dissabte, 26 de desembre del 2020

Rubinencs contra la França revolucionària: 1793-1795.

Com sabem, a partir de 1789 França va estar envolta en un procés revolucionari que trastocaria els fonaments de l'Antic Règim i posaria les bases de les actuals democràcies parlamentàries, grosso modo.

Aquest procés es va radicalitzar després de l'execució del rei Lluís XVI el 21 de gener de 1793, en temps de la Convenció, una assemblea que ostentava el poder executiu de la nació. La França revolucionària va adoptar una política de tipus expansionista que volia exportar els nous ideals i crear estats satèl·lits tutelats. Així, es van voler annexionar el principat de Catalunya perquè entrés dins l'òrbita francesa, igual que havien fet amb els altres zones limítrofes com els Països Baixos. De fet van fer fins i tot campanya per atreure's els catalans, tal i com faria també Napoleó, sense cap èxit, anys després.

Catalans lluitant al Rosselló. Àlbum "Història de Catalunya",
de xocolata Juncosa

A Espanya, mentre regnava Carles IV, el 25 de març de 1793 el ministre plenipotenciari Manuel Godoy, la persona amb més poder de terres hispàniques en aquells temps, va declarar la guerra al país veí, a fi de defensar la monarquia i la religió.

A Catalunya la guerra contra el francès, anomenada Guerra Gran o Guerra del Rosselló, fou dirigida pel capità general Antonio Ricardos, el qual va ocupar de manera bastant ràpida els territoris transpirinencs, però sense prendre Perpinyà. Cal dir que la població s'hi adherí amb gran entusiasme, potser també per la tradicional francofòbia dels catalans i pels desitjos que el Rosselló i altres terres que des del Tractat dels Pirineus, a mitjans del segle XVII, havien estat annexionades a França, passessin de nou a Catalunya i a Espanya. Aquell mateix 1793 es proclamà un indult a contrabandistes i defraudadors que s'allistessin a l'exèrcit o a la marina.

General Ricardos, per F. de Goya.
Font: Viquipèdia.

Rubí, dels 345 habitants que tenia aquell any, va oferir la quantitat de 25 soldats per anar a lluitar a la "ratlla de França", com es coneixia l'artificial frontera entre els dos actuals estats. Van marxar concretament el 14 de març de 1794, segons l'ordre emanada del governador del Corregiment de Mataró, al qual pertanyia Rubí. 

Un article de l'historiador local Miquel Rufé aparegut al Butlletí núm. 34 del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí (març de 1991) ens explica tots els detalls d'aquests reclutaments.

Miquelets catalans. 
Font: core.ac.uk

No obstant, l'exèrcit francès posteriorment va fer recular les tropes catalanes del Rosselló i, no contents amb això, envaïren l'Empordà i altres terres properes. Es va mobilitzar el sometent i es varen formar esquadres de miquelets. D'aquesta manera, el març de1795 el sometent de Rubí va marxar a la plaça de Vic per tal de defensar-la.

Una altra data important en aquesta guerra fou el 16 d'abril d'aquest any 1795, en què el capità general de Catalunya va ordenar a l'Ajuntament de Rubí que en 6 dies lliuressin el nombre de miquelets voluntaris, ja que les accions bèl·liques necessitaven més combatents.

Rendició de Girona davant les tropes 
franceses,  el 27 de novembre de 1794.
Font: alamy.es

Hem de dir que les autoritats exigien a l'Ajuntament el pagament amb urgència de les quotes dels cadastres a fi de sostenir les despeses de la guerra, cosa que va provocar l'oposició d'alguns convilatans.

Finalment, el mateix 1795 acabaria la Guerra Gran sense que Catalunya hagués pogut recuperar les seves terres de més enllà dels Pirineus.


dilluns, 14 de desembre del 2020

Joan Rossinyol, una vida al servei de la cultura catalana

En aquesta entrada volem retre un homenatge a una personalitat rubinenca que possiblement no ha estat molt divulgada, però que mereix tenir el seu lloc tant a la nostra història local com també a la història de la cultura catalana del segle XX, com veurem a continuació. 

Joan Rossinyol. Foto Fons Marroyo

Va néixer a Rubí el 1904 i de nen fou escolanet de mossèn Jeremies i després del Dr. Guardiet. De seguida es va relacionar amb ambients sardanistes i excursionistes de Terrassa i va participar en l'Associació Joventut Nacionalista, de Rubí.

El 1922 va ingressar al partit Acció Catalana Republicana i dos anys després, amb només 20 anys d'edat, ja era redactor en cap del setmanari catalanista rubinenc Saba Nova. A més, va ser un dels fundadors de la delegació local de Palestra, una organització juvenil nacionalista. El 1931 es casaria amb Antònia Sabaté, també destacada catalanista.

Capçalera de la segona època del Saba Nova

El juliol de 1936, durant els temps de la guerra, va entrar a formar part del consistori municipal com a regidor d'Acció Catalana, juntament amb el seu company de partit Francesc Úrsul. Participà a la batalla de l'Ebre i un cop acabat el conflicte fratricida, va ingressar a un camp de refugiats situat al Rosselló, a Sant Cebrià (Saint-Cyprien). Posteriorment, el 1939, es va exiliar a Mèxic, on hi arribà amb el vaixell Ipanema, noliejat pel "Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles" (SERE) i que sortí del port de Pauillac, prop de Burdeus, el 12 de juny per arribar a Veracruz el 7 de juliol. En un primer moment va viure a la població de Saltillo, al nord del país, on va treballar a la brigada municipal.

El vaixell Ipanema, que féu la ruta Burdeus-Veracruz
amb un miler d'exiliats. Foto Memorial Democràtic

Tres anys després, quan es traslladà a la capital mexicana, es retrobaria amb la seva dona Antònia i passaria a prestar els seus serveis laborals com a cap d'instal·lacions a la indústria "Techo Eterno Eureka", que fabricava materials d'uralita. Aquesta empresa també acollí com a treballadors molts altres exiliats que s'havien destacat en les estructures de govern de la Generalitat republicana.

Rossinyol exercí una incansable activitat política i cultural catalanista en aquell país que tan calorosament va acollir els nostres exiliats. No deixaria la seva militància a Acció Catalana, partit reconstruït a l'exili, i va formar part del consell de la Comunitat Catalana de Mèxic, que aglutinava una bona colla de persones procedents de la nostra terra. També fou secretari de la publicació El Poble Català, l'òrgan oficial de la Comunitat, i, més endavant, de La Nostra Revista (entre 1946 i 1954) i La Nova Revista (1955-1958), on col·laboraven grans figures de la cultura catalana d'aquells temps. El 1944 va participar en el Comitè Mexicà d'Ajut als Combatents del Front Nacional de Catalunya (que com a partit encara continua actualment). 

Joan Rossinyol entre Maria Serra (catalanista exiliada
rubinenca) a l'esquerra i la seva muller Antònia Sabaté
a la dreta, el 9 de setembre de 1947.
Foto cedida per la família Rossinyol.

També va implicar-se en organitzar els Jocs Florals de la Llengua Catalana, que van tenir lloc a Buenos Aires (anys 1941 i 1960) i a Ciutat de Mèxic (1957). No fou pas tampoc aliè a la gran activitat que desplegà l'Orfeó Català de Mèxic, fundat el 1906 i encara en actiu, que no era només una entitat dedicada al cant coral, sinó que també disposava de moltes altres seccions: teatre, dansa, excursions... Aquí Rossinyol va impartir classes de llengua catalana, aspecte en què es destacava de manera excepcional, i també participà en la coral i en l'esbart de l'Orfeó.

Massa coral de l'Orfeó Català de Mèxic el 1954.
Foto família Rossinyol

El 1963 decidí que era hora ja de tornar a Catalunya (de fet diversos exiliats en aquells temps optaren pel retorn) i en primer lloc es va instal·lar a la ciutat comtal per acabar anant a residir a la seva vila natal, Rubí. Al nostre país, Rossinyol treballà fins quasi a la seva mort, el 1983, en la correcció de textos per a diverses editorials, especialment la Pòrtic, així com a la revista Tele-estel, la primera editada en català en època franquista. 

Rossinyol torna a Catalunya.
Foto Família Rossinyol

Fins al final de la seva vida, Rossinyol sempre fou un gran impulsor de la nostra llengua i la nostra cultura, sense defallir mai.

Bibliografia

- Rossinyol, R., 1984: "Joan Rossinyol", a Homes del Rubí d'Ahir, Comissió de Cultura del Casal d'Avis de Rubí, p. 157-164.

- Batalla, R., 2014: "L'exili catalanista a Mèxic, un aspecte de l'èxode rubinenc de 1939", Butlletí Grup Col·laboradors del Museu de Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, Rubí, juny de 2014, p. 18-35.


dimecres, 2 de desembre del 2020

La masia de Can Serra: una llarga història

 A l'altra banda de la riera, en mig de naus industrials, s'aixeca una bonica masia: can Serra. En aquesta entrada presentarem les diverses vicissituds que han envoltar aquesta casa pairal que ha acabat per convertir-se en un centre d'assessorament empresarial. Curiós fi per a una masia que havia nascut com a unitat d'explotació agrícola en temps medievals...

Can Serra el gener de 2019. Foto Jordi Vilalta

Segons Lluís Garcia (1995) el 1187 es troba esmentada com a mas dels Horts i era un alou o propietat lliure que pertanyia a Bernat d'Horta. Hem de tenir en compte que els terrenys, molt propers a la riera, eren molt adients per a aquest tipus de conreus i d'aquí (possiblement) derivà aquest cognom. El 1230, com apunta Miquel Rufé al seu llibre sobre les masies de Rubí (1984), pertanyia a Guillem dels Horts. Més tard, al segle XIV, la família va rebre un pubill, en Bernat Rovira, i a principis del segle XV la propietat passà a ser de Francesc Carreras, procedent de Sant Quirze, per la qual cosa la casa va ser anomenada durant un temps can Carreres del Molí, i és que sembla que prop del mas s'ubicava un molí, com era habitual al costat dels cursos d'aigua en època medieval.

El 1484 Macià Serra (com ens informa Lluís Garcia), que era de Puig-Reig, es va casar amb Antígona Carreras. D'aquesta manera aquest Macià fou el primer del llinatge dels Serra, que regentarien la masia fins a principis del segle XIX. Posteriorment seguiren Francesc Serra (esmentat al fogatge de 1497) i  Antic Serra com a propietaris, mentre que el 1512 la regentava Antoni Serra del Molí. El cognom Serra, com apunta Cecília Vallès (2019), és molt antic a la nostra població i durant el segle XVIII serà bastant abundant, així com també els cognoms compostos amb Serra, com Serrafossà (que prové del casament de Jaume Serra amb Montserrat, de can Fossà), Pidelaserra, etc. Segons aquesta autora, sembla ser precisament procedeix de la masia que protagonitza aquesta entrada del blog.

A la casa s'hi arribava a través del camí de Sant Muç i al seu voltant, a més del molí abans esmentat, s'ubicaven molts horts a tocar la propera riera, on ara s'aixequen naus industrials. Eren els horts de la Llana.

La masia de can Serra envoltada d'horts. Anys 80-90. 
Foto Salvador Casanovas

Al segle XVII les terres i la casa passaren a pertànyer a Antoni d'Oms i de Santa Pau, que també posseïa el castell de Rubí. Els membres de la família Serra, des de 1650, segons pensa Lluís Garcia, passaren a ser masovers.  El 1693 el masover era Pau Serra i és en aquest mateix any quan Antoni d'Oms vengué el castell de Rubí i la casa de can Serra amb el seu molí a la Causa Pia de Miquel Pasqual, un blanquer de Barcelona. Els nous propietaris realitzaren obres dins la masia, al molí i als recs que alimentaven els horts.

Joan Serra, fill d'en Pau, tenia el 1717, segons la documentació del padró d'aquell any, "un par de bueyes para la labrança y un borrico para la casa", a més d'altre bestiar. Això ens indica que, a més dels horts, el terreny de la masia disposava de més terres cultivables ja que posseïa, com veurem una mica més endavant, molta extensió de terreny.

La família Serra, a través de Miquel i posteriorment de Magí Serra, continuà regentant la masia al llarg del segle XVIII fins que, a principis del XIX, els quatre fills d'en Magí anaren a establir els seus domicilis a diverses cases del poble de Rubí, tot i abandonant aquella casa pairal. 

El 1836, amb la desamortització dels béns eclesiàstics, les terres i la masia tornaren a la família Oms. Hem de dir que al segle XIX els terrenys de can Serra eren bastant extensos. Tenint en compte el mapa cadastral de 1854, limitaven, per la part esquerra de la riera, amb la propietat de can Serra del Padró (masia ara desapareguda situada a l'actual carrer de Xile que després s'anomenaria de can Bertran) i les terres de can Rosés i ca n'Oriol i ocupaven bona part de l'actual part nord del barri de Ca n'Oriol (la zona que es troba al costat est del camp de futbol i les piscines).

Propietats de can Serra a mitjans segle XIX. 
Reelaboració del mapa cadastral de 1854 per Josep Cornella

El 1880 la masia va ser adquirida per un fabricant, Josep Altet Rovira, i va anar passant per diversos propietaris al llarg del segle XX. Un d'ells, Josep Abril, als anys 40, va restaurar la casa. Cap als 80 va tornar a ser objecte de diverses intervencions més que no feren canviar substancialment la seva estructura, però, abans que a principis del present segle l'adquirís l'Ajuntament de Rubí, es trobava en un estat una mica degradat. 

Segons la classificació de Danés i Torras, la masia pertany al tipus II-2, amb coberta a dues vessants cap a les façanes laterals. La façana principal de can Serra presenta un portal adovellat de punt rodó, molt típic de les cases pairals, tant rurals com urbanes, de la Catalunya dels segles XVII i XVIII, època precisament a la qual pertany l'estructura de la masia que comentem en aquesta entrada. Veiem que en aquesta façana principal es situa un nínxol a la primera planta, a l'esquerra de la porta d'entrada, que, segons fotografies dels anys 80, allotjava amb tota probabilitat una imatge religiosa.

Can Serra als anys 80. Foto Nova Editora

El 2009, un cop adquirit l'edifici per l'Ajuntament de Rubí, el municipi va anunciar que es convertiria en un "centre de referència empresarial en l'àmbit de l'eficiència energètica per ubicar empreses de nova creació relacionades amb la innovació i l'eficiència energètica", emmarcat dins el projecte "Rubí Brilla".

Les obres van tenir lloc entre 2011 i 2012 i el 2013 ja estava en marxa a la masia l'Oficina de Serveis a l'Empresa (OSE), especialitzada en assessorament a empreses quant a ús d'energies renovables i eficiència energètica, tal i com s'havia projectat. A l'actualitat també s'hi fan cursos sobre aquesta temàtica i ofereix ajuda a persones que volen crear la seva empresa sota aquests criteris ecològics.

Curs a l'interior de can Serra (actual OSE)
Foto Ajuntament de Rubí

Per últim, afegirem que la masia està protegida al catàleg municipal de patrimoni (fitxa P16).

La masia de can Serra és un exemple de com antics edificis que es varen concebre en la seva època per a un ús determinat s'han reconvertit actualment per ser utilitzats per altres finalitats tot i respectant la seva estructura tradicional (restaurada i readaptada) i els seus elements patrimonials.

Agraïm de manera sincera l'ajuda que ens ha donat l'amic Lluís Garcia per escriure aquesta entrada, el qual ha aportat informacions inèdites i molt rellevants.

Bibliografia

- García, L., 1995: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, març de 1995, p. 309-318. 

Rufé, M., 1984: Les masies de Rubí i la seva gent, Museu de Rubí.

- Vallès, C., 2019: "La família de Casa Serra del Molí en la documentació fiscal i censal de l'Arxiu Municipal de Rubí", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, juny de 2019, p. 2-15.

- Informació oral de Lluís García, 29 de novembre de 2020.


dimecres, 25 de novembre del 2020

Com va néixer el monument de la plaça d'Anselm Clavé

És segur que tothom de Rubí ha vist alguna vegada el monument que s'alça quasi al bell mig de la plaça d'Anselm Clavé, però molt pocs rubinencs i rubinenques potser no saben com es va arribar a prendre la decisió d'aixecar-lo.

Monument a Anselm Clavé. Foto Jordi Vilalta, 2010.

La idea inicial fou d'Antoni Parras, un destacat membre de l'agrupació coral claveriana "La Lira Rubinense", una de les més actives a Rubí en aquells moments de 1949. Feia molt poc que havia nascut la Unió Rubinenca i estaven també actives el vell "Parnaso Rubinense" i la Coral Sant Pere, aquesta vinculada a la parròquia. 

En principi la intenció era formar una comissió organitzadora formada per membres de la "Lira", així com encetar una rifa per recaptar diners. I així es varen posar en contacte amb l'alcalde Josep Fortino i amb la "Federación de Coros de Cataluña, Valencia y Baleares" per donar a conèixer el projecte de monument.

En aquells moments a la vila estaven actives tres corals més, a part de la "Lira": la Coral Sant Pere, el "Parnaso Rubinense" i la recentment creada "Uniòn Rubinense". Es va produir un debat intern dins dels integrants de la "Lira" entre els que volien que el monument fos creació exclusiva d'aquesta coral i els que advocaven perquè fos el fruit d'una col·laboració entre totes les entitats de cantaires de Rubí; aquesta segona opció és la que també defensà (i exigí) l'alcalde Fortino i preconitzà també la Federació de Cors.

Finalment es va decidir crear una Junta Pro-Monument amb la presència de representants de totes les corals rubinenques. La seva comissió organitzadora constava de 12 membres i seria presidida per Antoni Parras. Comptaria amb un representant de l'Ajuntament com a vicepresident, Francesc Ibáñez; un secretari, Joan Tresserras, de la Coral Sant Pere; un vicesecretari, Josep Tost, també de la Coral Sant Pere; dos tresorers, Àngel Paladín i Pere Vivancos, ambdós de la Unió Rubinenca; un comptador i un comptador suplent, Josep Rosés i Carles Soler respectivament, els dos del "Parnaso"; un encarregat de premsa i propaganda, Joan Raventós, de la "Lira", i tres vocals més, Pere Cornadó, Moisès Corbera i Rafael Ramos, pertanyents també a la "Lira Rubinense". La primera reunió es va efectuar el gener de 1951 i a partir d'aleshores, després de tenir un canvi d'impressions amb l'alcalde, es va començar a posar fil a l'agulla.

D'aquesta manera el mes de març d'aquell any ja es va constituir la "Comisión de Honor", composta pel batlle de Rubí Josep Fortino com a president, el caporal comandant de la Guàrdia Civil José Vera, mossèn Pere Brugal, Hug Teixidó, Francesc Güell, Antoni Bonsoms, Pau Gaju, Miquel Solà, Josep Abril, Rafael Perseguer, Josep Saltó i Vicenç Fontanals, molts d'ells persones destacables de la vila. La feina del dia a dia, no obstant, era tasca de la comissió organitzadora de la Junta Pro-Monument.

Els membres de la comissió organitzadora Pro-Monument
un cop va ser inaugurat. Foto J. Tresserras/Arxiu Marroyo

S'obrí una subscripció pública (a part de la rifa que feia temps s'havia organitzat) a fi de recaptar diners, encapçalada per l'Ajuntament i es va decidir que el monument a Clavé s'aixecaria a la vella plaça dedicada a aquest prohom coneguda popularment com "la plaça de l'Aurora" el 7 d'octubre de 1951.

Encara que la rifa no va tenir l'èxit esperat quant a vendes de números, això no va ser obstacle perquè les ganes i la il·lusió no fallessin i s'obrí aviat un concurs de projectes de cara al monument. A més, s'encomanaren unes cent medalles commemoratives amb la data inaugural prevista, es contractà una orquestra per la cercavila que es faria...

I arribà l'esperat 7 d'octubre d'aquell any. Una riada de cantaires de 46 corals procedents de molts racons de Catalunya i fins i tot de la província de Castelló inundà els principals carrers de Rubí per concentrar-se a la plaça de l'Ajuntament. Des d'aquí es varen dirigir a l'església de Sant Pere on es va celebrar un ofici de gràcies presidit per mossèn Brugal i amb les veus de la Coral Sant Jordi, per posteriorment adreçar-se tots a la plaça d'en Clavé.

La trobada a la plaça de l'Ajuntament. Foto cedida per Joan Calaf

Un cop allà, Pau Gaju, el cantaire de més edat de la població, que formava part com hem vist de la Comissió d'Honor, va destapar la làpida amb la trilogia "Progrés, virtut i amor", lemes del moviment coral claverià, que havia elaborat l'escultor rubinenc Miquel Gomita, autor del monument. El jardinet del seu voltant havien estat obra de Miquel Martínez, el jardiner municipal des de feia molts anys.

Un moment de la congregació de corals
entorn del monument. Fons Marroyo.

Tot seguit els cantaires congregats van entonar "Salut als Cantors", "Les Flors de Maig" i "L'Empordà" i s'imposaren llaçades als estendards de totes les corals assistents en memòria de l'acte.

La plaça, recentment inaugurada. Fons Marroyo

D'aquesta manera avui en dia encara podem admirar aquesta obra d'art figuratiu a la ciutat, una de les poquíssimes existents a l'actualitat i que fou obra d'una colla de rubinencs entusiastes.

divendres, 30 d’octubre del 2020

L'arribada de l'aigua corrent a Rubí, 1897

El 1897 fou un any que podríem qualificar de transcendent per a la vida quotidiana de les persones que vivien a un Rubí que feia tres anys que ja havia rebut el títol de vila (ja no era un poblet) per concessió de la reina regent Maria Cristina. El 1897 va venir a la vila, doncs, l'aigua corrent i l'electricitat, encara que el seu ús, podríem dir, massiu per part de la població, s'aniria desenvolupant gradualment. Hem de dir que abans de l'aigua corrent, els rubinencs i rubinenques es feien servir de safareigs comunals alimentats per recs que procedien de déus situades als afores (vegeu Antigues basses i safarejos públics de Rubí).

Can Corbera, una masia situada a Les Fonts, però al terme de Sant Quirze de Terrassa, fou el lloc d'on procediria aquesta aigua que tant va contribuir a elevar el nivell de vida dels nostres avantpassats en aquells temps. Aquí, ja des de temps molt reculats, se sabia de l'existència de vetes aqüíferes i el 1878 ja s'hi havien realitzat minats. Es va crear una societat anomenada "La Inesperada" (Planas i Cia) que el 1879 va aconseguir un permís per part de la Diputació Provincial per fer una canonada de conducció d'aigües a Rubí, i el 1883 ja tenim constatades dues fonts públiques, una d'elles a uns terrenys del marquès de Barberà (el major propietari de terres a la població en aquells temps) situats a l'actual plaça que porta el nom del marquès, a l'altra banda de la riera. 

Contracte de "La Inesperada".
Arxiu Família Margenat.

Aquesta companyia va patir tota una sèrie de plets judicials (per a més informació podeu consultar l'article de F. Margenat al Butlletí núm. 41 del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, titolat "De la prehistòria a SAUR. L'arribada de l'aigua corrent a Rubí i els seus antecedents històrics") fins que el 1897 Josep Margenat, propietari de Can Corbera, va comprar a l'Ajuntament de Rubí les instal·lacions de "La Inesperada", que havien estat embargades a instàncies de la Diputació de Barcelona, acabà unes obres i creà una nova companyia anomenada "Aguas de la Mina Corbera de José Margenat y Palet", a la qual el municipi va concedir la distribució del líquid element a la vila.

Josep Margenat

Margenat va adquirir les canonades per portar les aigües de les mines de la seva propietat a la població de Rubí i els terrenys per instal·lar el dipòsit redistribuidor, al carrer de Sant Muç, on després es bastiria la torre Bassas. 

El 12 de setembre de 1897 fou un gran dia a Rubí: es va inaugurar el pont penjant del Vapor Nou, la fàbrica de producció elèctrica i la distribució de l'aigua, amb la instal·lació d'un sortidor a la plaça Major (actual del Dr. Guardiet). A més, es va celebrar un banquet amb la presidència del diputat monàrquic Alfons Sala (per cert, dos anys abans s'havia estrenat la gran ampliació del vell "carrer Fondo" mercès a la seva intervenció i se li va atorgar el seu nom), l'alcalde de Rubí Sebastià Ferrer i altres diputats provincials. 

Va ser, doncs, Josep Margenat l'artífex de l'arribada del líquid element a totes les cases de la població, concretament als safareigs privats, des d'on els habitants de cada casa (en cas que no tinguessin el seu pou) la distribuirien per a les seves necessitats quotidianes.

Masia de Can Corbera, als terrenys de la qual estaven les mines d'aigua.
 Pintura de Guadalupe Villaret

L'any següent, el 1898, l'Ajuntament va vendre a Margenat 490 m de minats i 1130 m de canonades que havien pertangut a l'antiga "Inesperada" per tal d'augmentar la conducció d'aigua des dels terrenys de la masia de Can Corbera fins a Rubí, i el 1907 el propietari d'"Aguas de la Mina Corbera" va rebre del municipi la notificació d'un Reial Decret que reglamentava la inspecció i verificació periòdica i oficial de les aigües, així com del servei de comptadors i aparells de mesurament.

D'aquesta manera, al llarg de bona part del segle passat fou la família Margenat qui va controlar la distribució de l'aigua corrent a Rubí, fins que el 1976 (en temps de la legislatura de l'alcalde Manuel Murillo) se'n va fer càrrec una nova companyia: SAUR (Sociedad de Abastecimientos Urbanos y Rurales), tret del barri del Pinar, la Bastida i un petit sector situat a la carretera de Terrassa. El 1995 es va fer oficial la concessió administrativa de la distribució de l'aigua corrent a SAUR a tota la població, fins que el 2006 va ser SOREA qui faria aquesta tasca.

dimarts, 20 d’octubre del 2020

Els Torrelles, senyors de Rubí

L'any 1297 Dalmau de Sant Martí i la seva muller Elisendis van vendre el castell de Rubí a Arnau de Torrelles, amb la qual cosa s'inicia el període del senyoriu d'aquesta important família al terme de Rubí, que duraria fins a mitjans del segle XV, quan ja no serien senyors feudals de Rubí sinó només propietaris del castell i les seves terres. Cal apuntar aquí, no obstant, la possibilitat que fos en una data potser no tant antiga, ja que, com ens explica Josep Maria Vila (1993) de vegades, a l'edat mitjana, es falsificaven documents, de tal manera que aquest estudiós sospita si en realitat els Torrelles ja estaven al nostre terme com a senyors a principis del segle XIV.

Reconstrucció del primer castell de Rubí, segons Pere Bel

Hem de dir també que en aquells anys en torn al 1300 aproximadament les tres quartes parts de la propietat alodial de les terres del terme era del castell, mentre que la restant quarta part pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès. No hem d'oblidar, però que el nostre castell, com tants d'altres de la geografia catalana, estava infeudat al poderós vescomte de Cardona, a la vegada vassall del comte de Barcelona. Per altra banda, alguns terrenys de l'actual terme de Rubí eren feus de la catedral de Barcelona i és que en l'època del feudalisme les institucions religioses com monestirs, esglésies i catedrals també tenien les seves terres i vassalls. 

En aquella època l'edifici actual del castell era una domus o residència dels Rubí, des de 1233. El castell pròpiament dit, el que compraren els Torrelles, es situava al costat de l'ermita de Sant Genís, que era la seva capella castral. Sembla ser que abans de l'arribada dels Torrelles, la vella fortalesa es trobaria en cert mal estat (de fet havia estat construït al segle X o fins i tot al IX), ja que segons un document de 1328, per ordre d'Arnau de Torrelles, que no sabem si era l'Arnau que comprà el castell o el seu fill, del mateix nom, va manar a través del seu batlle, que tots els homes del terme participessin en una obra per reparar-lo.També s'ha de ressenyar que els Torrelles, al segle XIV, no vivien al castell, sinó que aquest era administrat per un saig que feia les funcions d'un masover. Pel que fa a tasques administratives del féu de Rubí, se n'ocupava el batlle.

Escut heràldic dels Torrelles

Arnau fill, que, per cert, havia participat a l'expedició a Sardenya de 1324 promoguda pel rei Jaume II, és esmentat el 1336 i el 1346 com a senyor de Torrelles i de Rubí i sabem que el 1342 va servir al rei Alfons III com a diplomàtic i militar.

Ramon de Torrelles, germà d'Arnau fill, figura com a senyor de Rubí en documents datats entre 1347 i 1383 Un nét d'aquest Ramon, amb el mateix nom, va ser l'últim senyor del castell de Rubí a principis del s. XV, a més de tenir els de Sant Boi i Castellví de Rosanes. 

El 1361 Ramon de Torrelles es va emparar (a causa d'uns plets) del casal dels Rubí (l'actual castell, com hem dit) i abandonaren el vell castrum. Més endavant, cap al 1380 els Torrelles també es varen apoderar d'alguns drets i pertinences de la casa dels Togores al terme de Rubí. 

L'actual castell, abans dels Torrelles, residència de la
família Rubí, en una foto de principis del segle passat

Cal ressenyar també que ja des dels anys 70 del segle XIV, quan els Torrelles estaven establerts a l'actual castell, va començar a formar-se un conjunt de cases al voltant de l'església de Sant Pere anomenat la Sagrera.

El 1383 uns 24 pagesos del terme del castell de Rubí es van redimir dels mals usos feudals per venda de Ramon de Torrelles, representant (com hem apuntat anteriorment) del vescomte de Cardona. Una mica més tard, el 1394, el rei Joan I el Caçador va vendre la jurisdicció del castell de Rubí a Joan de Togores, però els propietaris del vell casal i les seves seguiren sent els Torrelles, només que ara ja no tenien la jurisdicció feudal, sinó que simplement posseïen el castell com a residència senyorial. Per cert, durant el segle XV varen embellir el cos de ponent de la vella fortalesa amb finestrals gòtics i destacats grafits que representen vaixells, tot i recordant la tradició militar i marinera dels Torrelles.

Un dels finestrals del segle XV
del cos de ponent del castell

El 1424 un altre Ramon de Torrelles, últim senyor del castell, i que havia estat cambrer i conseller del rei Martí l'Humà (que regnà entre 1396 i 1410), va participar a les campanyes bèl·liques promogudes pel rei Joan de Navarra, però a canvi d'un cobrament de 100 florins d'or. 

Finalment, l'edifici passaria el 1443 als Jesualdo a través d'una sentència expedida pel rei Alfons el Magnànim. No obstant, consta que en una data tan tardana com el 1479 la família Torrelles encara tenia algunes terres a Rubí.


Bibliografia

- Margenat, F., 1982: "Notes històriques del Rubí medieval (ss. IX-XV)", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí (BGCMR), 6, Rubí, setembre de 1982, p. 119-120.

- Ollé, J., 1986: "Rubí medieval. Segles X-XV", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 57-87.

- Vila, J.M., 1993: "Estudi historico-arqueològic del castell de Rubí", BGCMR, 36, Rubí, març de 1993, p. 143-191.

- Margenat, F., 1994: "L'evolució de Rubí fins al segle XIV", a Rubí a l'Abast

- Garcia, L., 1995: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", BGCMR, 39, Rubí, març de 1995, p. 309-318.

- Casas, M., i Ponce, N., 2001: "Els llinatge dels Torrelles i les seves possessions", BGCMR, 45, Rubí, desembre de 2001, p. 15-51.

- Margenat, F., 2001: "Els Torrelles i el castell de Rubí", BGCMR, 45, Rubí, desembre de 2001, p. 9-14.

divendres, 4 de setembre del 2020

La fabricació d'armes a Rubí durant la guerra civil: uns apunts

En esclatar la guerra civil a casa nostra, el juliol de 1936, els anomenats Comitès de Milícies Antifeixistes (CEM), formats per partits d'esquerres, ostentaren aviat el poder "de facto" a moltes localitats i passaren a controlar tot allò referent a l'ordre públic, temes bèl·lics i subministres. Paral·lelament, els diversos comitès d'empresa (molts controlats per la CNT, la Confederació Nacional del Treball, un sindicat de natura anarquista) iniciaren una pràctica de col·lectivitzacions d'empreses, promogudes pels Comitès de Milícies. Es formaren, doncs, les diverses "col·lectives", agrupades en rams de producció.

Algunes d'aquestes fàbriques col·lectivitzades serien destinades a la fabricació de material bèl·lic. No obstant, el 7 d'agost del 1936 la Generalitat crearia una Comissió d'Indústries de Guerra, dirigida per Josep Tarradellas, per tal d'organitzar i coordinar una producció armamentista a fi de portar a terme la defensa de la República en front dels sublevats, que duraria fins l'agost de 1938, quan aquesta tasca passà al govern central de Madrid.

Així, entre els mesos d'agost i setembre de 1936, moltes fàbriques i tallers de la nostra vila passaren a ser destinats a la fabricació de material bèl·lic dia i nit, possiblement de manera coordinada amb el CIG ( i és que aquesta comissió només gestionava de manera directa 15 centres a Catalunya, cap d'ells a Rubí). Fins i tot es varen fondre les campanes de l'església de Sant Pere a fi de poder complir aquest objectiu. Malgrat l'aparició de la Comissió d'Indústries de Guerra, no obstant, continuaren tenint un gran protagonisme els Comitès de Milícies, que en la pràctica i fins la seva dissolució per la Generalitat l'octubre d'aquell any, eren qui ostentaven el poder "de facto" en moltes localitats catalanes. 


Granades de morter fabricades a les actuals naus de l'Escardívol.
Foto Pere Bel.

La Col·lectiva de Mecànics, Serrallers i Ferrers de Rubí era l'entitat que tindria cura de manera directa del procés de fabricació dels elements militars i fou creada dins les naus del Rubí Industrial (actual Complex Escardívol), que havien passat a mans dels seus obrers. El delegat de la Col·lectiva era Ramon Solsona, fill del prestigiós serraller local Martí Solsona i actiu militant de la CNT, i estava formada per Artur Canela, Lluís Girbau, Josep Marsal, Miquel Palau, els germans Pons, Josep Puig, els germans Martí i Josep Solsona, Silvestre Torra i Carles Valls. Ramon Solsona el 1938 esdevindria el president de la Junta de la Metal·lúrgia de la CNT local. 

Abans de parlar de la fabricació d'armament en diverses indústries col·lectivitzades, hem de dir que a la casa Ymbert, que en un primer moment va passar a mans del POUM, un dels partits que integrava el Comitè de Milícies de Rubí, un conjunt de voluntàries elaborava roba per als milicians que eren al front.

Les naus de Rubí Industrial eren el lloc més important de fabricació d'armament a Rubí, especialment a partir de finals del 1937. Hem de dir, abans de tot, que es té constància de l'existència d'un túnel soterrani d'assecat que es feia servir de refugi per als treballadors. Les obres per fer un refugi com a tal, com ens indica l'historiador Eduard Puigventós, van ser executades per la XII Brigada Internacional (la Garibaldi) a finals de 1938. 


Actual nau nord de Rubí Industrial, on es fabricava armament a la guerra civil. 
Foto Jordi Vilalta, 2009

A Rubí Industrial es feia gran part del procés de fabricació de granades de morter del calibre 86, que en el llenguatge dels col·leccionistes són anomenades "de model alemany", ja que s'inspiraven en prototipus alemanys i italians, curiosament. El model fabricat a la nostra població portava el número identificatiu 58. Aquí es feia el tornejat, el roscat i el muntatge, mentre que la cua de cada projectil procedia de Manresa. Les granades, un cop elaborades, es traslladaven a Barcelona, on serien carregades d'explosiu. Segons ens indica l'estudiós local Pere Bel, a Catalunya s'han trobat granades fabricades a Rubí a diversos llocs.

Però el material més interessant que es fabricava a Rubí, ja des de finals del 1937 i durant el 1938, era el que es faria servir per al muntatge dels avions (caces) anomenats "xatos" (Polikarpov I-15), equipats amb dues metralladores lleugeres. Durant la guerra, a Catalunya es va crear el SAF (Servei d'Aviació i Fabricació), amb diverses seccions territorials, El SAF-10 era, entre finals de 1937 i durant el 1938, a Rubí, situat a les naus del Rubí Industrial i a la casa Ymbert, encara que segons les recerques de Puigventós és molt possible que fos la fàbrica d'Antoni Gimó, al passeig de Prat de la Riba (molt més a la vora del Rubí Industrial), i no la casa neogòtica del costat de la popular plaça del "Domènech".

El SAF-10 va ser dirigit en un primer moment per Tomàs López i posteriorment per Jaume Miralles, i tenia com a objectiu la fabricació de maquinària militar aeronàutica, mentre que el SAF-3/16 (resultat de la unió de la SAF-3 i la SAF-6) s'ubicava a Sabadell, on hi havia un aeròdrom molt actiu. Es tractava de protegir les poblacions, entre elles Rubí, de possibles incursions de l'aviació franquista i italiana (aliada dels sublevats). 

                                                       Un Polikarpov I-15. Font: Viquipèdia.

El treball dels mecànics rubinencs que fabricaven les peces per muntar, els "xatos" era supervisat per enginyers militars espanyols de la Subsecretaria d'Armament, traslladats aquí amb les seves famílies (un dels responsables era José Esparza Millán) i també soviètics. Tot es feia en absolut secret.

A les naus del Rubí Industrial es rebien les peces desmuntades del caça per acoblar i s'hi fabricava el tren d'aterratge. En suma, s'iniciava el muntatge bàsic del Polikarpov I-15.

Els indicadors de vol possiblement eren elaborats a l'altre centre connectat amb el SAF-10, la fàbrica d'en Gimó si ens atenem a les recerques de Puigventós, o la casa Ymbert segons Pere Bel. 

                                                               
                                               Elements aeronàutics fabricats a Rubí. Col. Pere Bel.

A més d'aquests dos punts de fabricació d'armament, hem de destacar que també "els Timbres", que, com moltes altres indústries al començament de la guerra havia passat a mans dels comitès obrers, es dedicava a fabricar material militar dia i nit, els 7 dies de la setmana. Lamentablement, no tenim informació sobre quin tipus d'element bèl·lic es tractava.

No vull acabar aquesta entrada sense agrair la gran ajuda que m'ha prestat l'historiador local Eduard Puigventós sobre molts aspectes.


Bibliografia

- Garcia, L., 1989: "Què passà a Rubí, durant la guerra?", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí (BGCMR), núm. 32, Rubí, març del 1989, p. 43-48.

- Moro, A., i Rialp, A., 1989: "Impressions infantils de reraguarda. Les Escoles Ribas de Rubí, 1936-39", BGCMR, núm. 32, Rubí, març del 1989, p. 49-60.

- Margenat, F., i Arís, F. X., 1989: "Documentació de l'arxiu corresoponent al Comitè Local de Milícies Antifeixistes (1936)", BGCMR, núm. 32, Rubí, març del 1989, p. 61-66.

- Batalla, R.: "Evolució social i política (segles XIV al XX)", a Rubí a l'Abast. 1. Ciències socials, Rubí.

- Bel, P. A., 2003: "Ferrers i ferreries de Rubí: la seva història", BGCMR, núm. 47, Rubí, p. 61-66.

- Bel, P. A., 2017: "La indústria aeronàutica republicana a Rubí", BGCMR, núm. 69, Rubí, desembre de 2017, p . 18-21.

- Vilalta, J., 2017: "Els Timbres", BGCMR, núm. 69, Rubí, desembre de 2017, planes de publicitat.


dilluns, 17 d’agost del 2020

Molins medievals de Rubí

A l'edat mitjana un dels aliments essencials, a més dels llegums, era el cereal. La farina, que serviria per al pa i l'elaboració d'altres menges, era resultat de l'acció de molins que es situaven prop dels cursos d'aigua, d'on extreien l'energia per moure les seves moles. A Rubí un dels emplaçaments era com podreu endevinar fàcilment, la riera, de la qual o dels seus brolladors capturaven l'aigua necessària, encara que també tenim constatat algun al costat del torrent de Xercavins. Per això, a més de fer farina, també regaven els horts adjacents amb l'aigua de les seves basses.

    Molí de la Bastida, actualment

Els trobem esmentats als documents medievals amb la paraula mulino, la qual fa referència al molí hidràulic, és a dir, mogut per la força de l'aigua. Per tant, disposaven d'un enginy per tal d'embassar el líquid element, atès que no sempre corria la suficient aigua per la riera o els torrents. També podria ser que, a causa de l'inestable règim pluviomètric del Mediterrani, com apunta l'historiador Juanjo Cortés (2008), que funcionessin només durant la temporada de pluges (és a dir, cap a la primavera i a la tardor). El conjunt era format per una resclosa, la sèquia i la bassa i estava impulsat per rodes d'eix vertical. Al llarg dels segles de l'edat mitjana, no obstant, aniran esdevenint més complexos.

Hi havia dos tipus de molins, segons Lluís Garcia (1995): el d'alimentació inferior o horitzontal (el més utilitzat), en el qual les pales eren empeses per l'energia de l'aigua que passava per sota la roda, i el d'alimentació superior, més complex, en què l'aigua queia sobre la roda i la feia girar amb el seu pes.

yyyy

Esquema d'un molí de tradició medieval. Dibuix de Raúl Ferreira.

Es molien cereals, però també faves i mill, i en èpoques de penúria es barrejaria el blat i l'ordi amb les faves i el mill per tal d'elaborar la necessària farina.

A casa nostra i també a Rubí trobem documentats molins especialment a partir del segle X i la primera meitat del XI, i eren compartits per diversos pagesos. Atès que eren un element importantíssim per a l'alimentació de les persones, la propietat, com podeu imaginar, era dels senyors feudals, que en tenien el monopoli: el castell i, especialment, el monestir de Sant Cugat, però també algun aloer o camperol lliure de servituds i fins i tot la catedral de Barcelona.

Així, el 1120, en la confirmació dels béns i possessions del monestir de Sant Cugat a la nostra actual població, feta pel papa Calixte II, s'esmenten els molins que es troben al terme del castell de Rubí. Hem de tenir en compte que aquesta demarcació no coincideix en res amb el terme municipal tal i com el coneixem avui en dia. Fins i tot alguns dels molins no passaran a formar part del Rubí actual fins al segle XIX. 

Al segle XIII totes les propietats dels molins ja estaven plenament consolidades i als documents ja no apareixen dades pel que fa a compres i vendes, cosa que sembla provar que es deixarien de construir de nous.

Segons Garcia, dels següents molins: Viula a la Bastida (segle X); el del castell de Rubí, també del segle X; el dels Bessons (segle XI); el de Bonassenchs (segle XII), que possiblement era el de l'alou de Xercavins, i el de Roquers (o d'en Calopa), del segle XIII. Vegem-los amb una mica més de deteniment.

Molí Viula (o de la Bastida)

D'aquest molí encara avui en dia se'n conserven dues voltes del segle XIII, a la rotonda propera al Mc Donalds. Servia per obtenir farina i es troba documentat des del segle X, concretament l'any 994, amb el nom de Viula; poc després és esmentat a un document de 1140, on es diu què la catedral de Barcelona, que potser seria la propietària del molí, el deixaria temporalment en mans del clergue de l'església de Sant Pere (Ollé, 1986).


Arcades medievals del Molí de la Bastida, 2014. Foto Jordi Vilalta

Ja al segle XIV trobem com a propietari Arnau Ça Bastida (és a dir "de la Bastida" en català medieval, que era molt semblant al mallorquí actual), i el 1370 sabem que el moliner es deia Vidal (Lluís Garcia, 2020).

Molí del castell de Rubí

Documentat ja al segle 996, aquest molí fariner era un dels serveis que oferia el senyor del castell, malgrat que en aquella època aquest es trobava força lluny del seu emplaçament actual (al costat de les runes de l'ermita de Sant Genís). El document en qüestió és un plet entre el monestir de Sant Cugat i el propietari del molí, Seniofred (fill de Girne), que era el senyor del castell de Rubí. Seniofred (o Sunifred com també surt esmentat en altres llocs) pretenia utilitzar les aigües del torrent de Xercavins per a fer funcionar aquest molí, que, per cert estava situat on ara es troba la fàbrica Pich Aguilera, a l'altra banda de la riera. Normalment era alimentat per les aigües del torrent de can Ramoneda, que passava per darrera del castell per unir-se al de Xercavins.

Un document de 1043 ens descriu la compra (entre altres béns) de la tercera part d'un molí que va fer Ramon Seniofred  fill de l'anterior Seniofred, i la seva mare Engilrada a Guillem Ermemir i la seva esposa Ricarda. Sembla ser que el senyor del terme de Rubí tenia necessitat de l'energia que proporcionaven aquests enginys.

A finals del segle XIX el molí del castell es va vendre a l'empresa de Pich Aguilera ("la Seda") per utilitzar-lo com a font d'energia el'ectrica de la fàbrica, fins que va desaparèixer.

Molí dels Bessons

L'any 1047 es troba documentat com a Bezonibus, pertanyent a l'abat del monestir de Sant Cugat. És molt possible que es tractés de dos molins junts i d'aquí la denominació "dels Bessons".  Els monjos santcugatencs normalment arrendaven el molí a terceres persones, fins que el 1290 els van vendre a Pau d'Alberich, juntament amb el mas.


El Molí dels Bessons, abans de la Rierada. Foto Bartomeu Cucurull.

Els molins de Guillem Xercavins

El senyor Guillem Xercavins, el 1172, entre moltes altres possessions, tenia un molí "nou" i un altre anomenat "de Bonassencs", els dos d'ubicació desconeguda. Xercavins era un senyor alodial, no sotmés a cap jurisdicció feudal, i tenir un o dos molins volia dir poder irrigar sense estar sotmès a cap altre que en tingués.

Molí de Turricella (de la Noguera)

Pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Campanyà, el document més antic que l'esmenta és del 1234, en el qual Guillem de Noguera va perdre els drets de moldre gra en benefici del monestir de Sant Cugat del Vallès. Una mica més tard, el 1252, Gilabert de Noguera va reclamar el molí i els seus béns a l'abat santcugatenc, propietari de la instal·lació.

Durant la primera meitat del segle XIV fou Arnau de Turricella qui se'en feu càrrec. Seguia, no obstant, pertanyent al monestir de Sant Cugat. El 1299 Turricella va establir a Jaume de Noguera (de Sant Cugat del Vallès) el molí, que en aquell moment estava situat ara dins la parròquia de Sant Pere d'Octavià, però al costat de la riera de Rubí. El 1337 surt esmentat com a molí de Ça Noguera (la Noguera), pertanyent a la pabordia major del cenobi santcugatenc, i s'establi, juntament amb el mas, a Guillem Sabater. El 1346 Arnau de Turricella i la seva dona Berenguela el donaren a Pere de Burriana, juntament amb totes les seves instal·lacions. Una de les condicions era que havien de moldre de franc tot el blat que li subministrés el monestir, així com cuidar del seu manteniment. 


El desaparegut molí de la Noguera. Foto Família Padrós-Sucarrats.

Finalment, i dins del període medieval, hem de dir que el 1402 Agnès Alberich i Antoni Janer arrendaren el molí a Pere Dalmau. No obstant, malgrat aquests canvis d'arrendataris, la propietat sempre havia estat en tot moment del monestir de Sant Cugat, encara que els posseïdors, com hem vist el podien traspassar a altres persones. 

Molí del mas Roquers (d'en Calopa)

Estava situat a la quadra (territori pertanyent a la jurisdicció d'un castell) de Canals-Roges, a la parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix. Del castell de Canals encara se'n conserva una imponent paret. 

El 1244 els monjos del monestir de Sant Cugat, que eren els senyors feudals que dominaven sobre aquesta quadra, assignaren al benefici de Santa Maria les terres i el molí del mas Roquers, situats a la parròquia de Sant Pere de Rubí. Un benefici era una entitat jurídica depenent d'una institució eclesiàstica, en aquest cas el cenobi de Sant Cugat, que podia tenir rendes procedents de béns immobles i altres fonts d'ingressos. Poc després el molí i les terres tornarien a passar a dependre directament del monestir i després serien assignades de nou al benefici.

El Moli d'en Calopa, afectat per la rierada. Foto Bartomeu Cucurull.

No cal dir que aquest molí, igual que tots els altres que hem esmentat en aquesta entrada, llevat de les arcades que encara conservem del de la Bastida, han desaparegut totalment. El cop de gràcia fou en la majoria d'ocasions la rierada del 1962. No obstant, formen part ineludiblement de la nostra història.

Bibliografia

 - Merino, Joan Miquel: "Sant Pere de Rubí a través de la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII" (I), Butlletí Grup Col·laboradors del Museu de Rubí  (BGCMR), núm. 6, Rubí, setembre de 1982, p. 114-118.

- Merino, Joan Miquel: "Sant Pere de Rubí a través de la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII" (II), BGCMR, núm. 10, Rubí, setembre de 1983.

- Ollé, Josep: "Rubí medieval. Segles X-XV", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, 1986, p. 57-87.

- Rufé, Miquel: Les masies de Rubí i la seva gent, Rubricata (sense any de publicació).

- Garcia, Lluís: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", BGCMR, núm. 39, Rubí, març de 1995, p. 309-318.

- Cortés, Juan José: "Un document d'adquisició de patrimoni feudal per part de la família Sunifred de Rubí l'any 1043", BGCMR, núm. 52, Rubí, 2008, p. 44-53.

- García, Lluís: "Les masies desaparegudes de Rubí", Rubí, 2020, en premsa.

divendres, 24 de juliol del 2020

La riquesa arqueològica del barri de la Plana del Castell

El barri de la Plana de Castell, que va començar a ser edificat a principis del segle XX, compta amb una certa riquesa arqueològica que ha contribuït a explicar alguns detalls de l'evolució de la nostra comunitat al llarg dels últims segles abans de la nostra era, en el procés de canvi entre el món iber i la nova realitat imposada pel conqueridor romà.

Hem de tenir en compte que al segle III aC existia un assentament indígena al turonet del castell (que sembla datar probablement de finals del segle VI aC), que es complementava amb una sèrie de conjunts de sitges o forats per emmagatzemar cereals, els quals són molt més abundosos a la zona de Can Fatjó.

La zona que tractarem en aquesta entrada es trobava compresa entre el poblat situat al castell i el curs de la riera, que en aquells temps i fins a mitjans del segle XIX es trobava molt més a l'est, formant un meandre que discorria pels actuals carrers de Joaquim Blume i del Gimnàs. Aquest curs d'aigua sempre ha estat importantíssim en la nostra història: a més de ser una font de subministrament del líquid element, ha servit al llarg del temps com a via de comunicació.

Plànol de les diverses troballes iberes i romanes efectuades al barri de la Plana del Castell, segons J. Vilalta, 2008.

Així doncs, durant els segles XX i XXI diverses empreses arqueològiques i també erudits locals com Francesc Margenat i d'altres han efectuat troballes en punts dispersos del barri que indiquen un poblament humà entre els segles III i I aC.

Tot seguit indicarem per èpoques els diversos llocs de la zona on han aparegut restes d'època ibera i romana.

Segle III aC

Quant a troballes del segle III aC, hem d'esmentar les efectuades al carrer del Castell, números 29-31, el 2003, quan es van edificar en aquest indret uns blocs d'habitatges. L'arqueòloga que dirigia els treballs hi va trobar un mur datat en aquest segle amb ceràmica grega molt més antiga que procediria del turó del castell, on es trobava el poblat. Sembla ser que aquest mur s'hauria construït per tal de delimitar l'assentament situat al seu damunt, però que en un moment posterior hauria cedit. Per tant, en aquesta època a l'actual carrer del Castell es situarien uns contraforts del nucli humà que s'ubicaria on ara es troba la fortalesa. També cal dir que molt prop del mur també va sorgir en aquesta campanya d'excavacions una estructura de combustió (o forn) datat de la mateixa època.

Excavacions del 2003. Arxiu GCMR-CER

El 2004 van tornar a haver excavacions, però a un punt una mica més al sud, al carrer del Castell, números 7-11. Les restes trobades dataven entre els segles V i I aC i es tractava de ceràmica ibèrica i també de fora del país, la qual hauria estat arrossegada des del turó del castell, com també havia passat en el cas anterior.

Segles II i I aC

Al segle II aC el poblat situat entre el castell i Can Fatjó es va anar despoblant i els habitants es varen desplaçar cap a la zona actualment ocupada pel barri de la Plana del Castell. Estem parlant d'una àrea delimitada al nord pel carrer del Pont, a l'oest pel carrer del Castell, a l'est pel passeig de la Riera i al sud pel torrent de Xercavins. D'aquesta mateixa època d'han datat algunes restes també a la zona del centre de Rubí, concretament al voltant de l'església de Sant Pere i del carrer de Xercavins.

Analitzem de manera resumida els principals punts del barri on han aparegut restes datades en aquests dos últims segles abans de la nostra era.

Al carrer del Castell, 29-31 (el mateix lloc del qual hem parlat abans) van sorgir el 2003 materials com ceràmica de vernís negre, fragments d'àmfora ibèrica, vidre, ferro, ossos... I hi hem d'afegir també les restes recuperades al mateix indret per Francesc Margenat i que es troben al magatzem del Museu de Rubí, consistents bàsicament en ceràmica ibèrica i romana.

A la cantonada entre el carrer del Castell i el del Pont, a un lloc molt proper a la fàbrica Supersond, el 1985 es van descobrir fragments de ceràmica pertanyents a àmfores romanes i ibèriques, i també alguns trossos de teula romana.

Si ens dirigim a la plaça del Marquès de Barberà, hem de dir que Margenat hi va trobar fa bastant temps fragments de ceràmica de vernís negre del tipus campaniana A, àmfora romana i ibèrica, i una capa de cendres a la part nord d'aquest espai.

Al passeig de la Riera, número 105, cantonada amb el carrer de la Parellada, es va practicar un forat al jardí de la casa de la família Coll que va donar com a resultat l'aparició d'uns murs acompanyats per ceràmica de vernís negre, una àmfora romana, terrissa ibera i un petit fragment de tubet de coure.

Àmfora trobada al passeig de la Riera, 105.
Arxiu GCMR-CER

Un altre punt és el que es troba a la cruïlla entre els carrers de Santa Teresa i del Castell, prop del lloc on es van fer les excavacions del 2004 abans ressenyades. Ens referim a la troballa de diversos fragments d'àmfora romana i ibera, que es conserven al magatzem del Museu de Rubí.

Al carrer de Pau Casals, prop de la cantonada amb el del Molí, van sorgir un conjunt de fragments ceràmics que varen permetre reconstruir gran part d'una àmfora romana del tipus Dressel 1C, així com restes d'altres contenidors de la mateixa època acompanyats de ceràmica de vernís negre i altres bocins de terrissa de procedència itàlica.

Àmfora romana trobada al carrer de Pau Casals.
Foto Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Segle I dC

Al carrer del Pont, Francesc Margenat va localitzar un fragment de nansa d'àmfora romana pertanyent al segle I dC. Així mateix, entre aquest carrer i el passeig de la Riera, es van localitzar restes d'un petit bol de vidre romà així com una moneda romana de bronze molt desgastada.

En conclusió, com ja hem avançat anteriorment, hem de dir que aquesta zona del terme de Rubí va conèixer un poblament humà durant els segles II i I aC, que es molt possible que procedís d'un despoblament gradual de la zona del turó del castell i de Can Fatjó.

També es va començar a ocupar la zona al voltant de l'actual església de Sant Pere.

No obstant, comptem encara amb molt poques dades i molt poques excavacions efectuades per poder donar una visió més propera a allò que en realitat va succeir al que ara és Rubí durant aquell període de la nostra Història.

dimarts, 21 de juliol del 2020

Mamífers prehistòrics de Rubí

Ja vam publicar fa uns anys una entrada que tractava sobre els fòssils de Rubí, en la qual fèien una resumida descripció, basada en l'interessant treball de Jordi Simó publicat al Butlletí del Centre d'Estudis i del GCMR núm. 49 (2005), de les principals restes vegetals i animals trobades per diversos jaciments de la nostra localitat.

Aquí parlarem d'un aspecte més concret, referent als mamífers extingits que es passejaven pel Rubí d'ara fa entre 20 i 15 milions d'anys aproximadament, concretament del Miocè inferior, que és l'etapa de la qual més fòssils han aparegut al nostre terme.

Segons ens explica en Jordi Simó, el clima que hi havia en aquells temps  era més càlid i humit que l'actual, i hi abundaven praderes, boscos i aiguamolls.

Tot seguit, classificarem els diversos fòssils de mamífers trobats a Rubí per ordres.


Proboscidis

A aquest ordre taxonòmic pertanyen els actuals elefants. Al jaciment de Can Pi de Vilaroc han aparegut restes de Gomphoterium angustidens (també anomenat Trilophodon angustidens), una mena de mastodont originari d'Àfrica. Podien mesurar fins a 3 metres d'alçada fins a la seva creu.

Gomphoterium angustidens. Font: pinterest.es

Perissodàctils

Tenen un nombre de dits imparell i el del mig és més gran que els altres. Són d'alimentació hervíbora. A aquest ordre pertanyen els èquids (cavalls, ases...), els rinoceròtids, els tapírids... Pel que fa a Rubí, a Can Calopa ha aparegut restes d'Anchiterium aurelianense, una mena de cavallet petit com un gos.

Anchitherium aureliansense. Il·lustració de Roman Ievseiev.

Pel que fa a rinoceronts, en aquesta època sembla que encara no tenien les característiques banyes. També del jaciment de Can Calopa comptem amb l'espècie Brachypotherium aurelianense, que era de petites dimensions i de costums amfíbies, semblant a un hipopòtam.

Brachypotherium. Font: memim.com

El 1887, també als estrats de Can Calopa, aparegué una mandíbula i restes de costelles d'un exemplar d'Aceratherium (un altre rinoceront sense banyes, però amb dents incisives molt grans, per poder tallar plantes).

Aceratherium. Font: Wikipedia.

Artiodàctils

A diferència dels perissodàctils, aquests mamífers presenten un nombre parell de dits. També són hervíbors. Estem parlant d'animals com vaques, cérvols o porcs.

Entre els fòssils del terme de Rubí, hem de fer esment d'un petit artiodàctil semblant a una llebre o conill, el Cainotherium miocenicum, les restes del qual han sorgit a Can Calopa, l'Infern, Can Pi de Vialorc i el Fallol.

Cainotherium. Font: prehistorico.fandom.com

No podem deixar d'esmentar tampoc una mena de porquet (de la família dels suids), els fòssils del qual han aparegut a Can Calopa. Ens referim a Aureliachoerus.

Aureliachoerus.
Font: faluns-loire.pagesperso-orange.fr

A Rubí també tenim constància de cèrvols prehistòrics: Amphitragulus boulangeri, Logomeryx sp i Procervulus dichotomus (aquest amb unes petites banyetes), tots a Can Calopa.

Procervulus dichotomus. Font: pinterest.es
Carnívors

Mengen carn i disposen d'una dentadura apropiada per tallar-la. Dins d'aquest ordre destaquem, pel que fa a la família dels mustèlids (actualment ens referim a toixons, les musteles, les fures o les martes entre d'altres), uns fòssils apareguts al terme de Rubí pertanyents a l'espècie Ischyrictis zibethoides (Can Pi de Vilaroc) i Stromeriella franconica (Can Calopa). També de Can Calopa tenim constància de la troballa de restes d'un carnívor semblant a l'actual geneta.

Altres fòssils de mamífers carnívors trobats a Rubí, també al fructífer jaciment de Can Calopa, pertanyen al gènere Felis (del qual formen part els gats, els lleons, els tigres...).


Lagomorfs

Tenen dos parells d'incisius a cada mandíbula recoberts d'una capa d'esmalt. Parlem de llebres i conills pel que fa a animals actuals. 

A Rubí hem de destacar la troballa de restes de les espècies Lagopsis peñai i Prolagus vasconiensis als jaciments de Can Calopa i de Can Pi de Vilaroc.


Rosegadors

Són petits mamífers de potes curtes i incisius llargs dels quals només els superiors estan recoberts d'esmalt. Ens referim actualment a rates, ratolins, esquirols... A Rubí tenim constància de la troballa de l'espècie fòssil Heteroxerus rubricati, una mena d'esquirol.