diumenge, 25 de març del 2018

Els documents més antics on s'esmenta Rubí

Presentarem en aquesta entrada els documents escrits més antics on apareix la població de Rubí. Cal dir, abans de tot que l'estudiós Josep Serra i Rosselló esmentava l'any 986 com a data més antiga on surt esmentada la parròquia de Sant Pere de Rubí. Als anys 80 del segle passat, F. Margenat i el Grup de Col·laboradors del Museu, abans de la celebració del mil·lenari, ja van donar a conéixer un conjunt de documentació de la segona meitat del segle X on es podien veure les referències a l'església de Sant Pere i a la riera.

Document de 957

Es troba al cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès i es tracta d'una venda d'una terra de Remeser a Seniofret que està situada al comtat de Barcelona, concretament a Aqualonga (nom medieval de Valldoreix) i prop de RIO RUBIO, és a dir de la riera de Rubí, i també de Mischideles, que vol dir "mesquita" segons alguns estudiosos i que sembla que es pot identificar amb l'ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada (al costat de la masia de Ca n'Ametller).

Aquesta referència no fa esment al nucli de població de Rubí, que en realitat seria només l'església i els masos dispersos pel territori, sinó a la riera. Per tant, no es considera com al document més antic, però cal ressenyar-lo per al seu interès.

Document de gener-febrer de 986

És un precepte del rei franc Lotari (els comtats catalans formaven part encara en aquella època de l'imperi carolingi) en què confirma al monestir de Sant Cugat del Vallès tots els seus bens després de la incursió d'Al Mansur del 985. Apareix el nom de CASTRO RIORUBEO" (és a dir, el castell de Rubí), el terme del qual limita amb el de Terrassa, Aqualonga i la riera (Rio Rubeo). Això ens demostra que en aquella època ja existia aquesta fortificació o castrum, que s'identifica amb tota seguretat amb les runes trobades el 1980 al costat de l'ermita de Sant Genís.

Documents del 986


Juny de 986

És una venda d'una terra situada a Aqualonga, al costat del terme de Sant Pere de Rubí, feta per Mir i Escolàstica, al bisbe Gotmar. És la referència més antiga de l'església parroquial, que és esmentada com SANCTI PETRI INRE RUBIO.

L'església de Sant Pere

Testament de Muç (986)

Finalment, també del 986, disposem d'un testament fet per un tal Mocionem, és a dir, Muç, on s'enumera les seves possessions, entre elles SANCTI PETRI DE RIALIA, és a dir, Sant Pere de la riera de Rubí.

No serà fins al segle XIII que Rubí apareixi com a Rubí.

diumenge, 18 de març del 2018

El Bullidor, una revista rubinenca de la Transició

Aquest dimecres té lloc a la Biblioteca Mestre Martí Tauler un debat sobre la Transició a Rubí, amb motiu de l'exposició que gira en torn a la revista satírica Por Favor, en la quel participaran el nostre company Jaume Parras, l'ex alcalde Miquel Llugany, l'exconseller Joan Manuel Tresserras i l'activista també rubinenc Miquel Castillo.

I és que la labor editorial de moltes revistes va tenir una tasca important per impulsar el canvi. Rubí no va ser una excepció. Des de 1949 havia estat el setmanari Rubricata l'òrgan informatiu únic que tenia la vila (si exceptuem alguna altra petita publicació com la revista Lea), portaveu de l'Ajuntament i, en el seus orígens, defensora dels principis del Movimiento (fins a l'abril de 1977 encara es podia llegir a la seva capçalera: Red catalana de prensa de FET y de las JONS. Però el gener de 1977,quan encara governava l'alcalde franquista Murillo, va aparéixer una nova revista que vindria a capgirar l'ambient: El Bullidor. De periodicitat mensual, va ser creada per Víctor Cucurull, Antoni Gabarró, Jaume Marcet i Joan Manuel Tresserras. Sota els auspicis del famós periodista Xavier Vinader (1947 - 2015), expert en extrema dreta, terrorisme i crim organitzat i una de les ànimes de la mítica i recentment desapareguda Interviú, aquests quatre joves periodistes van muntar l'èmpresa El Bullidor, SA, que també tenia cura de la publicació terrassenca Al Vent, molt semblant a la rubinenca, per temàtica i tendència política i que era dirigida per Jaume Comellas, activista vinculat a Esquerra Republicana. La nova revista rubinenca aplegà tota una intel·lectualitat disconforme amb la situació de l'època i que advocava per un canvi: parlem, amés dels ja esmentats, de Francesc Alujas, un jove Vicenç Rabadan, Albert Chillón... Totes aquestes plumes, en un to ideològic esquerrà i catalanista, escrivien articles on informaven i analitzaven la intensa activitat sindical, cultural i política de la població i on es denunciaven les activitats de l'Ajuntament encara franquista. Es tractaven problemes de Rubí com la manca de places escolars i la mala qualitat dels centres educatius existents, per no parlar de les deficiències a les urbanitzacions, entre altres temes, tot en un to satíric i sarcàstic la majoria de vegades.


La revista era d'informació general, però també presentava unes planes de còmic molt àcides en què es criticava fortament la situació en què es trobava Rubí, com la que oferim aquí sota.


El Bullidor, anomenat d'aquesta manera en honor de la famosa font desapareguda amb la rierada del 1962 va tenir una vida curta, ja que va deixar de publicar-se el març de 1978, abans encara de les primeres eleccions democràtiques municipals. De fet, va ser el flagel de l'alcaldia encapçalada per Manuel Murillo. Es definia així mateix com "la força alliberadora dels mitjans de comunicació". Cal tenir en compte que, abans de l'aparició de les xarxes socials (a principis del segle present), la premsa i els pamflets eren la gran eina de denúncia social i política.

El Bulllidor també va editar un curiós llibre no fàcil de trobar avui en dia: Què saps de Rubí: Dansa de fats malèfics, dirigit per Xavier Vinader i amb la col·laboració de F. Alujas, V. Cucurull, J. M. Tresserras i J. Marcet.

Més endavant, va sorgir a la llum pública una nova revista mensual a Rubí: Endavant, editada entre 1979 i 1982 i amb un consell de redacció encapçalat per l'escriptor i periodista rubinenc Josep Ferrer Domingo. La publicació, que curiosament tenia el mateix nom que la que a principis de segle edità un grup de persones vinculades a la parróquia de Sant Pere, de caire conservador, prengué el relleu de la denúncia dels problemes de la ciutat i de la informació crítica de l'evolució política i on es donaven veus a tota mena de sectors socials i culturals.


PD: agraeixo la informació i suggeriments aportats per l'historiador rubinenc Jaume Parras, màxim expert en la Transició a Rubí.

diumenge, 11 de març del 2018

Estudis sobre el món de la dona a Rubí

Com a commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora (amb una mica de retard per causes de tipus informàtic), presentarem el que ha estat a la producció historiogràfica de Rubí el tractament específic del món de la dona.

Malauradament només disposem de dos estudis on s'ha tractat el que avui s'anomena, potser de manera una mica esnobista (tot s'ha de dir) la "historiografia de gènere", és a dir la que analitza el paper de les dones en la construcció de l'esdevenir humà. Aquests dos llibres, tots editats pel Servei de la Dona de l'Ajuntament de Rubí, són "Les dones i la rierada" (2006) i "Dones i indústria tèxtil" (2017).


Abans de parlar una mica de cadascun d'ells, hauríem de dir que el món de la dona no ha tingut un ressó important en la bibliografia local i que, a part de les dues obres esmentades, sempre s'ha analitzat de manera colateral els diversos treballs historiogràfics. Tampoc s'ha publicat cap biografia de cap personatge femení destacat, si bé podem comptar amb alguns articles apareguts en diversos llocs, dedicats a dones destacades (com el del mestre Rusiñol dedicat a Mercé Plantada a la XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, de 1986, per exemple).

Així doncs, en el llibre Homes del Rubí d'ahir, publicat el 1984 pel Casal d'Avis de Rubí, i tal com ens avança el seu títol, no hi ha cap dona en la llista dels prohoms més destacats en temes culturals i socials de l'aleshores vila.

I si avancem al 2001, al volum Rubinencs del segle XX, editat pel Grup Fotogràfic El Gra, ja podem veure un petit grapat de fèmines actives en diversos camps, al costat d'una immensa majoria masculina. No obstant, com podeu veure, al títol del llibre no es reflecteix aquesta incipient diversitat de gènere.

Veiem ara, doncs, amb una mica més de detall les dues obres específicament dedicades al món de la dona en dos aspectes ben diferents: l'impacte de la rierada i el treball a la indústria tèxtil. Com hem dit, els dos són de producció municipal i es basen en una sèrie d'entrevistes a un conjunt de persones de sexe femení.

El volum Les dones i la rierada està consagrat a les experiències viscudes per 44 dones entre 45 i 82 anys, resultat d'un treball d'Anabel Moya (Universitat Autònoma de Barcelona) que havia estat iniciat el 2004. S'hi destaca en gran paper que van tenir aquestes rubinenques en la gestió de l'ajuda humanitària i la seva lectura deixa una immensa petjada emocional en el lector.

El 2017 va aparèixer Dones i indústria tèxtil, a càrrec de Núria Julià i Eduard Puigventós. Les entrevistes, aquesta vegada, foren efectuades a diverses dones que havien exercit de treballadores tèxtils en diverses fàbriques de la població. Com a resultat d'aquestes converses, podem copsar les diverses tasques que feien homes i dones dins l'entramat industrial d'aquest sector, així com les relacions amb els propietaris i les altres companyes, entre molts altres temes. Entre les dones entrevistades no hi ha només assalariades, sinó que també apareixen petites empresàries que van muntar el seu taller.


Així doncs, encara resta molt camí per fer per tenir una visió molt més àmplia del que ha estat el paper de les dones en la construcció del nostre esdevenir. Esperem que en un futur, mercès a la col·laboració entre Ajuntament i entitats, es pugui escriure i publicar més sobre el que avui en dia és anomenada la "historiografia de gènere".

dissabte, 3 de març del 2018

La immigració andalusa a Rubí els anys 60 i 70

Bona part de la població rubinenca, a hores d'ara, té sang andalusa. A partir de mitjans anys 50, el creixement demogràfic de la vila es va accelerar notablement. Des de principis del segle passat, atrets per les noves indústries, facilitats de comunicació amb Barcelona, sempre hi havia hagut un cert flux migratori, primer de persones procedents de la resta del Principat, i després d'altres regions espanyoles. Segons Ramon Batalla (2015), la quantitat de gent de Rubi nascuda fora de Catalunya havia anar augmentant entre 1930 i 1961 de 890 a 3.157 habitants. Però fou a mitjan segle XX quan es va disparar la immigració, especialment procedent de la meitat sud de la península.

Inauguració dels pavellons provisionals de després de la rierada. Foto Josep Feliubadaló (AMR).

Fugien de la repressió política, de les males condicions econòmiques (molts eren jornalers) i buscaven a Catalunya una millor vida. Del camp andalús anaren a raure a les fàbriques del cinturó de Barcelona o a treballar a la construcció. Quan venien a la nostra terra, sobre tot a través del ferrocarril, anaven carregats amb maletes i farcells amb les seves pertinences, i en moltes ocasions eren reclosos en el que ara anomenaríem centres d'internament i retornats al seu lloc d'origen. Les autoritats estaven sovint desborades davant la magnitud del flux migratori.


A Rubí i a molts altres llocs aquest moviment de població comportà dèficits seriosos d'infraestrucures (faltaven centres escolars, menjadors socials, habitatges...). Moltes famílies s'instal·laven en habitacions de lloguer o relloguer, en les quals de vegades arribaven a amuntegar-se fins a 4 o 5 unitats familiars. Altres es feien barraques o fins i tot anaven a viure en coves (cas de Can Fatjó), com comenta l'historiador rubinenc (i, per cert, també descendent d'andalusos) Jaume Parras. Finalment, tambe es podia optar per ser allotjats provisionalment en pensions, com "la Sevillana", al carrer de Sant Magi, cantonada amb Sant Gaietà.

A poc a poc, aquestes gents humils anaven fent-se, per les nits i els caps de setmana, les seves pròpies llars, és a dir, cases d'autoconstrucció (molts tenien ja experiència en treballar en aquest sector a Rubí), en barris com Ca n'Oriol (fins als anys 70) o a l'Escardívol (aquest, arrassat per la rierada del 1962). Aquests habitatges, com podeu imaginar, no tenien els serveis més bàsics i sovint eren només una habitació amb una llar de foc el bell mig. Per fer les seves necessitats, havien d'anar al camp o a les vinyes properes.

Casa d'autoconstrucció a l'Escardívol. Foto Josep Feliubadaló (AMR)

Molts nous barris, entre els anys 60 i 70, van anar creixent com a resultat del flux migratori: el 25 de Setembre (poblat pels damnificats de la rierada), el Pinar, Ca n'Oriol, Rubí 2000, les Torres, Can Fatjó, la Serreta... En alguns casos es va originar un fenomen de guetització, les conseqüències del qual encara podem veure actualment, si bé en determinades ocasions es produiren  matrimonis mixtes (el 1977, dels 8.340 matrimonis entre espanyols, el 61% tenien els dos membres nascuts fora de Catalunya; el 16 % eren mixtes, i el 21 % eren formats els dos per persones nascudes a Catalunya) (Parras, 2016).

Continuant amb xifres, i per veure la magnitud del fenòmen, direm que el 1961, en quantitats aproximades, el 38 % dels rubinencs era nascut a Rubí, el 32 % procedia de la resta de Catalunya, i el 31 % era d'origen extracatalà (és a dir, només una tercera part, a grosso modo).  I dins d'aquest 31 % hem de dir que la població d'origen andalús, respecte al total, era del 13,8%.

Carrer del barri de Ca n'Oriol als anys 70. Fons Marroyo/ANC

Entre 1960 i 1975 (que fou el moment culminant del flux migratori) Rubí va passar de tenir 9.907 habitants a 35.855. Aquest moviment demogràfic quadruplicava la mitja de Catalunya i era des més intensos de la comarca. Entre els immigrants, com ja hem apuntat, varen augmentar molt els procedents d'Andalusia, respecte a la primera meitat del segle (on destacaven més els murcians, valencians, aragonesos...), de tal manera que el 1975 la tercera part dels rubinencs, concretament el 32,32 €, és a dir, 11.608 persones) era ja d'origen andalús. Quant als que venien d'altres regions, el percentatge era considerablement menor. En aquest any els nascuts fora de Catalunya eren només el 47,08 %.

Quant a províncies de procedència, Almeria era la que "exportà" més contingent humà ( dels 814 andalusos del 1955, 482 persones eren d'aquella zona el 1955.). El 1961, segons la taula que Parras publicà el 2012 al Butlletí dedicat a la rierada, 542 andalusos eren de la provincia d'Almeria; seguien els granadins amb 231 ànimes, i després es trobaven, per ordre quantitatiu, els procedents de les províncies de Còrdova (185), Sevilla (156), Jaén (150) i Màlaga (149). En total, hi havia aquell any a Rubí 1.413 habitants d'origen andalús.  Presentem a sota una gràfica que correspon a 1955, però no creiem que hagués una gran diferència quant a percentatges en els 6 anys de diferència.


És a dir, si resumim una mica, tenim 814 persones procedents d'Andalusia el 1955; 1.413 el 1961 i 35.855 el 1975. A partir d'aquest any el flux va començar a estancar-se.

Les fonts consultades per fer aquesta entrada són:

- Batalla, Ramon: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat durant el franquisme", Butlletí GCMR, 64, juny de 2015.

- Parras, Jaume: "El 'desarrollisme' rubinenc; uns anys hipotecats", Butlletí GCMR, 58, setembre de 2012.

- Parras, Jaume: "Temps de canvis. Els darrers alcaldes del franquisme a Rubí: Manuel Murillo i Pere Comellas", Butlletí GCMR, 66, juny de 2016.