dilluns, 28 de novembre del 2016

Projectes per a un nou Museu: una llarga lluita de fa més de 30 anys

Des que l'antic Museu de Rubí va tancar les seves portes el 1982 i, un cop enderrocat l'edifici que allotjava els seus fons el 1988, el Grup de Col·laboradors i la Fundació Museu-Biblioteca de Rubí han impulsat campanyes i projectes per poder reobrir i posar en marxa de nou aquesta institució nascuda el 1924.

El 1991, el Grup va presentar l'"Informe Pro-Museu de Rubí", redactat per ell i supervisat per la Fundació. Hi havia tres peticions: allotjar el Museu al castell de manera provisional mentre no es trobés un magatzem adequat; cercar un terreny per construir un nou museu o bé adaptar algun edifici preexistent, i, finalment, un pressupost anual fix i adaptable a les circumstàncies. L'Ajuntament aportaria els mitjans financers i el local; la Fundació conservaria la titularitat del material museístic, i el Grup de Col·laboradors aportaria el personal.


Jordi Vilalta va redactar un projecte museològic, que seria aprovat el 1992 per la Fndació, però el 1993 es va signar un conveni a tres bandes entre Ajuntament, Fundacio i Centre Europeu del Patrimoni (una entitat de fora de la població) a fi de redactar un projecte museogràfic, complementari del de Jordi Vilalta, que fou acabat el 1994.

 El 1995 es va adjudicar la gestió del Castell al Centre Europeu del Patrimoni. Durant una bona sèrie d'anys seria l'anomenat "Castell-Ecomuseu urbà". A causa d'aquesta concessió a una entitat totalment desvinculada de l'entramat cultural de Rubí i la frustració del Grup i de la Fundació en veure que no es complien les expectatives creades el 1992, a més de constatar que els fons museístics serien gestionats per persones que no tenien res a veure amb Rubí, sempre va haver mala entesa entre el Centre Europeu i el Grup de Col·laboradors. Al cap dels anys, aquesta empresa faria fallida i, després d'un interinatge a càrrec de l'empresa Trànsit, l'Ajuntament va optar-ne per una gestió directa. Es va anomenar, a través d'un concurs, Teresa Blanch, i es van reanudar les relacions amb el Grup i la Fundació mercés al bon tarannà de la nova directora.

El castell, abans "Castell-Ecomuseu urbà"

D'aquesta manera anaren passant els anys, fins que a principis del segle XXI es torna a bellugar el tema del Museu, mercés a l'impuls del regidor de Cultura Moisès Rodríguez Martínez. Es tornen a fer reunions amb la Fundació i el Grup i sembla que tot torni a marxar. Fins i tot es va signar un conveni amb la Fundació per restaurar i inventariar les peces del Museu.

Després d'uns anys i acabat el conveni, arribem al 2014, en què s'organitza el 90 aniversari del Museu amb unes exposicions al Casal Popular i a l'Auditori Vallhonrat que servirien de revulsiu a fi que l'Ajuntament prengués cartes en l'assumpte. El 2015 es va redactar un "Informe 2015" que es va lliurar a tots els representants de les formacions polítiques que es presentaven a les eleccions municipals d'aquell any en el qual es considerava fer un projecte anomenat "Càritas+Museu" als terrenys dels antics horts de la rectoria (en base a una maqueta de l'arquitecte i soci del Grup Pere Juli Tabueña); un altre projecte anomenat "Palau de Justícia-Museu de la Història i la Vida de la Ciutat", consistent en muntar aquest nou museu a les dependències de la Cooperativa La Rubinense, quan els jutjats fossin traslladats al nou Palau de Justícia que es volia edificar a la Cova Solera, i mantenir l'exposició a l'Auditori Vallhonrat fins que tot aixó no es portés a terma, pagant l'Ajuntament el lloguer de la sala.


El desembre del mateix any es va tornar a presentar a l'Ajuntament una nova documentació que complementava l'anterior: la "Sinopsi de Projecte Museístic 2015" (redactada per F. Xavier Arís), en base a una petició de l'Ajuntament sobre la idoneïtat de l'espai de l'Auditori Vallhonrat per poder mostrar els materials de l'antic museu a la ciutadania (tot dins del mateix context descrit a l'"Informe 2015"). S'hi afegien detalls de caire tècnic (assignació d'espais, horaris d'obertura, viabilitat del projecte, despeses...).


El febrer del 2016 l'Ajuntament va comunicar a F. Xavier Arís i altres membres del Grup que el projecte s'havia denegat, un cop consultats els tècnics de la Diputació, ja que la filosofia existent era que el Museu Municipal havia de ser el centre que gestionés el patrimoni de la ciutat. També va proposar la cessió a la Fundació d'un magatxem situat al soterrani de la Biblioteca Martí Tauler a fi de col·locar i restaurar les peces del Museu, i establir un conveni entre Ajuntament, Fundació, Grup de Col·laboradors i Museu Etnogràfic Vallhonrat per dinamitzar els fons museístics mitjançant exposicions bianuals.

A hores d'ara estem esperant el text d'aquest conveni i cal posar-nos d'acord entre tots per desbloquejar aquesta situació. El nostre somni és veure un Museu de Rubí reinaugurat i treballant conjuntament amb Museu Municipal i Museu Vallhonrat.


dijous, 24 de novembre del 2016

 La importància de l'aigua al Rubí prehistòric, iber i romà

L'aigua sempre ha tingut una importància cabdal. Ja des de la Prehistòria els grups humans sempre han cercat els cursos aqüífers per poder instal·lar-s'hi. A  la part nord de Rubí, a la zona de Sant Quirze i al sud del terme de Terrassa, tenim constatats jaciments com els del Pinar, Can Fonollet, Can Corbera, Ca n'Amat... datats molts d'ells del Paleolític inferior, és a dir, d'uns 300.000 a 100.000 anys d'antiguitat, i es troben situats a la vora de torrents i no lluny del curs de la riera, el gran eix vertebrador de la vida humana al nostre terme.

La riera de Rubí, novembre de 2016.

L'aigua servia tant per al consum propi com per caçar els animals que s'apropaven a beure-la, així com per recollir els códols que després serien transformats en útils que servirien als nostres ancestres per caçar, esquarterar les bèsties capturades, o  també com a armes.

Útils de pedra trobats a la zona del Pinar

Si ens avancem a l'època dels ibers, a Rubí tenim constància de l'existència de dos pous (en vam parlar a l'entrada anterior) excavats a la part nord del castell, que daten del segle IV aC. Cal dir que Rubí gaudeix de molta aigua subterrània que durant molts segles, abans de la vinguda de l'aigua corrent, serà aprofitada. També aconseguien aigua de la riera, que deurien transportar al poblat mitjançant gerres o altre atuells. Cal tenir en compte que, per moltes activitats artesanals (forja, terrisseria...) l'aigua era molt necessària. Així, el forn iberoromà es troba molt prop del curs de la nostra riera.

Forn iberoromà de Can Fatjó

Ja amb la inclusió de la nostra comunitat dins la cultura romana, hem de dir que la captació del líquid element es feia a través bàsicament de dipòsits que recollien l'aigua de la pluja (no es refiaven de l'aigua dels rius). També aprofitarien l'aigua de les fonts naturals, de les quals hi ha moltes a Rubí. Els pous seguirien sent un altre dispositiu per obtenir-la. Sembla ser que aquesta aigua, en determinades ocasions, es depurava. A Can Fatjó s'ha trobat un sistema de filtres consistent en filades d'àmfores plenes de sorra.

Les cases romanes tenien al seu pati un impluvium, una mena d'estany rectangular dissenyat per recollir l'aigua de la pluja que entrava a través del compluvium, una obertura central al sostre situada exactament a sobre de l'impluvium. No obstant, no s'han trobat al Rubí romà cases amb aquestes instal·lacions, encara que algunes vil·les o assentaments de l'època com Ca n'Oriol, molt possiblement les tinguessin.

Per distribuir l'aigua dins les cases i vil·les es feien servir canonades de plom (a la vil·la romana de Can Pedrerol de Baix, a Castellbisbal, se n'han trobat) o argila. Prop de l'actual ferreteria Moreno, al Rubí nord, ha aparegut una canalització de pedres, que també es troba a altres assentaments.

Canalització apareguda prop de la ferreteria Moreno.

L'aigua de la riera serviria per activitats artesanals o per regar determinats cultius. I també la dels torrents, al costat dels quals s'aixecaven les vil·les o assentaments rurals. No se sap exactament com es canalitzava l'aigua procedent de la riera de Rubí; potser, com pensa Francesc Margenat, es faria a través de recs com en època medieval.

Per evacuar l'aigua residual ja comptaven amb sistemes de clavegueres, però aquestes són més pròpies de les ciutats importants. Rubí era un petit enclau rural rodejat de vil·les, però això no treu que s'hagi trobat una bella font en forma de cap de lleó a la plaça del Dr. Guardiet, que pot estar datada al segle II dC.

Font en forma de cap de lleó.

Pel que fa a altres troballes importants, al Rubí de l'etapa final de l'imperi romà s'ha trobat un complex termal al costat de l'església de sat Pere que necessitaria molta aigua per poder portar a terme les seves funcions. Aquestes termes, que pertanyien molt possiblement a una important vil·la romana, estan datades entre el segle III i el V, i potser captarien aigua d'alguna deu propera a la riera.

Termes romanes de la plaça del Dr. Guardiet

Com veieu el tema de l'aprovisionament d'aigua al Rubí de la Preshistòria i de l'antiguitat és un tema que encara, i mai més ben dit, està a l'aigüera.

diumenge, 20 de novembre del 2016

Abans del castell... Les restes ibèriques més antigues de Rubí

Què hi havia en les èpoques més reculades de la nosta història al turó on ara s'aixeca el castell de Rubí? Com veurem tot seguit, possiblement els nostres orígens com a comunitat.

Al pati del castell i la seva part nord i oriental s'han trobat restes que assenyalen la presència humana potser des del s. VI aC. Així, al pati, durant el transcurs de diverses excavacions efectuades el 1986 i el 2009, han aparegut sitges o dipòsits per guardar cereals que després eren omplerts d'escombraries que precisament és allò que estudien els arqueòlegs. Doncs bé, dins una d'aquestes sitges, entre altres materials, es va trobar un fragment de ceràmica que data de 500 anys abans de Crist. A les altres sitges el material arqueològic tenia una cronologia situada entre els segles V i IV aC.

Portada del Butlletí GCMR núm. 33

A la part nord del castell, on ara es troba l'arborétum, el 1990 es van descobrir uns murs i dos pous, que són els més antics trobats a Catalunya. A un d'ells va aparèixer, entre altres peces arqueològiques, molta ceràmica àtica (és a dir, feta a Atenes), datada entre els anys 350 i 325 aC. L'estudi va ser publicat al Butlletí del GCMR núm. 33, de març de 1990.

Excavació del pou més antic de Catalunya, el 1990

El 2010 van tenir lloc noves excavacions l'arborètum, que van donar com a resultat l'aparició de restes dels segles IV i III aC. Concretament, a una sitja del s. III aC va aparèixer un esquelet sencer de bou que hi havien llançat els pobladors de la zona.

Crani de bou aparegut a una sitja de l'Arborètum

Al camí de can Claverí, més al nord, Ramir de Masdeu, un estudiós aficionat de Terrassa, havia excavat a principis dels anys 70 una altra sitja, que es podria datar del segle IV aC, és a dir, de la mateixa època que la majoria de restes trobades al turó del castell.

Camí de can Claverí, on va aparèixer una sitja del s. IV aC

I al carrer del Castell, en diverses intervencions arqueològiques, també han aparegut materials d'aquesta cronologia ibèrica del s. V al III aC, d'abans de l'arribada dels romans.

Excavacions de 2003 al carrer del Castell

En època ja plenament romana el turó i les àrees adjacents tornen a ser ocupades. Una sitja al pati del castell va oferir restes del segle I i II dC, i també tenim material al Museu de Rubí procedent d'aquest lloc que és de la mateixa època (ceràmica fina romana de vernís vermell i una roda de molí). Així mateix, a la intervenció de l'arborètum del 2010 també s'hi trobaren restes com teules i ceràmica d'aquesta cronologia. Possiblement es va instal·lar a la mateixa zona un assentament rural romà on algun segle abans s'aixecava el petit poblat.

Roda de molí trobada a l'Arborètum, d'època romana.

Podríem afirmar que en època ibèrica, a partir de finals del s. VI aC, hi hauria al turonet del castell un petit assentament amb sitges i dos pous, del qual no sabem la continuïtat, ja que la construcció de l'edifici del s. XIII podria haver destruït els estrats posteriors al segle IV aC. El lloc tornà a estar ocupat en època de l'imperi romà.

I fins al segle XIII, res de res....

La interprestació històrica del nostre més remot passat només pot treballar amb petits indicis i mai no podem afirmar res amb plena seguretat.

dimecres, 16 de novembre del 2016

La coral "La Lira Rubinense"



En època franquista, i més concretament als anys 40, es van crear a Rubí tres noves corals: "La Punxa", el 1945 i fins el 1949; la Coral Sant Pere (de 1945 a 1963), "La Lira Rubinense" (1946 fins a principis dels anys 60) i  la "Sociedad Coral Unión Rubinense", el 1949, que encara es manté avui en dia força activa, amb el nom de Coral Unió Rubinenca. S'afegiren a la única que encara romania: "El Parnaso Rubinense", que havia estat fundada el 1864 i que es desmembraria  el 1973.

En aquesta entrada ens detindrem una mica en "La Lira". El dia 6 de novembre de 1946 fou legalitzada a Rubí aquesta agrupació coral. La junta dels fundadors va ser instituïda amb l'acord de tots els assistents, que ompliren les golfes del bar “Gori”, local social de l'entitat recreativa. Fou designat com a president en Joan Raventós i Padrós. Padrinejaren l’estendard Hermínia Texidó i el seu germà Víctor i el dia 24 de juny de l'any 1948 es va fer l'estrena. Fou beneït pel reverend Dr. Brugal.

Benedicció de l'estendard de "La Lira". Foto família Prats/Arxiu Marroyo

L'any 1949 la llei va permetre instaurar la “Federación de Coros de Cataluña, Valencia y Baleares” i molts cantaires de la “Lira” i d'altres corals van fundar la “Sociedad Coral Unión Rubinense”.

La fissura que va ocasionar el pas de cantaires cap a la “Sociedad Coral Unión Rubinense” no va aturar l'embranzida d'alguns elements, com l'Antoni Parras i l'Agustí Pujol, que crearen “El Niu d'Art” i ampliaren la tasca de la “Lira” amb actuacions teatrals i fragments de sarsuela ja sota la direcció del mestre Josep Rusiñol. 

Estendard de La Lira Rubinense, al Museu de Rubí

Variats foren els èxits que va obtenir l'Agustí Pujol a l'estrena de la seva obra Un marquès per a la meva filla al “Teatro Cine  Domènech” de Rubí.

Amb l'esmentada creació d'”El Niu” el local de les golfes de cal Gori quedava petit i es procedí a la remodelació del local per tal d'encabir-hi les altres activitats.

La Lira amb el mestre Magí Ramèntol,1950. Arxiu Unió Coral Rubinenca


“La Lira” va haver d'adaptar els seus horaris per donar-hi cabuda a les seves activitats. Les nits dels dies feiners els assaigs eren per torns i es confeccionà un horari per a cada activitat, llevat de les vigílies de Pasqua, en què es donà preferència al cor.

Amb el mestre Rusiñol, que podeu veure a la part dreta. Arxiu Marroyo

Amb el lideratge de l'Antoni Parras es creà la Comissió Organitzadora Pro-Monument a Josep Anselm Clavé amb la participació de les corals de Rubí, com “El Parnaso Rubinense”, la Coral Sant Pere  i l'Unió Rubinenca. S'encarregà portar a terme l'obra a l'escultor rubinenc Miquel Gomita i fou inaugurada el 7 d'octubre de 1951. 

Monument a Clavé el dia de la seva inauguració, el 1951. Arxiu Marroyo

“La Lira”, emmalaltida per noves dissidències, malgrat haver deixat la seva petjada a l'àmbit coral i cultural de Rubí, es va dissoldre a principis dels anys 60.

Era l'hora que l'actual Coral Unió Rubinenca, després de l'extinció de la Coral Sant Pere, el 1963, prengués el relleu de la difusió del cant claverià a Rubí.

Per saber més coses de "La Lira Rubinense" podeu consultar el Butlletí 31 del GCMR-CER, de desembre de 1988, dedicat monogràficament a aquesta coral (amb textos de Pere Cornadó), i també, per conéixer la història de totes les corals claverianes de la ciutat, el nostre Butlletí 54, de maig de 2010 (redactat per Joan Sutrias i Jordi Vilalta). 


dilluns, 14 de novembre del 2016

Els ponts de la via del tren

El 1917, un any abans d'inagurar-se l'estació del tren elèctric de Rubí, els enginyers de la Canadenca (Barcelona Traction Light & Power), l'empresa de Frank Pearson que planificà les obres de construcció de la línia de ferrocarril, hagueren d'encetar la tasca de construir una sèrie de ponts que sostinguessin la via. En aquesta entrada no farem, doncs referència als que passaven per sobre la via (com el de can Cabanyes i el de Sant Muç), sinó els que formaven part de la mateixa infrastructura ferroviària.

El  pont més important fou el que travessava la riera immediatament després que el convoi sortís de l'estació per anar a Terrassa. Es va construir a la segona meitat del 1919 i el tren arribaria a aquella important ciutat industrial el desembre del mateix any. Després, fins a Terrassa, la via sempre vorejà el curs d'aigua per la seva banda dreta (és a dir, a l'oest).


Meritxell Torné, a l'obra L'Abans, ens explica una curiosa anècdota referent a la construcció d'aquesta infrastructura:

"Mentre els enginyers n'iniciaven les obres, una tarda, uns pagesos de Rubí van advertir als responsables de l'obra que l'estructura del pont era tan dèbil que quan le aigües de la riera pugessin de nivell, un dia de pluja, s'endurien el pont riera avall. Els enginyers no van fer cas d'aquells comentaris, però vet aquí que aquella mateixa nit un aiguat a la capçalera de Sant Llorenç va fer baixar un volum d'aigua que va destruir els incipients pilastres del pont. Fou llavors quan es va decidir fer una nova construcció tan sòlida, que el pont de la via va ser l'únic pont que va resistir la força de l'aigua de la tràgica rierada de 1962".

Foto Bohigas

Efectivament, els enginyers van prendre'n bona nota i el pont va ser construït de manera obliqua al curs de la riera per oferir menys resistència en cas d'eventuals embats de les aigües, i a més, amb tres grans ulls per deixar passar les aigües i un de més petit per facilitar el pas de persones i carros per la llera de la banda esquerra del curs de la riera, com podeu veure a les fotos.


Aquest pont, que com hem apuntat, va resistir la rierada mercès a les mesures que es van prendre en la seva edificació, va ser desmantellat als anys 70. Un metre més al nord d'on era es va instal·lar un nou pont de formigó més funcional, però si es fixeu bé quan travesseu aquest pont per anar cap al carrer de la Perla, a l'altra banda de la riera, a mà esquerra, podreu veure les poques restes del vell pont de 1919 (foto de sota).

Restes del pont de 1919 al costat del pont nou. Google Maps.

A més d'aquest pont, els enginyers de la Canadenca en bastiren més, a fi de salvar els camins que connectaven els camps de conreu situats a l'oest de Rubí amb el seu centre. Es tracta, de sud a nord, del pont del camí de can Xercavins, el del camí de can Claverí, el de la carretereta que porta a can Bosch i can Feliu (davant del pont-aqüeducte de can Claverí), el de can Serra i el del torrent del Mut. El del camí de can Pòlit és molt més modern i possiblement substituí un de més antic.

Pont del camí de Can Xercavins. Foto J. Vilalta.

Un cop bastida tota aquesta infrastructura, els enginyers i els seus obrers continuaren treballant perquè la via pogués arribar fins a la ciutat de Terrassa, cosa que succeí el 1919, com hem dit. 

Pont del camí de Can Claverí. Foto J. Vilalta.

Els ponts antics del 1919 que encara resten a l'altra banda de la riera són un patrimoni que mereix ser conservat, encara que actualment molts presenten grafits.

Pont davant de la masia de Can Serra. Foto J. Vilalta





dissabte, 12 de novembre del 2016

 "El Gra", un bon exemple d'estimació per a la història de la ciutat

La Biblioteca Mestre Martí Tauler, de Rubí, dedica aquest mes de novembre al Grup Fotogràfic "El Gra" (el passat any els protagonistes foren els geganters), amb motiu del 50 aniversari de l'entitat. S'hi organitzen diverses activitats relacionades amb el món de la imatge (tallers, documentals, exposicions...).


"El Gra" va nèixer el 1966 com a una secció del Centre Excursionista de Rubí i entre els seus socis més importants hem d'esmentar notables fotògrafs com Ignasi Marroyo o Josep Maria Roset. El 1980  es van constituir com a entitat independent.

"El Gra" el 1966. Font: www.rubitv.cat

"El Gra" és una de les associacions rubinenques que més han aportat al món cultural de la ciutat. No només són un col·lectiu de persones que estimen l'art de la fotografia i la practiquen amb passió i qualitat, sinó que també  han col·laborat a divulgar el coneixement de la nostra història recent, precisament a través de la captació d'imatges o bé de la conservació i posada en valor d'antigues fotografies.

L'exemple més recent ha estat l'exposició al Celler sobre les festes majors del període democràtic, des de 1979 fins a 2015, i l'edició del volum del 50 aniversari (foto de sota), de notable qualitat, on s'exposa una bona selecció de fotos de les diverses celebracions de Sant Pere. Els fotògrafs d'"El Gra" anaven enregistrant any darrera any, des de la primera Festa Major, els seus millors moments a través de l'activitat Fotografia Viva, i es mostraven al públic del carrer les imatges de cada dia festiu a través d'uns panells.


Altres aportacions a la nostra història han estat tres llibres que tot seguim esmentarem. En primer lloc, Rubinencs al segle XX, de 2001, amb fotos restaurades o captades per Ignasi Marroyo, on es presentava una bona selecció de persones de la ciutat destacades en diferents àmbits.


El 2004 va aparéixer un altre volum, 4 Miscel·lànies rubinenques, on es mostraven, entre altres aspectes, l'evolució dels comerços de Rubí a través del temps, les masies del nostre terme i un recull d'imatges de l'església de Sant Pere. Totes les fotografies eren també d'en Marroyo.


I el 2008 es va publicar el llibre Motius de Rubí, una ullada amable a la gent d'abans, amb un recull de fotos de més de 200 famílies rubinenques, aportades per elles mateixes i agrupades pel seu "malnom". Era una idea que havia germinat a les ments d'uns veïns del carrer de Sant Miquel i que aviat es va portar a la pràctica en dues exposicions (2006 i 2007) precedents a l'edició del volum.


Així veiem com a Rubí hi ha un bon estol de persones interessades per a la nostra història i per preservar el patrimoni de la ciutat i al Grup Fotogràfic "El Gra" n'hi ha moltes d'elles amb ganes de fer coses.

Felicitats pel vostre 50 aniversari!

dimecres, 9 de novembre del 2016

 Apunts històrics sobre el Rubí del segle XVIII

Amb el Decret de Nova Planta, del 1716, es va crear una nova administració al Principat i aparegueren demarcacions com els corregiments. Rubí, que en aquella època deuria tenir uns 300 habitants, depenia del de Mataró. A més, el tradicional consell municipal de caps de família fou substituït per l'Ajuntament, un òrgan típic de Castella. De fet, amb la victòria borbònica es va transplantar el model francès a la península i tot es castellanitzaria, tal i com els francesos havien fet des de feia segles amb l'anorreament de les cultures occitana, catalana o bretona.

A Rubí no va tenir lloc cap batalla o esdeveniment memorable en època de la guerra de successió si exceptuem el pas de tropes borbòniques per la riera (vegeu l'article d'Eduard Puigventós al respecte: http://www.rubitv.cat/20130913/4848/rubi-i-el-1714).

No obstant, la població se'n ressentí. A més de l'anihilació d'òrgans de govern seculars, la pressió fiscal i la guerra afectaren sobre tot la població infantil, segons ens explica Carme Bencomo al Butlletí núm. 40 del GCMR-CER (març de 1996).

Cal dir, però que també hi hagueren col·laboradors dels borbons a Rubí: esmentem els Brustenga, els Serrafossà, els Mir, els Rosés i els Pi de la Serra, famílies benestants propietàries de terres, beneficiats per la prosperitat que vindria després de la qual tot segui parlarem.


Can Mir i les seves terres, que al s. XVIII eren vinyes.

I és que un cop passada la guerra de successió i els seus efectes, a poc a poc, la població i l'economia del país anirien creixent al llarg del segle. A Rubí, del 265 habitants de 1708 i els 327 del 1719, passarem a finals de segle (1787) a 345 persones. Un creixement lent, però inexorable, propiciat per l'augment de la natalitat i l'estabilitat que donava certa prosperitat agrícola i artesanal que anirà consolidant-se al llarg del segle XVIII.

Pel que fa a la producció artesanal (encara no s'havia produït la revolució industrial), destaquem les 2 o 3 fàbriques d'aiguardent o la fabricació de rajoles de bona qualitat, que esmenta el viatger Francisco de Zamora en la seva descripció de Rubí efectuada el 1789. També existia el cultiu de cucs de seda i es començà a teixir el cotó.

Però el més important, quant a l'economia, va ser la producció agrícola, que començà a tenir un caire més comercial. I concretament la vinya va ser el cultiu més important ja en aquest segle. Francisco de Zamora va dir que Rubí "tiene riego y buenos viñedos". Cal destacar la peculiar forma de contracte de casa nostra entre els propietaris de terres i els pagesos: la rabassa morta. Consistia en la cessió per part d'un terratinent  d'un tros de terra per plantar vinya a canvi de pagar un cens en forma de diners o en espècies. El contracte acabava quan les 2/3 parts dels ceps morien. Però molts llauradors encorbaven sota terra un sarment del cep que havia mort perquè arrelés i aixi, amb aquesta "trampa", feien que el contracte de rabassa morta mai no acabés.

Tot això farà que les masies estiguin en ple apogeu. En algunes es fan grans reformes com a Ca n'Oriol.

Masia de Ca n'Oriol, reformada al segle XVIII.

El creixement de la població també es fa patent en el casc urbà de Rubí, que lentament va augmentant de superfície habitada. Molts camins esdevenen carrers (el de Sant Joan, el de Sant Pere...) i s'edifiquen noves cases. Segons Lluís Garcia (Butlletí GCMR-CER, núm. 40, març de 1996), entre 1761 i 1782 es construiren 39 cases noves.

Coservem també algunes mostres de patrimoni arquitectònic del segle XVIII a Rubí: al castell, que ja era, més que una fortalesa, una casa de pagés benestant, s'escapçaren els merlets de la paret est del cos oriental i es tapiaren els de la paret oest, per tal d'instal·lar-hi una teulada. L'ermita de Sant Muç es va remodelar quasi totalment i es realitzaren les pintures del seu interior.

Ermita de Sant Muç. Font: Viquipèdia

Però cal destacar sobre tot una obra que mostra l'impuls que adquirí l'agricultura a la població: el pont-aqüeducte de Can Claverí. El 1753 es va rectificar el curs del torrent que venia de can Ramoneda i anava en direcció a la riera, per tal d'augmentar el cabal d'aigua que Rubí necessitava per mantenir el seu apogeu agrícola.

Pont-aqüeducte de Can Claverí. Foto Jordi Vilalta

Per últim, destaquem un important personatge del Rubí del segle XVIII: Anton de Borja, al qual està dedicat un dels tres centres d'assistència primària de Rubí. Fou cirurgià i escriví diversos tractats de medicina. També exercí com a secretari de l'Ajuntament de Rubí. Curiosament,  redactà els seus documents i treballs en català en època de Felip V, poc després de la guerra de successió.


dissabte, 5 de novembre del 2016

La CNT i els anarquistes al Rubí de la primera meitat del segle passat



El moviment anarquista, crític amb tota forma de jerarquia tradicional i defensor de la plena llibertat dels individus, va sorgir al segle XIX a Europa i va tenir aviat forta implantació a països com Espanya i Itàlia.

Aquí parlarem de l'anarquisme a Rubí durant la primera meitat del segle passat. Però cal dir, abans de tot, que aquest corrent polític, al nostre país, no va ser tan popular com el republicanisme d'esquerres, amb el partit estrella d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el més votat sempre a la República.

Cotxes de la CNT-FAI a l'actual plaça de Catalunya durant la guerra civil

A Rubí hi havia, no obstant, un nucli d'anarquistes, els qual, com tots els presents a l'estat espanyol, estava vinculat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), un sindicat de vocació anarcosindicalista nascut el 1910. Cal dir que durant la dictadura de Primo de Rivera a la nostra vila es va clausurar el Sindicat Únic, vinculat a la CNT.

Als anys 30 el moviment anarquista es va anar radicalitzant, després que el 1927 es creès la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i que aquesta passés a controlar els òrgans de govern del sindicat anarcosindicalista. A més, molts membres de la CNT durant la República i la guerra també ho eren de la FAI.

La CNT va anar creixent durant els anys 30 en nombre d'afiliats i a Rubí, durant la II República era el sindicat majoritari, amb el 30 % dels treballadors de la població adherits. No obstant, el partit més votat i amb més implantació entre el poble era ERC, a l'igual que passava a la major part de Catalunya.

La guerra civil fou el gran moment d'expansió d'aquesta força sindical i també política. El president Lluís Companys, poc desprès d'esclatar el conflicte, el 1936, va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb un gran predomini d'anarquistes i anarcosindicalistes, entre altres elements procedents de diversos partits d'esquerra. A Rubí, el comitè local comptava amb una majoria de membres de la CNT i de la FAI, però també hi havia gent procedent de la POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista, d'inspiració trotskista), ERC, el PSU-JSU, la Unió de Rabassaires, etc. També es va crear el Front de la Joventut Revolucionària, amb les joventuts de la FAI i del POUM.

Bandera del PSU de Rubí, adherit al Comitè de Milícies

A Rubí, doncs, hi va haver sempre rossaments i divergències entre ERC, que controlà l'alcaldia la major part de la República i la guerra, i les forces més esquerranes que composaven la CNT i el POUM. En determinats moments de la guerra la CNT va assolir el poder municipal, com en alguns mesos de 1937, amb l'alcalde cenetista Joaquim Mariné, o bé l'abril de 1938, amb Joan Roba, que presidiria l'Ajuntament de Rubí fins al final de la guerra. Largo Caballero, que en aquella època era president del govern de la República, va qualificar Rubí com a "feudo de la FAI". De fet, es calcula que els afiliats al sindicat anarcosindicalista eren a la nostra població uns 2.000.

També tenim constància que una columna de membres de les Joventuts Llibertàries, d'ideologia anarquista, i independents en certa mesura dels òrgans de govern de la CNT i de la FAI (encara que vinculades a la segona durant un temps), van ser dels primers que van marxar a combatre al front.

Control d'entrada a Rubí del Comitè de Milícies. Foto S. Grau. Arxiu Roset.

Com és obvi, amb la victòria del general Franco, tot aquest moviment anarquista, a l'igual que la resta de forces polítiques no adictes al nou règim, foren durament anorreades.

Com a elements patrimonials de la presència anarquista a Rubí comptem amb el local de la plaça d'Anselm Clavé, que en època de la guerra era el local de la CNT (ara dels seus successors de la CGT) i de les banderes de les milícies antifeixistes que es conserven al Museu de Rubí. I no podem oblidar les publicacions de l'època com "Combat", òrgan d'expressió de les milícies, així com material fotogràfic de l'Arxiu Roset, amb fotos fetes per Santiago Grau Carol.

Local de la CNT, ara CGT, el 2009