dimarts, 28 de maig del 2019

Els alcaldes i alcaldesses de Rubí entre 1979 i 2019

Atès que està d'actualitat la formació i la composició dels ajuntaments del nostre país en aquests dies, amb aquesta entrada descriurem de manera molt somera el que han estat els diversos governs municipals de Rubí i els seus alcaldes i alcaldesses durant el període que arranca el 1979 amb la constitució del primer consistori democràtic (ara fa precisament 40 anys) i finalitza amb les últimes eleccions del 26 de maig.

L'edifici principal de l'Ajuntament el 2009. Foto Jordi Vilalta

Etapa eurocomunista (1979-2003)

Miquel Llugany (1979-1994)

Als comicis del 3 d'abril de 1979 el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va guanyar de manera inesperada les eleccions (les previsions era que el Partit Socialista Català, el PSC, fos el partit vencedor), aconseguint 9 regidors de 25. El nou alcalde, un arquitecte compromès amb la lluita per la democràcia, en Miquel Llugany, regiria l'Ajuntament fins el 1994.

Miquel Llugany el 1993. Foto David Segura

A les eleccions de 1983 (15 regidors), 1987 (13 representants) i 1991 (amb també 13 escons municipals) el PSUC, que canviaria el seu nom el 1987 per Iniciativa per Catalunya (seguint el corrent de l'eurocomunisme democràtic), aconseguí en totes la majoria absoluta. El PSC sempre es quedava en segona posició. També hem de dir, pel que fa a partits, que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va aconseguir un regidor al primer consistori, en Pere Aguilera, però va perdre la seva força als següents mandats, fins que el 1991 va tornar a tenir un escó per anar pujant progressivament fins els nostres dies. Convergència i Unió (CiU) i el Partit Popular (PP) sempre tenien entre 2-4 regidors, relativament uns bons resultats si els comparem amb l'actualitat.

La tasca més important seria cobrir el dèficit d'infraestructures que havia provocat la bogeria immobiliària del tardofranquisme a la vila i la construcció de nous equipaments, especialment escoles. També es taparen clavegueres, s'urbanitzaren places, tot amb molta il·lusió i ganes de treballar, com sempre ha manifestat l'ex alcalde, i desafiant els temps de la crisi econòmica dels anys 80.

Al llarg dels anys 80 es va consolidar el Centre d'Orientació Sanitària  (COS), es va elaborar un Pla General d'Ordenació Urbanística, es va celebrar el Mil·lenari de Rubí (1986)...

Cap als últims anys de l'era Llugany es va començar la urbanització de Castellnou i s'impulsà la industrialització. El 1993 es va inaugurar la nova estació dels ferrocarrils.

El 1994, un any abans d'acabar la seva quarta legislatura Llugany va dimitir i va cedir el seu lloc a un jove Eduard Pallejà.

Eduard Pallejà (1994 - 2000)

Aquest alcalde va elaborar el Pla Estratègic de Rubí, aprovat el 1997 i és que la seva tesi sempre fou aconseguir el consens entre tots els ciutadans i ciutadanes per impulsar nous projectes de ciutat, així que un dels seus objectiu fou la de potenciar la participació dels rubinencs i rubinenques.

Eduard Pallejà

Durant els seus mandats (les eleccions de 1995 les va guanyar i aconseguí 11 regidors i les del 1999, 10 escons) va disminuir l'atur i va aconseguir consolidar la inversió de capital estranger a Rubí. També va treballar per relocalitzar les indústries als polígons i treure les que encara restaven al casc urbà.

Núria Buenaventura (2000 - 2003)

Pallejà va dimitir el 2000, a mitja legislatura, i deixà el seu lloc a Núria Buenaventura, la primera de la sèrie de dones alcaldesses fins a l'actualitat.

Núria Buenaventura

Hem de dir que no fou afortunat el govern de Buenaventura i això va fer que el prestigi del partit que sempre havia dominat l'escenari local entrés en decadència, dins d'un context marcar per un gran deute públic com a conseqüència de les grans despeses efectuades durant els anteriors anys, cert malestar als barris (que sempre havien estat la gran font dels vots eurocomunistes), especialment al de Ca n'Oriol (cas del camp de golf, del parc...) i una aliança política entre CiU i ERC, després que Iniciativa perdés la confiança del PSC, al qual s'havia unit en un principi.


Etapa socialdemòcrata (2003 - 2019)

Carme García (2003 - 2016)

Les eleccions municipals de 2003, dins d'un clima de cansament després de 24 anys de govern de PSUC i Iniciativa, serien guanyades pel PSC-PSOE, una formació de clara línia socialdemòcrata (en la línia, per exemple, del SPD alemany), amb Carme García Lores com a nova alcaldessa. Amb 10 regidors al primer mandat, 12 a les eleccions del 2007, 8 a les del 2011 i 6 a les del 2015, no obtingué mai la majoria absoluta com sí ho havia fet el carismàtic Llugany, però es veié amb suficient força per governar, fent pactes amb altres partits segons la legislatura (com l'efectuat amb ERC el 2011) i impulsar interessants projectes, que, tot s'ha de dir, provenien d'altres administracions públiques, com la inauguració de la nova estació de la RENFE (2005), la comissaria dels Mossos d'Esquadra (2006) o la Biblioteca Mestre Martí Tauler en la seva actual ubicació (2010), mentre que la remodelació de la plaça del Dr. Guardiet va ser una fita totalment rubinenca (2011).

Carme García

També hem de dir que durant els mandats de García, a l'igual que a molts llocs del país, també es va produir un notable augment de la immigració estrangera a la ciutat.

Hem de destacar que aconseguiren representació a l'espectre municipal noves formacions polítiques, com Alternativa Ciutadana de Rubí, des del 2003 (ara units amb la CUP formant AUP), Units per Rubí (només a l'etapa del 2003-2007), Veïns per Rubí (des de la legislatura del 2015) i Ciutadans (de caire estatal, també des del 2015).

Pel que fa a partits com PP o CiU, sobre tot des del 2015, han anat davallant en nombre de vots a les últimes eleccions, en favor de Ciutadans o d'ERC, que sembla aglutinar gran part de l'electorat sobiranista.

Ana Maria Martínez (2015 - ...)

El 2015 Ana María Martínez, del PSC-PSOE va guanyar les eleccions, amb l'obtenció de 6 escons, només un per sobre d'ERC. El 2019 aquesta formació política va revalidar amb l'obtenció de 10 escons. Al PSC li seguí ERC, amb 7 representants (la xifra més gran en tota la història de la democràcia municipal) i que sembla mantenir-se fins ara com el partit més important de l'oposició.

Ana Maria Matrínez. Font: El Períodico

Encara és d'hora per fer una valoració del mandat de Martínez, marcat per una certa polarització unionisme-sobiranisme i esquerres-dretes, que marquen les línies del complicat entramat polític del nostre país, especialment després dels successos relacionats amb el Primer d'Octubre. De fet, cal dir, com anècdota, que durant els dos últims anys Rubí ha estat la única població de Catalunya on s'ha celebrat el Dia de la Constitució.


dilluns, 20 de maig del 2019

Les primeres immobiliàries a Rubí

A partir dels anys 50 a Rubí ja es constata una important flux migratori procedent sobre tot de les regions del sud de la península hispànica que s'intensificarà de manera més que notable durant els 60. Així, si el 1956 la vila comptava amb uns 7.500 habitants, a la vigília de la rierada eren ja 11.000 ànimes les que vivien a Rubí.  Entre altres coses, aquest fenomen va comportar un dèficit d'habitatges, a més dels molts problemes urbanístics com clavegueram insuficient, inexistència de centres sanitaris, escassos carrers pavimentats, una xarxa obsoleta de distribució d'aigua, deficient enllumenat públic i sobre tot la manca d'un pla general d'ordenació (el primer no va ser instaurat fins el 1971). En suma, un gran dèficit d'infraestructures.

En aquella dècada aparegué el primer bloc de pisos; concretament fou el 1950 quan s'edificà el del contractista Saumell, al carrer de Sant Cugat; després vingueren els del Fillol, al camí de Ca n'Oriol, les casetes de Can Sedó, les del Pich Aguilera, i a la dècada dels 60 els del 25 de Setembre i El Pinar (veure l'entrada "Com varen néixer els barris de Rubí", de 28 d'abril de 2018).

Els pisos del Saumell

En aquells anys els professionals del món immobiliari a Rubí eren pocs. Cal esmentar, especialment, Miquel Vallhonrat el 1956, el qual, juntament amb Josep Colomer Fortino, parent de l'alcalde Josep Fortino com a assessor, fundà la seva empresa. També hauríem de ressenyar Josep Marbà i Martín Aragonés, que va dividir i vendre la zona de Sant Muç i Can Bosch on anys després van néixer les urbanitzacions de Castellnou, les Valls de Sant Muç, per cert, una de les més antigues de Catalunya. També sorgiren gestors i administratius vinculats al negoci immobiliari com Pere Capmany (els fills del qual encara continuen en la professió) i Lluís Ridao.

Miquel Vallhonrat

El 1957, segons el volum Vallhonrat Finques 50 anys, Pous va iniciar la urbanització de Ca n'Oriol, continuada per la família Vallhonrat. En aquells anys l'arquitecte municipal Francisco Portillo i l'aparellador Jordi Sabartés van realitzar els traçats dels carrers i les parcel·les dels solars en aquesta zona de Rubí. Vallhonrat també es faria càrrec del nou barri de la Serreta i de parcel·lar i vendre La Perla del Vallès, a la part sud de Can Fatjó, part d'"Els Avets" i Can Serrafossà. Aquestes dues últimes zones també van ser urbanitzades per un tal Climent, mentre que, molt a la vora, un altre immobiliari, en Casacuberta edificaria a Can Sucarrats.

Miquel Vallhonrat comprovant la urbanització dels carrers, 1965.

Altres persones que també es varen dedicar al negoci de la urbanització de l'entorn del vell Rubí foren Cañameras, Rossinyol, Palet, Joan Vila...

No obstant, hem de dir que no calia cap permís municipal (hi havia una política de lassez faire) per urbanitzar aquelles zones de Rubí. Tampoc existien plans d'urbanisme (ja hem dit que el primer fou del 1971, en època de Murillo), excepte la planificació dels carrers de Ca n'Oriol que va fer en Portillo.

diumenge, 12 de maig del 2019

Postals del Rubí dels anys 50

Al llarg del segle XX, nombrosos fotògrafs i empreses dedicades a la producció de postals han inclós la població de Rubí en els seus catàlegs. Si a principis del segle passat la vila era un lloc on moltes persones passaven uns dies de vacances i enviaven postals als seus coneguts, al llarg dels decennis aparegueren més fotògrafs que continuaren amb la tasca d'immortalitzar racons de Rubí, tant per l'edició de postals com simplement per crear arxius d'imatges de poblacions del país, que podrien ser utilitzats amb fins diversos.

En aquesta entrada ens cenyirem als anys 50 de Rubí, retratat per professionals de l'art fotogràfic que no oblidaren incloure la nostra població en la seva feina i que, per tant, han deixat una documentació valuosa que ens ajuda, a més de la documentació en paper i de la memòria oral, a comprendre com era el Rubí dels nostres pares i avis.

Més endavant ja als 60 i 70, apareixerien fotògrafs nostrans com Roset o Marroyo entre d'altres, però la seva feina no era crear postals, sinó documentar amb imatges l'evolució de Rubí.

ARXIU ZERKOWITZ

Adolf Zerkowitz, nascut a Viena, i el seu fill Alfred varen crear un notable arxiu fotogràfic de poblacions de tot Catalunya i d'Espanya. A la web http://zerkowitz.es/ es pot veure una notable selecció de les 65.000 fotos de què consta el fons, entre elles n'hi quasi una trentena de Rubí. A Inernet apareixen amb una peculiar marca al centre: Zerkovitz. A sota us mosrtrem una que ens mostra la plaça "del Domènech" o del Dr. Pearson.



MERCURI

Entre 1940 i 1950 aquesta empresa va editar postals acolorides on al revers es trobava la marca impresa. De Rubí, segons la publicació "Dossier de les postals de Rubí" (Rubricata), de gener de 2003, va editar dues postals: una de la plaça del Dr. Guardiet i una altra de la plaça de l'Ajuntament.

BELLMON

Era una companyia formada per Albert Bellós i Montserrat Monsó. Bellós va recórrer moltes poblacions de casa nostra en torn el 1950. Els clixés de les 48 postals de Rubí fetes per ell (algunes de les quals acolorides) es troben custodiats actualment a l'Arxiu Municipal de la nostra ciutat.

Hem de dir que l'impressor rubinenc Josep Serra Pallarols imprimia el revers de les postals de Bellmon que ell venia a la seva llibreria, així com les còpies fetes per ells. Es tallaven amb guillotina que donava com a resultat una curiosa vora dentada, molt típica.

Com a mostra presentem aquesta de la plaça del mercat, extreta de todocoleccion.net.



EDITORIAL FOTOGRAFIA CUYÀS

Els Cuyàs eren una família de fotògrafs formada per Narcís Cuyàs pare, que s'establí a la ciutat comtal el 1899,  i els seus fills Enric i Narcís que ha deixat un notable arxiu d'imatges (no eren estrictament postals) de la segona meitat del segle passat que es pot consultar a la web de la cartoteca digital:  http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/landingpage/collection/cuyas. D'elles 13 són de Rubí i fan referència als gegants, al castell, l'església, l'ermita de Sant Muç...

No tenen cap relació amb el també fotògraf Frederic Cuyàs, mort el 1957.

Com a mostra presentem aquesta fotografia del castell.



CARLES CABANAS

Era un fotògraf de Sant Cugat del Vallès que tenia el seu estudi al carrer de Santa Maria d'aquella població. Va editar postals de Rubí el 1951, relatives a diversos racons de la població: el paseig d'Alfonso Sala (actual de Francesc Macià), la plaça del Domènech, la del Dr. Guardiet, l'església de Sant Pere... 

Us mostrem una de la plaça del mercat vell, amb l'església al fons.




diumenge, 5 de maig del 2019

Les primeres fàbriques de Rubí

Durant el primer terç del segle XIX aparegueren les primeres fàbriques pròpiament dites al terme de Rubí. Abans d'aquestes dates la indústria era constituïda per petits tallers tèxtils (com el de cal Bassas) i molins fariners (com el de la Bastida). Les noves instal·lacions aprofitaren l'aigua de la riera i dels torrents, convenientment canalitzada, com a font d'energia i la mà d'obra, llevat dels contramestres i càrrecs especialitzats, estava constituïda per dones i nens bàsicament.

La primera de les fàbriques va ser la de la Verneda d'en Carreras. Va ser edificada el 1824 per iniciativa del matrimoni rubinenc format per Miquel Calvet i Maria Carreras, i es dedicaria a la producció de teixits de llana. És per això que després seria anomenada popularment "la Llana". Calvet i Carreras, que aportaren els terrenys de la seva propietat, varen comptar amb uns socis de Terrassa: Josep Oller contribuiria amb el capital necessari i Pau Coll amb la maquinària, constituïda per una roda hidràulica i els aparells que servirien per rentar, cardar i filar la llana.

La Llana a principis del segle passat. Foto Marroyo.

La indústria va passar posteriorment a la família del soci Josep Oller, que quedà com a únic propietari. De fet la seu social era "Oller Germans". Però el 1837 va fer fallida i, després d'un període amb molts problemes, el 1843 fou venuda en pública subhasta i passà a Magí Solà, apoderat de Miquel Viñals i Marian Vallhonrat, que adquiriren les instal·lacions i formaren la societat "Vallhonrat i Solà".

Finalment direm que el 1856 la fàbrica fou adquirida pel fill de Miquel Calvet, Pere Calvet, que va aportar 20 telers mecànics importats del Regne Unit. No obstant, pocs anys després l'empresa va tancar les seves portes.

El gran impulsor, però de la indústria al Rubí del segon terç del segle XIX seria el gironí Narcís Menard, que amb el seu soci Josep Vall formà la societat Menard i Vall.  En primer lloc, el 1833 va negociar amb el propietari de les terres de Ca n'Alzamora, Josep Alzamora, perquè li cedís unes terres per instal·lar una fàbrica per filar cotó, que seria construïda entre 1837 i 1840. En aquells anys i fins 1855 la zona estava inclosa en el terme municipal de Sant Cugat del Vallès, però no va ser obstacle perquè es realitzés una resclosa al peu del torrent de Can Xercavins que recolliria aigua d'aquest aqüífer i de la riera per fer funcionar les instal·lacions.

Complex del  "Vapor Vell" el segle passat.

El 1834 la societat Menard i Vall va també negociar amb els propietaris de Can Xercavins perquè els cedís un terreny, anomenat "les Fonts", al costat de la riera (on ara s'aixequen les naus de l'Escardívol), on edificarien el 1836 una fàbrica de torçats de seda. Aquesta fàbrica, propietat de Menard i Vall, fou arrendada a una altra societat formada per Pau Galí, Francesc Espalter, Pere Gil, Josep Aranyó, Pere Nolasco, Ramon Jover i Narcís Menard mateix, que serien els que la posarien en funcionament. Es va fer la resclosa del Bullidor a fi de recollir les aigües de la riera i del torrent de Can Ramoneda, font d'energia de la indústria.

Les naus de l'Escardívol als anys 30.

El 1846 la societat que havia impulsat les dues fàbriques, l'anomenada de Rubí (l'actual de l'Escardívol) i la de Ca n'Alzamora (popularment anomenada posteriorment el Vapor Vell) es va dividir: Menard es quedaria amb la de Ca n'Alzamora, que l'arrendaria a la societat Aranyó i Cia el 1847 (dissolta el 1852) mentre que Vall passaria a ocupar-se de la de Rubí i formaria una nova societat: Vall, Espalter i Cia, la qual, a més de torçar seda, realitzaria, fins a 1870, filats de seda, cotó, llana i estam.

Molts rubinencs, especialment dones, anaren a treballar a aquestes noves fàbriques. Se sap, segons un estudi d'Eduard Puigventós, que el 1830 un 6,9 % de la població de Rubí treballava al sector industrial, mentre que el 1860 el percentatge havia pujat fins al 10 %.

De moment, en aquells temps de la primera meitat del segle XIX, la gran majoria dels habitants de Rubí encara vivia de l'agricultura, especialment de la vinya. No seria fins ben entrat el segle XX en què la indústria va ser més important que l'agricultura en l'economia de la nostra població.