diumenge, 24 de febrer del 2019

Cal "Met Lleó", una casa pairal al centre de Rubí

Aquesta casa amb aspecte de vella masia, però que des de fa molt temps era destinada a habitatge plurifamiliar, es troba situada al número 42 del carrer de Sant Pere, un dels més antics de Rubí (vegeu entrada "El carrer de Sant Pere, un dels més antics de Rubí" (11 de juny de 2018).

Cal "Met Lleó" als anys 80 o 90.

Es troba esmentada ja al segle XVIII amb el nom de Can Molins, per la família benenestant, procedent de Barcelona, que la posseïa. Es trobava situada al costat mateix de l'antic "camp de Panical", del qual ja havíem parlat en l'entrada esmentada dedicat al carrer de Sant Pere. Aquest camp, recordem-ho, està documentat des de 1806 i pertanyia des de feia molt de temps a la masia de Can Serra del Padró (després, de Can Bertran), situada a l'actual carrer de Xile, entre les torres Ezpeleta (Ateneu) i Marbà o Gaju. Estava delimitat pels actuals carrers de Sant Pere, de Magallanes, del Mestre Feliu, de Sant Miquel i part del de Sant Isidre.

Croquis efectuat per P. Bel de la Sagrera de Rubí al segle XVIII on es veu el camp de Panical

Els Molins anaren adquirint a poc a poc, al llarg del segle XIX, parcel·les del camp de Panical. El 1863 l'Ajuntament de Rubí va demanar a la família, concretament a Jaume i Marià Molins (pare i fill respectivament), que deixessin un espai, davant mateix de la casa pairal, a fi de fer un carrer que enllaçaria els de Sant Isidre i Sant Pere i que havia de continuar en direcció est, fins a l'actual dedicat al Mestre Feliu i que, per tant, travessaria tot el camp de Panical. Aquesta nova via urbana seria batejada amb el nom de carrer de Molins (un cas similar és el carrer de Llobateras, que es va obrir en terrenys de Can Cabanyes, pertanyents a la família d'aquest nom), mentre que l'actual del Mestre Feliu portaria el nom de "San Mariano", en honor de Marià Molins. El pla es va començar a realitzar, però sembla que es va aturar aviat i d'aquest fet és testimoni el carrer tallat (plaça de Manuel Miralles) que ara constitueix l'entrada al col·legi de Pau Casals des del carrer de Sant Pere.

Plaça de Manuel Miralles, davant de cal Met Lleó, inici de l'avortat carrer de Molins.

D'on ve el nom de "cal Met Lleó"? L'avi de l'última propietària, la senyora Maria Molins Ferrer, que es deia Jaume, era tan fort com un lleó i per tant era anomenat "Jaumet el Lleó" o bé, abreujat, "Met Lleó". Fins i tot el nom popular figura inscrit a la façana sud de la casa, sota del rellotge de sol.

Cal "Met Lleó", façana del carrer de Sant Pere

L'edifici està considerat, segons el Catàleg i Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Natural de Rubí" (2004) com a BCIL (és a dir, un "Bé Cultural d'Interès Local") i es troba inclós a la fitxa P-37, en la qual la lletra P vol dir "protecció total" (vegeu l'entrada "Frenar la degradació del nostre patrimoni, una tasca de tots", de 10 de juliol de 2018). Per tant, encara que la casa sigui alienada a un tercer, s'entén que aquest està obligat a protegir els seus elements i estructura bàsica (com s'ha fet amb la torre Samaranch, per exemple).

Façana sud de cal "Met Lleó". Viquipèdia.

La casa de cal Met Lleó té tres pisos i golfes i una façana lateral al carrer de Sant Pere que està orientada al sud, on presenta un rellotge de sol i la llegenda "Cal Met Lleó" al dessota. Aquesta façana es troba presidint un jardí amb safareig i hort. A l'interior de l'edifici cal destacar, segons la fitxa de patrimoni abans esmentada, una escala de volta a la catalana.

Rellotge de sol. Foto Societat Catalana de Gnomònica

Per tant, cal Met Lleó és un dels valors patrimonials més importants del carrer de Sant Pere.

dissabte, 16 de febrer del 2019

La mort del Doctor Guardiet

Oferim aquesta setmana, en ocasió del 80è aniversari de la fi de la guerra incivil, un altre episodi, però pertanyent aquesta vegada als inicis del conflicte, en una època de gran confusió i buit de poder polític en la qual els Comitès de Milícies Antifeixistes de cada població prengueren el poder real després de l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936.

Ja el mateix dia 19 de juliol, les patrulles de control de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), que formaven part, entre altres organitzacions, del Comitè de Milícies local, prengueren el control de la població i, entre altres accions, es dedicaren a cercar personalitats rubinenques d'ideologia dretana, per tal de tancar-los a la presó del carrrer de Terrassa (n'arreplagaren una vintena). Altres serien assassinats als afores.

La nit del 20 de juliol l'església de Sant Pere fou incendiada, després que alguns milicians anaren a la rectoria a demanar-ne les claus al mossèn Josep Guardiet. Cal dir que aquest rector estava molt arrelat a la població i, si bé no suscitava les simpaties de moltes persones d'extrema esquerra i anticlericals, era volgut també per gent que no compartia les seves idees, com Ramon Ratés, un republicà i maçó, que el va voler salvar en veient com anaven les coses, a la qual cosa en Guardiet es negà. "No he fet cap mal a ningú i no tinc por" va dir, segons diverses biografies apologètiques.

El Dr. Josep Guardiet

L'ordre de detenir el rector de Sant Pere de Rubí la va donar el Comitè de Milícies local i el dia 21 de juliol dos milicians de 16 i 17 anys, entre ells Josep Martí, que va escriure el llibre Mossèn X i el milicià (1989) on rememora aquells tristos fets, es dirigiren a la casa rectoral per tal de donar compliment al mandat. Segons Josep Martí, l'altre milicià restà fora a la plaça, mentre que ell fou qui va demanar al mossèn, que es trobava dins la rectoria envoltat de quitxalla, que l'acompanyés. Quan marxaren, aquells noiets es precipitaren plorant sobre mossèn Guardiet, cosa que va commoure el milicià, el qual recordava que havia fet el catecisme i la primera comunió amb ell. Tot seguit enfilaren el carrer de Terrassa per anar a raure a la presó.

Cotxes del POUM i de la FAI a la plaça de la Marquesa, davant l'actual cansaladeria Milà

La nit del 2 al 3 d'agost el Comitè de Milícies Central de Barcelona va donar l'ordre de lliurar els presoners, però i la secció local va decidir que serien els tres primers de la llista, mentre va deixar escapar els altres. Precisament el Dr. Guardiet era un d'aquests tres, juntament amb Antoni Moliner i Fuster (regidor del partit dretà Defensa Ciutadana) i Josep Grau i Coromines (membre de la Cambra Agrícola, un órgan de caire monàrquic i conservador). La matinada del dia 3 d'agost se'ls varen emportar a l'Arrabassada on foren assassinats a l'indret del Pi Bessó. Es diu que el rector de Rubí abans de morir perdonà als seus executors.

Les sabates del Dr. Guardiet exhumades.

Fa pocs anys Mossèn Josep Guardiet fou beatificat.

diumenge, 10 de febrer del 2019

Llibres i publicacions de Rubí sobre la guerra civil

Aquest any 2019 commemorem (deixant de banda qualsevon connotació positiva que aquesta paraula pugui tenir) els 80 anys de la fi de la fratricida guerra civil, una de les més sagnants de l'Europa del segle XXI.

En aquesta entrada aprofitarem per fer una lleugera ressenya de les principals publicacions locals que se n'han fet ressó, en la seva major part escrites per persones que havien viscut el conflicte.

En primer lloc, començant pel principi, destaquem el nostre Butlletí núm. 32, de març de 1989, que fou el primer monogràfic dedicat a aquesta etapa de la nostra història. Contenia articles de Carme Molinero, Pere Ysàs, Josep Sapés, Lluís Garcia, Miquel Rufé, etc. així com una bona documentació fotogràfica. Entre els estudis destacarem alguns com el que relatava les vivències de les nenes de les Escoles Ribas a través dels seus quaderns (a càrrec d'Antonio Moro i Anna Rialp), la documentació sobre el Comitè local de Milícies Antifeixistes, per Francesc Margenat i Xavier Arís), el de les persones mortes els primers dies i el de les monedes emeses per la Cooperativa (de Miquel Rufé), el de la premsa rubinenca durant la guerra (redactat per Joan Miquel Merino), però el més important va ser la llista dels rubinencs morts o desapareguts a causa del conflicte, tant d'un bàndol com de l'altre, que ara caldria corregir i revisar.


Del mateix any 1989 és el llibret de Josep Martí i Serrano Coses viscudes. 1939-1945. Presons i camps de treball, que és la seqüela del que publicaria el 1990, on narra la seva experiència bèl·lica. En aquest, en canvi, ens fa una descripció detallada dels penals i camps de concentració on va estar internar després de la guerra, és a dir, ens ofereix una visió de la repressió del règim envers els qui combateren en el bàndol de la República.



Josep Martí també va presentar el mateix 1989 Mossèn X i el milicià, en referència a Mossèn Guardiet, assassinat el 1936, en el qual descriu les seves topades amb els sectors eclesiàstics durant la guerra.


De la guerra i dels homes (1990) és el llibre de Josep Martí, preqüela de Coses viscudes i molt més extens, on exposa els seus pensaments sobre l'essència i les causes de la guerra, el perquè abraçà la causa del bàndol republicà, les principals formacions polítiques d'abans del conflicte i la seva trajectòria durant els enfrontaments al front d'Aragó, i és que va combatre a les ordres del també rubinenc Pep Rovira a la 29 divisió del POUM. Ens diu a la introducció: "Quan vaig sortir de voluntari, no vaig fer-ho per atacar res ni ningú, sinó simplement per defensar la República", i amb aquestes paraules ens indica el seu compromís polític.


L'escriptor Josep Sapés, tan actiu als 80 i 90, ens ha deixat el llibre Dretes i esquerres o la guerra del 36 a Rubí, publicat el 1991, on manifesta el següent: "He anat amb peus de plom per no ferir susceptibilitats, procurant reflectir l'ambient en què ho vaig viure, en plena jovenesa, però sense fer concessions de cap mena que poguessin tergiversar l'ocorregut." I és que estem parlant d'uns temps, finals del segle passat, en què molts protagonistes de la guerra eren encara vius. En aquest llibre, Sapés ens exposa els precedents, la II República a Rubí (a la qual dedica una gran extensió del volum), la sublevació i el desordre que el seguí, la trajectòria bèl·lica i com va afectar a la vila, i el resultat final.


 Ja hem d'esperar al 2004 per veure publicat un nou llibre de records de la guerra: Un fusell i un biberó. A la guerra amb 17 anys, que recull les memòries de Joan Cardona. A diferència de Josep Martí, Cardona va anar al front sense cap mena d'entusiasme, empès pels esdeveniments. Era un simple soldat ras que sobre tot cuidà de lluitar per la seva supervivència. Es tracta, doncs, d'una visió totalment desideologitzada.


Hauríem també d'esmentar un recent llibre, escrit per Josepa Gardenyes  i publicat el 2014, Joaquim Aragonès. De Rubí a Mauthausen, en el qual hi ha tot un capítol dedicat a l'experiència durant la guerra civil d'aquest supervivent dels camps de concentració nazis, totalment compromés amb la causa republicana i que havia format part dels òrgans de govern de la vila de Rubí abans de l'esclat del conflicte.



Finalment, a part de les monografies descrites, hauríem d'esmentar diversos articles apareguts a la nostra publicació Butlletí que tracten temes relatius a la guerra del 36-39. Per exemple, "Les forces poilítiques de Rubí durant la guerra civil de 1936-1939", de Jaume Parras (Butlletí núm. 53, any 2009); "Recuperant la nostra història: banderes i pancartes de la guerra civil", de Jordi Carreras (en el mateix número); "25 de gener de 1939: l'entrada dels franquistes a Rubí", d'Eduard Puigventós (Butlletí núm. 62, juny de 2014) o "La indústria aeronàutica republicana a Rubí", de Pere Bel (Butlletí núm. 69, desembre de 2017).


Esperem engruixir aquesta llista d'obres i publicacions amb nous treballs que puguin anar apareixent, especialment aquest any 2019, 50è aniversari de la fi de la guerra.

diumenge, 3 de febrer del 2019

Les primeres escoles de Rubí (1834-1857)

En aquesta entrada us explicarem una mica com era l'educació dels nens i nenes de Rubí a la primera meitat del segle XIX, de quan tenim constància documental de la primera escola de la població. Hem extret la informació del bon llibre de Jaume Parras i Manuel Santirso Rubí als pupitres, de 2007, i cal dir que és l'únic treball que s'ha fet a la ciutat sobre la història de l'educació, i a més, força ben documentat.

Sabem que ja al 1834 hi havia a Rubí un local de primera educación mantingut per l'Ajuntament de l'època, propietat de Pere Xercavins, al qual el municipi pagava anualment 320 rals de billó en concepte de lloguer. Les condicions de les escoles al segle XIX eren pèssimes i a més no tota la població infantil estava escolaritzada: segons Parras i Santirso, eren el 60 % dels nens i el 40 % de les nenes als anys 30 i 40 del segle XIX.

Escola de poble el 1848, pintura d'Albert Anker

Hi havia un gran grau d'analfabetisme, els temps eren convulsos i les guerres carlines impedien un normal desenvolupament de la vida civil en moltes ocasions

El 1835 a Rubí, a l'igual que a moltes altres poblacions, es va crear una Comissió d'Instrucció Pública formada pel rector Joan Malet, l'alcalde Joan Sala, Marià Llunell, de l'Ajuntament, i dos prohoms (caps de família prestigiosos), Jaume Suvo i Pere Xercavins, però no va tenir molta continuïtat. Els nens i nenes que havien assistir a l'escola feien un examen que era certificat per l'Ajuntament.

Mossèn Joan Malet

A les aules es practicaven càstigs corporals, com fins fa pocs decennis. A més hi havia una separació estricta per sexes que s'accentuà amb successives lleis al segle XIX.

Els mestres, tal com resa la popular dita "passar més gana que un mestre d'escola", estaven molt mal pagats i no eren molt ben considerats socialment. El 1836 l'Ajuntament de Rubí va demanar permís al govern civil de Barcelona per crear algun arbitri a fi de poder augmentar el sou del mestre de primeres lletres. Altres vegades eren els mateixos particulars que satisfeien l'estipendi d'aquests mísers educadors.

Por ser útiles al país. "El Loro", núm. 43, Barcelona, 18/09/1880

El fet és que el 1845 ja tenim uns 100 alumnes a Rubí distribuït en dues escoles, una de nens i una altra de nenes. La de nens estava dirigida pel ja esmentat rector Joan Malet, que, per cert, era d'idees una mica liberals en contraposició amb la resta de capellans d'aquells temps, i la de nenes era gestionada per la senyora Joaquima Pi. A part, se sap que Joan Lleonart va obrir un local al carrer de Sant Josep, proper al de la Creu, on tenien el forn de pa els seus pares, en el qual feia classes pel seu compte.

A partir de 1851, amb el concordat entre l'estat espanyol i la Santa Seu, l'ensenyament va tornar a estar dominat per institucions religioses, si bé els municipis estaven obligats a mantenir els locals, i aixó continuaria amb la Llei d'Instrucció Pública de 1857 ("llei Moyano"), que canviaria el sistema educatiu i estaria vigent fins a... 1970! Però això ja és tema d'una altra entrada...