dimecres, 3 de març de 2021

El pas de la via Augusta per l'entorn de Rubí

En una entrada anterior vam exposar el pas de l'antiga via Heraclea pel terme actual de Rubí, una ruta que des d'època protohistòrica enllaçava els Pirineus amb el sud de la península ibèrica i que va ser esmentada per diversos autors de l'antiguitat.

Aquesta gran via de penetració seria utilitzada pels romans després d'haver conquerit les nostres terres, però cap a finals del segle I aC, amb les reformes que efectuà el primer emperador, Octavià August, es va reorganitzar (entre tantes altres coses) el sistema viari. Sembla ser, segons Pallí (1985) que fou cap a l'any 8 aC la data de l'establiment d'una nova ruta que travessava el nostre territori de nord a sud i que en molts llocs seguia el traçat de l'antiga Heraclea, però en altres es desviava per seguir camins més planers o, millor dit, més adequats a les noves realitats, marcades per l'establiment de nous nuclis urbans. 

Planell de les vies romanes del voltant de Rubí segons Margenat (2006).
En taronja, el pas de la via Augusta

Així, a la Laietània, la regió on estava inclòs el que ara és Rubí i que abraçava grosso modo les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, els dos vallesos i el Maresme, existia un tram costaner que unia les ciutats de Blandae (Blanes), Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona) i Barcino (Barcelona), recentment fundada, i un altre interior, hereva d'aquella antiga via Heraclea, que pasava pels dos vallesos. Aquestes dues rutes s'unirien, pel que sembla, a l'entrada del pont d'origen romà (pont del Diable) que travessa el Llobregat que es troba situat entre els termes de Castellbisbal i Martorell.

Pont del Diable, on s'unia la via Agusta de l'interior amb la de la costa.
Foto Jordi Vilalta

Si bé, com hem dit, l'antiga via Heraclea i la seva perduració en època romana republicana és molt probable que hagués creuat Rubí, totes les dades apunten que la nova ruta que l'emperador August establí pel Vallès no va passar per dins l'actual població, ni tant sols pel nostre terme, sinó que el va vorejar, com ja havien establert historiadors i arqueòlegs com Marc Mayer i Isabel Rodà (1984) o Federic Pallí (1985). 

L'últim estudi sobre el pas de les vies romanes pel terme de Rubí és de l'estudiós i erudit local Francesc Margenat, de 2006, i, a l'espera del treball que està efectuant Pau de Soto sobre la xarxa viària a l'actual territori de Catalunya, direm que Margenat anomena "Heraclea III" el nou tram augusteu en contraposició a l'Heraclea I (la més antiga i que sí passaria per l'actual centre de Rubí) i l'Heraclea II (la d'època romana republicana i que seguiria el mateix traçat que la I). La via d'època d'August, segons aquest investigador, i tal com subscriuen altres estudiosos del tema, passaria per Cerdanyola (església vella de Sant Martí), l'actual monestir de Sant Cugat i l'ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada (al costat de la masia de ca n'Ametller); aniria a trobar la riba esquerra de la nostra riera a l'alçada de la desapareguda masia de ca n'Ubach, seguiria per davant d'on s'havia ubicat el Molí dels Bessons i, una mica més avall, molt prop de la masia de can Calopa per després anar a creuar el Llobregat a Sant Andreu de la Barca després de passar pel Canyet  i can Pedrerol de Baix (Castellbisbal). Després es dirigiria cap al nord a través de l'actual ermita de Santa Madrona per anar a trobar el pont del Diable. També addueix la possibilitat, com veiem en el mapa que va elaborar el 2006, que es dirigís cap al nord abans de creuar el Llobregat seguint la riba esquerra del riu per després girar cap a l'oest per anar al pont romà.

Ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada. Foto Jordi Vilalta

Cal dir que a Cerdanyola i Sant Cugat s'han trobat diversos mil·liaris (pedres que indicaven la distància en milles romanes des d'un punt determinat i que de tant en tant eren restaurades per ordre dels emperadors de torn). A Cerdanyola, concretament a can Canaletes, va aparèixer un datat en torn a l'any 300, de l'època dels emperadors Galeri i Maximià, ja del baix imperi, mentre que al monestir de Sant Cugat han sorgit dos: un datat en època de Tiberi (del 14 al 37 dC) i un altre situat cronològicament en el regnat de Claudi (41 a 54 dC). A la vil·la romana de can Cabassa, al costat de l'Hospital General de Catalunya i, per tant, prop de la ja esmentada ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada, es va trobar un altre sense cap inscripció.

Mil·liari de l'època de Tiberi trobat a Sant Cugat
reaprofitat al baix imperi. Foto Museu de Sant Cugat

No podem deixar tampoc d'esmentar un altre mil·liari aparegut a Castellbisbal (ca n'Estaper), però on només apareixen les lletres (mal conservades) EP (Fabre, Mayer i Rodà, 1982).

Hem de tenir en compte, no obstant, que l'aparició de mil·liaris no ens ofereix la certesa que hi passés una via romana, ja que existeix la possibilitat que hagin estat traslladats en algun moment de la seva història. Per exemple, el de Castellbisbal havia estat utilitzat com a base d'una creu.

L'actual població de Rubí (possiblement l'antiga Rubricata?) estava ubicada entre dues mansiones o llocs de repòs i abastiment que es situaven a les principals vies: Arrago (potser l'assentament romà trobat al voltant del santuari de la Mare de Déu de la Salut, als afores de Sabadell) i Ad Fines (molt probablement la població de Martorell), separades entre sí 29,6 km (20 milles romanes). Aquestes parades surten esmentades als vasos votius de plata trobats a Vicarello, prop de Roma i datats precisament en època d'August. Margenat, no obstant, no fa passar la nova via Augusta per Arrago, situada a uns 10 km en línia recta al nord de Cerdanyola, sinó que creu que el tram entre aquella mansió i la d'Ad Fines és el que correspon amb els traçats anteriors al primer emperador (és a dir el que ell anomena Heraclea I i II). Però possiblement la ruta antiga possiblement se seguiria utilitzant si admetem la tesi de Margenat i és la que es descriu a l'itinerari ressenyat als vasos.

Els vasos de Vicarello. Font: roma1esoccss.blogspot.com

El fet és que tots els estudiosos actualment estant d'acord en assenyalar que és molt difícil precisar la ruta entre Arrago i Ad Fines i s'han proposat moltes hipòtesis. 

En època medieval el pas d'aquesta gran via romana es va mantenir en alguns topònims. Així, veiem com al Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès apareix una strada publica l'any 995, o el nom de Fonte Calciata el 986, igual que a altres documents datats al segle XI. 

També destacarem que, complementant les grans vies que travessaven el nostre territori, existien altres de secundàries: una (que Margenat anomena "la Viastrella") des de la ciutat d'Egara (Terrassa) es dirigia fins a la zona de can Campanyà (Castellbisbal) i estava jalonada per un conjunt de torres (les Martines, can Fonollet, i les dues que possiblement eren a can Fatjó i a can Pi de Vilaroch); una altra via partia també d'Egara i es dirigia a l'ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada després de passar pel molí de la Bastida, can Rosés i can Sant Joan, i finalment ressenyem la que de Rubí menava a l'actual població de Sant Cugat del Vallès passant per la vil·la romana de ca n'Oriol.

Restes de la torre de les Martines. Foto Jordi Vilalta

Altres caminets encara més secundaris i que moltes vegades encara han sobreviscut fins els nostres dies unien els assentaments rurals romans (vil·les) amb les vies importants.

Així doncs, l'actual Rubí es trobava dins el rovell de l'ou dels encreuaments de vies que travessaven la regió de la Laietània, cosa que afavorí el seu desenvolupament com a comunitat.

Bibliografia

-  Fabre, G., Mayer, M., i Rodà, I., 1982: “Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns”, Butlletñi Grup Col·laboradors Museu Rubí (BGCMR), 5, juny de 1982, p. 81-104.

-  Mayer, M., i Rodà, I., 1984: La romanització del Vallès segons l’epigrafia, Museu d’Història de Sabadell.

 Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l’entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, BGCMR, 50, p. 2-52.

- Pallí, F., 1985: La vía Augusta en Cataluña, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.


dissabte, 20 de febrer de 2021

La serralleria d'en Ramon Solsona

Si ens dirigim al número 49 del carrer de Cervantes podrem admirar unes belles portes de ferro forjat una de les quals presenta enmig un curiós gravat d'un ferrer que colpeja una enclusa rodejat de la llegenda "Serralleria any 1925".

És el taller de forja d'en Solsona, que, encara que fa molts anys que no està en activitat, encara conserva totes les eines i la maquinària original i està considerat com a element protegit pel Catàleg i Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Natural de Rubí. A més, sembla ser que es vol revitalitzar aquest interessant espai patrimonial per part de la família i fins i tot hi ha la intenció de fer-hi alguna visita guiada.

La serralleria avui en dia. Foto RubiGuiem

Segons un article de l'estudiós local Pere Bel, aparegut al Butlletí del Centre d'Estudis Rubinencs i el Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 47 (2003), Martí Solsona i Torrelles va arribar a la nostra població a finals del segle XIX procedent de Maldà (l'Urgell) i es va instal·lar a la plaça de l'Aurora, una de les més importants d'aquells temps a Rubí. Aquí va iniciar la seva feina de serraller.

Martí Solsona, pare d'en Ramon. Foto família Solsona

Martí Solsona va tenir tres fills: Martí, Josep i Ramon, els quals van continuar amb la mateixa feina del pare després de ser ensenyats a la seva farga. Fou en Ramon, nascut el 1899, que aniria a Sabadell i després a Barcelona a perfeccionar la tècnica de la forja de metalls,  qui més destacaria a Rubí. Per cert, seves són diverses reixes artístiques del passeig de Gràcia i del centre de la ciutat comtal.

Ramon, el 1925, va instal·lar a la nostra vila el seu taller propi, a l'actual carrer de Cervantes, 49, on encara es manté, com hem dit. La serralleria era situada a la planta baixa mentre que la planta superior era destinada a habitatge familiar. Cal destacar les boniques portes de ferro fetes per ell que encara es conserven. 

Portes de la serralleria Solsona avui en dia. Foto Jordi Vilalta

Com a obres destacades d'en Solsona al Rubí de principis del segle passat podem esmentar, entre moltes reixes i portes de ferro, les del nou Ajuntament (abans, casa Rufé) i el pom de la porta de la farmàcia Feixas (Parrilla).

El pom de la farmàcia Feixas.
Extret de la web Barcelona modernista

D'idees força esquerranes i molt actiu a la política local, Ramon Solsona es va afiliar a la CNT i va ser un dels signants de l'escriptura de compra del local de la plaça d'en Clavé (actual edifici de la CGT), destinat a allotjar el Grup Pro-Escola Racionalista (inspirat en les idees anarquistes de Ferrer i Guàrdia). A l'Ajuntament que es va formar l'octubre de 1936, ja començada la guerra civil, fou nomenat representant de la CNT local i regidor d'Hisenda i Governació. El mateix any seria també delegat de la Col·lectiva de Mecànics, Serrallers i Ferrers, on també participaven els seus dos germans, i l'abril de 1938 va ser nomenat president de la Junta de la Metal·lúrgia d'aquest sindicat a Rubí.

Per tant, no és gens estrany que un cop guanyada la guerra per les tropes franquistes, s'exiliés a França (en cotxe) i anés a raure a Alemanya, on exercí el seu ofici. Anys més tard, tornà a Rubí, on patentaria alguns estris relacionats amb la serralleria. Finalment, el taller va tancar cap a finals dels 70 o principis dels 80, segons informa Pere Bel. 

Relleu de la porta de la serralleria. Foto Jaume Roura


dimarts, 16 de febrer de 2021

Fàbriques de Rubí arrasades pel foc

El passat dissabte dia 6 de febrer la notícia del dia a Rubí fou l'incendi de la fàbrica de les "Cremalleres", que des dels anys 20 havia fabricat aquests necessaris complements de vestuari i les havia exportat per tota Europa. No obstant, el foc va afectar seriosament la planta industrial i no sabem encara quines conseqüències pot tenir a partir d'ara.

En aquesta entrada donarem un cop d'ull a diversos incendis que han sofert algunes empreses situades a la nostra població entre la segona meitat del segle passat i els inicis del present. Només esmentarem les que van tenir més repercussió, tant mediàtica, com en el teixit econòmic de Rubí. Així mateix, no tractarem dels petits incidents sinó dels sinistres més importants, els que més han transcendit als mitjans i han arribat a comprometre el futur de l'empresa, encara que en algunes ocasions aquestes han pogut recuperar-se.

Incendi a la panificadora de Vallespa, 2016. Font: cugat.cat.

Hem de destacar que en aquests casos que presentarem mai no s'ha hagut de lamentar la mort de persones, ni tan sols ferits. També cal recalcar que algunes empreses sinistrades passaven abans per mals moments econòmics, cosa que ha fet sospitar de la intencionalitat dels incendis, encara que altres es trobaven en el seu auge productiu o fins i tot s'havien inaugurat feia poc. 


Incendi de l'AEG, 3 d'octubre de 1971

L'AEG Telefunken, anomenada popularment "els Timbres", era filial de la gran multinacional alemanya dedicada a la fabricació de material elèctric, que comptava amb una important seu a Terrassa ("l'Electra"). En el moment del sinistre era la tercera indústria de Rubí quant a nombre de personal (371 treballadors/es) després de la Josa i de "les Cremalleres" (Relampago Zipp). 

El 3 d'octubre de 1971 va ser afectada per un important incendi que seria sufocat per diverses dotacions de bombers procedents de poblacions veïnes. L'edifici va ser enderrocat i durant bastants anys restaria, el solar, barrat però ple de brutícia i rates, a més d'un fragment de paret amb un transformador que, a causa de les pressions veïnals, acabaria desapareixent igual que el solar.

"Els Timbres" el dia després de l'incendi. Font. Òmnium Cultural Rubí.


Incendi de la planta de Fripan, 10 de novembre de 2001

Pertanyent al grup Europastry, SA, una empresa dedicada a la fabricació de masses de pa congelades, era una panificadora que havia estat inaugurada feia poc al polígon de Can Sant Joan. De les flames només es va salvar la segona fase del centre de producció, ubicat a uns 50 m de la zona sinistrada. 

No obstant, després de l'incendi la planta es va recuperar sense dificultats i va tornar a produir. Recordem que aquells anys eren de bonança econòmica per al conjunt de l'estat.


Incendi del magatzem de CISA, 19 d'abril de 2007

Aquesta empresa fabricava gèneres de punt i tenia des de 1969 un magatzem important a Rubí situat al polígon industrial de Can Jardí.

L'incendi, que va arrasar-la totalment, va provocar el tancament de la planta rubinenca amb la conseqüència de l'acomiadament de 45 persones treballadores a la nostra població (en total foren 59 a tota l'empresa).

Fotograma d'un video de YouTube on podem veure l'incendi de la planta de CISA.

Video de l'incendi:  https://youtu.be/NZ7Co50XvFI


Incendi de la fàbrica Tèxtil Puig Ubach, 22 d'abril de 2013

Ja entrats dins del context de la gran crisi iniciada a finals de la primera dècada del present segle, hem de ressenyar el sinistre total que patiren dos de les quatre naus que l'empresa Tèxtil Puig Ubach, SA, al carrer de Ravel del polígon de Can Jardí.

Incendi a la Tèxtil Puig Ubach. Foto La Vanguardia.

Posteriorment va recuperar la seva activitat i l'empresa continua produint avui en dia.


Incendi de la panificadora de Vallespa, 25 de febrer de 2016

Ha estat un dels incendis més aparatosos i devastadors dels últims anys a Rubí. Aquesta panificadora, de grans dimensions, era situada al polígon industrial de Can Rosés des de 1977.  

L'incendi va començar en un dels forns i afortunadament els treballadors que en aquells moments eren dins les instal·lacions van poder escapar de les flames sense cap problema. Les dotacions de bombers van estar treballant tot el dia i part de la nit per poder apagar el foc i només fins l'endemà va poder donar-se per extingit l'incendi. 

Incendi a Vallespa. mlcorreduria.com.

Finalment la planta va ser declarada sinistre total, atès que el foc la va arrasar completament. Durant molts dies es van poder veure les restes calcinades de l'edifici. 

L'empresa estava en tràmits de dissoldre's a causa de certs problemes econòmics.

Video de l'incendi (YouTube): https://youtu.be/7pCVfRvpHSo 


Incendi de "les Cremalleres", 6 de febrer de 2021

Finalment, el passat 6 de febrer les flames afectaren de manera molt seriosa la fàbrica de "les Cremalleres", que últimament havia estat adquirida per un grup d'inversions i tenia el nom "oficial" de "Rubí Industria de Cremalleras, SL". Durant els últims anys havia tingut seriosos problemes econòmics, una de les principals causes dels quals fou la gran competència de les cremalleres japoneses.

Les flames van destruir dos transformadors elèctrics entre altres dependències. Afortunadament, en ser dissabte, no hi hagué treballadors ferits.

Els bombers apaguen les flames de "les Cremalleres". Foto extreta de Facebook.

Tretze dotacions de bombers es traslladaren a la fàbrica i el mateix dia, al cap d'unes hores, l'incendi es va donar per extingit.

Video de l'incendi (RubiTV): 



dimecres, 3 de febrer de 2021

L'aprofitament de les aigües de la riera i dels torrents: els antics recs de Rubí

Fa uns mesos vam intentar donar una visió sobre allò que va significar l'existència de les diverses basses i safarejos escampats tant pel casc de la població com pel seu entorn rural i les diverses indústries abans que a finals del segle XIX Rubí pogués gaudir de l'aigua corrent. Però com s'alimentaven aquestes estructures, com rebien el preciós líquid vital? La riera i els diversos torrents que hi desguasses són la gran reserva hídrica de Rubí. Per tant, calia conduir l'aigua. mitjançant la instal·lació de recs, rescloses i canalitzacions, cap als diversos llocs on era aprofitada, bàsicament per a dues activitats vitals: la indústria (a partir del segle XIX) i els horts (des d'època medieval al menys), deixant a part el consum humà i l'ús domèstic, dels quals ja en vam fer ampli esment en l'entrada ressenyada.

Aquestes mines i canalitzacions havien de netejar-se cada cert temps i a tal efecte hi havia uns pous cada pocs metres a fi de realitzar aquesta tasca, bruta i perillosa, com comentava Joan Sucarrats. Precisament un bon article d'aquest autor, que ens va deixar ara fa ja uns anys, publicat al Butlletí del GCMR i del CER núm. 52 (2008) feia referència als diversos recs i canalitzacions construïts per tal de portar aigua a basses, horts i fàbriques i d'ell traurem el gruix de la informació que us oferim.

Si comencem per la part nord del terme municipal, hem de ressenyar el rec que portava aigua de la riera al molí de la Bastida i que regava els horts de les rodalies. Avui en dia es conserven restes de les instal·lacions que es poden visitar. Molt a la vora, però més a ponent, una mina situada al torrent de Sant Feliuet alimentava els horts de la masia de can Rosés.

Rec del Molí de la Bastida, ja al propi molí.
Foto Jordi Vilalta, agost de 2014

Una altra resclosa era ubicada una mica més al sud, a la banda dreta de la riera, i conduïa aigua a la fàbrica de cartró de la Llana, mentre que d'una altra propera partia el rec que portava el líquid element a l'antic molí de can Rafeló (on després s'ubicaria la fàbrica de Pich Aguilera, abans "la Seda") després de regar els horts de la Llana i de can Serra. Segons Ramon Rusiñol, fins a mitjans anys 80 era la zona de regadiu més important de la població. Parlem de la canalització que passava per sobre el pont de Can Claverí (edificat al segle XVIII), la qual tornaria a connectar amb la riera on ara es troba la plaça del Marquès de Barberà.

Rec situat sobre el pont de can Claverí.
Foto Jordi Vilalta, agost de 2010.

A la font del Bullidor confluïen dues deus d'aigua, segons explica Ramon Rusiñol (1981): una que procedia del torrent de can Ramoneda i una altra que veia de la zona de can Serra. La primera travessava la riera perpendicularment, mentre que la que venia de can Serra ho feia de manera obliqua i, després de passar per la font del Bullidor, es dirigia al peu la tàpia del cementiri vell (avui plaça de la Sardana).

Rec que portava aigua a la font del Bullidor, malmès per la rierada.
Foto Bartomeu Cucurull.

De la font del Bullidor un altre rec es dirigia a les dues basses de la Seda, fetes construir per l'industrial Narcís Menard a fi d'obtenir l'aigua per fer funcionar la seva filatura de seda, creada el 1835, la propietat de la qual posteriorment passaria per diverses mans (són les actual naus de l'Escardívol). Després d'alimentar aquestes basses regava els horts de l'Escardívol i, en direcció sud, alimentava posteriorment els safarejos dels carrers de Terrassa, Sant Sebastià, etc. Un altre ramal passava una mica més a l'est i alimentava les basses situades a l'actual passeig de Pau Claris i els carrers del Dr. Robert. Maximí Fornés, Pere Esmendia, Ramon Turró... A més, un rec seguia el curs de l'antiga riera descrivint un arc que passava pels actuals carrers del Gimnàs i de Joaquim Blume i que havia alimentat la fassina de cal Corrons. Finalment, un tub portaria també aigües a la zona de Can Fatjó. 

Projecte urbanístic de 1874, on es poden veure en blau diversos recs.
A la part esquerra, les dues basses de la Seda.

Aquest sistema de conduccions és l'anomenat rec del Clausell, les conduccions del qual foren molt malmeses per la rierada de 1962. No obstant, el 1970, a fi de proveir d'aigua la piscina municipal (que en realitat era una de les velles basses de la Seda), es va fer un pou al torrent de Can Ramoneda (segons ens explica Ramon Rusiñol) comunicat amb la mina, d'on sorgia un tub que alimentava la piscina. Malgrat això, la deu es va esgotar i el 1981 es va desmuntar tota la instal·lació, per la qual cosa podem dir que ja no quedava res del Clausell.

Més avall, segons Sucarrats, consta l'existència d'una resclosa a la zona del Vapor Nou que desviava les aigües envers les indústries situades prop de ca n'Alzamora (l'antic Vapor Vell). Posteriorment un altre rec portava el líquid element cap a la bassa del Molí de la Noguera i els seus horts, així com també als situats al costat de la masia de la Torre de la Llebre, per després tornar a la riera. Abans de desguassar-hi, aquesta aigua, juntament amb la que la resclosa desviava al Molí dels Bessons, entrava al rec esmentat i regava els horts d'aquesta zona. Encara avui en dia es poden veure restes de la resclosa al llit de la riera davant del lloc on s'havia ubicat aquest molí. La rierada del 1962 va malmetre el rec i la bassa que recollia l'aigua que sobrava del Vapor Vell. 

Restes de la resclosa del Molí dels Bessons.
Foto Jordi Vilalta, febrer de 2015

Per sota del nivell de la riera, una mina portava les aigües als horts de la masia de can Vallhonrat. No gaire lluny es van realitzar més mines per captar aigua, que travessava la riera i regava les plantacions de can Jardí i de can Calopa.

Avui en dia no queda quasi res de tot aquest conjunt d'instal·lacions que durant segles abastiren d'aigua els horts i les indústries que donaven vida a la població de Rubí.



dissabte, 23 de gener de 2021

Els Aliart i la seva fàbrica de fideus i macarrons

L'any 1844 Josep Aliart va fundar a Rubí un establiment de queviures, anomenat popularment "cal Fideuer" al lloc on ara trobem l'actual bar El Manantial, a la part baixa del carrer de Sant Cugat (número 2), molt prop del carrer de Barcelona (actual avinguda del mateix nom).

En aquell temps, el carrer de Sant Cugat era la frontera entre els termes de Rubí i el de Sant Cugat del Vallès i ca l'Aliart (o cal Fideuer) es trobava precisament a la banda sud, a la part que pertanyia al municipi veí. Josep Aliart, conjuntament amb altres comerciants del carrer, va interposar la sol·licitud al Cap Superior Polític (una mena de governador civil de la província en aquella època) per tal de demanar-ne la segregació en favor de Rubí. Com alguns de vosaltres sabreu, el 1855 el litigi es va fallar a favor del nostre municipi i d'aquesta manera 220 ànimes van passar a ser rubinenques, així com diverses masies i les seves terres.

Actual edifici on es situava el primer establiment de ca l'Aliart.
Font GoogleMaps

Cal Fideuer, que curiosament estava situat al costat de l'edifici on era l'escola nacional de nenes, disposava d'un soterrani que feia les funcions d'obrador per elaborar embotits, carn salada, pasta de sopa (fideus) i conserves. Era també magatzem de gra.

La casa, que és encara propietat de la família Aliart, es troba protegida al catàleg de patrimoni de l'Ajuntament com a Bé Cultural d'Interés Local (fitxa P29), atès que la seva façana conserva alguns elements arquitectònics d'interès, però també cal destacar l'interior de l'establiment actual, on es poden veure estructures de l'antiga fàbrica i magatzem de gra.

El 1891, aprofitant la conjuntura del moment, marcada per la gran recessió del cultiu del cep que va provocar la pesta fil·loxèrica i l'expansió del cultiu del cereal, Josep Aliart fill va decidir ampliar el negoci i muntar una fàbrica dedicada exclusivament a l'elaboració de pastes per a sopa (fideus i macarrons), després d'un viatge a Itàlia on va aprendre la tècnica per fer-les. Hem de tenir en compte que entre les classes populars de l'època estava molt estesa la costum de menjar "escudella", que en realitat era moltes vegades simplement una sopa de fideus. Aquest nou establiment, que podem considerar sense cap dubte, com la primera empresa rubinenca dedicada al ram de l'alimentació, el va situar al carrer de Sant Jaume, 8, molt prop de l'antic obrador i botiga. És un edifici que també es troba protegit, ja que es tracta d'una bonica casa de notable interès arquitectònic. 

Cal Fideuer, al carrer de Sant Jaume.
Font: Viquipèdia

Els fideus de ca l'Aliart eren de la marca IBUR, que senzillament és la paraula "Rubí" a l'inrevés. Després passaren a anomenar-se RUBÍ. Utilitzaven sèmoles i rovell d'ou per elaborar aquesta pasta, comercialitzada per tot el nostre país, i sembla ser que eren de molta més qualitat que la que fabricava Jaume Pagés des de 1880 al seu obrador situat al carrer de San Bonaventura (actual de Maximí Fornés).

Anunci de les pastes Rubí, possiblement
dels anys 20. Col·lecció Pep Borràs

Hem de destacar un detall curiós que testimonia l'èxit d'Aliart en la seva empresa i és que Eusebi Aliart, molt probablement fill d'en Josep, fou una de les primeres persones de Rubí en tenir cotxe propi als anys 20 del segle passat.

Eusebi Aliart i, probablement, la seva muller Marcel·lina
en el seu cotxe els anys 20. Foto de L'Abans.

Els anys 30 la fàbrica figura a la matrícula industrial de la vila com "Fill de J. Aliart" i era situada al carrer de Víctor Hugo, 3-7 (possiblement Sant Jaume en època de la II República), mentre que les oficines eren ubicades al carrer de Salvador Seguí, 2. Durant el transcurs de la guerra civil va ser col·lectivitzada i, un cop acabat el conflicte bèl·lic, va tornar al seu propietari, Eusebi Aliart. Seria coneguda com a "Pastas alimenticias Aliart", amb seu social al carrer de Sant Jaume, 5-7.

Anunci de després de la guerra (anys 40 o 50).
Cedit per Salvador Casanovas

Eusebi Aliart i la seva muller Marcel·lina Boadella foren un dels impulsors de les festes del carrer ja el mateix any 1939 i a més adquiriren la capelleta del sant. No obstant el 1940 la senyora Marcel·lina va caure malalta i morí l'any següent, cosa que va fer que aquests dos anys no hagués cap festivitat de carrer.

Segons ens informa Joan Calaf, la fàbrica i l'habitatge dels Aliart es va traslladar els anys 50 a un edifici nou situat al carrer de Cervantes i distribuïen els productes amb una vella camioneta que conduïa Salvador Arnau, (el popular "Kapi"). Als anys 60 el negoci va començar a anar de capa caiguda i el senyor Aliart va llogar el local a una empresa que produïa taules de fusta lacada que més tard patiria un greu incendi. Finalment aquest establiment també va tancar entre els anys 80 i 90, com ens informa Calaf, i l'edifici seria enderrocat per bastir-hi en el seu lloc un bloc d'habitatges.

dimecres, 6 de gener de 2021

Els Reis d'Orient a Rubí: 80 anys de cavalcades

Enguany ha estat la primera vegada en 80 anys que no hem pogut gaudir de la cavalcada de Reis a Rubí, ateses les actuals restriccions sanitàries, que esperem que acabin aviat i puguem tornar a la normalitat al llarg del 2021.

Aprofitem l'ocasió, doncs, per intentar oferir en aquesta entrada unes pinzellades sobre el desenvolupament dels actes festius relacionats amb l'arribada dels Reis d'Orient a la població de Rubí al llarg del segle passat.

Un aspecte de la cavalcada de 2018. Foto J. Vilalta

Hem utilitzat àmpliament el magnífic text de Cristina Carrasco publicat al Diari de Rubí el 5 de gener de 2018, escrit en commemoració del centenari de la primera desfilada dels Reis, organitzada pel rector Josep Guardiet el 1918 i que malauradament no va tenir continuïtat. Només fins el 1940 tindria lloc la tradicional cavalcada del vespre anterior al 6 de gener.

Entre el 1918 i el 1940, doncs, els Reis solament apareixerien en algunes representacions dels "pastorets", com les que tenim testimoniades als anys 30 organitzades pel Casal Popular. Però de cavalcades pels carrers de la vila, res de res.

Segons ens explica Meritxell Torné al llibre L'Abans (2002), a principis del segle passat els nens i nenes, la nit de Reis, deixaven les cartes als balcons i terrasses de casa i, posteriorment, als anys 30 la carta dels desitjos es tirava a la boca d'un rei de cartró que es trobava a la botiga El Siglo.

Un cop passada la guerra civil, al 1940 va tenir lloc la primera desfilada, com ja hem dit, per iniciativa de Sebastià Torrella, però sempre, fins als nostres dies, organitzada i patrocinada per l'Ajuntament. Ses Majestats eren conduïdes per cavalls, cedits per pagesos rubinencs; anys després serien tractors qui arrossegarien els trons on anaven els Reis. Als 40, les joguines no eren comprades a cap lloc, sinó que en aquells temps de postguerra eren confeccionades manualment.

El rei Baltasar amb els seus patges el 1952. Foto Joan Calaf

Cap als anys 50 i 60, la festa la patrocinava l'Ajuntament, però també pel Frente de Juventudes i amb la col·laboració del Centre Parroquial d'Acció Catòlica.

Dies abans de la cavalcada, el patge reial es trobava a la Cooperativa "La Rubinense", que fins el 1969 es trobava al carrer de Sant Pere (i a partir d'aquell any a l'actual edifici dels jutjats del carrer de Pere Esmendia) i rebia els infants que se li apropaven, plens d'il·lusió, amb la seva carta. A canvi rebien uns caramels i la típica pregunta de si s'havien portat bé. Molta gent de certa edat encara recordem aquells moments.

La nena Lluïsa Pernas amb el patge reial el 1965

A finals dels anys 60 els Reis, amb el seu seguici, arribaven a Rubí per la carretera de Sant Cugat. A la desfilada, camions plens de regals i les bandes musicals de l'OJE i de la Lugartenencia de la Guardia de Franco acompanyaven la comitiva de ses Majestats. En l'organització, també tenien la col·laboració del cos de bombers voluntaris, del Casal Parroquial i de diversos comerciants i industrials. Arribats a l'Ajuntament, saludaven el públic i posteriorment es dirigien a l'església de Sant Pere per fer l'adoració del Nen Jesús. L'endemà visitaven l'Hogar Juvenil i lliuraven joguines als infants desfavorits del centre. 

Cavalcada als anys 70. Foto Rubiidentitat.cat

Als anys 70 les carrosses, molt més elaborades, van guanyar en vistositat. No obstant, també hi hagueren alguns punts "foscos".... Cristina Carrasco, extreta del setmanari Rubricata, ens explica una anècdota: els Reis "fueron apedreados e insultados por jóvenes melenudos y gamberros". Rubí estava experimentant canvis...

El 1978 va arribar la democràcia als municipis i a Rubí es va crear una comissió cultural per tal d'organitzar la festa, liderada pel nou Ajuntament i amb la col·laboració de les associacions de veïns, els centres d'esplai i diverses entitats culturals. Hi hagueren algunes modificacions cap a millor: per exemple, els vestits de ses Majestats serien dissenyats per Maria Carbonell, que també era estilista dels vestits de l'Esbart Dansaire. També durant uns anys, segons explica Cristina Carrasco, anirien a visitar els nens i nenes orfes del Casal de Sant Josep Oriol per tal de deixar-los presents. 

Amb el creixement urbanístic de la vila, a finals dels 80, es va optar per nous recorreguts que passarien per diferents barris. El 1987 es va muntar un escenari a la plaça del Dr. Guardiet per rebre els Reis i així l'Ajuntament va deixar de ser el lloc habitual d'aquest acte. Quant a les maneres d'arribar ses Majestats a Rubí, cal dir que de vegades han optat per mitjans de transport com el tren (1989) o bé fins i tot l'helicòpter (1990, 1993 i 1999). 


Rebuda dels Reis als anys 90. Foto Ajuntament de Rubí

El 1996 van ser renovades les carrosses. Altres modificacions al llarg dels últims anys són el lloc de rebuda dels Reis, que des del 2006 és l'Escardívol, la reducció del recorregut de la cavalcada i la limitació del repartiment de caramels per motius de seguretat. Tinguem en compte que la festa popular amb més participació de l'any a Rubí provoca nombroses aglomeracions que poden posar nens i nenes en perill al pas de les carrosses i altres vehicles.

Cavalcada de Reis de 2018. Foto J. Vilalta

Finalment, expressem els nostres desitjos que d'aquí un any la festa de la il·lusió torni a lluir pels carrers de Rubí tal i com s'ha fet ininterrompudament des de fa 80 anys.