dissabte, 25 de febrer del 2017

Carnestoltes a Rubí: de la República als nostres dies.

Estem en temps de Carnestoltes i, com tots els esdeveniments festius de casa nostra, també és força celebrat a Rubí.

Es tracta d'una festa (a l'igual que tantes), de tradició profana. Dins del calendari catòlic, no obstant, dóna pas a un perìode d'abstinència (quaresma) que acaba amb la Pasqua.

Anys 50. Una colla d'amics celebren el Carnestoltes. Font: "L'Abans"

A Rubí va tenir un gran auge abans de la guerra civil. Hi havia dues entitats que celebraven aquesta festa: el Centre Democràtic Republicà ("Casino") i el "Círculo de Rubí", ("la Cambra"). De fet ja el diumenge abans es feia un ball organitzat de cara a les dones, ataviades amb màscares, on elles prenien el relleu en convidar els homes a ballar. Dijous Gras, el d'abans del diumenge de Carnaval pròpiament dit, quan es feia el gran ball, es menjava la típica botifarra d'ou; els infants anaven d'excursió als afores per saborejar aquest aliment tradicional que només s'elaborava aquella diada. Diumenge de Carnestoltes, com hem dit, era quan es celebrava, tant al "Casino" com a "la Cambra", el ball més important, on tothom hi acudia disfressat, especialment amb vestits de nadius de diferents països del món.

Carnestoltes el 1944. Foto Joan Calaf.

Durant el franquisme els balls públics i les disfresses pel carrer varen estar prohibides. Només es feia un ball, de manera bastant discreta, al que ara és el Casino Espanyol (l'antiga Cambra Agrícola). Tot i així, alguns aspectes del cicle festiu continuaren celebrant-se. El matí del dimarts després del ball del diumenge, el senyor Carnestoltes agafava una malaltia infecciosa i no hi havia més remei que cremar-lo per evitar la propagació del virus. El dia següent, Dimecres de Cendra, l'enterraven als afores de la població, per les immediacions d'alguna masia. Per influència castellana es va començar a celebrar l'enterrament de la sardina, la qual es penjava d'una canya, ataviada amb llaços i vestits, i s'anava a fer un berenar al lloc on era sepultada.

Enterrament de la sardina per les obreres de la fàbrica FOZ a ca n'Oriol, 1960

Amb l'arribada de la democràcia, es va tornar a reivindicar la celebració del Carnestoltes al carrer, a l'igual que també succeí amb la Festa Major.

 Carnestoltes el 1982. El Gra.

D'aquesta manera, avui en dia, tot allò que era organitzat per colles d'amics o entitats pivades com ara empreses s'ha institucionalitzat i ha esdevingut públic. L'Ajuntament és qui organitza els saraus. S'organitza una gran rua de carnaval amb cercavila de comparses que recorre el "carrer Fondo" la nit de dissabte per acabar en un ball. Diumenge pel matí té lloc la rua infantil on pares i mares passegen amb els nens i nenes disfressats. Finalment, per l'enterrament de la sardina, els escolars porten sardines de veritat (com sempre s'ha fet, aixó sí) decorades per tal de cremar-les en un acte públic.

Comparsa del Carnestoltes de 2016. www.rubi.cat

Gran part de la informació d'aquesta entrada ha estat extreta del llibre L'Abans.


dilluns, 20 de febrer del 2017

Rubinencs als camps de concentració nazis

La formació política Iniciativa per Catalunya-Verds vol presentar al proper ple de l'Ajuntament de Rubí una moció a fi de retre homenatge als 10 rubinencs i a la rubinenca Neus Català (en total 11 persones) que van ser deportats als camps de concentració nazis de Mauthausen (Àustria) i Ravensbrück (Alemanya), aquest últim pel que fa a N. Català, encara viva actualment. També es té la intenció de crear una Taula de la Memòria Històrica on participarien les entitats locals, l'objectiu de la qual seria planificar un homenatge a aquestes persones. La proposta també contempla afegir-se al projecte Stolpersteine, que consisteix en elaborar una llamborda commemorativa en memòria de cada víctima del règim nazi, i que es col·loca davant de cada edifici o lloc on va viure aquesta persona.

Porta al camp de concentració de Mauthausen

El 2005, amb motiu del 60è aniversari de la fi de la II Guerra Mundial, l'Ajuntament de Rubí, va retre ja un homenatge a les víctimes dels lagers alemanys.

Diversos Stolpersteine

Qui van ser? A la II República s'havien destacat en partits d'esquerres i havien format part dels consistoris municipals, com Joaquim Aragonés o Antoni Pereña. Amb l'arribada de les tropes franquistes es van exiliar a França on foren "acollits" en patètics camps de refugiats (la història no ha canviat gaire des d'aleshores) i després, en esclatar el conflicte mundial, alistats en Companyies de Treballadors Estrangers, que defensaven les fronteres franceses contra els invasors alemanys. Quan aquests s'empararen de França, aquests rubinencs, com tants altres catalans i espanyols, foren deportats a uns stalags (abreviació de Stammlager o camp de presoners de guerra) i d'aquí a Mauthausen, encara que tots els de Rubí moririen entre 1941 i 1942 al camp annex de Gusen (on treballaren a les pedreres de granit), que estava a 5 km. Dels 10 rubinencs deportats només varen sobreviure 4.

Camp de Gusen

Els 6 rubinencs que moriren a Gusen són: Enric Aragonès Campderrós, Francesc Bartrolí Creus, Gregori Beltrán i Jardiel, Jesús Montroig Cuartero, Joaquim Rusiñol Folch i Andreu Vidal Almirall. Els 4 supervivents foren Joaquim Cardona Pareras (mort el 1955), Joaquim Aragonès Campderrós (mort el 1992), Antoni Òdena Òdena (mort el 1985) i Antoni Pereña Salas (mort el 1963). Podeu saber més detalls sobre la seva vida llegint l'excel·lent llibre de Josepa Gardenyes Joaquim Aragonès de Rubí a Mauthausen (Rubí, 2014).

Joaquim Aragonès

Sobre Neus Català, nascuda el 1915, als Guiamets (el Priorat), però rubinenca d'adopció, cal dir que és l'única dona de l'estat espanyol supervivent del camp de Ravensbrück. Exiliada a França, fou denunciada a les autoritats alemanyes per un farmacèutic col·laboracionista i deportada el 1944 a aquest lager, destinat en la seva major part a dones. Després de la victoria de les forces aliades, va viure un temps a França on es dedicà a activitats antifranquistes, i amb la democràcia va anar a raure a Rubí, on va residir uns 20 anys. Actualment viu al seu poble natal i és una de les poquíssimes persones vives a Europa supervivents dels camps de concentració. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 2015 la Medalla d'Honor de la Generalitat de Catalunya, entre altres guardons. L'any passat a Rubí també se li va retre un homenatge per part d'Òmnium Rubí amb motiu del seu 100 aniversari.

Neus català, interna a Ravensbrück

dijous, 16 de febrer del 2017

Joan Bosch, el primer director de les Escoles Ribas

Demà divendres el nostre soci i company Pere Bel pronunciarà una conferència a l'Auditori Vallhonrat sobre els primers directors que van tenir les Escoles Ribas. Si bé ja han acabat tots els actes del centenari i s'ha publicat el nostre Butlletí dedicat a aquesta institució, no està de més que Pere Bel ens faci un recordatori d'allò que va significar per a la història de l'educació a Rubí l'obra d'aquestes dues persones.


Nosaltres oferirem en aquesta entrada una petita semblança de Joan Bosch i Cusí, el primer director de les Ribas. Per a més informació, sempre podeu consultar el nostre Butlletí núm. 67, on ressenyem amb més detall tot el seu pensament educatiu i com va aconseguir fer d'aquell palau de la cultura una institució de gran prestigi i no només a la nostra població.

Joan Bosch. El Gra/Marroyo

En Bosch va néixer el 1866 a Espolla (l'Alt Empordà) i va venir a Rubí el 1916, acompanyat de la seva muller Serafina Pujolar, que també exerciria com a professora de les Ribas. Joan Bosch va estudiar magisteri a la Normal de Girona i completà els estudis a Barcelona. Abans d'arribar a la direcció de les escoles de Rubí, havia fet ja de mestre a diverses localitats com Llançà, Tortellà o Berga.  El 1912 era president de la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya.

Va escriure el llibre de memòries Quince años de las Escuelas Ribas, on explica tot el seu pensament educatiu i com el va implementar durant el seu pas pels "col·legis nous", com així anomenaven les persones de Rubí a les Escoles.També fou autor de moltes obres de temàtica escolar, com Historia de España, de 1904, i d'abundosos articles sobre pedagogia en revistes especialitzades.


Va dimitir el 1931 del seu càrrec a les Escoles Ribes, per desavinences amb la Fundació que en tenia cura. Moriria el 1939 a la ciutat comtal.

Com hem dit, al seu llibre de memòries ens exposa les seves idees educatives. Els coneixements, per Bosch, s'havien d'adquirir pel diàleg que pone en tensión las energías todas del espíritu. Estava en total desacord amb el sistema de premis i càstigs. Va implantar un altre que es basava en els estímuls i les correccions. D'aquesta manera es donaven recompenses als alumnes més aplicats consistents en llibres o material escolar. 

Llibre escrit per Joan Bosch

Joan Bosch forma part del que s'anomena "patrimoni humà" de Rubí, malgrat no haver nascut a la nostra població. Com tantes altres persones, rubinenques d'adopció, que han contribuït a fer de Rubí una col·lectivitat humana millor. 

diumenge, 12 de febrer del 2017

La "plaça del Domènech", un espai molt estimat pels rubinencs/ques

Aquesta setmana passada la nostra alcaldessa, dins del seu programa de visites als diferents barris de la ciutat, i fent-se ressó de les peticions dels veïns de Les Torres, ha manifestat la seva intenció de millorar l'emblemàtica plaça del Dr. Pearson, la popular plaça del Domènech.


Per què es diu "plaça del Domènech"? L'antic pla de Can Cabanyes, pertanyent a la masia d'aquest nom, va començar a urbanitzar-se als anys 80 del segle XIX. Allà, a la part nord de l'espai el propietari de la masia de Can Domènech (el Papiol), Jaume Domènech, va edificar el 1886 el teatre i cafè del seu nom i d'aquí el popular nom de la plaça. Tot i així, el nom oficial en aquell temps era el de plaça del Progrés ("del Progreso").

Postal antiga de la plaça amb el Cafè Teatre Domènech

Cal tenir en compte que aquesta plaça ha estat molt temps un dels punts més neuràlgics de la vida ciutadana de Rubí. Fins i tot entre el 1912 i el 1917 van tenir-hi lloc els primers partits de futbol disputats amb equips de les localitats veïnes.

El 1918, quan va arribar el tren elèctric a Rubí, de la mà de l'enginyer nordamericà Frank Pearson, aquest espai ciutadà va rebre el nom d'aquesta persona que tant va fer per modernitzar el nostre país, i es va posar la primera pedra d'un monument a ell que mai no es va arribar a realitzar. També d'aquella època data la bonica casa neogòtica dels Ymbert.

Casa Ymbert

Quant a bars cal esmentar "La Gàbia", des de 1918, situat prop de l'actual floristeria, i, des de 1933, "cal Gori", que posava taules a l'altra banda del carrer de Barcelona, a la mateixa plaça.

A la part oest cal destacar les cases que feu construir la Sra. Àngela Gilabert el 1922, obra de l'arquitecte Lluís Muncunill (foto de sota). Una d'elles va ser habitada per la cantant Mercé Plantada.

 
El 1927 l'arquitecte Puig i Gairalt va fer obres de millora i enjardinament de l'espai. Les obres de paleta van anar de la mà de Francesc Rovira i el jardiner va ser Miquel Martínez.

Postal colorejada de la plaça. Anys 30-40?

Els anys 50 la plaça del Domènech era el lloc preferit d'esbarjo dels rubinencs. Comptava amb La Gàbia, cal Gori, el bar de la cooperativa, el Teatre Cinema Domènech (i és que de seguida el teatre va acollir sessions de cinema) i la proximitat del camp de futbol. En aquella època el típic passeig dels diumenges al matí, sortint de missa, era caminar fins a la plaça i comprar una bossa de patates "xip" a la xurreria.

Aquí podeu veure al fons la masia de Can Cabanyes.

Els anys 70 la plaça es va eixamplar i modernitzar: es van instal·lar atraccions infantils i la font d'aigua de colors. Però no tot van ser flors i violes: també va desaparèixer el quiosc de "La Gàbia" i el 1973 el Teatre-Cinema fou enderrocat, un any abans que la masia de Can Cabanyes.

La font de la plaça.

El 1978 es va instal·lar a la part nord-est de la plaça el simpàtic elefant Bodum, obra del nostre artista Pep Borràs.

Portant l'elefant Bodum a la plaça del Domènech

Esperem que si algun dia d'aquests es comencen a fer arranjaments, la plaça, que forma part indiscutible del nostre patrimoni urbà, no perdi l'encant que sempre ha gaudit entre la gent de Rubí i continuï sent un lloc agradable per passar l'estona.



diumenge, 5 de febrer del 2017

Neanderthals a Catalunya... i a Rubí

Al Museu Municipal Castell es pot visitar actualment l'exposició itinerant "Neandertals a Catalunya", organitzada pel Museu d'Arqueologia de Catalunya i la Universitat de Barcelona. Aquesta mostra ens planteja (i intenta donar respostes) a qüestions com qui eren aquests homínids, com es van descobrir, on se n'han trobat restes a Catalunya, què menjaven, en què creien... Un audiovisual de 12 minuts complementa les explicacions.


Les primeres restes d'aquesta extingida espècie humana es van descobrir a Alemanya al segle XIX, concretament a la vall de Neander, i d'aquí li ve el seu nom. Ara sabem que van viure a la zona eurasiàtica occidental entre fa 100.000 i 40.000 anys aproximadament. És l'època que els prehistoriadors coneixen com a Paleolític mitjà.


Al terme de Rubí no hem descobert restes fòssils de Neanderthals, però sí que han aparegut diversos instruments de pedra que feien servir. A un jaciment que s'anomena "Nord Rubí", entre Rubí, Terrassa i Sant Quirze (zona de les Fonts), situat al costat de la riera, s'han pogut recuperar vestigis de les eines utilitzades per aquells homínids. I és que entre 1966 i 1967 l'estudiós local Francesc Margenat hi va descobrir dues puntes de fletxa d'estil "levallois", la tècnica que usaven per fer eines aquelles gents: d'un nucli de sílex o de pedra de similars característiques extreien esclats de pedra de manera rotativa que després es retocaven per transformar-los en instruments d'ús quotidià: burins, puntes de fletxa, ganivets, raspadors, rascadors...

Instruments del Paleolític mig trobats al nord del terme de Rubí

Més endavant, al mateix jaciment, en Margenat va poder recollir un nucli d'extracció d'esclats, més puntes de feletxa, raspadors, denticulats (és a dir, unes petites serres de pedra), burins (per perforar os, cuir...), ganivers i rascadors (es feien servir per treure restes de carn o greix de la part interior de les pells que farien servir).

Aquests materials estan dipositats al Museu de Rubí i alguns es poden veure a l'exposició que es troba al soterrani de l'Auditori Vallhonrat.

Altres instruments elaborats pels Neanderthals de Rubí.

Com veieu a Rubí tampoc ens quedem curts quant a restes d'aquesta època. Si aneu a veure l'exposició que hi ha al castell, penseu que per les terres de Rubí també passaren i visqueren aquelles primitives criatures.