Els tresors documentals de l'Arxiu del Museu de Rubí

Els fons pertanyents a l'Arxiu del Museu de Rubí es troben actualment a la casa rectoral de Sant Pere desprès d'haver estat un llarg període de temps allotjats al domicili de Miquel Rufé, conservador del Museu, traspassat el 2002.

Casa de Miquel Rufé, on es trobava custodiat l'Arxiu del Museu.
Foto GoogleMaps

Des que es va crear el Museu, el 1924, i fins la rierada de 1962, tot el material documental i fotogràfic es trobava a la torre del Vapor Nou. A partir d'aleshores es va traslladar al local que havia estat del Centre Democràtic Republicà, però que a finals del franquisme era magatzem municipal. Allà va quedar molt malmès i finalment, fa pocs anys, va anar a raure a la casa d'en Rufé, amb autorització del conservador del Museu Josep Serra.

Josep Serra. Arxiu Museu de Rubí

La documentació té una extensió d'uns 15 metres lineals i fa referència a una gran diversitat d'aspectes de la història del Rubí dels segles XIX i XX. 

Tot seguit fem esment del material que conserva aquest desconegut, per molta gent, arxiu:

- fitxers dedicats a programes de diverses entitats locals, persones i fets històrics de la ciutat: Unió Esportiva Rubí, Centre Excursionista de Rubí, l'actual escola Mare de Déu de Montserrat, òbviament el Museu de Rubí, l'aplec de Sant Feliuet, l'Associació de Pessebristes, Cultura Femenina (una secció del Casal Popular creada pel Dr. Guardiet), el cinema Domènech, autos sacramentals, romiatges a Montserrat, congressos eucarístics, l'Orpheus Femina (una agrupació coral femenina), homenatges diversos, exposicions, la Biblioteca Popular, els Jocs Florals, les exposicions de roses, l'Escola de Música, l'associació Pro-Europa (del pare Pire), informació sobre la pianista rubinenca d'origen igualadí Teresa Llacuna, l'entrada de les forces franquistes a Rubí, Sant Eloi, Foment de la Dansa, el Casino Espanyol, l'Escola Municipal d'Art, l'Agrupació Coral La Lira Rubinense i els ex-alumnes de les Escoles Ribas;

Cartell d'una exposició organitzada
pel Museu. Arxiu del Museu de Rubí

- cartells antics, programes de la parròquia de Sant Pere de Rubí des de 1871, una carpeta dedicada al Casal Popular i una altra als Amics del Doctor Guardiet;

- premsa local, molt representada: La Lluita, Endavant, Saba Nova, Combat, El Bullidor, Lea, Rubricata, els butlletins del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí... i altres revistes i publicacions;

Capçalera del setmanari Rubricata

- retalls de premsa que fan referència a Rubí; 

- catàlegs d'exposicions en les quals va col·laborar el Museu;

- un dels materials més importants és l'arxiu Josep Serra i Rosselló, el conjunt d'apunts que aquest historiador local i conservador del Museu, com hem dit, sobre temes com ara els abats de Sant Cugat, troballes arqueològiques, documents medievals de Rubí...

- diaris i documentació notarial d'entitats antigues de la població com l'Associació Joventut Nacionalista, gremis i cartularis de cases pairals;

- llibres religiosos del segle XIX;

- l'Arxiu Fotogràfic del Museu de Rubí, ara al pis superior de la rectoria de Sant Pere, en dues capses de fusta i que consta de fitxes amb les categories de classificació de secció o tema general, número, autor, data, tema, observacions, donant i data; durant els trasllats ocasionats per les inundacions de 1962 es va perdre alguns material, però el 1992 Miquel Rufé les va ordenar seguint un criteri temàtic; aquesta documentació fotogràfica ocupa aproximadament un metre lineal i els temes són els següents: romiatges a Montserrat, parròquia de Sant Pere de Rubí, processons, pessebres, altars, romiatges a Núria, Schola Cantorum, Celler Cooperatiu, ponts i torres, places i carrers, sardanes, teatres i cinemes, enterrament del Dr. Guardiet, Unió Esportiva Rubí, festes de Sant Antoni i Sant Cristòfol, visites del Bisbat, Casal Popular, Esbart Dansaire i gegants, escoles, excursions, excavacions, fàbriques, fonts i rieres, grups diversos (caramelles, obrers de fàbriques, grup esperantista...), imatges i escultures, masies, Museu de Rubí, retrats i aplecs de Sant Muç i de Sant Roc.

Veieu, doncs, que és un material força divers i que pot complementar les investigacions dels estudiosos/es locals, a més de la recerca efectuada a l'Arxiu Municipal de Rubí, a cartularis de masies o a altres arxius privats. 

Com a exemple d'allò que acabem de dir, l'historiador local Ramon Batalla ha inclós al seu recent llibre sobre l'alcalde Pere Aguilera diverses imatges procedents de l'Arxiu Fotogràfic del Museu. Així mateix, per a principis de l'any que ve la Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i el Grup de Col·laboradors de Museu presentaran en un espai encara per determinar una selecció d'imatges sobre el Rubí d'abans extretes de l'Arxiu del Museu, moltes d'elles inèdites, per tal de donar a conèixer aquest material documental.

El cementiri de Rubí als segles XIX i XX, entre parròquia i ajuntament

Fa uns mesos vam parlar en aquest blog de la necròpolis medieval que s'ubicava al redós de l'església parroquial de Sant Pere i acabàrem amb el trasllat que es va efectuar a mitjans del segle XIX al lloc ubicat a l'actual plaça de Sardana.

En aquesta entrada continuarem amb el relat de la història del cementiri fins als nostres dies. Ja abans que s'efectués aquest trasllat, el 23 d'abril de 1836 el governador civil de Barcelona havia exigit que s'adeqüés un nou terreny com a lloc de repòs dels difunts rubinencs. De fet, a moltes poblacions ja no es sepultava al costat de les esglésies parroquials, llevat dels llocs rurals. El 19 de maig de 1841 encara no s'havia implementat la mesura exigida pel govern provincial, però sí sabem el seu preu: 8.496 rals de velló (al canvi actual serien 12.710 €).

El cementiri anric amb la seva església vist des del pont de Can Claverí
Arxiu Municipal de Rubí

Ja vam dir que fou el 1847 quan la marquesa de Moja cedí aquest nou terreny a l'Ajuntament de Rubí, situat en aquells temps als afores de la població, com a lloc de repòs dels difunts de Rubí. Es va fer un contracte amb la marquesa, que ja tenia la intenció que aquell indret fos sempre destinat a un ús públic. El municipi va decidir, no obstant, que se'n fes càrrec la parròquia de Sant Pere, perquè no podia pagar els censos. Més tard, el 1853, es va decidir reparar el camí que duia al cementiri.

Detall del projecte urbanístic de 1875 on es por veure la ubicació
del cementiri enmarcada en un cercle. Arxiu Municipal de Rubí

El 1866 es va construir una petita església a aquest fossar que es va mantenir en peu fins a una data tant avançada com el 1969, quan el nou cementiri de can Rosés estava ja en plena activitat. Hem d'afegir que al templet s'hi col·locaria el 1901 una imatge de la Mare de Déu dels Dolors.

Capella de l'antic cementiri. Foto: autoria desconeguda.
Rubricata

El 1873 l'Ajuntament de Rubí havia tornat a fer-se càrrec de la gestió del fossar a fi de resoldre una sèrie de problemes i incidents i a més tenia la intenció d'adequar un passeig que uniria el carrer de la Marquesa (actual carrer del Dr. Robert), al centre de Rubí, amb el cementiri, tal com podeu veure a la fotografia de més a dalt.

No sabem exactament quan el fossar rubinenc passà novament a mans de la parròquia.

En un cercle, ubicació del cementiri el 1918. Detall
d'un mapa publicat a Saba Nova. No era lluny de la
popular font del Bullidor.

Quan el 1931 va arribar la II República, molts ajuntaments van tenir la intenció de secularitzar els cementiris i Rubí no en fou una excepció. Un decret del Govern Provisional, de 9 de juliol de 1931, després ratificat per les Corts el mes de desembre, va establir el sotmetiment dels cementiris civil als ajuntaments. Finalment el 6 de febrer de 1932 es va publicar  la llei promulgada el 30 de gener del mateix any amb la qual els fossars quedaven secularitzats. També es preveia que els ajuntaments que no tinguessin cementiri municipal havien de construir-ne un en un termini d'un any prorrogable amb causa justificada. 

L'Ajuntament de Rubí, presidit pel republicà Francesc Rovira, no obstant, ja s'havia avençat a la llei i el 3 de desembre de 1931 va acordar municipalitzar el cementiri. La casa gran ja feia temps que pretenia recobrar competències sobre la gestió del fossar, amb l'argument que durant un temps, al segle anterior, com hem vist, ja havia estat municipalitzat. Aviat, per tant, sorgiren les inevitables discrepàncies entre el municipi i el rector de Sant Pere, que en tenia la titularitat. Fins i tot membres de l'Ajuntament canviaren el pany del recinte. A això hem d'afegir que durant anys la parròquia fins i tot havia duplicat molts nínxols i els havia venut a diferents propietaris, de tal manera que quan es volia enterrar un difunt la família es trobava amb el fet que el nínxol ja estava ocupat (a l'Arxiu Municipal de Rubí, per exemple, es conserva la denúncia de Pere Sàbat al respecte, datada del 5 de gener de 1932).

Mur de l'antic cementiri a mitjans del segle passat. Foto: autoria desconeguda.
Publicada a Facebook per José Serrano

Després de tot un 1932 ple de confrontacions entre rector i Ajuntament, el regidor de més pes de la corporació municipal, Pere Aguilera, amb la revisió de l'article tercer de les normes municipals de sanitat, va decidir donar un nou impuls a la idea que el cementiri havia de ser gestionat directament pel Consell Municipal i el ple municipal del 19 de gener de 1933 va acordar construir un de nou de titularitat municipal a terres de can Rosès, però el projecte no va reeixir per divergències entre els amos de la hisenda i la casa gran, cosa que va fer que s'iniciés un expedient d'expropiació. El terreny on s'instal·laria el nou fossar mesurava uns 5.000 metres quadrats.

Com a data curiosa d'aquests anys direm que el 1934 davant el cementiri vell era ubicada una màquina de batre comprada a la Cambra Agrícola Oficial. En aquest mateix any es van adjudicar les obres del nou recinte de can Rosés al contractista Joaquim Vendrell per un import de 15.830 ptas, i durant el 1935 es van iniciar les obres, en el qual Aguilera, que era ja alcalde de Rubí, va aprovar la construcció de 12 nínxols.

Acabada la guerra, el 25 de març de 1939 es va promulgar una nova llei que obligava els ajuntaments a unificat els cementiris civils i catòlics i retornar-los a l'Església. 

Una altra vista dels murs del cementiri vell. Foto: autoria desconeguda.
Arxiu GCMR

El 26 de març de 1943 l'Ajuntament de Rubí, en canvi, va donar l'ordre de tornar a obrir un nou cementiri a la vila de gestió municipal al·legant que la marquesa de Moja havia cedit els terrenys al consistori el 1847 i no pas a la parròquia (es tornava a la mateixa situació polèmica dels temps de la República). No cal dir que hi hagué una forta oposició del rector; de fet l'alcalde Iglesias no gaudia molt de la confiança dels vells sectors conservadors de Rubí. A més, el 1944 es va demanar a mossèn Brugal que lliurés la documentació del fossar; el municipi també ordenaria la tala dels xipresos per tal de vendre'n la fusta i la retirada de la subvenció a la parròquia de Sant Pere. 

Luis Iglesias, alcalde de Rubí que protagonitzà la polèmica
 amb mossèn Brugal. Foto: autoria desconeguda. Fons Marroyo.

Així doncs, va ser aquest any quan el cementiri fou bastit a la seva ubicació actual, on el 10 de setembre es va efectuar el primer enterrament. En torn a la dècada dels 60 es va deixar de sepultar definitivament els difunts al vell fossar de la plaça de la Sardana després d'una sèrie d'anys en què es van anar traslladant les despulles al nou cementiri de Can Rosés. La petita esglesiola del vell fossar, com hem dit abans, encara es mantindria fins el 1969.

Com a detall curiós direm també que, durant el franquisme, a la Creu dels Caiguts la comitiva funerària feia una parada a fi de realitzar les darreres absoltes i acomiadar el dol abans de continuar cap al cementiri. 

La Creu dels Caiguts a mitjans del segle passat.
Foto: autoria desconeguda. Fons Marroyo.

El 1962 el cementiri va ser protagonista de la neteja i identificació dels cadàvers trobats a ran de la rierada, fotografiats per Josep Feliubadaló ajudat per Alfons Carreras. En total, 78 cossos hi serien sepultats.

Un familiar identificant un cadàver al cementiri de
Rubí durant la rierada. Foto: Ringler Bilderdienst AG. Arxiu
Muncipal de Terrassa

Després d'aquella catàstrofe, arribaren subvencions per arranjar i eixamplar el cementiri. A més, amb l'onada immigratòria dels 60 i 70 era una tasca que requeria urgència. De fet, constatem que, segons les memòries de l'alcalde Murillo, durant els 70, cada any s'havia de construir un nou bloc de nínxols. El 1974, per exemple, es van adequar 162 nínxols més, i el 1977 el fossar de Rubí estava al límit de la saturació. El 2012 va tenir lloc l'última ampliació.

Actual temple situat al cementiri. Foto: Jordi Vilalta

Actualment el cementiri municipal de Rubí ocupa una àrea de 17.500 metres quadrats i allotja unes 7.000 sepultures.

Una vista de l'actual cementiri. Foto: Tot Rubí.

Bibliografia

- Arxiu Municipal de Rubí, 2012: "Els fotògrafs de la rierada", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 58, Rubí, setembre de 2012, p. 82-92.

- Batalla, R., 2021: Pere Aguilera. Alcalde republicà de Rubí, Fundació Josep Irla i Ajuntament de Rubí.

- Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, núm. 42, Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Járaba, I., i Turiel, C., 2000: "La República i la guerra civil (1930-1939)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí,  núm. 44, Rubí, desembre de 2000, p. 32-45.

- Murillo, M., 1995: 40 años de Rubí, Impremta Torrella, Rubí.

- Puigventós, E., 2012: "Les víctimes de la rierada", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, núm. 58, Rubí, setembre de 2012, p, 23-46.

- Puigventós, E., 2017: "Els primers alcaldes franquistes: Casanovas, Armengol i Iglesias (1939-1949)", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, núm. 68, Rubí, juny de 2017, p. 2-15.

- Prat, J., 2000: "1962-1979: de la rierada a la democràcia", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí,  núm. 44, Rubí, desembre de 2000, p. 74-84.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull Gràfic 1972-1965, ed. Efadós, El Papiol.

Webgrafia

https://www.rubi.cat/ca/temes/serveis-funeraris/cementiri?set_language=ca

https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1932/037/A00946-00946.pdf

En plena guerra: l'acció de l'Ajuntament de Rubí entre octubre de 1936 i febrer de 1937

En aquesta entrada analitzarem de manera resumida els esdeveniments que varen tenir lloc a Rubí entre el 20 d'octubre de 1936, un cop dissoltes les Milícies Antifeixistes, i el 25 de febrer de 1937, quan la CNT (Confederació Nacional del Treball) va prendre el relleu de la política municipal en substitució del consell municipal presidit per Pere Aguilera des de feia un any.

Foren anys de molta intensitat, marcats per la guerra i per les discrepàncies entre ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), per una banda, i la CNT i el POUM (Partit Obre d'Unificació Marxista) per l'altre cantó, cosa que, com veurem, provocaria la crisi de febrer de 1937.

El republicanisme feia dècades que era l'opció majoritària entre l'electorat rubinenc. Des del 1931 la candidatura del Centre Democràtic Republicà, adherit a ERC, ostentava el poder municipal amb Pere Aguilera, el principal representant d'aquest sector, que havia estat regidor des de 1931 i alcalde des de 1934 (llevat del període comprés entre octubre del 1934 i febrer de 1936), mentre que la CNT era el sindicat amb més afiliats. 

Centre Democràtic Republicà el 1928. Detall d'una foto
cedida per Joan Mumany al GCMR

Els primers mesos de la guerra, el Comitè de Milícies Antifeixistes, format per diversos partits d'esquerra i extrema esquerra, dominà de facto la política local, però el 9 d'octubre de 1936 un decret de la Generalitat de Catalunya va ordenar la seva dissolució i la formació de nous consells municipals (nom que rebien els ajuntaments a la guerra). A Rubí, doncs, el 20 d'octubre es va constituir un nou govern, d'acord amb les directives establertes per la Generalitat, on s'integraren les formacions que havien composat les Milícies Antifeixistes, a part d'altres partits com ACR (Acció Catalana Republicana, de caire catalanista) i el Sindicat Agrícola. 

Aquest ajuntament el formaren 6 regidors d'ERC (Pere Aguilera, Tomàs Coll, Joan Marcet, Ramon Pujol, Miquel Segura i Antoni Vilardell) 6 de la CNT (la vinculada al Sindicat Únic) (Ramon Solsona, Miquel Campderrós, Domènech Paloma, Joaquim Mariné, Pere Rosell i Joan Gaju), 2 del POUM (Elisi Pujol i Jaume Martí), 2 del Sindicat Agrícola (Joan Jansà i Simeó Calaf) i 2 d'ACR (Joan Rossinyol i Francesc Úrsul). El president de la corporació, com hem apuntat abans, era Pere Aguilera, d'ERC. La Federació Anarquista Ibèrica (FAI) va renunciar als seus dos regidors i els seus llocs foren adjudicats a Acció Catalana.

Pere Aguilera, de jove. Detall d'una foto de l'Arxiu Roset

Els càrrecs varen quedar distribuïts de la següent manera:

- Alcalde: Pere Aguilera (ERC);

- Hisenda i Governació: Pere Aguilera i Ramon Solsona (CNT);

- Seguretat i defensa interior: Elisi Pujol (POUM) i Miquel Campderrós (CNT);

- Economia: Domènech Paloma (CNT) i Tomàs Coll (ERC);

- Proveïments: Joaquim Mariné (CNT) i Joan Marcet (ERC);

- Indústria: Ramon Pujol (ERC) i Pere Rosell (CNT);

- Treballs i obres públiques: Joan Gaju (CNT) i Jaume Marí (POUM);

- Agricultura: Joan Jansà i Simeò Calaf (ambdós del Sindicat Agrícola);

- Cultura: Miquel Segura (ERC) i Joan Rossinyol (ACR);

- Sanitat i assistència social: Francesc Úrsul (ACR) i Antoni Vilardell (ERC).

L'hegemonia social i política del nou consistori estava en mans de la CNT i el POUM (8 representants en total), malgrat que l'alcalde fos Pere Aguilera, d'ERC i aquest partit comptés amb 6 regidors.

El 12 de novembre de 1936 es van aprovar els estatuts de funcionament d'aquest nou consell municipal.

Quant a accions de govern esmentarem:

- l'aprovació s'un nou segell en el qual figuraven les quatre barres catalanes i la falç i el martell amb un robí en mig amb la lletra R.

Nou segell de l'Ajuntament de Rubí.
Extret del llibre Rubí a l'Abast

- la municipalització de les farmàcies el desembre del 1936;

- la creació de la Cooperativa General de Consum i Distribució el 4 de gener de 1937 i la transformació i ampliacíó de la Cooperativa "La Rubinenca".

Cooperativa "La Rubinenca" a la guerra civil. Foto: autoria desconeguda
Arxiu Nacional de Catalunya (Fons Cooperativa La Rubinenca)

- la unificació de les cinc entitats de socors mutus existents ("La Igualtat Rubinenca", "Sant Roc i Sant Pere", "La Fraternitat Rubinenca", "La Unió Familiar" i "Nostra Senyora dels Dolors") en una sola: la Unió Mutual Rubinenca;

- la reconstitució del patronat del Museu-Biblioteca de Rubí i intent de condicionar el castell com a nou museu.

- quant a matèria educativa, hem d'esmentar la creació d'una Escola d'Arts el 1937 i el seguiment de les obres de l'Escola Nova Unificada que havia d'aixecar-se al mateix lloc on ara es troba el col·legi dels Maristes i que no es va poder portar a terme a causa de problemes econòmics;

El grup escolar durant la seva construcció, 1937. 
Fot: autoria desconeguda. Arxiu Municipal de Rubí.

- i la més important, l'ajuda als combatents al front i el compliment de les necessitats derivades del conflicte bèl·lic: a aquest respecte s'establí que els obrers de Rubí podien aportar voluntàriament el 10% del seu sou a l'Ajuntament per atendre les despeses d'organització de les milícies, com també podien fer altres entitats; a principis de novembre de 1936 es va organitzar un viatge al front per tal d'aportar tot allò que s'havia recollit a la campanya; les Escoles Ribas també van col·laborar confeccionant roba que aniria destinada als milicians del front.

Les nenes de les Escoles Ribas confeccionant roba per als
milicians. Foto d'autoria desconeguda, cedida al GCMR per
M. Escayol i C. Carrera

També hem de ressenyar que a finals de novembre de 1936 uns 66 refugiats procedents de Madrid varen ser allotjats en cases particulars. La guerra condicionava gran part de la vida dels rubinencs i rubinenques i també de l'acció municipal

A partir de febrer de 1937 s'aguditzaren les tensions entre les forces polítiques que formaven el consell municipal. Existien de fet dos grans sectors: els alineats amb el govern de la Generalitat i de l'Estat espanyol, bàsicament els regidors d'ERC, que preconitzaven que els esforços s'havien de concentrar en guanyar la guerra, i els partidaris de la revolució social per als quals la guerra era només una part d'aquest procés de transformació, i que eren la CNT i el POUM. El 4 de febrer varen dimitir els regidors del POUM i el 8 de febrer els d'ERC, forçats per les circumstàncies. A part dels problemes ideològics de fons tampoc hi havia acord en com organitzar l'economia municipal. Des de l'inici de la guerra l'Ajuntament havia ampliat molt les seves funcions i pagava moltes factures de les col·lectives, ja que amb la revolució aquestes tenien molt poca feina. A més, la modesta economia municipal es trobava en una situació difícil. L'alcalde Aguilera va denunciar-ho i, no veient possible un acord amb els altres sectors, va proposar a l'altre grup majoritari, la CNT, que assumís l'alcaldia, i tot seguit marxà al front.

El dia 25 de febrer, doncs, es va constituir un nou Ajuntament amb majoria de regidors de la CNT i que seria presidit per Joaquim Mariné.

Text de Jordi Vilalta i Ramon Batalla

Bibliografia

- Autors diversos, 1994: Rubí a l'abast. Ciències socials, Ajuntament de Rubí.

- Garcia, L., 1989: "Què passà a Rubí, durant la guerra?", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 32, març de 1989, p. 43-47.

- Gardenyes, J., 2014: Joaquim Aragonès. de Rubí a Mauthausen, Llibres a Mida, Mataró.

- Moro, A., i Rialp, A., 1989: "Impressions infantils de reraguarda. Les Escoles Ribas de Rubí, 1936-39", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1989, p. 49-60.

- Parras, J., 2009: "Les forces polítiques de Rubí durant la guerra civil de 1936-1939", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 53, p. 31-38.

Rubi al segle XVII, una visió general

Com era el nostre Rubí al segle XVII? No cal dir que es tractava d'un petit llogarret que no té res a veure amb allò que és actualment. Al Dietari de Geroni Pujades, escrit a principis d'aquella centúria, ens l'esmenta: "(...) un lugarcito de 15 o 20 casas juntas llamado Rubí, tiene algunos pocos vestigios, especialmente un castillo viejo con muralla, todo de tapia y argamasa (...)".

Possible aspecte de la Sagrera al segle XVII. Dibuix conservat al Museu de Rubí

I és que, com diu Pujades, era un llogarret de poques cases, agrupades a la Sagrera, al costat de la vella església parroquial, i amb un camp ple de boscos, però esquitxat de masies. Però també va ser en aquest segle quan va aparèixer el barri del Padró, a la part alta del centre.

Com era governat Rubí? Des de finals del segle XIV es va alliberar del jou feudal i es va constituir com a Universitat (municipi), regida per un consell general que es reunia a l'església uns dos cops a l'any i un consell ordinari per resoldre assumptes més quotidians. Els càrrecs, és a dir, el batlle i els jurats, que sempre eren ocupats pels amos de les masies més importants, els Serrafossà, els Oriol, els Roig, els Matarí, els Balasc, els Bosch, els Casanovas, els Pi i Mumany (aquests, amos de can Pi de Vilaroc), es triaven a sorts per insaculació. Tot aquest sistema seria suprimit pel Decret de Nova Planta, que instauraria els actuals Ajuntaments, una paraula d'origen castellà.

A la Sagrera, és a dir, al voltant de l'església, seu de l'autoritat espiritual i lloc de reunió del poder temporal, s'agrupaven diverses cases i establiments: el ferrer, la carnisseria, la botiga del blat, la taverna, l'hostal i la fleca, i a mitjans del segle XVII va arribar la tenda, un lloc on es venia una mica de tot. Eren arrendaments públics, normalment per a un any, i sotmesos a una rigorosa normativa. De fet, des de 1582, hi havia un càrrec anomenat mostassaf que s'encarregava d'inspeccionar pesos, mesures i vetllar per la qualitat dels productes que es venien en aquestes botigues. També a la Sagrera es varen instal·lar artesans com el teixidor de lli (a la casa dels telers, actual cal Carner), sabaters, rajolers, un sastre... El fet és que en aquella època encara no havia nascut cap indústria tal i com la coneixem avui en dia, però aquestes activitats van ser-ne el precedent.

Cal Carner o "casa dels telers" a principis del segle passat.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

La plaça, on es feia el mercat i s'hi ballava durant  les celebracions cíviques i religioses, era davant el temple parroquial, on des de principis del segle hi havia un bell retaule barroc obra dels Rubió de Moià que havia encarregat el govern del poble. Per cert, a la plaça de l'església també s'hi celebraven dues fires anuals: una  el 20 de gener i una altra el primer diumenge de cada maig.

Un dels panells del retaule barroc, que representa la crucifixió
de Sant Pere. Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

A part del temple parroquial, a la plaça hem d'esmentar una casa peculiar amb uns finestrals datats del 1600 que ha arribat fins els nostres dies: la casa Palet, que sembla que pertanyia al monestir de Sant Cugat.

Casa Palet. Foto: Jordi Vilalta

L'escassa població de Rubí, que voltava sempre al llarg d'aquest segle en torn als 200 habitants, va créixer a un ritme molt lent des del segle XVI, malgrat la immigració occitana, i estava sempre subjecta a calamitats com guerres i epidèmies. A tall d'exemple, la Guerra dels Segadors, de mitjans del Sis-cents, o la pesta bubònica, a més d'una gran mortalitat infantil estacional, colpí greument la demografia rubinenca, especialment entre 1651 i 1652. 

Parlant de la guerra dels Segadors, en la qual s'ha constatat que hi participaren rubinencs, aquesta va comportar allotjaments de tropes a Rubí, primer castellanes (1640 i 1651) i després franceses (1652), les quals atacaren i saquejaren els masos i masies, cosa que provocava que moltes persones fugissin del camp atemorits pels excessos de la soldadesca. La Pau dels Pirineus, el 1659 posà final a aquestes malvestats de les quals el poble fou la principal víctima.

Hem dit que el camp rubinenc estava curull de masies, algunes d'elles molt importants (can Ramoneda, can Fatjó, ca n'Oriol, can Serrafossà, can Balasc, can Pi de Vilaroc...), amb els masos (alous) que en depenien i que eren la seu dels components de l'oligarquia que dominava el govern del poble. És també en aquesta època quan moltes d'elles (no totes, però) canviaren de nom a causa de l'arribada de pubills de fora que es casaven amb la filla del propietari, o simplement per canvi d'amo. 

Façana de la masia de ca n'Oriol. Foto: Jordi Vilalta

Malgrat que grans extensions de boscos d'alzines, pins i roures cobrien el terme de Rubí, la fusta dels quals era exportada sovint a Barcelona per tal de nodrir les drassanes del port, hi havia camps al voltant de les cases pairals on es conreava espelta, mestall, faves, pèsols. vinya i oliveres. Tampoc hem d'oblidar les zones d'hort al costat de la riera i els torrents. 

Entre les masies de Rubí hem de fer esment especial del castell, propietat de la família Oms (que també posseïa can Serra) i que en alguna ocasió va intentar recuperar l'antiga jurisdicció civil i criminal i mixt imperi (és a dir, les prerrogatives feudals), però sense èxit. Les terres del castell en aquesta època van ser arrendades als Oriol i sabem que el 1611 el masover era un tal Llupià. Finalment el 1693 els Oms van vendre el castell i can Serra a la Causa Pia.

Façana est del castell. Foto: Jordi Vilalta

A moltes masies, en llocs especials, s'allotjaven els immigrants occitans com a jornalers. Eren homes de baix nivell cultural i propensos a la delinqüència, mal vists per la població local, que els anomenaven despectivament "gavatxos". I ja que parlem de població marginal, destaquem el fet que alguns bandolers con Joan Ribas, precisament occità, assolaven els camps i cases pairals de la població. Per lluitar contra la xacra del bandolerisme es va crear una Santa Unió (una mena de sometent), en la qual cal destacar la figura de Miquel Oriol, mort a ran d'una topada amb aquests malfactors.

Per acabar aquesta entrada esmentarem les principals vies de comunicació que existiren entre Rubí i les poblacions dels voltants. Un camí ral (una mena de petita autopista de l'època, encara que de terra batuda) unia Rubí amb Martorell (potser descendent de l'antiga via Augusta) sortint de la zona situada entre el castell i can Fatjó. Un altre camí partia de can Ramoneda i anava fins a Terrassa, i un altre, des de can Solà, es dirigia a Montserrat. I no podem deixar-nos l'antiquíssima ruta que, vorejant la riera, unia Rubí amb Molins de Rei, Martorell i d'aquí a Barcelona.

Bibliografia

- Bencomo, C.; Ibáñez, D., i López, F., 1986: "Rubí, del segle XVI al segle XVIII", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 89-167.

- Xercxavins, J., 1986: "L'agricultura rubinenca: notes històriques", XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, vol. I, p. 17-37.

- Vila, J. M.,1993: "Estudi històrico-arqueológic del castell de Rubí", Butlletí, 36, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 143-191.

- Diversos autors, 1994: Rubí a l'abast, Ajuntament de Rubí.

- Bencomo, C., 1996: "Rubí a l'edat moderna: una síntesi general", Butlletí, 40, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 325-349.

- Comellas, J., 1996: "Una aproximació al retaule major de l'església parroquial de Sant Pere de Rubí (s. XVII)", Butlletí, 40, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 350-364.

- Garcia, L., 1996: "Sant Pere de Rubí: la seva evolució de parròquia rural a urbana", Butlletí, 40, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 340- 349.

Francesc Albricias, impulsor de la comunitat protestant a Rubí

Francesc Albricias Bacàs va néixer a la ciutat comtal el 1856 i quan tenia 14 anys va entrar en contacte amb ambients protestants. Va cursar estudis de Teologia i Pedagogia a Lausanne (Suïssa) i d'aquesta manera va esdevenir mestre i pastor evangèlic. El 1877, en tornar del país alpí, es va fer càrrec de diversos grups protestants a Catalunya i va contraure matrimoni amb l'alsaciana Julia Goetz.

Francesc Albricias. Foto: autoria desocneguda.
Fons Marroyo

Arribat a Rubí, el 1881 va fundar l'església i les escoles evangèliques, les primeres que no van ser municipals. També fou l'impulsor d'una societat d'ajudes mútues amb el nom de "La Fraternidad".

Escoles Evangèliques. Foto: Jordi Vilalta

Com moltes persones de tendència republicana, era maçó i el 1882 va fundar una lògia. Anys després, el 1884, fou una de les persones més implicades en la creació del "Casino Rubinense", precedent del que seria el Centre Democràtic Republicà a la primera meitat del segle XX. Albricias era, concretament, el director del seu òrgan imprès d'expressió: El Rubinense, que havia aparegut el 1883 i tenia en un principi el subtítol de "Periódico semanal de intereses morales y materiales"; poc després, el 1885, canviaria la seva capçalera per la d'El Rubinense y eco del Llobregat. També és obra seva la revista evangèlica Atalaya.

Capçalera d'El Rubinense. Arxiu Municipal de Rubí

Albricias va aconseguir d'aquesta manera un gran prestigi entre el sector republicà i d'esquerres de Rubí i fins i tot moltes persones vinculades a aquesta manera de pensar volien que l'actiu pastor fos alcalde, cosa que ell no va acceptar.

També hem de ressaltar les topades que va tenir amb el rector de la parròquia de Sant Pere, mossèn Josep Baltà. Aquest fins i tot el va denunciar en veure que no es va agenollar al pas del viàtic pels carrers de Rubí. Això va provocar que un tribunal l'imposés una sanció econòmica pel delicte d'"escarnio al dogma de la Iglesia Estatal" i una pena consistent en el desterrament de la nostra població.

D'aquesta manera, el 1886 Albricias va deixar el poble de Rubí per dirigir-se a la capital de l'estat, Madrid, i després, per recomanació mèdica, a Alacant, lloc on el 1897 va obrir una nova església i una escola protestant, la "Escuela Modelo", que esdevindria tota una institució a aquesta ciutat llevantina. També va dirigir el setmanari El Clarín . Amb l'ajuda del seu amic, també protestant, José Morote, així com amb el recolzament de l'Església Evangèlica Metodista Episcopal de Nova York, va poder ampliar les dependències de la nova Escola, la qual fins i tot arribaria a comptar amb una biblioteca i un museu. Entre els professors estaven els seus dos fills Franklin i Lincoln, nascuts el 1892 i el 1897, respectivament, a Alacant. Hem de dir que Franklin Albricias Goetz, nascut el 1892 i molt actiu en política, va arribar a ser tinent d'alcalde de l'Ajuntament d'aquesta ciutat i primer president republicà de la Diputació d'Alacant als anys 30. No és en va, per tant, que en aquesta ciutat hi hagi una plaça dedicada a la seva persona.

Francesc Albricias a Alacant, amb els seus fills Franklin i Lincoln.
Foto elmundo.es

I és que, encara que a Rubí (on hi ha un carrer que porta el seu nom a la zona de Sant Jordi Park) el recordem com a fundador de l'església i les escoles evangèliques, fou a Alacant on més fruits va donar la seva labor, continuada pels seus fills. 

Bibliografia

- Autors diversos, 2001: Rubinencs del segle XX, Grup Fotogràfic El Gra, Rubí.

- "Francisco Albricias, la escuela abierta", El Mundo, 22 de maig de 2017

- "El pastor Francesc Albricias", Diari de Rubí, 7 de setembre de 2018.

Webgrafia

- http://www.esglesiarubi.org/esglesia/

La farga de Rubí : de possessió feudal a servei municipal

Els senyors del castell de Rubí, entre altres serveis monopolitzats per ells, disposaven d'una farga o ferreria, molt possiblement situada, segons Pere Bel, on ara es troba el Vapor Nou, al costat de la riera i del torrent de can Xercavins. L'existència d'aquest "equipament", com diríem avui en dia, era important ja que calia que les ferradures dels animals com ara els cavalls, així com les eines agrícoles i els elements metàl·lics dels carros estiguessin en un bon estat. El mestre ferrer també actuava de veterinari i controlava els ramats subjectes al senyor feudal. Així, en un document datat del 1375 un cert Guillem fa la promesa de servir al senyor del castell (Ramon de Torrelles) a la farga a canvi d'una quantitat d'avena i de vi.

No obstant ja en època dels Torrelles molts pagesos del terme es van negar a utilitzar els serveis de la farga del castell. A partir de 1396, després de l'abolició dels drets feudals al terme de Rubí, la gestió dels serveis públics van passar a mans del consell i del batlle reial de Rubí i els artesans van començar a establir-se a la Sagrera, el barri situat al costat de la vella església de Sant Pere. Era clar que, entre els nous establiments, una ferreria pròpia desvinculada del poder senyorial era un assumpte urgent, per la qual cosa aquest nou consell va decidir obrir-ne una pròpia, és a dir, "municipal". El 1401 el rei Martí l'Humà va dirigir una missiva al batlle reial de la nostra població en la qual es deia que el senyor del castell li havia comunicat que estava fora de la normativa jurídica el fet que el consell instal·lés una nova farga a la Sagrera, per la qual cosa el monarca no ho va permetre.

La ferreria comunal a principis del segle XIX. Il·lustració de Pere Bel

Segons les notes de Josep Serra i Roselló, un cop mort el rei Martí, l'últim de la dinastia del casal de Barcelona, Guillem Mates, ferrer del consell, va obtenir del batlle general de Catalunya l'autorització l'11 d'abril de 1430 per establir una ferreria al terme i parròquia de Rubí. Era situada a la Sagrera, tal com sempre s'havia volgut, i concretament al costat de la riera i de l'actual casa rectoral. Com és obvi, els Torrelles ho van impugnar, però sense resultat. 

El 1441 consta Pere Simó com a ferrer del consell, el qual pagava censals a la parròquia de Sant Pere, ja que la Sagrera era terreny de l'església. Precisament aquest mateix any el rector va aixecar acta on es constatava que el ferrer es trobava mancat de mall i d'altres eines. 

Reconstrucció de l'església i la plaça al segle XV segons P. Bel

Més endavant, ja al 1485, el senyor del castell va manar que el ferrer del consell abandonés la farga del comú. Això ens fa veure que encara existia el conflicte entre aquell i les noves institucions sorgides de la caiguda del sistema feudal. Encara que els amos del vell castell ja havien perdut la jurisdicció sobre homes i terres del terme. 

Sabem que el 1497 el ferrer del comú era Alonso Ramos, el qual comptava amb dos oficials i diversos aprenents. Hi acudien persones, no només de Rubí, sinó també de poblacions veïnes com Sant Cugat, el Papiol o Castellbisbal. A més, és l'època en què comença a consolidar-se la plaça de l'església com a mercat i es construeix el campanar.

Reproducció de la plaça de l'església al segle XVI, segons P. Bel

Els mestres ferrers eren molt influents a la comunitat; de fet, com ja hem apuntat anteriorment, també feien tasques de veterinari.

La ferreria comunal va continuar durant els segles següents fent la seva important funció fins a principis del segle XIX, en què es va liberalitzar el comerç i el consell municipal va perdre el monopoli dels serveis públics que venia exercint des del segle XV. 

Noves fargues s'obririen a Rubí, però això ja és una altra història que explicar.

Bibliografia

- Notes de Josep Serra i Roselló.

- Bel, P. A., 2003: "Ferrers i ferreries a Rubí: la seva història", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 47, p. 6-31.

La Bastida, un molí i una fortificació medieval

 A la rotonda del McDonalds, prop de la masia de can Rosés, podeu veure un turonet amb una grandiosa nau industrial, la DSV, al peu del qual es troben les restes d'un antic molí medieval.

Sembla ser que al segle IX aquestes terres eren possessió de la domus Sancti Felici, esmentada en un precepte del rei carolingi Carles el Calb de l'any 875. Es tractaria d'una petita mansió senyorial que es situaria per les rodalies de l'ermita de Sant Feliu de Vilamilanys (per cert, el nom de Vilamilanys podria venir de Vil·la Emiliana, és a dir, una possible hisenda de l'època baix imperial romana). També hem d'afegir que a la zona de la Bastida s'han fet excavacions que han donat com a resultat una important vil·la romana que possiblement es podria identificar amb aquest assentament.

La casa de la Bastida abans del seu enderrocament. Pintura de G. Villaret

Un segle després, el 985, les nostres terres, especialment llocs com Barcelona, el monestir de Sant Cugat o el castell del Papiol, van ser assolades per l'expedició cordovesa d'Al-Mansur i va ser necessari una labor de reconstrucció del territori, en la qual va tenir molt pes el cenobi santcugatenc, que implicaria, entre altres tasques l'edificació de fortaleses. És concretament del 986 quan tenim la primera menció de la domus o casa forta de Sant Feliu al cartulari del monestir de Sant Cugat, a la qual pertanyia. Aquesta casa, segons Francesc Margenat, es pot identificar amb la Bastida, nom que indica la presència d'una fortificació. 

El molí de la Bastida, a l'esquerra, i la masia, a la dreta. Foto Roset

El molí fariner Rocherolo, situat sota el turó on s'assentaria la casa, va ser venut l'any 994 per certa Riquilda al bisbe de Barcelona, Vives, juntament amb la seva resclosa, el rec, les moles... És quasi segur que es tracti del molí de nom Viula que apareix a un document del 1140, del qual més avall en parlarem. D'aquest molí es conserven, d'època medieval, dues voltes datades al segle XIII, que encara podem contemplar a la zona de la rotonda de can Rosés.

El 1013 bona part de les terres de la domus de la Bastida va passar al comte de Barcelona, Ramon Borrell, per una permuta amb l'abat de Sant Cugat. Al segle següent, concretament a l'any 1140 es constata com el primicer Pere, de la seu de Barcelona, va establir el molí, ara anomenat Viula, al presbíter Guillem, de la parròquia de Sant Pere de Rubí, juntament amb una casa-torre per defensar-se dels sarraïns. Per tant, sembla que el molí i la fortificació havien passat a dependre de la catedral de Barcelona. Com apunta l'estudiós Francesc Margenat, aquest establiment feudal es trobava repartit entre diferents termes i parròquies i d'aquí la diversitat de senyors feudals amb interessos al lloc, especialment el monestir de Sant Cugat i la seu de Barcelona.

Les voltes de l'antic molí actualment. Foto: Jordi Vilalta

Al segle XIII, concretament en un document del Cartulari de Sant Cugat del Vallès de 1234 en què el rei Jaume I confirma les possessions del monestir, copsem que el molí i la casa de Sant Feliu encara pertanyen en la seva major part a aquest cenobi. No obstant, el 1287 el molí i la domus de Sant Feliu el té Guillem de Sant Feliu, potser com a vassall de l'abat santcugatenc. 

Durant el segle XIV ja tenim la família de Sa Bastida o de La Bastida consolidada. D'aquesta manera comptem el 1347 i el 1367 amb el militar Arnau de Sa Bastida com a senyor de Sant Feliu de Vilamilanys i és en aquesta època quan el molí passa a anomenar-se de la Bastida, del qual coneixem el moliner que en tenia cura el 1370: un tal Vidal. 

Com assenyala Margenat, aquesta possessió tenia com a nom la quadra de la Bastida i les quadres sovint comptaven amb una fortalesa. Així, aquest estudiós va descobrir ja fa anys, mentre encara romania en peus la masia abans que fos enderrocada el 1974, uns merlets sota la seva teulada que indicaven el seu caire de fortificació. 

Merlets trobats per Francesc Margenat.
Foto: F. Margenat

El 1390 es constata com un cert Pere Marí, que s'havia casat uns deus anys abans amb la pubilla Blanca, germana de Bernat de la Bastida, va passar a ser senyor de la Bastida i va llogar la casa de Sant Feliu a Pere de Papabous. Aquesta Blanca torna a aparèixer més tard, a principis del segle XV, com a vídua d'en Pere Marí.

L'última notícia d'època medieval del molí i la casa de la Bastida és del 1440, on veiem esmentada la torre de defensa adjunta a la casa (domos cum cortello et turrem).

Avui en dia només resten els vestigis de l'antic molí medieval. La casa, l'antiga domus convertida en masia, ha desaparegut per sempre per deixar pas a una enorme nau industrial. El signe dels temps. 

Bibliografia

- Garcia, L., 2020: "Les masies desaparegudes de Rubí", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2020, p. 7-29.

- Margenat, F., 1982: "Índex dels documents històrics de Rubí, ss. IX-X", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 129-134.

- Margenat, F., 1988: "Fortificacions antigues i medievals a l'entorn de Rubí", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 1988, p. 403-422.

- Margenat, F., 1995: "Rubí a l'època alt medieval", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 297-308.

- Merino, J. M., 1982: "Sant Pere de Rubí a través de la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 1982, p. 114-118.

- Rufé, M., 1984: Les masies de Rubí, Rubí, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí.

Els secrets arqueològics de Can Ramoneda

Moltes masies del nostre municipi tenen arrels romanes. En les seves rodalies han aparegut i apareixen restes ceràmiques que indiquen que en aquells remots temps ja eren unitats de producció rurals. És el cas que presentem en aquesta nova entrada.

De can Ramoneda ja n'havíem parlat en una ocasió anterior. Aquesta vegada presentarem de manera resumida els principals vestigis que ens demostren que possiblement en època de la República i de l'Imperi romà existia al mateix lloc un assentament rural que podria ser fins i tot una vil·la (uilla) romana que iniciaria la seva activitat al segle I aC.

Situacio de Can Ramoneda. La línia lila marca el possible pas
de la via Augusta interior; els punts vermells, altres restes romanes 
i el cercle més gran la situació de la hipotètica Rubricata.

En primer lloc, d'aquesta primera etapa romana republicana hem de dir que hi ha dues àrees de troballes arqueològiques situades entre el torrent de can Ramoneda i el xaragall "dels Pins". A la primera, ubicada a l'oest del torrent, entre aquest xaragall i el camí que es dirigeix vers la urbanització de les Valls de Sant Muç, s'hi trobà ceràmica ibèrica, romana i de vernís negre, així com un fragment de roda de molí de lava volcànica, cosa que ens indica una cronologia del segle I abans de la nostra era. La segona zona està situada a la llera del torrent de can Ramoneda, on van aparèixer les restes d'una fonamentació feta de còdols i carreus cimentats amb morter. A pocs metres al sud d'aquesta estructura, que possiblement tindria relació amb l'aprofitament de l'aigua del torrent, es va trobar un molí format pels dos elements o rodes: el catillus i la meta, que ara s'ubica als jardins de la rectoria de Sant Pere de Rubí.

Part inferior de la roda de molí trobada a Can Ramoneda.
Foto: Jordi Vilalta

Una mica més al nord, a la vora d'un hort, han aparegut més materials d'aquest primer segle abans de Crist: terrissa ibera, fragments de lava volcànica, que podrien haver format part d'un molí, i ossos.

En un camp proper a la masia han sorgit monedes d'època iberoromana: un as (peça de bronze) amb llegenda ibèrica d'Untikesken (Empúries), un de la seca d'Iltirta (molt probablement Lleida) i un altre de Bolskan (Osca). També hem de recalcar l'aparició de dues peces encunyades a Cástulo, la important ciutat ibera situada prop de Linares (Jaén), cosa molt rara a la zona catalana.

Anvers d'una moneda de plata de Kesse

                                               

Ja de l'època de l'alt imperi romà (segles I i II dC) s'han trobat restes a la part elevada de la dreta del camí asfaltat que porta a l'ermita de Sant Muç, és a dir a orient de l'actual masia, consistents en fragments de terra sigillata (un tipus de ceràmica fina envernissada de vermell maó típica d'aquesta època), de terrissa africana de cuina (elaborada a tallers del nord d'Àfrica), dos asos i 2 quadrants (un tipus fraccionari de moneda) del temps de l'emperador Claudi (que regnà entre el 41 i el 54 dC) i un sesterci de Trajà (entre el 99 i el 117 dC). També han aparegut objectes metàl·lics com dues fíbules, penjolls, botons, anells, una campaneta...

Anell romà trobat a can Ramoneda.
Foto: Jordi Vilalta

Prop de la casa de can Ramoneda, ens diu Francesc Margenat, possiblement discorria una via secundària romana que procedia de la ciutat romana de Terrassa (l'antiga Egara) i acabava a la via Augusta interior per la zona on ara es troba la masia de can Calopa. Segons aquest estudiós, és probable que molt prop de la masia hi hagués fins i tot un mil·liari si ens atenem al topònim medieval de la casa, que era "Clapers" i que indicaria unes pedres de senyal.

Ja entrats al segle III comptem amb la troballa de diverses monedes: un denari (de plata) del cèsar Alexandre Sever (222-235) i, a l'encreuament entre els camins de l'ermita de Sant Muç i el de can Roig i les Martines, dues peces dels emperadors Gal·liè (datada entre el 257 i el 258) i Claudi II (268-274) respectivament.

Moneda de plata de l'emperador
Alexandre Sever. Foto: Jordi Vilalta

Finalment direm que a un camp proper, ja d'època baix imperial, va aparèixer un aplic de bronze i un barrejador de perfums o osculatorium també del mateix material, conjuntament amb monedes dels emperadors Constantí el Gran i Constanci II, del segle IV.

Osculatorium  o barrejador de perfums del segle IV.
Foto: Jordi Vilalta

Com veiem, es tracta d'un interessant material que cobreix un arc cronològic extens situat entre el segle I aC i el IV dC (uns 400 anys), però, tot i així, i també a causa de la mancança d'excavacions arqueològiques a la zona, no sabem quina mena d'assentament hi havia als voltants de la masia de can Ramoneda: seria una vil·la romana? És el més probable. 

Bibliografia

- Font, J., 2017: “Troballes de material arqueològic a Can Ramoneda: les monedes”, Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 69, desembre de 2017, p. 2-7.

- Font, J., 2018: “Troballes de material arqueològic a Can Ramoneda: objectes metàl·lics”, Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 72, desembre de 2018, p. 6-10.

- Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l'entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 50, p. 2-52.

- Vilalta, J., 2010: "La colonització del camp en època romana republicana al territori de Rubí (s. II-I aC)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 55, desembre de 2010, p. 11-23.

- Vilalta, J., 2014: "Restes d'època romana republicana a l'entorn de la masia de Can Ramoneda", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 62, juny de 2014, p. 2-7.

Indústria i classe obrera al Rubí dels anys 40

La guerra civil de 1936-1939 va ser un sotrac importantíssim (a més d'un gran tragèdia humana) per moltes persones i per a tota la vida social, cultural i econòmica de Rubí, que havia perdut població; el 1940 tenia 6.159 habitants, menys fins i tot que 1930. També la indústria se'n ressentí, per suposat. Abans del conflicte a la nostra població aquest sector ja tenia un paper bàsic i ocupava un 55% dels rubinencs (especialment rubinenques). El sector predominant, des dels inicis de la industrialització, continuava sent el tèxtil, al qual pertanyien el 45,4 % de les empreses de Rubí.

Després de la guerra les indústries, que havien estat col·lectivitzades, foren retornades als antics propietaris. No obstant, la situació dins del context de la postguerra era molt difícil i les dures condicions que afectaven el país no fomentaren gens ni mica l'aparició de noves empreses. De fet en aquesta dècada a Rubí no es va obrir cap fàbrica nova (algunes feren, però, algunes ampliacions que després assenyalarem). L'aïllament internacional dels anys 40 va fer que el primer franquisme portés a terme una política autàrquica (és a dir, la independència econòmica de l'exterior), cosa que, sumat a les restriccions energètiques provocades per la situació postbèl·lica, no facilità les inversions industrials i s'alentís notablement el ritme de producció. Allò que sí feia l'estat era proveir de matèria primera a les unitats de producció a fi de garantir el funcionament de l'economia industrial, encara que molts successos de corrupció van abocar-ho al fracàs.

Teixidora al Vapor Nou, anys 40. Foto col. Ramon Batalla

Ja hem dit que la manca d'energia era un problema i així, en comptes de petroli es va utilitzar l'energia elèctrica, malgrat que en aquest cas també aparegueren restriccions a causa del seu elevat consum. Per tant, diverses empreses van optar per muntar el seu propi generador d'electricitat, com va fer l'AEG, situada a l'actual plaça del Marquès de Barberà.

La situació laboral dels obrers i obreres era, com és de suposar, molt dura. En teoria treballaven 48 hores setmanals, però en realitat sempre eren més (la mitjana real era d'unes 64,5 hores per als homes i de 48 h per les dones), a causa de la necessitat de fer hores extraordinàries i és que els salaris eren baixíssims. Continuava sent predominant, especialment a les fàbriques tèxtils, la mà d'obra femenina, i aleshores més que mai a causa de la mortalitat masculina provocada per la recent acabada guerra. Per exemple, al Vapor Nou, segons indica l'historiador Eduard Puigventós, el 1949 les dones constituïen el 60,3 % de la plantilla. Al llarg dels anys, a poc a poc, els treballadors homes anirien cada vegada més en augment. Per altra banda, les vagues i manifestacions, com és obvi, estaven prohibides pel règim i era obligatòria l'afiliació a l'OSE ("Organización Sindical Española"). Aquest ferri control, no obstant, no va impedir que en algunes ocasions es produïssin algunes tímides protestes.

Edfici Espona, abans "cal Gaspar". Foto: Jordi Vilalta

Però de vegades les empreses es preocupaven pels seus empleats, i així tenim constància que, per exemple, l'empresa Azamon ("les Cremalleres") els lliurava un tiquet per un litre d'oli i mig quilogram de llegums o arròs. Sense comptar els dinars de celebració de les festes oficials del règim, com el del 18 de juliol que cada any agrupava obres i patrons com si fossin una gran família. 

El 1941 estaven actives a la població 40 empreses fabrils, 21 de les quals vinculades al sector tèxtil (el 1946 continuaven sent-ne 21 segons la "Càmara Oficial de Comercio e Industria de Tarrasa"), 8 a la metal·lúrgia, 6 a l'alimentació, 3 al material de construcció, 1 a la confecció i 1 a les arts gràfiques. Pel que fa a la producció tèxtil els sectors predominants eren el del cotó i el de la seda, a diferència de la resta de poblacions de la comarca, que produïen altres tipus de teles. També hem de destacar el fet que moltes seus centrals no eren a Terrassa o Sabadell, com podríem pensar, sinó que es situaven a Barcelona.

Cal Muntades a l'actualitat. Foto: Viquipèdia

Esmentem tot seguit algunes de les indústries més importants que estigueren actives en aquells anys 40 a la nostra població.

A l'altra banda de la riera comptàvem amb fàbriques tèxtils com "la Seda", de la família Pich Aguilera, que va adquirir les antigues naus del Rubí Industrial ("la Pelleria"), on es produïen tints i acabats; el Vapor Nou (d'en Bertrand), "els Cavallitos" (de Llorenç Ubach) i Muntadas, SA (o cal Muntades), al costat de l'actual Mc Donalds. Pel que fa al sector elèctric, destaquem a l'actual plaça del Marquès de Barberà l'antiga Elèctrica Rubí, SA, anomenada popularment "Els Timbres", que el 1941 va entrar a formar part de l'AEG de Terrassa i esdevindria una de les fàbriques més importants de Rubí, abans que fos desmantellada després de l'incendi de 1973. Finalment, dedicada a la fabricació de cartró no podem deixar d'esmentar "la Cartronera" (l'antiga fàbrica de "la Llana"), a cura de la família Úrsul.

Entrada a la Llana. Arxiu Roset

A la banda esquerra de la riera estava "cal Mosques", és a dir la fàbrica d'en Miquel Villà, també de teixits. A l'actual carrer de la Plana de Can Bertran es trobava la de Ramon Prat, "les Vetes", que produïa cintes. A la zona de ca n'Alzamora, Manufactures Sedó en aquells anys va fer edificar una xemeneia troncocònica que encara es manté en peu, i no molt lluny, Indústries Gaspà el 1945 va fer construir un nou edifici ara dedicat a centre de dansa (Espona). Molt a la vora, on s'havia situat el Vapor Vell, estava cal Viloca (Viloca i Batlle) i altres petites indústries. Totes aquestes fàbriques, malgrat l'auge dels anys 50 i 60 del segle passat, actualment es troben desaparegudes a causa, entre altres factors, de la davallada del sector tèxtil a partir dels anys 70. Quant a l'activitat metal·lúrgica hem d'esmentar Azamón, SA ("les Cremalleres"), que el 1946 va emplaçar la seva fàbrica a l'actual terreny situat al costat del barri del 25 de Setembre. 

La xemeneia de Can Sedó. Foto: Jordi Vilalta

I no hem d'oblidar, a part de les instal·lacions fabrils més importants i de més producció, altres tallers situats al casc urbà com el de Pere Escayol (Rutex o "la Fabriqueta"), prop del Celler Cooperatiu; el de Lluís Jorba, al carrer actual del Dr. Gimbernat, dedicat al tèxtil, cal Ferrer de Tall, d'eines de ferro, al centre de Rubí, i la bòbila Saltó, on ara s'ubica la plaça de Miquel Tarradelles, a la Serreta.

La xemeneia de la bòbila Saltó a l'actualitat. Foto: Jordi Vilalta

A partir de 1950 aproximadament, el règim va optar per a una liberalització de l'economia, que, sumat a l'entrada de capital estranger, va provocar un ressorgiment de l'activitat industrial. Començaria una etapa d'or de la producció industrial de Rubí que arribaria fins els nostres dies. 

Bibliografia

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat durant el franquisme", Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2015, p. 2-37.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 221-280.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, desembre de 2000, p. 53-73.

- Puigventós, E., 2017:  Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Regidoria de la Dona, Ajuntament de Rubí (inèdit).