dijous, 15 de juliol del 2021

Els secrets arqueològics de Can Ramoneda

Moltes masies del nostre municipi tenen arrels romanes. En les seves rodalies han aparegut i apareixen restes ceràmiques que indiquen que en aquells remots temps ja eren unitats de producció rurals. És el cas que presentem en aquesta nova entrada.

De can Ramoneda ja n'havíem parlat en una ocasió anterior. Aquesta vegada presentarem de manera resumida els principals vestigis que ens demostren que possiblement en època de la República i de l'Imperi romà existia al mateix lloc un assentament rural que podria ser fins i tot una vil·la (uilla) romana que iniciaria la seva activitat al segle I aC.

Situacio de Can Ramoneda. La línia lila marca el possible pas
de la via Augusta interior; els punts vermells, altres restes romanes 
i el cercle més gran la situació de la hipotètica Rubricata.

En primer lloc, d'aquesta primera etapa romana republicana hem de dir que hi ha dues àrees de troballes arqueològiques situades entre el torrent de can Ramoneda i el xaragall "dels Pins". A la primera, ubicada a l'oest del torrent, entre aquest xaragall i el camí que es dirigeix vers la urbanització de les Valls de Sant Muç, s'hi trobà ceràmica ibèrica, romana i de vernís negre, així com un fragment de roda de molí de lava volcànica, cosa que ens indica una cronologia del segle I abans de la nostra era. La segona zona està situada a la llera del torrent de can Ramoneda, on van aparèixer les restes d'una fonamentació feta de còdols i carreus cimentats amb morter. A pocs metres al sud d'aquesta estructura, que possiblement tindria relació amb l'aprofitament de l'aigua del torrent, es va trobar un molí format pels dos elements o rodes: el catillus i la meta, que ara s'ubica als jardins de la rectoria de Sant Pere de Rubí.

Part inferior de la roda de molí trobada a Can Ramoneda.
Foto: Jordi Vilalta

Una mica més al nord, a la vora d'un hort, han aparegut més materials d'aquest primer segle abans de Crist: terrissa ibera, fragments de lava volcànica, que podrien haver format part d'un molí, i ossos.

En un camp proper a la masia han sorgit monedes d'època iberoromana: un as (peça de bronze) amb llegenda ibèrica d'Untikesken (Empúries), un de la seca d'Iltirta (molt probablement Lleida) i un altre de Bolskan (Osca). També hem de recalcar l'aparició de dues peces encunyades a Cástulo, la important ciutat ibera situada prop de Linares (Jaén), cosa molt rara a la zona catalana.

Anvers d'una moneda de plata de Kesse
                                               
Ja de l'època de l'alt imperi romà (segles I i II dC) s'han trobat restes a la part elevada de la dreta del camí asfaltat que porta a l'ermita de Sant Muç, és a dir a orient de l'actual masia, consistents en fragments de terra sigillata (un tipus de ceràmica fina envernissada de vermell maó típica d'aquesta època), de terrissa africana de cuina (elaborada a tallers del nord d'Àfrica), dos asos i 2 quadrants (un tipus fraccionari de moneda) del temps de l'emperador Claudi (que regnà entre el 41 i el 54 dC) i un sesterci de Trajà (entre el 99 i el 117 dC). També han aparegut objectes metàl·lics com dues fíbules, penjolls, botons, anells, una campaneta...
Anell romà trobat a can Ramoneda.
Foto: Jordi Vilalta

Prop de la casa de can Ramoneda, ens diu Francesc Margenat, possiblement discorria una via secundària romana que procedia de la ciutat romana de Terrassa (l'antiga Egara) i acabava a la via Augusta interior per la zona on ara es troba la masia de can Calopa. Segons aquest estudiós, és probable que molt prop de la masia hi hagués fins i tot un mil·liari si ens atenem al topònim medieval de la casa, que era "Clapers" i que indicaria unes pedres de senyal.

Ja entrats al segle III comptem amb la troballa de diverses monedes: un denari (de plata) del cèsar Alexandre Sever (222-235) i, a l'encreuament entre els camins de l'ermita de Sant Muç i el de can Roig i les Martines, dues peces dels emperadors Gal·liè (datada entre el 257 i el 258) i Claudi II (268-274) respectivament.

Moneda de plata de l'emperador
Alexandre Sever. Foto: Jordi Vilalta

Finalment direm que a un camp proper, ja d'època baix imperial, va aparèixer un aplic de bronze i un barrejador de perfums o osculatorium també del mateix material, conjuntament amb monedes dels emperadors Constantí el Gran i Constanci II, del segle IV.

Osculatorium  o barrejador de perfums del segle IV.
Foto: Jordi Vilalta

Com veiem, es tracta d'un interessant material que cobreix un arc cronològic extens situat entre el segle I aC i el IV dC (uns 400 anys), però, tot i així, i també a causa de la mancança d'excavacions arqueològiques a la zona, no sabem quina mena d'assentament hi havia als voltants de la masia de can Ramoneda: seria una vil·la romana? És el més probable. 

Bibliografia

- Font, J., 2017: “Troballes de material arqueològic a Can Ramoneda: les monedes”, Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 69, desembre de 2017, p. 2-7.

- Font, J., 2018: “Troballes de material arqueològic a Can Ramoneda: objectes metàl·lics”, Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 72, desembre de 2018, p. 6-10.

- Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l'entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 50, p. 2-52.

- Vilalta, J., 2010: "La colonització del camp en època romana republicana al territori de Rubí (s. II-I aC)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 55, desembre de 2010, p. 11-23.

- Vilalta, J., 2014: "Restes d'època romana republicana a l'entorn de la masia de Can Ramoneda", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 62, juny de 2014, p. 2-7.


dijous, 1 de juliol del 2021

Indústria i classe obrera al Rubí dels anys 40

La guerra civil de 1936-1939 va ser un sotrac importantíssim (a més d'un gran tragèdia humana) per moltes persones i per a tota la vida social, cultural i econòmica de Rubí, que havia perdut població; el 1940 tenia 6.159 habitants, menys fins i tot que 1930. També la indústria se'n ressentí, per suposat. Abans del conflicte a la nostra població aquest sector ja tenia un paper bàsic i ocupava un 55% dels rubinencs (especialment rubinenques). El sector predominant, des dels inicis de la industrialització, continuava sent el tèxtil, al qual pertanyien el 45,4 % de les empreses de Rubí.

Després de la guerra les indústries, que havien estat col·lectivitzades, foren retornades als antics propietaris. No obstant, la situació dins del context de la postguerra era molt difícil i les dures condicions que afectaven el país no fomentaren gens ni mica l'aparició de noves empreses. De fet en aquesta dècada a Rubí no es va obrir cap fàbrica nova (algunes feren, però, algunes ampliacions que després assenyalarem). L'aïllament internacional dels anys 40 va fer que el primer franquisme portés a terme una política autàrquica (és a dir, la independència econòmica de l'exterior), cosa que, sumat a les restriccions energètiques provocades per la situació postbèl·lica, no facilità les inversions industrials i s'alentís notablement el ritme de producció. Allò que sí feia l'estat era proveir de matèria primera a les unitats de producció a fi de garantir el funcionament de l'economia industrial, encara que molts successos de corrupció van abocar-ho al fracàs.

Teixidora al Vapor Nou, anys 40. Foto col. Ramon Batalla

Ja hem dit que la manca d'energia era un problema i així, en comptes de petroli es va utilitzar l'energia elèctrica, malgrat que en aquest cas també aparegueren restriccions a causa del seu elevat consum. Per tant, diverses empreses van optar per muntar el seu propi generador d'electricitat, com va fer l'AEG, situada a l'actual plaça del Marquès de Barberà.

La situació laboral dels obrers i obreres era, com és de suposar, molt dura. En teoria treballaven 48 hores setmanals, però en realitat sempre eren més (la mitjana real era d'unes 64,5 hores per als homes i de 48 h per les dones), a causa de la necessitat de fer hores extraordinàries i és que els salaris eren baixíssims. Continuava sent predominant, especialment a les fàbriques tèxtils, la mà d'obra femenina, i aleshores més que mai a causa de la mortalitat masculina provocada per la recent acabada guerra. Per exemple, al Vapor Nou, segons indica l'historiador Eduard Puigventós, el 1949 les dones constituïen el 60,3 % de la plantilla. Al llarg dels anys, a poc a poc, els treballadors homes anirien cada vegada més en augment. Per altra banda, les vagues i manifestacions, com és obvi, estaven prohibides pel règim i era obligatòria l'afiliació a l'OSE ("Organización Sindical Española"). Aquest ferri control, no obstant, no va impedir que en algunes ocasions es produïssin algunes tímides protestes.

Edfici Espona, abans "cal Gaspar". Foto: Jordi Vilalta

Però de vegades les empreses es preocupaven pels seus empleats, i així tenim constància que, per exemple, l'empresa Azamon ("les Cremalleres") els lliurava un tiquet per un litre d'oli i mig quilogram de llegums o arròs. Sense comptar els dinars de celebració de les festes oficials del règim, com el del 18 de juliol que cada any agrupava obres i patrons com si fossin una gran família. 

El 1941 estaven actives a la població 40 empreses fabrils, 21 de les quals vinculades al sector tèxtil (el 1946 continuaven sent-ne 21 segons la "Càmara Oficial de Comercio e Industria de Tarrasa"), 8 a la metal·lúrgia, 6 a l'alimentació, 3 al material de construcció, 1 a la confecció i 1 a les arts gràfiques. Pel que fa a la producció tèxtil els sectors predominants eren el del cotó i el de la seda, a diferència de la resta de poblacions de la comarca, que produïen altres tipus de teles. També hem de destacar el fet que moltes seus centrals no eren a Terrassa o Sabadell, com podríem pensar, sinó que es situaven a Barcelona.

Cal Muntades a l'actualitat. Foto: Viquipèdia

Esmentem tot seguit algunes de les indústries més importants que estigueren actives en aquells anys 40 a la nostra població.

A l'altra banda de la riera comptàvem amb fàbriques tèxtils com "la Seda", de la família Pich Aguilera, que va adquirir les antigues naus del Rubí Industrial ("la Pelleria"), on es produïen tints i acabats; el Vapor Nou (d'en Bertrand), "els Cavallitos" (de Llorenç Ubach) i Muntadas, SA (o cal Muntades), al costat de l'actual Mc Donalds. Pel que fa al sector elèctric, destaquem a l'actual plaça del Marquès de Barberà l'antiga Elèctrica Rubí, SA, anomenada popularment "Els Timbres", que el 1941 va entrar a formar part de l'AEG de Terrassa i esdevindria una de les fàbriques més importants de Rubí, abans que fos desmantellada després de l'incendi de 1973. Finalment, dedicada a la fabricació de cartró no podem deixar d'esmentar "la Cartronera" (l'antiga fàbrica de "la Llana"), a cura de la família Úrsul.

Entrada a la Llana. Arxiu Roset

A la banda esquerra de la riera estava "cal Mosques", és a dir la fàbrica d'en Miquel Villà, també de teixits. A l'actual carrer de la Plana de Can Bertran es trobava la de Ramon Prat, "les Vetes", que produïa cintes. A la zona de ca n'Alzamora, Manufactures Sedó en aquells anys va fer edificar una xemeneia troncocònica que encara es manté en peu, i no molt lluny, Indústries Gaspà el 1945 va fer construir un nou edifici ara dedicat a centre de dansa (Espona). Molt a la vora, on s'havia situat el Vapor Vell, estava cal Viloca (Viloca i Batlle) i altres petites indústries. Totes aquestes fàbriques, malgrat l'auge dels anys 50 i 60 del segle passat, actualment es troben desaparegudes a causa, entre altres factors, de la davallada del sector tèxtil a partir dels anys 70. Quant a l'activitat metal·lúrgica hem d'esmentar Azamón, SA ("les Cremalleres"), que el 1946 va emplaçar la seva fàbrica a l'actual terreny situat al costat del barri del 25 de Setembre. 

La xemeneia de Can Sedó. Foto: Jordi Vilalta

I no hem d'oblidar, a part de les instal·lacions fabrils més importants i de més producció, altres tallers situats al casc urbà com el de Pere Escayol (Rutex o "la Fabriqueta"), prop del Celler Cooperatiu; el de Lluís Jorba, al carrer actual del Dr. Gimbernat, dedicat al tèxtil, cal Ferrer de Tall, d'eines de ferro, al centre de Rubí, i la bòbila Saltó, on ara s'ubica la plaça de Miquel Tarradelles, a la Serreta.

La xemeneia de la bòbila Saltó a l'actualitat. Foto: Jordi Vilalta

A partir de 1950 aproximadament, el règim va optar per a una liberalització de l'economia, que, sumat a l'entrada de capital estranger, va provocar un ressorgiment de l'activitat industrial. Començaria una etapa d'or de la producció industrial de Rubí que arribaria fins els nostres dies. 

Bibliografia

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat durant el franquisme", Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2015, p. 2-37.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 221-280.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, desembre de 2000, p. 53-73.

- Puigventós, E., 2017:  Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Regidoria de la Dona, Ajuntament de Rubí (inèdit).