dimecres, 27 de juny del 2018

Montañés i Pearson, pares del tren de Rubí

Com molts de vosaltres sabeu, aquest any commemorem el centenari de l'arribada del tren a Rubí. A aquest respecte hi ha una exposició a l'Antiga Estació, muntada pel Museu Municipal Castell, amb la col·laboració dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i el Centre d'Estudis Rubinencs (que ha aportat la informació) on podreu aprendre moltes coses de la història del tren a Rubí. També, per Festa Major, a la parada habitual que sempre instal·lem davant Finques Vallhonrat, al passeig de Francesc Macià, podreu adquirir exemplars del nostre Butlletí, dedicat monogràficament a aquest tema, i amb articles d'historiadors locals com Lluís Garcia, Enric Escofet, Eduard Puigventós i altres estudiosos  com Jaume Ribot i Jaume Fernández (especialistes en trens antics). També hi podreu trobar una entrevista del company Guifré Lloses a Francesc Amat, que dedicà tota la seva vida al tren.

Per al segon semestre també està programat un cicle de conferències organitzat pel Museu Municipal i el Centre d'Estudis Rubinencs.

L'arribada del tren a Rubí, 1918.

En aquesta entrada parlarem dels artífexs de la línia de tren elèctric entre Barcelona i les poblacions industrials del Vallès: Carlos Emilio Montañés, enginyer barceloní, i el magnat nordamericà Frederick Stark Pearson, al qual està dedicada la popular "plaça del Domènech".

Frederick Pearson

El gran objectiu de Montañés, que era enginyer en cap de Tramvies de Barcelona, era substituir les velles màquines de vapor per motors elèctrics i construir una línia de ferrocarril elèctric que unís Barcelona amb les ciutats industrials del Vallès, Terrassa i Sabadell. Aquesta energia elèctrica provindria dels salts d'aigua dels rius Segre i Noguera Pallaresa. De fet, el 1905 ja havia aconseguit electrificar la línia de Barcelona a Sarrià (FSB), però per fer realitat el seu somni havia de construir diversos túnels que travessessin la serra de Collserola.

Trens elèctrics de la línia Barcelona-Sarrià. Foto lameva.barcelona.cat

Amb aquesta idea va contactar amb l'inversor nordamericà Frederick S. Pearson, nascut a Massachussets i que va fundar el 1911 la Barcelona Traction, Light and Company, amb seu al Canadà (era per aixó que aquesta empresa era popularment coneguda com "la Canadiense"), després que Montañés li mostrés les grans possibilitats de crear la línia de Barcelona al Vallès aprofitant la força hidràulica de les aigües del Pirineu. Aquest mateix any compraren l'empresa FSB i el 1912 crearen la FCC ("Ferrocarriles de Catalunya"), que seria la que construiria la línia de Barcelona al Vallès, dirigida per Montañés i Pearson.

Però Pearson no va veure consumat el seu somni, ja que morí el 1915 a causa del naufragi del vaixell Lusitània, torpedinejat a causa de la I Guerra Mundial. Amb ell, també reposen al fons de l'oceà alguns automotors Brill que anaven destinats al nostre país.

I és que foren aquestes màquines, 27 en total, produïdes a Filadèlfia per l'empresa JG Brill and Company, les protagonistes de la nova línia de ferrocarrils nostrana. Cal dir que d'aquests automotors, molt innovadors en la seva època i que disposaven de vagons de primera i segona classe, només s'ha conservat el Brill 18, que ara, un cop restaurat, reposa a les cotxeres dels FGC, a Rubí.

El Brill 18 que es conserva a les cotxers dels FGC. Foto Jordi Vilalta

Per construir la línia ferroviària, calia fer una sèrie de túnels que travessessin Collserola, en total 5. El que va causar més problemes fou el de Vallvidrera, que tenia 1,62 km de llarg. La línia es va anar estenent per fases. El 1916 va arribar a les Planes; el 1917, a Sant Cugat; el 1918, a Rubí; el 1919 a Terrassa, i el 1922, a Sabadell.



Així, des de 1918, Rubí va quedar unida per tren fins als nostres dies amb Barcelona, i posteriorment amb Terrassa i Sabadell.

dimecres, 20 de juny del 2018

Joan Roura, un pioner de l'arqueologia a Rubí

Aquest anys, a més de commemorar els 100 anys de l'arribada del tren a Rubí, també rememoren el centenari de les primeres excavacions arqueològiques que l'Institut d'Estudis Catalans va fer a la zona de Can Fatjó, com a conseqüència precisament, del tall que es va fer al turó de Can Fatjó per poder instal·lar la via del tren.

Un dels protagonistes d'aquells moments va ser el rubinenc Joan Roura. Nascut el 1882, de pare paleta d'ofici, es va destacar notablement en l'art de la construcció. El 1912 va emigrar a Argentina, on treballar en edificacions de ciment armat. Va tornar al cap de dos anys a la nostra vila, on va dirigir diverses obres en fàbriques locals. Entre elles destaquem l'aixecament de la xemeneia de les actuals naus de l'Escardívol (a la seva època era la Pelleria). També (era membre de la Joventut Nacionalista) va edificar el local d'aquesta associació política, que ara és el Casal Popular. També va restaurar l'església de Sant Pere, el 1927.

Joan Roura amb part de la seva col·lecció. Arxiu Museu de Rubí

També, a part de la seva faceta constructora, hem de dir que, justament el 1918, amb motiu de les festes de l'arribada del tren, va organitzar una exposició de productes rubinencs.

La seva gran afició, que combinava amb la seva feina de mestre d'obres, serà sempre l'arqueologia. Ja abans i durant les obres de construcció de la via del tren, havia recollit objectes antics a la zona de Can Fatjó i també havia excavat alguna sitja, amb l'ajuda de Domènech Palet i altres membres del Centre Excursionista de Terrassa.

Excavacions de Can Fatjó el 1918. Arxiu Museu Arqueologia de Catalunya

Aquell mateix any de 1918 l'Institut d'Estudis Catalans va enviar els arqueòlegs Josep Colominas i Francesc Martorell a fer-se càrrec de les excavacions, però es van topar amb l'oposició de Joan Roura, que tenia la intenció d'instal·lar un museu pel seu compte a Rubí amb les peces que havia trobat. Poc després, a ran d'un article de Colominas que criticava l'egoïsme de certs aficionats locals, va canviar d'opinió i va decidir fer acte de donació de les seves troballes a l'IEC. I no només aixó, sinó que amb el temps, es va convertir en un gran col·laborador dels principals genis de l'arqueologia catalana dels anys 20 i 30, com en Bosch Gimpera. Així, va intervenir en excavacions fora de Rubí, a Barcelona (sitges de Montjuïc), Guissona (les restes de l'antiga ciutat romana), Boades (sepulcre romà), Ullastret (la ciutat ibèrica)...

Però no deixà mai de treballar pel nostre Rubí en aquest aspecte. Així, el 1924 el trobem formant part de l'equip de persones que va crear el Museu, juntament amb Josep Serra, Josep Vilanova, el pare Basili i el Dr. Guardiet, entre altres.

Una de les sales del primer Museu de Rubí

Al Museu de Rubí es conserva l'anomenada "col·lecció Roura", un recull de peces arqueològiques de diverses procedències, algunes de les quals són reproduccions.

Fragment de llàntia romana de la col·lecció Roura

En Joan Roura va morir el 1938. És un dels prohoms de la cultura local de Rubí de la primera meitat del segle passat, però que també es destacà en altres poblacions, especialment pel que fa a l'arqueologia.


dilluns, 11 de juny del 2018

El carrer de Sant Pere, un dels més antics de Rubí

Avui us oferim unes quantes línies sobre els orígens del carrer de Sant Pere, un dels més antics de la nostra ciutat. La informació està extreta del llibret que el company Pere Bel va escriure ara farà uns vint anys i escaig anomenat justament El carrer Sant Pere.

Vista aèria de part del carrer de Sant Pere, amb la casa de cal Met Lleó. Google Maps.

Els carrers més antics de Rubí portaven sempre noms de sants: Santa Maria, Sant Josep, sant Gaietà, Sant Isidre... producte de la gran religiositat que fins a la primera meitat del segle XX sempre ha impregnat la manera de viure dels nostres ancestres. Quasi tots els carrers tenien una capelleta dedicada al seu sant que s'arreglava i adornava amb flors el dia de l'onomàstic corresponent. Així també al carrer de Sant Pere, on a finals de juny es celebrava la festa (que ara és la Festa Major, estesa a tota la ciutat).


Capelleta de carrer dedicada a Sant Pere

Sembla ser que ja en època medieval estava habitada la zona, que sonstituïa un petit barri anomenat "el Padró", documentat des de l'any 1172 (segons F. Margenat), en contraposició a la Sagrera, que envoltava l'església de Sant Pere. El carrer actual del qual parlem en aquesta entada n'era la artèria principal.

Croquis fet per P. Bel sobre com seria la trama urbana del Rubí del segle XVIII

Més tard, va formar part de les terres de la masia de Can Serra del Padró (que després seria Can Bertran, ara desapareguda, i que estava situada al carrer de Xile actual) i no tenim cap notícia més fins a finals del segle XVIII, quan apareix un document que diu que s'estava fent el carrer. Fins aleshores era el camí del Padró i enllaçava a sud amb el camí del Príncep, que menava a la masia de Can Cabanyes, mentre que al nord es trobava el camí que portava a Sabadell (carrer Nou i després carrer de Sabadell, per la Serreta).

A la part est del carrer es trobava el camp de Panical, documentat des de principis del segle XIX. Estava delimitat pels carrers de Sant Pere, de Magallanes, del Mestre Feliu, de Sant Miquel i part del de Sant Isidre. Era propietat de la família Molins, procedent de Barcelona, que anaren comprant-lo a la masia de Can Serra del Padró de mica en mica durant el segle XIX, i que establiren la seva residència a la casa anomenada "cal Met Lleó" (que ve de "Jaumet el Lleó", dit així per la seva força física, sembla). Aquesta casa pairal, amb el seu retllotge de sol, és un dels valors patrimonials més interessants del carrer actualment.

Cal Met Lleó

També sabem que el 1860 el carrer tenia 30 cases i hi vivien 144 persones. Es va fer un projecte, auspiciat per la família Molins, de connectar el carrer amb l'actual del Mestre Feliu, que rebria el nom de Sant Mariano, a causa del nom de pila d'un dels paterfamilias de la influent nissaga. De moment només en resta del projecte l'entrada al col·legi Pau Casals, davant precisament de Cal Met Lleó.

I ja ens anem a 1969 quant a modificacions urbanístiques a la zona, quan es va obrir la prolongació del carrer de Sant Jaume amb el de Sant Pere, i més recentment, cap als anys 90 del segle passat, es va obrir un nou vial que enllaçava el carrer amb el de Montserrat.

A part d'aquestes obres, cal destacar quant a història d'aquest vial, l'establiment de la fàbrica tèxtil de Ramon Dachs o de cal Bassas, ja a finals del segle XVIII (al Museu de Rubí es conserva un teler procedent d'aquest establiment), el de la cooperativa de consum La Rubinense, el 1894 (fins que el 1968 la vant traslladar a l'actual edifici que allotja sis Jutjats d'Instrucció i en l'antic es bastí el centre educatiu "Schola"), el de la fàbrica d'electricitat dels germans Salsas ("Electricista del Vallés", SA), des de 1897, o el de la serradora Claret, que ocupà posteriorment el lloc de la fàbrica emsentada.

La cooperativa La Rubinense. Font: "L'Abans"

Però de tot aixó possiblement ja ens ocuparem en altres entrades del blog...

diumenge, 3 de juny del 2018

Rubí als anys 50

Rubí, als anys 50 del segle passat era una vila que deixava enrera les privacions de la postguerra i a poc a poc veia augmentar la seva població i el seu nivell de vida.

Una vista del centre de Rubí als anys 50.

L'alcaldia, des de 1949, estava en mans de l'alcalde Josep Fortino, que havia estat designat, com tots els batlles del franquisme, pel governador civil. L'Ajuntament estava sota el control del cap de la Falange local, Miquel Rufé (que també seria diverses vegades tinent d'alcalde de Fortino) i del delegat de Sindicats. Els regidors eren triats pel sistema dels terços (familiar, sindical i d'entitats). Era un ajuntament típic de l'època franquista, però hem de dir que aquest alcalde es va preocupar notablement per augmentar el nivell cultural dels rubinencs i de millorar les condicions de la vila. Va reeixir més en el primer d'aquests aspectes que en el segon. Ara ho veurem.

Miquel Rufé i Josep Fortino. Foto Xavier Fortino

El fet era que el cost de la vida era encara força elevat, però cal dir que varen desaparèixer aviat les cartilles de racionament i de mica en mica va anar augmentar el benestar dels habitants de Rubí. No obstant, en aquella època, especialment a finals de la dècada, van començar a aparèixer problemes d'habitatge, ja que començà el fenòmen de la immigració, especialment procedent d'Andalusia. Si el 1951 Rubí comptava amb 6.953 habitants, el 1960 la població era ja de 9.907 ànimes, és a dir, va crèixer el 42,48%. El germe de la creació de nous barris a la perifèria, en un principi amb cases d'autoconstrucció, estava ja posat: l'Escardívol, Can Fatjó i part de Ca n'Oriol.

Hi havia més problemes que calia solucionar: la manca de suficients centres sanitaris i escoles públiques (estaven actives en aquella època les Ribas i la Montserrat, a més del col·legis nacionals situats a lactual carrer del Dr. Gimbernat) i també la pavimentació de molts carrers. Tot era efecte d'aquest creixement.

Però hem de ressenyar que l'equip de l'alcalde Fortino també va implementar un seguit de millores a la vila; per exemple, la inauguració de l'Escola Professional de Nostra Senyora de Montserrat; la reforma de la plaça del Dr. Guardiet (on es va reformar la font del sortidor); l'obertura d'una oficina de correus; la urbanització de la plaça de Primo de Rivera (actual de Catalunya), amb la creació d'un estany i un nou sortidor, i l'ampliació del mercat municipal (a la plaça del Dr. Guardiet).

Nou sortidor i mercat ampliat, obra de la legislatura Fortino.

I també va donar un gran impuls cultural a Rubí. A més de la creació el 1949 de la publicació Rubricata, per suposat vinculada al règim, es van potenciar els concursos de caramelles, es va inaugurar el monument a Anselm Clavé (amb una gran concentració de corals procedents de tot Catalunya), la Biblioteca Popular, el nou Museu de Rubí, la Sala Municipal d'Exposicions, l'Escola Municipal de Música... A més, van tenir lloc els III Jocs Florals i el bateig dels primers gegants. També es revitalitzaren diverses entitats (es va reorganitzar, per exemple, l'Esbart Dansaire) i en naixeren de noves com l'Agrupació d'Escacs, l'Associació de Pessebristes i diverses corals com la Punxa i la Lira Rubinense, a més de l'Orpheus Femina.  També les companyies de teatre amateur tingueren en aquesta època el seu moment de glòria: ens referim al grup Fortitud, al de la Cooperativa, al Bambolines Club... El 1959 es va començar a triar la pubilla de Rubí. Moltes activitats tenien lloc a la Cooperativa La Rubinense i el 1957 es va inaugurar la Pista Poliesportiva d'aquesta entitat.

Estrena dels gegants, 1956. Foto Xavier Fortino

Curiosament, com veieu, l'Ajuntament franquista de Fortino va impulsar notablement la cultura tradicional catalana i cal dir que als plens es parlava català. El fet és que molts regidors procedien del món del conservadurisme cristià més o menys catalanista. També hem d'apuntar que, com és obvi, la religió catòlica dominava el panorama social i cultural de la vila. Un exemple el trobem en la gran processó de la imatge de la Verge de Fàtima que va tenir lloc l'octubre de 1950, que congregà unes 2.000 persones en un Rubí de 7.000 habitants.

Processó de la Verge de Fàtima.

L'oci dels rubinencs i rubinenques es reduïa a passejar fins a la "plaça del Domènech" i prendre algunes begudes al Gori o a altres dels no abundosos bars o tavernes de la població, així com a assistir a les sessions de cinema del Domènech, i, com no, als balls que es feien al Casino Espanyol els caps de setmana i al que tenia lloc a l'envelat que es muntava per Festa Major a la plaça de Primo de Rivera. El Casal Popular de la parròquia també oferia els tradicionals "Pastorets" i representacions teratrals. El futbol, els caps de setmana, era també una gran passió de molts rubinencs seguidors del Rubí, especialment de sexe masculí.  I a l'estiu, pocs resistien la temptació de remullar-se a les piscines municipals, que en realitat eren les basses de la Seda adquirides per l'Ajuntament. La televisió no va aparéixer a l'estat espanyol fins al 1957 i per sentir les notícies i altres programes s'utilitzava la ràdio.

Ball al Casino Español

Com a aspecte negatiu, cal dir que moltes fonts tradicionals on la gent hi acudia per fer les típiques "fontades" es van anar perdent. És el cas de la famosa font del Bullidor, que va anar quedant abandonada paulatinament i patí diversos casos de vandalisme.

Quant a aspectes econòmics, els anys 50 van ser d'un notable auge de les empreses industrials, protegides per la legislació del règim. La majoria d'elles eren encara del ram tèxtil  i a les ja existents s'afegiren de noves com l'Azamon. No obstant, van començar a sorgir altres indústries vinculades al sector metal·lúrgic i elèctric, com Tymesa, AEG, la Josa... Venien a Rubí empresaris de fora, especialment de Barcelona, a instal·lar les seves indústries al casc urbà de la població (encara no havien sorgit els polígons industrials), ja que era un lloc ben comunitat. Pel que fa a l'activitat fabril, no hem d'oblidar el tràgic accident de l'explosió de la caldera de l'empresa Viloca i Batlle (a la zona del Vapor Vell, prop de Ca n'Alzamora), amb el resultat de 10 morts.

Accident a la fàbrica Viloca

D'oficines bancàries, només hi havia dues: la del Banc Comercial de Terrassa i la de "la Caixa", a la cantonada entre el carrer Fondo i la plaça de Primo de Rivera.

Podríem dir que el mandat de Fortino, que abraça el Rubí dels anys 50, es va caracteritzar més pels seus aspectes positius (impuls de l'acció cultural i establiment i creixement d'empreses) que pels negatius (nous problemes derivats del creixement demogràfic i de la manca d'equipaments bàsics).