El treball de les dones a les fàbriques de Rubí

Fins al setembre podeu veure a la sala d'exposicions temporals del castell (Museu d'Història Local) una exposició sobre la mà d'obra femenina dins les indústries catalanes, especialment de finals del segle XIX i la segona meitat del segle passat.

Mancava, però, en ser una mostra itinerant, alguna referència a Rubí, a la història de la seva industrialització i a la importància de la dona treballadora en les fàbriques que sorgiren a la nostra població a partir del vuit-cents.

Treballadores de "cal Mosques" el 1903. Museu de Rubí

La industrialització provocà grans canvis socials i de l'estructura familiar. Les fàbriques tèxtils reclutaren una gran quantitat de dones, moltes d'elles adolescents, (i també nens i nenes), ja que els empresaris dedicats a filatura del cotó i de la seda preferien la mà d'obra femenina. Fins i tot, venien dones procedents de poblacions com Sant Cugat a treballar a les nostres naus tèxtils. Elles treballaven bàsicament als telers, mentre els homes, poc nombrosos al món indsustrial, feien treballs més espacialitzats, o bé exercien com a contramestres. En realitat, les mans masculines eren majoritàries al camp i és que en aquella època la font de la riquesa del país era encara l'agricultura, malgrat la incipient presència de fàbriques. La dona aportava, amb el seu treball a la "fràbica", com s'anomenava popularment, uns diners extra a l'economia familiar. Fins i tot el treball femení, malgrat que era predominant a les fàbriques, era moltes vegades de caire temporal i aixó està documentat, per exemple, a la Pelleria (la fàbrica del senyor Pere Ribas i després dels germans Archs).

Treballadores de "la Seda" durant la guerra civil

Les condicions de treball de les dones obreres eran dures, com us podeu imaginar. A part de les llargues jornades davant dels telers, normalment s'accidentaven les seves mans quan els manipulaven, per no esmentar altres eventualitats. Els anys 90 del segle XIX es varen discutir alguns projectes de llei per regular la feina d'infants i dones a les fàbriques, però no arribaren a quatllar.

Al llarg del segle XX la mà d'obra femenina continuà sent predominant a les naus fabrils de Rubí, que eran tèxtils en la seva majoria. No obstant, ja a partir dels anys 40 i 50 es va produir una diversificació de l'activitat industrial i altres sectors com l'electrònica, la mecànica o la química, començaren a anar desbacant paulatinament el lideratge del tèxtil, a Rubí i a tot Catalunya. A més, l'agricultura inicià una decadència molt acusada en benefici de la indústria. Aixó va fer que a mitjan segle passat trobem a les fàbriques tantes dones com homes, encara que algunes fàbriques com la Josa, a principis dels 60 encara sol·licitava personal femení.

Teixidora del Vapor Nou als anys 40. Font: Ramon Batalla.

Aquesta és, en línies molt generals, la petita història del treball de les dones a les fàbriques de Rubí. Mancaria un estudi aprofondit que ens mostrés més detalls. Un repte més per als historiadors locals.

Estudis sobre el món de la dona a Rubí

Com a commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora (amb una mica de retard per causes de tipus informàtic), presentarem el que ha estat a la producció historiogràfica de Rubí el tractament específic del món de la dona.

Malauradament només disposem de dos estudis on s'ha tractat el que avui s'anomena, potser de manera una mica esnobista (tot s'ha de dir) la "historiografia de gènere", és a dir la que analitza el paper de les dones en la construcció de l'esdevenir humà. Aquests dos llibres, tots editats pel Servei de la Dona de l'Ajuntament de Rubí, són "Les dones i la rierada" (2006) i "Dones i indústria tèxtil" (2017).

Abans de parlar una mica de cadascun d'ells, hauríem de dir que el món de la dona no ha tingut un ressó important en la bibliografia local i que, a part de les dues obres esmentades, sempre s'ha analitzat de manera colateral els diversos treballs historiogràfics. Tampoc s'ha publicat cap biografia de cap personatge femení destacat, si bé podem comptar amb alguns articles apareguts en diversos llocs, dedicats a dones destacades (com el del mestre Rusiñol dedicat a Mercé Plantada a la XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, de 1986, per exemple).

Així doncs, en el llibre Homes del Rubí d'ahir, publicat el 1984 pel Casal d'Avis de Rubí, i tal com ens avança el seu títol, no hi ha cap dona en la llista dels prohoms més destacats en temes culturals i socials de l'aleshores vila.

I si avancem al 2001, al volum Rubinencs del segle XX, editat pel Grup Fotogràfic El Gra, ja podem veure un petit grapat de fèmines actives en diversos camps, al costat d'una immensa majoria masculina. No obstant, com podeu veure, al títol del llibre no es reflecteix aquesta incipient diversitat de gènere.

Veiem ara, doncs, amb una mica més de detall les dues obres específicament dedicades al món de la dona en dos aspectes ben diferents: l'impacte de la rierada i el treball a la indústria tèxtil. Com hem dit, els dos són de producció municipal i es basen en una sèrie d'entrevistes a un conjunt de persones de sexe femení.

El volum Les dones i la rierada està consagrat a les experiències viscudes per 44 dones entre 45 i 82 anys, resultat d'un treball d'Anabel Moya (Universitat Autònoma de Barcelona) que havia estat iniciat el 2004. S'hi destaca en gran paper que van tenir aquestes rubinenques en la gestió de l'ajuda humanitària i la seva lectura deixa una immensa petjada emocional en el lector.

El 2017 va aparèixer Dones i indústria tèxtil, a càrrec de Núria Julià i Eduard Puigventós. Les entrevistes, aquesta vegada, foren efectuades a diverses dones que havien exercit de treballadores tèxtils en diverses fàbriques de la població. Com a resultat d'aquestes converses, podem copsar les diverses tasques que feien homes i dones dins l'entramat industrial d'aquest sector, així com les relacions amb els propietaris i les altres companyes, entre molts altres temes. Entre les dones entrevistades no hi ha només assalariades, sinó que també apareixen petites empresàries que van muntar el seu taller.

Així doncs, encara resta molt camí per fer per tenir una visió molt més àmplia del que ha estat el paper de les dones en la construcció del nostre esdevenir. Esperem que en un futur, mercès a la col·laboració entre Ajuntament i entitats, es pugui escriure i publicar més sobre el que avui en dia és anomenada la "historiografia de gènere".

Les indústries de Rubí a la segona meitat del segle XIX

Continuant l'entrada que vam publicar el passat 5 de maig referent a "Les primeres fàbriques de Rubí", aquesta vegada dirigirem la nostra atenció a examinar de manera general l'evolució de la indústria de Rubí durant la segona meitat del segle XIX.

L'historiador Jaume Parras, en el seu article publicat al Butlletí del GCMR núm. 42 (Nadal de 1998) titulat "La industrialització de Rubí al segle XIX", ens exposa el fet que a mitjans del Vuit-cents es va produir un estancament quant a l'activitat fabril a la nostra població. Això ho podem constatat a un cens de 1844 on només figuraven sis empreses rubinenques (la societat Menard i Vall, que era propietària de la fàbrica situada al lloc anomenat "les Fonts", a l'Escardívol, i la del Vapor Vell; la fàbrica de filats de cotó de Vicens Ferrer; la de Ramon Malet, també de cotó; la de Josep Bonastre, de cotó; la de la Llana, de la societat Vallhonrat i Solà, i una fassina d'aiguardent propietat de "Gasset y Compañía")  Existia, això sí, molta petita indústria de caire familiar dedicada a l'alimentació, la producció de roba, l'estabulació d'animals... Aquest estancament, segons Parras, va ser a causa bàsicament que Rubí era una població mal comunicada i per tant era difícil comercialitzar els seus productes. També hi hagueren nombrosos litigis amb els pagesos causats per l'aprofitament de l'aigua, tant necessària per poder regar els cultius, com per al funcionament de les primeres fàbriques, totes instal·lades al costat dels aqüífers, especialment de la riera de Rubí, que va ser durant tot el XIX la gran font d'energia de la indústria rubinenca.

Complex del Vapor Vell, a ca n'Alzamora, a la primera meitat del segle passat

No obstant, cap als anys 60 del segle XIX hi hagué a Rubí una revifalla de la indústria. Un dels factors fou la millora de les vies de comunicació: el 1863 es va realitzar una carretera que anava a Molins de Rei i entre 1878 i 1881 va ser construïda la que es dirigia a Terrassa, un gran nucli fabril.

Una altra causa que va impulsar el redreçament i la instal·lació de noves fàbriques fou la introducció de la màquina de vapor, que va comportar la construcció d'airoses xemeneies (vegeu l'entrada "Antigues xemeneies industrials de Rubí").

A Rubí la primera empresa que va fer ús d'aquesta nova font d'energia fou la del Vapor Vell a Ca n'Alzamora (d'aquí el seu nom popular) quan es va ampliar el 1874. Dedicada a la fabricació de filats i teixits de cotó i panes, des de 1865 era propietat de Manuel Bertrand i disposava de 185 telers manuals moguts per l'energia hidràulica i el vapor.

També aprofitaren la força del vapor des de 1879 la fàbrica de Can Parellada, creada el 1856 i situada al carrer de Santa Llúcia, de tissatge de seda, i una nova fàbrica de panes instal·lada aquell mateix any per Pau Ribas a uns terrenys propietat del castell de Rubí i que anys després rebria el nom d'"Hilados de Confianza de Luis Ribas", possiblement el fill d'en Pau. Ens referim al Vapor Nou, que va rebre aquest nom a partir de 1914, quan la va adquirir Manuel Bertrand, el propietari del Vapor Vell.

El Vapor Nou a principis del segle passat

A finals del segle XIX varen néixer i es varen renovar diverses indústries, moltes del sector tèxtil, que també incorporaren la força del vapor i la instal·lació de xemeneies. Així, pel que fa a la fàbrica de l'Escardívol, que el 1870 va ser propietat de la societat d'Espalter, Garrigosa i Companyia i es va dedicar al torçat de seda, el 1888 seria adquirida per Pere Ribas, de l'empresa "Hijos de Pedro Ribas", i la seva activitat passaria a ser el rentat de llana (cosa que va fer que rebé popularment el nom de "la Pelleria" des d'aquell moment). A l'altra banda de la riera, la Seda, instal·lada entre 1892 i 1896 i propietat de Rafael Pich, fabricava teixits de seda, com el seu nom popular indicava. Era situada a terrenys que havien pertangut al castell de Rubí, igual que la de Pau Ribas.

La fàbrica de la Seda a principis del segle XX

Als afores cal destacar la fàbrica de F. Serrat i els seus fills, de 1891, ubicada prop de la masia de Can Rosés, i que produïa teixits de fil i lli per als exèrcits combatents a les guerres de Cuba i de Filipines,

Casa Serrat o Cal Muntades, tal com es conserva actualment

Pel que fa a a l'antiga fàbrica de la Llana, s'havia reconvertit en una instal·lació de producció de paper i cartró.

Producció de cartró a la Llana

Les màquines de vapor i les xemeneies només pertanyien a les indústries més grans i importants. De fet, també existien moltes petites fàbriques o tallers que utilitzaven amb telers manuals i algunes d'elles treballaven per a naus situades a Terrassa i a Sabadell, els grans nuclis industrials de la comarca.

No només es crearen noves fàbriques tèxtils, sinó que altres branques de la producció també tingueren els seus exponents a Rubí. Hem d'esmentar la la fassina de cal Corrons, des de 1860, amb una important producció d'aiguardent, o el Molí dels Bessons, al costat també de la riera, com quasi totes les indústries, dedicada des de finals del XIX a la fabricació de bales de pedra per als jocs dels infants. No hem d'oblidar dos forns de maons, el de cal Gerrer (de la família Duran), que fabriocva també tota classe de productes de ceràmica, i un altre al carrer de Sant Gaietà. Per altra banda, cal destacar persones i oficis que feien una producció paral·lela (manyans, calderers, tintorers, ganiveters, constructors de carros per poder transportar els productes de les fàbriques...) que complementava la de les grans indústries.

Complex de cal Corrons, amb la fassina i la seva xemeneia a la dreta

I pel que fa a l'economia de Rubí, com és obvi, no només de la producció fabril es vivia. I és que també a les diverses matrícules industrials del segle XIX apareixen també molts oficis: cafeters, metges, sastres, sabaters, forners de pa, venedors de roba, fruiters, paletes...

Per altra part, cap al 1900 va començar el retrocés de l'ús del vapor en favor de l'energia elèctrica. De fet és de 1897 la creació d'"Electricidad Rubinense", la fàbrica dels germans Salsas, de producció elèctrica, al carrer de Sant Pere. I l'activitat industrial en general no va minvar, ans al contrari: és d'aquests últims anys del XIX quan constatem una gran afluència de persones que abandonen el camp (especialment a ran de la pesta de la fil·loxera) per anar a prestar els seus serveis a les diferents fàbriques.

El treball a les naus fabrils, com ja vam dir fa temps (vegeu "El treball de les dones a les fàbriques de Rubí") era prestat bàsicament per dones (nenes i adolescents sobre tot) i nens, mentre que els càrrecs com contramestre o similars estaven constituïts per personal masculí. Les condicions de treball eren molt dolentes i sovintejaven els accidents laborals. També està constatat que es produïren algunes vagues, com la que hi hagué a la fàbrica de Ramon Malet, situada al carrer de la Justícia.

Treballadores de "la Seda" a principis del segle passat

Rubí, a poc a poc, anava cada vegada més a constituir-se com a un important pol industrial.

Abans de la Seguretat Social: les mútues de socors mutus a Rubí

El passat dia 26 el nostre company i historiador local Jaume Parras va oferir a l'Ateneu una interessant xerrada sobre les relacions entre treballadors i amos a les fàbriques de Rubí durant el segle XIX i principis del XX. Un dels temes que va sorgir, com és lògic, va ser el de les dures condicions de treball que existien i la manca de protecció dels obrers i, sobre tot, de les obreres.

La primera mútua de Rubí.

No existia la Seguretat Social en aquells temps i aquestes persones van veure's obligades, per la necessitat, a agrupar-se en entitats que vetllessin per la seva subsistència en cas de caure malaltes o per fer front a altres despeses, com les de sepeli, dels afiliats, als quals cobraven una quota mensual. A canvi, es rebia una certa quantitat de diners, estipulada en els reglaments respectius, quan es produïa alguna eventualitat.

A la segona meitat del segle XIX, a Rubí totes les famílies pertanyien a alguna d'aquestes "societats de socors mutus". Les primeres, com és obvi en una societat on el poder de l'Església era molt gran, foren creades pels rectors de la parròquia i tenien un marcat caire religiós. La primera d'elles fou la "Pia Unión de San Mucio", creada el 1853, fundada pel mossèn d'aquell temps, Rafael Oliver. Seguí el 1855 la "Asociación de Socorros Mutuos para Enfermos bajo el Título del Santo Pendón de la Pía Unión de San Roque", que el 1898 tindria la seva continuació amb el "Monte-Pio de San Roque y San Pedro". El 1897, finalment, es va fundar una associació només per a dones, amb la condició que havien de ser catòliques practicants; era el "Monte-Pio de Señoras bajo la Advocación de Nuestra Señora de los Dolores".

Quant a mútues no catòliques, aparegudes una mica més tard, hem d'esmentar la "Sociedad de Socorros Mutuos Fraternidad Rubinense", que era d'ideologia republicana i fou creada el 1889 pel pastor protestant Francesc Albricias; la "Sociedad de Socorros Mutuos La Unión Familiar", de 1903; "La Igualtat Rubinenca. Germandat d'Homes i Dones", que va estar activa entre 1916 i 1935, i, finalment, la "Unió Mutual Rubinenca" (que s'autodefinia com a una "germandat bisexual", és a dir, per a homes i dones), fundada el 1937 i adherida a la Federació de Germandats de Catalunya i també a la Vil·la de Salut "L'Alianca" (Barcelona). La Unió Mutual va fusionar totes les entitats que hi havia a la nostra població aleshores, tant les religioses com les laiques, en una de sola, que va perdurar fins a després de la guerra, en ple primer franquisme. Com a data curiosa, el president d'aquesta mútua, als anys 40, era el prestigiós escriptor i periodista rubinenc Josep Ferrer Domingo.

Esclaus al Rubí de l'època romana

Abans d'endinsar-nos en els pocs testimonis sobre esclaus d'aquesta època que tenim documentats al territori que conforma l'actual municipi de Rubí, direm que la societat romana, entre els segles II aC i el II dC (en què s'estanca la base esclavista i aparegueren noves formes de subordinació), va basar la seva economia bàsicament en l'explotació servil.

Segons la majoria d'historiadors, entre ells Nicolet (1982), hi havia tres fonts de subministrament de mà d'obra esclava: les conquestes territorials efectuades durant la república i el primer segle de l'imperi romà (presoners de guerra), el comerç i la reproducció dels serfs mateixos, és a dir els qui naixien de mares esclaves.

Mosaic trobat a Tunísia amb una representació d'esclaus escanciant 
vi. Museu Nacional del Bardo. Font: Viquipèdia

Hem d'afegir una quarta procedència: malgrat que la majora d'esclaus eren de procedència no romana, també cabia la possibilitat que algunes persones indigents es venguessin a si mateixes i a més existia l'esclavitud per deutes, ja des de feia segles.

Alguns esclaus estalviaven els petits diners que recaptaven dels seus amos (peculium) per comprar algun dia la seva llibertat i esdevenir lliberts, amb moltes prerrogatives d'un ciutadà romà, però amb limitacions.

Els esclaus en general realitzaven feines molt diverses. A ells era associada la indignitat que revestien els treballs manuals, impropis dels ciutadans romans, especialment els pertanyents a les classes més elevades. A part del treball domèstic que efectuaven molts d'ells, els assignats a les explotacions rurals o uillae s'ocupaven de les tasques agrícoles o bé treballaven a la indústria de la terrissa, i normalment eren vigilats per lliberts, qui eren els qui en realitat gestionaven aquests tallers o el normal funcionament de la uilla dels seus amos encara que en aquests cas també podien fer aquesta tasca un esclau prou capacitat, el uilicus. A llocs com l'actual terme de Rubí, inserit en el territori laietà, dedicat a l'explotació intensiva de la vinya, els esclaus prestaven els seus serveis in finques no molt grans.

Al Rubí romà els esclaus es dedicarien molts al cultiu de la vinya.
Aquesta foto correspon a una de les últimes que en resten actualment_ 
la de Can Xercavins. Foto: Jordi Vilalta

Molts esclaus i esclaves assumien noms grecs i orientals, no per ser necessàriament d'aquestes procedpencies, sinó per gust dels mateixos amos. És el cas de la principal troballa epigràfica apareguda al terme de Rubí, una ara opistogràfica (és a dir, amb inscripcions en dues cares oposades) feta en gres de Can Fatjó i que es va trobar a terrenys de la masia de Ca n'Oriol (on s'han fet diverses troballes i intervencions arqueològiques que testimonien l'existència d'un gran assentament rural romà). En una de les cares d'aquest altar es troben inscrits els noms de Chares i Irineu, dos noms grecs formant part d'un petit text:

B(...) D(eo) V(otum) S(oluerunt) L(ibentes)

[MERITO]

[C]HARES E[T]

[I]RIN(A)EVS

La traducció al català és: "Al Déu B(...) han complert el seu vot de bon grat i justament Chares i Irineu".

La investigadora Isabel Rodà (2004) ha apuntat la possibilitat que en comptes de dues persones podia haver estat una sola anomenada Chares Irineu.

Altar trobat a Ca n'Oriol amb la inscripció de dos (o un)
esclaus. Foto: fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Fixem-nos que els noms d'aquests esclaus són d'origen grec. Chares vol dir "alegries" i Irineu, "pacífic. Potser es referien a qualitats d'aquestes persones valorades pel propietari de la vil·la de Ca n'Oriol. 

També veiem que rendien culte a una divinitat que començava per la lletra B. Molts estudiosos ho ha interpretat com al déu Bel, que era de procedència cèltica. Potser eren esclaus procedents de la Gàl·lia al als quals posaren uns noms grecs?

Un altre nom d'esclau documentat arqueològicament a Rubí, encara que el més probable és que no habités al nostre terme, és Espafrodit (Epafroditus o Epaphroditus), que fabricava dolia o grans gerres per guardar aliments. A terrenys de Can Feliu es va trobar un fragment de dolium amb un segell imprès en què es troba associat a un tal Nèdim (Nedimus), un llibert que era el seu propietari i amo o gestor del taller La datació del segell, estudiat per Piero Berni i Guillem Guàrdia (2024), correspon a època julio-clàudia (primera meitat del segle I dC), un temps de gran auge de les explotacions del cep a la Laietània. Un altre segell de Nèdim es va trobar a les excavacions efectuades el 2021 al Casino Espanyol en ocasió de les obres de rehabilitació de l'edifici, encara que en aquest fragment no apareix el nom del seu esclau Epafrodit. 

Segell de dolium amb la marca de Nèdim i el
seu esclau Epafrofit, trobat a Can Feliu. Arxiu del
Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí

Nèdim, el fabricant de dolia, està també documentat a altres llocs de la Laietània, concretament a Caldes de Montbui (l'antica Aquae Calidae) i Badalona (la Baetulo romana).

Bibliografia

- ALFÖLDY, G., 1987: Historia social de Roma, Alianza Universidad.

- BERNI, P., i GUÀRDIA, M., 2024: "La difusió dels dolia de Titus Quintius Nedimus en territori laietà", Butlletí, 88, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2024, p. 6-15.

- FABRE, G.; MAYER, M., i RODÀ, I., 1982: "Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns", Butlletí, 5, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 1982, p. 81-104.

- GARCÍA, C.; JORBA, M. A.; PRIETO, A., i PUIG, R. M., 1986: "Rubí antic: Prehistòria-segle X", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 17-56.

- MANGAS, J., 1988: La Roma imperial, Historias del Viejo Mundo, 13, Historia 16.

- MAYER, M., 1984: Inscriptions romanines de Catalogne. I. Barcelona (sauf Barcino), Universitat Autònoma de Barcelona.

- NICOLET, C., 1982: Roma y la conquista del mundo mediterráneo (264 - 27 a de J. C. 1/Las estructuras de la Italia romana, editorial Labor.

- RODÀ, I., 2004: "Valoració de l'epigrafia romana de Rubí: notícies d'un nou fragment", Identitats de Rubí, 3, Castell-Ecomuseu urbà, Rubí, p. 21-29.

- VILALTA, J., 2016: "Homes i dones del Rubí romà (segles I - III). Relacions socials i formes de propietat", Butlletí, 66, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2016, p. 2-15.