diumenge, 12 de setembre de 2021

Rubi al segle XVII, una visió general

Com era el nostre Rubí al segle XVII? No cal dir que es tractava d'un petit llogarret que no té res a veure amb allò que és actualment. Al Dietari de Geroni Pujades, escrit a principis d'aquella centúria, ens l'esmenta: "(...) un lugarcito de 15 o 20 casas juntas llamado Rubí, tiene algunos pocos vestigios, especialmente un castillo viejo con muralla, todo de tapia y argamasa (...)".

Possible aspecte de la Sagrera al segle XVII. Dibuix conservat al Museu de Rubí

I és que, com diu Pujades, era un llogarret de poques cases, agrupades a la Sagrera, al costat de la vella església parroquial, i amb un camp ple de boscos, però esquitxat de masies. Però també va ser en aquest segle quan va aparèixer el barri del Padró, a la part alta del centre.

Com era governat Rubí? Des de finals del segle XIV es va alliberar del jou feudal i es va constituir com a Universitat (municipi), regida per un consell general que es reunia a l'església uns dos cops a l'any i un consell ordinari per resoldre assumptes més quotidians. Els càrrecs, és a dir, el batlle i els jurats, que sempre eren ocupats pels amos de les masies més importants, els Serrafossà, els Oriol, els Roig, els Matarí, els Balasc, els Bosch, els Casanovas, els Pi i Mumany (aquests, amos de can Pi de Vilaroc), es triaven a sorts per insaculació. Tot aquest sistema seria suprimit pel Decret de Nova Planta, que instauraria els actuals Ajuntaments, una paraula d'origen castellà.

A la Sagrera, és a dir, al voltant de l'església, seu de l'autoritat espiritual i lloc de reunió del poder temporal, s'agrupaven diverses cases i establiments: el ferrer, la carnisseria, la botiga del blat, la taverna, l'hostal i la fleca, i a mitjans del segle XVII va arribar la tenda, un lloc on es venia una mica de tot. Eren arrendaments públics, normalment per a un any, i sotmesos a una rigorosa normativa. De fet, des de 1582, hi havia un càrrec anomenat mostassaf que s'encarregava d'inspeccionar pesos, mesures i vetllar per la qualitat dels productes que es venien en aquestes botigues. També a la Sagrera es varen instal·lar artesans com el teixidor de lli (a la casa dels telers, actual cal Carner), sabaters, rajolers, un sastre... El fet és que en aquella època encara no havia nascut cap indústria tal i com la coneixem avui en dia, però aquestes activitats van ser-ne el precedent.

Cal Carner o "casa dels telers" a principis del segle passat.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

La plaça, on es feia el mercat i s'hi ballava durant  les celebracions cíviques i religioses, era davant el temple parroquial, on des de principis del segle hi havia un bell retaule barroc obra dels Rubió de Moià que havia encarregat el govern del poble. Per cert, a la plaça de l'església també s'hi celebraven dues fires anuals: una  el 20 de gener i una altra el primer diumenge de cada maig.

Un dels panells del retaule barroc, que representa la crucifixió
de Sant Pere. Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

A part del temple parroquial, a la plaça hem d'esmentar una casa peculiar amb uns finestrals datats del 1600 que ha arribat fins els nostres dies: la casa Palet, que sembla que pertanyia al monestir de Sant Cugat.

Casa Palet. Foto: Jordi Vilalta

L'escassa població de Rubí, que voltava sempre al llarg d'aquest segle en torn als 200 habitants, va créixer a un ritme molt lent des del segle XVI, malgrat la immigració occitana, i estava sempre subjecta a calamitats com guerres i epidèmies. A tall d'exemple, la Guerra dels Segadors, de mitjans del Sis-cents, o la pesta bubònica, a més d'una gran mortalitat infantil estacional, colpí greument la demografia rubinenca, especialment entre 1651 i 1652. 

Parlant de la guerra dels Segadors, en la qual s'ha constatat que hi participaren rubinencs, aquesta va comportar allotjaments de tropes a Rubí, primer castellanes (1640 i 1651) i després franceses (1652), les quals atacaren i saquejaren els masos i masies, cosa que provocava que moltes persones fugissin del camp atemorits pels excessos de la soldadesca. La Pau dels Pirineus, el 1659 posà final a aquestes malvestats de les quals el poble fou la principal víctima.

Hem dit que el camp rubinenc estava curull de masies, algunes d'elles molt importants (can Ramoneda, can Fatjó, ca n'Oriol, can Serrafossà, can Balasc, can Pi de Vilaroc...), amb els masos (alous) que en depenien i que eren la seu dels components de l'oligarquia que dominava el govern del poble. És també en aquesta època quan moltes d'elles (no totes, però) canviaren de nom a causa de l'arribada de pubills de fora que es casaven amb la filla del propietari, o simplement per canvi d'amo. 

Façana de la masia de ca n'Oriol. Foto: Jordi Vilalta

Malgrat que grans extensions de boscos d'alzines, pins i roures cobrien el terme de Rubí, la fusta dels quals era exportada sovint a Barcelona per tal de nodrir les drassanes del port, hi havia camps al voltant de les cases pairals on es conreava espelta, mestall, faves, pèsols. vinya i oliveres. Tampoc hem d'oblidar les zones d'hort al costat de la riera i els torrents. 

Entre les masies de Rubí hem de fer esment especial del castell, propietat de la família Oms (que també posseïa can Serra) i que en alguna ocasió va intentar recuperar l'antiga jurisdicció civil i criminal i mixt imperi (és a dir, les prerrogatives feudals), però sense èxit. Les terres del castell en aquesta època van ser arrendades als Oriol i sabem que el 1611 el masover era un tal Llupià. Finalment el 1693 els Oms van vendre el castell i can Serra a la Causa Pia.

Façana est del castell. Foto: Jordi Vilalta

A moltes masies, en llocs especials, s'allotjaven els immigrants occitans com a jornalers. Eren homes de baix nivell cultural i propensos a la delinqüència, mal vists per la població local, que els anomenaven despectivament "gavatxos". I ja que parlem de població marginal, destaquem el fet que alguns bandolers con Joan Ribas, precisament occità, assolaven els camps i cases pairals de la població. Per lluitar contra la xacra del bandolerisme es va crear una Santa Unió (una mena de sometent), en la qual cal destacar la figura de Miquel Oriol, mort a ran d'una topada amb aquests malfactors.

Per acabar aquesta entrada esmentarem les principals vies de comunicació que existiren entre Rubí i les poblacions dels voltants. Un camí ral (una mena de petita autopista de l'època, encara que de terra batuda) unia Rubí amb Martorell (potser descendent de l'antiga via Augusta) sortint de la zona situada entre el castell i can Fatjó. Un altre camí partia de can Ramoneda i anava fins a Terrassa, i un altre, des de can Solà, es dirigia a Montserrat. I no podem deixar-nos l'antiquíssima ruta que, vorejant la riera, unia Rubí amb Molins de Rei, Martorell i d'aquí a Barcelona.

Bibliografia

- Bencomo, C.; Ibáñez, D., i López, F., 1986: "Rubí, del segle XVI al segle XVIII", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 89-167.

- Xercxavins, J., 1986: "L'agricultura rubinenca: notes històriques", XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, vol. I, p. 17-37.

- Vila, J. M.,1993: "Estudi històrico-arqueológic del castell de Rubí", Butlletí, 36, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 143-191.

- Diversos autors, 1994: Rubí a l'abast, Ajuntament de Rubí.

- Bencomo, C., 1996: "Rubí a l'edat moderna: una síntesi general", Butlletí, 40, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 325-349.

- Comellas, J., 1996: "Una aproximació al retaule major de l'església parroquial de Sant Pere de Rubí (s. XVII)", Butlletí, 40, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 350-364.

- Garcia, L., 1996: "Sant Pere de Rubí: la seva evolució de parròquia rural a urbana", Butlletí, 40, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 340- 349.


dimecres, 25 d’agost de 2021

Francesc Albricias, impulsor de la comunitat protestant a Rubí

Francesc Albricias Bacàs va néixer a la ciutat comtal el 1856 i quan tenia 14 anys va entrar en contacte amb ambients protestants. Va cursar estudis de Teologia i Pedagogia a Lausanne (Suïssa) i d'aquesta manera va esdevenir mestre i pastor evangèlic. El 1877, en tornar del país alpí, es va fer càrrec de diversos grups protestants a Catalunya i va contraure matrimoni amb l'alsaciana Julia Goetz.

Francesc Albricias. Foto: autoria desocneguda.
Fons Marroyo

Arribat a Rubí, el 1881 va fundar l'església i les escoles evangèliques, les primeres que no van ser municipals. També fou l'impulsor d'una societat d'ajudes mútues amb el nom de "La Fraternidad".

Escoles Evangèliques. Foto: Jordi Vilalta

Com moltes persones de tendència republicana, era maçó i el 1882 va fundar una lògia. Anys després, el 1884, fou una de les persones més implicades en la creació del "Casino Rubinense", precedent del que seria el Centre Democràtic Republicà a la primera meitat del segle XX. Albricias era, concretament, el director del seu òrgan imprès d'expressió: El Rubinense, que havia aparegut el 1883 i tenia en un principi el subtítol de "Periódico semanal de intereses morales y materiales"; poc després, el 1885, canviaria la seva capçalera per la d'El Rubinense y eco del Llobregat. També és obra seva la revista evangèlica Atalaya.

Capçalera d'El Rubinense. Arxiu Municipal de Rubí

Albricias va aconseguir d'aquesta manera un gran prestigi entre el sector republicà i d'esquerres de Rubí i fins i tot moltes persones vinculades a aquesta manera de pensar volien que l'actiu pastor fos alcalde, cosa que ell no va acceptar.

També hem de ressaltar les topades que va tenir amb el rector de la parròquia de Sant Pere, mossèn Josep Baltà. Aquest fins i tot el va denunciar en veure que no es va agenollar al pas del viàtic pels carrers de Rubí. Això va provocar que un tribunal l'imposés una sanció econòmica pel delicte d'"escarnio al dogma de la Iglesia Estatal" i una pena consistent en el desterrament de la nostra població.

D'aquesta manera, el 1886 Albricias va deixar el poble de Rubí per dirigir-se a la capital de l'estat, Madrid, i després, per recomanació mèdica, a Alacant, lloc on el 1897 va obrir una nova església i una escola protestant, la "Escuela Modelo", que esdevindria tota una institució a aquesta ciutat llevantina. També va dirigir el setmanari El Clarín Amb l'ajuda del seu amic, també protestant, José Morote, així com amb el recolzament de l'Església Evangèlica Metodista Episcopal de Nova York, va poder ampliar les dependències de la nova Escola, la qual fins i tot arribaria a comptar amb una biblioteca i un museu. Entre els professors estaven els seus dos fills Franklin i Lincoln, nascuts el 1892 i el 1897, respectivament, a Alacant. Hem de dir que Franklin Albricias Goetz, nascut el 1892 i molt actiu en política, va arribar a ser tinent d'alcalde de l'Ajuntament d'aquesta ciutat i primer president republicà de la Diputació d'Alacant als anys 30. No és en va, per tant, que en aquesta ciutat hi hagi una plaça dedicada a la seva persona.

Francesc Albricias a Alacant, amb els seus fills Franklin i Lincoln.
Foto elmundo.es

I és que, encara que a Rubí (on hi ha un carrer que porta el seu nom a la zona de Sant Jordi Park) el recordem com a fundador de l'església i les escoles evangèliques, fou a Alacant on més fruits va donar la seva labor, continuada pels seus fills. 

Bibliografia

- Autors diversos, 2001: Rubinencs del segle XX, Grup Fotogràfic El Gra, Rubí.

- "Francisco Albricias, la escuela abierta", El Mundo, 22 de maig de 2017

- "El pastor Francesc Albricias", Diari de Rubí, 7 de setembre de 2018.

Webgrafia

http://www.esglesiarubi.org/esglesia/

dimecres, 11 d’agost de 2021

La farga de Rubí : de possessió feudal a servei municipal

Els senyors del castell de Rubí, entre altres serveis monopolitzats per ells, disposaven d'una farga o ferreria, molt possiblement situada, segons Pere Bel, on ara es troba el Vapor Nou, al costat de la riera i del torrent de can Xercavins. L'existència d'aquest "equipament", com diríem avui en dia, era important ja que calia que les ferradures dels animals com ara els cavalls, així com les eines agrícoles i els elements metàl·lics dels carros estiguessin en un bon estat. El mestre ferrer també actuava de veterinari i controlava els ramats subjectes al senyor feudal. Així, en un document datat del 1375 un cert Guillem fa la promesa de servir al senyor del castell (Ramon de Torrelles) a la farga a canvi d'una quantitat d'avena i de vi.

No obstant ja en època dels Torrelles molts pagesos del terme es van negar a utilitzar els serveis de la farga del castell. A partir de 1396, després de l'abolició dels drets feudals al terme de Rubí, la gestió dels serveis públics van passar a mans del consell i del batlle reial de Rubí i els artesans van començar a establir-se a la Sagrera, el barri situat al costat de la vella església de Sant Pere. Era clar que, entre els nous establiments, una ferreria pròpia desvinculada del poder senyorial era un assumpte urgent, per la qual cosa aquest nou consell va decidir obrir-ne una pròpia, és a dir, "municipal". El 1401 el rei Martí l'Humà va dirigir una missiva al batlle reial de la nostra població en la qual es deia que el senyor del castell li havia comunicat que estava fora de la normativa jurídica el fet que el consell instal·lés una nova farga a la Sagrera, per la qual cosa el monarca no ho va permetre.

La ferreria comunal a principis del segle XIX. Il·lustració de Pere Bel

Segons les notes de Josep Serra i Roselló, un cop mort el rei Martí, l'últim de la dinastia del casal de Barcelona, Guillem Mates, ferrer del consell, va obtenir del batlle general de Catalunya l'autorització l'11 d'abril de 1430 per establir una ferreria al terme i parròquia de Rubí. Era situada a la Sagrera, tal com sempre s'havia volgut, i concretament al costat de la riera i de l'actual casa rectoral. Com és obvi, els Torrelles ho van impugnar, però sense resultat. 

El 1441 consta Pere Simó com a ferrer del consell, el qual pagava censals a la parròquia de Sant Pere, ja que la Sagrera era terreny de l'església. Precisament aquest mateix any el rector va aixecar acta on es constatava que el ferrer es trobava mancat de mall i d'altres eines. 

Reconstrucció de l'església i la plaça al segle XV segons P. Bel

Més endavant, ja al 1485, el senyor del castell va manar que el ferrer del consell abandonés la farga del comú. Això ens fa veure que encara existia el conflicte entre aquell i les noves institucions sorgides de la caiguda del sistema feudal. Encara que els amos del vell castell ja havien perdut la jurisdicció sobre homes i terres del terme. 

Sabem que el 1497 el ferrer del comú era Alonso Ramos, el qual comptava amb dos oficials i diversos aprenents. Hi acudien persones, no només de Rubí, sinó també de poblacions veïnes com Sant Cugat, el Papiol o Castellbisbal. A més, és l'època en què comença a consolidar-se la plaça de l'església com a mercat i es construeix el campanar.

Reproducció de la plaça de l'església al segle XVI, segons P. Bel

Els mestres ferrers eren molt influents a la comunitat; de fet, com ja hem apuntat anteriorment, també feien tasques de veterinari.

La ferreria comunal va continuar durant els segles següents fent la seva important funció fins a principis del segle XIX, en què es va liberalitzar el comerç i el consell municipal va perdre el monopoli dels serveis públics que venia exercint des del segle XV. 

Noves fargues s'obririen a Rubí, però això ja és una altra història que explicar.

Bibliografia

- Notes de Josep Serra i Roselló.

- Bel, P. A., 2003: "Ferrers i ferreries a Rubí: la seva història", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 47, p. 6-31.

dilluns, 2 d’agost de 2021

La Bastida, un molí i una fortificació medieval

 A la rotonda del McDonalds, prop de la masia de can Rosés, podeu veure un turonet amb una grandiosa nau industrial, la DSV, al peu del qual es troben les restes d'un antic molí medieval.

Sembla ser que al segle IX aquestes terres eren possessió de la domus Sancti Felici, esmentada en un precepte del rei carolingi Carles el Calb de l'any 875. Es tractaria d'una petita mansió senyorial que es situaria per les rodalies de l'ermita de Sant Feliu de Vilamilanys (per cert, el nom de Vilamilanys podria venir de Vil·la Emiliana, és a dir, una possible hisenda de l'època baix imperial romana). També hem d'afegir que a la zona de la Bastida s'han fet excavacions que han donat com a resultat una important vil·la romana que possiblement es podria identificar amb aquest assentament.

La casa de la Bastida abans del seu enderrocament. Pintura de G. Villaret

Un segle després, el 985, les nostres terres, especialment llocs com Barcelona, el monestir de Sant Cugat o el castell del Papiol, van ser assolades per l'expedició cordovesa d'Al-Mansur i va ser necessari una labor de reconstrucció del territori, en la qual va tenir molt pes el cenobi santcugatenc, que implicaria, entre altres tasques l'edificació de fortaleses. És concretament del 986 quan tenim la primera menció de la domus o casa forta de Sant Feliu al cartulari del monestir de Sant Cugat, a la qual pertanyia. Aquesta casa, segons Francesc Margenat, es pot identificar amb la Bastida, nom que indica la presència d'una fortificació. 

El molí de la Bastida, a l'esquerra, i la masia, a la dreta. Foto Roset

El molí fariner Rocherolo, situat sota el turó on s'assentaria la casa, va ser venut l'any 994 per certa Riquilda al bisbe de Barcelona, Vives, juntament amb la seva resclosa, el rec, les moles... És quasi segur que es tracti del molí de nom Viula que apareix a un document del 1140, del qual més avall en parlarem. D'aquest molí es conserven, d'època medieval, dues voltes datades al segle XIII, que encara podem contemplar a la zona de la rotonda de can Rosés.

El 1013 bona part de les terres de la domus de la Bastida va passar al comte de Barcelona, Ramon Borrell, per una permuta amb l'abat de Sant Cugat. Al segle següent, concretament a l'any 1140 es constata com el primicer Pere, de la seu de Barcelona, va establir el molí, ara anomenat Viula, al presbíter Guillem, de la parròquia de Sant Pere de Rubí, juntament amb una casa-torre per defensar-se dels sarraïns. Per tant, sembla que el molí i la fortificació havien passat a dependre de la catedral de Barcelona. Com apunta l'estudiós Francesc Margenat, aquest establiment feudal es trobava repartit entre diferents termes i parròquies i d'aquí la diversitat de senyors feudals amb interessos al lloc, especialment el monestir de Sant Cugat i la seu de Barcelona.

Les voltes de l'antic molí actualment. Foto: Jordi Vilalta

Al segle XIII, concretament en un document del Cartulari de Sant Cugat del Vallès de 1234 en què el rei Jaume I confirma les possessions del monestir, copsem que el molí i la casa de Sant Feliu encara pertanyen en la seva major part a aquest cenobi. No obstant, el 1287 el molí i la domus de Sant Feliu el té Guillem de Sant Feliu, potser com a vassall de l'abat santcugatenc. 

Durant el segle XIV ja tenim la família de Sa Bastida o de La Bastida consolidada. D'aquesta manera comptem el 1347 i el 1367 amb el militar Arnau de Sa Bastida com a senyor de Sant Feliu de Vilamilanys i és en aquesta època quan el molí passa a anomenar-se de la Bastida, del qual coneixem el moliner que en tenia cura el 1370: un tal Vidal. 

Com assenyala Margenat, aquesta possessió tenia com a nom la quadra de la Bastida i les quadres sovint comptaven amb una fortalesa. Així, aquest estudiós va descobrir ja fa anys, mentre encara romania en peus la masia abans que fos enderrocada el 1974, uns merlets sota la seva teulada que indicaven el seu caire de fortificació. 

Merlets trobats per Francesc Margenat.
Foto: F. Margenat

El 1390 es constata com un cert Pere Marí, que s'havia casat uns deus anys abans amb la pubilla Blanca, germana de Bernat de la Bastida, va passar a ser senyor de la Bastida i va llogar la casa de Sant Feliu a Pere de Papabous. Aquesta Blanca torna a aparèixer més tard, a principis del segle XV, com a vídua d'en Pere Marí.

L'última notícia d'època medieval del molí i la casa de la Bastida és del 1440, on veiem esmentada la torre de defensa adjunta a la casa (domos cum cortello et turrem).

Avui en dia només resten els vestigis de l'antic molí medieval. La casa, l'antiga domus convertida en masia, ha desaparegut per sempre per deixar pas a una enorme nau industrial. El signe dels temps. 

Bibliografia

- Garcia, L., 2020: "Les masies desaparegudes de Rubí", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2020, p. 7-29.

- Margenat, F., 1982: "Índex dels documents històrics de Rubí, ss. IX-X", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 129-134.

- Margenat, F., 1988: "Fortificacions antigues i medievals a l'entorn de Rubí", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 1988, p. 403-422.

- Margenat, F., 1995: "Rubí a l'època alt medieval", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 297-308.

- Merino, J. M., 1982: "Sant Pere de Rubí a través de la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 1982, p. 114-118.

- Rufé, M., 1984: Les masies de Rubí, Rubí, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí.


dijous, 15 de juliol de 2021

Els secrets arqueològics de Can Ramoneda

Moltes masies del nostre municipi tenen arrels romanes. En les seves rodalies han aparegut i apareixen restes ceràmiques que indiquen que en aquells remots temps ja eren unitats de producció rurals. És el cas que presentem en aquesta nova entrada.

De can Ramoneda ja n'havíem parlat en una ocasió anterior. Aquesta vegada presentarem de manera resumida els principals vestigis que ens demostren que possiblement en època de la República i de l'Imperi romà existia al mateix lloc un assentament rural que podria ser fins i tot una vil·la (uilla) romana que iniciaria la seva activitat al segle I aC.

Situacio de Can Ramoneda. La línia lila marca el possible pas
de la via Augusta interior; els punts vermells, altres restes romanes 
i el cercle més gran la situació de la hipotètica Rubricata.

En primer lloc, d'aquesta primera etapa romana republicana hem de dir que hi ha dues àrees de troballes arqueològiques situades entre el torrent de can Ramoneda i el xaragall "dels Pins". A la primera, ubicada a l'oest del torrent, entre aquest xaragall i el camí que es dirigeix vers la urbanització de les Valls de Sant Muç, s'hi trobà ceràmica ibèrica, romana i de vernís negre, així com un fragment de roda de molí de lava volcànica, cosa que ens indica una cronologia del segle I abans de la nostra era. La segona zona està situada a la llera del torrent de can Ramoneda, on van aparèixer les restes d'una fonamentació feta de còdols i carreus cimentats amb morter. A pocs metres al sud d'aquesta estructura, que possiblement tindria relació amb l'aprofitament de l'aigua del torrent, es va trobar un molí format pels dos elements o rodes: el catillus i la meta, que ara s'ubica als jardins de la rectoria de Sant Pere de Rubí.

Part inferior de la roda de molí trobada a Can Ramoneda.
Foto: Jordi Vilalta

Una mica més al nord, a la vora d'un hort, han aparegut més materials d'aquest primer segle abans de Crist: terrissa ibera, fragments de lava volcànica, que podrien haver format part d'un molí, i ossos.

En un camp proper a la masia han sorgit monedes d'època iberoromana: un as (peça de bronze) amb llegenda ibèrica d'Untikesken (Empúries), un de la seca d'Iltirta (molt probablement Lleida) i un altre de Bolskan (Osca). També hem de recalcar l'aparició de dues peces encunyades a Cástulo, la important ciutat ibera situada prop de Linares (Jaén), cosa molt rara a la zona catalana.

Anvers d'una moneda de plata de Kesse
                                               
Ja de l'època de l'alt imperi romà (segles I i II dC) s'han trobat restes a la part elevada de la dreta del camí asfaltat que porta a l'ermita de Sant Muç, és a dir a orient de l'actual masia, consistents en fragments de terra sigillata (un tipus de ceràmica fina envernissada de vermell maó típica d'aquesta època), de terrissa africana de cuina (elaborada a tallers del nord d'Àfrica), dos asos i 2 quadrants (un tipus fraccionari de moneda) del temps de l'emperador Claudi (que regnà entre el 41 i el 54 dC) i un sesterci de Trajà (entre el 99 i el 117 dC). També han aparegut objectes metàl·lics com dues fíbules, penjolls, botons, anells, una campaneta...
Anell romà trobat a can Ramoneda.
Foto: Jordi Vilalta

Prop de la casa de can Ramoneda, ens diu Francesc Margenat, possiblement discorria una via secundària romana que procedia de la ciutat romana de Terrassa (l'antiga Egara) i acabava a la via Augusta interior per la zona on ara es troba la masia de can Calopa. Segons aquest estudiós, és probable que molt prop de la masia hi hagués fins i tot un mil·liari si ens atenem al topònim medieval de la casa, que era "Clapers" i que indicaria unes pedres de senyal.

Ja entrats al segle III comptem amb la troballa de diverses monedes: un denari (de plata) del cèsar Alexandre Sever (222-235) i, a l'encreuament entre els camins de l'ermita de Sant Muç i el de can Roig i les Martines, dues peces dels emperadors Gal·liè (datada entre el 257 i el 258) i Claudi II (268-274) respectivament.

Moneda de plata de l'emperador
Alexandre Sever. Foto: Jordi Vilalta

Finalment direm que a un camp proper, ja d'època baix imperial, va aparèixer un aplic de bronze i un barrejador de perfums o osculatorium també del mateix material, conjuntament amb monedes dels emperadors Constantí el Gran i Constanci II, del segle IV.

Osculatorium  o barrejador de perfums del segle IV.
Foto: Jordi Vilalta

Com veiem, es tracta d'un interessant material que cobreix un arc cronològic extens situat entre el segle I aC i el IV dC (uns 400 anys), però, tot i així, i també a causa de la mancança d'excavacions arqueològiques a la zona, no sabem quina mena d'assentament hi havia als voltants de la masia de can Ramoneda: seria una vil·la romana? És el més probable. 

Bibliografia

- Font, J., 2017: “Troballes de material arqueològic a Can Ramoneda: les monedes”, Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 69, desembre de 2017, p. 2-7.

- Font, J., 2018: “Troballes de material arqueològic a Can Ramoneda: objectes metàl·lics”, Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 72, desembre de 2018, p. 6-10.

- Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l'entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 50, p. 2-52.

- Vilalta, J., 2010: "La colonització del camp en època romana republicana al territori de Rubí (s. II-I aC)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 55, desembre de 2010, p. 11-23.

- Vilalta, J., 2014: "Restes d'època romana republicana a l'entorn de la masia de Can Ramoneda", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 62, juny de 2014, p. 2-7.


dijous, 1 de juliol de 2021

Indústria i classe obrera al Rubí dels anys 40

La guerra civil de 1936-1939 va ser un sotrac importantíssim (a més d'un gran tragèdia humana) per moltes persones i per a tota la vida social, cultural i econòmica de Rubí, que havia perdut població; el 1940 tenia 6.159 habitants, menys fins i tot que 1930. També la indústria se'n ressentí, per suposat. Abans del conflicte a la nostra població aquest sector ja tenia un paper bàsic i ocupava un 55% dels rubinencs (especialment rubinenques). El sector predominant, des dels inicis de la industrialització, continuava sent el tèxtil, al qual pertanyien el 45,4 % de les empreses de Rubí.

Després de la guerra les indústries, que havien estat col·lectivitzades, foren retornades als antics propietaris. No obstant, la situació dins del context de la postguerra era molt difícil i les dures condicions que afectaven el país no fomentaren gens ni mica l'aparició de noves empreses. De fet en aquesta dècada a Rubí no es va obrir cap fàbrica nova (algunes feren, però, algunes ampliacions que després assenyalarem). L'aïllament internacional dels anys 40 va fer que el primer franquisme portés a terme una política autàrquica (és a dir, la independència econòmica de l'exterior), cosa que, sumat a les restriccions energètiques provocades per la situació postbèl·lica, no facilità les inversions industrials i s'alentís notablement el ritme de producció. Allò que sí feia l'estat era proveir de matèria primera a les unitats de producció a fi de garantir el funcionament de l'economia industrial, encara que molts successos de corrupció van abocar-ho al fracàs.

Teixidora al Vapor Nou, anys 40. Foto col. Ramon Batalla

Ja hem dit que la manca d'energia era un problema i així, en comptes de petroli es va utilitzar l'energia elèctrica, malgrat que en aquest cas també aparegueren restriccions a causa del seu elevat consum. Per tant, diverses empreses van optar per muntar el seu propi generador d'electricitat, com va fer l'AEG, situada a l'actual plaça del Marquès de Barberà.

La situació laboral dels obrers i obreres era, com és de suposar, molt dura. En teoria treballaven 48 hores setmanals, però en realitat sempre eren més (la mitjana real era d'unes 64,5 hores per als homes i de 48 h per les dones), a causa de la necessitat de fer hores extraordinàries i és que els salaris eren baixíssims. Continuava sent predominant, especialment a les fàbriques tèxtils, la mà d'obra femenina, i aleshores més que mai a causa de la mortalitat masculina provocada per la recent acabada guerra. Per exemple, al Vapor Nou, segons indica l'historiador Eduard Puigventós, el 1949 les dones constituïen el 60,3 % de la plantilla. Al llarg dels anys, a poc a poc, els treballadors homes anirien cada vegada més en augment. Per altra banda, les vagues i manifestacions, com és obvi, estaven prohibides pel règim i era obligatòria l'afiliació a l'OSE ("Organización Sindical Española"). Aquest ferri control, no obstant, no va impedir que en algunes ocasions es produïssin algunes tímides protestes.

Edfici Espona, abans "cal Gaspar". Foto: Jordi Vilalta

Però de vegades les empreses es preocupaven pels seus empleats, i així tenim constància que, per exemple, l'empresa Azamon ("les Cremalleres") els lliurava un tiquet per un litre d'oli i mig quilogram de llegums o arròs. Sense comptar els dinars de celebració de les festes oficials del règim, com el del 18 de juliol que cada any agrupava obres i patrons com si fossin una gran família. 

El 1941 estaven actives a la població 40 empreses fabrils, 21 de les quals vinculades al sector tèxtil (el 1946 continuaven sent-ne 21 segons la "Càmara Oficial de Comercio e Industria de Tarrasa"), 8 a la metal·lúrgia, 6 a l'alimentació, 3 al material de construcció, 1 a la confecció i 1 a les arts gràfiques. Pel que fa a la producció tèxtil els sectors predominants eren el del cotó i el de la seda, a diferència de la resta de poblacions de la comarca, que produïen altres tipus de teles. També hem de destacar el fet que moltes seus centrals no eren a Terrassa o Sabadell, com podríem pensar, sinó que es situaven a Barcelona.

Cal Muntades a l'actualitat. Foto: Viquipèdia

Esmentem tot seguit algunes de les indústries més importants que estigueren actives en aquells anys 40 a la nostra població.

A l'altra banda de la riera comptàvem amb fàbriques tèxtils com "la Seda", de la família Pich Aguilera, que va adquirir les antigues naus del Rubí Industrial ("la Pelleria"), on es produïen tints i acabats; el Vapor Nou (d'en Bertrand), "els Cavallitos" (de Llorenç Ubach) i Muntadas, SA (o cal Muntades), al costat de l'actual Mc Donalds. Pel que fa al sector elèctric, destaquem a l'actual plaça del Marquès de Barberà l'antiga Elèctrica Rubí, SA, anomenada popularment "Els Timbres", que el 1941 va entrar a formar part de l'AEG de Terrassa i esdevindria una de les fàbriques més importants de Rubí, abans que fos desmantellada després de l'incendi de 1973. Finalment, dedicada a la fabricació de cartró no podem deixar d'esmentar "la Cartronera" (l'antiga fàbrica de "la Llana"), a cura de la família Úrsul.

Entrada a la Llana. Arxiu Roset

A la banda esquerra de la riera estava "cal Mosques", és a dir la fàbrica d'en Miquel Villà, també de teixits. A l'actual carrer de la Plana de Can Bertran es trobava la de Ramon Prat, "les Vetes", que produïa cintes. A la zona de ca n'Alzamora, Manufactures Sedó en aquells anys va fer edificar una xemeneia troncocònica que encara es manté en peu, i no molt lluny, Indústries Gaspà el 1945 va fer construir un nou edifici ara dedicat a centre de dansa (Espona). Molt a la vora, on s'havia situat el Vapor Vell, estava cal Viloca (Viloca i Batlle) i altres petites indústries. Totes aquestes fàbriques, malgrat l'auge dels anys 50 i 60 del segle passat, actualment es troben desaparegudes a causa, entre altres factors, de la davallada del sector tèxtil a partir dels anys 70. Quant a l'activitat metal·lúrgica hem d'esmentar Azamón, SA ("les Cremalleres"), que el 1946 va emplaçar la seva fàbrica a l'actual terreny situat al costat del barri del 25 de Setembre. 

La xemeneia de Can Sedó. Foto: Jordi Vilalta

I no hem d'oblidar, a part de les instal·lacions fabrils més importants i de més producció, altres tallers situats al casc urbà com el de Pere Escayol (Rutex o "la Fabriqueta"), prop del Celler Cooperatiu; el de Lluís Jorba, al carrer actual del Dr. Gimbernat, dedicat al tèxtil, cal Ferrer de Tall, d'eines de ferro, al centre de Rubí, i la bòbila Saltó, on ara s'ubica la plaça de Miquel Tarradelles, a la Serreta.

La xemeneia de la bòbila Saltó a l'actualitat. Foto: Jordi Vilalta

A partir de 1950 aproximadament, el règim va optar per a una liberalització de l'economia, que, sumat a l'entrada de capital estranger, va provocar un ressorgiment de l'activitat industrial. Començaria una etapa d'or de la producció industrial de Rubí que arribaria fins els nostres dies. 

Bibliografia

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat durant el franquisme", Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2015, p. 2-37.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 221-280.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, desembre de 2000, p. 53-73.

- Puigventós, E., 2017:  Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Regidoria de la Dona, Ajuntament de Rubí (inèdit).


diumenge, 6 de juny de 2021

El cas Moehs: un exemple de lluita veïnal del tardofranquisme rubinenc

Un dels exemples més clars que de vegades la lluita constant i tenaç per part d'una col·lectivitat veïnal pot concloure en un resultat positiu és la que entre els anys 60 i 70 es va portar a terme contra la instal·lació d'una indústria altament contaminant al costat de l'actual barri de la Plana del Castell: la fàbrica Moehs.

La fàbrica Moehs el 1970. Foto: Òmnium Cultural Rubí

Aquesta empresa havia estat fundada el 1962 per Melcior Mallasen Ornat i els seus fills i d'aquí el seu nom, que en realitat és l'abreviació de "Mallasen Ornat E HijoS". Actualment és el holding empresarial Moehs Iberica, SL, amb seu central al polígon de la Cova Solera i que té moltes plantes repartides per Europa, una d'elles, Moehs Catalana, SL,situada també a Rubí, però al polígon de Can Jardí. Des de sempre s'ha dedicat a l'elaboració de productes químics per a la indústria farmacèutica. 

Doncs bé, el 1965 Moehs va sol·licitar a l'Ajuntament de Rubí, governat en aquell temps per l'alcalde Manuel Murillo, llicència per instal·lar una planta a Rubí, al costat del torrent de can Xercavins i molt prop del nucli urbà, que va ser concedida l'any següent. Per tant, el 1966 aquesta fàbrica ja va començar a produir al nostre municipi productes químics a base de síntesi orgànica, a menys de 100 metres del barri de la Plana del Castell.

La fàbrica Moehs el 1970. Al fons, el castell de Rubí.
Foto: Òmnium Cultural Rubí

Aquesta activitat de Moehs va causar la contaminació del torrent de can Xercavins i els pous dels quals el veïnat extreia l'aigua potable a causa del vessament de les aigües residuals de la fàbrica i de les filtracions. També cal destacar la fugida de boires de gasos de les xemeneies que provocaven molt males olors.

El torrent de can Xercavins patí 
els vessaments de la fàbrica. Foto:
Òmnium Cultural Rubí

Tot això va originar una gran descontent veïnal que es traduiria en diverses accions encaminades a lluitar perquè les instal·lacions deixessin la seva producció en aquell lloc de Rubí tot i invocant la il·legalitat de les activitats fabrils portades a terme. Hem de tenir en compte que en aquells temps del tardofranquisme encara era perillós i "subversiu" engegar una campanya de protesta en contra de qualsevol acció municipal. L'Ajuntament de Rubí, que havia donar permís a Moehs, era en mans de Manuel Murillo, un home molt afecte als valors del règim.

No obstant, curiosament, la premsa tant local com de molt més abast, sempre prenia postures que simpatitzaven amb les reivindicacions dels veïns. Tan clara semblava doncs l'acció il·legal de la Moehs.

El 1969, uns tres anys després de la seva instal·lació, els "Servicios Técnicos Provinciales" van qualificar d'"insalubres, nocivas y peligrosas por liberación de ácido clorhídrico, aguas residuales ácidas y líquidos fácilmente inflamables" les activitats de la fàbrica. A més, també violava el "Reglamento de actividades molestas, insalubres, nocivas y peligrosas" (valgui la redundància) de 30 de novembre de 1961 pel que fa a l'escassa distància respecte al casc urbà de la població, ja que aquestes indústries "nocivas y peligrosas" havien de situar-se a més de 2.000 m de qualsevol aglomeració d'habitatges.

No obstant, pel que fa al vessament, fou autoritzat per la "Comisaría de Aguas del Pirineo Oriental" (precedent franquista del que seria la nostra Agència Catalana de l'Aigua), que tenia cura de la gestió i control del domini públic hidràulic i no tenia competències en temes relatius a l'activitat industrial. 

Una altra vista de les instal·lacions de la fàbrica, al costat de la via del tren

A més, l'empresa va manifestar, ja entrat el 1970, que només bastirien locals a fi d'instal·lar maquinària, sense prejudici d'unes obres d'ampliació de les instal·lacions que iniciaren l'abril d'aquell mateix any  abans de posar-se en coneixement públic. Però les pudors i vessaments continuaven amb total impunitat per part de l'Ajuntament.

Des del primer any de la instal·lació de la fàbrica el líder de les reivindicacions veïnals del barri de la Plana del Castell va ser Pere Cornella. El seguit de protestes d'aquells anys va culminar el maig de 1970 quan Cornella va interposar un recurs de reposició davant l'Ajuntament, signat per nombrosos veïns del barri, fent valer la resolució abans esmentada de los "Servicios Técnicos Provinciales" i afirmant que la instal·lació de la planta era il·legal. No cal ser molt intel·ligent per endevinar que el recurs seria denegat per les autoritats municipals el 16 de gener de 1971 i es concedia permís definitiu a l'empresa per tal de continuar la seva activitat. 

Recurs de Pere Cornella a l'Ajuntament, primera plana
.                                                          Arxiu Òmnium Cultural Rubí

Sembla ser, per la premsa escrita consultada de l'època, que l'assumpte fou elevat el mateix 1971 a la Sala Contenciosa Administrativa de Barcelona i que de seguida es va dictar sentència on s'anul·lava la llicència d'instal·lació i ampliació que havia concedit el municipi de Rubí. 

En continuar l'empresa les seves activitats amb la connivència de l'Ajuntament rubinenc, calia doncs acudir al més alt tribunal, el Suprem. Una gran campanya a la premsa local i fins i tot nacional va servir com a suport de les reivindicacions i el 1973 es va presentar també una denúncia pel vessament d'aigües residuals al torrent de Can Xercavins. 

Del 13 de setembre de 1974 és la sentència del Tribunal Suprem que resol el recurs contenciós administratiu contra Moehs i que falla a favor del veïnat de la Plana del Castell. L'empresa va interposar un recurs contra aquesta resolució que ordenava la demolició dels dipòsits situats al costat del torrent i l'eliminació d'alguns tubs en desús i, a l'espera de la sentència ferma, durant el 1975, la campanya a la premsa es va reemprendre amb gran ímpetu, ja que els vessaments encara continuaven i, a més, les autoritats sanitàries varen verificar la insalubritat de les aigües del rierol a causa de l'activitat de la fàbrica, que, per cert no va cessar mentre estava pendent de ser resolt el seu recurs.

Primera plana de la Sentència del Tribunal Suprem 
de 13 de setembre de 1974. Arxiu Òmnium Cultural Rubí

Finalment, la sentència ferma del Tribunal Suprem es va produir el 13 de novembre de 1976 i va fallar en contra de l'empresa. A partir d'aleshores la fàbrica inicià el procés per traslladar-se a una zona industrial. No obstant, durant diversos anys, a les instal·lacions abandonades encara van romandre deixalles, elements i productes deixats per terra.

Vista de les deixalles abandonades, el 1979. Foto: Òmnium Cultural
Rubí

Actualment, el solar que ocupava aquella indústria, que, com hem dit, ara es troba a un polígon industrial dels afores, és una zona verda.

El solar que ocupava la fàbrica convertit en zona verda. Foto presa el 2017.

L'acció incessant i tenaç del veïnat durant 10 anys finalment va donar el seu fruit.


dimecres, 28 d’abril de 2021

La masia i la nissaga dels Ramoneda

Ja hem parlat al blog d'algunes masies destacades del municipi. Aquesta vegada ens detindrem en una que s'ha mantingut ben viva fins a l'actualitat i que la regenta la mateixa família des de fa 500 anys: els Ramoneda. 

La masia de can Ramoneda fa uns quants decennis. Foto Ajuntament de Rubí

No parlarem en aquesta entrada dels antecedents iberoromans i romans de la masia, que havia estat en aquells reculats temps una vil·la o assentament rural. Sí ens remuntarem, però, al segle XII, quan apareix esmentada com a mas Clapers o Clapera (mot que vol dir "munt de pedres"), concretament en una venda efectuada el 1187 a Pere de Xercavins de dues peces, una de les qual era situada als "Clapers", "sobre aquella serra que allí teniu per Sant Pere" i és que el mas i les seves terres eren una propietat alodial de la parròquia de Sant Pere de Rubí. 

Els Clapers o Clapés van administrar la masia i les terres durant diversos segles fins a finals del segle XV. Al segle XIII també surt esmentat com a mas Clapers i del 1271 coneixem un cert Benet des Clapers (hem de destacar que en aquells temps medievals encara es parlava "salat" a la costa catalana). Una mica més endavant, el 1351, apareix Elisa de Clapers, que va morir sense descendència, per la qual cosa el rector de Sant Pere va demanar als senyors del castell de Rubí el cobrament de la tercera part dels béns de la difunta (era un mal ús feudal anomenat "eixòrquia"). Finalment, el 1441 consta que la família Clapers va aconseguir per privilegi reial la carnisseria de Rubí, al barri de la Sagrera que s'havia anat formant.

Una altra vista de can Ramoneda, de principis d'aquest segle
Web de la masia.

Com va adquirir el nom de can Ramoneda, el qual ha arribat fins a l'actualitat? A finals del segle XV Antoni Clapers i la seva muller Eulàlia només van tenir una filla, Estevaneta,  que es va casar el 1473 amb el pubill Antoni Ramoneda. Fou una persona enèrgica i emprenedora que va arribar a ser batlle de la població el 1488, el 1503 i el 1512 (en aquells temps els alcaldes tenien un mandat molt curt). El 1511, Antoni Clapers, abans de morir aquell mateix any, va fer testament en favor del seu nét Bartomeu Ramoneda (que, per cert, també arribaria a ser batlle el 1521) i a partir d'aquell moment, com solia succeir a moltes altres masies quan la filla contreia noces amb un pubill de fora, la casa ja va assolir la seva denominació actual. Els membres d'aquesta família sempre han tingut una rellevància especial a Rubí i hi han ostentat diversos càrrecs polítics i religiosos. Així, nou Ramonedes han exercit el càrrec de batlle de Rubí, com en Francesc, que va ser-ne fins a quatre vegades, superant fins i tot a l'Antoni que, com hem vist ho havia estat tres.

De finals del segle XV, quan va començar aquesta etapa d'esplendor de la nissaga i de la casa pairal, data el bell finestral trilobulat amb relleus florals que encara podem contemplar a la façana, a la seva part esquerra.

Finestral de can Ramoneda. Foto Dani Ramoneda (2011)
Font: poblesdecatalunya.cat

Al fogatge o cens de 1553 també surt esmentada la casa i si ens endinsem ja al segle XVII, del qual possiblement data la portalada adovellada de pedra sorrenca d'arc de mig punt de la masia, trobem en Magí Ramoneda com a propietari, el qual posseïa els alous o terres dels masos Martorell, Madorell i part del de Libra. És a dir, el casal tenia altres petits masos que en depenien, com passava a moltes masies en aquells segles de l'edat moderna. Com a gran explotació agrària que s'havia configurat, va requerir mà d'obra fins i tot de fora de les nostres fronteres i així tenim constatada en aquest segle XVII la presència d'immigrants occitans que hi treballaven de temporers i que s'allotjaven en unes dependències (avui desaparegudes) que eren anomenades "la França". No obstant, també comptaven amb treballadors que avui en dia diríem "autòctons" i així hem de constatar que en un document de 1717 figura un mosso que treballava a la masia amb el nom de Francesc Vallès. 

Foto de portada d'un programa de la festa de Sant 
Antoni on podem veure la porta adovelladai la finestra
de finals del segle XV

El màxim apogeu de la masia i les seves terres va tenir lloc al segle XIX. En el mapa del cadastre de 1855, elaborat per mossèn Malet, veiem que les seves terres, amb una extensió de més de 80 ha, delimitaven al nord amb les possessions de can Fonollet, can Pòlit, can Rosés i la casa Serra del Molí, mentre que a l'oest ho feien amb les del castell (que pertanyien a la marquesa de Moja), al sud amb les terres del mas Papabous (ara desaparegut) i de can Bosch, i a ponent amb les de can Roig. Dins d'elles es trobava encara l'ermita de Sant Muç (poc després passaria a dependre del Bisbat de Barcelona) i també hi passava un bon tram del torrent que té el mateix nom de la masia que tractem. Pel que fa a l'ermita hem de dir que a can Ramoneda s'hi hostatjaven els pelegrins, entre ells els populars "xatus" que acudien en romeria als aplecs.

Possessions de la masia a mitjans segle XIX segons el cadastre de Mn. Malet

Arquitectònicament parlant, del segle XIX es data un recinte situat a la part nord-est de la masia al costat del camí que baixa vers el torrent i on s'hi troba una entrada a l'antiga mina que arribava fins a Sant Muç, la qual alimentava la bassa de can Ramoneda. També podríem datat d'aquest temps les finestres geminades de les golfes que es veuen a la façana principal.

Porta nord de la masia, al costat del camí que baixa al torrent.
Foto Jordi Vilalta, agost 2010

El cultiu del cep va ser el protagonista dels camps que depenien de can Ramoneda al segle XIX. Del raïm de les seves vinyes s'elaboraven vins blancs i negres que es destinaven a l'exportació.  Joan Ramoneda va aconseguir premis per als vins de les seves terres: medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 i medalla de bronze a la Nacional de Madrid de 1887.

Diploma aconseguit per Joan Ramoneda. Foto Joan Alemany

Precisament del segle XIX es conserva dins la masia una màquina trinxadora de raïms feta pel taller rubinenc de Marcel·lí Salvatella.

Els Ramoneda, a finals del Vuit-cents, també es destacaren a l'activitat política, com ja havien fet els seus antecessors en la vida municipal. En aquest aspecte no podem deixar d'esmentar Marià Ramoneda, que, per cert, va renovar les vinyes de les terres de la masia, a més de jutge municipal, va ser president del Cercle de Rubí el 1885, un dels fundadors de la Lliga Catalanista de Rubí el 1887 i delegat local a les Bases de Manresa el 1892. També col·laborava activament en la parròquia de Sant Pere.

Can Ramoneda. Quadre de Lupe Villaret

Els últims anys del segle XIX van estar marcats per la crisi provocada per la pesta de la fil·loxera, un insecte que afectà mortalment les vinyes de Rubí i de tot Catalunya. Tant és així que per a molts conreus castigats per la plaga, entre ells els dels ceps de can Ramoneda, el 1895 es va demanar l'exempció de pagar la contribució territorial, cosa que va acabar amb un decret de condonació d'aquesta obligació fiscal.

Un cop superada la crisi fil·loxèrica i entrats al segle XX, els cultius es van recuperar fins que a partir dels anys 60 el sector de l'agricultura a Rubí va entrar en una decadència de la qual mai no es recuperaria. Respecte a aquests temps de canvi i de crisi, hem de ressenyar una luctuosa anècdota d'un fet que precisament va tenir lloc el 1965, quan un lladre va assassinar el propietari Salvador Ramoneda, encara que al cap de pocs dies seria detingut per les forces de l'ordre.

Vista de la masia el 1991. Foto col·lecció Salvador Casanovas

Avui en dia la finca està regentada pels germans Aleix i Dani Ramoneda, els descendents actuals de la llarga nissaga de propietaris, que han convertit la masia en un bonic lloc per a festes i celebracions i o es cultiven calçots. Podeu consultar la seva web per si us animeu a organitzar algun esdeveniment especial.

Quan visiteu la masia, protegida al catàleg de patrimoni local com a Bé Cultural d'Interès Local (fitxa P5), a més dels elements arquitectònics que hem assenyalat al llarg d'aquesta entrada, podeu demanar que us ensenyin la biblioteca que es conserva, iniciada al segle XIX, i l'arbre genealògic dels Ramoneda, que començaren a portar les regnes de la casa a partir de principis del segle XVI, com hem vist.

I és que els germans Ramoneda en poden estar ben orgullosos!

Bibliografia

- Catàleg i Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Natural de Rubí, Ajuntament de Rubí, 2004.

- Garcia, L., 1995: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 309-318.

- Garcia, L., 1996: "Sant Pere de Rubí: la seva evolució de parròquia rural a urbana", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 340-349.

- Garcia, L., 1998: "A Rubí, la flor del vi", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1998, p. 20-28.

- Rufé, M., 1984: "Les masies de Rubí i la seva gent", Museu de Rubí.


dimecres, 31 de març de 2021

Quan la plaça de l'església era un cementiri

La plaça del Dr. Guardiet actualment és un espai de socialització ciutadana que es troba al redós de la més que mil·lenària església de Sant Pere de Rubí.

No obstant, fa centenars d'anys el seu aspecte i també les seves funcions eren molt diferents de les d'ara; a més de lloc de reunió, era zona de mercat i cementiri.

Vista de les excavacions de 1993 a la part sud de l'església. Foto J. M. Roset

Per trobar els orígens d'aquest espai d'enterraments que es situà durant molts segles al costat de l'església de Sant Pere, ens hem d'endinsar als segles del baix imperi romà, quan el cristianisme començà a tenir força peu a les nostres contrades i fou a poc a poc adoptat per les classes dirigents. 

És molt possible que a mitjans segle V la gran vil·la romana que ocupava el centre de Rubí incorporés a les seves dependències un conjunt dedicat al culte cristià, atès que molts membres de les elits es convertiren a la nova religió, l'oficial de l'imperi romà a partir de finals del segle IV. Aquest possible temple paleocristià, base i precedent de la futura església de Sant Pere, aniria rodejant-se gradualment d'enterraments, com seria costum a partir d'aleshores. Tot això cau en l'àmbit de la hipòtesi encara que ens ho fa pensar les troballes que descriurem a continuació.  

L'any 1946, segons explicava l'historiador local Josep Serra, es van efectuar unes rasses on ara es troba la part de la plaça del Dr. Guardiet, en aquells temps ocupada per l'antiga fonda de cal Sabaret i ara per diverses terrasses de bars, dins del context de les obres que havien de culminar amb l'aixecament de l'edifici ara enderrocat de l'antiga biblioteca, museu, correus, etc. Els obrers van descobrir una necròpolis o cementiri amb enterraments els més antics dels quals molt possiblement eren datats entre el segle V i el X. Eren elaborats a base de teules planes disposades formant una mena de cabana de planta rectangular (a Itàlia les anomenen "alla capuccina"). També en trobaren altres directament excavats al terra que eren coberts amb pedres planes procedents de can Calopa, aquests molt probablement d'època posterior. Va aparèixer també una tomba infantil constituïda per una àmfora romana dels segles V o VI dC en la qual el cap del nen (o nena) mirava cap a l'església i els peus eren a orient (cal dir que en aquella època era comú l'ús de recipients amfòrics com a lloc de sepultura d'infants). 

Aspecte que tindria una sepultura de teules.
Museu Etnogràfic Vallhonrat. Foto J. Vilalta

Si ens remuntem encara més abans quant a descobriments arqueològics, hem de dir que a principis del segle passat, concretament entre els anys 1927 i 1928, van aparèixer al subsòl  de l'altar de la Puríssima, a  l'església de Sant Pere, unes sepultures antropomorfes (en forma de cos humà) cobertes també amb lloses de can Calopa i que molt probablement es troben datades al segle X. Dins d'una d'elles va aparèixer una mena d'amulet de pedra amb un forat.

Enterraments medievals descoberts els anys 20
sota l'església de Sant Pere. Revista Saba Nova, 1926

El 1993 l'empresa Arqueociència, amb motiu de les obres de la plaça del Dr. Guardiet d'aquells anys, va efectuar-hi una intervenció que, entre moltes altres coses, confirmaria la continuació de la necròpolis en època medieval, situada, com és habitual al món cristià d'aquell temps, al costat de l'església parroquial.

Les sepultures més antigues que varen excavar, no obstant, no eren d'època baix imperial, sinó del segle X. És bastant probable que la construcció del cementiri medieval fes que es destruïssin tombes i estructures romanes anteriors. De fet es van trobar a algunes tombes elements romans reaprofitats, cosa que també demostra la continuïtat de l'espai com a necròpolis.

Es descobriren 76 enterraments, dels quals 20 eren infantils, en una àrea que, a ran d'una nova intervenció efectuada el 1994, es va saber que des de la porta de ponent de l'església arribava fins al bar de Can Nadal, aproximadament. Segons els arqueòlegs que intervingueren, encapçalats per Goretti Vila, les sepultures medievals eren de set tipus: de fossa simple, piriforme (en forma de pera), antropomorfes, excavades al terreny natural, de protecció parcial, antropomorfes amb una protecció de lloses, còdols o altres elements, i de forma indeterminada. Les aparegudes davant del bar Can Nadal el 1994 eren de fossa simple i de coberta de lloses. A tota l'àrea del cementiri medieval les més abundoses eren les de fossa simple. Totes estarien cobertes i algunes serien utilitzades novament en una època posterior.

Diverses tombes trobades a la plaça del Dr. Guardiet entre 1993 i 1994. Font: Arqueociència

El 1994, any en que es va confirmar la gran extensió de la necròpolis, també es descobriren dues sepultures posteriors al segle XV que disposaven d'una caixa de fusta, i un ossari datat entre els segles XVI i XVIII. En aquests temps un simple sudari cobria el cos del difunt o difunta i deixava lliure la cara, els mans i els peus; les seves restes eren transportades en una llitera fins a la fossa on reposaria. Poques persones eren enterrades dins un taüt de fusta, cosa que demostra la singularitat de les dues sepultures abans esmentades.

Deixant de banda la descripció de les cerimònies funeràries, direm que durant els segles posteriors a l'edat mitjana hi havia persones privilegiades com rectors, clergues o prohoms de les masies més importants que tenien dret a rebre sepultura dins el temple parroquial o en el subsòl d'alguna capella de les que varen començar a edificar-se després del segle XV. El 1657 Barthomeu Pich de Vilaroch, de la masia del mateix nom, fou enterrat sota la capella de Nostra Senyora del Roser i el 1732 Maria Frulles, de la Torre de la Llebre, va rebre sepultura sota la capella dedicada a la Verge Maria. Per donar un exemple de religiosos que varen rebre aquest privilegi, afegirem que el 1830 va ser enterrat sota la capella del Sant Crist el cos del rector Jaume Coinars.

Abans que el 1847 el cementiri parroquial es traslladés a l'actual plaça de la Sardana, en aquells temps dins les possessions de la marquesa de Moja amb la qual es va fer el contracte pertinent, encara es van fer algunes rehabilitacions durant el segle XIX. El 1811 es va arreglar la teulada i la paret, i el 1844 s'hi plantaren uns 50 arbrets.  Curiosament, en un plànol del centre de Rubí datat del 1862, encara es veu una àrea a la part sud i occidental de l'església amb la llegenda "cementerio antiguo". 

Planell de la plaça de l'església de 1962, fet per Pau Tambrú
on es pot veure la ubicació del cementiri antic.

Durant quasi cent anys la necròpolis parroquial de la gent de Rubí, doncs, estaria ubicada a l'actual plaça de la Sardana, en aquells temps uns terrenys situats als afores de la població, fins que a mitjans del segle passat, el 1944, es va traslladar a l'actual emplaçament a can Rosés.

Bibliografia

- Arqueociència, 1994a: "Resultats de les excavacions de la Plaça Dr. Guardiet", Ressenya, 36, març de 1994, p. 6.

- Arqueociència, 1994b: "Prospeccions arqueològiques a la plaça del Dr. Guardiet", Ressenya, 38, maig de 1994, p. 5.

- Bertran, J. L,, 1986: "Família i mort en una petita comunitat rural (segles XVI al XVIII)", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 145-167.

- Margenat, F., 1985: "Els orígens de la parròquia de Sant Pere (3a part)", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, 19, desembre de 1985, p. 54-64.

- Montiel, J., i Parras, J., 1998: "L'església i el clergat a Rubí durant el segle XIX", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, 42, Nadal de 1998, p. 60-64.

- Rufé, M., 1987: Sant Pere de Rubí els darrers 200 anys, Patronat del Museu-Biblioteca de Rubí.

- Vilalta, J., 1995: "La plaça del Dr. Guardiet, espai de trobada i nucli històric de la ciutat (2a part)", Ressenya, 45, gener de 1995, p. 5.