divendres, 30 d’agost del 2019

El Rubí dels anys 70: una visió general

En aquesta entrada ens proposarem presentar una síntesi del que van ser els 70 de Rubí, sense prejudici que en aportacions posteriors (i de fet ja n'hem parlat d'aspectes diversos relatius a aquesta època en ocasions anteriors) desgranem temàtiques més concretes.

Rubí comença els 70 amb la presència de l'alcalde "ultrafranquista" Manuel Murillo al cap del govern municipal, amb 25.461 habitants, i acaba amb l'aparició d'un nou ajuntament dominat pel PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i encapçalat per la figura del jove alcalde Miquel Llugany, que regia una població que havia assolit la xifra (les dades són, però, del 1981) de 43.532 habitants.

I és que al llarg d'aquests deu anys van passar bastants coses. El fet potser més transcendental i que conformaria el Rubí de l'actualitat en una bona part fou el creixement, que podríem titllar de desmesurat, de la població i la consolidació de nous barris, molts d'ells apareguts a la dècada anterior de manera incipient. També els polígons industrials augmentaren en nombre i extensió.

Les Torres a finals dels 70.

Rubí era ple de grues; les immobiliàries feien el seu agost, però molts dels barris, malgrat la frenètica construcció, no disposaven de serveis considerats bàsics, com l'aigua potable (és el cas de Can Vallhonrat). Molts dels carrers es trobaven encara sense pavimentar, com a Ca n'Oriol, i els arbres brillaven per la seva absència. No obstant, hem de dir que el primer semàfor va ser instal·lat a la "plaça del Sortidor", en aquells anys encara plaça de Primo de Rivera. També hem de ressenyar una greu manca de places escolars.

Un aspecte del barri de Ca n'Oriol el 1976

Aparegueren els blocs de pisos de Las Torres, que s'havien començat a construir el 1968 i foren finalitzats a mitjans dels 70, després d'enderrocar la masia de Can Cabanyes. També varen sorgir més habitatges al carrer de la Plana de Can Bertran, a la Serreta, a Ca n'Oriol... i es consolidaren les associacions de veïns, cada vegada més reivindicatives.

Tot aquest creixement, bastant desordenat, va ser un dels resultats de l'allau immigratori que havia començat als anys 60 i que ara continuava sense fre. Ja hem vist abans que la població havia crescut en deu anys en quasi 20.000 habitants més. Gran part dels immigrants venien d'Andalusia (vegeu l'entrada "La immigració andalusa a Rubí els anys 60 i 70", de 3 de març de 2018), de tal manera que el 1976 ja hi havia 14.000 persones procedents d'aquella aleshores regió i es creava la "Casa de Andalucía". Anaven a viure en pisos barats o bé passaven a ser llogaters d'habitatges que altres immigrants havien adquirit; molts altres es dedicaven els caps de setmana a fer-se la seva pròpia casa. Òbviament la reglamentació urbanística era pràcticament inexistent.

Però també es varen fer coses: el 1971 es va instal·lar el primer telèfon automàtic (amb els números inicials 299, després canviats a 699), es va inaugurar la guarderia municipal i la variant de la carretera de Molins de Rei i aparegueren uns nous gegants de Rubí (que encara eren la representació dels Reis Catòlics). El 1974 es va obrir l'avinguda de Carrero Blanco (actual de l'Estatut). El 1975 es va posar en marxa el camp de futbol de Can Fatjó, i el 1977 es creà l'Agrupació Rubinenca de Comerciants i s'inaugurà el monument a la Sardana, a la plaça del mateix nom, on abans, fins el 1968, s'havia emplaçat el cementiri.

Avinguda de Carrero Blanco, ara de l'Estatut

Quant a l'evolució política, hauríem de dir que quasi immediatament després de la mort de Franco, el 1975, va néixer la Comissió de Cultura, que aglutinaria totes les forces democràtiques de Rubí i que l'any següent es reconvertiria en l'Assemblea Democràtica de Rubí, que gestionava les mobilitzacions populars i l'impuls cap a un nou govern municipal de tipus democràtic. Però també els grups d'ultradreta protagonitzaren alguns episodis violents (com la col·locació d'un artefacte incendiari a casa de l'escriptor Josep Ferrer Domingo o l'agressió al dramaturg Agustí Pujol). Manuel Murillo va dimitir el 1977, quan varen tenir lloc les primeres eleccions generals després de la mort del dictador. Fou nomenat com alcalde accidental Pere Comellas, que veia com molts regidors del seu govern anaven dimitint gradualment. De fet, es veia impotent per solucionar els greus problemes de la vila. Encara que seria injust no esmentar alguns aspectes positius com la inauguració de l'"Hogar del Pensionista" (actual Casal de la Gent Gran), l'obertura d'un nou ambulatori al carrer de Pitàgoras o l'establiment de l'església de Santa Maria al nou barri de Las Torres.

Pere Comellas, alcalde de Rubí entre 1977 i 1979

El mateix any 1977, en què va dimitir l'últim alcalde franquista, van esclatar molts conflictes laborals com a resultat indirecte de la crisi del petroli de 1973: vagues a Francino, Josa, Material Clínic, mentre que el 1978 fou notòria la de l'empresa Alu-Perfil.

Manifestació dels treballadors de la Francino, 1977.

El 1979 varen tenir lloc les primeres eleccions municipals en les què el PSUC va obtenir el 35 % dels vots i assolí 9 regidors de 25. El nou alcalde d'una ciutat que ja havia assolit els 40.000 habitants seria un jove arquitecte de 26 anys, Miquel Llugany.

Presa de possessió de Miquel Llugany com a alcalde, 1979

Pel que fa a la indústria, Rubí continuava la seva marxa imparable en aquest aspecte. A part dels polígons industrials de Can Jardí, la Cova Solera, La Bastida i Can Rosés, sorgiren de nous com el de Can Vallhonrat i el de Can Pi de Vilaroch. Rubí es va convertir en la tercera població més industrial de la comarca i l'activitat agrícola va anar desapareixent llevat d'alguns horts i vinyes testimonials. El sector metal·lúrgic (que el 1973 emprava 7.500 treballadors/es d'un total de 14.000 obrers/es de Rubí) va arrabassar la primacia al tradicional tèxtil, i també s'ha de dir que la majoria d'empreses eren de dimensions petites si exceptuem algunes com la Josa, la més gran de la població.

Nau de la Josa (on ara es troba la Biblioteca)

Malgrat la gran implantació industrial, durant els 70 va tenir lloc l'aparició d'un elevat índex d'atur que va afectar a finals de la dècada al 20 % de la població activa, i això fou també un dels detonants de la gran conflictivitat d'aquells anys.

Aquesta expansió industrial i urbanística, a més de sentenciar a mort l'agricultura del cep, comportà la destrucció d'alguns elements patrimonials entranyables com la masia de Can Cabanyes o la de La Bastida, resultat de la nul·la sensibilitat per salvar aquests testimonis de la nostra història i dels forts interessos econòmics.

Can Cabanyes a punt de ser enderrocada

Respecte als centres escolars, ja hem apuntat el greu problema de la manca de places. El 1970 Rubí comptava amb dues escoles públicas, "25 Años de Paz" (actual CEIP Pau Casals) i la del 25 de Setembre, i diversos centres privats: els Maristes, de recent creació; les "monges" (Regina Carmeli),  les Escoles Ribas, el casal de Sant Josep Oriol (per a nens malalts i orfes), l'escola de Nostra Senyora del Roser, el Liceu Politècnic i l'escola Maria Immaculada. Tampoc hem d'oblidar que des de finals de la dècada anterior, la Schola, que era privada i estava situada on abans s'havia ubicat la Cooperativa La Rubinense, al carrer de Sant Pere, seria un dels primers centres escolars en impartir les assignatures en català. El 1971 aparegueren el Joan Maragall i l'Escola Bressol Municipal, i estaven en projecte dos nous centres: el que seria el CEIP Mossèn Cinto, al carrer de Bailèn, i un altre a Ca n'Oriol (l'actual Teresa Altet, al carrer de Mallorca). També aparegueren durant els 70 dues altres guarderies privades: L'Ixent i la Baldufa.

Vista de les Esoles Ribas el 1962.

Pel que fa a la cultura, aquesta va anar minvant. No obstant, el 1970 es varen estrenar les Gitanes del Vallès, i és que algunes entitats com l'Esbart Dansaire tenien cura que Rubí mantingués un cert prestigi a l'exterior. La Cooperativa també realitzava força activitats, el Cor Unió Rubinenca encara delectava amb els seus càntics, el Centre Excursionista seguia força actiu, a l'igual que el Grup Fotogràfic El Gra, i per altra banda es va celebrar el cinquantenari del Museu de Rubí. A finals dels anys 70, moltes entitats ja realitzaven activitats que no depenien directament de l'Ajuntament. I a més cal dir que s'organitzaren diversos concerts musicals de la Nova Cançó en època de l'alcalde Comellas, de tipus reivindicatiu i clarament catalanistes, com el de Lluís Llach.

La publicació oficial del règim era el setmanari Rubricata, però a finals de la dècada van aparèixer d'altres més reivindicatives i clarament esquerranes, com El Bullidor o Endavant, fortament crítiques amb el govern municipal de Rubí, com veiem a la foto inferior.


Quant a oci, hem de remarcar l'existència de tres sales de cinema, la del Cinema-Teatre Domènech, fins el 1973 (en què fou enderrocat), el Cinema Rubí Palace (inaugurat amb la primera fase de Las Tores, a finals dels 60, amb 1.800 localitats, un dels més grans de l'estat espanyol) i el Rubí Cinema (on ara s'ubica el Teatre Municipal La Sala). Per altra banda, a més de la gran quantitat de bars que anaven sorgint als nous barris, hem d'esmentar l'aparició de les discoteques Strada Club (a la carretera de Sant Cugat) i Club Madison (a l'actual carrer de Federico García Lorca), I com no recordar els partits de futbol al camp on ara es troba el Rubí+D! A l'estiu els rubinencs i rubinenques es refrescaven a la piscina municipal de l'Escardívol (inaugurades el 1971) i a les de Can Mir o Castellnou (unes de les més grans del país). També estava la del Club Sportennis, per a qui era soci.

La primera discoteca de Rubí. Foto gentilesa de Diego Contreras

Recpecte a l'aspecte religiós cal tenir en compte que molta gent sempre havia identificat el catolicisme amb la dreta i més amb el nacionalcatolicisme que caracteritzà el règim franquista.  Es va produir una obertura de l'església als nous valors i va tenir lloc l'aparició dels anomenats "sacerdots obrers", alguns d'ells amb clara inspiració comunista pel que fa a temes socials i econòmics. Un dels més actius va ser el del barri de El Pinar. També la JOC (Joventut Obrera Catòlica) va tenir un paper important en aquest canvi d'orientació. L'església catòlica a la nostra població va donar un clar suport als manifestants i vaguistes i prestaven els seus locals a les reunions revindicatives, com succeí amb la famosa vaga de la Josa, on s'utilizà el pati dels maristes per organitzar una assemblea obrera.També hem de dir que en aquesta dècada van sorgir noves parròquies: la de Santa Pau (precisament al 25 de Setembre) i la de Santa Maria (a Las Torres, com ja hem dit abans).

Mossèn  Luis Caparro, "capellà obrer" de El Pinar. Missa del Gall de 1969

Potser ens deixem moltes coses i molts detalls. Però els 70 fou una època complexa en què el Rubí tradicional va deixar d'existir de manera definitiva i on es varen formar les bases del que ara és la nostra ciutat.


dimarts, 20 d’agost del 2019

Les escoles de Rubí a finals del segle XIX

Fa unes setmanes vam parlar en aquest blog de les primeres escoles de Rubí, sorgides a mitjans segle XIX. Continuarem amb la història de l'educació a la nostra localitat, sempre seguint l'excel·lent llibre de Jaume Parras i Manuel Santirso, del qual hem tret el resum que oferim,  i exposarem ara la situació a l'últim quart d'aquell segle.

Seguien existint a Rubí les dues escoles públiques de nens i de nenes (després en sorgiria alguna més, com veurem), inspeccionades per la Junta Local d'Ensenyament, creada el 1860 i presidida per l'alcalde i que, a més, decidia els pressupostos escolars i marcava les principals directrius que s'havien de seguir. El 1868 hi havia cinc col·legis: tres públics (dos de nens, a càrrec de Lorenzo Rodríguez i Francisco Gil respectivament, i un de nenes sota el mestratge de Caterina Cuffí), i dos privats (el d'Eulàlia Marcet i el de Mercè Llonch). El 1873 torna a haver només una escola de nens en marxar un dels dos mestres a Castellbisbal, i és que cada col·legi tenia només un professor que feia totes les tasques.

Escola pública de nenes, probablement el 1903, a càrrec de Rosalia Son.

Les condicions dels locals de les escoles, que eren de lloguer, eren lamentables. Hi havia una educació diferenciada per sexes i a més, des de 1863, només es feia festa dijous a la tarda. El material era molt escàs i només estava a mercè del mestre o mestra. A això li hem d'afegir un notable absentisme sobre tot en èpoques de feina agrícola, cosa que es constata en moltes actes emeses per la Junta d'Ensenyament.  Als 9 anys (encara que l'educació teòricament acabava als 14 anys) molts infants deixaven les escoles per anar a treballar a la fàbrica o al camp.

La situació laboral dels docents no era molt bona... De vegades hi havia mestres (especialment dones) que exercien sense titulació i el sou d'elles era molt més baix que el d'ells. L'Ajuntament atorgava poquíssimes assignacions econòmiques als centres escolars de la població.

El locals de les escoles sovint canviaven d'ubicació al llarg dels anys. Fins i tot, el 1873, per estalviar despeses, van ubicar-se les de nens i nenes en un sol local. Recordem que és l'any en què va desaparèixer una de les de nens.

Escola pública el 1899, amb el mestre Martí Feliu

Cal destacar un fet curiós, el del mestre nacional Patrici Ossó, a principis dels 70. Era un guerriller republicà que es va fer càrrec de fortificar la població de Rubí en front dels atacs carlins i va marxar a combatre a la tercera carlinada. Finalment acabaria empresonat a Terrassa i va ser substituït al cap d'uns anys per Ignasi Lafont.

A més de les escoles públiques de nens i nenes es té constància des de 1873 d'una escola per a adults de caire públic. I el 1875 va aparèixer una altra escola privada, a càrrec de F. Gimbert.

A partir de la Constitució de 1876  es va donar molta mànega ampla a les escoles religioses, que tenien molta llibertat d'ensenyament i l'estat no s'hi ficava en els seus plans d'estudis.

Així, ja als anys 80 van sorgir noves escoles privades de caire catòlic, com la de Sant Pere (ubicada a l'actual Escola Montserrat), en la qual ensenyaven els germans maristes que vingueren de França, i destinada a nens, mentre que per a les nenes es van instal·lar a Rubí les germanes de Santa Teresa de Jesús, que estaven ubicades a un local situat entre els carrers actuals del Dr. Robert i de la Justícia.

Els germans maristes i els seus alumnes el 1897

Altres col·legis religiosos creats en aquells mateixos anys foren  el col·legi de Sant Josep, de Joan Camps, per a nens i adults, encara que les seves condicions no eren les millors, i l'escola de la Puríssima Concepció, que es situà al carrer de la Unió el 1880 i estava a càrrec de Bonaventura Plans.

El 1881 va sorgir l'Escola Evangèlica, creada pel pastor Francesc Albricias, al carrer de Virgili, que impartia classes a alumnes dels dos sexes, encara que separadament. I també sabem, pel llibre de Parras i Santirso, que existia un altre col·legi privat regentat per Macià Guase.

El pastor Francesc Albricias

Les escoles públiques seguien, no obstant, en el seu estat deplorable, mentre que les religioses, amb més "bona fama", augmentaven cada vegada més en nombre d'alumnes.

El percentatge d'analfabetisme a Rubí, sempre segons l'obra de Parras i Santirso, era d'un 67,3 % el 1877 per baixar a un 49 % el 1900.  A més, hi havia poquíssimes persones que tinguessin un títol acadèmic.

Mostrem ara la situació escolar al Rubí dels últims anys del segle XIX, concretament el 1893. Es comptava amb tres escoles de nens: una municipal o pública; una religiosa (els Maristes de Sant Pere), i una privada no religiosa (encara que amb el nom de Sant Josep i a càrrec de Joan Camps). Pel que fa a les nenes, estava la municipal, una privada religiosa (la ja esmentada de les germanes de Santa Teresa, que també acolliria pàrvuls) i una privada no religiosa (la ja esmentada de la Puríssima Concepció, ara càrrec d'Ignàsia Dachs). A partir de 1893 també hi ha una privada de dones adultes i el 1894 apareix una altra per a homes adults. Recordem que ja des del 1873 existia una pública d'adults.

Alumnes de l'Escola de la Puríssima Concepció

Com podeu veure les escoles privades no religioses també tenien una forta inclinació catòlica i  prenien noms de sants o d'atributs de verges.

El curs escolar 1898-1899 va comptar a Rubí amb 286 nenes i 292 nens escolaritzats. Com hem vist l'augment de centres escolars també va propiciar la baixada de la taxa d'analfabetisme.

I ja a principis del segle XX apareixerien nous centres: les Escoles Ribas, l'Escola Montserrat... però ja en parlarem en una altra ocasió.

diumenge, 11 d’agost del 2019

Pere Xercavins, un fotògraf rubinenc del segle passat

Rubí ha tingut fotògrafs de gran rellevància, fins i tot internacional. És el cas d'Ignasi Marroyo i Josep Maria Roset, dels quals ja hem parlat en aquest blog en diverses ocasions.

Aquesta vegada ens volem referir a un altre artista de la càmera, no professional, que va viure a la primera meitat del segle passat i del qual l'any 2007 es va fer una interessant exposició que va venir acompanyada d'una publicació. Es tracta del rubinenc Pere Xercavins, amo de la masia del mateix nom i descendent directe del primer batlle del naixent consell municipal de la nostra població a finals del segle XIV. Va ser un dels primers fotògrafs locals i captà de manera impressionant la realitat del Rubí de la seva època.


Les fotografies de Pere Xercavins pertanyen als seus àlbums familiars i realment constitueixen documents importantíssims que ens donen llum sobre com era la vila de Rubí en aquella primera meitat del segle XX (les imatges abracen un període comprés entre 1914 i 1950). Són en total 842 plaques de vidre, de les quals un centenar són estereoscòpiques.

Una de les fotos més antigues, la d'un cotxe de 1915.

A més de l'univers domèstic i l'entorn familiar (algunes imatges reflecteixen escenes molt relacionades amb la seva masia), les fotografies, interessantíssimes totes, reflecteixen els conreus, els boscos, les celebracions religioses, els horts de l'Escardívol, els canvis que ha anar sofrint Rubí al llarg dels anys, l'església, el castell, les Escoles Ribas, la fàbrica del Vapor Nou, el mercat, els establiments de l'època (com la farmàcia del carrer de Xercavins)... Al llibre esmentat anteriorment només estan publicades vint de les imatges que captà Xercavins, i una d'elles, la de la portada, és el mateix fotògraf reflectit en un mirall. En altres també apareix ell.

Les Escoles Ribas el 1916.

Un cop més, veiem com l'obra fotogràfica d'un rubinenc, en aquest cas, Pere Xercavins, constitueix una eina preciosa per captar els diversos aspectes d'un Rubí que ha anat canviant de manera podríem dir vertiginosa al llarg de la passada centúria.

Opuscle aparegut el 2007

diumenge, 4 d’agost del 2019

Els primers carros de Rubí

Durant el segle XIX les comunicacions de Rubí amb les poblacions veïnes es feien a través de camins d'origen ancestral, com els que menaven a Sant Cugat, Terrassa, Sabadell o Molins de Rei pel Papiol (on a finals del segle s'agafaria el tren per anar a Barcelona). Les mercaderies eren portades a través dels traginers amb els seus carruatges.

Carro de 1948, molt similar als del segle XIX, vinya de can Xercavins.

Però, tal i com ens informa l'historiador Lluís García, a mitjans del vuit-cents a la nostra població no hi havia encara cap constructor de carruatges, malgrat que sí comptem amb diversos fusters (concretament deu): Francesc Vallhonrat, Ramon Riba, Pau Sala, Bartomeu Llugany (de cal Ballibaga), Josep Aguilera, Francesc Sala, Pau Coret, Pau Cunillera, Miquel Vallhonrat i Joan Roura. També consta com a ferrer Isidre Gros (de cal Pobla); com a serrallers, Martí Prat i Josep Ubach, i com a baster, Bonaventura Plantada. La feina de tots aquests menestrals serviria en un moment posterior per a construir els carros, però en un principi farien possible el manteniment de dos carruatges tirats per dues cavalleries, que pertanyien als traginers Llogari Martínez i Pau Roura. Altres persones que tenien carro, però d'una sola cavalleria, eren Antoni Ramoneda, Pau Ramoneda, Josep Ramoneda, Miquel Ramoneda i Eusebi Serrallonga.

Gruo de Fusters de Rubí, 1878. Arxiu Municipal de Rubí

El 1859, quan Rubí ja comptava amb uns 3.000 habitants, sempre segons Lluís García la població compta ja amb 23 carros tirats per animals. Els traginers s'agruparen i varen formar el 6 de febrer d'aquell any la Societat de Sant Antoni Abat.

Bandera de la Societat de Sant Antoni Abat

Ateses les circumstàncies, el mateix any ja va aparèixer ja el primer constructor de carros a Rubí: Mateu Valls, procedent de Cervelló; posteriorment tenim constància de Gaspar Faura (que va venir del Papiol), establert el 1872 al carrer de Sant Bonaventura (ara de Maximí Fornés). També consten dos basters: Antoni Utgés (de Sant Cugat), al carrer de Barcelona (ara avinguda de Barcelona), des de 1875, i Manuel Martori (de Sant Celoni), al carrer de Sant Cugat des de 1880. Posteriorment, altres constructors de carros foren Miquel Casanovas, al carrer de Cervantes, i Josep Marçal, al carrer de Barcelona, que enllaçava amb el camí que menava cap al Papiol.

Taller de Carros de Miquel Casanovas

Els principals traginers, als anys 80 del segle XIX, segons ens informa Lluís García, eren Jaume Mas, Josep Mumany, Josep Roura, Manel Soler (el "Manel dels Carros"), Josep Fontanet, Josep Majoral (de cal Xé), Mateu Campamà, Joan Alzamora, Antoni Riba, Pau Vallhonrat i Josep Pera (de cal Príncep).

Els carros eren un element molt important per anar a les vinyes i, especialment en temps de la verema, transportar els raïms cap als cups instal·lats a masies i cases del poble. Posteriorment, els traginers transportaven el vi cap a Barcelona i poblacions properes.

També es feien servir carruatges (diligències i tartanes tirades per cavalls) per anar a l'estació del Papiol i agafar el tren cap a Barcelona. Se sortia des del carrer de Sant Bonaventura (fonda del Centre) o bé des del carrer de Barcelona (la fonda Espanya, ara peixateria Guirao) i la Gran Fonda Puig (on havia estat la benzinera Corral).

Fonda Puig, amb una diligència. Arxiu Roset.

No serà fins a principis del segle XX en què l'empresa Hispano Suïssa establís un servei públic d'automòbils per anar a l'estació del Papiol (1909).