dimecres, 28 d’abril de 2021

La masia i la nissaga dels Ramoneda

Ja hem parlat al blog d'algunes masies destacades del municipi. Aquesta vegada ens detindrem en una que s'ha mantingut ben viva fins a l'actualitat i que la regenta la mateixa família des de fa 500 anys: els Ramoneda. 

La masia de can Ramoneda fa uns quants decennis. Foto Ajuntament de Rubí

No parlarem en aquesta entrada dels antecedents iberoromans i romans de la masia, que havia estat en aquells reculats temps una vil·la o assentament rural. Sí ens remuntarem, però, al segle XII, quan apareix esmentada com a mas Clapers o Clapera (mot que vol dir "munt de pedres"), concretament en una venda efectuada el 1187 a Pere de Xercavins de dues peces, una de les qual era situada als "Clapers", "sobre aquella serra que allí teniu per Sant Pere" i és que el mas i les seves terres eren una propietat alodial de la parròquia de Sant Pere de Rubí. 

Els Clapers o Clapés van administrar la masia i les terres durant diversos segles fins a finals del segle XV. Al segle XIII també surt esmentat com a mas Clapers i del 1271 coneixem un cert Benet des Clapers (hem de destacar que en aquells temps medievals encara es parlava "salat" a la costa catalana). Una mica més endavant, el 1351, apareix Elisa de Clapers, que va morir sense descendència, per la qual cosa el rector de Sant Pere va demanar als senyors del castell de Rubí el cobrament de la tercera part dels béns de la difunta (era un mal ús feudal anomenat "eixòrquia"). Finalment, el 1441 consta que la família Clapers va aconseguir per privilegi reial la carnisseria de Rubí, al barri de la Sagrera que s'havia anat formant.

Una altra vista de can Ramoneda, de principis d'aquest segle
Web de la masia.

Com va adquirir el nom de can Ramoneda, el qual ha arribat fins a l'actualitat? A finals del segle XV Antoni Clapers i la seva muller Eulàlia només van tenir una filla, Estevaneta,  que es va casar el 1473 amb el pubill Antoni Ramoneda. Fou una persona enèrgica i emprenedora que va arribar a ser batlle de la població el 1488, el 1503 i el 1512 (en aquells temps els alcaldes tenien un mandat molt curt). El 1511, Antoni Clapers, abans de morir aquell mateix any, va fer testament en favor del seu nét Bartomeu Ramoneda (que, per cert, també arribaria a ser batlle el 1521) i a partir d'aquell moment, com solia succeir a moltes altres masies quan la filla contreia noces amb un pubill de fora, la casa ja va assolir la seva denominació actual. Els membres d'aquesta família sempre han tingut una rellevància especial a Rubí i hi han ostentat diversos càrrecs polítics i religiosos. Així, nou Ramonedes han exercit el càrrec de batlle de Rubí, com en Francesc, que va ser-ne fins a quatre vegades, superant fins i tot a l'Antoni que, com hem vist ho havia estat tres.

De finals del segle XV, quan va començar aquesta etapa d'esplendor de la nissaga i de la casa pairal, data el bell finestral trilobulat amb relleus florals que encara podem contemplar a la façana, a la seva part esquerra.

Finestral de can Ramoneda. Foto Dani Ramoneda (2011)
Font: poblesdecatalunya.cat

Al fogatge o cens de 1553 també surt esmentada la casa i si ens endinsem ja al segle XVII, del qual possiblement data la portalada adovellada de pedra sorrenca d'arc de mig punt de la masia, trobem en Magí Ramoneda com a propietari, el qual posseïa els alous o terres dels masos Martorell, Madorell i part del de Libra. És a dir, el casal tenia altres petits masos que en depenien, com passava a moltes masies en aquells segles de l'edat moderna. Com a gran explotació agrària que s'havia configurat, va requerir mà d'obra fins i tot de fora de les nostres fronteres i així tenim constatada en aquest segle XVII la presència d'immigrants occitans que hi treballaven de temporers i que s'allotjaven en unes dependències (avui desaparegudes) que eren anomenades "la França". No obstant, també comptaven amb treballadors que avui en dia diríem "autòctons" i així hem de constatar que en un document de 1717 figura un mosso que treballava a la masia amb el nom de Francesc Vallès. 

Foto de portada d'un programa de la festa de Sant 
Antoni on podem veure la porta adovelladai la finestra
de finals del segle XV

El màxim apogeu de la masia i les seves terres va tenir lloc al segle XIX. En el mapa del cadastre de 1855, elaborat per mossèn Malet, veiem que les seves terres, amb una extensió de més de 80 ha, delimitaven al nord amb les possessions de can Fonollet, can Pòlit, can Rosés i la casa Serra del Molí, mentre que a l'oest ho feien amb les del castell (que pertanyien a la marquesa de Moja), al sud amb les terres del mas Papabous (ara desaparegut) i de can Bosch, i a ponent amb les de can Roig. Dins d'elles es trobava encara l'ermita de Sant Muç (poc després passaria a dependre del Bisbat de Barcelona) i també hi passava un bon tram del torrent que té el mateix nom de la masia que tractem. Pel que fa a l'ermita hem de dir que a can Ramoneda s'hi hostatjaven els pelegrins, entre ells els populars "xatus" que acudien en romeria als aplecs.

Possessions de la masia a mitjans segle XIX segons el cadastre de Mn. Malet

Arquitectònicament parlant, del segle XIX es data un recinte situat a la part nord-est de la masia al costat del camí que baixa vers el torrent i on s'hi troba una entrada a l'antiga mina que arribava fins a Sant Muç, la qual alimentava la bassa de can Ramoneda. També podríem datat d'aquest temps les finestres geminades de les golfes que es veuen a la façana principal.

Porta nord de la masia, al costat del camí que baixa al torrent.
Foto Jordi Vilalta, agost 2010

El cultiu del cep va ser el protagonista dels camps que depenien de can Ramoneda al segle XIX. Del raïm de les seves vinyes s'elaboraven vins blancs i negres que es destinaven a l'exportació.  Joan Ramoneda va aconseguir premis per als vins de les seves terres: medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 i medalla de bronze a la Nacional de Madrid de 1887.

Diploma aconseguit per Joan Ramoneda. Foto Joan Alemany

Precisament del segle XIX es conserva dins la masia una màquina trinxadora de raïms feta pel taller rubinenc de Marcel·lí Salvatella.

Els Ramoneda, a finals del Vuit-cents, també es destacaren a l'activitat política, com ja havien fet els seus antecessors en la vida municipal. En aquest aspecte no podem deixar d'esmentar Marià Ramoneda, que, per cert, va renovar les vinyes de les terres de la masia, a més de jutge municipal, va ser president del Cercle de Rubí el 1885, un dels fundadors de la Lliga Catalanista de Rubí el 1887 i delegat local a les Bases de Manresa el 1892. També col·laborava activament en la parròquia de Sant Pere.

Can Ramoneda. Quadre de Lupe Villaret

Els últims anys del segle XIX van estar marcats per la crisi provocada per la pesta de la fil·loxera, un insecte que afectà mortalment les vinyes de Rubí i de tot Catalunya. Tant és així que per a molts conreus castigats per la plaga, entre ells els dels ceps de can Ramoneda, el 1895 es va demanar l'exempció de pagar la contribució territorial, cosa que va acabar amb un decret de condonació d'aquesta obligació fiscal.

Un cop superada la crisi fil·loxèrica i entrats al segle XX, els cultius es van recuperar fins que a partir dels anys 60 el sector de l'agricultura a Rubí va entrar en una decadència de la qual mai no es recuperaria. Respecte a aquests temps de canvi i de crisi, hem de ressenyar una luctuosa anècdota d'un fet que precisament va tenir lloc el 1965, quan un lladre va assassinar el propietari Salvador Ramoneda, encara que al cap de pocs dies seria detingut per les forces de l'ordre.

Vista de la masia el 1991. Foto col·lecció Salvador Casanovas

Avui en dia la finca està regentada pels germans Aleix i Dani Ramoneda, els descendents actuals de la llarga nissaga de propietaris, que han convertit la masia en un bonic lloc per a festes i celebracions i o es cultiven calçots. Podeu consultar la seva web per si us animeu a organitzar algun esdeveniment especial.

Quan visiteu la masia, protegida al catàleg de patrimoni local com a Bé Cultural d'Interès Local (fitxa P5), a més dels elements arquitectònics que hem assenyalat al llarg d'aquesta entrada, podeu demanar que us ensenyin la biblioteca que es conserva, iniciada al segle XIX, i l'arbre genealògic dels Ramoneda, que començaren a portar les regnes de la casa a partir de principis del segle XVI, com hem vist.

I és que els germans Ramoneda en poden estar ben orgullosos!

Bibliografia

- Catàleg i Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Natural de Rubí, Ajuntament de Rubí, 2004.

- Garcia, L., 1995: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 309-318.

- Garcia, L., 1996: "Sant Pere de Rubí: la seva evolució de parròquia rural a urbana", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 340-349.

- Garcia, L., 1998: "A Rubí, la flor del vi", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1998, p. 20-28.

- Rufé, M., 1984: "Les masies de Rubí i la seva gent", Museu de Rubí.


dimecres, 31 de març de 2021

Quan la plaça de l'església era un cementiri

La plaça del Dr. Guardiet actualment és un espai de socialització ciutadana que es troba al redós de la més que mil·lenària església de Sant Pere de Rubí.

No obstant, fa centenars d'anys el seu aspecte i també les seves funcions eren molt diferents de les d'ara; a més de lloc de reunió, era zona de mercat i cementiri.

Vista de les excavacions de 1993 a la part sud de l'església. Foto J. M. Roset

Per trobar els orígens d'aquest espai d'enterraments que es situà durant molts segles al costat de l'església de Sant Pere, ens hem d'endinsar als segles del baix imperi romà, quan el cristianisme començà a tenir força peu a les nostres contrades i fou a poc a poc adoptat per les classes dirigents. 

És molt possible que a mitjans segle V la gran vil·la romana que ocupava el centre de Rubí incorporés a les seves dependències un conjunt dedicat al culte cristià, atès que molts membres de les elits es convertiren a la nova religió, l'oficial de l'imperi romà a partir de finals del segle IV. Aquest possible temple paleocristià, base i precedent de la futura església de Sant Pere, aniria rodejant-se gradualment d'enterraments, com seria costum a partir d'aleshores. Tot això cau en l'àmbit de la hipòtesi encara que ens ho fa pensar les troballes que descriurem a continuació.  

L'any 1946, segons explicava l'historiador local Josep Serra, es van efectuar unes rasses on ara es troba la part de la plaça del Dr. Guardiet, en aquells temps ocupada per l'antiga fonda de cal Sabaret i ara per diverses terrasses de bars, dins del context de les obres que havien de culminar amb l'aixecament de l'edifici ara enderrocat de l'antiga biblioteca, museu, correus, etc. Els obrers van descobrir una necròpolis o cementiri amb enterraments els més antics dels quals molt possiblement eren datats entre el segle V i el X. Eren elaborats a base de teules planes disposades formant una mena de cabana de planta rectangular (a Itàlia les anomenen "alla capuccina"). També en trobaren altres directament excavats al terra que eren coberts amb pedres planes procedents de can Calopa, aquests molt probablement d'època posterior. Va aparèixer també una tomba infantil constituïda per una àmfora romana dels segles V o VI dC en la qual el cap del nen (o nena) mirava cap a l'església i els peus eren a orient (cal dir que en aquella època era comú l'ús de recipients amfòrics com a lloc de sepultura d'infants). 

Aspecte que tindria una sepultura de teules.
Museu Etnogràfic Vallhonrat. Foto J. Vilalta

Si ens remuntem encara més abans quant a descobriments arqueològics, hem de dir que a principis del segle passat, concretament entre els anys 1927 i 1928, van aparèixer al subsòl  de l'altar de la Puríssima, a  l'església de Sant Pere, unes sepultures antropomorfes (en forma de cos humà) cobertes també amb lloses de can Calopa i que molt probablement es troben datades al segle X. Dins d'una d'elles va aparèixer una mena d'amulet de pedra amb un forat.

Enterraments medievals descoberts els anys 20
sota l'església de Sant Pere. Revista Saba Nova, 1926

El 1993 l'empresa Arqueociència, amb motiu de les obres de la plaça del Dr. Guardiet d'aquells anys, va efectuar-hi una intervenció que, entre moltes altres coses, confirmaria la continuació de la necròpolis en època medieval, situada, com és habitual al món cristià d'aquell temps, al costat de l'església parroquial.

Les sepultures més antigues que varen excavar, no obstant, no eren d'època baix imperial, sinó del segle X. És bastant probable que la construcció del cementiri medieval fes que es destruïssin tombes i estructures romanes anteriors. De fet es van trobar a algunes tombes elements romans reaprofitats, cosa que també demostra la continuïtat de l'espai com a necròpolis.

Es descobriren 76 enterraments, dels quals 20 eren infantils, en una àrea que, a ran d'una nova intervenció efectuada el 1994, es va saber que des de la porta de ponent de l'església arribava fins al bar de Can Nadal, aproximadament. Segons els arqueòlegs que intervingueren, encapçalats per Goretti Vila, les sepultures medievals eren de set tipus: de fossa simple, piriforme (en forma de pera), antropomorfes, excavades al terreny natural, de protecció parcial, antropomorfes amb una protecció de lloses, còdols o altres elements, i de forma indeterminada. Les aparegudes davant del bar Can Nadal el 1994 eren de fossa simple i de coberta de lloses. A tota l'àrea del cementiri medieval les més abundoses eren les de fossa simple. Totes estarien cobertes i algunes serien utilitzades novament en una època posterior.

Diverses tombes trobades a la plaça del Dr. Guardiet entre 1993 i 1994. Font: Arqueociència

El 1994, any en que es va confirmar la gran extensió de la necròpolis, també es descobriren dues sepultures posteriors al segle XV que disposaven d'una caixa de fusta, i un ossari datat entre els segles XVI i XVIII. En aquests temps un simple sudari cobria el cos del difunt o difunta i deixava lliure la cara, els mans i els peus; les seves restes eren transportades en una llitera fins a la fossa on reposaria. Poques persones eren enterrades dins un taüt de fusta, cosa que demostra la singularitat de les dues sepultures abans esmentades.

Deixant de banda la descripció de les cerimònies funeràries, direm que durant els segles posteriors a l'edat mitjana hi havia persones privilegiades com rectors, clergues o prohoms de les masies més importants que tenien dret a rebre sepultura dins el temple parroquial o en el subsòl d'alguna capella de les que varen començar a edificar-se després del segle XV. El 1657 Barthomeu Pich de Vilaroch, de la masia del mateix nom, fou enterrat sota la capella de Nostra Senyora del Roser i el 1732 Maria Frulles, de la Torre de la Llebre, va rebre sepultura sota la capella dedicada a la Verge Maria. Per donar un exemple de religiosos que varen rebre aquest privilegi, afegirem que el 1830 va ser enterrat sota la capella del Sant Crist el cos del rector Jaume Coinars.

Abans que el 1847 el cementiri parroquial es traslladés a l'actual plaça de la Sardana, en aquells temps dins les possessions de la marquesa de Moja amb la qual es va fer el contracte pertinent, encara es van fer algunes rehabilitacions durant el segle XIX. El 1811 es va arreglar la teulada i la paret, i el 1844 s'hi plantaren uns 50 arbrets.  Curiosament, en un plànol del centre de Rubí datat del 1862, encara es veu una àrea a la part sud i occidental de l'església amb la llegenda "cementerio antiguo". 

Planell de la plaça de l'església de 1962, fet per Pau Tambrú
on es pot veure la ubicació del cementiri antic.

Durant quasi cent anys la necròpolis parroquial de la gent de Rubí, doncs, estaria ubicada a l'actual plaça de la Sardana, en aquells temps uns terrenys situats als afores de la població, fins que a mitjans del segle passat, el 1944, es va traslladar a l'actual emplaçament a can Rosés.

Bibliografia

- Arqueociència, 1994a: "Resultats de les excavacions de la Plaça Dr. Guardiet", Ressenya, 36, març de 1994, p. 6.

- Arqueociència, 1994b: "Prospeccions arqueològiques a la plaça del Dr. Guardiet", Ressenya, 38, maig de 1994, p. 5.

- Bertran, J. L,, 1986: "Família i mort en una petita comunitat rural (segles XVI al XVIII)", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 145-167.

- Margenat, F., 1985: "Els orígens de la parròquia de Sant Pere (3a part)", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, 19, desembre de 1985, p. 54-64.

- Montiel, J., i Parras, J., 1998: "L'església i el clergat a Rubí durant el segle XIX", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, 42, Nadal de 1998, p. 60-64.

- Rufé, M., 1987: Sant Pere de Rubí els darrers 200 anys, Patronat del Museu-Biblioteca de Rubí.

- Vilalta, J., 1995: "La plaça del Dr. Guardiet, espai de trobada i nucli històric de la ciutat (2a part)", Ressenya, 45, gener de 1995, p. 5.


dijous, 11 de març de 2021

La riera de Rubí, un lloc de pas al llarg de la Història

No fa falta pensar molt per arribar a la conclusió que Rubí ha nascut i ha crescut al redós de la seva riera al llarg dels seus mil·lennis d'existència com a comunitat. Ja des de temps prehistòrics les primeres comunitats humanes de les quals tenim notícia a la zona (parlem de fa uns 300.000 anys),  nòmades i amb una economia basada en la caça i la recol·lecció, aprofitaren el seu curs per establir campaments temporals, proveir-se d'aigua i recollir còdols amb els quals fabricarien els seus primitius útils, dels quals els més antics han estat trobats prop del barri d'El Pinar. I també el feren servir com a lloc de pas, atès que la riera de Rubí i de les Arenes, entre les actuals poblacions de Castellbisbal i Terrassa, sempre ha estat una via de comunicació natural tant per persones com per animals; per aquests últims seria el que hom anomena un "corredor biològic".

Foto presa per J. Vilalta el maig de 2015, on es veu la llera de la riera
molt a la vora del pont de la via del tren,

A l'antiguitat els rius i rieres eren elements fonamentals per a la circulació de persones, béns i mercaderies i de fet molts arqueòlegs i estudiosos han remarcat la importància de la riera com via de comunicació en aquells temps (Ollé, De Soto...). Quan a la zona de can Fatjó i el castell va sorgir un assentament en època ibèrica la riera va tenir un paper fonamental; de fet, amb un cabal d'aigua més gran que el que porta actualment, era la via per on arribarien barcasses amb productes procedents d'altres llocs de la Mediterrània, que a la seva vegada havien remuntat el riu Llobregat venint de la costa, on es trobava el gran centre iber de Montjuïc. I després de l'arribada dels romans continuà amb aquesta funció. De fet, s'ha demostrat que el Llobregat era navegable fins al pont del Diable, situat entre Castellbisbal i Martorell, i les àmfores carregades de vi anaven i venien de Rubí (Rubricata?) a través d'aquest important riu i després per la riera. També eren usades les noves vies terrestres creades pels romans i que aprofitaven en molts casos vells camins, com la que anava de l'actual Martorell (potser la mansió o parada d'Ad Fines) fins a Egara (Terrassa), encara que per al transport de mercaderies les rutes marítimes i fluvials eren les més ràpides i per tant més rendibles.

Arc romà del pont del Diable. Foto J. Vilalta

Si ens endinsem pels segles de l'edat mitjana, hem de tenir en compte que els anomenats "camins rals", alguns dels quals passaven pel terme actual de Rubí (a destacar el que comunicava Martorell amb Terrassa, hereu de l'antiga via romana que hem esmentat anteriorment) i transcorrien per carenes allunyades del curs de la riera, conviurien amb la ruta que passaria per la llera de la nostra riera, molt més propera al nucli que conformaria l'església de Sant Pere i el petit barri de la Sagrera i, per tant, possiblement, més usada que el camí ral. A més de ser usada com a ruta per anar a Terrassa al nord o en direcció a Barcelona al sud, era una font d'energia important que movia diversos molins instal·lats a les seves ribes i també alimentava els horts que s'hi trobaven a través de diverses canalitzacions i sèquies.

Maqueta de molí fariner medieval. Museu d'Història de Sabadell.
Foto J. Vilalta, febrer de 2021.

També cal tenir en compte el vell camí de Castellbisbal, hereu de l'antiquíssima via Heraclea, que es dirigia per can Fatjó, can Serrafossà i can Balasch en direcció a Martorell. No obstant, a partir de l'època medieval es constata la llera de la riera com a lloc de pas més ràpid, un camí natural entre les actuals poblacions de Martorell i Terrassa, que aprofitava el reduït cabal d'aigua durant la major part de l'any i permetia la circulació per les seves ribes de persones i carros per tal de poder dirigir-se als incipients nuclis de població veïns. 

Creiem que és així (de fet no es disposen de molts fonts) fins a la construcció de carreteres ben entrat el segle XIX. Com apunta Francesc Margenat, que creu que en època medieval s'utilitzaven més els camins careners per adreçar-se a Terrassa o al sud, va ser entre els segles XVIII i XIX quan la ruta que vorejava el curs de la riera va esdevenir la més adequada per al transport amb carruatges, encara que no estava exempta de perills, el més important dels quals eren les inundacions provocades per les violentes pluges de la tardor o la primavera.

Us presentem un cas de com aquesta llera fou aprofitada pel pas de persones, en aquest cas fins i tot d'exèrcits. Eduard Puigventós explicava fa uns anys en un article aparegut a RubiTV com, dins el context històric de la Guerra de Successió, el 1714, el duc de Berwick, que comandava les tropes borbòniques i venia de Barcelona per tal de perseguir les de l'austracista Antoni Desvalls, marquès del Poal, va aprofitar el pas de la riera, amb els seus 7.000 homes i 3.400 cavalls, per ocupar Terrassa, cosa que per cert va aconseguir el 22 d'agost d'aquell any.

El duc de Berwick, mariscal de França. Foto biografiasyvidas.com.

També hem de recalcar que les aigües de la riera seguien movent molins i regant horts i que, a partir de la primera meitat del segle XIX, donaren energia a les primeres fàbriques com la de filats de seda de Narcís Menard (actuals naus del Complex Cultural Escardívol) o la de la Verneda d'en Carreras (posteriorment anomenada "la Llana"). 

El 1834 l'Ajuntament de Rubí va enviar una nota al governador civil (el "gefe político") on es deia: "Asimismo hay (a Rubí) un encargado de dar dirección a las aguas que discurren por esta Riera a fin de hacerla transitable con comodidad a los que viajan de Martorell a San Cugat" (Arxiu Municipal de Rubí, citar per Bencomo, 1998). Hem de tenir en compte que era una ruta important per poder donar sortida als vins i aiguardents elaborats a les diverses poblacions que, dalt de carruatges, seguien aquesta ruta vers la ciutat comtal. No obstant, a més de la perillositat de les eventuals avingudes d'aigua per efecte dels aiguats, els carros trigaven un temps considerable (12 hores) per anar i tornar de Barcelona pel camí de la riera. 

Com a nota curiosa direm que a la zona de la llera de la riera situada davant d'on havia estat ubicat el molí dels Bessons encara es conserven les roderes deixades pel pas continu dels carruatges, malgrat que algun estudiós les ha considerat com d'època romana.

A la llera de la riera, prop del Molí dels Bessons es conserven roderes de carros.
Foto J. Vilalta, febrer de 2015.

Hem de tenir en compte, però, que fins als anys 40 del segle XIX la riera descrivia un meandre que passava pels actuals carrers del Gimnàs i de Joaquim Blume, de tal manera que tots els horts que ocupaven el que ara anomenem l'Escardívol es situaven a la part dreta del curs fluvial, a la Parellada del castell. El 1844 el "Gefe Superior Político de Barcelona" va autoritzar, en nom del Ministeri de la Governació, les obres per canviar el curs de la riera amb una suculenta indemnització a la marquesa de Moja, propietària dels terrenys adjacents a l'aqüífer. D'aquesta manera va desaparèixer el meandre i la riera va adquirir l'actual curs rectilini pel centre de Rubí. 

Detall del mapa del cadastre de 1854 on veiem el curs de la riera rectificat.

En aquells temps de la primera meitat del segle XIX, les indústries progressaven, augmentava la població i també la producció de vins i aiguardents, i es començava a veure la necessitat d'abandonar els vells camins careners i la llera de la riera per poder comunicar Rubí amb les poblacions properes i Barcelona.

Ja el 1834 es tenia la intenció de fer una carretera que anés de Barcelona a Terrassa, però en aquest primer projecte aquesta no passaria per Rubí, sinó per Montcada. Seria inaugurada el 1852.

El 1856 s'engegà un projecte de realitzar una carretera paral·lela a la riera que enllacés Rubí amb Molins de Rei passant pel Papiol a fi de poder prendre el tren que es dirigia a la ciutat comtal, que finalment començaria a prestar el seu servei el 1863. Així, va aparèixer una via més ràpida que deixava de banda la llera de la riera i per on podien circular de manera còmoda els traginers, encara que, com veurem després, el vell camí no deixaria d'utilitzar-se, especialment per a recorreguts curts.

Restes de l'antiga carretera de Rubí a Molins de Rei, el març de 2011.
Foto Jordi Vilalta

Als anys 60 del segle XIX també es feren diverses intervencions al pas de la riera de Rubí. Des de temps immemorials, per dirigir-se a l'altra banda de la riera, senzillament es travessava la seva llera i es salvava el curs d'aigua probablement amb pedres o altres materials. Com és obvi, l'inconvenient era, com ja hem apuntat més amunt, que en determinades ocasions les pluges torrencials feien que l'aigua ocupés la llera temporalment i es barrés el pas. Per tant el millor era salvar aquest curs mitjançant ponts. El 1861 es va fer el del carrer de Cadmo (el del "matadero"), que tindria un tràgic protagonisme durant la rierada de 1962. I el 1866 es va planificar un pont que salvaria la riera per la part situada entre can Fatjó i l'actual carrer de Sant Joan, ja que per prendre el camí de Castellbisbal s'havia de travessar la llera en diagonal per un camí ple de fang i humitat. Aquest pont no seria edificat de manera ferma fins després de la rierada de 1962 substituint el penjant de 1897, de tal manera que fins a finals del segle XIX l'únic pont seria el del carrer de Cadmo ja esmentat.

Pont del carrer de Cadmo. Al fons, la fàbrica de la Seda.
Procedència: Joan Calaf

Dins del pla provincial de carreteres de la Diputació, el 1878 es va presentar un nou projecte de carretera que uniria Manresa amb Barcelona. Concretament seria l'anomenada "de Gràcia a Manresa", que enllaçaria la ciutat comtal amb Terrassa passant per la serra de Collserola, Sant Cugat i Rubí. Actualment entre el nostre municipi i Terrassa segueix el mateix traçat que la inaugurada el 1863 al costat mateix de la riera (actual C-1413a), però entre Sant Cugat i Barcelona s'identifica amb l'actual BP-1417, cosa que ens fa veure que el 1881, quan es va inaugurar, aquests dos trams estarien units. 

La riera al seu pas per Rubí el 2001, on podem veure al costat
la carretera de Gràcia a Manresa. Col·lecció Salvador Casanovas

Així doncs, durant el segle XX el transport de persones, vehicles i mercaderies entre Terrassa i  Martorell i els nusos de comunicacions apareguts a la segona meitat del segle passat ha utilitzat la carretera paral·lela a la riera que travessa el nostre municipi de nord a sud. També des de 1918, i també seguint el curs del nostre aqüífer, la via ferroviària ha suposat un reforç per al trasllat de persones cap a les veïnes ciutats.

El tren passant sobre la riera. Foto Jaume Fernàndez

No obstant, encara a principis del segle passat se seguia usant un vell camí que discorria al costat del curs de la riera i que encara podem veure si ens dirigim a la zona immediata a la masia de can Calopa, al sud del municipi. Si l'anem seguint, ens portarà a les rodalies de Castellbisbal. També hem de recalcar que el pont construït el 1919 per poder sostenir la nova via fèrria vers Terrassa i que salvava la riera disposava d'un pas per persones i carros per aquest caminet que seguia la llera.

El pont de la via al segle passat, on podem veure el pas de vianants i carros
en el cercle vermell. Foto família Caballero

Així doncs, els camins més ràpids per anar tant a nord com a sud sempre han recorregut la riera, abans tocant quasi les seves aigües i a partir de la segona meitat del segle XIX, a través de noves carreteres i, finalment, del ferrocarril.

Bibliografia

- Auladell, J., 1989: "Un ambiciós projecte vuitcentista: la carretera de Barcelona a Terrassa, o de Sarrià a Rubí, per Vallvidrera, a XXXII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Rubí, 18-19 octubre 1986, vol. II,  Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i Centre d’Estudis Rubinencs, Rubí, p. 223-245.

- Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, núm. 42, Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l’entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, núm. 50, p. 2-52.

- De Soto, P., 2010: Anàlisi de la xarxa de comunicacions i del transport a la Catalunya romana: estudis de distribució i mobilitat, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona i Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

- Oller, J., 2012: El territori i poblament del Vallès en època antiga. Del sorgiment de la societat ibèrica a la romanització (ss. VI aC. – II dC.). Estudi arqueomorofològic i històric, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.

- Garcia, L., 2018: "Els precedents de l'arribada del tren", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, núm. 70, Rubí, juny de 2018, p. 2-7.


dimecres, 3 de març de 2021

El pas de la via Augusta per l'entorn de Rubí

En una entrada anterior vam exposar el pas de l'antiga via Heraclea pel terme actual de Rubí, una ruta que des d'època protohistòrica enllaçava els Pirineus amb el sud de la península ibèrica i que va ser esmentada per diversos autors de l'antiguitat.

Aquesta gran via de penetració seria utilitzada pels romans després d'haver conquerit les nostres terres, però cap a finals del segle I aC, amb les reformes que efectuà el primer emperador, Octavià August, es va reorganitzar (entre tantes altres coses) el sistema viari. Sembla ser, segons Pallí (1985) que fou cap a l'any 8 aC la data de l'establiment d'una nova ruta que travessava el nostre territori de nord a sud i que en molts llocs seguia el traçat de l'antiga Heraclea, però en altres es desviava per seguir camins més planers o, millor dit, més adequats a les noves realitats, marcades per l'establiment de nous nuclis urbans. 

Planell de les vies romanes del voltant de Rubí segons Margenat (2006).
En taronja, el pas de la via Augusta

Així, a la Laietània, la regió on estava inclòs el que ara és Rubí i que abraçava grosso modo les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, els dos vallesos i el Maresme, existia un tram costaner que unia les ciutats de Blandae (Blanes), Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona) i Barcino (Barcelona), recentment fundada, i un altre interior, hereva d'aquella antiga via Heraclea, que pasava pels dos vallesos. Aquestes dues rutes s'unirien, pel que sembla, a l'entrada del pont d'origen romà (pont del Diable) que travessa el Llobregat que es troba situat entre els termes de Castellbisbal i Martorell.

Pont del Diable, on s'unia la via Agusta de l'interior amb la de la costa.
Foto Jordi Vilalta

Si bé, com hem dit, l'antiga via Heraclea i la seva perduració en època romana republicana és molt probable que hagués creuat Rubí, totes les dades apunten que la nova ruta que l'emperador August establí pel Vallès no va passar per dins l'actual població, ni tant sols pel nostre terme, sinó que el va vorejar, com ja havien establert historiadors i arqueòlegs com Marc Mayer i Isabel Rodà (1984) o Federic Pallí (1985). 

L'últim estudi sobre el pas de les vies romanes pel terme de Rubí és de l'estudiós i erudit local Francesc Margenat, de 2006, i, a l'espera del treball que està efectuant Pau de Soto sobre la xarxa viària a l'actual territori de Catalunya, direm que Margenat anomena "Heraclea III" el nou tram augusteu en contraposició a l'Heraclea I (la més antiga i que sí passaria per l'actual centre de Rubí) i l'Heraclea II (la d'època romana republicana i que seguiria el mateix traçat que la I). La via d'època d'August, segons aquest investigador, i tal com subscriuen altres estudiosos del tema, passaria per Cerdanyola (església vella de Sant Martí), l'actual monestir de Sant Cugat i l'ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada (al costat de la masia de ca n'Ametller); aniria a trobar la riba esquerra de la nostra riera a l'alçada de la desapareguda masia de ca n'Ubach, seguiria per davant d'on s'havia ubicat el Molí dels Bessons i, una mica més avall, molt prop de la masia de can Calopa per després anar a creuar el Llobregat a Sant Andreu de la Barca després de passar pel Canyet  i can Pedrerol de Baix (Castellbisbal). Després es dirigiria cap al nord a través de l'actual ermita de Santa Madrona per anar a trobar el pont del Diable. També addueix la possibilitat, com veiem en el mapa que va elaborar el 2006, que es dirigís cap al nord abans de creuar el Llobregat seguint la riba esquerra del riu per després girar cap a l'oest per anar al pont romà.

Ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada. Foto Jordi Vilalta

Cal dir que a Cerdanyola i Sant Cugat s'han trobat diversos mil·liaris (pedres que indicaven la distància en milles romanes des d'un punt determinat i que de tant en tant eren restaurades per ordre dels emperadors de torn). A Cerdanyola, concretament a can Canaletes, va aparèixer un datat en torn a l'any 300, de l'època dels emperadors Galeri i Maximià, ja del baix imperi, mentre que al monestir de Sant Cugat han sorgit dos: un datat en època de Tiberi (del 14 al 37 dC) i un altre situat cronològicament en el regnat de Claudi (41 a 54 dC). A la vil·la romana de can Cabassa, al costat de l'Hospital General de Catalunya i, per tant, prop de la ja esmentada ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada, es va trobar un altre sense cap inscripció.

Mil·liari de l'època de Tiberi trobat a Sant Cugat
reaprofitat al baix imperi. Foto Museu de Sant Cugat

No podem deixar tampoc d'esmentar un altre mil·liari aparegut a Castellbisbal (ca n'Estaper), però on només apareixen les lletres (mal conservades) EP (Fabre, Mayer i Rodà, 1982).

Hem de tenir en compte, no obstant, que l'aparició de mil·liaris no ens ofereix la certesa que hi passés una via romana, ja que existeix la possibilitat que hagin estat traslladats en algun moment de la seva història. Per exemple, el de Castellbisbal havia estat utilitzat com a base d'una creu.

L'actual població de Rubí (possiblement l'antiga Rubricata?) estava ubicada entre dues mansiones o llocs de repòs i abastiment que es situaven a les principals vies: Arrago (potser l'assentament romà trobat al voltant del santuari de la Mare de Déu de la Salut, als afores de Sabadell) i Ad Fines (molt probablement la població de Martorell), separades entre sí 29,6 km (20 milles romanes). Aquestes parades surten esmentades als vasos votius de plata trobats a Vicarello, prop de Roma i datats precisament en època d'August. Margenat, no obstant, no fa passar la nova via Augusta per Arrago, situada a uns 10 km en línia recta al nord de Cerdanyola, sinó que creu que el tram entre aquella mansió i la d'Ad Fines és el que correspon amb els traçats anteriors al primer emperador (és a dir el que ell anomena Heraclea I i II). Però possiblement la ruta antiga possiblement se seguiria utilitzant si admetem la tesi de Margenat i és la que es descriu a l'itinerari ressenyat als vasos.

Els vasos de Vicarello. Font: roma1esoccss.blogspot.com

El fet és que tots els estudiosos actualment estant d'acord en assenyalar que és molt difícil precisar la ruta entre Arrago i Ad Fines i s'han proposat moltes hipòtesis. 

En època medieval el pas d'aquesta gran via romana es va mantenir en alguns topònims. Així, veiem com al Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès apareix una strada publica l'any 995, o el nom de Fonte Calciata el 986, igual que a altres documents datats al segle XI. 

També destacarem que, complementant les grans vies que travessaven el nostre territori, existien altres de secundàries: una (que Margenat anomena "la Viastrella") des de la ciutat d'Egara (Terrassa) es dirigia fins a la zona de can Campanyà (Castellbisbal) i estava jalonada per un conjunt de torres (les Martines, can Fonollet, i les dues que possiblement eren a can Fatjó i a can Pi de Vilaroch); una altra via partia també d'Egara i es dirigia a l'ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada després de passar pel molí de la Bastida, can Rosés i can Sant Joan, i finalment ressenyem la que de Rubí menava a l'actual població de Sant Cugat del Vallès passant per la vil·la romana de ca n'Oriol.

Restes de la torre de les Martines. Foto Jordi Vilalta

Altres caminets encara més secundaris i que moltes vegades encara han sobreviscut fins els nostres dies unien els assentaments rurals romans (vil·les) amb les vies importants.

Així doncs, l'actual Rubí es trobava dins el rovell de l'ou dels encreuaments de vies que travessaven la regió de la Laietània, cosa que afavorí el seu desenvolupament com a comunitat.

Bibliografia

-  Fabre, G., Mayer, M., i Rodà, I., 1982: “Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns”, Butlletñi Grup Col·laboradors Museu Rubí (BGCMR), 5, juny de 1982, p. 81-104.

-  Mayer, M., i Rodà, I., 1984: La romanització del Vallès segons l’epigrafia, Museu d’Història de Sabadell.

 Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l’entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, BGCMR, 50, p. 2-52.

- Pallí, F., 1985: La vía Augusta en Cataluña, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.


dissabte, 20 de febrer de 2021

La serralleria d'en Ramon Solsona

Si ens dirigim al número 49 del carrer de Cervantes podrem admirar unes belles portes de ferro forjat una de les quals presenta enmig un curiós gravat d'un ferrer que colpeja una enclusa rodejat de la llegenda "Serralleria any 1925".

És el taller de forja d'en Solsona, que, encara que fa molts anys que no està en activitat, encara conserva totes les eines i la maquinària original i està considerat com a element protegit pel Catàleg i Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Natural de Rubí. A més, sembla ser que es vol revitalitzar aquest interessant espai patrimonial per part de la família i fins i tot hi ha la intenció de fer-hi alguna visita guiada.

La serralleria avui en dia. Foto RubiGuiem

Segons un article de l'estudiós local Pere Bel, aparegut al Butlletí del Centre d'Estudis Rubinencs i el Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 47 (2003), Martí Solsona i Torrelles va arribar a la nostra població a finals del segle XIX procedent de Maldà (l'Urgell) i es va instal·lar a la plaça de l'Aurora, una de les més importants d'aquells temps a Rubí. Aquí va iniciar la seva feina de serraller.

Martí Solsona, pare d'en Ramon. Foto família Solsona

Martí Solsona va tenir tres fills: Martí, Josep i Ramon, els quals van continuar amb la mateixa feina del pare després de ser ensenyats a la seva farga. Fou en Ramon, nascut el 1899, que aniria a Sabadell i després a Barcelona a perfeccionar la tècnica de la forja de metalls,  qui més destacaria a Rubí. Per cert, seves són diverses reixes artístiques del passeig de Gràcia i del centre de la ciutat comtal.

Ramon, el 1925, va instal·lar a la nostra vila el seu taller propi, a l'actual carrer de Cervantes, 49, on encara es manté, com hem dit. La serralleria era situada a la planta baixa mentre que la planta superior era destinada a habitatge familiar. Cal destacar les boniques portes de ferro fetes per ell que encara es conserven. 

Portes de la serralleria Solsona avui en dia. Foto Jordi Vilalta

Com a obres destacades d'en Solsona al Rubí de principis del segle passat podem esmentar, entre moltes reixes i portes de ferro, les del nou Ajuntament (abans, casa Rufé) i el pom de la porta de la farmàcia Feixas (Parrilla).

El pom de la farmàcia Feixas.
Extret de la web Barcelona modernista

D'idees força esquerranes i molt actiu a la política local, Ramon Solsona es va afiliar a la CNT i va ser un dels signants de l'escriptura de compra del local de la plaça d'en Clavé (actual edifici de la CGT), destinat a allotjar el Grup Pro-Escola Racionalista (inspirat en les idees anarquistes de Ferrer i Guàrdia). A l'Ajuntament que es va formar l'octubre de 1936, ja començada la guerra civil, fou nomenat representant de la CNT local i regidor d'Hisenda i Governació. El mateix any seria també delegat de la Col·lectiva de Mecànics, Serrallers i Ferrers, on també participaven els seus dos germans, i l'abril de 1938 va ser nomenat president de la Junta de la Metal·lúrgia d'aquest sindicat a Rubí.

Per tant, no és gens estrany que un cop guanyada la guerra per les tropes franquistes, s'exiliés a França (en cotxe) i anés a raure a Alemanya, on exercí el seu ofici. Anys més tard, tornà a Rubí, on patentaria alguns estris relacionats amb la serralleria. Finalment, el taller va tancar cap a finals dels 70 o principis dels 80, segons informa Pere Bel. 

Relleu de la porta de la serralleria. Foto Jaume Roura


dimarts, 16 de febrer de 2021

Fàbriques de Rubí arrasades pel foc

El passat dissabte dia 6 de febrer la notícia del dia a Rubí fou l'incendi de la fàbrica de les "Cremalleres", que des dels anys 20 havia fabricat aquests necessaris complements de vestuari i les havia exportat per tota Europa. No obstant, el foc va afectar seriosament la planta industrial i no sabem encara quines conseqüències pot tenir a partir d'ara.

En aquesta entrada donarem un cop d'ull a diversos incendis que han sofert algunes empreses situades a la nostra població entre la segona meitat del segle passat i els inicis del present. Només esmentarem les que van tenir més repercussió, tant mediàtica, com en el teixit econòmic de Rubí. Així mateix, no tractarem dels petits incidents sinó dels sinistres més importants, els que més han transcendit als mitjans i han arribat a comprometre el futur de l'empresa, encara que en algunes ocasions aquestes han pogut recuperar-se.

Incendi a la panificadora de Vallespa, 2016. Font: cugat.cat.

Hem de destacar que en aquests casos que presentarem mai no s'ha hagut de lamentar la mort de persones, ni tan sols ferits. També cal recalcar que algunes empreses sinistrades passaven abans per mals moments econòmics, cosa que ha fet sospitar de la intencionalitat dels incendis, encara que altres es trobaven en el seu auge productiu o fins i tot s'havien inaugurat feia poc. 


Incendi de l'AEG, 3 d'octubre de 1971

L'AEG Telefunken, anomenada popularment "els Timbres", era filial de la gran multinacional alemanya dedicada a la fabricació de material elèctric, que comptava amb una important seu a Terrassa ("l'Electra"). En el moment del sinistre era la tercera indústria de Rubí quant a nombre de personal (371 treballadors/es) després de la Josa i de "les Cremalleres" (Relampago Zipp). 

El 3 d'octubre de 1971 va ser afectada per un important incendi que seria sufocat per diverses dotacions de bombers procedents de poblacions veïnes. L'edifici va ser enderrocat i durant bastants anys restaria, el solar, barrat però ple de brutícia i rates, a més d'un fragment de paret amb un transformador que, a causa de les pressions veïnals, acabaria desapareixent igual que el solar.

"Els Timbres" el dia després de l'incendi. Font. Òmnium Cultural Rubí.


Incendi de la planta de Fripan, 10 de novembre de 2001

Pertanyent al grup Europastry, SA, una empresa dedicada a la fabricació de masses de pa congelades, era una panificadora que havia estat inaugurada feia poc al polígon de Can Sant Joan. De les flames només es va salvar la segona fase del centre de producció, ubicat a uns 50 m de la zona sinistrada. 

No obstant, després de l'incendi la planta es va recuperar sense dificultats i va tornar a produir. Recordem que aquells anys eren de bonança econòmica per al conjunt de l'estat.


Incendi del magatzem de CISA, 19 d'abril de 2007

Aquesta empresa fabricava gèneres de punt i tenia des de 1969 un magatzem important a Rubí situat al polígon industrial de Can Jardí.

L'incendi, que va arrasar-la totalment, va provocar el tancament de la planta rubinenca amb la conseqüència de l'acomiadament de 45 persones treballadores a la nostra població (en total foren 59 a tota l'empresa).

Fotograma d'un video de YouTube on podem veure l'incendi de la planta de CISA.

Video de l'incendi:  https://youtu.be/NZ7Co50XvFI


Incendi de la fàbrica Tèxtil Puig Ubach, 22 d'abril de 2013

Ja entrats dins del context de la gran crisi iniciada a finals de la primera dècada del present segle, hem de ressenyar el sinistre total que patiren dos de les quatre naus que l'empresa Tèxtil Puig Ubach, SA, al carrer de Ravel del polígon de Can Jardí.

Incendi a la Tèxtil Puig Ubach. Foto La Vanguardia.

Posteriorment va recuperar la seva activitat i l'empresa continua produint avui en dia.


Incendi de la panificadora de Vallespa, 25 de febrer de 2016

Ha estat un dels incendis més aparatosos i devastadors dels últims anys a Rubí. Aquesta panificadora, de grans dimensions, era situada al polígon industrial de Can Rosés des de 1977.  

L'incendi va començar en un dels forns i afortunadament els treballadors que en aquells moments eren dins les instal·lacions van poder escapar de les flames sense cap problema. Les dotacions de bombers van estar treballant tot el dia i part de la nit per poder apagar el foc i només fins l'endemà va poder donar-se per extingit l'incendi. 

Incendi a Vallespa. mlcorreduria.com.

Finalment la planta va ser declarada sinistre total, atès que el foc la va arrasar completament. Durant molts dies es van poder veure les restes calcinades de l'edifici. 

L'empresa estava en tràmits de dissoldre's a causa de certs problemes econòmics.

Video de l'incendi (YouTube): https://youtu.be/7pCVfRvpHSo 


Incendi de "les Cremalleres", 6 de febrer de 2021

Finalment, el passat 6 de febrer les flames afectaren de manera molt seriosa la fàbrica de "les Cremalleres", que últimament havia estat adquirida per un grup d'inversions i tenia el nom "oficial" de "Rubí Industria de Cremalleras, SL". Durant els últims anys havia tingut seriosos problemes econòmics, una de les principals causes dels quals fou la gran competència de les cremalleres japoneses.

Les flames van destruir dos transformadors elèctrics entre altres dependències. Afortunadament, en ser dissabte, no hi hagué treballadors ferits.

Els bombers apaguen les flames de "les Cremalleres". Foto extreta de Facebook.

Tretze dotacions de bombers es traslladaren a la fàbrica i el mateix dia, al cap d'unes hores, l'incendi es va donar per extingit.

Video de l'incendi (RubiTV): 



dimecres, 3 de febrer de 2021

L'aprofitament de les aigües de la riera i dels torrents: els antics recs de Rubí

Fa uns mesos vam intentar donar una visió sobre allò que va significar l'existència de les diverses basses i safarejos escampats tant pel casc de la població com pel seu entorn rural i les diverses indústries abans que a finals del segle XIX Rubí pogués gaudir de l'aigua corrent. Però com s'alimentaven aquestes estructures, com rebien el preciós líquid vital? La riera i els diversos torrents que hi desguasses són la gran reserva hídrica de Rubí. Per tant, calia conduir l'aigua. mitjançant la instal·lació de recs, rescloses i canalitzacions, cap als diversos llocs on era aprofitada, bàsicament per a dues activitats vitals: la indústria (a partir del segle XIX) i els horts (des d'època medieval al menys), deixant a part el consum humà i l'ús domèstic, dels quals ja en vam fer ampli esment en l'entrada ressenyada.

Aquestes mines i canalitzacions havien de netejar-se cada cert temps i a tal efecte hi havia uns pous cada pocs metres a fi de realitzar aquesta tasca, bruta i perillosa, com comentava Joan Sucarrats. Precisament un bon article d'aquest autor, que ens va deixar ara fa ja uns anys, publicat al Butlletí del GCMR i del CER núm. 52 (2008) feia referència als diversos recs i canalitzacions construïts per tal de portar aigua a basses, horts i fàbriques i d'ell traurem el gruix de la informació que us oferim.

Si comencem per la part nord del terme municipal, hem de ressenyar el rec que portava aigua de la riera al molí de la Bastida i que regava els horts de les rodalies. Avui en dia es conserven restes de les instal·lacions que es poden visitar. Molt a la vora, però més a ponent, una mina situada al torrent de Sant Feliuet alimentava els horts de la masia de can Rosés.

Rec del Molí de la Bastida, ja al propi molí.
Foto Jordi Vilalta, agost de 2014

Una altra resclosa era ubicada una mica més al sud, a la banda dreta de la riera, i conduïa aigua a la fàbrica de cartró de la Llana, mentre que d'una altra propera partia el rec que portava el líquid element a l'antic molí de can Rafeló (on després s'ubicaria la fàbrica de Pich Aguilera, abans "la Seda") després de regar els horts de la Llana i de can Serra. Segons Ramon Rusiñol, fins a mitjans anys 80 era la zona de regadiu més important de la població. Parlem de la canalització que passava per sobre el pont de Can Claverí (edificat al segle XVIII), la qual tornaria a connectar amb la riera on ara es troba la plaça del Marquès de Barberà.

Rec situat sobre el pont de can Claverí.
Foto Jordi Vilalta, agost de 2010.

A la font del Bullidor confluïen dues deus d'aigua, segons explica Ramon Rusiñol (1981): una que procedia del torrent de can Ramoneda i una altra que veia de la zona de can Serra. La primera travessava la riera perpendicularment, mentre que la que venia de can Serra ho feia de manera obliqua i, després de passar per la font del Bullidor, es dirigia al peu la tàpia del cementiri vell (avui plaça de la Sardana).

Rec que portava aigua a la font del Bullidor, malmès per la rierada.
Foto Bartomeu Cucurull.

De la font del Bullidor un altre rec es dirigia a les dues basses de la Seda, fetes construir per l'industrial Narcís Menard a fi d'obtenir l'aigua per fer funcionar la seva filatura de seda, creada el 1835, la propietat de la qual posteriorment passaria per diverses mans (són les actual naus de l'Escardívol). Després d'alimentar aquestes basses regava els horts de l'Escardívol i, en direcció sud, alimentava posteriorment els safarejos dels carrers de Terrassa, Sant Sebastià, etc. Un altre ramal passava una mica més a l'est i alimentava les basses situades a l'actual passeig de Pau Claris i els carrers del Dr. Robert. Maximí Fornés, Pere Esmendia, Ramon Turró... A més, un rec seguia el curs de l'antiga riera descrivint un arc que passava pels actuals carrers del Gimnàs i de Joaquim Blume i que havia alimentat la fassina de cal Corrons. Finalment, un tub portaria també aigües a la zona de Can Fatjó. 

Projecte urbanístic de 1874, on es poden veure en blau diversos recs.
A la part esquerra, les dues basses de la Seda.

Aquest sistema de conduccions és l'anomenat rec del Clausell, les conduccions del qual foren molt malmeses per la rierada de 1962. No obstant, el 1970, a fi de proveir d'aigua la piscina municipal (que en realitat era una de les velles basses de la Seda), es va fer un pou al torrent de Can Ramoneda (segons ens explica Ramon Rusiñol) comunicat amb la mina, d'on sorgia un tub que alimentava la piscina. Malgrat això, la deu es va esgotar i el 1981 es va desmuntar tota la instal·lació, per la qual cosa podem dir que ja no quedava res del Clausell.

Més avall, segons Sucarrats, consta l'existència d'una resclosa a la zona del Vapor Nou que desviava les aigües envers les indústries situades prop de ca n'Alzamora (l'antic Vapor Vell). Posteriorment un altre rec portava el líquid element cap a la bassa del Molí de la Noguera i els seus horts, així com també als situats al costat de la masia de la Torre de la Llebre, per després tornar a la riera. Abans de desguassar-hi, aquesta aigua, juntament amb la que la resclosa desviava al Molí dels Bessons, entrava al rec esmentat i regava els horts d'aquesta zona. Encara avui en dia es poden veure restes de la resclosa al llit de la riera davant del lloc on s'havia ubicat aquest molí. La rierada del 1962 va malmetre el rec i la bassa que recollia l'aigua que sobrava del Vapor Vell. 

Restes de la resclosa del Molí dels Bessons.
Foto Jordi Vilalta, febrer de 2015

Per sota del nivell de la riera, una mina portava les aigües als horts de la masia de can Vallhonrat. No gaire lluny es van realitzar més mines per captar aigua, que travessava la riera i regava les plantacions de can Jardí i de can Calopa.

Avui en dia no queda quasi res de tot aquest conjunt d'instal·lacions que durant segles abastiren d'aigua els horts i les indústries que donaven vida a la població de Rubí.



dissabte, 23 de gener de 2021

Els Aliart i la seva fàbrica de fideus i macarrons

L'any 1844 Josep Aliart va fundar a Rubí un establiment de queviures, anomenat popularment "cal Fideuer" al lloc on ara trobem l'actual bar El Manantial, a la part baixa del carrer de Sant Cugat (número 2), molt prop del carrer de Barcelona (actual avinguda del mateix nom).

En aquell temps, el carrer de Sant Cugat era la frontera entre els termes de Rubí i el de Sant Cugat del Vallès i ca l'Aliart (o cal Fideuer) es trobava precisament a la banda sud, a la part que pertanyia al municipi veí. Josep Aliart, conjuntament amb altres comerciants del carrer, va interposar la sol·licitud al Cap Superior Polític (una mena de governador civil de la província en aquella època) per tal de demanar-ne la segregació en favor de Rubí. Com alguns de vosaltres sabreu, el 1855 el litigi es va fallar a favor del nostre municipi i d'aquesta manera 220 ànimes van passar a ser rubinenques, així com diverses masies i les seves terres.

Actual edifici on es situava el primer establiment de ca l'Aliart.
Font GoogleMaps

Cal Fideuer, que curiosament estava situat al costat de l'edifici on era l'escola nacional de nenes, disposava d'un soterrani que feia les funcions d'obrador per elaborar embotits, carn salada, pasta de sopa (fideus) i conserves. Era també magatzem de gra.

La casa, que és encara propietat de la família Aliart, es troba protegida al catàleg de patrimoni de l'Ajuntament com a Bé Cultural d'Interés Local (fitxa P29), atès que la seva façana conserva alguns elements arquitectònics d'interès, però també cal destacar l'interior de l'establiment actual, on es poden veure estructures de l'antiga fàbrica i magatzem de gra.

El 1891, aprofitant la conjuntura del moment, marcada per la gran recessió del cultiu del cep que va provocar la pesta fil·loxèrica i l'expansió del cultiu del cereal, Josep Aliart fill va decidir ampliar el negoci i muntar una fàbrica dedicada exclusivament a l'elaboració de pastes per a sopa (fideus i macarrons), després d'un viatge a Itàlia on va aprendre la tècnica per fer-les. Hem de tenir en compte que entre les classes populars de l'època estava molt estesa la costum de menjar "escudella", que en realitat era moltes vegades simplement una sopa de fideus. Aquest nou establiment, que podem considerar sense cap dubte, com la primera empresa rubinenca dedicada al ram de l'alimentació, el va situar al carrer de Sant Jaume, 8, molt prop de l'antic obrador i botiga. És un edifici que també es troba protegit, ja que es tracta d'una bonica casa de notable interès arquitectònic. 

Cal Fideuer, al carrer de Sant Jaume.
Font: Viquipèdia

Els fideus de ca l'Aliart eren de la marca IBUR, que senzillament és la paraula "Rubí" a l'inrevés. Després passaren a anomenar-se RUBÍ. Utilitzaven sèmoles i rovell d'ou per elaborar aquesta pasta, comercialitzada per tot el nostre país, i sembla ser que eren de molta més qualitat que la que fabricava Jaume Pagés des de 1880 al seu obrador situat al carrer de San Bonaventura (actual de Maximí Fornés).

Anunci de les pastes Rubí, possiblement
dels anys 20. Col·lecció Pep Borràs

Hem de destacar un detall curiós que testimonia l'èxit d'Aliart en la seva empresa i és que Eusebi Aliart, molt probablement fill d'en Josep, fou una de les primeres persones de Rubí en tenir cotxe propi als anys 20 del segle passat.

Eusebi Aliart i, probablement, la seva muller Marcel·lina
en el seu cotxe els anys 20. Foto de L'Abans.

Els anys 30 la fàbrica figura a la matrícula industrial de la vila com "Fill de J. Aliart" i era situada al carrer de Víctor Hugo, 3-7 (possiblement Sant Jaume en època de la II República), mentre que les oficines eren ubicades al carrer de Salvador Seguí, 2. Durant el transcurs de la guerra civil va ser col·lectivitzada i, un cop acabat el conflicte bèl·lic, va tornar al seu propietari, Eusebi Aliart. Seria coneguda com a "Pastas alimenticias Aliart", amb seu social al carrer de Sant Jaume, 5-7.

Anunci de després de la guerra (anys 40 o 50).
Cedit per Salvador Casanovas

Eusebi Aliart i la seva muller Marcel·lina Boadella foren un dels impulsors de les festes del carrer ja el mateix any 1939 i a més adquiriren la capelleta del sant. No obstant el 1940 la senyora Marcel·lina va caure malalta i morí l'any següent, cosa que va fer que aquests dos anys no hagués cap festivitat de carrer.

Segons ens informa Joan Calaf, la fàbrica i l'habitatge dels Aliart es va traslladar els anys 50 a un edifici nou situat al carrer de Cervantes i distribuïen els productes amb una vella camioneta que conduïa Salvador Arnau, (el popular "Kapi"). Als anys 60 el negoci va començar a anar de capa caiguda i el senyor Aliart va llogar el local a una empresa que produïa taules de fusta lacada que més tard patiria un greu incendi. Finalment aquest establiment també va tancar entre els anys 80 i 90, com ens informa Calaf, i l'edifici seria enderrocat per bastir-hi en el seu lloc un bloc d'habitatges.