divendres, 27 de març del 2020

Art religiós del segle XVII a Rubí

En aquesta entrada exposarem els principals testimonis de l'art religiós de Rubí pel que fa al segle XVII, una època en què el barroc fou el corrent predominant a Europa occidental. Quasi tots aquests testimonis es troben dins dels fons del Museu de Rubí, com a producte de les diverses donacions i dipòsits que ha anat fent la parròquia de Sant Pere durant el segle XX. Alguns altres, que després veurem, es troben en algunes masies.

L'artista autor de les principals peces artístiques que s'han conservat a Rubí és Jaume Rubió, de Moià, fill del també escultor Francesc Rubió, actius a principis del segle XVII. Ells són els autors de la principal obra d'art d'aquest segle que es troba a la nostra localitat: el retaule de Sant Pere de Rubí, per la qual cosa remetem a l'entrada corresponent del nostre blog per a més informació que aquí no repetirem. A més d'aquest retaule, al Museu hi figura també una bella escultura policromada que representa Sant Llop, obra dels dos Rubió, i sabem també, segons l'historiador Miquel Rufé, que el 1616 es va concertar un pacte entre els administradors de la confraria de Sant Sebastià i Jaume Rubió per tal de realitzar un retaule dedicat a aquest sant, que fou acabat i pagat el 1617.

Imatge de Sant Llop. Foto FMBR

A part dels treballs artístics a l'església de Sant Pere, es conserven dues talles més dels Rubió a dues masies del nostre terme i és que moltes cases pairals en aquells segles posseïen imatges de la Verge, encara que moltes eren d'artistes desconeguts. A la de Can Xercavins trobem una Mare de Déu del Roser amb el Nen Jesús feta de fusta policromada que fou regalada als amos de la masia com a agraïment per haver acollit Francesc i Jaume Rubió mentre eren a Rubí fent les tasques esmentades anteriorment a l'església de Sant Pere. A la guerra civil, segons ens explica Rufé, la van dipositar en un amagatall situat a la mateixa masia i és per això que ens ha arribat fins els nostres dies.

Mare de Déu del Roser de Can Xercavins

Una altra Mare de Déu del segle XVII és la talla de fusta policromada que representa la Verge del Roser, també de Jaume Rubió, i que es conserva a la masia de Can Mir. Però no es trobava des del principi en aquesta casa pairal: quan es va ampliar l'església parroquial de Sant Pere, el 1884, la família Brustenga-Mir, propietària de la masia, va aportar-hi materials de construcció ja que posseïen un forn d'obra molt prop de la masia, de tal manera que el rector els va regalar la imatge. El 1936 els Brustenga-Mir es van desprendre de la figura, que fou llençada, junt amb altres obres d'art religioses, a una pila situada al carrer de Terrassa mentre l'església de Sant Pere era saquejada. Poc després, algunes d'aquestes peces foren traslladades a la incautada masia de Ca n'Oriol (com també el fons del Museu de Rubí), entre elles la Mare de Déu del Roser de Can Mir. Un cop passada la guerra civil, la talla va ser col·locada a l'altar del Roser de l'església de manera temporal, ja que després de realitzar la nova capella, va ser restituïda a la família propietària de la masia.

Verge del Roser de la masia de Can Mir

Per últim, direm que Jaume Rubió, a més de fer treballs a Rubí, també deixà obres d'art a diverses poblacions catalanes: Terrassa, Manresa, Centelles (retaule de Santa Coloma), el Papiol, Cervera (retaule major, fet entre 1598 i 1604), Berga (el retaule major, de 1604), Ripoll (Sant Pere), Esparreguera, Castellbisbal...

dissabte, 21 de març del 2020

Rubí entre visigots, musulmans i francs (segles V a IX)

Hem tractat en algunes entrades sobre diversos temes relacionats amb el món feudal i el castell termenat de Rubí. Aquesta vegada mirarem d'exposar algunes dades (malauradament en tenim poques, però) sobre el període de temps que va des de la caiguda de l'imperi romà d'Occident, a la segona meitat del segle V, fins a l'aparició del primer castell de Rubí, amb tota probabilitat al segle IX.

Els visigots, un poble d'origen germànic, aprofitant la conjuntura de desintegració política de l'imperi d'Occident, s'establí a partir del 472 en un territori que abraçava gran part de la península ibèrica i el sud de l'actual França. Poc després, a partir del 507 el seu domini es va limitar al territori hispànic i al que ara seria el Llenguadoc i el Rosselló (Septimània), en ser expulsats de la Gàl·lia pels francs.

Regne dels visigots, un cop establerts a la península hispànica

Havíem dit, en parlar de les vil·les romanes de Rubí, que moltes desaparegueren al segle V i que a finals d'aquest segle sembla constatar-se la vinguda de noves gents, possiblement relacionades amb les incursions visigodes. Però alguns establiments rurals, com els situats a Ximelis, el Molí de la Bastida, la Llana, can Serrafossà sud o, especialment la important vil·la romana de ca n'Oriol, es varen mantenir fins a principis del segle VI, tal i com constata l'arqueologia.

Per altra banda, a mitjans del segle V, segons tots els indicis, el gran assentament que s'ubicava a l'actual església de Sant Pere va donar par a un conjunt dedicat al culte cristià, que fou rodejat per una necròpolis, vigent al menys fins al segle X. Hi ha vestigis arqueològics que semblen demostrar-ho, com fragments de columnetes de marbre, una reaprofitada al finestral de la façana romànica de ponent.

Columneta de marbre reaprofitada al finestral
de ponent de Sant Pere de Rubí

Quant a demarcacions episcopals, sembla que Rubí orbitava dins el bisbat de Barcelona, mentre altres autors afirmen que formava part del d'Egara (Terrassa). Per F. Margenat, el límit entre els dos bisbats es trobava precisament a la Bastida, anomenada segons la documentació més antiga Palatio fracto ("palau ensorrat").

En tot cas és una època de gran foscor quant a troballes de cultura material. Per posar un exemple, no trobem entre les col·leccions del Museu de Rubí cap moneda dels segles V i VI, si bé historiadors com J. Serra i S. Cardús esmenten l'existència de monedes dels emperadors Valentinià III, Àvit, Majorià i Antemi (tots del segle V), que possiblement es perderen a causa de la guerra civil.

A finals del període visigòtic, el 710, es va produir un enfrontament entre el rei Àkhila II, que es va fer fort a la part nororiental del regne, on es trobava Catalunya, el Rosselló i el Llenguadoc, i el rei Roderic, que s'havia apoderat violentament de la corona.

És molt possible que els musulmans s'aprofitessin d'aquestes lluites internes per poder penetrar al territori peninsular el 711. D'aquesta manera va començar la conquesta de les nostres terres per part dels exèrcits islàmics, que fou molt ràpida.

Tropes musulmanes medievals.

Hi ha molt pocs testimonis de la presència sarraïna a les nostres terres. Josep Serra va identificar alguns topònims, com "Puig d'Almatà", que seria un turonet que es troba anant a Can Balasc, i la riera del Cafiat, que es correspondria amb la part del torrent de Can Ramoneda que passava per darrera el castell per ajuntar-se amb el de Can Xercavins.

Els francs, el poble que dominava el centre i nord de l'actual França, aturaren les tropes islàmiques a Poitiers, el 732, i anys després començaren a expandir-se cap al sud tot i creuant els Pirineus. D'aquesta manera, en època del nou emperador Carlemany, fundador de la dinastia carolíngia i que s'havia proclamat hereu dels antics cèsars romans, ocuparen la zona del Vallès el 801, amb la presa de Barcelona. Aquest territori conquerit al nord de Catalunya s'anomenaria "Marca Hispànica", una terra de frontera envers el món islàmic, i seria dividit en comtats, regits per comtes autòctons, però al servei del rei carolingi. També els monestirs tindrien la seva part en aquest nou repartiment de poder. Els conqueridors francs iniciaren la tasca de construcció de torres defensives que evolucionarien posteriorment a castells termenats. Una d'aquestes fortaleses seria l'origen del castell antic de Rubí, situat una mica més a l'oest de l'ermita de Sant Genís i que molt possiblement en aquesta època, el segle IX, seria una simple torre de fusta i tàpia que controlava un territori administrat per un veguer al servei del comte de Barcelona.

Reconstrucció experimental d'una torre carolíngia a Roda de Ter

A partir d'ara, remetem a la nostra entrada Rubí a l'any 1000, continuació d'aquest escrit, per copsar l'evolució del castell primitiu de Rubí i mostrar una petita panoràmica històrica del que va ser el segle X al nostre territori.

divendres, 6 de març del 2020

Cent anys del Celler Cooperatiu de Rubí

El 15 de març de 1920 es va produir un fet a Rubí del qual aquest any commemorem el centenari: els 119 socis de la junta local de la Unió de Vinyaters de Catalunya, presidida per Josep Aguilera, van presentar a la "Oficina Liquidadora de Derechos de Impuestos Reales" (Terrassa) la primera acta de constitució del Celler Cooperatiu com a secció autònoma de la Cambra Agrícola Oficial de Rubí, que havia tingut lloc uns mesos abans, concretament el 13 de desembre de 1919, quan es formà aquesta primera junta.

La Unió de Vinyaters de Catalunya va ser l'origen de tot plegat. Fou creada el 1915 i justament el primer president fou Sebastià Ferrer, de la masia de Can Rosés. Entre altres accions,  com especialment les relatives a la defensa del preu del vi de casa nostra i la lluita contra el frau, va impulsar la creació de cellers cooperatius per la geografia catalana. El fet és que tant entre parcers i propietaris de vinyes varen prendre enorme força aquells anys les idees cooperativistes a fi d'afrontar junts (amos i cultivadors de la terra) la producció i la comercialització del vi (que feia anys que havia superat el tràngol de la pesta de la fil·loxera). A Rubí, com ja hem dit, la junta local d'aquesta Unió, que estava activa des de desembre de 1919 i aplegava homes vinculats al conreu local del cep com Pere Pi o Magí Serra, a més d'Aguilera, es va posar mans a l'obra aquell mateix any. Van reunir 119 socis i una suma de 14.000 pts de l'època (tot s'ha de dir: també reberen alguna ajuda financera del Banc de Terrassa) i encarregaren la construcció del celler al gran arquitecte Cèsar Martinell, l'autor de les anomenades "catedrals del vi". Aquestes cellers que trobem escampats per nombroses poblacions de la Catalunya vinícola, tenien, com el de Rubí, una nau central formada per pilars de totxana massissa que acabaven en arcs de mig punt. En molts llocs, a més, presentaven una esplèndida decoració de caire modernista.

Projecte del Celler Cooperatiu, de Cèsar Martorell

Les obres del celler, a uns terrenys pertanyents a la masia de Can Cabanyes, propietat de Frederic Llobateras, que ara ocupen l'illa formada pels carrers actuals del Pintor Murillo, del Pintor Coello, del General Prim i de Federico García Lorca, duraren entre el 1919 i el 1921.

Construcció del Celler Cooperatiu

A Rubí no es va fer cap acte inaugural un cop acabat el celler, però de seguida ve tenir una activitat importantíssima.  El 1920 va produir 1.202, 77 hectolitres de vi i és que fins a la seva decadència, a partir dels anys 70 del passat segle, sempre oscil·lava entre els 1.000 i els 2.000 hl anuals. En dos anys, concretament el 1960 (2.482,11 hl) i el 1961 (2.038, 68 hl) sobrepassà la línia dels 2.000. A partir de 1971 la producció va anar minvant fins que el 1987, un any abans de la seva dissolució, només resultaren 115,38 hl del raïm dipositat.

El Celler a la primera meitat del segle passat

Les varietats de raïm que es collien a les vinyes de Rubí eren el sumoll, el cua-sec, el rosat, el xarel·lo i el picapoll.

Els carros entraven per la porta de l'actual carrer del Pintor Coello i abocaven el producte dels ceps a la vagoneta. Dins el celler es trepitjava el raïm i es deixava fermentar als cups (hi havia al seu moment unes 61 tines).

Interior de la nau principal als primers temps

El 1929 el celler fou present a la mostra de vins de l'Exposició Internacional de Barcelona i va obtenir una medalla de plata. Rubí era un dels centres vinícoles més importants del país, des del segle XIX.

El 1932 el celler es va desvincular definitivament de la conservadora Cambra Agrícola Oficial i es construí un edifici d'oficines. Als anys de la República es disparà la seva activitat i a les portes de la guerra civil arribà a aplegar una gran quantitat de socis (550 el 1936).  Ja entrada la guerra, es va crear el 1938 el Sindicat Agrícola de Rubí, format per la Unió de Rabassaires, la Cooperativa Primer de Maig i el Celler Cooperatiu de Rubí Societat Cooperativa Limitada. Podeu consultar al magnífic llibre de Núria Julià La vinya a Rubí. Un passeig per la història totes les dades referents a socis i producció de vi al llarg dels 67 anys de vida del celler.

Placa que es pot trobar a una de les tines

Si bé el màxim de producció vinícola va ser assolit entre 1959 i 1961, a partir d'aquest any el nombre de socis va anar baixant. Si el 1959 eren 414, després d'un lent creixement acabada la guerra (però sense arribar a les xifres dels anys 30), el 1987 va acabar la història vinatera del celler amb només... 49 socis!

Finestral de la nau principal

El novembre de 1988 el vell edifici fou comprat per l'Ajuntament de Rubí en virtut d'un conveni establert amb la junta que des de 1985 presidia Miquel Grau, i el 2007 varen començar les obres de rehabilitació, dirigides per l'arquitecte Joan Albert Adell, que durarien fins el 2013 (a Rubí les obres sempre duren una eternitat). Fou els dies 26 i 27 d'octubre d'aquest any quan es va inaugurar el celler com a nou equipament cultural per a la ciutat. S'hi varen adequar tres espais: la Sala de Tines, per actes de format gran i mitjà; la sala Cèsar Martinell (al soterrani), per fer exposicions, i l'Espai Tremuja (el lloc on es recollia el raïm), per a actes de petit format.

El celler, un cop rehabilitat. Foto de 2014.

Parlem ara de l'estructura del celler. Es tracta de quatre àmbits connectats entre sí:

- una nau principal en de planta en forma de L, que abans de la rehabilitació presentava un sostre d'uralita, amb 20 tines que encara es conserven, a banda i banda d'un passadís central; al seu soterrani, ara habilitat, com hem dit, com a sala d'exposicions, s'hi trobaven 10 tines més, aquestes de fusta; els constructors de les tines foren ell taller J. Calero, de Reus, i José Montemar, de Barcelona; es troba coberta actualment amb vistoses teules de colors.

Teulada actual de la nau principal

- una nau petita a la banda oest, que servia per vendre el vi en garrafes (fa uns anys s'hi feien espectacles de teatre de petit format) i que fou construïda als anys 50;

- un àmbit a la part nord de la nau principal que acollia dependències per recollir i tractar el raïm (actualment és l'Espai Tremuja);

Part nord de l'edifici del celler, on es troba l'Espai Temuja

- a la cantonada nord-oest de l'anterior àmbit, el 1932 es varen adequar les oficines que hem esmentat més amunt, que després es transformarien en habitatges.

També s'han conservat alguns elements antics vinculats a l'elaboració del vi, com una balança per pesar el raïm, vagonetes i una premsa de mitjans del segle passat.

Finalment, direm que, a part d'exposicions i altres actes culturals, una de les activitats més singulars que s'hi fan, a fi d'homenatjat el passat vinícola de l'edifici i també del Rubí d'abans són els premis Vinari, on es fan tasts de vins catalans i es donen premis als millors. Aquest any, el del centenari, també es realitza cada tercer diumenge de mes una visita guiada, a càrrec de RubíGuiem. Per l'abril està prevista una exposició sobre la història del celler i una xerrada.


Val la pena conèixer aquesta joia arquitectònica de Rubí, testimoni del nostre passat vinícola.