diumenge, 28 de juliol del 2019

Pintura del segle XIX a Rubí

Encara està per escriure una bona i completa història de l'art a Rubí. En aquesta entrada intentarem obrir el tema, de caire a engrescar la realització de futurs treballs, de la pintura del segle XIX. Fa uns anys, l'Associació Sant Galderic i l'Ajuntament de Rubí van oferir al públic un compendi dels pintors i escultors rubinencs nascuts abans de 1930. En ell hi ha un text molt interessant redactat pel nostre soci i amic Lluís García en què es fa referència a la pintura del Rubí del vuit-cents com a precedent del tema principal del llibre.

Retrat de dona. Anònim. Museu de Rubí

Aquest estudiós ens parla de la gran quantitat de retrats que a partir de mitjans d'aquell segle són encarregats per personatges de Rubí que tenien mitjans suficients per poder pagar-los a pintors retratistes, molts dels quals eren de fora de Rubí, especialment de Barcelona. Parlem de Frederic Català, Antoni Martí, Joaquim Planella, Josep Portusach... Altres retrats (molts) es troben sense signar i possiblement serien obra de pintors passavolants. En aquells temps l'art de la fotografia encara era molt incipient, encara que a finals del segle ja trobem moltes imatges preses amb la càmera. Però un quadre pintat sempre era un senyal de prestigi.

Retrat d'un prohom rubinenc. Museu de Rubí

Els comitents són propietaris de terres (com els Xercavins, els Ramoneda), hisendats (els Ribas, els Monmany, els Aguilera...), fabricants (la família Malet, els Calvet...).

La família Malet. Museu de Rubí

Exemples de retrats de personalitats rubinenques són el de Pere Xercavins, amo de la masia, de l'artista Antoni Martí, datat del 1850; els de la família Malet (anònim); el retrat de mossèn Joan Malet, de mitjans de segle, també d'autor desconegut; el de Margarida Ramoneda (oli de Frederic Català, de 1880), o els del matrimoni format per Miquel Calvet i Maria Carreras, de la primera meitat del segle XIX, que instal·laren la fabrica coneguda popularment com "la Llana", la primera de Rubí.

Margarida Ramoneda, oli de Frederic Català

Pel que fa a art religiós de Rubí d'aquesta època, hem d'esmentar els exvots sobre taula de fusta (encara que també comptem amb algun pintat sobre tela) que es dipositaven a l'ermita de Sant Muç. El més destacat és un conservat al magatzem del Museu de Rubí, d'autor anònim i datat del 1855, en el qual es representa la processó dels "xatos".  A aquest respecte remetem el lector a l'entrada "Exvots de Sant Muç al Museu de Rubí", de 10 d'octubre de 2018. Hem de dir que, quant a art de temàtica religiosa del segle XIX, s'han conservat millor les escultures dedicades a verges i sants, que es trobaven a les masies o pertanyien  a la parròquia.

Exvot sobre taula pintada que representa la processó dels "xatos". Museu de Rubí

Finalment hem d'apuntar una curiosa dada que ens fa saber en Lluís García: l'ensenyament de les Belles Arts a les escoles no es va fer fins el 1866 amb la introducció de l'assignatura de dibuix.

Tot un tema per investigar encara: l'art rubinenc del segle XIX.

dimarts, 16 de juliol del 2019

La pesta de la fil·loxera a Rubí

Des de temps dels romans, Rubí havia estat durant moltes èpoques de la seva història, una zona productora de vi. Els segles XVIII i XIX varen marcar l'apogeu d'aquest cultiu, fins que a finals dels anys 80 del XIX, una plaga procedent de França va començar a arruïnar els ceps locals, que ocupaven  en aquell temps un 75 % de les terres del municipi.

El protagonista d'aquesta plaga era la fil·loxera (Daktulosphaira vitifoliae o Phylloxera vastratrix), un insecte paràsit del cep que provocà que molta gent que vivia d'aquest cultiu (especialment els parcers o rabassaires) haguessin d'emigrar a Amèrica llatina entre altres llocs. La plaga afectà especialment les classes mitjanes i baixes, ja que l'agricultura estava en mans de grans propietaris dels quals depenien els seus parcers.


Ja el 1880 l'Ajuntament de Rubí va rebre un avís de la Diputació de Barcelona en el qual s'instava a adoptar mesures en cas que la plaga arribés al municipi. També es va establir un import especial per sufragar despeses en el seu cas.

Els primers brots de la pesta, si fem cas als estudis de Lluís García i Núria Julià, varen sorgir a unes vinyes de la Guinardera, entre Rubí i Sant Cugat, el 1886. I al cap de tres anys tots els ceps del terme ja estaven afectats.

Símptomes de la fil·loxera en una fulla de cep

La pesta de la fil·loxera, com ja hem avançat abans, perjudicà molt els rabassaires, que varen haver d'extingir els seus contractes de parceria en morir els ceps que cultivaven i es varen haver d'agremiar per trobar solucions. Ja hem dit que molts optaren per emigrar. A més, la crisi del cep no només va afectar els pagesos, sinó també l'economia local en general.

Es varen prendre mesures. El govern va reclamar als terratinents un impost d'una pesseta per hectàrea, i una mica després, el 1889, una llei eximia de la contribució les vinyes replantades amb ceps americans. I és que a França els agricultors varen començar a creuar espècies americanes resistents a la plaga ("Barbados") i a casa nostra una sèrie d'entitats varen impartir cursets per ajudar als pagesos replantar els ceps amb peus americans; es diu que a Rubí els millors resultats foren els de Josep Torras.

Acció d'empeltar amb peu americà (tret de YouTube)

Seguint amb les mesures per revitalitzar l'agricultura del cep, l'alcalde rubinenc Miquel Viver va dictar un ban en el qual es deia que tot veí, abans de plantar vinyes, ho havia de comunicar a l'autoritat; també s'establiren premis a qui descobrís qualsevol qui plantés sense permís i a qui descobrís lladres de ceps (que començaren a abundar molt en aquells anys).

A poc a poc els ceps creuats amb empelt americà començaren a repoblar les terres de Rubí; el 1893 ja teníem unes 7 hectàrees.  Algunes propietats com Can Pòlit no varen resistir la crisi, però altres masos com Can Copes o Can Tapis varen agafar una notable embranzida.

Can Tapis superà molt bé la crisi fil·loxèrica. Foto J. Vilalta

Rubí havia superat, una vegada més a la seva història, una crisi i omplia de noves esperances el seu futur.

divendres, 12 de juliol del 2019

El catalanisme conservador a Rubí abans de la guerra civil: els Pomells de Joventut i el setmanari Endavant

En diverses etapes de la nostra història, el catalanisme ha estat vinculat amb la ideologia conservadora. Com a botó de mostra hem d'esmentar els Pomells de Joventut, que foren impulsats per l'escriptor català Josep Maria Folch i Torras i  que eren una de les més genuïnes expressions del catalanisme catòlic. Es tractava de grups juvenils que reivindicaven el patriotisme català des d'una òptica cristiana i organitzaven aplecs i altres activitats per tot el territori. Nascuts el 1920, foren prohibits el 1923 a ran de la dictadura de Primo de Rivera.

A Rubí varen néixer el 1921, de la mà de mossèn Antoni Malats, vicari de la parròquia de Sant Pere, en aquells moments regida pel Dr. Josep Guardiet. El primer grup masculí de Pomells va rebre el nom de "Sant Muç" i era format per persones com Rossend Batlló, Pere Rosés, Martí Torralba i Manuel Camps (com a president). Hem de dir que Josep Fortino, futur alcalde de l'època franquista, també formà part dels Pomells. El grup femení es deia "Núria" i el constituïen noies com Cecília Torrents, Montserrat Arís o Eulàlia Rosés (presidenta). Es reunien a un local del carrer de la Unió, que abans havia estat el cafè Cots, i el seu òrgan d'expressió era el setmanari Endavant, fundat pel Dr. Guardiet, el primer número del qual aparegué el primer de desembre de 1921, i que era l'òrgan d'expressió del conservadorisme catòlic i catalanista de Rubí.


Per als Pomells i la redacció del setmanari, la idea de patriotisme no podia ser laica; havia d'estar unida a la defensa del catolicisme (seguint els postulats de Torres i Bages, a La Tradició Catalana, publicada el 1892). Afirmaven que Catalunya tenia dret a ser un poble lliure, encara que, tret d'alguns membres que fins i tot varen postular l'acció armada a la manera dels patriotes irlandesos catòlics de l'època, no defensaven l'independentisme pur i dur, que també va néixer a la mateixa època, val a dir. També creien en "les santes tradicions de la terra"; de fet contraposaven la puresa moral de l'habitant del camp front a la decadència de la ciutat, un lloc comú de la ideologia conservadora.

El 1927, quan ja no existien els Pomells, el Dr. Guardiet va crear el Casal Popular, al lloc on actualment es troba l'Escola Montserrat, però que anys després passaria a ocupar l'antic edifici de la Joventut Nacionalista, a l'actual carrer de Pere Esmendia (on encara es troba actualment). Era el centre cultural del catolicisme rubinenc i on s'ubicava la redacció del setmanari Endavant, el qual continuaria la seva trajectòria fins el 19 de juliol de 1936. El director de la publicació fou sempre Remigi Brustenga i passaren per la redacció persones com Josep Colomer, Josep Turu, Eulàlia Rosés (presidenta de la secció femenina dels Pomells) o Margarita Torra. 

Seu del Casal Popular a la primera meitat del segle XX.
       
En època de la II República, des de les pàgines d'Endavant sempre sorgirien crítiques a les actuacions dels ajuntaments controlats per les forces d'esquerra. De fet, Remigi Brustenga es presentaria a les eleccions municipals de 1934 per l'agrupació de dretes Defensa Ciutadana.

Remigi Brustenga. Fons Marroyo

La guerra del 1936 va suposar tot un trasbals per al país, no només pel nombre de víctimes, sinó també per la difícil presa de posició ideològica de molta gent que se sentia catòlica i conservadora, però que tampoc podia admetre els intents franquistes d'anorreament de la cultura i la llengua catalanes.