dilluns, 28 d’agost del 2017

El carro romà de Rubí

A l'Auditori Vallhonrat fins fa poc vàreu poder visitar l'exposició dedicada al Museu de Rubí, ara ja tancada al públic. Una de les peces més espectaculars, situada prop de l'entrada per la banda que dóna a la plaça de Montserrat Roig, era el carro romà de Rubí, o, millor dit, la biga romana. Es tractava d'una rèplica realitzada per Esteve Montoliu, soci del GCMR-CER.


Reproducció del carro romà. Foto Marroyo.

Les bigues romanes, a diferència de les quadrigues, que eren tirades per quatre cavalls, en feien servir només dos. Ere ambdues modalitats d'origen militar i lúdic. Normalment les bigues transportaven els comandants militars o emperadors en els seus triomf o ovationes en venir victoriosos d'alguna campanya bèl·lica, i les quadrigues, com ja s'ha vist en moltes pel·lícules, eren les protagonistes indiscutibles de les carreres de cavalls als circs. Les bigues també es poden veure reproduïdes a denaris o monedes de plata, sobre tot de l'època de la República romana, sostenint imatges mitològiques.

Denari d'època republicana romana amb representació d'un biga al revers.



La reproducció que es conserva al Museu de Rubí e va efectuar utilitzant materials i tècniques pròpies d'aquella època romana i va requerir molt temps i haver de solucionar diverses dificultats. L'any 2008 es va formar un equip de treball format bàsicament per Esteve Montoliu i Francesc Margenat, en el qual van col·laborar altres persones i empreses: Santiago Berrar, Pilar Margenat, Josep Oliver, Josep Vila (materials de fusteria), Xavier Reinaldos, Servifores, i els tallers TFCN i Busquets (que subministraren els elements metàl·lics).

Es va fer servir fusta de roure dels boscos de Can Corbera per al tambor de les rodes, i de faig per a realitzar altres elements com el cèrcol i el radis, així com la plataforma i la caixa on es disposaven l'auriga i el passatger del carro. Els elements de metall eren tots fets de forja. El pa d'or es va utilizar per als elements decoratius de la biga.

Cal dir també que el carro va participar en la rua de la Festa de Sant Antoni Abat del 2009, tirat per muntures reals, tal i com s'havia previst durant la construcció de la rèplica.


En el futur Museu caldria, doncs, reservar un espai per a aquesta biga, ja que si bé no és cap element arqueològic sorgit de les entranyes de Rubí, sí pot considerar-se un bon treball de reconstrucció.


dimarts, 22 d’agost del 2017

Tragèdies rubinenques

Diverses vegades al llarg de la nostra història més recent Rubí ha estat colpejada per la tragèdia. Rememorarem en aquesta entrada les que potser han causat major impacte i també han provocat la solidaritat de les altres persones i entitats envers les víctimes.

En primer lloc, parlarem de l'explosió de la caldera de cal Viloca (l'empresa Viloca i Batlle) el 22 de setembre de 1958, que causà la mort de 10 obrers i diversos ferits. Aquesta empresa estava situada al complex del Vapor Vell i el rescat, en el qual també hi participaren treballadors de la veïna fàbrica de Can Sedó, va durar tot el dia.


La fàbrica de Cal Viloca després de l'explosió. AMR.

El cerimonial d'enterrament de les víctimes, que s'oficià aprofitant l'edifici del mercat vell, fou una gran mostra de dolor col·lectiu. Tot Rubí va restar-ne commocionat.

S'obrí una subscripció prodamnificats en la qual participaren diverses empreses de Rubí, com la Bertrand y Bertrand Cia ("Vapor Nou"), cal Gaspà, Pich Aguilera (naus de l'Escardívol) i també algun taller com cal Ferrer de Tall.

Anys més tard, el 1962, també un fatídic mes de setembre, la rierada de Rubí va provocar una gran pèrdua de vides humanes: segons l'estudi d'Eduard Puigventós publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 58, de setembre de 2012, serien unes 255 víctimes. Varen desaparèixer famílies senceres, que habitaven el barri de l'Escardívol (on actualment està la rotonda, aproximadament), el de la Font de la Via i el de Can Fatjó.

Efectes de la rierada. Font: "L'Abans".

Va sorigir una gran onada de solidaritat, especialment la que va impulsar Ràdio Barcelona en els primers moments, a tavés del locutor Joaquín Soler Serrano. Van començar a arribar ajudes materials i econòmiques de tots els racons de l'estat. En cinc dies, per exemple, es van recollir 30 milions de pessetes de l'època.

Atenent els supervivients de la rierada al Casino Espanyol. Foto AMR

Així mateix, una gran quantitat de voluntaris col·laboraren en les desagradables tasques de cercar persones entre el fang i les runes, entre ells els minyons de muntanya. L'alcalde Miquel Rufé va decretar la paralització del treball a totes les empreses i l'obligació de tots els majors de 18 anys en fer aquestes tasques i ajudar els damnificats. Es van habilitar diversos espais per allotjat els supervivents.

La cerimònia de comiat que es va fer al mercat vell va ser multitudinària. La plaça estava plena de gom a gom amb els familiars de les víctimes i molta gent de Rubí que es va voler sumar al dolor col·lectiu. A la presidència del sepeli van venir el capità general de Catalunya, l'alcalde Miquel Rufé, el bisbe de Barcelona Gregorio Modrego Casaus, acompanyat del seu vicari general i de diversos rectors de poblacions veïnes... Atès l'elevat nombre de víctimes, es col·locà un sol fèretre en mig de la plaça en representació de totes elles.

Impressionant vista del funeral de les víctimes de la rierada. Foto: AMR

El 5 de maig de 1984 un tràgic accident de trànsit a Alcolea del Pinar (província de Guadalajara) segà les vides de 6 seguidors i seguidores de la Penya Blaugrana Ramon Llorens, mentre es dirigien a Madrid a presenciar la final de la Copa del Rei. Eren Mercè Bamala, Josep Casasayas, Trini Julià, Josep Rovira, Carles Soler i Maria Torres. L'accident, que es va produir quan l'autobús en el que viatjaven topà contra un vehicle militar, també va causar ferides a 49 persones més.

El 7 de maig, 10.000 persones varen acudir al funeral, que de nou es va celebrar al mercat vell. Fou presidit per Miquel Coll i Alentorn en representació del president de la Generalitat  Jordi Pujol, el governador civil de Barcelona, el director general d'Esports, el president del FC Barcelona (en Núñez) i un tinent coronel de l'exèrcit espanyol.

Cerimonial per les víctimes de l'accident de la Penya Blaugrana. Foto Rubricata

I fa pocs dies també el dolor per la mort de dues persones de Rubí víctimes de la barbàrie terrorista a Barcelona ha tornat a commocionar Rubí. Es tracta d'un nen de només tres anys i el seu tiet-avi, que van tenir la mala sort de trobar-se a les Rambles aquell fatídic 17 d'agost.

Més d'un mil·ler de rubinencs/ques es van atansar al temple parroquial de Sant Pere per dir adéu a aquestes víctimes innocents. El funeral fou oficiat pel bisbe de Terrassa i acudiren l'alcaldessa de Rubí, el conseller de la Presidència, el delegat del Govern a Barcelona, un tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, i representants de les forces de seguretat.

Enterrament de les víctimes rubinenques de l'atemptat del 17-A. Foto Tot Rubí.

L'Ajuntament també va obrir un llibre de condolències i s'improvisà un lloc de record als jardins de la plaça Pere Aguilera amb espelmes, missatges, etc. en record de les víctimes.

Esperem que cap tragèdia més afecti a la nostra comunitat. I si més no, que sapiguem reaccionar amb força i coratge.


dimecres, 16 d’agost del 2017

Rubí i l'antiga via Heràclea

Des de temps immemorials el terme de Rubí, situat a  la depressió prelitoral que consitueix el Vallès, fou un lloc de pas. Una antiquíssima via (o potser conjunt de camins) que anava de nord a sud, a cercar les terres de Cadis, passava amb tota seguretat per la ciutat que ara habitem. És la via Heràclea, anomenada així en honor de l'heroi grec Hèracles, que acudí a terres hispanes a complir un dels seus dotze treballs: robar el ramat de bous del monstre Gerió, i que per tornar a Grècia utilitzaria aquest camí.


El que sí és cert és que ja des de temps molt antics aquest "corredor mediterrani" travessava el Vallès i per València i Múrcia, es dirigiria a terres de la vall del Guadalquivir. En època imperial romana serà la via Augusta.

Al segle II aC fou senyalitzada amb miliaris, o pedres cilíndriques que indicaven les milles romanes. A més, cal destacar que els exèrcits romans, després de deembarcar a Emporion (Empúries), preferien anar per terra si volien dirigir-se a Tarraco, la seva gran base militar per conquerir la península. És a dir, per Rubí haurien passat  totes les tropes que des del nord s'haguessin dirigit al sud peninsular: els Escipions, i després grans comandants militars romans com M. Porci Cató o el mateix Juli Cèsar...

Camí de Rubí a Castellbisbal, per on possiblement passà l'Heràclea

Pel que fa a l'itinerari de la via Heràclea a la nostra comarca, ja l'investigador granollerí Josep Estrada havi indicat que la ruta passaria per Llinars, Gallecs, Palausolitar, Polinyà, l'ermita de la Salut (Sabadell), Sant Quirze del Vallès, Can Ferran i Rubí, per anar a parar al Llobregat, a Castellbisbal. Francesc Margenat ha dedicat bastant temps a estudiar el pas de les vies romanes a Rubí i pensa que, pel que fa al trajecte per la nostra població, aquest aniria des de la Bastida (venint de l'ermita de Sant Feliuet de Vilamilanys), cap al centre de Rubí, i d'aquí a Can Fatjó, l'ermita de Sant Genís, i ja a Castellbisbal, la masia de Can Campanyà (on al costat hi ha pedreres romanes), Can Riquer, Can Coromines i el riu Llobregat, al lloc on després le legions de l'emperador August construïrien el pont romà ("el del Diable").

Una de les versions del pas de la via Heraclea pel terme de Rubí

Al terme municipal de Rubí s'ha trobat restes arqueològiques que semblen confirmar aquest traçat, co trams empedrats a la part del Rubí nord o a can Fatjó, que tenen ja una cronologia de l'època de l'imperi romà, però que eren la continuació de la via preexistent.

A part d'aquesta via principal, que en època imperial, seria un ramal de la via Augusta interior, hi havien camins secundaris. Un d'ells és el camí vell de Sabadell, que de la Serreta anava a can Tiraïres i al Pinar, per enllaçar després amb l'Heràclea a Sant Feliuet. Prop d'aquesta via secundària s'ha trobat restes d'una torre romana que té una cronologia que comença al segle I aC, al lloc que ara ocupa el dipòsit general d'aigües (a Penjallops). Un altre camí és el que F. Margenat anomena "la Viastrella", que anava de nord a sud creuant tot el terme de Rubí, venint de Terrassa, i que també comptaria amb torres de control, com la tobada a la Creu de Conill (Serra de les Martines), que fou reutilitzada en època medieval, i la que es va identificar fa decennis, al camí que de l'ermita de Sant Muç va a can Fonollet.

Torre de Can Fonollet. Foto F. Margenat

Aquestes torres serivirien per fer-se senyals en cas de perill i van perdurar fins ben entrat l'imperi romà. En una altra entrada futura parlarem de la famosa via Augusta, però hem cregut oportú oferir ara unes línies sobre la seva antecessora.

dijous, 10 d’agost del 2017

Josep Rusiñol: futbolista, mestre i director musical (1915-2017)

Fa uns dies el món cultural de Rubí va quedar colpit per la perdua d'una gran figura de la'activitat musical de la nostra ciutat. Era el mestre Josep Rusiñol i Turu, que va deixar aquest món a l'avançada edat de 101 anys després d'una vida intensa, en la qual es destacà com a mestre, futbolista i músic.


Va néixer a la nostra població el 1915 i de jove havia estat jugador de futbol dels equips de la Penya Serra i de la UE Rubí, on exercia de davanter i bon golejador. També va participar en alguns partits amb la UE de Sants i al RCD Espanyol, fins i tot.

En un cercle vermell, el jove Josep Rusiñol com a futbolista de la UE Rubí

Va estudiar magisteri i va exercir de mestre a Rubí i a les poblacions de la Pobla de Claramunt (on va deixar un bon record), l'Hospitalet de Llobregat i Barcelona.

Però a Rubí sempre el recordarem bàsicament per la seva gran labor musical. Fou director musical de la Companyia Lírico-Dramàtrica de la Cambra Agrícola Oficial, que amb el règim de Franco esdevindria "Casino Español".

Així mateix, va fundar i va dirigir l'Orquestra "Noctámbulos", que esdevindria amb posterioritat la Cobla-Orquestra Primavera.

Fou director de diverses corals de Rubí: "El Parnaso", la Coral Sant Pere, La Lira, la del casal de la gent gran (la Coral Moragas i Barret) i l'Agrupació Coral Unió Rubinense.

El mestre Rusiñol quan era director musical de La Lira Rubinense.

I l'activitat poser més important seria la de director musical de l'Esbart Dansaire de Rubí duranr més de 30 anys, fins que el 1988 passà la batuta a Pere Burés.

El 1988 el mestre Rusiñol passa la batuta de la direcció musical de l'Esbart a Pere Burés.

Ha mort, doncs, un dels referents culturals de la ciutat. La seva petjada no s'esborrarà mai.



dijous, 3 d’agost del 2017

El relleu de Rubí: muntanyes, serres i turons


El terme de Rubí, vertebrat per la riera que el travessa de nord a sud, compta amb un conjunt de serres i promontoris que tot seguit esmentarem. No obstant, abans de tot, hem de dir que el relleu en conjunt és suau i està interromput per molts torrents, dels quals ja en vam parlar fa temps. Cal destacar-hi extenses planes ondulades que fa decennis eren ocupades per vinyes i ara per camps de cultius bàsicament de farratge o gra, quan no han estat ocupades pel bosc o bé s'hi han edificat urbanitzacions, especialment des dels anys 70.


El relleu de Rubí és poc pla. Zona de Ca n'Oriol, prop de Can Tiraïres

A la part nord destaquem la serralada transversal del Vallès, que a Rubí compta amb altures importants i són els punts més alts del nostre terme municipal: l’Empalme, al costat de la creu esmentada, té 389 m d’alçada i és la muntanya més alta de Rubí. Prop d’aquesta altura hi havia la creu dels Tres Batlles, que era el punt de confluència dels termes de Rubí, Terrassa i Sant Quirze i Ullastrell. 

Vista aéria del turó de l'Empalme. Font: Google Maps

La serra de les Martines, més a l’est, separa Rubí del veí terme de Terrassa. Entre les seves altures més importants ressenyem la Creu de Conill, on s’ha excavat una torre construïda en època romana, però aprofitada a l’edat mitjana. Destaquem, al costat de la serra de les Martines, una mica més a l’est, la serra de can Guilera, amb el Puig Pinós, de 309 m. 

Vista general de la Serra de les Martines. Font: Google Maps

Ja cap al nord-est del terme cal esmentar la part de la serra de Galliners que està ocupada per territori Rubinenc. Per la seva carena, entre Rubí i Sant Quirze, passa la línia divisòria entre les conques del Llobregat i del Besós. A la zona, anomenada de Penjallops, trobem el turó del Pinar, de 271 m, molt a prop del dipòsit general d'aigües i del camp de golf de Can Sant Joan, de 268 m.


Zona de Penjallops, entre el Pinar i el camp de golf. Font: Google Maps

Una mica més al sud d’aquestes carenes septentrionals,  ens trobem amb les serres de Can Pòlit, tocant amb les terres de can Roig, i la de Can Mir, ja a la zona de les Valls de Sant Muç i Castellnou.

A la meitat occidental del terme de Rubí situem les serres de can Balasc i de can Carreres, de l’Oleguera (situada aquesta a la zona de Can Canyadell Vell i de l’antic camí ral), que forma un conjunt juntament amb la serra del Riquer. Són  ramificacions de la serralada transversal del Vallès que separen el nostre terme del de Castellbisbal. No podem oblidar també els talusos de la fondalada per on discurreix el torrent Fondo, d'uns 40 m d'alçada, entre Can Pi de la Serra i Can Balasch, aproximadament.


Imatge de la Serra de l'Oleguera

Les zones muntanyenques de Rubí, almenys les de la part nord i occidental, conserven en més o menys grau la seva vegetació autòctona.

La resta del territori, cap al sud i l’oest, és menys o més pla. No obstant, a la part més meridional cal destacar el turó de can Calopa, ric en fòssils de l’etapa del Miocè i també important per les seves formacions d’estrats (“els regles”), sobre la riera de Rubí.

Can Calopa i "els regles"

Dins del terme no ens hem d’oblidar d’esmentar algunes petites elevacions com les anomenades “muntanyes russes”, al llarg del camí cap a la masia de can Xercavins, un cop passat el pont sota el ferrocarril. Al seu damunt es troben els camps de cultiu d’aquesta casa de pagès. Altres  topònims associats a elevacions són els de la Serreta, a la part nord-est del casc urbà de Rubí, on s’ubica el barri del mateix nom, i el del Putget, a les Torres, al damunt del qual es troba la plaça dels Nens.

Turó del Putget, sota la plaça dels Nens. Foto J. Vilalta

Cal destacar també que l'acció antròpica dels últims anys, en ocasions ha transformat profundament el paisatge, especialment a causa de la instal·lació de grans abocadors com el de Can Carreras o Can Balasch.

Can Carreras i el seu abocador. Foto J. Vilalta

I pel que fa al punt més baix del terme municipal hem de dir que és la part final del torrent de Can Pi de Vilaroch (només 60 m sobre el nivell del mar).