dimecres, 25 d’agost del 2021

Francesc Albricias, impulsor de la comunitat protestant a Rubí

Francesc Albricias Bacàs va néixer a la ciutat comtal el 1856 i quan tenia 14 anys va entrar en contacte amb ambients protestants. Va cursar estudis de Teologia i Pedagogia a Lausanne (Suïssa) i d'aquesta manera va esdevenir mestre i pastor evangèlic. El 1877, en tornar del país alpí, es va fer càrrec de diversos grups protestants a Catalunya i va contraure matrimoni amb l'alsaciana Julia Goetz.

Francesc Albricias. Foto: autoria desocneguda.
Fons Marroyo

Arribat a Rubí, el 1881 va fundar l'església i les escoles evangèliques, les primeres que no van ser municipals. També fou l'impulsor d'una societat d'ajudes mútues amb el nom de "La Fraternidad".

Escoles Evangèliques. Foto: Jordi Vilalta

Com moltes persones de tendència republicana, era maçó i el 1882 va fundar una lògia. Anys després, el 1884, fou una de les persones més implicades en la creació del "Casino Rubinense", precedent del que seria el Centre Democràtic Republicà a la primera meitat del segle XX. Albricias era, concretament, el director del seu òrgan imprès d'expressió: El Rubinense, que havia aparegut el 1883 i tenia en un principi el subtítol de "Periódico semanal de intereses morales y materiales"; poc després, el 1885, canviaria la seva capçalera per la d'El Rubinense y eco del Llobregat. També és obra seva la revista evangèlica Atalaya.

Capçalera d'El Rubinense. Arxiu Municipal de Rubí

Albricias va aconseguir d'aquesta manera un gran prestigi entre el sector republicà i d'esquerres de Rubí i fins i tot moltes persones vinculades a aquesta manera de pensar volien que l'actiu pastor fos alcalde, cosa que ell no va acceptar.

També hem de ressaltar les topades que va tenir amb el rector de la parròquia de Sant Pere, mossèn Josep Baltà. Aquest fins i tot el va denunciar en veure que no es va agenollar al pas del viàtic pels carrers de Rubí. Això va provocar que un tribunal l'imposés una sanció econòmica pel delicte d'"escarnio al dogma de la Iglesia Estatal" i una pena consistent en el desterrament de la nostra població.

D'aquesta manera, el 1886 Albricias va deixar el poble de Rubí per dirigir-se a la capital de l'estat, Madrid, i després, per recomanació mèdica, a Alacant, lloc on el 1897 va obrir una nova església i una escola protestant, la "Escuela Modelo", que esdevindria tota una institució a aquesta ciutat llevantina. També va dirigir el setmanari El Clarín Amb l'ajuda del seu amic, també protestant, José Morote, així com amb el recolzament de l'Església Evangèlica Metodista Episcopal de Nova York, va poder ampliar les dependències de la nova Escola, la qual fins i tot arribaria a comptar amb una biblioteca i un museu. Entre els professors estaven els seus dos fills Franklin i Lincoln, nascuts el 1892 i el 1897, respectivament, a Alacant. Hem de dir que Franklin Albricias Goetz, nascut el 1892 i molt actiu en política, va arribar a ser tinent d'alcalde de l'Ajuntament d'aquesta ciutat i primer president republicà de la Diputació d'Alacant als anys 30. No és en va, per tant, que en aquesta ciutat hi hagi una plaça dedicada a la seva persona.

Francesc Albricias a Alacant, amb els seus fills Franklin i Lincoln.
Foto elmundo.es

I és que, encara que a Rubí (on hi ha un carrer que porta el seu nom a la zona de Sant Jordi Park) el recordem com a fundador de l'església i les escoles evangèliques, fou a Alacant on més fruits va donar la seva labor, continuada pels seus fills. 

Bibliografia

- Autors diversos, 2001: Rubinencs del segle XX, Grup Fotogràfic El Gra, Rubí.

- "Francisco Albricias, la escuela abierta", El Mundo, 22 de maig de 2017

- "El pastor Francesc Albricias", Diari de Rubí, 7 de setembre de 2018.

Webgrafia

http://www.esglesiarubi.org/esglesia/

dimecres, 11 d’agost del 2021

La farga de Rubí : de possessió feudal a servei municipal

Els senyors del castell de Rubí, entre altres serveis monopolitzats per ells, disposaven d'una farga o ferreria, molt possiblement situada, segons Pere Bel, on ara es troba el Vapor Nou, al costat de la riera i del torrent de can Xercavins. L'existència d'aquest "equipament", com diríem avui en dia, era important ja que calia que les ferradures dels animals com ara els cavalls, així com les eines agrícoles i els elements metàl·lics dels carros estiguessin en un bon estat. El mestre ferrer també actuava de veterinari i controlava els ramats subjectes al senyor feudal. Així, en un document datat del 1375 un cert Guillem fa la promesa de servir al senyor del castell (Ramon de Torrelles) a la farga a canvi d'una quantitat d'avena i de vi.

No obstant ja en època dels Torrelles molts pagesos del terme es van negar a utilitzar els serveis de la farga del castell. A partir de 1396, després de l'abolició dels drets feudals al terme de Rubí, la gestió dels serveis públics van passar a mans del consell i del batlle reial de Rubí i els artesans van començar a establir-se a la Sagrera, el barri situat al costat de la vella església de Sant Pere. Era clar que, entre els nous establiments, una ferreria pròpia desvinculada del poder senyorial era un assumpte urgent, per la qual cosa aquest nou consell va decidir obrir-ne una pròpia, és a dir, "municipal". El 1401 el rei Martí l'Humà va dirigir una missiva al batlle reial de la nostra població en la qual es deia que el senyor del castell li havia comunicat que estava fora de la normativa jurídica el fet que el consell instal·lés una nova farga a la Sagrera, per la qual cosa el monarca no ho va permetre.

La ferreria comunal a principis del segle XIX. Il·lustració de Pere Bel

Segons les notes de Josep Serra i Roselló, un cop mort el rei Martí, l'últim de la dinastia del casal de Barcelona, Guillem Mates, ferrer del consell, va obtenir del batlle general de Catalunya l'autorització l'11 d'abril de 1430 per establir una ferreria al terme i parròquia de Rubí. Era situada a la Sagrera, tal com sempre s'havia volgut, i concretament al costat de la riera i de l'actual casa rectoral. Com és obvi, els Torrelles ho van impugnar, però sense resultat. 

El 1441 consta Pere Simó com a ferrer del consell, el qual pagava censals a la parròquia de Sant Pere, ja que la Sagrera era terreny de l'església. Precisament aquest mateix any el rector va aixecar acta on es constatava que el ferrer es trobava mancat de mall i d'altres eines. 

Reconstrucció de l'església i la plaça al segle XV segons P. Bel

Més endavant, ja al 1485, el senyor del castell va manar que el ferrer del consell abandonés la farga del comú. Això ens fa veure que encara existia el conflicte entre aquell i les noves institucions sorgides de la caiguda del sistema feudal. Encara que els amos del vell castell ja havien perdut la jurisdicció sobre homes i terres del terme. 

Sabem que el 1497 el ferrer del comú era Alonso Ramos, el qual comptava amb dos oficials i diversos aprenents. Hi acudien persones, no només de Rubí, sinó també de poblacions veïnes com Sant Cugat, el Papiol o Castellbisbal. A més, és l'època en què comença a consolidar-se la plaça de l'església com a mercat i es construeix el campanar.

Reproducció de la plaça de l'església al segle XVI, segons P. Bel

Els mestres ferrers eren molt influents a la comunitat; de fet, com ja hem apuntat anteriorment, també feien tasques de veterinari.

La ferreria comunal va continuar durant els segles següents fent la seva important funció fins a principis del segle XIX, en què es va liberalitzar el comerç i el consell municipal va perdre el monopoli dels serveis públics que venia exercint des del segle XV. 

Noves fargues s'obririen a Rubí, però això ja és una altra història que explicar.

Bibliografia

- Notes de Josep Serra i Roselló.

- Bel, P. A., 2003: "Ferrers i ferreries a Rubí: la seva història", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 47, p. 6-31.

dilluns, 2 d’agost del 2021

La Bastida, un molí i una fortificació medieval

 A la rotonda del McDonalds, prop de la masia de can Rosés, podeu veure un turonet amb una grandiosa nau industrial, la DSV, al peu del qual es troben les restes d'un antic molí medieval.

Sembla ser que al segle IX aquestes terres eren possessió de la domus Sancti Felici, esmentada en un precepte del rei carolingi Carles el Calb de l'any 875. Es tractaria d'una petita mansió senyorial que es situaria per les rodalies de l'ermita de Sant Feliu de Vilamilanys (per cert, el nom de Vilamilanys podria venir de Vil·la Emiliana, és a dir, una possible hisenda de l'època baix imperial romana). També hem d'afegir que a la zona de la Bastida s'han fet excavacions que han donat com a resultat una important vil·la romana que possiblement es podria identificar amb aquest assentament.

La casa de la Bastida abans del seu enderrocament. Pintura de G. Villaret

Un segle després, el 985, les nostres terres, especialment llocs com Barcelona, el monestir de Sant Cugat o el castell del Papiol, van ser assolades per l'expedició cordovesa d'Al-Mansur i va ser necessari una labor de reconstrucció del territori, en la qual va tenir molt pes el cenobi santcugatenc, que implicaria, entre altres tasques l'edificació de fortaleses. És concretament del 986 quan tenim la primera menció de la domus o casa forta de Sant Feliu al cartulari del monestir de Sant Cugat, a la qual pertanyia. Aquesta casa, segons Francesc Margenat, es pot identificar amb la Bastida, nom que indica la presència d'una fortificació. 

El molí de la Bastida, a l'esquerra, i la masia, a la dreta. Foto Roset

El molí fariner Rocherolo, situat sota el turó on s'assentaria la casa, va ser venut l'any 994 per certa Riquilda al bisbe de Barcelona, Vives, juntament amb la seva resclosa, el rec, les moles... És quasi segur que es tracti del molí de nom Viula que apareix a un document del 1140, del qual més avall en parlarem. D'aquest molí es conserven, d'època medieval, dues voltes datades al segle XIII, que encara podem contemplar a la zona de la rotonda de can Rosés.

El 1013 bona part de les terres de la domus de la Bastida va passar al comte de Barcelona, Ramon Borrell, per una permuta amb l'abat de Sant Cugat. Al segle següent, concretament a l'any 1140 es constata com el primicer Pere, de la seu de Barcelona, va establir el molí, ara anomenat Viula, al presbíter Guillem, de la parròquia de Sant Pere de Rubí, juntament amb una casa-torre per defensar-se dels sarraïns. Per tant, sembla que el molí i la fortificació havien passat a dependre de la catedral de Barcelona. Com apunta l'estudiós Francesc Margenat, aquest establiment feudal es trobava repartit entre diferents termes i parròquies i d'aquí la diversitat de senyors feudals amb interessos al lloc, especialment el monestir de Sant Cugat i la seu de Barcelona.

Les voltes de l'antic molí actualment. Foto: Jordi Vilalta

Al segle XIII, concretament en un document del Cartulari de Sant Cugat del Vallès de 1234 en què el rei Jaume I confirma les possessions del monestir, copsem que el molí i la casa de Sant Feliu encara pertanyen en la seva major part a aquest cenobi. No obstant, el 1287 el molí i la domus de Sant Feliu el té Guillem de Sant Feliu, potser com a vassall de l'abat santcugatenc. 

Durant el segle XIV ja tenim la família de Sa Bastida o de La Bastida consolidada. D'aquesta manera comptem el 1347 i el 1367 amb el militar Arnau de Sa Bastida com a senyor de Sant Feliu de Vilamilanys i és en aquesta època quan el molí passa a anomenar-se de la Bastida, del qual coneixem el moliner que en tenia cura el 1370: un tal Vidal. 

Com assenyala Margenat, aquesta possessió tenia com a nom la quadra de la Bastida i les quadres sovint comptaven amb una fortalesa. Així, aquest estudiós va descobrir ja fa anys, mentre encara romania en peus la masia abans que fos enderrocada el 1974, uns merlets sota la seva teulada que indicaven el seu caire de fortificació. 

Merlets trobats per Francesc Margenat.
Foto: F. Margenat

El 1390 es constata com un cert Pere Marí, que s'havia casat uns deus anys abans amb la pubilla Blanca, germana de Bernat de la Bastida, va passar a ser senyor de la Bastida i va llogar la casa de Sant Feliu a Pere de Papabous. Aquesta Blanca torna a aparèixer més tard, a principis del segle XV, com a vídua d'en Pere Marí.

L'última notícia d'època medieval del molí i la casa de la Bastida és del 1440, on veiem esmentada la torre de defensa adjunta a la casa (domos cum cortello et turrem).

Avui en dia només resten els vestigis de l'antic molí medieval. La casa, l'antiga domus convertida en masia, ha desaparegut per sempre per deixar pas a una enorme nau industrial. El signe dels temps. 

Bibliografia

- Garcia, L., 2020: "Les masies desaparegudes de Rubí", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2020, p. 7-29.

- Margenat, F., 1982: "Índex dels documents històrics de Rubí, ss. IX-X", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 129-134.

- Margenat, F., 1988: "Fortificacions antigues i medievals a l'entorn de Rubí", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 1988, p. 403-422.

- Margenat, F., 1995: "Rubí a l'època alt medieval", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 297-308.

- Merino, J. M., 1982: "Sant Pere de Rubí a través de la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 1982, p. 114-118.

- Rufé, M., 1984: Les masies de Rubí, Rubí, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí.