Els germans Ribas i la fundació de les Escoles Ribas

No hi ha cap dubte que un dels elements patrimonials més importants de Rubí són les Escoles Ribas, encara actives després de 110 anys.

Com es va gestar la construcció i posada en marxa d'aquest complex escolar, que seria un dels més prestigiosos de la població i també del seu entorn? Hem de buscar la resposta a aquesta pregunta endinsant-nos en la història d'una fàbrica, la dels germans Ribas, que ara és el conjunt del Vapor Nou.

El conjunt del Vapor Nou, que havia estat la fàbrica dels germans
Ribas. Font: Viquipèdia

El 1879, aprofitant una bona conjuntura per a la instal·lació de noves indústries (obertura de noves vies de comunicació amb les poblacions veïnes, creixement demogràfic que proporcionava més mà d'obra, proximitat a importants centres com Terrassa o Sabadell...), el barceloní Pau Ribas, que posseïa un gran patrimoni immobiliari a la ciutat comtal (can Besora, a la Vall d'Hebron, on el 1919 s'ubicaria el Patronat Ribas i l'orfenat) i a l'Arrabassada, va tenir la idea de construir una nova fàbrica a Rubí en uns terrenys adquirits als amos del castell de Rubí, els Sarriera (hereus de la marquesa de Moja). Aquesta seria "Hilados de Confianza de Pablo Ribas" (posteriorment, "de Luís Ribas"), complementant una que ja posseïa a la ciutat comtal i es dedicaria bàsicament a la producció de teixits de pana, una tela molt utilitzada per les classes populars, especialment als mesos d'hivern. La notícia de la imminent construcció del complex va aparèixer a la publicació rubinenca El Adalid.

Els germans Ribas. Composició fotogràfica d'Ignasi
Marroyo. Fons Marroyo/Grup Fotogràfic "El Gra"

El 1890 comptava aquesta indústria 40 telers mecànics moguts per l'energia del vapor, quantitat que als primers anys del segle passat, època d'esplendor dels "Hilados de Confianza", augmentà a 120, juntament amb 1.100 fusos e filar, fàbrica pròpia d'electricitat i una tintoreria entre molts altres elements. El nombre de treballadors i treballadores era de 350.

Hem de dir que segons diverses fonts i notícies aparegudes a la premsa de l'època, les condicions dels treballadors de la nova fàbrica, no eren les més desitjables. Així, el 1885 es va produir un atemptat contra Frederic Ribas, fill de Pau, per part d'un obrer, i el 1892 un altre membre de la plantilla va amenaçar de mort a l'amo del complex. Tota una contradicció amb el filantròpic comportament posterior dels fills de Pau, que, com veurem tot seguit, destinarien el seu llegat a la creació d'una escola i un orfenat.

Pau Ribas va tenir tres fills, que agafaren les regnes de la fàbrica a la seva mort: Frederic, Lluís i Rosend Ribas Regordosa. El primer d'ells moriria sense descendència i al seu testament, elaborat el 1908, va establir que la fortuna familiar estaria dedicada a fer i mantenir un centre escolar a Rubí i un orfenat a la ciutat de Barcelona. Seria Lluís Ribas, al qual Rubí té dedicat un carrer, precisament davant la porta de les escoles Ribas, qui s'encarregaria de portar a la pràctica el projecte. La idea era que els infants de Rubí poguessin tenir una bona educació, atesa l'escassetat de centres educatius a la població.

Plànol de les Escoles Ribas, elaborat per l'arquitecte Emili Sala Cortés.
Font: Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí

No obstant, Lluís va morir el 1911 i abans havia redactat un testament on deixava la seva fortuna, 12 milions de pessetes de l'època, a l'Herencia de Confianza de Luis Ribas per tal de gestionar-la i construir les desitjades escola i orfenat. Els hereus de confiança van ser Jaume Carner, Eduard Amat i Josep Ventolrà. Es va constituir un patronat, que seria qui implementaria totes les disposicions del testament de Lluís Ribas. El vendrellenc Jaume Carner, que, per cert arribaria a ser ministre d'Hisenda a la Segona República, seria el president i administrador del llegat fins a 1934.

Jaume Carner. Font: Viquipèdia

Entre 1911 i 1915 es van construir les escoles als afores de Rubí, en un terreny de 18.350 m2, i amb un cost estimat entre 15 i 20.000 pessetes. Només es va trigar 5 anys des que es va redactar el testament fins que finalitzaren les obres. Un temps rècord si tenim en compte la complexitat arquitectònica del centre, dissenyat pel prestigiós arquitecte Emili Sala, encara que les obres van ser dirigides pel seu fill Josep. A més, hi participaren distingits artistes del moment, a destacar Josep Llimona en la part escultòrica de la façana. Les escoles, rodejades de camps de vinyes en aquell moment i al costat del camí que anava a Sant Cugat, serien anomenades popularment "els col·legis nous".

Les Escoles Ribas, un cop construïdes. Imatge de la publicació La Il·lustració Catalana

Mentre tant, la fàbrica, el 1914, seria adquirida per Joan Bertrand i Salsas i adoptaria el nom popular de "Vapor Nou", ja que aquest fabricant i home de negocis també havia posseït el que a partir d'aleshores s'anomenaria "Vapor Vell" a Ca n'Alzamora.

El dia 1 de setembre de 1916, fa 110 anys, van tenir lloc les primeres classes al nou complex escolar, dirigit per l'eminent professor Joan Bosch i amb 143 nens i 164 nenes com a alumnes. 

Finalment, direm que la seu actual de la Fundació Patronat Ribas es troba al carrer d'Ausiàs March, de Barcelona, ja que l'antic edifici del patronat i l'orfenat es va vendre a l'Ajuntament de Barcelona a principis dels anys 70.

Bibliografia

- AAVV, 1994: Rubí a l'abast. 1. Ciències Socials, Ajuntament de Rubí.

- Arís, M. C., 1994: "Les escoles Ribas de Rubí (1ª part)", Ressenya, 41, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 1994, p. 5.

- Bel, P., i Garcia, L., 2000: "Rubí a l'inici de la refeta (1898-1918)", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí,desembre de 2000, p. 2-16.

- Parras, J., i Santirso, M., 2007: Rubí als pupitres. Una crònica escolar de 1812 a 2006, edicions El Mèdol, Tarragona.

- Puigventós, E., 2017: Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Ajuntament de Rubí. 

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, editorial Efadós, el Papiol.

- Vilalta, J., 2002: "Arquitectura i societat al Rubí de principis del s. XX", Butlletí, 46, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí (monogràfic).

- Vilalta, J., 2016: "Escoles Ribas: 100 anys (1916-2016)", Butlletí, 67, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2016 (monogràfic).

Esclaus al Rubí de l'època romana

Abans d'endinsar-nos en els pocs testimonis sobre esclaus d'aquesta època que tenim documentats al territori que conforma l'actual municipi de Rubí, direm que la societat romana, entre els segles II aC i el II dC (en què s'estanca la base esclavista i aparegueren noves formes de subordinació), va basar la seva economia bàsicament en l'explotació servil.

Segons la majoria d'historiadors, entre ells Nicolet (1982), hi havia tres fonts de subministrament de mà d'obra esclava: les conquestes territorials efectuades durant la república i el primer segle de l'imperi romà (presoners de guerra), el comerç i la reproducció dels serfs mateixos, és a dir els qui naixien de mares esclaves.

Mosaic trobat a Tunísia amb una representació d'esclaus escanciant 
vi. Museu Nacional del Bardo. Font: Viquipèdia

Hem d'afegir una quarta procedència: malgrat que la majora d'esclaus eren de procedència no romana, també cabia la possibilitat que algunes persones indigents es venguessin a si mateixes i a més existia l'esclavitud per deutes, ja des de feia segles.

Alguns esclaus estalviaven els petits diners que recaptaven dels seus amos (peculium) per comprar algun dia la seva llibertat i esdevenir lliberts, amb moltes prerrogatives d'un ciutadà romà, però amb limitacions.

Els esclaus en general realitzaven feines molt diverses. A ells era associada la indignitat que revestien els treballs manuals, impropis dels ciutadans romans, especialment els pertanyents a les classes més elevades. A part del treball domèstic que efectuaven molts d'ells, els assignats a les explotacions rurals o uillae s'ocupaven de les tasques agrícoles o bé treballaven a la indústria de la terrissa, i normalment eren vigilats per lliberts, qui eren els qui en realitat gestionaven aquests tallers o el normal funcionament de la uilla dels seus amos encara que en aquests cas també podien fer aquesta tasca un esclau prou capacitat, el uilicus. A llocs com l'actual terme de Rubí, inserit en el territori laietà, dedicat a l'explotació intensiva de la vinya, els esclaus prestaven els seus serveis in finques no molt grans.

Al Rubí romà els esclaus es dedicarien molts al cultiu de la vinya.
Aquesta foto correspon a una de les últimes que en resten actualment_ 
la de Can Xercavins. Foto: Jordi Vilalta

Molts esclaus i esclaves assumien noms grecs i orientals, no per ser necessàriament d'aquestes procedpencies, sinó per gust dels mateixos amos. És el cas de la principal troballa epigràfica apareguda al terme de Rubí, una ara opistogràfica (és a dir, amb inscripcions en dues cares oposades) feta en gres de Can Fatjó i que es va trobar a terrenys de la masia de Ca n'Oriol (on s'han fet diverses troballes i intervencions arqueològiques que testimonien l'existència d'un gran assentament rural romà). En una de les cares d'aquest altar es troben inscrits els noms de Chares i Irineu, dos noms grecs formant part d'un petit text:

B(...) D(eo) V(otum) S(oluerunt) L(ibentes)

[MERITO]

[C]HARES E[T]

[I]RIN(A)EVS

La traducció al català és: "Al Déu B(...) han complert el seu vot de bon grat i justament Chares i Irineu".

La investigadora Isabel Rodà (2004) ha apuntat la possibilitat que en comptes de dues persones podia haver estat una sola anomenada Chares Irineu.

Altar trobat a Ca n'Oriol amb la inscripció de dos (o un)
esclaus. Foto: fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Fixem-nos que els noms d'aquests esclaus són d'origen grec. Chares vol dir "alegries" i Irineu, "pacífic. Potser es referien a qualitats d'aquestes persones valorades pel propietari de la vil·la de Ca n'Oriol. 

També veiem que rendien culte a una divinitat que començava per la lletra B. Molts estudiosos ho ha interpretat com al déu Bel, que era de procedència cèltica. Potser eren esclaus procedents de la Gàl·lia al als quals posaren uns noms grecs?

Un altre nom d'esclau documentat arqueològicament a Rubí, encara que el més probable és que no habités al nostre terme, és Espafrodit (Epafroditus o Epaphroditus), que fabricava dolia o grans gerres per guardar aliments. A terrenys de Can Feliu es va trobar un fragment de dolium amb un segell imprès en què es troba associat a un tal Nèdim (Nedimus), un llibert que era el seu propietari i amo o gestor del taller La datació del segell, estudiat per Piero Berni i Guillem Guàrdia (2024), correspon a època julio-clàudia (primera meitat del segle I dC), un temps de gran auge de les explotacions del cep a la Laietània. Un altre segell de Nèdim es va trobar a les excavacions efectuades el 2021 al Casino Espanyol en ocasió de les obres de rehabilitació de l'edifici, encara que en aquest fragment no apareix el nom del seu esclau Epafrodit. 

Segell de dolium amb la marca de Nèdim i el
seu esclau Epafrofit, trobat a Can Feliu. Arxiu del
Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí

Nèdim, el fabricant de dolia, està també documentat a altres llocs de la Laietània, concretament a Caldes de Montbui (l'antica Aquae Calidae) i Badalona (la Baetulo romana).

Bibliografia

- ALFÖLDY, G., 1987: Historia social de Roma, Alianza Universidad.

- BERNI, P., i GUÀRDIA, M., 2024: "La difusió dels dolia de Titus Quintius Nedimus en territori laietà", Butlletí, 88, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2024, p. 6-15.

- FABRE, G.; MAYER, M., i RODÀ, I., 1982: "Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns", Butlletí, 5, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 1982, p. 81-104.

- GARCÍA, C.; JORBA, M. A.; PRIETO, A., i PUIG, R. M., 1986: "Rubí antic: Prehistòria-segle X", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 17-56.

- MANGAS, J., 1988: La Roma imperial, Historias del Viejo Mundo, 13, Historia 16.

- MAYER, M., 1984: Inscriptions romanines de Catalogne. I. Barcelona (sauf Barcino), Universitat Autònoma de Barcelona.

- NICOLET, C., 1982: Roma y la conquista del mundo mediterráneo (264 - 27 a de J. C. 1/Las estructuras de la Italia romana, editorial Labor.

- RODÀ, I., 2004: "Valoració de l'epigrafia romana de Rubí: notícies d'un nou fragment", Identitats de Rubí, 3, Castell-Ecomuseu urbà, Rubí, p. 21-29.

- VILALTA, J., 2016: "Homes i dones del Rubí romà (segles I - III). Relacions socials i formes de propietat", Butlletí, 66, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2016, p. 2-15.

La indústria de la seda a Rubí al segle XIX

 Al segle XIX, quan Rubí, igual que moltes contrades de Catalunya, començà el seu procés d'industrialització, la seda va tenir un paper important, però limitat si es compara amb altres centres seders més potents com Barcelona, Manresa o Reus. El fet és que van ser els teixits de cotó la producció més important al nostre país, destinats a la confecció de roba d'ús quotidià, mentre que la seda s'adeia a teixits més fins. Es tractava, doncs, a Rubí i a molts altres llocs, d'una indústria complementària.

En un principi, abans de la revolució industrial pròpiament dita, la seda era extreta en tallers petits familiars i de manera artesanal, situats en masies i cases particulars. Era un treball a domicili que es combinava amb la pràctica de l'agricultura, l'activitat més important a Rubí fins ben entrat el segle passat. Sabem que algunes cases de Rubí conservaven a les seves golfes, fins ben entrat el segle passat, les instal·lacions d'on extreien la seda. També al voltant del cementiri vell de Rubí, situat al redós de l'església de Sant Pere, hi havia moreres que proporcionaven la seda; de fet es té constància que la parròquia venia les fulles d'aquest arbre al menys fins a mitjans del segle XIX.

Cucs de seda en una fulla de morera. Font: floresyplantas.net

Pel que fa a les masies a tall d'exemple, se sap que el 1795 el mas Xercavins (es conserva a la masia la "Cartilla de la Agricultura de Moreras y Arte para la cría de la Seda") va fer una venda d'aquest producte per 59 lliures (Parras, 2024). Més endavant, ja entrat el segle XIX, també s'extreia la seda a can Jardí i al castell. Aquí, al costat dels finestrals gòtics del segle XV, fins a finals del segle passat, quan es va fer la rehabilitació de l'edifici, encara es conservaven els canyissos per la cria dels cucs. 

Un dels llocs del castell on es criaven cucs de seda.
Dibuix de Pere Bel

Entre 1836 i 1837 es va edificar la fàbrica anomenada de les Fonts en uns terrenys propietat de la masia de can Xercavins, actualment les naus de l'Escardívol, la primera indústria pròpiament dita que es dedicà al torçat de la seda. És molt probable que sigui la que Pascual Madoz, director de l'obra Diccionario geográfico-estadístico-històrico de España y sus posesiones de Ultramar (1845-1850) cita com a un hermoso establecimiento para torcer la seda y teñirla perteneciente a una sociedad de comerciantes de la capital y en el que se ocupan unas 100 personas. Va ser promoguda per la societat Menard i Vall i al llarg del segle XIX va estar gestionada per diverses companyies. Després de la primera, la ja esmentada Menard i Vall, la fàbrica passaria a una altra formada per Pau Galí, Francesc Espalter, Pere Gil, Josep Aranyó, Pere Nolasc Valls i Narcís Menard. Des de 1847, en dissoldre's l'anterior, es va constituir la societat Valls, Espalter i Cia, que, a amés de comprar seda per torçar-la, produïa també altres classes de teixits. Aquesta societat seria substituïda entre els anys 1859 i 1860 per una de nova, Josep Miralles i Cia, per passar finalment a Garrigosa i Cia el 1870, que comptava ja amb una plantilla de 150 persones i també amb el torçat i el filat de la seda com a principal activitat. Serien els últims que s'hi dedicarien, ja que el 1888 Pere Ribas, un llaner de Terrassa, va ser-ne el nou propietari i destinà la indústria a adobar pells i tractar i seleccionar llana.

Detall del plànol cadastral de 1855 de Rubí on es veu la situació de la 

fàbrica de les Fonts. Arxiu del Museu de Rubí. Digitalitzat per J. Cornella

Les indústries, en aquells primers temps, necessitaven de la força de l'aigua per funcionar i Rubí comptava amb diverses sèquies com l'antiga del Clausell i moltes altres que derivaven aigua de la riera. Això va fer que de vegades esclatessin plets entre les diverses fàbriques promoguts per disputes sobre la utilització de l'aigua, un bé molt preuat, especialment pel que fa la producció de la seda. També hem de dir que la mà d'obra era bàsicament femenina.

A mitjans del segle XIX, com observen Parras i altres autors, es va produir una crisi de la indústria tèxtil en general. Però segons A. Solà (1991) Rubí va ser en aquests anys un dels pocs centres catalans que apostaven encara per la seda, encara que només s'hi feia la torsió de la que subministraven famílies de la població o bé comerciants barcelonins, els quals després adquirien les teles ja elaborades. D'aquesta manera està constatat que el 1859 l'empresa rubinenca Pujals i Companyia es dedicava a la producció de la seda i  que anys després, el 1862, comptava amb una plantilla de 16 obrers i obreres. Aquest mateix any també estava activa a Rubí, fundada el 1856, la indústria de Francesc Gutzems i Joan Roura i Companyia, situada al carrer de Santa Llúcia, que només disposava de 6 persones treballant i realitzava el torçat de la seda. 

Aquesta seria adquirida posteriorment pels germans Parellada. Joaquim Parellada i Borràs, un d'ells,  possiblement havia estat soci de Joan Roura i Cia i el 1861 havia comprat també una participació a la fàbrica de les Fonts. Germans Parellada es convertiria en una de les empreses més important de Catalunya quant a la torsió de la seda si fem cas a l'estudi d'Àngels Solà (1991). Posteriorment, el 1868, els Parellada agregarien també una secció de filats. Es proveïen de capolls procedents de tot Catalunya i de més enllà. Cada setmana filaven uns 50 kg de seda i en torçaven 200. Participaren en l'Exposición General Catalana de 1871, on, entre altres aspectes, es mostraren els avanços de la nostra indústria. A més, Joaquim Parellada també va ser el primer president del Col·legi de l'Art Major de la Seda de Barcelona el 1874.

Un aspecte de l'Exposición General Catalana, on participà la
indústria rubinenca Germans Pallerada. Font: Todocoleccion.net

I ja entrats a la segona meitat del Vuit-cents, es té constància que a Catalunya tingué lloc un declivi de la producció sedera en favor del cotó i de la llana. Ja ho hem vist, per exemple, en el cas de la fàbrica de les Fonts, que cessà de torçar seda quan l'adquirí Pere Ribas.

Però tot i així a Rubí continuaren algunes indústries sederes i fins i tot n'aparegueren d'altres. Al carrer de Santa Llúcia, a finals del segle XIX existia un petit taller propietat de Josep Casadesús. Tenim constància també que Frncesc Corrons, propietari de la fassina instal·lada a la zona de l'Escardívol, en aquell temps , comerciava amb seda difonent i controlant la producció dels cucs i exportant aquest gènere a França. Al carrer de la Riera es trobava des de 1890 la fàbrica dels germans Borrell, amb 16 telers mecànics per torçar seda i al del castell s'instal·laria la indústria Pich y Aguilera, amb la mateixa activitat sedera. Aquesta va ser fundada per Rafael Pich i els seus fills, el qual havia estat soci dels germans Parellada, després d'adquirir l'any 1892 el molí, la fassina i  el celler del castell de Rubí, situat al carrer del Pont. Abans, el 1886, Pich ja havia llogat, associat amb Pau Aguilera, aquest complex, on aprofitaren el saltant d'aigua del canal de l'antic molí. Un cop adquirida la finca, a partir de 1898 compraren telers mecànics a Suïssa i ja comptaven amb 300 persones treballadores. El 1900 tenien ja 19 telers en plena producció. Aquesta nova fàbrica seria el precedent de l'exitosa Pich Aguilera del segle XX.

Factura de Pich y Aguilera de 1901. Arxiu Pere Bel 

Encara en aquests temps, com hem dit més amunt, moltes famílies de la població es dedicaven a la cria domèstica de cucs de seda, que era venuda a la fàbrica del Rafael Pich (que s'anomenaria popularment "la Seda", tal i com es venia fent des del segle XVIII.

I ja al segle XX les indústries sederes ja no es dedicaven a torçar o filar seda sinó que van començar a utilitzar-la per confeccionar teixits de mescla, especialment els de cotó i seda.

Bibliografia

- AAVV, 1993: Rubí a l'abast. 1. Ciències Socials, Ajuntament de Rubí.

- BEL, P., 2026: "El complex del celler del castell de Rubí", Butlletí, 89, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2026.

- MADOZ, P., 1845-1850: Diccionario geográfico-estadístico-històrico de España y sus posesiones de Ultramar.

- PALLAROLS, J., 1964: "Cal Corrons lleva más de cien años en Rubí", Lea, gener de 1964.

- PARRAS, J., 1998: "La industrialització de Rubí al segle XIX", Butlletí, 42, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1998, p. 29-42.

- PARRAS, J., 2024: "El món de les primeres fàbriques a Rubí, ara fa dos-cents anys", Butlletí, 89, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2024, p. 2-19.

- PUIGVENTÓS, E., 2017: Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Ajuntament de Rubí (sense publicar).

- RUFÉ, A., i SANTIRSO, M., 1986: "Evolució i canvi al Rubí del Dinou", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 171-219.

- SOLÀ, A., 1991:"Sobre fàbriques, fabricants i socis. Puntualitzacions a partir del cas de la industrialització de Rubí", Arraona: revista d'història, p. 51-65.

- TORNÉ, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull Gràfic 1872-1965, Editorial Efadós, el Papiol.

- VILALTA, J., 2023: "La fàbrica de 'La Seda'", Diari de Rubí, 7 de juliol de 2023, p. 11.