dimecres, 26 de desembre del 2018

"Els Pastorets" a Rubí

Una de les activitats més populars del cicle de Nadal a Catalunya i, per suposat, també a Rubí, són les representacions dels "Pastorets".

"Els Pastorets", 2010. Font: casalpopular.org

A la nostra població, des de 1924, en què va tenir lloc la primera, sempre ha estat el Casal Popular (fundat pel Dr. Guardiet) qui les ha acollit fins als nostres dies. El Casal primerament era situat al que és ara l'edifici de l'Escola Montserrat i a partir de 1934 es traslladà a l'emplaçament actual. Cal tenir en compte que en època franquista era anomenat el "Centro Parroquial de Acción Católica" i sempre ha depengut de la parróquia de Sant Pere.

El "Casal Popular" en èpòca franquista. Foto S. Casanovas

Sota la denominació genèrica dels "Pastorets" s'han ofert al públic obres com "L'Estel de Nazareth", "Camí d'estels", "La reialesa de Jesús" o "La llum de l'establia". L'obra "Els Pastorets" pròpiament dita, que és de Josep Maria Folch i Torras, a Rubí no s'estrenà fins el 1947.

Cartell actual

El 1924, doncs, fou "L'Estel de Nazareth", de Ramon Pàmies, l'obra representada, a càrrec del grup teatral Fortitud, un dels més importants que ha tingut Rubí el segle passat. La direcció artística va ser de Ramon Bigas i la musical, del mestre Magí Raméntol. Els principals actors que hi intervingueren foren Ramon Bassas, Rossend Batlló, Guifré Catasús, Josep Ferrer Domingo o Pere Vallhonrat, entre molts d'altres. Tots foren homenatjats el 1999, en ocasió del 75è aniversari d'aquella estrena.


Anunci de "L'Estel de Nazareth", de 1924

Abans de la guerra civil el Casal Popular va comptar amb bons mestres musicals per als "Pastorets", com Magí Ramèntol, Mn. Eudald Pla, Carles Amat, Pilar Feliu, Josep Rusiñol o Núria Feixas. I com a directors escènics esmentarem entre d'altres Andreu Escaramís, Leandre Solà i Josep Ferrer Domingo.

El mestre Magí Ramèntol. Fons Marroyo

Si bé sempre s'havien ofert al públic rubinenc els dies de Nadal, de Sant Esteve, Cap d'Any i Reis, durant els primers anys del franquisme només es permetia una representació a l'any. Posteriorment se'n varen fer tres: una a càrrec del grup Fortitud (masculí), una altra del grup Virolai (de dones) i una altra infantil, pel grup Sant Muç (tal i com ens explica el llibre L'Abans).

Respresentació de 1958. Font: L'Abans

El 1947 va tenir lloc l'estrena d'"Els Pastorets" pròpiament dits, de Josep Maria Folch, sota la direcció escènica de Ramon Bassas i la musical de Magí Ramèntol i Josep Rusiñol.

Representació dels anys 60. Font. rubiidentitat.cat

I així s'ha anat representant aquesta obra al Casal Popular, actualment a càrrec del seu Grup Escènic i de la inestimable col·laboració de l'Escola de Sardanes Flor de Neu, en la qual, a part d'oferir la versió nostrada del naixement de Jesús, s'introdueixen també temes d'actualitat relatats en clau humorística o coreografies de dimoniets que amenitzen la vetllada.

Representació del 2004. Font: casalpopular.org



dimecres, 19 de desembre del 2018

Silvestre Torra, un cineasta de Rubí

La setmana passada ens va deixar a la localitat de Caldes de Montbui, on feia temps que havia fixat la seva residència, Silvestre Torra Cahís, als 92 anys d'edat. Qui va ser aquesta persona, que ha deixat un llegat de més de 100 pel·lícules (moltes d'elles curts cinematogràfics) i que, malauradament molta gent de Rubí no coneix o potser n'ha sentit parlar vagament?


Silvestre Torra amb la seva càmara. www.nuvol.com

Silvestre Torra va néixer a Rubí el 1926 i de seguida va manifestar un gran interès per l'art escènic; fou ballarí de l'Esbart Dansaire i també membre del grup teatral "Fortitud" als anys 40. Però la seva gran passió seria rodar. La seva primera producció va ser del 1955 ("Lecciones de Inglés"") i fou estrenada el Cinema Domènech l'any següent amb gran èxit de públic. Va crear la productora SITO Films.

Silvestre Torra rodant "Lecciones de Inglés" (1955) www.nuvol.com

Entre el 1968 i el 1970 va organitzar els anuals Jocs Florals de Cinema a Rubí. També va participar en molts concursos de cinema, tan nacionals com estrangers.

Destaquem de la seva obra, a més del ja esmentat "Lecciones de Inglés" (1955), "Els gots rodolen i es trenquen" (1971) i "Érase una vez un país" (1977), aquest sobre la Transició. Quant a documentals podem ressenyar, "Altafulla i rodalies" (1954), "Franco a Rubí" (1963), rodat en ocasió de la visita del mandatari espanyol a la nostra vila després de la rierada, "Santes Creus" (1973), "Happening 1975" (1975), rodada a Caldes de Montbui, "Recordant a Pau Casals" (1978), "Andorra 700 anys d'història" (1979), "Intimitat de l'escultura" (1980), presentada al festival de Cannes d'aquell any, i "Santiago Rusiñol" (1986). El 2011 va acabar el seu gran reportatge (de cinc hores de duració) "Rubí Segle XX".

Torra i Salvador Espriu el 1980.

Silvestre Torra no surt esmentat als manuals de la història del cinema nostrà i buscant per la xarxa en trobareu poques mencions. De fet ell s'autoconsiderava un cineasta "amateur", però segons algun crític com Àlex Gòmez-Font (gràcies al qual hem pogut extreure molta informació per redactar aquesta entrada), la seva obra cinematogràfica fou digna de tot un professional.

Fotograma de "Happening 1975"

El 2011 se li va retre un homenatge a la nostra ciutat en forma d'exposició. Fou a la Biblioteca Mestre Martí Tauler i portava com a títol "El cinema amateur. Homenatge a Silvestre Torra". Amb ocasió d'aquesta activitat es projectaren divereses pel·lícules del rubinenc.

Seria ara una bona ocasió per tornar a rememorar i divulgar l'obra d'aquest cineasta de Rubí, tal i com s'ha fet amb altres personalitats destacades al món de l'art i la cultura de la ciutat.



dimecres, 12 de desembre del 2018

La visita a les cotxeres de Rubí i al Centre de Comandament, colofó de l'aniversari del centenari del tren

S'acaba ja l'any en el qual Rubí ha celebrat els 100 anys de ferrocarril elèctric. S'han organitzat a tal efecte nombroses activitats a la població, moltes de les quals a càrrec de l'Ajuntament i dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. El Centre d'Estudis Rubinencs, com molts sabreu, va editar un butlletí monogràfic amb estudis de prestigiosos historiadors locals, que ha tingut un gran èxit a la població. També, a l'estació vella, en base als textos apareguts al Butlletí, es pot veure encara una documentada exposició sobre aquests cent anys, que estarà oberta fins gener. Un cicle de conferències impartides per alguns autors dels articles del Butlletí acaba precisament l'endemà d'escriure aquestes línies, quan el jove historiador rubinenc Enric Escofet ens parlarà, a l'auditori del Museu Municipal, sobre l'impacte que ha tingut al Rubí del segle XX la presència del tren i l'estació.

Foto Jordi Vilalta. Entrada al CCIR

L'últim esdeveniment, però, serà la visita guiada, el dia 16 de desembre, al Centre Operatiu de Rubí (COR) dels Ferrocarrils de la Generalitat, on es troba el dipòsit i taller central de la línea Barcelona-Vallès (abans estaven situats a les cotxeres de Sarrià fins que el 2004 varen passar a la nostra ciutat), i al Centre de Comandament Integrat de Rubí (CCIR), que controla amb les més modernes tecnologies tots els trens de les línies Barcelona-Vallès i Llobregat-Anoia, així com el funicular de Vallvidrera (és a dir, les línies gestionades per FGC). El CCIR, abans ubicat a la població de Sant Boi de Llobregat, es va inaugurar a Rubí el 2008. Sembla que la construcció de la nova estació (malgrat haver passat ja uns quants anys des de 1993) va impulsar la reubicació d'aquestes instal·lacions a la nostra ciutat.

El CCIR per dins. Foto twitter FGC

En aquest centre operatiu que tindrem ocasió de visitar diumenge es conserven dues relíquies: el Brill 18 (un cotxe de segona classe amb furgó de mercaderies pintat en el color original verd fosc), retirat del servei el 1972 i l'únic que es va salvar del desballestament, i el Brill 301 (pintat en el color original marró), que va estar en servei entre 1920 i 1967 i que circulava entre les estacions de Plaça de Catalunya i Sarrià. També en unes altres dependències del COR, que sembla que no es poden visitar de moment, es conserva una composició dels populars trens "granotes", en servei des dels anys 40 fins el 1996.

El Brill 18 que es conserva ales cotxeres de Rubí. Foto Jordi Vilalta

A una de les passejades literàries-musicals que organitzava l'Ajuntament i Xavier Serrat, concretament la de febrer de 2014, molts rubinencs i rubinenques ja van tenir ocasió de visitar els centres dels quals parlem. També es va poder entrar al Brill 18 i es va fer una petita xerrada a càrrec d'Eduard Puigventós i Jordi Vilalta sobre aquell gran esdeveniment que fou l'arribada del primer tren a Rubí.

Visita al Brill 18 el febrer de 2014. Foto Jordi Vilalta

Un magnífic colofó de les activitats que s'han organitzat aquest any a la ciutat amb motiu del centenari del tren. I és que Rubí va ser tot un altre després d'aquell memorable 1918.

dijous, 6 de desembre del 2018

Elements del nostre patrimoni urbà

El patrimoni immoble de Rubí no són només les obres d'arquitectura més o menys importants pel seu valor artístic o/i històric, que afortunadament no en manquen a la ciutat, sinó també les petites obres d'art o altres elements que podem trobar per carrers i, especialment, places.

Alguns d'aquests, malauradament, ja han desaparegut, com la popular estàtua d'un nen amb una oca que coronava la font sirtuada a la part est de la plaça actual de Catalunya, o les que es situaven dalt de la façana del "Casino Espanyol (ara, reduïdes a uns quants fragments, que es troben al Museu Etnogràfic Vallhonrat). No podem oblidar tampoc la columna dedicada al mil·lenari de Rubí, de 1986, elaborada per Pep Borràs,  i que estava ubicada a la cruïlla entre l'avinguda de l'Estatut i la carretera de Sant Cugat; ara es troba "retirada", com ens diu la web monuments.iec.cat.

Monument al mil·lenari, 1986

Dels que encara es poden veure a la ciutat, esmentarem en aquesta entrada els que, al nostre judici, són potser els més representatius.

En primer lloc, el monument a Anselm Clavé, a la plaça del mateix nom, obra de l'escultor rubinenc Miquel Gomita, que fou inaugurada el 7 d'octubre de 1951, amb motiu d'una gran trobada de corals claverianes de tot Catalunya.

Monument a Anselm Clavé

El monument a les víctimes de la rierada, que es troba a l'entrada del pont del carrer de Cadmo, és obra del gran artista Josep Maria Subirachs, i fou erigit el 1963, després de la tragèdia que va marcar la població. És una columna de formigó amb una creu formada per bigues de ferro a la part superior, que simbolitza el Rubí industrial. No va voler signar aquesta obra com a protesta contre el règim franquista.

Monument a les víctimes de la rierada

La reproducció d'una antiga creu de terme de Rubí es va instal·lar el 1965 a una rotonda situada a la cruïlla de l'avinguda de l'Electricitat amb la carretera de Molins de Rei.

Reproducció de la creu de terme.

Si anem a la plaça de l'Agricultura (la popular "plaça del Carro") veurem un altre element que no és cap obra d'art feta ex-professo, sinó un trull d'oli, que prové de l'antiga Cambra Agrària i que hi fou col·locat el 1973 per les autoritats municipals quan es va acabar d'obrir l'avinguda aleshores anomenada "de Carrero Blanco" i ara dedicada a l'Estatut. Aquella nova via que connectava Rubí amb Terrassa i amb la carretera de Sant Cugat va comportar també la inauguració de la plaça. El trull volia recordar el vell Rubí rural.

Trull de la plaça de l'Agricultura

Del 1977 és el monument de la Sardana, a la plaça de la Sardana, erigit en commemoració del 50 aniversari del Foment de la Sardana, en una època marcada per la transició política i recuperació de la nostra identitat com a poble.

Monument a la Sardana

Podríem incloure en aquest ítem de patrimoni urbà la popular escultura del Bòdum, de Pep Borràs, que fou instal·lada a la plaça "del Domènech" ara fa 40 anys, també com a reflexe d'aquella època de canvi i obertura de nous horitzonts pel que fa a la política.

El popular Bòdum

També, entre finals del segle passat i principis del present, una sèrie d'artistes col·locaren diverses obres a places i carrers de la ciutat. En una entrada d'aquest blog ja férem esment de les del segle actual. Estem parlant del monument de l'11 de Setembre, a la plaça del mateix nom (de Pepa de Haro); del de Blas Infante, a la plaça d'Andalusia; "Hoy es siempre todavía", dedicat a Antonio Machado, davant el modern edifici de la biblioteca; el que rememora l'obra de Montserrat Roig, a la plaça del mateix nom; "Dansaire", a la rambla del Ferrocarril, o la polèmica "Inèrcia", d'Ernesto Knörr, que el 2005 fou instal·lada a la cruïlla entre l'avinguda de l'Estatut i la carretera de Rubí a Sant Cugat.

"Inèrcia", d'E. Knörr

No volem acabar aquesta entrada sense esmentar uns altres curiosos elements que podríem incloure dins la categoria de patrimoni urbà: els rellotges de sol. Destaquem el més antic que trobem dins el casc urbà de Rubí: el de cal Met Lleó. Posteriorment, diversos propietaris d'alguns immobles també han volgut tenir el seu particular rellotge de sol, com el que podem veure a una façana d'una casa del carrer de Murillo, o una altra del carrer d'Alacant, o el del restaurant Don Peppone.


Rellotge de sol de Cal Met Lleó


diumenge, 2 de desembre del 2018

Les places del Rubí d'ara fa cent anys

Al planell del "Proyecto de Reforma, Mejora y Ensanche del Pueblo de Rubí", de 1875, que mai no es va arribar a implementar, podem veure com ja en aquella època la nostra població, que no esdevindria vila fins a finals del segle XIX però que comptava ja amb uns 3.500 habitants, tenia quatre places i dues en projecte (vegeu el mapa que acompanya aquesta entrada). Les quatre existents eren la de l'Església ("Major" o "del mercat"), la de l'Aurora (actual plaça d'Anselm Clavé), la de la Marquesa (en honor a la marquesa de Moja, que donà l'espai) i la Nova. En projecte estava fer una gran plaça als terrenys de can Cabanyes, a la part sud, que seria anomenada posteriorment "del Progreso", i que ara és la del Doctor Pearson. També, a la plana de Can Bertran, que era possessió de la masia del mateix nom, es faria després la de Figueres, un cop urbanitzada la zona amb les torres modernistes.

En aquest mapa de 1875 podem veure les places ja existents i les que estaven en projecte.

Cap a finals dels anys 10 del segle passat, abans de l'arribada del tren, Rubí ja comptaria amb cinc places, atès que es varen unificar la de la Marquesa i la Nova (formant la plaça de Salmerón), es mantingueren la Major i la de l'Aurora i aparegueren la del Progrés i la de Figueras.

En primer lloc esmentarem la més antiga, la plaça de l'Església, que al plànol de 1875 figura com a "Mayor" i que durant la I República va canviar el seu nom pel de "Plaza de la República". Aquí, des de temps immemorials es celebrava el mercat i fou el nucli de la població, al costat de l'església de Sant Pere. Possiblement sigui per això que el carrer de San Buenaventura (actual de Maximí Fornés), obert el 1854, que confluïa a aquesta plaça, fos durant la segona meitat del segle XIX la principal artèria del poble i el lloc on s'establiren molts comerços, abans que s'adeqües el passeig d'Alfonso Sala (actual de Francesc Macià). Ja durant les obres d'eixample de l'església, el vell cementiri es va traslladar a l'actual plaça de la Sardana, i l'espai destinat a mercat es va poder ampliar notablement. Remetem el lector a l'entrada d'aquest blog dedicada als "500 anys de mercat municipal a Rubí", d'11 de maig de 2016 per a més detalls sobre l'evolució de les estructures destinades a aquest mercat.

Plaça Major o del mercat el 1912. Postal de Salvador Casanovas

Per altra banda, una mica més a l'est s'ubicaven les places de la Marquesa (espai donat al municipi per la rica marquesa de Moja) i Nova, separades per un espai tancat que allotjava els horts d'en Malet. El 1912 es varen unificar, un cop eliminats aquests horts, i formaren un gran espai que es dedicaria a la figura de Salmerón, president de la I República espanyola.

La plaça de Salmerón el 1913, un cop unificades la plaça Nova i la de la Marquesa.

La plaça de l'Aurora, situada més a sud, ja existia també des del segle XIX. Abans de 1951, quan es va inaugurar el popular monument dedicat a Anselm Clavé, presidia l'espai una font sobre la qual s'alçava un gran fanal.

Plaça de l'Aurora a principis del segle XX. Foto Roset

I, finalment, ens detindrem sobre les dues noves places resultat de l'expansió de Rubí; la de Figueras i la del Progrés. La plaça de Figueras fou dedicada a un altre president de la República, Estanislau Figueras (Rubí, a principis del segle passat tenia una gran devoció pels presidents republicans, ja que el carrer de Maximí Fornés era el de Pi i Margall, predecessor de Figueras en el càrrec) i poc després s'hi bastiria la torre Texidó. Era l'epicentre d'un barri format per cases residencials, i d'aquí sortia el carrer de la Plana de Can Betran en direcció a la masia de ca n'Oriol (l'antic camí de Sagraments cap a aquesta casa pairal).

La plaça de Figueras, un cop construïda la Torre Teixidó. Font: todocoleccion.net

La plaça del Progrés, popularment anomenada "del Domènech", pel Café-Teatre que s'hi ubicava al costat sud, esdevindria, després de 1918, la plaça del Doctor Pearson. Havia estat un camp situat als confins meridionals de Rubí, en terrenys de la masia de can Cabanyes (formava part del pla de Can Cabanyes) i s'hi havien jugat els primers partits de futbol de l'equip local de Rubí abans que es traslladés al camp del Cairot amb motiu de l'arribada del tren i l'adequació de la zona com a plaça pública.

La plaça del Dr. Pearson, abans del Progrés, amb el Café-Teatre Doménech al fons.

Al llarg del segle XX, amb el creixement de Rubí (algunes vegades força descontrolat) es van anar obrint més places i més carrers... però les que hem esmentat en aquesta entrada formen part del Rubí més antic i són font de records i nostàlgia per qui les han gaudit des de la seva infantesa.


diumenge, 25 de novembre del 2018

De carrer de Barcelona a avinguda de Barcelona

El primer nom de l'actual avinguda de Barcelona, que enllaça amb el passeig de Francesc Macià un cop passada la cruïlla amb el carrer de Sant Cugat, fou el de carrer de Barcelona. No obstant, fou canviat durant el franquisme passant a ser la "avenida del Caudillo", després que a la II República rebés el nom d'avinguda de la República. Són els acostumats canvis de nom depenent de la conjuntura política del moment.


Aquest carrer de Rubí presentava al llarg del seu recorregut i també al llarg de l'esdevenir del temps diversos punts d'interès per a la nostra microhistòria local, que són minuciosament descrits al llibre L'Abans, però en aquesta entrada només ressenyarem els més importants. Així, començant pel sud, travessant l'actual carrer de l'Historiador Serra, existia a la primera meitat del segle passat un solar on aparcaven les caravanes de gitanos; és el lloc on després s'edificaria la casa de cal Notari, avui en dia desapareguda en favor d'un bloc de pisos.

La casa de cal Notari

Seguint la mateixa vorera oest, una mica més al nord s'ubica el bar Gori, abans una fonda que als anys 30 es deia Bar Manolo i era un lloc de reunió d'"elements subversius", per passar després, el 1933, a Gregori Arús.

El bar Gori durant la nevada del 1962

A la vorera est, després de la plaça del Domènech, situada davant del bar Gori, estava i està encara per sort la casa Ymbert, des del 1914, en estil neogòtic, al costat de la qual es situaven els billars dedl Teatre-Cafè (i després també cinema) Domènech. Una mica més endavant estava la Fonda Nova i, passat la boca del carrer de Murillo, la Fonda Espanya, de Josep Garcia, que també era magatzem de ciment i guix. Una altra fonda important era l'Hotel Catalunya. I és que, de fet, a Rubí paraven moltes persones, especialment després que hagués arribat el tren a la població, que es transformà en un lloc d'estiueig de les classes benestants.

El carrer de Barcelona amb la Fonda Espanya al fons a l'esquerra.

Una altra fonda i lloc on s'agafaven automòbils per anar al Papiol a prendre el ferrocarril abans que vingués a Rubí era la de Joan Puig i Amàlia Saló, des de 1903, al lloc on fins fa molt poc s'ubicava la benzinera Corral.

La Fonda Puig

Hem de dir, ja parlant dels anys 50, concretament del 1959, que a la cruïlla amb el carrer de Cervantes va estar durant un temps un guàrdia que controlava la circulació.

Altres negocis molt populars entre els rubinencs i rubinenques que estaven en aquest carrer eren cal Manció (cansaladeria) i cal Martori (bosses, maletes, carteres...).

Cal Martori el 1980

I ja a la cantonada amb l'actual carrer de Pere Esmendia estava l'edifici de l'antic Ajuntament (actual Calçats Bendranas), on després (quan ja la casa Rufé allotjà les oficines de la casa gran a finals dels 20) es va instal·lar un negoci de mobles, cal Cadiraire, per després, el 1936 passà a ser una sucursal de la Cooperativa La Rubinense i, ja als anys 40, l'actual sabateria.




dissabte, 17 de novembre del 2018

El Vapor Nou, un important testimoni de la història de la indústria a Rubí

Un dels més notables exemples del que podríem anomenar arqueologia industrial a Rubí és, sense cap mena de dubte, el complex del Vapor Nou, ubicat a la banda dreta de la riera.

El 1879 Pau Ribas va començar a edificar aquesta fàbrica, que tenia com a tasca principal l'elaboració de teixits de velluts, en terres que pertanyien al castell de Rubí, que a la vegada eren possessió de la marquesa de Moja. El 1911 va morir Lluís Ribas, propietari juntament amb els seus germans, de la indústria "Hilados de Confianza de Luis Ribas", que era el nom que tenía en aquell moment.

El Vapor Nou a principis del segle passat.

El 1914 els fills d'en Lluís van vendre la fàbrica a Joan Bertrand, fill de l'industrial que el 1865 havia adquirit el Vapor Vell, situat a ca n'Alzamora. D'aquí va venir la denominació de "Vapor Nou" que ha tingut el complex fins als nostres dies.

El Vapor Nou als anys 50, amb el pont penjant en primer pla.

Durant els anys 30 la Cooperativa de Fluido Eléctrico subministrava energia al Vapor Nou, el qual es va convertir en l'empresa Bertrand Comercial Anónima, per poder produir els velluts. En total disposaven de 120 telers automàtics i d'una nombrosa mà d'obra, bàsicament femenina.  A la guerra civil la fàbrica va ser col·lectivitzada, però després del conflicte va tornar a la família Bertrand, la qual col·laborava en moltes activitats vinculades a la parròquia de Sant Pere.

Obrera del Vapor Nou als anys 40.

Als anys 50 l'empresa es va ampliar i modenitzar. No obstant fou afectada per l'embat de la rierada del 1962, que, a més de les inundacions que va provocar, es va emportar el pont penjant que creuava la riera.



El 1966 la seu social es va traslladar a Barcelona, on encara figura com "Bertrand, Compañía Anónima". Actualment les naus estan llogades a petites indústries i tallers.

El complex del Vapor Nou a l'actualitat. En primer pla, la casa del propietari.

Fa poc es va llançar la idea, per part de l'Ajuntament, de crear-hi un museu dedicat a la indústria de la ciutat, però sembla ser que aquest projecte es troba aturat

D'aquest important complex es conserven avui en dia la casa del director, de finals del segle XIX, les naus, els assecadors i, al seu costat, la xemeneia, l'única de la banda dreta de la riera.


dissabte, 10 de novembre del 2018

L'estat lamentable de les torres d'en Massana

Ha saltat últimament a la premsa i mitjans de comunicació locals un tema candent des de fa anys: el lamentable estat de tres de les torres d'en Massana, situades al passeig de les Torres. Ha estat la formació Alternativa d'Unitat Popular (AUP) qui ha llençat una vegada més la veu d'alarma. Creuen que s'hauria d'elaborar un pla de restauració i evitar en un futur proper la degradació progresiva dels edificis, així com els episodis de drogadicció i incivisme dels ocupants ilegals de dues de les torres.

Una de les dues cases malmeses. Foto Jordi Vilalta, 2016.

Al catàleg de patrimoni que es va redactar el 2004 figuren dues de les cases, les més malmeses, com a element a protegir, a la fitxa A13. Són la casa Massana, propiament dita, i la casa Arís, que segons el catàleg pertanyen a la família Arís-Casanovas. Les altres són la torre Salduba, ara també abandonada, i el CEIP Torre de la Llebra, la més ben conservada.

Quina és la història d'aquests edificis? Es tractava de cinc construccions d'estiueig (una d'elles ha desaparegut) que varen donar nom al passeig on es varen edificar i d'aquí ve el nom del conjunt residencial construït a cavall dels anys 60 i 70 una mica més al nord, ja en terres de Can Cabanyes.

Els Massana eren una família de acabalats constructors i homes de negocis de Barcelona que els anys 20 varen comprar la masia de la Torre de la Llebre i els seus terrenys i varen fer edificar aquestes segones residències en estil noucentista. Totes tenen una estructura arquitectònica similar: planta baixa i un o dos pisos, amb torre mirador en algun cas. Hem de destacar la que millor es conserva, mercès a que actualment és l'escola d'educació primària Torre de la Llebre, amb un bonic porxo amb columnes d'estil jònic que sostenen una terrassa al primer pis i un plafó de ceràmica blava amb una imatge de Sant Jordi.

El CEIP de la Torre de la Llebre, l'any 2011. Foto Jordi Vilalta

A la guerra civil, un cop expropiades, varen funcionar com a colònies de nens refugiats procedents de Madrid, però després del conflicte acolliren efectius de la Legió Cóndor. Posteriorment foren retornades als Massana, però als anys 50, a causa de certs problemes familiars, varen ser venudes. Dues d'elles les va adquirir la família Fabregat (informació de Joan Calaf), entre elles la que allotja el CEIP Torre de la Llebra, la qual als anys 70 fou comprada per una colla de persones que volien una nova escola per al seus fills.

Dues de les torres actualment es troben ocupades per persones que causen moltes molèsties al veïnat i fins i tot hi tenen animals. A més, es troben malauradament, com hem dit, en un estat lamentable.

Una altra de les dues cases més degradades. Foto Jordi Vilalta, 2011.

I finalment està la torre Salduba, adquirida per l'Ajuntament i restaurada el 2006, on es va instal·lar des del 2008 una escola-taller sobre temes mediambientals, però que després, en acabar els cursos, es va abandonar.  L'AUP proposa recuperar l'espai, actualment també força degradat, i convertir-la precisament en un centre d'educació del medi ambient.

La torre Salduba el 2011, quan era una escola-taller. Foto Jordi Vilalta

Tenim, doncs, sobre la taula un gran repte per a la casa gran, la qual esperem que reaccioni i posi fil a l'agulla per tal de poder recuperar aquest indret. Seria una gran notícia, tant per al patrimoni cultural, com per al conjunt de la ciutadania de Rubí.


dissabte, 3 de novembre del 2018

El retaule de Sant Pere, una gran obra d'art del Rubí del segle XVII

Una de les obres d'art més importants de Rubí data de principis del segle XVII i en part es pot contemplar a la capella del Santíssim de l'església de Sant Pere de Rubí, on es custodien quatre taules i diversos relleus del que havia estat el gran retaule dedicar a aquest sant, i també al baptisteri, on es troba l'estàtua policromada de Sant Pere que segons alguns estudiosos podria haver format part del retaule.

Capella del Santíssim, amb taules del retaule del s. XVII

Aquest retaule va ser desmuntat el 1882, quan es van iniciar les obres d'eixamplament de l'església, i dipositat a les golfes de la rectoria, per passar el 1924 a formar part dels fons del recentment creat Museu de Rubí. Salvats de la crema del 1936, després de la guerra civil es col·locaren en alguns altars de l'església parroquial algunes relleus del retaule, mentre que la resta va tornar a ser exposat al Museu.

L'Adoració dels Mags

A finals dels anys 80 la Generalitat de Catalunya va restaurar les peces del retaule i foren mostrades al públic en diverses exposicions arreu del país: "Catalunya restaura", "Millenum" i "Splendor II Vallès", per després, el 1992, ser instal·lades a la capella del Santíssim.

La Circumcisió del Senyor

El retaule fou elaborat per Francesc i Jaume Rubió, pare i fill, escultors de Moià. El 1599 la Universitat de Rubí (és a dir, el govern municipal) va fer un contracte amb els Rubió per tal que esculpissin aquest gran altar. Va costar la suma de 1.200 lliures de Barcelona i va costar molt de pagar per part dels rubinencs; fins i tot es van imposar contribucions especials a les masies. Es va acabar de satisfer la suma el 1618, nou anys després que els Rubió acabessin la feina (per cert, amb algunes modificacions respecte al projecte inicial).

Quo vadis, Domine?

Finalment, el 1623 el pintor barceloní Joan Bassi va pintar i daurar les figures del retaule.

Crucifixió de sant Pere

Actualment, d'aquesta obra d'art religiós que va figurar a la capçalera de l'església durant quasi 300 anys resten quatre taules (l'Adoració dels Reis, la Circumcisió, el "Quo vadis, Domine?" i la Crucifixió de sant Pere) i quatre imatges de sants: sant Ramon de Penyafort, sant Francesc d'Assís, sant Sever i sant Pacià), així com l'estàtua policromada de sant Pere que es troba al baptisteri de l'església parroquial, si hem de fer cas de la interpretació de Josep Comellas.

Estàtua de Sant Pere

I és que ha estat aquest estudiós qui l'any 1996 va publicar al Butlletí del GCMR una proposta de reconstrucció del retaule que superava la que el 1992 havia ofert Miquel Rufé a la seva Nadala (vegeu il·lustració).

Proposta de reconstrucció segons Miquel Rufé (1992)

Segons Comellas el retaule havia tingut dos cossos i un àtic en el qual havia hagut un calvari o representació de la Crucifixió del Senyor (desaparegut). Al cos del mig, per sota d'aquest calvari, es trobaven escenes relacionades amb la Nativitat de Crist: d'esquerra a dreta, la imatge de sant Ramon de Penyafort, la taula de l'Epifania o Adoració dels Mags, la de la Nativitat (també desapareguda), la de la Circumcisió i finalment la imatge de sant Francesc d'Assís. El cos inferior estava dedicat a la figura de sant Pere, continuador de l'obra de Crist, i al seu martiri; d'esquerra a dreta, la imatge de sant Sever, la taula del "Quo vadis, Domine", l'estàtua policromada de sant Pere, la taula de la Crucifixió d'aquest sant i la imatge de sant Pacià.

Reconstrucció del retaule de sant Pere segons J. Comellas (1996)

El retaule ens vindria a dir que Déu va baixar a aquest món i es va fer home; alguns el van reconèixer com els Reis Mags i sant Pere, al qual Crist va nomenar com al seu successor i cap de l'Església. D'aquesta manera els papes serien els continuadors legítims de l'obra de Crist i els bisbes (com sant Sever o sant Pacià, representats al retaule) serien els representants del Papa a les seves respectives diòcesis.

En aquelles èpoques en què la majoria de persones no savien ni llegir ni escriure, l'Església feia ús d'aquestes obres d'art on s'explicaven a través d'imatges els preceptes de la religió cristiana.

Si voleu saber més detalls sobre el simbolisme d'aquest retaule, podeu consultar l'article de Josep Comellas "Una aproximació al retaule major de l'església parroquial de Sant Pere de Rubí (s. XVII)", publicat al Butlletí del GCMR núm. 40 (març de 1996).