dissabte, 26 de desembre del 2020

Rubinencs contra la França revolucionària: 1793-1795.

Com sabem, a partir de 1789 França va estar envolta en un procés revolucionari que trastocaria els fonaments de l'Antic Règim i posaria les bases de les actuals democràcies parlamentàries, grosso modo.

Aquest procés es va radicalitzar després de l'execució del rei Lluís XVI el 21 de gener de 1793, en temps de la Convenció, una assemblea que ostentava el poder executiu de la nació. La França revolucionària va adoptar una política de tipus expansionista que volia exportar els nous ideals i crear estats satèl·lits tutelats. Així, es van voler annexionar el principat de Catalunya perquè entrés dins l'òrbita francesa, igual que havien fet amb els altres zones limítrofes com els Països Baixos. De fet van fer fins i tot campanya per atreure's els catalans, tal i com faria també Napoleó, sense cap èxit, anys després.

Catalans lluitant al Rosselló. Àlbum "Història de Catalunya",
de xocolata Juncosa

A Espanya, mentre regnava Carles IV, el 25 de març de 1793 el ministre plenipotenciari Manuel Godoy, la persona amb més poder de terres hispàniques en aquells temps, va declarar la guerra al país veí, a fi de defensar la monarquia i la religió.

A Catalunya la guerra contra el francès, anomenada Guerra Gran o Guerra del Rosselló, fou dirigida pel capità general Antonio Ricardos, el qual va ocupar de manera bastant ràpida els territoris transpirinencs, però sense prendre Perpinyà. Cal dir que la població s'hi adherí amb gran entusiasme, potser també per la tradicional francofòbia dels catalans i pels desitjos que el Rosselló i altres terres que des del Tractat dels Pirineus, a mitjans del segle XVII, havien estat annexionades a França, passessin de nou a Catalunya i a Espanya. Aquell mateix 1793 es proclamà un indult a contrabandistes i defraudadors que s'allistessin a l'exèrcit o a la marina.

General Ricardos, per F. de Goya.
Font: Viquipèdia.

Rubí, dels 345 habitants que tenia aquell any, va oferir la quantitat de 25 soldats per anar a lluitar a la "ratlla de França", com es coneixia l'artificial frontera entre els dos actuals estats. Van marxar concretament el 14 de març de 1794, segons l'ordre emanada del governador del Corregiment de Mataró, al qual pertanyia Rubí. 

Un article de l'historiador local Miquel Rufé aparegut al Butlletí núm. 34 del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí (març de 1991) ens explica tots els detalls d'aquests reclutaments.

Miquelets catalans. 
Font: core.ac.uk

No obstant, l'exèrcit francès posteriorment va fer recular les tropes catalanes del Rosselló i, no contents amb això, envaïren l'Empordà i altres terres properes. Es va mobilitzar el sometent i es varen formar esquadres de miquelets. D'aquesta manera, el març de1795 el sometent de Rubí va marxar a la plaça de Vic per tal de defensar-la.

Una altra data important en aquesta guerra fou el 16 d'abril d'aquest any 1795, en què el capità general de Catalunya va ordenar a l'Ajuntament de Rubí que en 6 dies lliuressin el nombre de miquelets voluntaris, ja que les accions bèl·liques necessitaven més combatents.

Rendició de Girona davant les tropes 
franceses,  el 27 de novembre de 1794.
Font: alamy.es

Hem de dir que les autoritats exigien a l'Ajuntament el pagament amb urgència de les quotes dels cadastres a fi de sostenir les despeses de la guerra, cosa que va provocar l'oposició d'alguns convilatans.

Finalment, el mateix 1795 acabaria la Guerra Gran sense que Catalunya hagués pogut recuperar les seves terres de més enllà dels Pirineus.


dilluns, 14 de desembre del 2020

Joan Rossinyol, una vida al servei de la cultura catalana

En aquesta entrada volem retre un homenatge a una personalitat rubinenca que possiblement no ha estat molt divulgada, però que mereix tenir el seu lloc tant a la nostra història local com també a la història de la cultura catalana del segle XX, com veurem a continuació. 

Joan Rossinyol. Foto Fons Marroyo

Va néixer a Rubí el 1904 i de nen fou escolanet de mossèn Jeremies i després del Dr. Guardiet. De seguida es va relacionar amb ambients sardanistes i excursionistes de Terrassa i va participar en l'Associació Joventut Nacionalista, de Rubí.

El 1922 va ingressar al partit Acció Catalana Republicana i dos anys després, amb només 20 anys d'edat, ja era redactor en cap del setmanari catalanista rubinenc Saba Nova. A més, va ser un dels fundadors de la delegació local de Palestra, una organització juvenil nacionalista. El 1931 es casaria amb Antònia Sabaté, també destacada catalanista.

Capçalera de la segona època del Saba Nova

El juliol de 1936, durant els temps de la guerra, va entrar a formar part del consistori municipal com a regidor d'Acció Catalana, juntament amb el seu company de partit Francesc Úrsul. Participà a la batalla de l'Ebre i un cop acabat el conflicte fratricida, va ingressar a un camp de refugiats situat al Rosselló, a Sant Cebrià (Saint-Cyprien). Posteriorment, el 1939, es va exiliar a Mèxic, on hi arribà amb el vaixell Ipanema, noliejat pel "Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles" (SERE) i que sortí del port de Pauillac, prop de Burdeus, el 12 de juny per arribar a Veracruz el 7 de juliol. En un primer moment va viure a la població de Saltillo, al nord del país, on va treballar a la brigada municipal.

El vaixell Ipanema, que féu la ruta Burdeus-Veracruz
amb un miler d'exiliats. Foto Memorial Democràtic

Tres anys després, quan es traslladà a la capital mexicana, es retrobaria amb la seva dona Antònia i passaria a prestar els seus serveis laborals com a cap d'instal·lacions a la indústria "Techo Eterno Eureka", que fabricava materials d'uralita. Aquesta empresa també acollí com a treballadors molts altres exiliats que s'havien destacat en les estructures de govern de la Generalitat republicana.

Rossinyol exercí una incansable activitat política i cultural catalanista en aquell país que tan calorosament va acollir els nostres exiliats. No deixaria la seva militància a Acció Catalana, partit reconstruït a l'exili, i va formar part del consell de la Comunitat Catalana de Mèxic, que aglutinava una bona colla de persones procedents de la nostra terra. També fou secretari de la publicació El Poble Català, l'òrgan oficial de la Comunitat, i, més endavant, de La Nostra Revista (entre 1946 i 1954) i La Nova Revista (1955-1958), on col·laboraven grans figures de la cultura catalana d'aquells temps. El 1944 va participar en el Comitè Mexicà d'Ajut als Combatents del Front Nacional de Catalunya (que com a partit encara continua actualment). 

Joan Rossinyol entre Maria Serra (catalanista exiliada
rubinenca) a l'esquerra i la seva muller Antònia Sabaté
a la dreta, el 9 de setembre de 1947.
Foto cedida per la família Rossinyol.

També va implicar-se en organitzar els Jocs Florals de la Llengua Catalana, que van tenir lloc a Buenos Aires (anys 1941 i 1960) i a Ciutat de Mèxic (1957). No fou pas tampoc aliè a la gran activitat que desplegà l'Orfeó Català de Mèxic, fundat el 1906 i encara en actiu, que no era només una entitat dedicada al cant coral, sinó que també disposava de moltes altres seccions: teatre, dansa, excursions... Aquí Rossinyol va impartir classes de llengua catalana, aspecte en què es destacava de manera excepcional, i també participà en la coral i en l'esbart de l'Orfeó.

Massa coral de l'Orfeó Català de Mèxic el 1954.
Foto família Rossinyol

El 1963 decidí que era hora ja de tornar a Catalunya (de fet diversos exiliats en aquells temps optaren pel retorn) i en primer lloc es va instal·lar a la ciutat comtal per acabar anant a residir a la seva vila natal, Rubí. Al nostre país, Rossinyol treballà fins quasi a la seva mort, el 1983, en la correcció de textos per a diverses editorials, especialment la Pòrtic, així com a la revista Tele-estel, la primera editada en català en època franquista. 

Rossinyol torna a Catalunya.
Foto Família Rossinyol

Fins al final de la seva vida, Rossinyol sempre fou un gran impulsor de la nostra llengua i la nostra cultura, sense defallir mai.

Bibliografia

- Rossinyol, R., 1984: "Joan Rossinyol", a Homes del Rubí d'Ahir, Comissió de Cultura del Casal d'Avis de Rubí, p. 157-164.

- Batalla, R., 2014: "L'exili catalanista a Mèxic, un aspecte de l'èxode rubinenc de 1939", Butlletí Grup Col·laboradors del Museu de Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, Rubí, juny de 2014, p. 18-35.


dimecres, 2 de desembre del 2020

La masia de Can Serra: una llarga història

 A l'altra banda de la riera, en mig de naus industrials, s'aixeca una bonica masia: can Serra. En aquesta entrada presentarem les diverses vicissituds que han envoltar aquesta casa pairal que ha acabat per convertir-se en un centre d'assessorament empresarial. Curiós fi per a una masia que havia nascut com a unitat d'explotació agrícola en temps medievals...

Can Serra el gener de 2019. Foto Jordi Vilalta

Segons Lluís Garcia (1995) el 1187 es troba esmentada com a mas dels Horts i era un alou o propietat lliure que pertanyia a Bernat d'Horta. Hem de tenir en compte que els terrenys, molt propers a la riera, eren molt adients per a aquest tipus de conreus i d'aquí (possiblement) derivà aquest cognom. El 1230, com apunta Miquel Rufé al seu llibre sobre les masies de Rubí (1984), pertanyia a Guillem dels Horts. Més tard, al segle XIV, la família va rebre un pubill, en Bernat Rovira, i a principis del segle XV la propietat passà a ser de Francesc Carreras, procedent de Sant Quirze, per la qual cosa la casa va ser anomenada durant un temps can Carreres del Molí, i és que sembla que prop del mas s'ubicava un molí, com era habitual al costat dels cursos d'aigua en època medieval.

El 1484 Macià Serra (com ens informa Lluís Garcia), que era de Puig-Reig, es va casar amb Antígona Carreras. D'aquesta manera aquest Macià fou el primer del llinatge dels Serra, que regentarien la masia fins a principis del segle XIX. Posteriorment seguiren Francesc Serra (esmentat al fogatge de 1497) i  Antic Serra com a propietaris, mentre que el 1512 la regentava Antoni Serra del Molí. El cognom Serra, com apunta Cecília Vallès (2019), és molt antic a la nostra població i durant el segle XVIII serà bastant abundant, així com també els cognoms compostos amb Serra, com Serrafossà (que prové del casament de Jaume Serra amb Montserrat, de can Fossà), Pidelaserra, etc. Segons aquesta autora, sembla ser precisament procedeix de la masia que protagonitza aquesta entrada del blog.

A la casa s'hi arribava a través del camí de Sant Muç i al seu voltant, a més del molí abans esmentat, s'ubicaven molts horts a tocar la propera riera, on ara s'aixequen naus industrials. Eren els horts de la Llana.

La masia de can Serra envoltada d'horts. Anys 80-90. 
Foto Salvador Casanovas

Al segle XVII les terres i la casa passaren a pertànyer a Antoni d'Oms i de Santa Pau, que també posseïa el castell de Rubí. Els membres de la família Serra, des de 1650, segons pensa Lluís Garcia, passaren a ser masovers.  El 1693 el masover era Pau Serra i és en aquest mateix any quan Antoni d'Oms vengué el castell de Rubí i la casa de can Serra amb el seu molí a la Causa Pia de Miquel Pasqual, un blanquer de Barcelona. Els nous propietaris realitzaren obres dins la masia, al molí i als recs que alimentaven els horts.

Joan Serra, fill d'en Pau, tenia el 1717, segons la documentació del padró d'aquell any, "un par de bueyes para la labrança y un borrico para la casa", a més d'altre bestiar. Això ens indica que, a més dels horts, el terreny de la masia disposava de més terres cultivables ja que posseïa, com veurem una mica més endavant, molta extensió de terreny.

La família Serra, a través de Miquel i posteriorment de Magí Serra, continuà regentant la masia al llarg del segle XVIII fins que, a principis del XIX, els quatre fills d'en Magí anaren a establir els seus domicilis a diverses cases del poble de Rubí, tot i abandonant aquella casa pairal. 

El 1836, amb la desamortització dels béns eclesiàstics, les terres i la masia tornaren a la família Oms. Hem de dir que al segle XIX els terrenys de can Serra eren bastant extensos. Tenint en compte el mapa cadastral de 1854, limitaven, per la part esquerra de la riera, amb la propietat de can Serra del Padró (masia ara desapareguda situada a l'actual carrer de Xile que després s'anomenaria de can Bertran) i les terres de can Rosés i ca n'Oriol i ocupaven bona part de l'actual part nord del barri de Ca n'Oriol (la zona que es troba al costat est del camp de futbol i les piscines).

Propietats de can Serra a mitjans segle XIX. 
Reelaboració del mapa cadastral de 1854 per Josep Cornella

El 1880 la masia va ser adquirida per un fabricant, Josep Altet Rovira, i va anar passant per diversos propietaris al llarg del segle XX. Un d'ells, Josep Abril, als anys 40, va restaurar la casa. Cap als 80 va tornar a ser objecte de diverses intervencions més que no feren canviar substancialment la seva estructura, però, abans que a principis del present segle l'adquirís l'Ajuntament de Rubí, es trobava en un estat una mica degradat. 

Segons la classificació de Danés i Torras, la masia pertany al tipus II-2, amb coberta a dues vessants cap a les façanes laterals. La façana principal de can Serra presenta un portal adovellat de punt rodó, molt típic de les cases pairals, tant rurals com urbanes, de la Catalunya dels segles XVII i XVIII, època precisament a la qual pertany l'estructura de la masia que comentem en aquesta entrada. Veiem que en aquesta façana principal es situa un nínxol a la primera planta, a l'esquerra de la porta d'entrada, que, segons fotografies dels anys 80, allotjava amb tota probabilitat una imatge religiosa.

Can Serra als anys 80. Foto Nova Editora

El 2009, un cop adquirit l'edifici per l'Ajuntament de Rubí, el municipi va anunciar que es convertiria en un "centre de referència empresarial en l'àmbit de l'eficiència energètica per ubicar empreses de nova creació relacionades amb la innovació i l'eficiència energètica", emmarcat dins el projecte "Rubí Brilla".

Les obres van tenir lloc entre 2011 i 2012 i el 2013 ja estava en marxa a la masia l'Oficina de Serveis a l'Empresa (OSE), especialitzada en assessorament a empreses quant a ús d'energies renovables i eficiència energètica, tal i com s'havia projectat. A l'actualitat també s'hi fan cursos sobre aquesta temàtica i ofereix ajuda a persones que volen crear la seva empresa sota aquests criteris ecològics.

Curs a l'interior de can Serra (actual OSE)
Foto Ajuntament de Rubí

Per últim, afegirem que la masia està protegida al catàleg municipal de patrimoni (fitxa P16).

La masia de can Serra és un exemple de com antics edificis que es varen concebre en la seva època per a un ús determinat s'han reconvertit actualment per ser utilitzats per altres finalitats tot i respectant la seva estructura tradicional (restaurada i readaptada) i els seus elements patrimonials.

Agraïm de manera sincera l'ajuda que ens ha donat l'amic Lluís Garcia per escriure aquesta entrada, el qual ha aportat informacions inèdites i molt rellevants.

Bibliografia

- García, L., 1995: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, març de 1995, p. 309-318. 

Rufé, M., 1984: Les masies de Rubí i la seva gent, Museu de Rubí.

- Vallès, C., 2019: "La família de Casa Serra del Molí en la documentació fiscal i censal de l'Arxiu Municipal de Rubí", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, juny de 2019, p. 2-15.

- Informació oral de Lluís García, 29 de novembre de 2020.