Els mossos d'esquadra a Rubí: apunts històrics

Aquest any es compleixen al nostre país els 300 anys del Cos de Mossos d'Esquadra, una força policial creada per la monarquia borbònica el 21 d'abril de 1719 per combatre els últims miquelets (austracistes) i restablir l'ordre i la seguretat.

Com a moltes poblacions del país, també a Rubí varen haver mossos, però aquests els tenim documentats només fins a principis del segle passat. Sabem que hi havia una parella, en Tro i el "llampec", que en realitat es deia Ferrer de cognom, però que, a diferència del primer (en Tro era el cognom autèntic curiosament d'en Felip Tro), que era alt i gros i terror de gitanos murris i malfactors, amb els quals se les havia tingut en diverses ocasions, en Ferrer era baixet i prim. Per això, a la popular parella, que, segons Josep Sapés en el seu llibre El Rubí d'ara fa cinquanta, seixanta anys..., vestien amb gorra, cassaca reglamentària i espardenyes d'espart i "sabien guanyar-se les simpaties del rubinencs de bé", els deien afectuosament "el Tro i el Llampec". Solien seure a la plaça de Salmerón (actual de Catalunya) plàcidament mentre vigilaven Rubí o feien petar la xerrada amb algun que altre passant. Durant molts anys es van encarregar de les tasques de seguretat de la població.

En Tro i el "Llampec"

A la II República el cos de mossos va passar a dependre de la Generalitat, concretament a partir de 1932. El 1934 tenim constància a Rubí del mosso Pere Bellera (nascut a Son del Pi, el Pallars Sobirà), el qual va viure amb la seva família a l'Ajuntament. No obstant, sembla ser que la casa dels mossos e situava al carrer de Verdaguer, 4, darrera de cal Sabateret, i la casa del caporal, al carrer del Dr. Robert, 37. Pocs anys després, el 1938, Bellera seria destinat a la nostra vila com a mosso de primera Maximí Barceló, natural de Vandellós, que ja servia al cos des de 1929. El llibre L'Abans ens informa que també exerciren com a mossos de Rubí Ramon Farré, Marià Ibáñez, Carles Martín i Lluís Navarro.

Pere Bellera als anys 50.

Amb la victòria del general Franco, es va disoldre el Cos de Mossos d'Esquadra i molts dels integrants passaren a ocupar llocs policials als respectius municipis on exercien la seva funció. A Rubí el 1942 l'Ajuntament va contractar Bellera com a policia municipal, i el 1944 Barceló seria assignat com a guàrdia rural. En Bellera i Barceló, durant molt de temps, foren els únics policies de la vila, es podria dir, fins que en època de Murillo ja es va augmentar la plantilla. De fet, entre 1967 i 1970, Maximí Barceló fou el cap de la policial local de Rubí. Moriria el 1971 d'una embólia mentre estava de servei.

Plantilla de la policia municipal de Rubí a finals dels 60, amb M. Barceló al davant.

El novembre de 2006 el Cos de Mossos d'Esquadra va tornar a prestar servei a la ciutat de Rubí, cap d'una àrea bàsica policial que abraça també Castellbisbal i Sant Cugat (on hi ha una comissaria de districte que depèn de la de Rubí). La nova i gran comissaria es troba a la Serreta i, sota l'actual comandament de l'inspector David Ruiz, vetlla per la seguretat de tots nosaltres.

Neus Català, una lluitadora incansable

El passat 13 d'abril ens vam assabentar de la mort de Neus Català als 103 anys d'edat al seu poble natal dels Guiamets (el Priorat), fins aleshores l'única dona de l'estat espanyol supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück (Alemanya). Català va viure vint anys a Rubí, al barri de les Torres, per la qual cosa es pot considerar una mica com a convilatana nostra i és que de fet l'Ajuntament rubinenc va decretar tres dies de dol. Així mateix, des de la plataforma digital Change.org s'ha engegat una campanya perquè la plaça Nova de les Torres passi a estar dedicada a aquesta lluitadora antinazi. 

Neus Català el 2014. Foto Amadalvarez (Viquipèdia)

Molt compromesa políticament des de la seva joventut, va organitzar les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) al seu poble natal el 1936, ja començada la guerra civil, i el 1939 es va afiliar al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Aquest mateix any, juntament amb tantes altres persones forçades a l'exili, travessà la frontera amb Franca, amb 180 nens i nenes refugiats procedents d'una colònia infantil de Premià. Al país veí va  realitzar tasques d’ajuda als refugiats polítics espanyols fent tasques d'enllaç. Aquí, a causa de la seva baixa estatura va rebre el mot afectuós de "la Puça" ("la Pulga"). Amb l’ocupació de França per les forces hitlerianes, es va unir a la Resistència, com feren també molts altres exiliats espanyols, però fou denunciada a les autoritats d’ocupació per un farmacèutic col·laboracionista i fou capturada el 1943. Després d'estar un temps a Limotges, on patí molts maltractraments, fou deportada el 1944 al camp de Ravensbrück, destinat en la seva major part a dones. Aquí va exercir una important acció de boicot de la producció d’armament que es realitzava a les seves instal·lacions. Al cap d'un temps fou traslladada al camp de Holleischen (actual Holysov), ara a la  República txeca, però que sota l'ocupació nazi era el Protectorat Imperial de Bohèmia i Moràvia. Finalment, el 1945 fou alliberada per tropes soviètiques.

Neus Català amb el vestit de presonera. Era el número 50446. Foto: nuvol.com

Després de la victòria de les forces aliades, va viure un temps a França, on es dedicà a activitats antifranquistes, i amb l’arribada de la democràcia va anar a raure a Rubí, on va residir uns 20 anys fins que posteriorment es va traslladar al seu poble dels Guiamets.

Vista dels Guiamets. Foto: guiamets.altanet.org

Fou presidenta de l'Amical de Ravensbrück i militant del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), per passar després a les files d'Esquerra Unida i Alternativa. La seu d'aquest partit a Rubí va dedicar un dels seus espais, la Sala Neus Català, a aquesta valenta dona.

Sala Neus Català, a Rubí. Foto: elmon.cat

Entre altres guardons i reconeixements, el 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el 2006 fou proclamada Catalana de l'Any, el 2014 l'Ajuntament de Barcelona li va atorgar la Medalla d'Or al Mèrit Cívic i el 2015, amb motiu del seu 100 aniversari, la Medalla d'Honor de la Generalitat de Catalunya. A Rubí, el 2016, també se li va fer un homenatge per part de la secció local d'Òmnium.

Neus Català el 2015. Foto: ara.cat

Fou una persona que mai es va doblegar davant totes les forces adverses i que fins al final fou fidel al seu ideari. Descansi en pau.

Un gran escriptor de Rubí: Josep Ferrer Domingo

Josep Ferrer i Domingo, al qual està dedicada una gran avinguda situada a Sant Jordi Park, és probablement la figura literària local més destacada, o al menys una de les més destacades, del Rubí del segle XX. No obstant, si el busquem a la xarxa hi ha poquíssima informació sobre ell.

Josep Ferrer, per Antoni Marsal

Nascut el 1910 a Barcelona, concretament al barri de Sarrià, va cursar els primers estudis al Col·legi dels Germans de Sant Joan Baptista de La Salle, a la Bonanova. Els seus avis paterns vivien a Rubí; de fet l'avi era encarregat al Vapor Nou i l'àvia va emmalaltir. D'aquesta manera els fills i néts es traslladaren a la nostra vila, a la casa situada al carrer de Terrassa, 6.

Josep Ferrer va estudiar a l'Escola Industrial de Terrassa i a la vegada feia d'escolanet a la parròquia de Sant Pere de Rubí. Imbuït de catalanisme i catolicisme, va participar dels Pomells de Joventut, de la mà del Dr. Josep Guardiet.

Ja de gran va entrar a treballar al Rubí Industrial (les naus de l'Escardívol), on també hi era el seu pare, que, per cert, es dedicava a l'activitat escènica (va ser actor i, posteriorment, autor d'obres teatrals) i aixó va influenciar notablement en Josep.

Dins del grup que girava al voltant de la parròquia, va començar a escriure articles per a la publicació Endavant; també col·laborà amb Saba Nova, òrgan d'expressió dels catalanistes. Durant els anys 30 va ser secretari local de Palestra, una agrupació patriòtica catalana similar al moviment dels "boy scouts".  També va formar part de l'Agrupació Dramàtica Santiago Rusiñol (del Centre Democràtic Republicà) i del Grup Fortitud (vinculat a la parròquia).

A la guerra civil va estar destinat com a administratiu a Albacete i després exercí com a periodista al front d'Aragó. Els últims temps del conflicte els va passar a Madrid. Després del període bèl·lic, es trobà que havia perdut els pares i el seu germà Joan. Va entrar a treballar de nou a Rubí Industrial, però relegat a la categoria de peó a causa de les seves anteriors activitats catalanistes. Poc després va contreure matrimoni amb la tortosina M. Cintín Subirats.

A partir d'aquell moment es va dedicar de ple a l'activitat literària, en tres grans vessants: el periodisme, el teatre i la poesia. La seva feina habitual, després de deixar el Rubí Industrial, fou la de corrector de proves de l'editorial Bruguera.

Quant a periodisme, hem de dir que fou cofundador de la revista Rubricata, apareguda el 1949, i corresponsal a El Noticiero Universal (des de 1958) Diario de Barcelona (des de 1960), Opinió (també de Barcelona) i Barcelona Teatral. Pel que fa a emissores radiofòniques col·laborà a Ràdio Sabadell des de 1968. Hem de destacar els curiosos pseudònims amb els quals signava els seus articles: Domingo del Vallés, Domènec Miralta, Joan de Ximelis, Ferrer-Domingo (amb un guionet, per diferenciar-se d'un altre escriptor amb els mateixos cognoms d'ell), etc.

Parlem de les seves obres de teatre, quasi totes portades a escena per grups teatrals de Rubí. En destaquem L'home que no sabé viure (1935), Uns cors de dona, El destí dels vells (1935), Oh, la felicitat!... En col·laboració amb Pere Mialet va escriure Melodia discordant (1957), que es va representar també fora de Rubí.

Josep Ferrer al despatx de casa seva. Foto Cintín Subirats

La poesia la va cultivar especialment després de la guerra civil, i ressenyem les composicions Retorn a Crist, Ja sento les petjades de la mort i Invocació a Sant Bernat.

Va morir el 1982. Dels seus últims anys, cal assenyalar un atemptat incendiari perpetrat a la porta de casa seva per part d'un escamot ultradretà.

Josep Ferrer Domingo sempre fou una persona molt pacífica, tolerant i respetuosa amb el pensament dels altres.

Quasi tota la informació per redactar aquest entrada ha estat extreta del llibre Homes del Rubí d'ahir, editat pel Casal d'Avis de Rubí el 1984.

Els orígens de l'Esbart Dansaire de Rubí

No hi ha cap mena de dubte, a hores d'ara, que una de les principals entitats culturals i artístiques de Rubí és el nostre Esbart Dansaire, que realitza una gran feina de divulgació de la dansa popular catalana arreu del territori i també més enllà de les nostres fronteres.

En aquesta entrada ens remuntarem als orígens de l'agrupació, que va tenir lloc, com tantes d'altres de Rubí, als anys 20 del segle passat, de la mà del gran Dr. Josep Guardiet, impulsor de la vida cultural de la vila. Concretament fou el 1923 quan va néixer l'entitat, com a secció del Casal Popular, que també crear l'infatigable mossèn on ara s'ubica l'Escola Montserrat.

L'Esbart Dansaire el 1925 a Sabadell. Foto Museu de Rubí.

El primer director i mestre de dansa va ser-ne Leandre Peracaula, que aleshores dirigia l'Esbart Pàtria, de Barcelona (nascut el mateix any que el nosrtre esbart). Els assajos, com és normal, es feien dins del mateix Casal Popular, acompanyats del piano que tocava Magí Ramèntol (o Pilar Feliu en cas d'absència). Tot i que la primera actuació en públic fou el 7 d'octubre del mateix 1923, on es ballaren unes sardanes, la presentació oficial no fou fins al 18 de novembre, al Casal, amb la representació del Ball Sardà,juntament amb diverses actuacions de l'Esbart Pàtria.

Els primers dansaires de l'esbart foren Leandre Solà, Joan Vila, Josep Colomer, Rosend Batlló i Wifred Catasús, que a partir del 1924 dirigiria la recent creada secció infantil. Les noies eren Pietat Montmany, Montserrat Cahís, Montserrat Mercader, Teresa Sugranyes, Remei Catasús, Cecília Torrents i Dolors Vila. Tots ells i elles, d'alguna manera, estaven vinculades a la parróquia de Sant Pere.

Leandre Peracaula als seus últims anys.

Les actuacions tenien lloc a Rubí o bé als seus voltants. A la Festa Major es feien davant l'església de Sant Pere, i al Casal Popular per la Festa de la Primavera (que era al maig, organitzada pel Centre Excursionista de Rubí des de 1923 fins a la guerra civil). També apareixien durant els aplecs de Sant Muç i de Sant Feliuet, a més de participar en obres benèfiques (avui en diríem "solidàries") a llocs com l'Asil Busquets de Terrassa o al dels Desamparats de Sabadell, entre altres.

Els balls representats per l'Esbart en els seus inicis eren les sardanes (Ball Sardà), però a partir de 1924 s'incorporaren noves danses: l'Indiot, la Patum, la Bolangera, el Galop de Cortesia, la Morisca, la Castanya, la Dansa de Castellterçol... i el 1927 va tenir lloc la primera actuació del Ball de Gitanes.

En un principi, les noies anaven abillades amb un vestit blanc amb mitges i sabates negres. Els nois portaven una camisa blanca, faixa vermella o lila i barretina lila. Al llarg dels anys es produïren algunes modificacions en el vestuari.

Peracaula continuà com a ànima de l'esbart molts anys, en qualitat d'assessor. El 1932 el segon director era el dansaire Wifred Catasús, que se'n va fer càrrec durant els anys de la República fins que va morir a la guerra civil.

Wifred Catasús. Família Catasús-Sugranyes

La única història que s'ha fet sobre aquesta entitat fou a càrrec de Rosa Maria Arís i Francesc Margenat, del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, al Butlletí núm. 11, de desembre de 1983, coincidint amb els 60 anys de l'Esbart.

En alguna posterior entrada continuarem amb la història del nostre esbart, del qual tots els rubinencs i rubinenques podem estar ben orgullosos per la seva gran tasca.