El Rubí dels anys 70: una visió general

En aquesta entrada ens proposarem presentar una síntesi del que van ser els 70 de Rubí, sense prejudici que en aportacions posteriors (i de fet ja n'hem parlat d'aspectes diversos relatius a aquesta època en ocasions anteriors) desgranem temàtiques més concretes.

Rubí comença els 70 amb la presència de l'alcalde "ultrafranquista" Manuel Murillo al cap del govern municipal, amb 25.461 habitants, i acaba amb l'aparició d'un nou ajuntament dominat pel PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i encapçalat per la figura del jove alcalde Miquel Llugany, que regia una població que havia assolit la xifra (les dades són, però, del 1981) de 43.532 habitants.

I és que al llarg d'aquests deu anys van passar bastants coses. El fet potser més transcendental i que conformaria el Rubí de l'actualitat en una bona part fou el creixement, que podríem titllar de desmesurat, de la població i la consolidació de nous barris, molts d'ells apareguts a la dècada anterior de manera incipient. També els polígons industrials augmentaren en nombre i extensió.

Les Torres a finals dels 70.

Rubí era ple de grues; les immobiliàries feien el seu agost, però molts dels barris, malgrat la frenètica construcció, no disposaven de serveis considerats bàsics, com l'aigua potable (és el cas de Can Vallhonrat). Molts dels carrers es trobaven encara sense pavimentar, com a Ca n'Oriol, i els arbres brillaven per la seva absència. No obstant, hem de dir que el primer semàfor va ser instal·lat a la "plaça del Sortidor", en aquells anys encara plaça de Primo de Rivera. També hem de ressenyar una greu manca de places escolars.

Un aspecte del barri de Ca n'Oriol el 1976

Aparegueren els blocs de pisos de Las Torres, que s'havien començat a construir el 1968 i foren finalitzats a mitjans dels 70, després d'enderrocar la masia de Can Cabanyes. També varen sorgir més habitatges al carrer de la Plana de Can Bertran, a la Serreta, a Ca n'Oriol... i es consolidaren les associacions de veïns, cada vegada més reivindicatives.

Tot aquest creixement, bastant desordenat, va ser un dels resultats de l'allau immigratori que havia començat als anys 60 i que ara continuava sense fre. Ja hem vist abans que la població havia crescut en deu anys en quasi 20.000 habitants més. Gran part dels immigrants venien d'Andalusia (vegeu l'entrada "La immigració andalusa a Rubí els anys 60 i 70", de 3 de març de 2018), de tal manera que el 1976 ja hi havia 14.000 persones procedents d'aquella aleshores regió i es creava la "Casa de Andalucía". Anaven a viure en pisos barats o bé passaven a ser llogaters d'habitatges que altres immigrants havien adquirit; molts altres es dedicaven els caps de setmana a fer-se la seva pròpia casa. Òbviament la reglamentació urbanística era pràcticament inexistent.

Però també es varen fer coses: el 1971 es va instal·lar el primer telèfon automàtic (amb els números inicials 299, després canviats a 699), es va inaugurar la guarderia municipal i la variant de la carretera de Molins de Rei i aparegueren uns nous gegants de Rubí (que encara eren la representació dels Reis Catòlics). El 1974 es va obrir l'avinguda de Carrero Blanco (actual de l'Estatut). El 1975 es va posar en marxa el camp de futbol de Can Fatjó, i el 1977 es creà l'Agrupació Rubinenca de Comerciants i s'inaugurà el monument a la Sardana, a la plaça del mateix nom, on abans, fins el 1968, s'havia emplaçat el cementiri.

Avinguda de Carrero Blanco, ara de l'Estatut

Quant a l'evolució política, hauríem de dir que quasi immediatament després de la mort de Franco, el 1975, va néixer la Comissió de Cultura, que aglutinaria totes les forces democràtiques de Rubí i que l'any següent es reconvertiria en l'Assemblea Democràtica de Rubí, que gestionava les mobilitzacions populars i l'impuls cap a un nou govern municipal de tipus democràtic. Però també els grups d'ultradreta protagonitzaren alguns episodis violents (com la col·locació d'un artefacte incendiari a casa de l'escriptor Josep Ferrer Domingo o l'agressió al dramaturg Agustí Pujol). Manuel Murillo va dimitir el 1977, quan varen tenir lloc les primeres eleccions generals després de la mort del dictador. Fou nomenat com alcalde accidental Pere Comellas, que veia com molts regidors del seu govern anaven dimitint gradualment. De fet, es veia impotent per solucionar els greus problemes de la vila. Encara que seria injust no esmentar alguns aspectes positius com la inauguració de l'"Hogar del Pensionista" (actual Casal de la Gent Gran), l'obertura d'un nou ambulatori al carrer de Pitàgoras o l'establiment de l'església de Santa Maria al nou barri de Las Torres.

Pere Comellas, alcalde de Rubí entre 1977 i 1979

El mateix any 1977, en què va dimitir l'últim alcalde franquista, van esclatar molts conflictes laborals com a resultat indirecte de la crisi del petroli de 1973: vagues a Francino, Josa, Material Clínic, mentre que el 1978 fou notòria la de l'empresa Alu-Perfil.

Manifestació dels treballadors de la Francino, 1977.

El 1979 varen tenir lloc les primeres eleccions municipals en les què el PSUC va obtenir el 35 % dels vots i assolí 9 regidors de 25. El nou alcalde d'una ciutat que ja havia assolit els 40.000 habitants seria un jove arquitecte de 26 anys, Miquel Llugany.

Presa de possessió de Miquel Llugany com a alcalde, 1979

Pel que fa a la indústria, Rubí continuava la seva marxa imparable en aquest aspecte. A part dels polígons industrials de Can Jardí, la Cova Solera, La Bastida i Can Rosés, sorgiren de nous com el de Can Vallhonrat i el de Can Pi de Vilaroch. Rubí es va convertir en la tercera població més industrial de la comarca i l'activitat agrícola va anar desapareixent llevat d'alguns horts i vinyes testimonials. El sector metal·lúrgic (que el 1973 emprava 7.500 treballadors/es d'un total de 14.000 obrers/es de Rubí) va arrabassar la primacia al tradicional tèxtil, i també s'ha de dir que la majoria d'empreses eren de dimensions petites si exceptuem algunes com la Josa, la més gran de la població.

Nau de la Josa (on ara es troba la Biblioteca)

Malgrat la gran implantació industrial, durant els 70 va tenir lloc l'aparició d'un elevat índex d'atur que va afectar a finals de la dècada al 20 % de la població activa, i això fou també un dels detonants de la gran conflictivitat d'aquells anys.

Aquesta expansió industrial i urbanística, a més de sentenciar a mort l'agricultura del cep, comportà la destrucció d'alguns elements patrimonials entranyables com la masia de Can Cabanyes o la de La Bastida, resultat de la nul·la sensibilitat per salvar aquests testimonis de la nostra història i dels forts interessos econòmics.

Can Cabanyes a punt de ser enderrocada

Respecte als centres escolars, ja hem apuntat el greu problema de la manca de places. El 1970 Rubí comptava amb dues escoles públicas, "25 Años de Paz" (actual CEIP Pau Casals) i la del 25 de Setembre, i diversos centres privats: els Maristes, de recent creació; les "monges" (Regina Carmeli),  les Escoles Ribas, el casal de Sant Josep Oriol (per a nens malalts i orfes), l'escola de Nostra Senyora del Roser, el Liceu Politècnic i l'escola Maria Immaculada. Tampoc hem d'oblidar que des de finals de la dècada anterior, la Schola, que era privada i estava situada on abans s'havia ubicat la Cooperativa La Rubinense, al carrer de Sant Pere, seria un dels primers centres escolars en impartir les assignatures en català. El 1971 aparegueren el Joan Maragall i l'Escola Bressol Municipal, i estaven en projecte dos nous centres: el que seria el CEIP Mossèn Cinto, al carrer de Bailèn, i un altre a Ca n'Oriol (l'actual Teresa Altet, al carrer de Mallorca). També aparegueren durant els 70 dues altres guarderies privades: L'Ixent i la Baldufa.

Vista de les Esoles Ribas el 1962.

Pel que fa a la cultura, aquesta va anar minvant. No obstant, el 1970 es varen estrenar les Gitanes del Vallès, i és que algunes entitats com l'Esbart Dansaire tenien cura que Rubí mantingués un cert prestigi a l'exterior. La Cooperativa també realitzava força activitats, el Cor Unió Rubinenca encara delectava amb els seus càntics, el Centre Excursionista seguia força actiu, a l'igual que el Grup Fotogràfic El Gra, i per altra banda es va celebrar el cinquantenari del Museu de Rubí. A finals dels anys 70, moltes entitats ja realitzaven activitats que no depenien directament de l'Ajuntament. I a més cal dir que s'organitzaren diversos concerts musicals de la Nova Cançó en època de l'alcalde Comellas, de tipus reivindicatiu i clarament catalanistes, com el de Lluís Llach.

La publicació oficial del règim era el setmanari Rubricata, però a finals de la dècada van aparèixer d'altres més reivindicatives i clarament esquerranes, com El Bullidor o Endavant, fortament crítiques amb el govern municipal de Rubí, com veiem a la foto inferior.

Quant a oci, hem de remarcar l'existència de tres sales de cinema, la del Cinema-Teatre Domènech, fins el 1973 (en què fou enderrocat), el Cinema Rubí Palace (inaugurat amb la primera fase de Las Tores, a finals dels 60, amb 1.800 localitats, un dels més grans de l'estat espanyol) i el Rubí Cinema (on ara s'ubica el Teatre Municipal La Sala). Per altra banda, a més de la gran quantitat de bars que anaven sorgint als nous barris, hem d'esmentar l'aparició de les discoteques Strada Club (a la carretera de Sant Cugat) i Club Madison (a l'actual carrer de Federico García Lorca), I com no recordar els partits de futbol al camp on ara es troba el Rubí+D! A l'estiu els rubinencs i rubinenques es refrescaven a la piscina municipal de l'Escardívol (inaugurades el 1971) i a les de Can Mir o Castellnou (unes de les més grans del país). També estava la del Club Sportennis, per a qui era soci.

La primera discoteca de Rubí. Foto gentilesa de Diego Contreras

Recpecte a l'aspecte religiós cal tenir en compte que molta gent sempre havia identificat el catolicisme amb la dreta i més amb el nacionalcatolicisme que caracteritzà el règim franquista.  Es va produir una obertura de l'església als nous valors i va tenir lloc l'aparició dels anomenats "sacerdots obrers", alguns d'ells amb clara inspiració comunista pel que fa a temes socials i econòmics. Un dels més actius va ser el del barri de El Pinar. També la JOC (Joventut Obrera Catòlica) va tenir un paper important en aquest canvi d'orientació. L'església catòlica a la nostra població va donar un clar suport als manifestants i vaguistes i prestaven els seus locals a les reunions revindicatives, com succeí amb la famosa vaga de la Josa, on s'utilizà el pati dels maristes per organitzar una assemblea obrera.També hem de dir que en aquesta dècada van sorgir noves parròquies: la de Santa Pau (precisament al 25 de Setembre) i la de Santa Maria (a Las Torres, com ja hem dit abans).

Mossèn  Luis Caparro, "capellà obrer" de El Pinar. Missa del Gall de 1969

Potser ens deixem moltes coses i molts detalls. Però els 70 fou una època complexa en què el Rubí tradicional va deixar d'existir de manera definitiva i on es varen formar les bases del que ara és la nostra ciutat.