix la possibilitat, com veiem en el mapa que va elaborar el 2006, que es dirigís cap al nord abans de creuar el Llobregat seguint la riba esquerra del riu per després girar cap a l'oest per anar al pont romà.

Ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada. Foto Jordi Vilalta

Cal dir que a Cerdanyola i Sant Cugat s'han trobat diversos mil·liaris (pedres que indicaven la distància en milles romanes des d'un punt determinat i que de tant en tant eren restaurades per ordre dels emperadors de torn). A Cerdanyola, concretament a can Canaletes, va aparèixer un datat en torn a l'any 300, de l'època dels emperadors Galeri i Maximià, ja del baix imperi, mentre que al monestir de Sant Cugat han sorgit dos: un datat en època de Tiberi (del 14 al 37 dC) i un altre situat cronològicament en el regnat de Claudi (41 a 54 dC). A la vil·la romana de can Cabassa, al costat de l'Hospital General de Catalunya i, per tant, prop de la ja esmentada ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada, es va trobar un altre sense cap inscripció.

Mil·liari de l'època de Tiberi trobat a Sant Cugat
reaprofitat al baix imperi. Foto Museu de Sant Cugat

No podem deixar tampoc d'esmentar un altre mil·liari aparegut a Castellbisbal (ca n'Estaper), però on només apareixen les lletres (mal conservades) EP (Fabre, Mayer i Rodà, 1982).

Hem de tenir en compte, no obstant, que l'aparició de mil·liaris no ens ofereix la certesa que hi passés una via romana, ja que existeix la possibilitat que hagin estat traslladats en algun moment de la seva història. Per exemple, el de Castellbisbal havia estat utilitzat com a base d'una creu.

L'actual població de Rubí (possiblement l'antiga Rubricata?) estava ubicada entre dues mansiones o llocs de repòs i abastiment que es situaven a les principals vies: Arrago (potser l'assentament romà trobat al voltant del santuari de la Mare de Déu de la Salut, als afores de Sabadell) i Ad Fines (molt probablement la població de Martorell), separades entre sí 29,6 km (20 milles romanes). Aquestes parades surten esmentades als vasos votius de plata trobats a Vicarello, prop de Roma i datats precisament en època d'August. Margenat, no obstant, no fa passar la nova via Augusta per Arrago, situada a uns 10 km en línia recta al nord de Cerdanyola, sinó que creu que el tram entre aquella mansió i la d'Ad Fines és el que correspon amb els traçats anteriors al primer emperador (és a dir el que ell anomena Heraclea I i II). Però possiblement la ruta antiga possiblement se seguiria utilitzant si admetem la tesi de Margenat i és la que es descriu a l'itinerari ressenyat als vasos.

Els vasos de Vicarello. Font: roma1esoccss.blogspot.com

El fet és que tots els estudiosos actualment estant d'acord en assenyalar que és molt difícil precisar la ruta entre Arrago i Ad Fines i s'han proposat moltes hipòtesis. 

En època medieval el pas d'aquesta gran via romana es va mantenir en alguns topònims. Així, veiem com al Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès apareix una strada publica l'any 995, o el nom de Fonte Calciata el 986, igual que a altres documents datats al segle XI. 

També destacarem que, complementant les grans vies que travessaven el nostre territori, existien altres de secundàries: una (que Margenat anomena "la Viastrella") des de la ciutat d'Egara (Terrassa) es dirigia fins a la zona de can Campanyà (Castellbisbal) i estava jalonada per un conjunt de torres (les Martines, can Fonollet, i les dues que possiblement eren a can Fatjó i a can Pi de Vilaroch); una altra via partia també d'Egara i es dirigia a l'ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada després de passar pel molí de la Bastida, can Rosés i can Sant Joan, i finalment ressenyem la que de Rubí menava a l'actual població de Sant Cugat del Vallès passant per la vil·la romana de ca n'Oriol.

Restes de la torre de les Martines. Foto Jordi Vilalta

Altres caminets encara més secundaris i que moltes vegades encara han sobreviscut fins els nostres dies unien els assentaments rurals romans (vil·les) amb les vies importants.

Així doncs, l'actual Rubí es trobava dins el rovell de l'ou dels encreuaments de vies que travessaven la regió de la Laietània, cosa que afavorí el seu desenvolupament com a comunitat.

Bibliografia

-  Fabre, G., Mayer, M., i Rodà, I., 1982: “Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns”, Butlletñi Grup Col·laboradors Museu Rubí (BGCMR), 5, juny de 1982, p. 81-104.

-  Mayer, M., i Rodà, I., 1984: La romanització del Vallès segons l’epigrafia, Museu d’Història de Sabadell.

 Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l’entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, BGCMR, 50, p. 2-52.

- Pallí, F., 1985: La vía Augusta en Cataluña, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.