divendres, 29 de setembre del 2017

El moviment coral a Rubí: un petit resum de la seva història

Josep Anselm Clavé, poeta, polític i músic, al qual Rubí té dedicada una plaça, fou el promotor de les corals d'obrers a mitjan segle XIX, que integraren un bon contingent de treballadors masculins de les incipients fàbriques, sobre tot tèxtils, que aparegueren per Catalunya. Tenia una visió progressista i estava compromés amb la llibertat i la justícia social. Va crear el 1850 "La Fraternidad", la primera coral de treballadors que aparegué a l'estat espanyol.

Pocs anys després, a la població de Rubí, el 1860, va néixer la primera associació coral amb el nom d'El Laurel Florido, al café de cal Boniquet (a l'actual carrer de Sant Joan).

El 6 de novembre del 1863 es va fundar El Parnaso Rubinense, la que més ha durat a la història del moviment coral rubinenc, ja que es va mantenir activa fins a 1973. Es va formar al cafè El Jardín, actual Casino Espanyol, i el 1864, els membres d'El Laurel Florido es van adherir a la nova agrupació.

El Parnaso Rubinense el 1933. Foto procedent d'Emili Soler.

El 1883, al Centre Democràtic Republicà, que aglutinava les forces que avui en dia consideraríem d'esquerres, es va crear l'associació coral Los Obreros Rubinenses, que fou disolta el 1939, amb la victòria de Franco.

Coral Los Obreros Rubinenses el 1899. Fons Marroyo

El 1903 fa acte de presència la Coral Antigua Amistad. No se sap el període d'activitat d'aquest grup, però es creu que va ser molt curt.


Estendard de la Antigua Amistad. Fons Marroyo

Ja en època franquista, continua El Parnaso, però entre el 1945 i el 1946 està activa La Colla de la Punxa, amb els seus pupurris sobre l'actualitat rubinenca.

El 1946 van néixer dues corals més: la Coral Sant Pere, fins el 1963, i La Lira Rubinense, que durà fins a principis dels anys 60.

Benedicció  de l'estendard de la Lira Rubinense, 1976. Fons Marroyo

I esmentem finalment la que encara es maté activa actualment, la Coral Unió Rubinenca, que va néixer el 1949 composada per antics cantaires de Los Obreros Rubinenses, de La Colla de la Punxa i de la Lira Rubinense, i que va tenir com a objectiu reflectir de manera inequívoca l'obra de Josep Anselm Clavé, com ens comenta Joan Sutrias en el Butlletí  núm. 54 del GCMR-CER (maig de 2010).

Coral Unió Rubinenca el 1951. Foto Eulàlia Turu (Fons Marroyo)

El 1951 es va inaugurar la plaça i el monument a Josep Anselm Clavé, amb l'assistència d'un gran nombre de corals de tot Catalunya.

Monument a J. A. Clavé

L'existència de totes aquestes agrupacions corals forma part del patrimoni musical de la ciutat, que algun dia hauria de ser tingut en compte quan a la difusió i protecció del patrimoni immaterial. I també del material, ja que cal conservar adequadament els estendards i altres elements que han format part de la tajectòria de cadascuna d'aquestes entitats, comptant també amb el monument a Josep Anselm Clavé que tenim a la plaça del mateix nom.

Per a més informació, podeu consultar el Butlletí del GCMR-CER núm. 54, de maig de 2010, disponible a la Biblioteca Mestre Marti Tauler i al local del CER.


divendres, 22 de setembre del 2017

Els morts de la rierada

S'apropa el dia en què commemorarem el 55 aniversari de la rierada de Rubí, que va marcar una fita en la nostra memòria col·lectiva. Allò més tràgic no fou la desaparició d'indústries, infraestructures o edificis, sinó, la quantitat de víctimes humanes que comportà. Com diu Eduard Puigventós, en el seu article publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 58 (setembre de 2012), "la part més crua de la realitat no parteix de les fotografies que podem veure o els testimonis que podem escoltar, sinó, justament, del silenci d'aquells que desaparegueren enmig del brogit i la força de les aigües".

Injectant formol a un cadàver. Foto J. Feliubadaló (Arxiu Roset/AMR)

Aquest historiador rubinenc, després de feixugues i àrdues investigacions, encarregades per l'Arxiu Muincipal de Rubí, va aconseguir estrablir la llista de les persones de Rubí mortes a causa de la rierada del 1962. D'aquesta manera, segons l'estudi publicat al nostre Butlletí 58, són 255 les víctimes de la catàstrofe (211 d'elles amb nom i cognoms que podrien augmentar en 44 més si tenim en compte el global de no identificats a tot el Vallès). És una quantitat inferior a la que sempre s'havia sospitat (500, 800 o fins i tot 1.000). D'aquestes 211 víctimes identificades, hi ha comptabilitzats 106 morts i 105 desapareguts. Cal dir que Rubí fou la segona població de la zona afectada amb més morts després de Terrassa, però la primera quant a percentatge sobre els habitants totals.

Taüts al cementiri. Foto J. Feliubadaló (Arxiu Roset/AMR)

Les tasques d'identificació dels cadàvers trobats es feia al cementiri de Rubí, on s'anaven dipositant a l'espera que fossin reconeguts pels familiars. No obstant, es van trobar molts cossos al mar, especialment a la zona de les costes tarragonines, els quals eren enterrats a les poblacions on eren desembarcats.

Pel que fa a les zones afectades per la rierada, al barri de l'Escardívol, desaparegut totalment la nit del 25 de setembre de 1962, hi havia unes 50 cases, on hi residien 176 persones; al carrer de la Riera eren 96 els veïns, mentre que a la zona de Can Fatjó més propera a la riera habitaven 331. Segons Puigventós no eren molts els no empadronats; possiblement un 10 % més.

Zona arrassada per la rierada. Extret del video "La rierada de Rubí pam a pam"

Les cases de l'Escardívol i de la Font de la Via no eren barraques com s'ha dit alguna vegada, sinó cases d'autoconstrucció que no pogueren resistir l'embat de les aigües.

Cases de l'Escardívol. Extret del video "La rierada de Rubí pam a pam"

Quant a la procedència geogràfica de les víctimes, hem de dir que tant hi havia immigrants d'altres zones peninsulars (a la llista publicada al Butlletí hi ha majoria de cognoms castellans) com del "Rubí de tota la vida". Llevat de la zona de Can Fatjó, on la majoria eren procedents de la zona andalusa, a l'Escardívol i el carrer de la Riera abundaven els nascuts a Rubí i a la resta de Catalunya, fills molts d'immigrants establerts amb anterioritat a la vila.

dilluns, 11 de setembre del 2017

Publicacions catalanistes del Rubí d'abans de la guerra civil

En aquesta entrada parlarem de tres publicacions que aparagueren a Rubí abans de la guerra civil i que podem considerar com a catalanistes, si bé cal dir que en aquelles èpoques aquest sentiment no era tan viu com en l'actualitat. De fet, l'independentisme era una ideologia totalment minoritària.

SABA NOVA (1918-1936)

Era un setmanari que tenia la seva redacció en dos locals: un al carrer de Salvador Seguí (actual de Sant Cugat) i un altre que es situava al carrer de Virgili. Sempre fou imprès a la impremta Casanovas. El seu ideari era catalanista i, podíem dir, de centre (assimilable a l'actual PDCat). Estava escrit totalment en català i sabem que a principis dels anys 30 estava dirigit per Gabriel Serra (germà de Josep Serra, conservador del Museu de Rubí, i de Maria Serra, una activista catalanista exiliada posteriorment a Mèxic).


Hi col·laboraren, entre d'altres, Miquel Martines, Joan Rossinyol (exiliat també a la postguerra) i Ramon Serra.

ENDAVANT (1921-1936)

El seu caire era catalanista moderat i catòlic (possiblement el podríem assimilar actualment, en certs aspectes, a la desapareguda Unió Democràtica). Fou fundat pel Dr. Josep Guardiet i el director fou sempre en Remigi Brustenga, molt vinculat a la parròquia i regidor de Defensa Ciutadana, un partit de dretes.


La redacció estava situada al Casal Popular i era imprès a la imprema Torrella.

Els principals col·laboradors foren Joan Boladeras, el Dr. Guardiet, Remigi Brustenga, Josep Serra, Josep Colomer i Josep Ferrer Domingo.

LA LLUITA (1922-1939)

Era l'òrgan del Centre Democràtic Republicà (vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya); de caire nacionalista i esquerrà, fou fundat el 1922 per Pere Esmendia. Durant un temps va figurar com a director Lluís Companys (que seria president de la Generalitat). Hi hagueren quatre èpoques de publicació , tallades cadascuna per circumstàncies polítiques externes. Durant la guerra civil s'informava puntualment de les notícies del front d'Aragó i de l'Ebre. El 7 de gener de 1939 va aparéixer l'últim número on es comminava a resistir l'avanç de l'exèrcit franquista.

L'últim número de La Lluita

Es va imprimir en diversos llocs: la Casanovas (1930-1933), la impremta Garriga de Terrassa (1933-1934), la Pallarols de Rubí (1934-1936) i, de nou, la Casanovas (1936-1939).

Esmentem, entre els seus col·laboradors, Pere Aguilera (alcalde de Rubí durant la República i la guerra), Pep Rovira (de les Milícies Antifeixistes i del POUM), Ramon Ratés, Cels Ramoneda, Josep Sapés... tots vinculats a les esquerres locals.

La informació anterior ha estat extreta de l'article de Joan Miquel Merino "La premsa de Rubí, 1931-1939", aparegut al Butlletí del GCMR núm. 32 (març de 1989).


dimecres, 6 de setembre del 2017

La victòria franquista i les societats corals de Rubí

És sabut que amb la victòria de les tropes "nacionals" molts elements de la nostra cultura foren crudelmen reprimits, sobre tot aquells que en època republicana estaven vinculats a associacions o partits polítics de caire esquerrà i catalanista.

És el cas de la "Sociedad Coral Los Obreros Rubinenses", una entitat claveriana que havia estat fundada el 1881 i una de les més antigues de Rubí.  Quan les forces franquistes ocuparen Rubí, el 1939, saquejaren el Centre Democràtic Republicà (que a finals del segle XIX era "el Casino Rubinense" i al redós del qual es va refer aquesta agrupació coral que havia estat molt afectada per la gran crisi de la fil·loxera). L'estendard dels "Obreros" fou ultratjat i despullat de la seva col·lecció de medalles i trofeus.

Cal dir que durant la dictadura de Primo de Rivera, el Centre Democràtic havia estat també clausurat, encara que es programaren actuacions de la coral en diversos llocs sempre amb el permís de les autoritats.

Estendard de 1897, de "Los Obreros Rubinenses"

Però amb el nou règim del 1939, aquesta agrupació coral va desaparéixer per sempre, a causa del seu passat lligat a una insititució de caire republicà. Menys mal que pocs anys més tard l'erudit local Miquel Rufé, que, per cert seria posteriorment cap de la Falange local i alcalde (dins una línia més moderada), rescatà el que restava de l'estendard  i el lliuraria a un grup d'antics cantaires. D'aquesta manera, es va poder restaurar. Actualment resta dipositat al local social d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Coral "Los Obreros Rubinenses" amb l'estendard antic

Pel que fa a l'altra associació coral que existia a Rubí en aquells anys, El Parnaso Rubinense, molt més antiga que els "Obreros", ja que datava del 1864, va saber capejar la situació. De fet no estava tan relacionada amb moviments "subversius", diguem-ho així, i va recobrar la seva activitat el 1941, sota la direcció musical del mestre Josep Rusiñol. El Parnaso Rubinense va romandre actiu fins el 1973. El 1945 apareixeiria "La Colla de la Punxa" i la Coral Sant Pere (que no era claveriana); el 1946, La Lira Rubinense, i el 1949, la Coral Unió Rubinenca, que és la única que ha perviscut fins a l'actualitat.

La Lira Rubinense, amb el mestre Magí Ramèntol, anys 50