Indústria i classe obrera al Rubí dels anys 40

La guerra civil de 1936-1939 va ser un sotrac importantíssim (a més d'un gran tragèdia humana) per moltes persones i per a tota la vida social, cultural i econòmica de Rubí, que havia perdut població; el 1940 tenia 6.159 habitants, menys fins i tot que 1930. També la indústria se'n ressentí, per suposat. Abans del conflicte a la nostra població aquest sector ja tenia un paper bàsic i ocupava un 55% dels rubinencs (especialment rubinenques). El sector predominant, des dels inicis de la industrialització, continuava sent el tèxtil, al qual pertanyien el 45,4 % de les empreses de Rubí.

Després de la guerra les indústries, que havien estat col·lectivitzades, foren retornades als antics propietaris. No obstant, la situació dins del context de la postguerra era molt difícil i les dures condicions que afectaven el país no fomentaren gens ni mica l'aparició de noves empreses. De fet en aquesta dècada a Rubí no es va obrir cap fàbrica nova (algunes feren, però, algunes ampliacions que després assenyalarem). L'aïllament internacional dels anys 40 va fer que el primer franquisme portés a terme una política autàrquica (és a dir, la independència econòmica de l'exterior), cosa que, sumat a les restriccions energètiques provocades per la situació postbèl·lica, no facilità les inversions industrials i s'alentís notablement el ritme de producció. Allò que sí feia l'estat era proveir de matèria primera a les unitats de producció a fi de garantir el funcionament de l'economia industrial, encara que molts successos de corrupció van abocar-ho al fracàs.

Teixidora al Vapor Nou, anys 40. Foto col. Ramon Batalla

Ja hem dit que la manca d'energia era un problema i així, en comptes de petroli es va utilitzar l'energia elèctrica, malgrat que en aquest cas també aparegueren restriccions a causa del seu elevat consum. Per tant, diverses empreses van optar per muntar el seu propi generador d'electricitat, com va fer l'AEG, situada a l'actual plaça del Marquès de Barberà.

La situació laboral dels obrers i obreres era, com és de suposar, molt dura. En teoria treballaven 48 hores setmanals, però en realitat sempre eren més (la mitjana real era d'unes 64,5 hores per als homes i de 48 h per les dones), a causa de la necessitat de fer hores extraordinàries i és que els salaris eren baixíssims. Continuava sent predominant, especialment a les fàbriques tèxtils, la mà d'obra femenina, i aleshores més que mai a causa de la mortalitat masculina provocada per la recent acabada guerra. Per exemple, al Vapor Nou, segons indica l'historiador Eduard Puigventós, el 1949 les dones constituïen el 60,3 % de la plantilla. Al llarg dels anys, a poc a poc, els treballadors homes anirien cada vegada més en augment. Per altra banda, les vagues i manifestacions, com és obvi, estaven prohibides pel règim i era obligatòria l'afiliació a l'OSE ("Organización Sindical Española"). Aquest ferri control, no obstant, no va impedir que en algunes ocasions es produïssin algunes tímides protestes.

Edfici Espona, abans "cal Gaspar". Foto: Jordi Vilalta

Però de vegades les empreses es preocupaven pels seus empleats, i així tenim constància que, per exemple, l'empresa Azamon ("les Cremalleres") els lliurava un tiquet per un litre d'oli i mig quilogram de llegums o arròs. Sense comptar els dinars de celebració de les festes oficials del règim, com el del 18 de juliol que cada any agrupava obres i patrons com si fossin una gran família. 

El 1941 estaven actives a la població 40 empreses fabrils, 21 de les quals vinculades al sector tèxtil (el 1946 continuaven sent-ne 21 segons la "Càmara Oficial de Comercio e Industria de Tarrasa"), 8 a la metal·lúrgia, 6 a l'alimentació, 3 al material de construcció, 1 a la confecció i 1 a les arts gràfiques. Pel que fa a la producció tèxtil els sectors predominants eren el del cotó i el de la seda, a diferència de la resta de poblacions de la comarca, que produïen altres tipus de teles. També hem de destacar el fet que moltes seus centrals no eren a Terrassa o Sabadell, com podríem pensar, sinó que es situaven a Barcelona.

Cal Muntades a l'actualitat. Foto: Viquipèdia

Esmentem tot seguit algunes de les indústries més importants que estigueren actives en aquells anys 40 a la nostra població.

A l'altra banda de la riera comptàvem amb fàbriques tèxtils com "la Seda", de la família Pich Aguilera, que va adquirir les antigues naus del Rubí Industrial ("la Pelleria"), on es produïen tints i acabats; el Vapor Nou (d'en Bertrand), "els Cavallitos" (de Llorenç Ubach) i Muntadas, SA (o cal Muntades), al costat de l'actual Mc Donalds. Pel que fa al sector elèctric, destaquem a l'actual plaça del Marquès de Barberà l'antiga Elèctrica Rubí, SA, anomenada popularment "Els Timbres", que el 1941 va entrar a formar part de l'AEG de Terrassa i esdevindria una de les fàbriques més importants de Rubí, abans que fos desmantellada després de l'incendi de 1973. Finalment, dedicada a la fabricació de cartró no podem deixar d'esmentar "la Cartronera" (l'antiga fàbrica de "la Llana"), a cura de la família Úrsul.

Entrada a la Llana. Arxiu Roset

A la banda esquerra de la riera estava "cal Mosques", és a dir la fàbrica d'en Miquel Villà, també de teixits. A l'actual carrer de la Plana de Can Bertran es trobava la de Ramon Prat, "les Vetes", que produïa cintes. A la zona de ca n'Alzamora, Manufactures Sedó en aquells anys va fer edificar una xemeneia troncocònica que encara es manté en peu, i no molt lluny, Indústries Gaspà el 1945 va fer construir un nou edifici ara dedicat a centre de dansa (Espona). Molt a la vora, on s'havia situat el Vapor Vell, estava cal Viloca (Viloca i Batlle) i altres petites indústries. Totes aquestes fàbriques, malgrat l'auge dels anys 50 i 60 del segle passat, actualment es troben desaparegudes a causa, entre altres factors, de la davallada del sector tèxtil a partir dels anys 70. Quant a l'activitat metal·lúrgica hem d'esmentar Azamón, SA ("les Cremalleres"), que el 1946 va emplaçar la seva fàbrica a l'actual terreny situat al costat del barri del 25 de Setembre. 

La xemeneia de Can Sedó. Foto: Jordi Vilalta

I no hem d'oblidar, a part de les instal·lacions fabrils més importants i de més producció, altres tallers situats al casc urbà com el de Pere Escayol (Rutex o "la Fabriqueta"), prop del Celler Cooperatiu; el de Lluís Jorba, al carrer actual del Dr. Gimbernat, dedicat al tèxtil, cal Ferrer de Tall, d'eines de ferro, al centre de Rubí, i la bòbila Saltó, on ara s'ubica la plaça de Miquel Tarradelles, a la Serreta.

La xemeneia de la bòbila Saltó a l'actualitat. Foto: Jordi Vilalta

A partir de 1950 aproximadament, el règim va optar per a una liberalització de l'economia, que, sumat a l'entrada de capital estranger, va provocar un ressorgiment de l'activitat industrial. Començaria una etapa d'or de la producció industrial de Rubí que arribaria fins els nostres dies. 

Bibliografia

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat durant el franquisme", Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2015, p. 2-37.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 221-280.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, desembre de 2000, p. 53-73.

- Puigventós, E., 2017:  Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Regidoria de la Dona, Ajuntament de Rubí (inèdit).