diumenge, 21 de juny del 2020

El carrer de Virgili i la seva petita història

Avui parlarem d'un carrer del centre històric de la ciutat que no molt transitat i allunyat del soroll de l'avinguda de Barcelona o del passeig de Francesc Macià. Ens referim al dedicat al poeta llatí Virgili. Va néixer, com altres carrers immediats, a causa de l'ampliació cap al sud que va tenir lloc a partir del Pla General d'urbanització de Rubí, de 1871, en què l'Ajuntament de Rubí va aprovar parcel·lar una part important de la plana de can Cabanyes (entre altres llocs pertanyents a diverses masies molt properes a la població). Aquesta zona, fins el 1855, havia pertangut al terme de Sant Cugat del Vallès i era propietat de la família Llobateras, de la masia de can Cabanyes. Així, sembla que el 1873 ja està constatada l'existència del carrer. En aquests mateixos anys d'expansió urbana també van néixer els de Cervantes, Llobateras, Santa Llúcia, Murillo i Colom (vegeu un recent article sobre aquesta via al Tot Rubí).

Postal de principis del segle passat que ens mostra el
carrer de Virgili. A la dreta, les Escoles Evangèliques

Sabem també que a les noves cases de cos que començaren a aixecar-se al carrer, típiques de la comarca, s'hi van instal·lar diverses famílies com els Malet, els Malla, els Tugues, els Closa o els Úrsul. Sobre aquesta última família, hem de dir que va comptar amb membres destacats per la seva militància catalanista que van haver d'exiliar-se a Mèxic després de la nostra guerra civil. Ens referim als germans Francesc i Josep Úrsul.

L'element més important del carrer de Virgili, tant per l'aspecte patrimonial com per històric, és l'edifici de les Escoles Evangèliques, al número 8. Malgrat que les escoles protestants ja existien des de 1881, de la mà de Francesc Albricias, el 1908 es va rehabilitar el casal segons plànols de l'arquitecte Francesc Portillo amb un moderat estil modernista: presenta una façana amb arcs de maó vist i finestres allargades a la planta superior amb persiana de llibret. A Francesc Albricias va succeir el 1915 com a pastor de la comunitat protestant de Rubí Joan Capó. Les escoles varen tenir un gran èxit a la població i podem dir que moltes famílies no vinculades al món evangelista o fins i tot no creients inscrivien els seus infants a aquest centre, atesa la gran qualitat del seu ensenyament.

Façana de les Escoles Evangèliques. Font: Viquipèdia.

Un altre aspecte important del carrer de Virgili i que fa referència també a la nostra història local és que a les portes de la guerra civil, el 1936, al número 18 es trobava la seu principal de la publicació catalanista Saba Nova (l'altra seu era situada al carrer de Salvador Segui, ara Sant Cugat, número 8). Abans, la redacció d'aquesta revista local s'havia trobat al passeig d'Alfons Sala, 75, concretament entre els anys 1918 i 1923, per passar posteriorment a l'estatge ubicat al número 19 del carrer de Llobateras.



Així, doncs, com cada carrer i carreró de la ciutat, aquest també té la seva història particular.

dilluns, 8 de juny del 2020

El paper de dues dones en la Transició a Rubí: Maite Borrajo i Montserrat Rovira

Aquesta entrada potser hagués estat millor publicar-la el Dia de la Dona, però pensem que no només és en aquella data quan s'ha de retre homenatge a les persones de sexe femení que s'han destacat en l'esdevenir de la ciutat, sinó que qualsevol moment és bo per tal d'abordar el tema de la presència de la dona en els afers que han marcat la història recent de Rubí.

Així doncs, avui tractarem sobre el protagonisme de dues dones en les lluites reivindicatives dels temps de la Transició i de l'establiment del primer Ajuntament de la democràcia. Ens referirem, concretament, a Montserrat Rovira (destacada en el moviment veïnal del barri de Ca n'Oriol) i a Maite Borrajo  (regidora d'ensenyament i única membre de sexe femení del primer consistori de Miquel Llugany).

Cal dir, com apunta Jaume Parras al seu llibre La Transició a Rubí. Retalls d'història d'uns anys viscuts acceleradament (2004), que hi havia molta presència de dones a les organitzacions clandestines dels últims temps del franquisme, així com a les noves associacions de veïns i als sindicats, encara que el seu pes no era molt elevat, ja que els sectors dirigents d'aquestes entitats i moviments eren en la seva quasi pràctica totalitat (excepte Montserrat Rovira) formats per homes.

Ja mort el dictador, sempre segons Parras, van sorgir algunes iniciatives autònomes de caire feminista com la Comissió de la Dona, el 1981, vinculada al sindicat Comissions Obrers (CCOO), i el seu successor, el Grup de Dones de Rubí, des de 1983. Eren elles hi havia moltes militants del Partit dels Comunistes de Catalunya i van fer una notable activitat quant a publicacions d'articles i altres actes de tipus reivindicatiu. Fins i tot van editar un butlletí anomenat La Lluna.

Però endinsem-nos ja en analitzar de manera més o menys breu la tasca que varen fer Rovira i Borrajo en aquells interessants temps de canvis.

Montserrat Rovira Pagés va néixer a Llagostera (el Gironès) i, després d'haver patit exili durant molts anys per causes polítiques, des de Barcelona va anar a raure al barri de Ca n'Oriol el 1971. Aquí, on va arribar a ser presidenta de l'associació de veïns de la zona, va ser una de les primeres dones en desenvolupar una notable activitat encapçalant moviments reivindicatius, com els que demanaven la comunicació del barri amb el centre de Rubí per transport públic, l'establiment d'aigua corrent a les cases o el cobriment del torrent de ca n'Oriol al carrer de Mallorca. Militant del PSUC (estava a la llista de les eleccions municipals de 1979, mentre era al capdavant de l'associació de veïns), era una persona molt carismàtica entre el veïnat i sempre estava al davant de totes les manifestacions a favor de les millores del barri. Com a anècdota ressenyem la que està publicada al llibre El barri de Ca n'Oriol, que narra com una vegada Montserrat Rovira fou detinguda per la Guàrdia Civil a la "plaça de la Palmera" (la rotonda actual entre el carrer de Lourdes, Sant Gaietà, camí de Ca n'Oriol i carrer de la Plana de Can Bertran) i com de seguida va ser posada en llibertat.

Montserrat Rovira (extret del fulletó publicitari del PSUC 
de les eleccions municipals de 1978). Arxiu Pere Bel

Maite Borrajo Vázquez era d'Orense i vivia al barri "Rubí Sur" (segons la publicitat electoral del PSUC de les eleccions municipals del 1979). Era mestra de professió i llicenciada en Història de l'Art, molt involucrada en temes relatius al món educatiu. De fet va ser presidenta de la Coordinadora d'Ensenyament i al primer ajuntament de la democràcia (1979-1983) va esdevenir regidora d'Ensenyament, sense deixar la seva professió. Es va enfrontar al greu problema de la manca de places escolars a Rubí, així com del manteniment dels centres educatius que ja eren creats o estaven en procés de construcció. Tanmateix, va rebre fortes crítiques de les formacions polítiques de l'oposició. Potser, entre altres coses, perquè una de les seves idees era instal·lar el primer institut públic de BUP i COU a l'edifici del col·legi Joan Maragall, molt allunyat del centre de la població (vegeu el llibre Rubí als Pupitres, de J. Parras i M. Santirso).

Maite Borrajo (extret delfulletó publicitari del PSUC
de les eleccions municipals de 1978). Arxiu Pere Bel

En aquest entrada hem presentat una mostra de com dues persones pertanyents al sexe femení varen exercir una notable feina en els temps difícil de l'anomenada "transició" política i és que hem de ressenyar que al costat de molts homes que lluitaren per defensar la seves reivindicacions socials, econòmiques i polítiques també hi hagueren abundoses dones. Serveixi aquest text per recordar-les.