Grups de teatre a Rubí durant el franquisme

Durant el franquisme l'activitat cultural pel que fa al món del teatre a Rubí no es va deturar, encara que va perdre, com és obvi, l'heterogenïtat ideològica de l'època de la II República, que va veure com algunes agrupacions, especialment vinculades a l'esquerra, com l'Agrupació Dramàtica Santiago Rusiñol, del Centre Democràtic Republicà deixaren d'existir.

En canvi, el grup Fortitud, vinculat a la parròquia, continuaria la seva activitat. S'havia destacat des dels anys 20 en les representacions nadalenques dels "Pastorets" i en època franquista, al Centre Parroquial d'Acció Catòlica (actual Casal Popular), oferiren les seves actuacions. Cal destacar actors com Ricard Marsal, Josep Bonell, Josep Sabatés, Ramon Bassas, Leandre Solà, Valentí Vilardell (el fotògraf), Wifred Catasús (que fou director també de l'Esbart Dansaire), etc.

Representació dels Pastorets, a càrrec de Fortitud

Però ja als anys 40 notem una revifalla en aquest aspecte. Tenim constància que la Sección de Comedias de Educación y Descanso (vinculada al règim directament), el 1941, al Casino Espanyol va representar l'obra Felipe Derblay, de Georges Ohnet, encara que en aquest edifici els actes escènics més freqüents eren les sarsueles.

Una mica més tard, el grup de teatre de la Cooperativa La Rubinense, que va néixer el 1945 i amb la direcció de Genís Mas, començà a fer de les seves de manera més independent, podríem dir, en l'àmbit de l'art escènic local. El 1949 es va dir ja Estudi de Teatre Selecte i va tenir fins i tot un grup infantil, malgrat que va ser de poca duració. A Genís Mas li va succeir en la direcció Miquel Bové. La primera obra que representaren fou El fill del senyor Gold, de Lluís Elias, i és que aquest grup teatral actuava en català! Hem de tenir en conte que l'alcalde era Josep Fortino, el qual, dins dels paràmetres del règim, promocionà de manera notable la cultura del país. Dins del grup hem de destacar la labor d'actors com Jordi Quintas, Arcadi Ventura, Joan Pagés, etc (tots ells vinculats a la cultura local i molts d'ells socis de la Cooperativa).

Actuació de l'Estudi de Teatre Selecte, 1951.

Els assajos es feien la nit de dissabte a diumenge, i es feien unes quatre representacions a l'any (totes en dissabte), al Teatre Domènech si era hivern, i a la pista de la Cooperativa (actual plaça de Salvador Allende) per l'estiu. També feren sortides a altres poblacions fora de Rubí.

Després de Miquel Bové, la direcció del grup va anar a càrrec de Josep Sabaté, al qual seguí Napoleó Casanovas i, finalment, Albert Bové, fins a la disolució de l'entitat el 1975.

No hem de deixar d'esmentar la creació, a finals dels anys 40, d'una secció teatral dins del si de l'agrupació coral La Lira Rubinense, a càrrec del dramaturg rubinenc Agustí Pujol, juntament amb Joan Alàs i Anton Parras, que es va anomenar "El Niu d'Art". Cal destacar la representació de l'obra Un marquès per a la meva filla, d'Agustí Pujol, al Teatre Domènech. Ells també actuaven en català.

Agustí Pujol, autor d'obres de teatre

Entre els anys 1953 i 1955 es van representar davant la façana de l'església de Sant Pere els actes sacramentals, obres de teatre de tema litúrgic. El primer fou La cena del rey Baltasar, de Pedro Calderón de la Barca, coincidint amb el primer aniversari del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, a Barcelona. L'any següent, el 1954, va ser el torn d'El gran teatro del mundo, també de Calderón. Aquestes representacions eren gestionades per una comissió presidida pel rector de la parròquia de Sant Pere i l'alcalde Josep Fortino, a més d'altres personalitats com Àngel Marsà i Antoni Bonsoms. L'acompanyament musical era a càrrec d'Orpheus Femina, dirigida pel mestre Magí Ramèntol.

Acte Sacramentral El gran teatro del mundo, 1954

El 1962, Ramon Bassas, que era integrant de Fortitud, creà l'Agrupació Teatral Candilejas, que va oferir al públic l'obra L'hostal de la Glòria, de Josep Maria de Segarra. Diumenges al matí es feien actuacions còmiques o infantils.

Finalment caldria dir que durant els anys 70 va sorgir el grup San Gabriel, dirigit per Marcel·lí González. Aquest grup i Fortitud, els anys 80, es van integrar al que seria el Grup Escènic del Casal Popular, que encara avui en dia continua amb els Pastorets cada Nadal.

Com veieu, encara que sotmesos a les prescripcions del régim, si deixem de banda les comapanyies de fora de Rubí que venien a actuar en locals com el Teatre Domènech, sorgiren nombroses iniciatives teatrals a la vila de Rubí, i la seva majoria oferiren les seves actuacions en català.

Ramon Ratés, un curiós personatge del Rubí dels anys 20 i 30

Ramon Ratés fou un curiós personatge vinculat a la política (i a l'hosteleria) de Rubí i del Vallès durant la primera meitat del segle passat, però no comptem amb una excessiva informació sobre ell. Si busquem a Internet, sempre se'l relaciona amb els fets ocorreguts al Dr. Guardiet, especialment a la seva mort, en la qual Ratés voler intercedir-hi malgrat ser un nototi "menjacapellans".

Tenim la sort, però, de comptar amb el seu llibre Memòries d'un cafeter de noranta-sis anys, escrit el 1977, poc abans de la seva mort, i publicat el 1980, en el qual presenta, a finals dels 70, la trajectòria (força agitada) de la seva vida. En aquesta entrada ens centrarem només en la seva activitat a Rubí. Ramon Ratés va néixer el 1884 a Poboleda (el Priorat) i, després de viure una temporada a Reus i a Barcelona, va venir a la nostra població on s'establí a la popular font del Bullidor. Era l'època de l'arribada del primer tren elèctric a Rubí, que provocà una gran afluència de visitants, especialment els caps de setmana. Aquí va instal·lar una caseta i un bar on servia begudes i menjars. També, amb l'aigua d'aquesta font va crear una fabriqueta d'aigües carbòniques (molt consumides en aquella època), entrant en rivalitat amb Magí Serra.

Anunci a Saba Nova, 1919.

Ratés tenia una ideologia d'extrema esquerra, com ell diu, i era sumament anticlerical. A Rubí va ingressar al Centre Democràtic Republicà i, amb l'ajuda de Pere Esmendia, va publicar La Lluita. També va fundar-hi una lògia maçònica que continuava la que va crear el guerriller Josep Palet, de nom Fidelitat.

Quan regentava el bar de la font del Bullidor es va absentar uns tres mesos per anar a València a fer-se càrrec del Palace Hotel i va deixar els assumptes de Rubí en mans de la seva dona en aquest lapse de temps. Cal dir, no obstant, com ell apunta a les seves memòries, que el millor client del bar del Bullidor era el Dr. Josep Guardiet, i també acudien nombrosos maçons.

Durant la dictadura de Primo de Rivera fou condemnat a un mes i onze dies de presó a Terrassa per haver escrit un article contra l'alcalde rubinenc Joan Montmany, vinculat a la dreta monàrquica local. El seu advocat sempre seria Lluís Companys, que arribaria a ser president de la Generalitat de Catalunya i que en aquells moments era diputat per Sabadell.

Posteriorment tornaria a visitar la presó egarenca per una denúncia del seu contrincant en el negoci de les gasoses, Magí Serra, que el va acusar d'introduir una "substància prohibida", com Ratés ens diu, en aquelles begudes que elaborava. La condemna finalment va ser de sis mesos, però això no feu que disminuís la venda de les aigües carbòniques, sinó que fins i tot va augmentar i en Serra va haver de plegar.

A la presó de Terrassa va aconseguir viure de manera bastant decent i va aconseguir una gran popularitat; munions de visitants anaven al centre penitenciari, entre ells el gran mestre de les Escoles Ribas Martí Tauler, així com molts companys maçons. El director de la presó va intercedir per al seu trasllat a "la Modelo", a Barcleona, des d'on continuava escrivint articles per a La Lluita. Durant aquest captiveri, al Centre Democràtic Republicà se li va retre un homenatge, on varen intervenir la cantant  Mercé Plantada i el conferenciant Eduard Layret, un maçó germà de Francesc Layret.

El Centre Democràtic Rerpublicà

En sortir de la presó fou rebut de manera quasi triomfal a Rubí. Sembla ser que l'alcalde Montmany, segons explica en Ratés, que ja tenia diabetis, morí del disgust en veure'l tan ben acollit.

Després de la guerra civil (de la qual no explica molta cosa al seu llibre) va anar a Madrid, on fou empresonat durant 19 mesos a Carabanchel acusat de pertànyer a la maçoneria. Posteriorment es va traslladar a Barcelona, encara que ocasionalment venia a Rubí per veure la seva família.

Acabem aquesta entrada amb una curiosa frase del seu llibre: "Aquesta bellugadissa de la jovenesa actual [finals dels anys 70] em plau força i sembla que acabarà establint una República Socialista."
"Ahí lo dejo", com diuen ara.

50 anys de les Gitanes de Rubí

Aquest cap de setmana el Teatre Municipal La Sala s'ha vestit de gala per acollir l'Esbart Dansaire de Rubí, que, amb motiu dels 50 anys de l'estrena de la coreografia d'Albert Sans del popular Ball de Gitanes, ha ofert als nombrosos assistents una actuació commemorativa on també s'ha homenatjat el gran coreògraf rubinenc.

Un moment de l'espectacle del passat cap de setmana. Foto Esbart Dansaire de Rubí

Es tracta d'un ball típic de les comarques properes a Barcelona (Vallès, Maresme, Baix Llobregat...) i a Rubí les actuacions tenen lloc especialment per Festa Major, on també, des de 1983, s'organitzen unes "gitanes al carrer" en les quals poden participar tots aquells i aquelles que ho destigin. A cada població hi ha versions una mica diferents, però tot apunta que aquest espectacle de dansa té la seva arrel en uns balls, probablement d'origen italià, que organitzaven els gitanos de la comarca en ocasió de les seves noces i que posteriorment, a finals del segle XVIII, es van incorporar al patrimoni folclòric del Vallès. Una altra versió la dóna l'Enciclopèdia Catalana, que el defineix com a una "dansa de parelles, de moviment viu, que hom ballava prop de les fàbriques i dels llocs de treball, a Manlleu i altres indrets, el dijous gras, al matí, com a continuació de les Festes de Carnaval”, és a dir, típica de la comarca d'Osona!

Ballada de Gitanes a Barcelona, 1908.

També actualment es fan ballades a altres comarques catalanes com el Penedés, la Selva, el Tarragonés...

Abans que l'Albert Sans li donés la seva versió, per tant, ja es ballaven gitanes, i així ho veiem al programa de Festa Major de Rubí de 1927, en què l'Esbart de Rubí, dirigit per Leandre Peracaula, ja oferí aquesta dansa a la plaça davant l'església de Sant Pere (tal i com també es fa actualment).

Però, com hem dit, fou entre 1969 i 1970 quan en Sans va treballar en la nova coreografia del tradicional Ball de Gitanes i la nova versió, molt més espectacular, es va estrenar el 19 de març de 1970 al Teatre de la Faràndula (Sabadell), on, entre els ballarins cal destacar la presència de Joan Fosas en el paper de nuvi i el gran actor Enric Majó com a diablot major.

Cartell de l'estrena de les gitanes. CDTC (Espona)

Aquest espectacle el composen els diablots, el diablot major, el vell, la vella, el capità de cavall, el nuvi, la núvia, els gitanos i les gitanes, els diablots de la tralla i els volants. L'estructura de la coreografia d'en Sans és la següent, segons les seves paraules: en un primer moment surten a escena els diablots amb pals, que són els encarregats de deixar espai lliure per als dansaires (en els balls de les noces gitanes serien els qui mantenien l'ordre); posteriorment apareixen el vell i la vella, que donen un toc còmic a l'espectacle (correspondrien als patriarques o avis a la boda dels gitanos), per donar pas tot seguit al capitá de cavall (amb una senyera), que demana el permís al diablot major per tal que comenci el ball; el diablot llegeix el pergamí lliurat pel capità i s'entèn que accedeix a l'instant, ja que el genet va immediatament a buscar els nuvis i la colla dels gitanos i gitanes perquè iniciïn la pintoresca dansa.

El nuvi i la núvia davant la colla de gitanos. Foto Jordi Garcia/Esbart Dansaire de Rubí

Les Gitanes de Rubí és un dels elements més importants i vistosos del nostre patrimoni floclòric i s'han ballat a països com França, Mèxic o Alemanya, sempre interpretades pel magnífic Esbart Dansaire de Rubí, possiblement el més prestigiós del país.

Un altre moment de l'actuació del passat cap de setmana. Foto rubi.cat

Les professores de les Escoles Ribas

Amb motiu de la recent celebració del Dia Internacional de la Dona Treballadora, us farem cinc cèntims de la gran aportació que han prestat a l'educació dels nens i nenes de Rubí les mestres i professores de les Escoles Ribas al llarg dels últims cent anys.

Pel que fa als primers anys d'aquest centre educatiu cal esmentar la labor d'una sèrie de mestres encarregades de la direcció tant dels pàrvuls com dels diversos graus d'ensenyament de les nenes (l'educació estava separada per sexes). Hi destaquem Joaquima Terris al parvulari de nens i Teresa Kirchner, després substituïda per Teresa Bernard, a la secció de nenes. El grau elemental de nenes era dirigit per Teresa Torres; el mitjà per Francesca Bou (que tindrà un gran protagonisme a la postguerra i que era molt amiga de Joaquima Terris) i el superior per Serafina Pujolar, muller del primer director del centre, Joan Bosch.

Les senyoretes Terris (esquerra) i Bou (dreta).

Durant la II República, quan dirigia les escoles el gran pedagog Martí Tauler, vingueren les senyoretes Teresa Casals, que prestaria els seus serveis fins als anys 70, i Roser Mitjans, que s'hi estaria fins el 1943, però la més important seria la de Teresa Altet, el 1934, procedent de Barcelona, que seria la professora del segon grau del cicle superior de nenes. Durant la guerra civil, a instàncies d'ella, les seves alumnes varen plasmar les vivències del conflicte en un conjunt de llibretes que ens han arribat fins a nosaltres, i també recaptaren diners per comprar llana i fer roba per als milicians i ajudar als nens i nenes refugiats a Rubí.

Teresa Altet als anys 40.

Amb la victòria de les tropes franquistes no hi va haver una depuració important al centre si exceptuem la persona de Martí Tauler, acusat de separatista i maçó i tancat a la presó. Molts educadors i educadores continuaren la seva tasca. La directora del centre seria Francesca Bou, potser recomanada per certes personalitats afins al nou règim, que exerciria en el càrrec fins el curs 1952/1953. Li succeí Teresa Altet, que portà la direcció de les escoles fins el 1957. Així doncs, en ple franquisme, dues dones dirigiren les Escoles Ribas.

La senyoreta Bou en el seu homenatge (1954)

Cal dir que el 1954, quan es va jubilar Francesca Bou, se li va retre un homenatge patrocinat per l'Ajuntament de Rubí (comandat per Josep Fortino) i el patronat de les Escoles.

Dels anys 50 i 60 destaquem, com a professores, Rosa Mas, Antònia Casanovas, Teresa Casals (que ja ho era des dels anys 30), Esperança Roig, Pilar Vilaró, Montserrat Galceran, Àngels Ribas, Josefina Segura i Josefina Brustenga, entre d'altres. Als anys 70 continuaren les senyoretes Mas i Casals i s'hi incorporà Júlia Espiniella entre d'altres.

Teresa Casals

Esperança Roig

Àngels Ribas

Així doncs, hem de destacar una notable presència femenina dins el professorat de les Escoles Ribas. Tot i així, és normal quan hi havia una separació per sexes i havien de ser dones les professores de les seccions de nenes. Però fixeu-vos que entre els 7 directors del centre al llarg de la seva història, dos han estat del sexe femení, i a més en plena postguerra.

Què va ser el Centre Democràtic Republicà?

De molta gent és sabut que el solar que es troba a la part sud de la plaça del Doctor Guardiet pertany a Esquerra Republicana. Però potser no saben que en aquest lloc es va aixecar un dels més importants locals polítics i recreatius que va tenir Rubí a la primera meitat del segle passat, de caire progressista i republicà.

A finals del segle XIX, concretament el 1884, va néixer el "Casino Rubinense", una entitat amb objectius polítics, recreatius i culturals. Entre els seus fundadors estava el pastor protestant Francesc Albricias (de l'església evangèlica de Rubí) i Josep Palet (un guerriller d'ideologia republicana que seria regidor de l'Ajuntament entre 1901 i 1905). La primera seu estava situada a l'edifici de la fonda de cal Sabateret (avui desaparegut per haver-se enderrocat a finals dels anys 80) i després, el 1895 va passar a allotjar-se a la cooperativa La Rubinense (al carrer de Sant Pere). L'any següent s'adquirí el solar actual, davant l'església de Sant Pere i el mercat antic. 

El local del CDR abans de la guerra civil.

El 1902 va canviar el seu nom de "Casino Rubinense" pel de Centre Democràtic Republicà, que tindria fins a la fi de la guerra civil. Va arribar a tenir 578 socis el 1906, una xifra considerable per a la població de Rubí. S'hi reunien, tots els sectors vinculats a l'esquerra política i els ideals comuns del Centre Democràtic Republicà (CDR) eren els d'Igualtat, Llibertat i Fraternitat i va acollir algunes entitats com l'Agrupació Dramàtica Santiago Rusiñol (disolta el 1939) o la "Sociedad Coral Los Obreros Rubinenses", que ja existia des de 1881. També s'hi feien classes d'Esperanto (la llengua universal dels ideals internacionalistes), ball i altres activitats de tipus festiu. Entre 1919 i 1920 el casal on s'ubicaven va experimentar una gran trasformació i des de 1922 fins a 1939 l'organ d'expressió va ser el quinzenal La Lluita.

El 1930 es va publicar el reglament  del Centre, on es deia que el seu objectiu era "difondre i propagar la democràcia republicana i fomentar la il·lustració entre els seus associats, procurant-los esbarjo i distracció dins la més estricta moral i legalitat". L'any següent el CDR es va integrar dins Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), quan ja comptava amb 850 associats. Atesa aquesta situació altres formacions més radicals com la CNT van deixar de freqüentar el local.

Va tenir presidents tan importants com l'alcalde Pere Aguilera i la biblioteca del centre fou inaugurada res menys que pel president Lluís Companys.

Pere Aguilera, de jove. Foto Roset.

A l'esclat de la guerra civil, segons ens explica Josep Martí al llibre De la guerra i dels homes, van mostrar una actitud poc bel·ligerant, a causa del seu caire més aviat pacifista i és que segons aquest exmilicià, els homes d'ERC "no eren aptes per a la lluita armada i militar".

Un cop acabat el conflicte, les tropes franquistes varen confiscar el local del CDR i el van saquejar. No obstant, no va ser fins a 1956 en què es declarà ilegal el centre. L'edifici va passar a ser seu local de FET y de las JONS, el partit únic del règim (després transformat en "Movimiento Nacional"), fins que el 1975 l'Ajuntament, encara franquista, el va enderrocar (era utilitzat com a magatzem en aquella època).

El local del CDR poc abans de ser enderrocat. Al fons, els gegants antics.

Finalment el 1992 fou retornat a Esquerra Republicana de Catalunya.

El solar d'ERC fa pocs anys.