dilluns, 28 de maig del 2018

40 anys del Bòdum

Aquests dies s'estan portant a terme a la nostra ciutat un seguit d'actes i celebracions que van arrencar passat dijous amb la inauguració de l'exposició "Bòdum i l'art" a l'antiga estació i que giren en torn al 40è aniversari de la creació de l'elefant de Rubí, el nostre entranyable "Bòdum", que senzillament és la paraula "Dumbo" amb les síl·labes al revès.


Ens trobem a finals dels 70, quan a Rubí bullien les ganes d'un canvi democràtic i es varen començar a recuperar les festes populars com el Carnestoltes, les del carrer de Sant Jaume, les revetlles a l'aire lliure... Fins que el 1979 es va celebrar la primera Festa Major de la recentment creada democràcia municipal.


El 1978, mentre era alcalde Pere Comellas, dins una curiosa època de transició entre el franquisme i el nou Ajuntament que sorgiria de les eleccions del 1979, diversos amics del Pep Borràs, que una mica més tard acabarien per anomenar-se "Col·lectiu Bòdum" un cop decidit el nom de l'elefant, varen tenir la idea de fer l'escultura, basada en un disseny del dibuixant Francesc Mateu. En un garatge particular varen iniciar les tasques, a les quals dedicaven quasi tot el seu temps lliure: van fer una estructura de varetes de ferro que posteriorment van folrar amb diversos materials i finalment la varen pintar de color gris. Sí, el Bòdum, de 2,4 m d'alçada i un pes d'unes dues tones, al seu
començament no era blau com ara, sino gris!


L'Ajuntament, previ informe de Jordi Pujol (no el president de la Generalitat, sinó el director de l'Escola Municipal de Belles Arts d'aquella època), va autoritzar la col·locació del simpatic elefant en un lloc públic. El lloc triat seria la popular plaça del Domènech (oficialment, la plaça del Doctor Pearson) i la cerimònia va tenir lloc el 25 de juny de 1978, després d'una gran publicitat sobre tot destinada a la quitxalla. Una gran cercavila de grallers, amb els gegants de roba, acompanyaven el carro on s'ubicava el Bòdum guarnit d'elefant hindú i es dirigí a la plaça on es col·locaria l'escultura, que ha resistit al mateix lloc (bé, hi ha hagut algun petit desplaçament d'alguns metres) 40 anys suportant les inclemències del temps, alguna que altra bretolada i el desgant de la pintura. En diverses ocasions, per cert, ha estat restaurat: l'última vegada, fa poques setmanes.

A punt d'arribar a l'emplaçament.

Forma ja part del nou imaginari col·lectiu de rubinencs i rubinenques. Qui no ha sentit dir alguna vegada "la plaça de l'elefant" en referència a la plaça del Domènech, o bé "quedem a l'elefant"?

El Bòdum i el seu immediat entorn, 2009.

Podríem dir que el Bòdum és la mascota de la ciutat de Rubí!

dilluns, 21 de maig del 2018

L'ermita de Sant Muç

Avui ha tingut lloc una nova edició de la popular Festa dels Xatos, rehabilitada els anys 80 i vinculada a l'ermita de Sant Muç, un entranyable element, no només de la devoció popular de la gent de Rubí, sinó també del nostre patrimoni cultural.

L'ermita i la Festa actual dels Xatos. Foto Joaquim Gracia.

L'edifici actual, d'una sola nau, data del segle XVIII, mentre que la masoveria del costat és del XIX. Concretament, fou el 1759 quan es varen fer reformes profundes a la vella esglesiola d'origen medieval, el document més antic de la qual és del 1307 (està esmentada en un llegat de 12 diners a la llàntia de Sant Muç per part de Guillem i Elisenda de Vilaroc). La rehabilitació operada al set-cents va tenir com a resultat l'elaboració d'un nou altar (que seria cremat el 1936), el presbiteri de sobre la nau i les pintures de tema religiós del sostre interior, ara en procès de restauració, i que ens mostren escenes de la vida de Sant Muç. Una mica més tard, el 1771, es va instal·lar el petit campanar de cadireta, i, en una època indeterminada, però que creiem no allunyada dels finals del segle XVIII, l'atri amb columnes i l'escalinata que permet accedir-hi.

Postal antiga (1906) de l'ermita de Sant Muç. Font: todocololeccion.net

Cal esmentar que el 1980 es va trobar al subsòl de l'estatge dels exvots una pedra litogràfica que servia per imprimir estampes de l'altar de Sant Muç, segons informa el text que podem veure a l'entrada del recinte de Sant Muç i la masoveria venint des de la carretera que hi porta.

Els aplecs de les colles dels Xatos, entre el segle XVII i principis del XX, i altres celebracions de tipus religiós i festiu, han fet que aquesta ermita constitueixi un element important dins el nostre llegat etnogràfic. A més, a partir dels anys 80 es va tornar a revitalitzar la festa i aixó ha fet que l'esglesiola s'integri plenament al nostre calendari festiu, com sempre havia succeït.

Als anys 80 es va revitalitzar la Festa dels Xatos. Foto de l'època.

Hem de ressenyar també que des de fa pocs anys, concretament el 2012, i després de molt temps d'abandó, s'està consolidant arquitectonicament l'edifici. Mercés a l'Ajuntament, la parròquia de Sant Pere, les aportacions econòmiques dels feligresos i les de diverses entitats de la ciutat (amb l'organització de festivals benèfics, per exemple), a poc a poc, l'ermita ha anat rehabilitant-se quant a la seva estructura física. També les pintures de l'interior, com hem apuntat abans, estan recuperant-se de l'oblit.

Obres de rehabilitació de l'ermita. Foto Joaquim Gracia.

No podem deixar d'esmentar l'edifici veí, la masoveria, construït a mitjans segle XIX i que en un principi era el lloc on vivia el guarda de l'esglesiola i on es venien estampes, ciris i records. Actualment, després d'haver servit un temps també com a fonda, és un bar.

La masoveria i a l'esquerra l'ermita. Anys 80. Foto Sergi Colomer

I no ens oblidem de la font! Recentment també restaurada per diverses entitats ciutadanes, té una llarga història a la qual ja vam dedicat una entrada d'aquest blog fa quatre anys. Malauradament, d'ella encara no raja aigua, però s'hi fan activitats al seu voltant com l"Arran de Font" cada juliol, que contribueix a dinamitzar-la i a fer-la conéixer.

Estat actual de la font de Sant Muç.


dilluns, 14 de maig del 2018

Miquel Rufé, polític i erudit local

Si bé fa uns dies vam parlar de Pere Aguilera i Garriga, lluitador del catalanisme social i alcalde de Rubí a la II República, ara oferirem unes pinzellades sobre la figura d'un altre rubinenc destacat que també fou batlle de la vila, però en un context força diferent, i que a més fou un eminent erudit local. Ens referim a Miquel Rufé i Majó.


Va néixer al mateix Rubí el 1921, a la casa pairal dels Rufé, que poc després seria l'actual casa de la Vila. De família catòlica i conservadora, en època franquista, en època de l'alcalde Josep Fortino, seria nomenat cap de la Falange local (1949-1962) i delegat local de la CNS (Central Nacional Sindical) de 1949 a 1950. El 1955 fou designat segon tinent d'alcalde, i de 1958 a 1961, primer tinent d'alcalde, és a dir, era la mà dreta d'en Fortino. Amb ell i altres personalitats de la vila van fer diverses realitzacions: el setmanari Rubricata, el monument a Anselm Clavé, la inauguració de la Biblioteca Popular i el renovat Museu de Rubí, l'Escola Municipal de Música, la pista de la Cooperativa... A més, entre 1956 i 1962 també fou el representant de l'Ajuntament a la Fundació Museu-Biblioteca de Rubí (FMBR).

Rufé, quan era cap de Falange. Foto M. A. Jorba

Entre març i octubre de 1962 va dirigir la política municipal com a batlle de la població, però fou destituït (oficialment es va retirar voluntàriament) després de manifestar el seu suport als escoltes que ajudaren en les tasques que varen tenir lloc els dies després de la rierada quan un dirigent falangista de zona va donar l'ordre que tots havien d'anar amb la camisa blava. A partir d'aquell moment es dedicaria plenament a la cultura local. Va fundar el Cercle Filatèlic i Numismàtic i va ser secretari de la FMBR i conservador del Museu de Rubí entre 1969 i la seva mort.

Caricatura de Pere Jacas

Amb l'arribada de la democràcia, el 1979 Miquel Rufé va ser escollit president de la secció local d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i seria regidor de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Rubí entre 1987 i 1991. Seguiria amb la seva passió per la història de la ciutat, testimoni de la qual és la seva participació activa en l'organització de la celebració del Mil·lenari el 1986, a més de la redacció de nombrosos articles a la premsa local i al Butlletí del GCMR-CER. I a més alguns llibres com Les masies de Rubí i la seva gent, així com Sant Pere de Rubí els darrers 200 anys. Finalment, cal dir que cada any escrivia una peculiar Nadala amb algun tema concret del patrimoni i la història de la població, especialment de tema religiós (póstumament es van publicar totes en un volum anomenat Brins d'històra. Les nadales de Miquel Rufé, editat per la FNBR).


Va morir el 2002 presa d'un atac de cor. Rubí va perdre un important erudit, però ens ha quedat la seva obra.

dilluns, 7 de maig del 2018

Qui va ser Pere Aguilera i Garriga?

La plaça on se situa l'edifici de l'Ajuntament rep des de 1992 el nom de Pere Aguilera i Garriga, "el Torrelleta", fill predilecte de la ciutat des de 1987. Qui va ser aquesta persona? Us oferim cinc cèntims sobre la seva vida, lligada estretament al moviment catalanista i social, així com a la història de Rubí del segle XX.

Pere Aguilera als anys 80. Foto Fons Marroyo

Pere Aguilera va néixer a la nostra població el 1901 i des de molt jove va treballar de pagès. Aquest lligam amb la terra va influenciar tota la seva trajectòria política posterior. Va participar ja el 1922 en la fundació de la Unió de Parcers de Rubí i l'any següent va ser un dels integrants de la comissió organitzadora del primer congrès de la Unió de Rabassaires de Catalunya (recordem que els rabassaires eren pagesos que conreaven terres de vinya que no eren seves a canvi d'una part de la collita, mentre visquessin dos terços dels ceps). El 1924 fundà i presidí la Unió de Rabassaires de Rubí. Mentres, jugava com a futbolista al Rubí i escrivia abundants articles per publicacions de tipus republicà i esquerrà.

Pere Aguilera, jugador del Rubí. Foto Roset

Va ser president del Centre Democràtic Republicà (CDR), el solar del qual encara es conserva a la plaça del Dr. Guardiet i  el 1931 entrà de regidor a l'Ajuntament representant aquesta entitat. Va ser amic del president Lluís Companys, amb el qual compartia la preocupació per la sort dels rabassaires i pagesos. El 1933, ja en plena etapa republicana, va formar part de la Comissió Arbitral del Partit Judicial de Terrassa com a representant de la Unió de Rabassaires.

L'antic local del Centre Democràtic Republicà.

El febrer del 1934 fou nomenat alcalde de Rubí pel CDR, integrat dins Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però, a conseqüència de la seva participació als fets del 6 d'octubre d'aquell any (un conat secessionista català) i la proclamació de l'Estat Català des de la nostra població, va ser detingut i sotmès a un consell de guerra que finalment el va absoldre.

El 1936 va tornar a ser alcalde per Esquerra Republicana i l'any següent marxà a files. Va ser batlle de la vila per tercera vegada des d'octubre de 1937 fins a abril de 1938, però fou cessat a causa d'una coalició d'extrema esquerra formada per la CNT (anarcosindicalistes) i el PSUC (comunistes filosoviètics).

Després de la guerra va marxar a França, però desprès de pocs mesos va tornar, cosa que li costà la presó a causa de les seves activitats polítiques durant la República, i a més amb tres condemnes a mort, que foren commutades per presó i posterior desterrament fora de Rubí.

Un cop mort Franco, amb la vinguda de la democràcia municipal el 1979 va ser escollit regidor d'ERC, l'únic d'aquell partit en aquell primer consistori, fins el 1983.

Pere Aguilera un cop restablerta la democràcia. Foto Roset

Va morir el 1991 i l'any següent la plaça de la Vila seria anomenada de Pere Aguilera i Garriga en el seu honor.
 

dimecres, 2 de maig del 2018

El parc de Ca n'Oriol, pulmó de Rubí

Durant les últimes setmanes hem sentit parlar molt de la proposta relativa al parc de Ca n'Oriol. En aquesta entrada farem cinc cèntims del que va suposar al llarg de la història l'explotació de els terres que circumden la masia i que també formen part del barri actual.

Camí entre xipresos: "la petita Toscana". Foto Jordi Vilalta

No fa molt temps, el bosc, la masia, la font... eren llocs que atreien els habitants de Rubí i, per suposat, els ocupants de les noves cases que a poc a poc anirien constituïnt la barriada. Però ja en època romana aquestes terres on ara passegen famílies amb les seves mascotes i on es practica esport enmig de camps cultivats, pertanyien a una important vil·la romana excavada a principis del present segle, de la qual es conserven dos lacus o cups de vi (un al costat del bosc i un altre a l'Institut) i un tors d'una estàtua del déu Bacus ara conservada al Museu Municipal. També comptem al Museu de Rubí amb làpides i altars trobats a la zona.

Lacus al costat del bosc. Foto Jordi Vilalta

En època medieval aparegué la masia, que en aquells anys del segle XII era anomenada "cases Besses", i des del segle XIV passà a la família Oriol. Les terres eren propietat del castell i del monestir de Sant Cugat; al segle XVIII la masia i l'entorn van ser propietat dels Viver, fins el 1949, en què Montserrat Viver morí sense descendència. Des d'aleshores la casa ha estat orfenat, casa de colònies i centre escolar d'ESO i Batxillerat.

Un dels elements més atractius de l'immediat entorn de la masia és l'era del segle XIX.

Masia de Ca n'Oriol

A partir dels anys 60 aparegueren les primeres cases d'autoconstrucció, a peu de les rieres i del torrent de Ca n'Oriol, que anaren conformant el que ara és el barri, vertebrat pels carrers de la Pastora (el primer que es va asfaltar) i el de Lourdes.

Zona de Ca n'Oriol el 1965, amb les primeres cases en primer pla.

El parc de Ca n'Oriol actualment és el més gran de la ciutat i destaca sobre tot pel fet que mai ha patit cap intervenció antròpica rellevant, i és aquí on sempre ha residit el seu encant.

Una vista del parc. Al fons, el barri i Montserrat a l'horitzó. Foto Jordi Vilalta

No obstant, ressenyem aquí el fet de "la crisi del bosc", que va tenir lloc el 2002 i que ens relata Eduard Puigventós en el llibre "El barri de Ca n'Oriol" (2016). L'últim govern municipal d'Iniciativa per Catalunya (amb l'alcaldessa Núria Buenaventura) va plantejar una reforma i delimitació de l'espai amb la  urbanització de l'entorn del bosc i la intenció de construir un institut (aquest es va acabar fent, finalment). Això va topar amb l'oposició de nombrosos veïns, que van recollir 8.500 signatures per aturar el projecte entre març i juliol d'aquell any. Es va crear la plataforma "Que no se'ns mengin Ca n'Oriol": es varen organitzar manifestacions, tallades de trànsit (en auquella època encara no era considerat terrorisme), plantades davant l'Ajuntament... Fins i tot alguns pensionistes muntaren tendes de campanya per aturar l'entrada de les excavadores a l'estiu. Van ser moments de gran crispació que inclús donaren com a resultat algunes detencions. Era l'anomenada "Crisi del Bosc", que acabà el 2003 com  a resultat d'uns acords entre els veïns i la casa gran. D'aquesta lluita veïnal va sorgir una nova associació de veïns, la del Portal de Ca n'Oriol (que en els seus inicis es deia Districte 5-El Portal).

Bosc de Ca n'Oriol. Foto Jordi Vilalta

I aixi arribem al present any de 2018, en el qual l'alcaldessa Ana María Martínez va presentar un nou projecte d'adequació per fer-ne, en paraules seves "un espai de referència a nivell de comarca i segurament a nivell de país". No obstant, ha topat amb una forta oposició, ja que sembla que l'opinió pública no és partidària de fer grans canvis en aquest bonic entorn, i que l'únic que caldria és plantar més arbres i millorar-ne el manteniment i neteja. D'aquesta manera, al ple del 27 d'abril passat tots els regidors van recolzar una moció que censurava el projecte.

Imatge virtual del nou projecte. Font: elmon.cat

Esperem que el pulmó verd de Rubí, també curull d'història local, no es vegi afectat per la invasió de ciment i metall que avui en dia veiem en tantes places i espais.