divendres, 24 d’abril del 2020

La zona de Can Tiraïres: detalls amagats de la seva història

La zona situada en torn a la desapareguda masia de can Tiraïres, on es troba l'ara abandonat camp de golf i els blocs del barri del Pinar, travessada per l'autopista C-16, té amagats molts detalls interessants de la nostra història.

El desaparegut mas de Can Tiraïres. Fons Marroyo

Comencem parlant del camí que travessa el camp de golf venint del parc de Ca n'Oriol i acabant sobre l'autopista, a la zona de Penjallops. Passava pel costat del mas (enderrocat cap als anys 80 definitivament) després d'haver partit de la masia de Can Sant Joan, per anar cap a l'ermita de Sant Feliu de Vilamilanys. En aquesta àrea tenim constatada presència humana des d'època neolítica (farà uns 5.000 anys) i també de l'edat del Bronze (segon mil·lenni abans de la nostra era). D'època romana, al camí, han aparegut fragments d'àmfores, i a les parets de la petita masia sembla que s'hi poden veure incrustats elements romans com teules o trossos de dolium (grans gerres on es guardaven aliments).

Camí de Can Tiraïres abans de la construcció del camp de golf. Foto CEPNA

Hem d'esperar al segle XV, no obstant, per tenir testimoniat el mas Fontanilles, que era el nom que tenia en aquells temps la casa. El document, de 1445, es troba a l'arxiu notarial del monestir de Sant Cugat i d'ell s'extreu que el mas pertanyia a la parròquia de Sant Feliu de Vilamilanys (com també la masia de Can Barata, l'actual barri del Pinar i tot el què és Penjallops). Aquesta parròquia havia estat una de les cinc de la demarcació territorial del monestir de Sant Cugat del Vallès, per després, el 1436, passar a ser sufragània de Sant Quirze de Terrassa.

El mas de Can Tiraïres. Font: Salvador Casanovas

Des de 1840 el casal va prendre el nom de Can Tiraïres (nom de procedència desconeguda) i el propietari era Josep Mas, mentre que el masover es deia Isidre Vilardell (era rubinenc). El 1885 va passar a dependre del terme municipal de Rubí i de la parròquia de Sant Pere.

Se sap que era petita, que tenia parets de tàpia i còdols, amb cantonades de maons segons les fotografies, un celler i un recer per a ramats d'ovelles.

El 1936 hi vivia Francesc Salvatella, desaparegut a la guerra civil.

Finalment, per completar els apunts històrics de la masia, direm que a l'època de l'anomenada "Transició", quan l'edifici ja estava en ple procés d'enderrocament, pels bosquets dels voltants (ara ocupats per l'abandonat camp de golf) s'hi reunien de manera clandestina grups de sindicalistes pertanyents a Comisions Obreres.

Als anys 80 ja no quedava res de l'antic mas de Can Tiraïres.

Un altre element que abans es trobava més prop del mas i que ara encara perdura, però situat a l'altra banda de l'autopista és la font. No obstant, allò que només en resta avui en dia és un raig d'aigua, canalitzada des de la deu original. Aquesta font ja surt esmentada al programa de Festa Major de 1912 (on es podia veure una llista de fins a 30), però en canvi no apareix a un mapa que va elaborar el 1923 el professor de les Escoles Ribas Martí Tauler. El 1986 es va tornar a posar en valor el raig, que regava una zona d'horts provisionals (ara desapareguts) i fa uns anys l'Ajuntament de Rubí va rehabilitar aquesta petita zona restaurant l'entorn de la font i plantant algunes espècies vegetals. Avui en dia, fins i tot, hi trobem un hotel d'insectes.

Obres de condicionament de la font de Can Tiraïres, 2015. Foto Jordi Vilalta

Com a colofó final esmentarem el torrent de Can Tiraïres, que en aquest lloc forma part del de Ca n'Oriol (és sabut que el nom dels rierols i altres aqüífers canvien segons les masies de les terres que recorren).

Segur que molts no sabíeu que en aquest apartat racó del terme de Rubí s'amagaven tants detalls interessants.

dimarts, 21 d’abril del 2020

Ciutadans i ciutadanes romans de Rubí

Roma tenia una societat estratificada i desigual. No totes les persones gaudien dels mateixos privilegis ni eren iguals davant la llei. En aquest aspecte, calia destacar aquells que eren ciutadans, dels que no, i a més tenir en compte la gran quantitat d'esclaus que des del segle II aC començaren a nodrir les hisendes dels potentats.

I els mateixos ciutadans, des de finals de la República, també es dividien en ordes, d'acord amb la seva fortuna: els senadors eren els més rics, als quals seguien els pertanyents a l'orde eqüestre, que podien optar a determinats càrrecs. Finalment seguia la plebs, tant la rústica (que vivia al camp i als llogarrets) com la urbana (a les grans ciutats).



S'esdevenia ciutadà romà per naixement (per tenir pare i mare ciutadans), per ser un esclau alliberat o per decisió del poder (com a recompensa, per exemple, per haver servit com a tropa auxiliar a les legions o per haver ajudat a Roma en accions militars). Els pertanyents al primer d'aquests grups eren els anomenats ingenui (nascuts lliures).

Per altra banda, els peregrini eren les persones lliures que vivien a l'imperi, però que no tenien la ciutadania romana.

A la base de la piràmide social trobem finalment els lliberts (que eren esclaus que havien esdevingut ciutadans després d'alliberar-los el seu amo) i els esclaus.

En aquesta entrada parlarem dels ciutadans i ciutadanes romans ingenus que tenim testimoniats a Rubí, mentre que en alguna altra ocasió farem referència a lliberts i esclaus, que també n'hi havia.

Els seus noms apareixen en diverses inscripcions sobre pedra trobades al territori rubinenc i també en un esgrafiat fet a un fragment de ceràmica.

Domici Macrí (o Matern)

El nom i cognom d'aquest ciutadà romà es va trobar inscrit en un fragment de pedestal trobat a la runa de l'ermita de Sant Genís datat de mitjans del segle I dC. Segon les investigacions de M, Mayer, estaria dedicat a Luci Domici Macrí (o potser Matern), fill de Luci Domici Màcer. El fet que la inscripció estigui gravada a un pedestal pot fer pensar que aquest Domici hagués exercit algun tipus de càrrec municipal. Hem de dir també que els cognoms Macrí i Matern són freqüents a la península hispànica.

Fragment de pedestal dedicat a Domici Macrí o Matern.
Foto Fundació Bilblioteca-Museu de Rubí

Luci Furi

Aquest praenomen (el nom de pila, podríem dir) i nomen (que indica la família) el trobem inscrit al seient d'un banc romà de finals del segle I dC que va aparèixer a la zona de Can Xercavins, en un lloc proper a la via del tren. Potser, com l'anterior individu esmentat, hauria format part de l'elit local de Rubí (l'antiga Rubricata?) i hauria pagat aquest banc com a contribució (munus) a la comunitat.

Banc romà amb la inscripció dedicada a L. Furi.
Foto Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Pòrcia Serana i Luci Porci Nepot

A una làpida funerària de marbre de Carrara de mitjans del s. I dC que es va trobar a un camp de Ca n'Oriol apareixen Pòrcia Serana i el seu fill Luci Porci Nepot, mort als 27 anys d'edat. Els cognoms Serana Seranus apareixen en altres llocs de l'actual Catalunya i a la resta de la península; també a la Gàl·lia Narbonensis (sud-est de l'actual França), Aquitània (sud-oest del mateix país) i l'Àfrica proconsular (més o menys l'actual Tunísia). Els Porcis podrien ser descendents d'indígenes romanitzats que adoptaren el mateix nom del cònsol Marc Porci Cató, que vingué a les nostres terres a principis del segle II aC per tal de sufocar la gran rebel·lió ibera. Una branca de la família dels Porcis prengué el cognom de Nepos ("Nebot").

A la làpida de Rubí el fill va prendre el mateix nom de la mare, cosa que pot indicar que aquesta potser havia enviudat quan Luci va néixer.

Reproducció de la làpida dedicada a L. Porci Nepot. Foto Jordi Vilalta.

Juli

Trobem aquest nom testimoniat en dos llocs: a un petit altar votiu trobat a Can Fatjó i a un altre que va aparèixer a Ca n'Oriol, els dos datats entre els segles I i II dC. No presenten cap prenom i cognom en els dos casos.

Altar de pedra de Can Fatjó. La part superior
i la inferior pertanyen a peces diferents.
A la inferior es troba la inscripció dedicada a Juli.
Foto Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Musa

És un cognom femení (amb tota possibilitat) que apareix en un esgrafiat gravat a un fragment de terra sigillata (un tipus de ceràmica fina de taula, de vernís vermellós) feta a les Gàl·lies, de mitjan segle I dC, i trobada a Can Fatjó, Musa seria la propietària del vas.

Fragment de ceràmica amb l'esgrafiat Musa.
Publicat per Marc Mayer el 1981 a la revista Faventia.

Cai Egnatulei (o bé Egnatul o Eruci)

Només conservem les lletres C i E d'aquesta persona a una làpida que va sorgir entre les runes de la masia de Can Vallhonrat, datada entre finals del segle II i el III.

Així, doncs, tenim testimoniats al terme actual de Rubí dues ciutadanes romanes, Pòrcia Serana i Musa, i sis ciutadans, Domici Macrí, Luci Furi, L. Porci Nepot, dos amb el nom de Juli i un tal Cai Egnatulei (que també podria haver tingut els noms d'Egnatul o Eruci).

Existeix també una làpida dedicada a un cert Clodi Urs per part de Marc Clodi Higí i Clòdia Gratil·la, però no està clar encara que siguin ciutadans romans ingenus i és més probable la seva adscripció a la categoria dels lliberts, igual que Clodi Urs. En parlaríem en una altra ocasió.

dijous, 16 d’abril del 2020

Els inicis del barri de Les Torres

A la part sud del casc urbà de Rubí s'aixeca un conjunt de blocs d'habitatges, de 8 a 9 plantes la majoria, i de 15 altres, que forma part del skyline actual de la nostra ciutat. Són Les Torres.

Les Torres des de la Cova Solera. Foto Jordi Vilalta

Poblats avui en dia bàsicament per persones de classe obrera i molts immigrants estrangers, constitueixen quasi el 15 % de la població total de Rubí. I és que fa uns 10 anys hi estaven censats uns 11.700 habitants. La seva superfície també és considerable: 7.500 metres quadrats que ocupen molts terrenys de la desapareguda masia de can Cabanyes.

Si bé avui en dia el complex que sempre s'havia batejat com a "residencial" disposa de tots els serveis públics necessaris (molts d'ells municipals) com col·legis i instal·lacions esportives, entre d'altres, van passar bastants anys des que es va posar la primera pedra fins que els seus habitants pogueren gaudir-ne.

Postal de  finals dels anys 70.

Primer de tot, abans de començar a exposar la petita història de la construcció de Les Torres i de la progressiva implantació dels seus equipaments, direm que el nom ve de les torres o cases residencials que la família Massana va fer edificar a les rodalies, precisament a l'actual avinguda que porta el seu nom.

Ens hem que remuntar al 1963 quan la família Llobateras, els amos de la masia de can Cabanyes, van vendre les seves terres i la casa pairal a una immobiliària que de fet ja tenia pensat construir-hi un imponent complex residencial, amb plena connivència de l'alcaldia "desarrollista" de Manuel Murillo.

En primer lloc la constructora Bibloc va edificar els blocs situats a l'entorn de la plaça dels Nens, a la banda sud. A partir de 1968 començaren les obres de Les Torres pròpiament dites, a càrrec de la constructora Tejala, en dues fases. A la primera, fins 1969, es construïren els blocs que es situen al voltat de l'actual plaça de la Constitució, com la torre Albatros, així com l'edifici Torre Blanca, de 15 pisos d'alçada. Posteriorment, entre el 1970 i el 1972 es bastí la Torre Estela, més a l'oest, amb les mateixes característiques que l'anterior bloc. A partir de 1974, després de l'enderrocament de la masia de can Cabanyes, varen ser aixecats els restants edificis, situats més a l'est, fins als marges del torrent de l'Alba. Aquests constituïren l'ultima promoció dels habitatges.

1968: es comença a construir la primera fase de Les Torres

Es va impulsar una notable publicitat del "conjunto residencial" i de fet els primers pisos de Les Torres es van vendre molt ràpidament, bàsicament a causa de la seva proximitat amb l'estació dels ferrocarrils, que comportava una gran facilitat de comunicació amb les ciutats de Barcelona i Terrassa, més en una època en què no totes les famílies podien tenir un automòbil propi.

Anunci de venda de pisos de Les Torres. Setmanari Rubricata.

No obstant, com succeïa en molts nous barris de Rubí (i de les perifèries de les ciutats catalanes en general) en aquells temps la manca d'infraestructures bàsiques era un fenomen habitual. Veiem ara com varen anar sorgint els principals equipaments i també l'activa associació de veïns del barri, una de les primeres de Rubí.

Construcció de Les Torres. 1969.

Un dels principals serveis (si se'ns permet utilitzar aquesta expressió) seria el del gran cinema Rubí Palace, als edificis de la primera promoció, des de 1969, un dels més grans de l'estat espanyol, amb 1.800 localitats.

Programa inaugural del Rubí Palace.
Arxiu Salvador Casanovas

El mateix any es va constituir la tinença parroquial per tal d'habilitar un local com a parròquia per a la naixent comunitat. Aquesta va començar a ser operativa el 1972, amb mossèn Blai Blanquer (que, per cert es destacà, entre altres persones, en impedir, en va, l'enderrocament de la masia dos anys després). La parròquia, en un primer moment, feia servir els baixos d'un dels edificis, que en principi anaven destinats a usos comercials, i d'aquí el nom popular de "Santa María de la Tienda" en aquells temps inicials, i és que l'església seria consagrada a la Mare de Déu en honor d'una imatge de la Verge que s'havia ubicat a la masia de can Cabanyes. Finalment, entre 1977 i 1978 es va construir el temple definitiu (un dels arquitectes va ser-ne Miquel Llugany, primer alcalde del Rubí democràtic),  beneït el 1977 i dedicat a Santa Maria de Rubí.

Imatge de Santa Maria de Rubí

L'associació de veïns de Les Torres, com ja hem apuntat, fou una de les primeres de Rubí, després de les del Pinar i de Can Vallhonrat. Va néixer el 1974 i en un principi no disposava de cap local per reunir-s'hi; aprofitava el que ocupava la parròquia de Santa Maria, és a dir, "la Tienda", fins que el 1978 ja van tenir-ne un de propi. Abraçaria també el sector d'habitatges de Rubí 2000, molt lligat al barri de Les Torres. Un dels membres més destacats va ser Llàtzer Cañizar, que lluità activament contra la massificació del barri i contra la manca de serveis i que després seria regidor del PSUC al primer ajuntament de la democràcia. Una de les principals accions que va fer l'associació, quan encara manava l'últim alcalde franquista a Rubí, va ser la lluita perquè es reconegués la il·legalitat de molts aspectes de la construcció del complex "residencial", en base a l'excés d'habitatges, que superava el marc legal, cosa que es va reconèixer el 1977.  Entre moltes altres coses, també denunciaren la presència de rates als edificis Boreal i Calypso.

Actual seu de l'associació de veïns de Les Torres i Rubí 2000

El mateix any que va néixer l'associació de veïns i s'enderrocà la masia, el 1974, el Banc Central va instal·lar-hi una oficina al complex, i el 1975 s'hi establí una "Asamblea de los Hermanos" (és a dir, un local de culte protestant) a l'edifici Calypso.

Enderrocament de la masia de Can Cabanyes per fer la segona fase de les Torres.
Foto Josep Maria Escoda

Però potser allò que calia amb més urgència seria un centre escolar. És sabuda la manca d'infraestructures educatives a Rubí als anys 70, que tenien que absorbir la gran població infantil producte de la immigració massiva d'aquelles dècades i més als barris de nova creació. Ja el 1968 s'hi va crear la guarderia Ixent i el 1976 un grup de pares i mares i un mestre del parvulari Baldufa van crear la Cooperativa Escola Baldufa a una de les cases residencials dels Massana, que després esdevindria el col·legi Torre de la Llebre. Fins el 1980 no s'acabaria de construir el CEIP Maria Montessori a la zona de les Torres amb elements prefabricats, tot i que ja esta va previst des del 1977.

El col·legi Torre de la Llebre el 2011. Foto Jordi Vilalta

Així doncs, a principis dels anys 80 els principals serveis i equipaments en aquest barri ja estaven consolidats, no sense haver lluitat per a aconseguir-los en molts aspectes. Mancarien encara moltes qüestions per millorar que encara segueixen vigents als nostres dies.

diumenge, 12 d’abril del 2020

Abans dels Maristes: el projecte de les Escoles Graduades

El 1931 arribà la II República i molts aires de canvi: un nou Ajuntament de Rubí, entre molts altres projectes, pensà de seguida en construir unes escoles graduades públiques. Malgrat que la població ja comptava amb les Escoles Ribas com a escoles graduades, la intenció era agrupar en un nou edifici els alumnes que rebien les seves lliçons a les deteriorades i velles escoles públiques de la vila.

Des d'aquell any fins als inicis de la guerra civil, Miquel Segura, president de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament (és a dir, el que avui seria el regidor de Cultura) fou la persona que més empenta donà a la consecució del projecte. Va ser l'artífex d'aconseguir el terreny (un turonet a l'àrea de les "Cases Barates" anomenat "vinya del Morros"), de buscar les fonts de finançament i, posteriorment, ja començada la guerra, de vigilar l'estat de les obres.

Projecte de les escoles graduades. Col·lecció Roset/Arxiu Municipal de Rubí

Per a aquest terreny de 2.780 metres quadrats adquirit per l'Ajuntament, l'arquitecte municipal F. Portillo projectà un complex de dues plantes, al voltant d'un gran pati de planta pentagonal, on hi hauria tot allò que calia en un centre educatiu avançat i modern (fins i tot un museu escolar!). La planta inferior, a més d'allotjar les dependències comunes de l'escola (serveis, sala de professors, consergeria...), acolliria les aules per als nens, i la superior les destinades a les nenes. També hi haurien aules especials, amb cabuda de 45 a 50 alumnes cadascuna, destinades a dibuix, música, treballs manuals, etc. El pati central seria el lloc on es faria la gimnàstica i l'esbarjo infantil.

Tot això era molt engrescador, però l'Ajuntament, en un principi, no comptava amb els recursos financers suficients. El pressupost per fer el complex eren de 648.396 pessetes de l'època, tal i com ens expliquen Jaume Parras i Manuel Santirso al seu llibre Rubí als pupitres. El ministeri d'educaciò aportaria 264.000 pta (després la xifra baixaria a 252.000) i el consistori de Rubí posaria la resta dels diners.

Les obres de construcció de les escoles el 1937. Foto Arxiu Municipal de Rubí

Es va demanar també un crèdit de 400.000 pta a la Caixa de Pensions, en un principi denegat, però finalment acceptat el 1936, any en què començarien les obres.

Durant la guerra es van anar aixecant les estructures del complex a càrrec de l'Ajuntament, però el preu dels elements i materials necessaris per a la seva construcció, així com el de la mà d'obra varen experimentar notables augments a causa del conflicte bèl·lic. De les 648.396 pta inicials el pressupost total va passar a 1.000.664 pta.

L'alcalde Joaquim Mariné, el 1937, va intentar que l'estat se'n fes càrrec i li cedí la titularitat de l'edifici, renunciant a les subvencions del govern central. L'últim batlle republicà, Joan Roba, el 1938, és qui va rebre la resposta afirmativa a la proposta de Mariné i d'aquesta manera els terrenys varen passar a ser propietat de l'estat central. Les obres, no obstant, restaren aturades a causa del conflicte.

Les obres, abandonades. Foto arxiu Salvador Casanovas

Després de la guerra tot va passar de nou a mans de l'Ajuntament franquista i les estructures que s'havien començat a edificar quedaren abandonades durant diversos decennis dalt del turó. El consistori va vendre el terreny a un fabricat de material elèctric que finalment no va tirar endavant amb el seu projecte i es va posar a la venda un altre cop. El 1951, segons exposa Eduard Puigventós al seu llibre Els Germans Maristes a Rubí, el va adquirir l'orde dels Germans de Sant Joan de Déu amb la intenció de construir-hi un centre de salut. Això tampoc va tirar endavant i finalment el 1967 els Germans Maristes acabarien comprant la finca.

El terreny amb les estructures, el 1962. Foto cartotecadigital.icc.cat

Les estructures abandonades es transformarien en un nou i flamant col·legi: els Maristes de Rubí.

dijous, 9 d’abril del 2020

L'agricultura a Rubí entre 1900 i 1920

En aquesta entrada intentarem oferir una visió del que va ser l'agricultura de Rubí (basada essencialment en el cultiu de la vinya), en el període que va des de la superació de la crisi ocasionada per la fil·loxera fins que es decideix la creació del celler, és a dir, en el període grosso modo comprés entre el 1900 i el 1920.

Rubí, l'any 1900, comptava amb 4.400 habitants i la població va créixer molt poc als dos primers decennis del segle passat, per les conseqüències de la crisi agrícola.  Molts pagesos hagueren d'emigrar a l'Amèrica llatina per provar de fer fortuna.

L'activitat econòmica més important de la població seguia sent, com sempre, l'agricultura, amb la vinya com a conreu més important (a banda dels horts disposats al costat de la riera). A partir del 1900, un cop superat l'entrebanc causat per la fil·loxera, es va tornar a incrementar el cultiu dels ceps. Rubí era ple de vinyes i els boscos eren pràcticament inexistents. A l'entorn d'aquesta activitat agrària es van desenvolupar oficis complementaris com el de fabricants de premses, boters, corredors i venedors de vi...

La vinya del Patilles, una de les últimes de Rubí. Foto CEPNA

Pel que fa a l'estructura social del camp de Rubí no diferia molt de la resta de Catalunya. Per una banda estaven els grans propietaris (el més important era el marquès de Barberà), molts d'ells no residents a la localitat, on tenien els seus masovers, i per altra banda hi havia els pagesos que cultivaven directament la terra i no n'eren propietaris sinó parcers (la majoria, rabassaires, és a dir, lligats pel contracte de rabassa morta, que durava fins que els ceps morien). Cada peça de vinya era cultivada per un pagès el qual hi anava cada dia des de casa seva, des de l'alba fins que es posava el sol. Normalment les dues terceres parts de la verema eren per al parcer i un terç era per al propietari, que aportava el sulfat de coure i el sofre per combatre el míldiu i la malura; també proveïa de fems per adobar el camp.

Les peces de terra, com sempre havia estat a Rubí, eren d'extensió petita o mitjana, atesa l'orografia del territori.

El 1906 es va fundar la Cambra Agrícola Oficial de Rubí, que aglutinava els propietaris de terres.

La I Guerra Mundial va significar un període de bonança econòmica; per posar un exemple, a Rubí, el 1917 la collita de vi va ser de 37.400 hl. No obstant està constatada el 1915 una plaga de míldiu, que va ser combatuda amb l'anomenat "caldo bordelés" (una combinació de sulfat de coure i calç que es va inventar a Bordeus, França), elaborat en dipòsits sota terra. També, per lluitar contra les pedregades, es van fabricar una mena de "canons granífugs", però sembla que no van tenir molt èxit.

Pàmpols de cep ruixats amb el "caldo bordelés"
Font: es.123rf.com

El 1915 mateix es va crear una representació local a Rubí de la Unió de Vinyaters que, fins i tot, el mateix any va organitzar un curs a la Cambra Agrícola sobre viticultura i enologia.

Assistents al curs de viticultura i enologia a la Cambra Agrícola, 1915. L'Abans

Les idees cooperativistes, que preconitzaven la col·laboració de tots aquells qui estaven vinculats a la producció del vi, tant propietaris com pagesos, varen culminar el 1919 quan la Unió de Vinyaters va decidir construir un celler cooperatiu a Rubí.

dijous, 2 d’abril del 2020

Els gegants de Rubí abans de 1956

Fa uns anys es celebrava a Rubí el cinquantenari dels gegants, i és que sabem que el 1956 l'Ajuntament va comprar uns gegants a la casa El Ingenio de Barcelona per poder tenir-ne de propis.

Però i abans? Hi havia gegants i capgrossos a la Festa Major de Rubí? Josep Sapés ens explica al seu llibre El Rubí d'ara fa cinquanta, seixanta anys..., escrit als anys 80, que a la primera meitat del segle passat el dia abans de Sant Pere els actes festius s'iniciaven amb una comparsa de gegants i nans (que sempre els han acompanyat tradicionalment). Juntament amb les orquestres contractades per als concerts, es dirigien a la casa consistorial, on al seu davant la parella de gegants realitzava un ball.

Cal recalcar que abans dels anys 70, les activitats festives de Sant Pere eren organitzades més per les diverses entitats recreatives que no pas per l'Ajuntament i rivalitzaven quan a la qualitat dels actes. Cadascuna d'elles preparava el seu envelat i s'hi podia gaudir de teatre, sardanes, balls de nit... Abans de la guerra civil eren el Cafè-Teatre Domènech, el Casal Popular, vinculat a la parròquia, el Centre Democràtic Republicà i la Cambra Agrícola Oficial.

Durant el període franquista les festes les van organitzar les mateixes entitats, llevat del Centre Democràtic Republicà (que com és obvi, va ser dissolt). L'antiga Cambra Agrícola va canviar el seu nom pel de "Casino Español" i el Casal Popular ara seria el "Centro Parroquial de Acción Católica". I fou precisament el Teatre Domènech, el 1948, quan va prendre la iniciativa de contractar uns gegants de lloguer per complementar els actes que els dirigents d'aquesta entitat havien preparat per a la Festa Major d'aquell any.

Gegants i capgrossos contractats pel Teatre Domènech el 1948.
Foto Museu de Rubí

A partir de 1949, la casa gran estava presidida per l'alcalde Josep  Fortino, que donà molt impuls a les activitats culturals, sempre dins dels paràmetres establerts pel règim. Entre 1951 i 1956, l'Ajuntament llogava cada any a la desapareguda Casa Closa, de Sabadell, una parella de gegants i sis capgrossos per tal d'acompanyar les autoritats locals des de l'Ajuntament fins l'església de Sant Pere, per posteriorment participar en la cercavila que anunciava el començament de la Festa Major.

Gegants llogats per l'Ajuntament entre 1951 i 1956.
Foto Arxiu Colla de Geganters de Rubí


I no seria fins el 1956 en què es va decidir comprar una parella de gegants...

Acabem l'entrada dient que aquesta informació ha estat extreta quasi totalment del llibre Rubí amb ulls de gegants, d'Eduard Puigventós, el qual recomanem si voleu saber tota la història dels nostres gegants.