El cas Moehs: un exemple de lluita veïnal del tardofranquisme rubinenc

Un dels exemples més clars que de vegades la lluita constant i tenaç per part d'una col·lectivitat veïnal pot concloure en un resultat positiu és la que entre els anys 60 i 70 es va portar a terme contra la instal·lació d'una indústria altament contaminant al costat de l'actual barri de la Plana del Castell: la fàbrica Moehs.

La fàbrica Moehs el 1970. Foto: Òmnium Cultural Rubí

Aquesta empresa havia estat fundada el 1962 per Melcior Mallasen Ornat i els seus fills i d'aquí el seu nom, que en realitat és l'abreviació de "Mallasen Ornat E HijoS". Actualment és el holding empresarial Moehs Iberica, SL, amb seu central al polígon de la Cova Solera i que té moltes plantes repartides per Europa, una d'elles, Moehs Catalana, SL,situada també a Rubí, però al polígon de Can Jardí. Des de sempre s'ha dedicat a l'elaboració de productes químics per a la indústria farmacèutica. 

Doncs bé, el 1965 Moehs va sol·licitar a l'Ajuntament de Rubí, governat en aquell temps per l'alcalde Manuel Murillo, llicència per instal·lar una planta a Rubí, al costat del torrent de can Xercavins i molt prop del nucli urbà, que va ser concedida l'any següent. Per tant, el 1966 aquesta fàbrica ja va començar a produir al nostre municipi productes químics a base de síntesi orgànica, a menys de 100 metres del barri de la Plana del Castell.

La fàbrica Moehs el 1970. Al fons, el castell de Rubí.
Foto: Òmnium Cultural Rubí

Aquesta activitat de Moehs va causar la contaminació del torrent de can Xercavins i els pous dels quals el veïnat extreia l'aigua potable a causa del vessament de les aigües residuals de la fàbrica i de les filtracions. També cal destacar la fugida de boires de gasos de les xemeneies que provocaven molt males olors.

El torrent de can Xercavins patí 
els vessaments de la fàbrica. Foto:
Òmnium Cultural Rubí

Tot això va originar una gran descontent veïnal que es traduiria en diverses accions encaminades a lluitar perquè les instal·lacions deixessin la seva producció en aquell lloc de Rubí tot i invocant la il·legalitat de les activitats fabrils portades a terme. Hem de tenir en compte que en aquells temps del tardofranquisme encara era perillós i "subversiu" engegar una campanya de protesta en contra de qualsevol acció municipal. L'Ajuntament de Rubí, que havia donar permís a Moehs, era en mans de Manuel Murillo, un home molt afecte als valors del règim.

No obstant, curiosament, la premsa tant local com de molt més abast, sempre prenia postures que simpatitzaven amb les reivindicacions dels veïns. Tan clara semblava doncs l'acció il·legal de la Moehs.

El 1969, uns tres anys després de la seva instal·lació, els "Servicios Técnicos Provinciales" van qualificar d'"insalubres, nocivas y peligrosas por liberación de ácido clorhídrico, aguas residuales ácidas y líquidos fácilmente inflamables" les activitats de la fàbrica. A més, també violava el "Reglamento de actividades molestas, insalubres, nocivas y peligrosas" (valgui la redundància) de 30 de novembre de 1961 pel que fa a l'escassa distància respecte al casc urbà de la població, ja que aquestes indústries "nocivas y peligrosas" havien de situar-se a més de 2.000 m de qualsevol aglomeració d'habitatges.

No obstant, pel que fa al vessament, fou autoritzat per la "Comisaría de Aguas del Pirineo Oriental" (precedent franquista del que seria la nostra Agència Catalana de l'Aigua), que tenia cura de la gestió i control del domini públic hidràulic i no tenia competències en temes relatius a l'activitat industrial. 

Una altra vista de les instal·lacions de la fàbrica, al costat de la via del tren

A més, l'empresa va manifestar, ja entrat el 1970, que només bastirien locals a fi d'instal·lar maquinària, sense prejudici d'unes obres d'ampliació de les instal·lacions que iniciaren l'abril d'aquell mateix any  abans de posar-se en coneixement públic. Però les pudors i vessaments continuaven amb total impunitat per part de l'Ajuntament.

Des del primer any de la instal·lació de la fàbrica el líder de les reivindicacions veïnals del barri de la Plana del Castell va ser Pere Cornella. El seguit de protestes d'aquells anys va culminar el maig de 1970 quan Cornella va interposar un recurs de reposició davant l'Ajuntament, signat per nombrosos veïns del barri, fent valer la resolució abans esmentada de los "Servicios Técnicos Provinciales" i afirmant que la instal·lació de la planta era il·legal. No cal ser molt intel·ligent per endevinar que el recurs seria denegat per les autoritats municipals el 16 de gener de 1971 i es concedia permís definitiu a l'empresa per tal de continuar la seva activitat. 

Recurs de Pere Cornella a l'Ajuntament, primera plana

.                                                          Arxiu Òmnium Cultural Rubí

Sembla ser, per la premsa escrita consultada de l'època, que l'assumpte fou elevat el mateix 1971 a la Sala Contenciosa Administrativa de Barcelona i que de seguida es va dictar sentència on s'anul·lava la llicència d'instal·lació i ampliació que havia concedit el municipi de Rubí. 

En continuar l'empresa les seves activitats amb la connivència de l'Ajuntament rubinenc, calia doncs acudir al més alt tribunal, el Suprem. Una gran campanya a la premsa local i fins i tot nacional va servir com a suport de les reivindicacions i el 1973 es va presentar també una denúncia pel vessament d'aigües residuals al torrent de Can Xercavins. 

Del 13 de setembre de 1974 és la sentència del Tribunal Suprem que resol el recurs contenciós administratiu contra Moehs i que falla a favor del veïnat de la Plana del Castell. L'empresa va interposar un recurs contra aquesta resolució que ordenava la demolició dels dipòsits situats al costat del torrent i l'eliminació d'alguns tubs en desús i, a l'espera de la sentència ferma, durant el 1975, la campanya a la premsa es va reemprendre amb gran ímpetu, ja que els vessaments encara continuaven i, a més, les autoritats sanitàries varen verificar la insalubritat de les aigües del rierol a causa de l'activitat de la fàbrica, que, per cert no va cessar mentre estava pendent de ser resolt el seu recurs.

Primera plana de la Sentència del Tribunal Suprem 
de 13 de setembre de 1974. Arxiu Òmnium Cultural Rubí

Finalment, la sentència ferma del Tribunal Suprem es va produir el 13 de novembre de 1976 i va fallar en contra de l'empresa. A partir d'aleshores la fàbrica inicià el procés per traslladar-se a una zona industrial. No obstant, durant diversos anys, a les instal·lacions abandonades encara van romandre deixalles, elements i productes deixats per terra.

Vista de les deixalles abandonades, el 1979. Foto: Òmnium Cultural
Rubí

Actualment, el solar que ocupava aquella indústria, que, com hem dit, ara es troba a un polígon industrial dels afores, és una zona verda.

El solar que ocupava la fàbrica convertit en zona verda. Foto presa el 2017.

L'acció incessant i tenaç del veïnat durant 10 anys finalment va donar el seu fruit.