dijous, 30 de novembre del 2017

Com era el primer "ajuntament" de Rubí?

En aquesta entrada parlarem una mica del primer govern municipal que va tenir Rubí. Hem de tenir en compte, abans de tot, que la paraula "ajuntament" és d'origen castellà i fou imposada a Catalunya quan el decret de Nova Planta. Abans, hauríem de parlar més aviat d'universitat, que rebia noms diferents depenent de cada comunitat: a Rubí era el consell general (cal recordar que a la República i la guerra civil es tornà a utilitzar el nom de consell municipal).

El 1383 foren abolits al terme del castell de Rubí els "mals usos" feudals i els pagesos alliberats compraren la jurisdicció al senyor Ramon de Torrelles per lliurar-la al rei Joan I. Aquest, necessitat de diners, la va vendre a Joan de Togores el 1394. Els rubinencs no estigueren conformes en què passés a aquest noble i acordaren retornar-li els diners que havien pagat per la jurisdicció del senyor de Rubí, amb la condició que retornés al patrimoni reial. D'aquesta manera, el rei Joan va donar als nostres convilatans un seguit de privilegis, que van quedar recollits en un document del 27 de març de 1395. El més important era el d'escollir batlle, el primer dels quals fou en Pere de Xercavins, el 1396. També tenien el privilegi de poder gestionar els propis impostos o contribucions sota tutela reial.

L'església de Sant Pere cap al 1400. Al seu costat es reunia el consell.

El govern municipal o universitat estava format per una assemblea de prohoms (caps de casa de les masies) que s'anomenava consell general. El batlle s'escollia entre aquestes persones cada tres anys per Carnestoltes i els dos jurats cada any per Sant Esteve. Més tard, a finals del segle XV, es va crear la figura del sotsbatlle. El sistema electiu era la insaculació: es proposaven tres candidats per cada càrrec i es feia un sorteig entre els membres de la terna. Finalment, els càrrecs eren ratificats pel rei.

El consell es reunia al costat de l'església de Sant Pere o a l'interior en cas de mal temps, i es convocava per crida o tocs de campana.

A més de dicidir sobre aspectes importants de la comunitat, també tenia el consell facultats judicials (cal tenir en compte que a l'antic règim no havia separació de poders) i fins i tot havia una presó a l'actual carrer de Terrassa que va estar en funcionament fins al segle XIX.

La Sagrera de Rubí als segles XVI-XVII

Els impostos es cobraven en un cup prefixat d'acord amb les possessions de cada família, de manera que qui més tenia, més contribuïa al bé comú. A part, també estaven els ingressos procedents dels serveis arrendats a la sagrera (carnisseria, forn, etc.).

Amb el Decret de Nova Planta i la implantació dels ajuntaments, tot aquest sistema va canviar.


diumenge, 26 de novembre del 2017

Monuments commemoratius del Rubí del segle XXI

Pel casc urbà de la nostra ciutat podem contemplar, en algunes places especialment, monuments i estàtues dedicades tant a personalitats com a esdeveniments o altres temàtiques que poden tenir relació directa amb Rubí o bé fan referència a situacions o persones que de manera tangencial són expressió d'alguna característica de la població.

Aquesta vegada farem referència a les escultures i monuments commemoratius que es van realitzar al llarg del segle XXI, i deixarem de banda (potser per a alguna entrada futura del blog) elements com la popular estàtua de la plaça del Clavé, o la desapareguda font de la plaça de Catalunya (amb el nen i l'oca), o altres com la famosa i polèmica "Inèrcia", de les acaballes del segle passat. De fet, segons el catàleg de Monuments Commemoratius de Catalunya, elaborat per l'Institut d'Estudis Catalans, a Rubí en tenim 14.

Comencem pel simple monòlit de pedra que es va aixecar el 2001 a la plaça de l'11 de Setembre, amb uns versos del poeta Miquel Martí i Pol, als peus del qual es dipositaven les ofrenes florals de la Diada Nacional. Aquest monument fou substituït el 2010 per l'escultura Dempeus, de la rubinenca Pepa de Haro, amb els quatre tubs d'acer que es cargolen a la part superios i els mateixos versos de Martí al costat.

Dempeus, de Pepa de Haro. Font: Tot Rubí

El 2002, en un barri de recent creació situat al nord del casc urbà de Rubí, es va instal·lar el monument dedicat al nacionalista andalús Blas Infante, concretament a la plaça d'Andalusia. És obra de Xavier Cuenca i fou patrocinat pels supermercats Intermarché. Fa referència a la gran quantitat de persones, ara rubinenques, d'origen meridional que vingueren a la nostra vila als anys 60 i 70 del passat segle.

Monument a Blas Infante. Foto MMUC

El monument a Montserrat Roig, escriptora catalana feminista i esquerrana, es troba situat a la plaça dedicada a aquesta personalitat i té com a títol El mirall. L'hora violeta. Es tracta d'un llibre amb un fragment del llibre L'hora violeta, de l'autora a la qual es dedica l'escultura. Fou elaborada pel rubinenc Joan Calaf, sota el  disseny de Kiku Mistu.

El mirall. L'hora violeta. Foto Jordi Vilalta

El 2003 es va inaugurar Dansaire, amb motiu del Dia Internacional de la Dansa. Abans es situava davant de l'estació antiga i posteriorment es va traslladar a la seva ubicació actual, a la rambla del Ferrocarril. Feta de ferro, l'autora és Carmen Castillo, amb l'assessorament i el seguiment de Joan Calaf, i evoca la gran tradició que té la nostra ciutat respecte a la dansa tradicional catalana, el màxim exponent de la qual és el nostre Esbart Dansaire.

Dansaire. Foto MMUC

Del mateix anys és el monument dedicat a Rafael Alberti (el poeta andalús), a la plaça del mateix nom, obra dell tallers de l'escola EDRA amb la coordinació del nostre escultor Pep Borràs, de formigó i trencadís de ceràmica.

Monument a Rafael Alberti. Foto MMUC

En resum, diada de l'11 de Setembre, andalusisme, literatura feminista i d'esquerres i gust per la dansa són els valors que durant aquest segle XXI s'han vist reflectits en aquests monuments que podeu veure pels carrers i places de Rubí.

diumenge, 19 de novembre del 2017

Els minerals de Rubí i la pedrera Berta

Rubí, com en moltes altres coses, també és ric en minerals, especialment cristalls. En tenim una bona mostra al Museu, la major part d'ells recollits per Pere Bel.

Alguns d'ells es troben escampats per tot el terme; altres formen part de graves i sorres, i altres es poden recollir a can Calopa i a la zona de l'"Infern", és a dir, a la part sud del nostre terme. Per altra banda, hem de dir que, molt a prop de Rubí, al Papiol, tenim un jaciment mineralògic de primer ordre que és la pedrera Berta.

Pedrera Berta. Foto Jordi Vilalta

Escampats per tot el nostre territori podem trobar basanita, calcedònia, calcita, pirita, sílex (treballat pels nostres ancestres del Paleolític), argiles (de totes les classes) i quarsita. Formant part de graves i sorres podem identificar el feldespat i la mica.

Sílex trobat a Rubí. Foto J. A. Capell

Per altra banda, a la zona de l'Infern i Can Calopa, molt properes entre elles, apareixen la bauxita (que també sorgeix a Can Pi de Vilaroch i de la qual s'extreu l'alumini), el ferro (per tot el sud del terme municipal), el guix (per produir el ciment i del qual tenim uns antics forns prop de la masia de Can Calopa), la goethita, el lignit i la limonita (entre Can Calopa i Can Pi de Vilaroch).

Fragments de guix trobats a can Calopa. Foto J. A. Capell

A la part nord de Rubí, no tant rica en patrimoni mineralògic, es pot trobar calç.

I, ja fora del nostre terme municipal, no podem deixar d'esmentar, com hem dit al principi, la pedrera Berta, que ofereix un ampli ventall de cristalls i minerals diversos: antimoni, argent, blenda, florita, granit (aquests dos tambe al proper Ca n'Ubach), galena (d'aquest mineral es fabricaven aparells de ràdio al segle passat), atzurita (sulfat de coure, tant necessari en la viticultura), baritina, cerussita,
diorita (de gran duresa) i malaquita.

Fragment de cerussita de la pedrera Berta. Foto Pere Bel

Així doncs, podem comptar, entre el nostre terme, especialment a la part sud, i la propera pedrera Berta, al Papiol, amb un gran patrimoni mineralògic digne d'estudi.

diumenge, 12 de novembre del 2017

Els primers maristes a Rubí

El proper dilluns el Museu Etnogràfic Vallhonrat acullirà l'exposició dedicada als 200 anys dels Maristes. A Rubí, tal com llegim al llibre d'Eduard Puigventós Els Germans Maristes a Rubí, editat en ocasió dels 50 anys dels moderns col·legis d'aquesta congregació, la presència marista es remunta al 1889.

Parlarem, doncs en aquesta entrada, basant-nos en l'estudi d'en Puigventós, de la primera etapa marista a Rubí, que abraça el període comprès entre el 1889 i el 1916. En aquells temps a la nostra població, a més de les escoles nacionals, només estaven les protestants i la recentment creada de la parròquia. Eren anys de creixement urbà i feiem falta més infrastructures educatives.

Per altra banda, a França, amb les lleis de secularització del segle XIX, moltes ordes catòliques dedicades a l'ensenyament havien estat expulsades; alguns dels seus membres trobaren refugi al nostre país.

El mossèn de la parròquia de Sant Pere de Rubí, Josep Baltà, tenia la intenció de revitalitzar l'escola parroquial i d'aquesta manera va oferir la seva gestió als germans Maristes, a través del bisbat. Atesa la manca de recursos econòmics de la parròquia, es pensa que va rebre una donació, que, segons algunes fonts, procedia de la senyora Dorotea de Chopitea, dona adinerada que va finançar moltes obres i centres catòlics arreu de Catalunya. Una altra tesi diu que podria ser un llegat d'un rubinenc que havia fet fortuna a Amèrica, i que incloïa també el local on s'instal·larien les escoles (actualment ocupat per l'Escola Montserrat), construït entre 1875 i 1885.

L'edifici dels germans Maristes a principis del segle XX

En tot cas mossèn Baltà va establir un conveni amb el superior general dels Maristes amb tota una sèrie de clàusules, com, per exemple, que el mobiliari i l'allotjament dels germans anirien a càrrec de la parròquia de Sant Pere. El 1889, doncs, arribaren els primers maristes, dos francesos (el germà Basilisse i el germà Joevin) i un català (el germà Timoteu); el primer de setembre d'aquell any es varen inaugurar les instal·lacions que estarien destinades a l'ensenyament només per a nens (com fins fa pocs anys sempre han practicat els maristes a Rubí). També cal dir que els germans maristes duien una curiosa indumentària que causava estranyesa a la població local: sotana amb cordó de borles a la francesa, un pitet blanc...

Alumnes dels Maristes de Rubí el 1897 amb el director del col·legi. 

El primer director del centre va ser el germà Basilisse, al qual succeí el germà Joevin i el germà Roman; amb el director Pedro de l'Èglise es va ampliar el col·legi i va augmentar també l'afluència d'alumnat. L'últim director va ser-ne Eloi Tremoleda.

Una sèrie de dificultats econòmiques van fer que el 1916 els germans maristes deixessin Rubí. Precisament aquell any va veure néixer les escoles Ribas, amb les quals, per la seva qualitat educativa i instal·lacions, no varen poder competir.

Mossèn Guardiet, arribat a Rubí aquell mateix any, inauguraria al mateix edifici que havien ocupat els maristes, uns anys més tard, al 1919, l'Escola Montserrat, encara activa als nostres dies. Fins i tot va oferir als germans que l'havien regentat entre 1889 i 1916 que hi tornessin, cosa que van rebutjar.

Els maristes tornarien a fer presència a Rubí el 1967, cinquanta anys més tard...

Recomanem la lectura del llibre Els Germans Maristes a Rubí, de l'Eduard Puigventós, per saber-ne més detalls.

dilluns, 6 de novembre del 2017

L'edat del bronze a Rubí

Entre el 1800 i el 600 aC, aproximadament, es va desenvolupar l'edat del bronze al nostre país, de la qual tenim poques restes al terme de Rubí. El bronze és un aliatge de coure i estany, que s'elaborava en forns.

Hem de destacar a la nostra població la troballa el 1996 d'uns ossos humans al carrer de Sabadell, 21-23, datats entre el 1500 i el 1000 aC, acompanyats de restes d'ovella i de cabra, així com de petits rosegadors. També s'hi va trobar petits trossos de ceràmica feta a mà decorada amb cordons i impressions digitals. Segons els arqueòlegs que hi varen intervenir, "correspon a una necròpolis del Bronze Antic / Mig. Durant les obres de construcció d’un immoble el 1996 es va documentar una estructura excavada a l’argila amb el fons pla i parets de tendència còncava, i una profunditat d’1 metre. Es tractava d’una inhumació col·lectiva en la qual van distingir-se tres individus: un de 12-13 anys, que havia estat en contacte amb algun objecte de bronze; un de 19-20 anys femení; i un adult mascle de 23-25 anys dipositat en posició fetal. També es recuperà ceràmica, restes de fauna, indústria lítica i material antracològic".

A Can Xercavins es va trobar a principis del segle passat, i fora de context estratigràfic (per la qual cosa es fa difícil la seva datació), una destral de vores realçades ara malauradament desapareguda, entre altres materials.

Materials trobats a Can Xercavins (dibuix de P. Bel)

Cap a l'any 1000 aC aproximadament la zona de la península hispànica al nord del riu Ebre va rebre la immigració de pobles procedents del centre d'Europa que varen aportar nous sistemes ideològics, com el ritual de la incineració dels difunts. Les cendres es dipositaven en urnes que després es col·locaven en petites fosses circulars i d'aquí que a aquesta cultura se l'anomeni "cultura dels camps d'urnes" o "urnenfelder" (en alemany). Aquestes gents es varen fusionar amb els indígenes i varen portar a terme una gran colonització agrícola de la plana del Vallès: s'organitzaren en llogarrets i per això s'ha trobat a la nostra comarca molts establiments d'aquesta època a l'aire lliure, així com necròpolis.

Jaciment de camps d'urnes de Can Missert

A Rubí hem de ressenyar, dels finals d'aquesta època, la troballa l'any 1973 de l'anomenada sitja 89 de Can Fatjó, al carrer del Brillant, efectuada per Francesc Margenat, i que es va datar del segle VII aC, en una època de transició de l'edat del bronze a la del ferro: es tracta de tres grans urnes de ceràmica feta a mà amb decoració de cordons aplicats, una tasseta d'una sola nansa, un vas de provisions de cos globular amb decoracions de garlandes i una urna bitroncocònica amb carena arrodonida i sense vora.

Restes ceràmiques de l'edat del bronze trobades a Can Fatjó



dijous, 2 de novembre del 2017

La incorporació a files dels rubinencs als inicis de la guerra civil

Als pocs dies d'esclatar la guerra civil, el 23 de juliol de 1936, el Comitè de Milícies Antifeixistes, que era l'òrgan que de facto controlava la vida política de Catalunya en aquells temps, va fer una crida de voluntaris per anar a lluitar al front contra les tropes sublevades. Els primers rubinencs qye es varen allistar pertanyien a les Juventuts Llibertàries, que formaren una columna a les ordres de l'anarquista Buenaventura Durruti i d'Antonio Ortiz. Varen anar, en primer lloc, al front d'Aragó, però després es traslladaren al de Madrid, a fi de defensar la capital de la República, per tornar després a terres aragoneses.

Milicians rubinencs del 1936 ("la colla dels barbuts"). Foto família Tutusaus

El dia 24 de juliol integrants del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) i alguns d'Esquerra Republicana marxaren cap a la part d'Osca sota el comandament del rubinenc Josep Rovira, que pertanyia al POUM, formació política d'inspiració trotskista. En aquest front es produïren els primers morts i ferits de la nostra vila. El dia 25 sortí la columna del PSUC, i a l'agost, la d'ERC i Estat Català.

Pep Rovira

El 4 d'agost, el Comitè de Milícies va cridar a files els mossos pertanyents a les lleves del 34 i del 36. A finals de setembre ja hi havia 100 milicians de Rubí al front d'Aragó.

Milicians al front d'Aragó, 1936. Foto Josep Subirà.

Un cop dissolt el Comitè de Milícies i assumir la Conselleria de Defensa de la Generalitat el comandament militar, aquesta va mobilitzar el 24 d'octubre els nois que pertanyien a les lleves del 32 i el 33. Aquesta vegada ja no eren voluntaris, sinó que la incoporació a files era obligatòria.

Soldats rubinencs de l'Exèrcit Popular a Tarragona. Foto Francesc Canals

El 10 de febrer de 1937 es va crear l'Exèrcit Popular i moltes forces de milicians passaren a formar part de la Divisió 26. La primera lleva, la del 37, va sortir al front a finals d'agost d'aquell any i es va dirigir al centre d'Espanya; d'aquests, els destinats a infanteria intervingueren a la batalla de Terol.

Finalment, la famosa "lleva del biberó", la del 1941, es va mobilitzar l'abril de 1938.