L'església de Sant Pere de Rubí en època medieval

Ja vam oferir fa bastant temps una visió general del temple de Sant Pere de Rubí en aquest blog. Ens centrarem aquesta vegada en ressenyar la seva evolució al llarg dels segles de l'edat mitjana, quan es convertiria en el nucli aglutinador de la comunitat humana que donaria lloc a l'actual Rubí.

Situada al centre de l'actual població, s'ha constatat que l'església fou consagrada un 28 de febrer, però no sabem de quin any. La referència documental més antiga és del 25 de juny de 986 i es tracta d'una venda de terres amb cases i hort situades al terme d'Aqualonga (l'actual Valldoreix) al costat de Sancti Petri inre Rubio. Josep Serra ens aporta una altra referència, del dia següent, el 26 de juny, relativa a la mateixa transacció. i on se l'anomena Sancti Petri in Resubio. Possiblement es tracta del mateix document erròniament datat per Serra, on fa una altra lectura de les paraules inre Rubio. 

Reproducció de l'església de Sant Pere de Rubí al segle XI.
YouTube del Centre d'Estudis Rubinencs

Per altra banda, el 996 s'esmenta el temple com a eclesiam S. Petri en un plet que va tenir lloc al seu interior i on es debatia sobre la possesió d'un molí i l'ús de les aigües del torrent de Xercavins. Va ser promogut per l'abat Ot, del monestir de Sant Cugat del Vallés, que tenia moltes possessions a l'actual terme de Rubí. En aquells temps, finals del segle X, l'església ja configurava un terme parroquial, al marge dels termes dels castra situats a la zona, que també tenien la seva jurisdicció territorial. En un document de 1047, concretament l'acta de consagració de l'església de Valldoreix, ja s'esmenta com a ecclesiam Sancti Petri Ribi Rubei ("Sant Pere del Riu Vermell"); el 1049, com a Sancti Petri de Rio Rubio (Merino, 1983), i el 1155 s'esmenta la parrochia de Rivo Rubeo en un establiment que l'abat de Sant Cugat va efectuar en favor de Guillem Berenguer (Moro, 1991).

Façana de ponent de l'església el 1918. Foto: Josep Salvany

No obstant, l'església de Sant Pere és més antiga, atès que sembla ser que ja existia al mateix lloc un temple preromànic i, molt possiblement, encara més reculat al temps (parlem potser dels segles IV i V), un recinte sagrat paleocristià (del qual procedirien algunes restes trobades a l'entorn de la plaça i aprofitades en la reconstrucció del finestral romànic de la façana de ponent), que pertanyeria a la gran vil·la romana que ocupava el que ara és el centre històric de la ciutat. Aquest temple dels segles IX i X no era pas de dimensions petites (Margenat, 1985). De fet, segons les restes de fonaments que es van trobar a les obres efectuades el 1927, corresponents als murs laterals nord i sud (aquest molt més gruixut que el nord), tindria una façana d'uns 10 m d'ample i la llargària de l'edifici seria d'uns 18 m com a mínim.  Potser comptava amb una volta de canó a l'interior. Aquestes dimensions, que no són gens típiques d'una ermita o església rural, fan pensar que ja hi hauria un veïnat força important al redós del temple durant aquests segles.

Possible aspecte del temple al segle IX, segons F. Margenat.
Dibuix: Raúl Ferreira

El 985 la violenta incursió de les tropes musulmanes d'Al-Mansur afectarem molt el temple, del qual tenim poques dades sobre quin aspecte hauria de tenir abans d'aquella data. Al segle XI, després d'haver-se refet i quan era una construcció plenament romànica, segons alguns estudiosos (com A. Moro), tindria planta en forma de creu llatina amb un absis de planta quadrangular, i possiblement disposava d'un campanar de cadireta a la teulada. L'interior estaria decorat amb pintures murals a les parets de les quals no s'ha conservat cap a causa de les remodelacions efectuades durant els segles de vida del temple parroquial.

Tot i això, encara conservem una part molt antiga de l'església de Sant Pere de Rubí, d'aquella època del romànic, i és la façana de ponent, resultat de la reconstrucció del temple que es va fer a inicis del segle XI,  després de l'atac d'Al-Mansur, quan es va enderrocar l'edifici anterior per bastir un de nou i més gran. En aquesta façana, plenament romànica, podem veure les arquacions cegues en estil llombard a la part superior i, especialment, el finestral de dos ulls, fet amb elements reaprofitats del temple o temples anteriors. Hi podem constatar, de dalt a baix, les dovelles de l'anterior finestral d'abans d'Al-Mansur, que segons F. Margenat (1995) podria haver estat de tres obertures i dues columnetes; una imposta amb decoració zoomòrfica (un ocell o bé un aligot) a la part posterior del qual trobem una composició de cargolins i línies ondulades (tot amb motius vegetals) i que, segons M. A. Jorba (1989), és una peça de l'art romànic dels segles XI o XII que per tant seria coetània a l'elaboració del finestral; un capitell amb una rústica creu antropomorfa del segle X (que va ser adoptada com a logo per al Mil·lenari de Rubí el 1986); una columneta de marbre d'època paleocristiana (potser del suposat edifici de culte existent als segles V i VI), i un capitell invertit de dos graons també del segle X (segons M. A. Jorba) com a base de la columna que separa les dues obertures. Per altra banda, la porta de la façana de ponent, que no disposa del típic timpà que caracteriza aquestes obertures, és, segons A. Moro (1991), de la segona meitat del segle XIII, i en ella hem de destacar els capitells de les columnetes laterals, decorats amb fulles d'acant estilitzades. A la paret interior d'aquesta porta es varen trobar les restes d'un arc que possiblement formaria part de la del segle XI. També, pel que fa a les parets laterals del temple,  en unes obres de restauració efectuades el 1948 es van descobrir les arcuacions cegues llombardes típiques del romànic del temps, que no es limitarien, per tant, a la façana occidental.

Finestral de la façana de ponent.
Font: enciclopedia.cat

També podem observar, especialment al campanar, construït en torn al 1500, elements d'època romànica o fins i tot més antics, com diversos capitells d'estil corinti molt possiblement del segle X que serien interessants d'estudiar, o el que podria ser una mènsula o un permòdol (element de pedra que sobresurt de la paret per sostenir bigues o altres estructures), entre dues finestres de la part superior del cloquer. Al Museu de Rubí es conserva un d'aquests capitells apareguts a les obres de restauració del campanar del 2013.

Capitell trobat a les obres de rehabilitació de 2013. 
Foto: Jordi Vilalta

Les capelles laterals de l'església s'afegirien després de l'edat mitjana, al llarg dels segles corresponents a l'edat moderna.

El primer rector conegut de la parròquia del qual sabem l'any concret va ser un cert Guillem, esmentat l'any 1154, però potser és més antic el Rodoard que va deixar el seu nom esgrafiat sobre un fris romà de marbre que els nostres avantpassats medievals trobaren i conservaren probablement com a element de suport de l'altar de l'església (Margenat, 1995). La inscripció resa Rodoardus Pbr. Ermes [...] i possiblement faci referència també a Ermessenda, comtessa de Barcelona. Possiblement en aquella època, que podríem situar a la primera meitat del segle XI, aquesta dona, esposa del comte de Barcelona, al qual pertanyia Rubí, va signar una acta de consagració de la qual la inscripció és testimoni escrit.

Fragment de cornisa romana on figura el grafit de Rodoardus.
Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

L'església de Sant Pere de Rubí també tenia els seus dominis com a senyor feudal que era, igual com tenien possessions a Rubí el castell, el monestir de Sant Cugat i fins i tot la catedral de Barcelona. El rector de Sant Pere era tota una autoritat. De fet, com apunta Ollé (1986) era l'ùnica persona de la comunitat que sabia escriure i també el seu conductor espiritual, de tal manera que era ell qui redactava els testaments dels pagesos del terme. De fet comptem amb diversos documents referents a llegats d'altres prohoms de Rubí que deixaven diners a l'església i que volien que el seu cos fos sepultat a la seva necròpolis. Així, el 1080 apareix a la documentació el testament de Ramon Seniofred, senyor del terme de Rubí, en el qual va donar, entre molts altres llegats, una peça de terra al temple parroquial. Guillem de Xercavins, en el testament que va fer el 1172 deixava "son cos" i un alou o peça de terra, entre altres béns, al temple parroquial. Del 1176 data un altre testament, d'una dona anomenada Subirana, que va deixar 12 sous a l'església de s. Petri Ro Rubio, i al segle XIII (on per cert es constata l'existència dins l'església d'un altar dedicat a Santa Maria), Berenguer de Vilaroc, el 1213, deixa uns diners pel manteniment del temple, com també faria Berenguer de Rubí (propietari de l'actual castell) el 1253, quan llegà 20 sous a l'església i a laltar de Santa Maria.

Insertem aquí el video que va elaborar el Centre d'Estudis Rubinencs el 2021 i on es fa un resum de la història del temple de Sant Pere al segle XI i s'ofereix una reconstrucció del temple elaborada per Àngel Vicente amb l'assessorament històric d'Antonio Moro i Jordi Vilalta:

Finalment, hem de dir que a l'època medieval, al menys des del s. X i fins mitjans del segle XIX el cementiri dels habitants del terme es trobava al costat del temple parroquial, a l'actual plaça del Dr. Guardiet. Però no ens estendrem en aquesta entrada en tractar d'aquest tema i remetem al lector/a al lloc corresponent.

Bibliografia

- Jorba, M. A., 1989: "El finestral pre-romànic de l'església de Sant Pere de Rubí", XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, vol. I, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, p. 163-170. 

- Margenat, F., 1982: "Índex dels documents històrics de Rubí, ss. IX-X", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 129-134.

- Margenat, F., 1985: "Els orígens de la parròquia de Sant Pere (3ª part)", Butlletí, 18, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1985, p. 54-64.

- Margenat, F., 1995: "Rubí a l'època alt medieval", Butlletí, 39, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 297-308.

- Merino, J. M,, 1983: "Sant Pere de Rubí a través e la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII", Butlletí, 10, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 1982, p. 191-210.

- Moro, A., 1991: "Sant Pere de Rubí", Catalunya romànica. XVIII. El Vallès occidental. El Vallès oriental, Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

- Ollé, J., 1986: "Rubí medieval. Segles X-XV", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 57-86.

- Vilalta, J., 1985: "Documents mil·lenaris de Rubí",  Butlletí, 17, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 1985, p. 2-4.

Esclaus al Rubí d'època romana (segles I - II dC)

L'economia romana, especialment pel que fa a l'època compresa entre els segles II aC i el I dC, va tenir com a fonament bàsic l'explotació de grans masses d'esclaus, encara que a partir del segle II de la nostra era ja es va estancar i van començar a adquirir importància altres sistemes alternatius com ara el colonat, que ja es practicava des de feia temps al nord d'Àfrica.

Els esclaus procedien de tres fonts: les conquestes territorials de l'època de la República romana i el primer imperi, és a dir, presoners de guerra; el comerç (adquisició de ma d'obra servil als mercats) i la reproducció dels esclaus mateixos (el fill d'una dona esclava passava a ser automàticament propietat de l'amo d'aquella). 

Esclaus treballant a una vil·la romana.
Il·lustració extreta de domus-romana.blogspot.com 

A més, no tots eren estangers, sinó que cal tenir en compte que alguns indigents es venien a sí mateixos, i a més també existia l'esclavitud per deutes.

Els esclaus podient disposar d'un peculium, és a dir, d'uns estalvis propis amb els quals algun dia comprarien la seva llibertat (i passarien a ser lliberts).

A les províncies occidentals de l'imperi, com és el cas d'Hispània, sembla ser que el mode de producció esclavista no estaria tan desenvolupat com a Itàlia i potser hi hauria una major integració entre l'artesanat urbà (composat de persones lliures) i agricultura (Pucci, 1981).

Els esclaus de les explotacions rurals o uillae es dedicarien a labors agrícoles o a treballar a la indústria de la terrissa, bàsicament en la producció de recipients amfòrics. En àrees com l'actual terme de Rubí, on no existien grans fundi o extensions de terres d'un sol propietari i els esclaus treballaven en finques petites, el seus status de vida no es diferenciaria molt de la població lliure amb pocs recursos. Aquest fenòmen encara seria més patent als segles del baix imperi, quan esclaus i lliures pobres cada vegada tenien condicions més similars.

No tots els esclaus agrícoles feien feines dures. Sabem per les fonts que alguns administraven les propietats dels seus amos absents (com els masovers de les masies modernes). Eren els uilici, que en la majoria dels casos eren lliberts, no obstant.

Moltes d'aquestes persones tenien noms grecs i orientals que eren els que normalment imposaven els seus amos. Sembla que un 50% de cognoms grecs a Hispània pertanyen a lliberts o a esclaus (Blázquez, 1978). A Rubí tenim el cas de Chares i Irineu, apareguts en una ara o altar trobada a ca n'Oriol, dedicat al déu indígena B(...), que podria ser Bel. El monument és de gres de can Fatjó i presenta una concavitat a la part superior (foculus) amb una inscripció en una de les seves cares, que resa:

B(...) D(eo) V(otum) S(oluerunt) L(ibentes)

[M(erito)]

[C]HARES E[T]

[I]RIN(A)EUS

Segons Fabre, Mayer i Rodà (1982), la traducció seria la següent:

"Al Déu B(...) han complert de bon grat i justament el seu vot Chares i Irineu"

Ara trobada a ca n'Oriol amb la inscripció de Chares i Irineu.
Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Isabel Rodà en un article publicat el 2004, va apuntar la possibilitat que en comptes de dues persones pogués ser una sola que s'anomenaria Chares Irineu.

L'altar, molt possiblement estaria dedicat al déu Bel, indígena i d'arrel cèltica. Aixó ens permet veure com aquest individu o individus donaven culte a unes divinitats no romanes i que podrien haver procedit de les Gàl·lies.

Així doncs, al Rubí dels dos primers segles de la nostra era tenim constatada la presència d'esclaus, que treballaven a les nombroses uillae que eren escampades pel nostre actual terme municipal.

Bibliografia

- Alföldy, G., 1987: Historia social de Roma, Alianza Universidad, Madrid.

- Fabre, G.; Mayer, M, i Rodà, I, 1982: "Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns", Butlletí, 5, Rubí, juny de 1982, p. 81-104.

- Finley, M. I., 1978: La economía de la Antigüedad, Fondo de Cultura Económica, Mèxic-Madrid-Buenos Aires.

- García Herranz, C., et altri: García Herranz, C.; Jorba, M. A.; Prieto, J., i Puig, R. M., 1986: "Rubí antic: Prehistòria-segle X", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 17-56.

- Mangas, J.,1988: La Roma imperial, Historias del Viejo Mundo, 13, Historia 16, Madrid.

- Nicolet, C., 1982: Roma y la conquista del mundo mediterráneo 264-27 a. de J.C I/Las estructuras de la Italia romana, ed. Labor, Barcelona.

- Pucci, G., 1981: "La ceramica italica (terra sigillata)", a Società romana e produzione schiavistica. II. Merci, mercati e scambi nel Mediterraneo, Laterza, Bari, p. 99-121.

- Rodà, I., 2004: "Valoració de l'epigrafia romana de Rubí: notícies d'un nou fragment", Identitats de Rubí, 3, Castell-Ecomuseu urbà, Rubí, p. 21-29.