dimecres, 25 de desembre del 2019

Les obres d'art de Rafael Solanic a l'església de Sant Pere de Rubí

Després dels tres anys de guerra civil, el temple parroquial de Sant Pere de Rubí va ser obert al culte novament. D'això fa ara quaranta anys. Les obres de restauració començarien el març de 1939 essent rector Mossèn Pere Brugal.

370 famílies catòliques de Rubí (i algunes residents fora), especialment fabricants i industrials, varen aportar mitjans financers per sufragar les obres i l'elaboració de nous altars i elements artístics de caire religiós.

Reinauguració de l'església després de la guerra civil

Entre els artistes que contribuïren més en aquest aspecte cal destacar la figura de Rafael Solanic, nascut a Barcelona el 1895 i mort el 1990.  A part de la seva tasca a l'església parroquial de Sant Pere de Rubí, va realitzar moltes obres a temples de Lleida i de l'Hospitalet, a més del monestir de Montserrat. A més d'art religiós, hem de destacar treballs seus a Barcelona com la font de Domènec Sanllehí (1928) o la font dedicada a Carmen Amaya, entre altres. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Rafael Solanic

Abans de detenir-nos a enumerar les obres de Solanic que encara podem contemplar a Sant Pere de Rubí, hem d'esmentar les aportacions d'altres artistes que varen contribuir a refer el temple al llarg de la postguerra: el pintor Francesc Fornells, Santiago Pedrós (mosaics), Josep Salsas (als seus tallers treballaren els rubinencs Jesús Sabatés i Eulàlia Colomer pel que fa al metall repujat), els escultors Jordi Baró i Miquel Gomita, els fusters Joaquim Gili i Lluís Miranda i el serraller Joan Torra.

Si comencem la nostra visita entrant per la porta romànica de ponent, a la part dreta de la nau trobem en primer lloc la capella de la Mare de Déu del Roser, on Solanic va esculpir la imatge policromada de la Verge i als seus costats, les de Sant Francesc i  Santa Llúcia. Els 15 misteris del Rosari en terracota que rodegen el conjunt també són del barceloní.

La capella següent, de la Mare de Déu del Carme, inaugurada el 1941, conté les escultures de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Ramon Nonat, a més d'un relleu de ceràmica que representa l'alliberament de les ànimes del Purgatori, tot obra de Solanic.

Si avancem una miqueta més, la capella de la Immaculada ens presenta la imatge de la Verge, també realitzada per l'escultor protagonista d'aquesta entrada.

Ja a punt d'entrar al presbiteri, a la part dreta del creuer i recolzada a la paret que dóna a la sagristia, es troba l'altar de la Verge de Fàtima, inaugurat el 1953. L'escultura també és de Rafael Solanic.

Capella de la Mare de Déu de Fàtima.

Arribats ja a l'altar major, es troba l'obra més important que Solanic va deixar al temple parroquial. L'altar va ser totalment destruït durant la guerra i ara calia refer-lo de nou. L'escultor va deixar una bella petjada del seu talent en fer la imatge de Sant Pere d'alabastre, la qual porta a la mà esquerra un llibre i les claus del Regne. Va ser beneïda l'any 1942 i es troba inclosa dins el gran retaule de marbre, de quatre metres d'alçada i compost de relleus d'alabastre que representen símbols de l'Església i de la vida de Sant Pere. Tot el projecte de l'altar fou obra de Solanic, malgrat que la fusteria Miranda, de Rubí, s'encarregaria del baldaquí. A cada banda de l'altar major es troben les imatges de fusta policromada del Sagrat Cor i de Sant Josep (de 1942 també), amb uns altarets de marbre de Burriol que foren desmuntats el 1965 en aplicar-se les normes del Concili Vaticà II.

Altar Major de Sant Pere
Estàtua de Sant Pere

Abans d'avançar per la part nord de la nau (la que es situa a la banda esquerra si entrem a l'església per la porta de ponent), ens hem de detenir en la sepultura del beat Dr. Josep Guardiet, dedicada el 1945. Solanic fou l'autor del projecte i de la imatge de l'Àngel de la Guarda amb un nen i una nena.

Al seu costat es troba la primera de les capelles de la part esquerra de la nau de l'església, la consagrada a la Mare de Déu de Montserrat, en base a un projecte del nostre escultor. La imatge de la "Moreneta", situada sobre un setial de marbre negre i sota un baldaquí de fusta elaborat per la fusteria Miranda, sostingut per quatre columnetes, és obra seva.

I finalment, per acabar d'enumerar les obres de Solanic a la nostra església de Sant Pere, esmentarem el disseny de les catorze llànties de ferro forjat que pengen del sostre de la nau central, que varen ser elaborades per Joan Torra.

Nau central amb les llànties dissenyades per Solanic

Com vegeu, si ens fixem bé, el temple parroquial no només és important per la seva història i la seva arquitectura que remunta al temps del romànic, sinó també per les aportacions artístiques que rebé després de la guerra, producte de les ajudes que moltes famílies aportaren en aquell temps.

dimecres, 11 de desembre del 2019

Una deessa ibèrica a Rubí: el "cremador de perfums" de Can Fatjó.

Ja abans de les excavacions que es van fer a la zona de Can Fatjó el 1918, en Joan Roura va localitzar en un tossal situat entre l'actual camí de Ximelis i el de Can Xercavins una figura de terracota d'uns 16 cm d'alçada que representava un cap femení coronat amb una mena de kálathos o recipient i una corona de fruits i espigues amb dues aus o cignes enfrontades entre les quals hi ha tres objectes esfèrics. El cap presenta també unes arracades. No s’ha conservat originalment la part inferior de la figura, però molt probablement hi hauria el tancament amb fermall circular de l’himation (paraula grega que designa una mena de mantell) tal com apareix a les altres terracotes del mateix estil que s'han trobat per tota l'àrea ibera.


Ara la figureta es troba al Museu d'Arqueologia
de Catalunya. A Rubí en tenim una rèplica.

És molt probable que aquesta terracota estigui datada en el segle III aC. 

A la zona ibèrica, entre Ensérune (Llenguadoc) i Cadis, també han aparegut aquesta mena de figures, amb una concentració major al sud-est peninsular i a la costa catalana. Fora d'aquesta àrea trobem abundosos "pebeters" o "cremadors de perfums", com els solen anomenar els arqueòlegs, a Cartago, Sardenya, Eivissa i Sicília, llocs on moltes vegades els arqueòlegs han col·locat el seu origen i que acolliren centres productors d'aquestes terracotes.

Actualment la tesi més acceptada és que seria a Eivissa, una ciutat d'origen fenici, on moltes de les terracotes com les que es va trobar a Rubí serien fabricades i després distribuïdes per la nostra costa, de la mateixa manera que altres produccions procedents d'aquella illa. També, dins del mateix món ibèric, hi hagueren centres que en fabricarien.

Quina funció tindrien? Tant podien ser estatuetes de culte domèstic dels pares de família (situades en algun lloc semblant a una capella), com ofrenes funeràries per a sepulcres de determinades persones o bé terracotes votives que es dipositarien a santuaris. 


Vista frontal i lateral del "cremador de perfums". Dibuix de Pere Bel.

Molts d'aquests "pebeters" tenen forats a la part superior on es col·locarien espigues, les ofrenes de les primícies de les collites de cereals, però el trobat a Rubí no els presenta. Possiblement en el nostre cas simplement aquestes primícies serien cremades a la part superior del cap de la figura.


Pel que fa a l’assimilació de la divinitat representada al "pebeter", hi ha diversitat d’opinions, però tots coincideixen en què podria haver estat una deessa mare de tipus agrícola i vinculat a la mort i a la resurrecció, una assimilació indígena de la deessa fenopúnica Tanit o la grega Demèter. Desconeixem, com tantes altres coses del món iber, el nom d'aquesta divinitat femenina a la qual rendien culte els nostres avantpassats. Podria ser que els ibers creguessin en la resurrecció després de la mort, simbolitzada per la successió de cada any dels cicles agrícoles, especialment els relacionats amb el cultiu dels cereals, que eren oferts com a primícia a aquesta deessa? Per altra banda, hem dit que a la part superior del cap hi ha representats uns coloms, unes aus amb un fort simbolisme al món antic. De fet, el colom és una metàfora de l’ànima que s’allibera de la seva embolcalla carnal pel foc purificador i s’eleva a l’aire igual que aquesta au.


Com assenyala Joaquín Ruiz de Arbulo (1994), podríem dir que la deessa representada era “una divinidad ctonia, protectora de las cosechas y de la fecundidad, señora de la muerte y de la resurrección a la que podemos llamar por igual Deméter, Core, Cibeles, Tanit, Isis o un nombre ibérico todavía por determinar”. 

I és que, com hem dit, els ibers assimilaren divinitats estrangeres que donarien veu als sentiments religiosos indígenes més ancestrals. 


divendres, 6 de desembre del 2019

Les indústries de Rubí a la segona meitat del segle XIX

Continuant l'entrada que vam publicar el passat 5 de maig referent a "Les primeres fàbriques de Rubí", aquesta vegada dirigirem la nostra atenció a examinar de manera general l'evolució de la indústria de Rubí durant la segona meitat del segle XIX.

L'historiador Jaume Parras, en el seu article publicat al Butlletí del GCMR núm. 42 (Nadal de 1998) titulat "La industrialització de Rubí al segle XIX", ens exposa el fet que a mitjans del Vuit-cents es va produir un estancament quant a l'activitat fabril a la nostra població. Això ho podem constatat a un cens de 1844 on només figuraven sis empreses rubinenques (la societat Menard i Vall, que era propietària de la fàbrica situada al lloc anomenat "les Fonts", a l'Escardívol, i la del Vapor Vell; la fàbrica de filats de cotó de Vicens Ferrer; la de Ramon Malet, també de cotó; la de Josep Bonastre, de cotó; la de la Llana, de la societat Vallhonrat i Solà, i una fassina d'aiguardent propietat de "Gasset y Compañía")  Existia, això sí, molta petita indústria de caire familiar dedicada a l'alimentació, la producció de roba, l'estabulació d'animals... Aquest estancament, segons Parras, va ser a causa bàsicament que Rubí era una població mal comunicada i per tant era difícil comercialitzar els seus productes. També hi hagueren nombrosos litigis amb els pagesos causats per l'aprofitament de l'aigua, tant necessària per poder regar els cultius, com per al funcionament de les primeres fàbriques, totes instal·lades al costat dels aqüífers, especialment de la riera de Rubí, que va ser durant tot el XIX la gran font d'energia de la indústria rubinenca.

Complex del Vapor Vell, a ca n'Alzamora, a la primera meitat del segle passat

No obstant, cap als anys 60 del segle XIX hi hagué a Rubí una revifalla de la indústria. Un dels factors fou la millora de les vies de comunicació: el 1863 es va realitzar una carretera que anava a Molins de Rei i entre 1878 i 1881 va ser construïda la que es dirigia a Terrassa, un gran nucli fabril.

Una altra causa que va impulsar el redreçament i la instal·lació de noves fàbriques fou la introducció de la màquina de vapor, que va comportar la construcció d'airoses xemeneies (vegeu l'entrada "Antigues xemeneies industrials de Rubí").

A Rubí la primera empresa que va fer ús d'aquesta nova font d'energia fou la del Vapor Vell a Ca n'Alzamora (d'aquí el seu nom popular) quan es va ampliar el 1874. Dedicada a la fabricació de filats i teixits de cotó i panes, des de 1865 era propietat de Manuel Bertrand i disposava de 185 telers manuals moguts per l'energia hidràulica i el vapor.

També aprofitaren la força del vapor des de 1879 la fàbrica de Can Parellada, creada el 1856 i situada al carrer de Santa Llúcia, de tissatge de seda, i una nova fàbrica de panes instal·lada aquell mateix any per Pau Ribas a uns terrenys propietat del castell de Rubí i que anys després rebria el nom d'"Hilados de Confianza de Luis Ribas", possiblement el fill d'en Pau. Ens referim al Vapor Nou, que va rebre aquest nom a partir de 1914, quan la va adquirir Manuel Bertrand, el propietari del Vapor Vell.

El Vapor Nou a principis del segle passat

A finals del segle XIX varen néixer i es varen renovar diverses indústries, moltes del sector tèxtil, que també incorporaren la força del vapor i la instal·lació de xemeneies. Així, pel que fa a la fàbrica de l'Escardívol, que el 1870 va ser propietat de la societat d'Espalter, Garrigosa i Companyia i es va dedicar al torçat de seda, el 1888 seria adquirida per Pere Ribas, de l'empresa "Hijos de Pedro Ribas", i la seva activitat passaria a ser el rentat de llana (cosa que va fer que rebé popularment el nom de "la Pelleria" des d'aquell moment). A l'altra banda de la riera, la Seda, instal·lada entre 1892 i 1896 i propietat de Rafael Pich, fabricava teixits de seda, com el seu nom popular indicava. Era situada a terrenys que havien pertangut al castell de Rubí, igual que la de Pau Ribas.

La fàbrica de la Seda a principis del segle XX

Als afores cal destacar la fàbrica de F. Serrat i els seus fills, de 1891, ubicada prop de la masia de Can Rosés, i que produïa teixits de fil i lli per als exèrcits combatents a les guerres de Cuba i de Filipines,

Casa Serrat o Cal Muntades, tal com es conserva actualment

Pel que fa a a l'antiga fàbrica de la Llana, s'havia reconvertit en una instal·lació de producció de paper i cartró.

Producció de cartró a la Llana

Les màquines de vapor i les xemeneies només pertanyien a les indústries més grans i importants. De fet, també existien moltes petites fàbriques o tallers que utilitzaven amb telers manuals i algunes d'elles treballaven per a naus situades a Terrassa i a Sabadell, els grans nuclis industrials de la comarca.

No només es crearen noves fàbriques tèxtils, sinó que altres branques de la producció també tingueren els seus exponents a Rubí. Hem d'esmentar la la fassina de cal Corrons, des de 1860, amb una important producció d'aiguardent, o el Molí dels Bessons, al costat també de la riera, com quasi totes les indústries, dedicada des de finals del XIX a la fabricació de bales de pedra per als jocs dels infants. No hem d'oblidar dos forns de maons, el de cal Gerrer (de la família Duran), que fabriocva també tota classe de productes de ceràmica, i un altre al carrer de Sant Gaietà. Per altra banda, cal destacar persones i oficis que feien una producció paral·lela (manyans, calderers, tintorers, ganiveters, constructors de carros per poder transportar els productes de les fàbriques...) que complementava la de les grans indústries.

Complex de cal Corrons, amb la fassina i la seva xemeneia a la dreta

I pel que fa a l'economia de Rubí, com és obvi, no només de la producció fabril es vivia. I és que també a les diverses matrícules industrials del segle XIX apareixen també molts oficis: cafeters, metges, sastres, sabaters, forners de pa, venedors de roba, fruiters, paletes...

Per altra part, cap al 1900 va començar el retrocés de l'ús del vapor en favor de l'energia elèctrica. De fet és de 1897 la creació d'"Electricidad Rubinense", la fàbrica dels germans Salsas, de producció elèctrica, al carrer de Sant Pere. I l'activitat industrial en general no va minvar, ans al contrari: és d'aquests últims anys del XIX quan constatem una gran afluència de persones que abandonen el camp (especialment a ran de la pesta de la fil·loxera) per anar a prestar els seus serveis a les diferents fàbriques.

El treball a les naus fabrils, com ja vam dir fa temps (vegeu "El treball de les dones a les fàbriques de Rubí") era prestat bàsicament per dones (nenes i adolescents sobre tot) i nens, mentre que els càrrecs com contramestre o similars estaven constituïts per personal masculí. Les condicions de treball eren molt dolentes i sovintejaven els accidents laborals. També està constatat que es produïren algunes vagues, com la que hi hagué a la fàbrica de Ramon Malet, situada al carrer de la Justícia.

Treballadores de "la Seda" a principis del segle passat

Rubí, a poc a poc, anava cada vegada més a constituir-se com a un important pol industrial.