dimecres, 25 de desembre del 2019

Les obres d'art de Rafael Solanic a l'església de Sant Pere de Rubí

Després dels tres anys de guerra civil, el temple parroquial de Sant Pere de Rubí va ser obert al culte novament. D'això fa ara quaranta anys. Les obres de restauració començarien el març de 1939 essent rector Mossèn Pere Brugal.

370 famílies catòliques de Rubí (i algunes residents fora), especialment fabricants i industrials, varen aportar mitjans financers per sufragar les obres i l'elaboració de nous altars i elements artístics de caire religiós.

Reinauguració de l'església després de la guerra civil

Entre els artistes que contribuïren més en aquest aspecte cal destacar la figura de Rafael Solanic, nascut a Barcelona el 1895 i mort el 1990.  A part de la seva tasca a l'església parroquial de Sant Pere de Rubí, va realitzar moltes obres a temples de Lleida i de l'Hospitalet, a més del monestir de Montserrat. A més d'art religiós, hem de destacar treballs seus a Barcelona com la font de Domènec Sanllehí (1928) o la font dedicada a Carmen Amaya, entre altres. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Rafael Solanic

Abans de detenir-nos a enumerar les obres de Solanic que encara podem contemplar a Sant Pere de Rubí, hem d'esmentar les aportacions d'altres artistes que varen contribuir a refer el temple al llarg de la postguerra: el pintor Francesc Fornells, Santiago Pedrós (mosaics), Josep Salsas (als seus tallers treballaren els rubinencs Jesús Sabatés i Eulàlia Colomer pel que fa al metall repujat), els escultors Jordi Baró i Miquel Gomita, els fusters Joaquim Gili i Lluís Miranda i el serraller Joan Torra.

Si comencem la nostra visita entrant per la porta romànica de ponent, a la part dreta de la nau trobem en primer lloc la capella de la Mare de Déu del Roser, on Solanic va esculpir la imatge policromada de la Verge i als seus costats, les de Sant Francesc i  Santa Llúcia. Els 15 misteris del Rosari en terracota que rodegen el conjunt també són del barceloní.

La capella següent, de la Mare de Déu del Carme, inaugurada el 1941, conté les escultures de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Ramon Nonat, a més d'un relleu de ceràmica que representa l'alliberament de les ànimes del Purgatori, tot obra de Solanic.

Si avancem una miqueta més, la capella de la Immaculada ens presenta la imatge de la Verge, també realitzada per l'escultor protagonista d'aquesta entrada.

Ja a punt d'entrar al presbiteri, a la part dreta del creuer i recolzada a la paret que dóna a la sagristia, es troba l'altar de la Verge de Fàtima, inaugurat el 1953. L'escultura també és de Rafael Solanic.

Capella de la Mare de Déu de Fàtima.

Arribats ja a l'altar major, es troba l'obra més important que Solanic va deixar al temple parroquial. L'altar va ser totalment destruït durant la guerra i ara calia refer-lo de nou. L'escultor va deixar una bella petjada del seu talent en fer la imatge de Sant Pere d'alabastre, la qual porta a la mà esquerra un llibre i les claus del Regne. Va ser beneïda l'any 1942 i es troba inclosa dins el gran retaule de marbre, de quatre metres d'alçada i compost de relleus d'alabastre que representen símbols de l'Església i de la vida de Sant Pere. Tot el projecte de l'altar fou obra de Solanic, malgrat que la fusteria Miranda, de Rubí, s'encarregaria del baldaquí. A cada banda de l'altar major es troben les imatges de fusta policromada del Sagrat Cor i de Sant Josep (de 1942 també), amb uns altarets de marbre de Burriol que foren desmuntats el 1965 en aplicar-se les normes del Concili Vaticà II.

Altar Major de Sant Pere
Estàtua de Sant Pere

Abans d'avançar per la part nord de la nau (la que es situa a la banda esquerra si entrem a l'església per la porta de ponent), ens hem de detenir en la sepultura del beat Dr. Josep Guardiet, dedicada el 1945. Solanic fou l'autor del projecte i de la imatge de l'Àngel de la Guarda amb un nen i una nena.

Al seu costat es troba la primera de les capelles de la part esquerra de la nau de l'església, la consagrada a la Mare de Déu de Montserrat, en base a un projecte del nostre escultor. La imatge de la "Moreneta", situada sobre un setial de marbre negre i sota un baldaquí de fusta elaborat per la fusteria Miranda, sostingut per quatre columnetes, és obra seva.

I finalment, per acabar d'enumerar les obres de Solanic a la nostra església de Sant Pere, esmentarem el disseny de les catorze llànties de ferro forjat que pengen del sostre de la nau central, que varen ser elaborades per Joan Torra.

Nau central amb les llànties dissenyades per Solanic

Com vegeu, si ens fixem bé, el temple parroquial no només és important per la seva història i la seva arquitectura que remunta al temps del romànic, sinó també per les aportacions artístiques que rebé després de la guerra, producte de les ajudes que moltes famílies aportaren en aquell temps.

dimecres, 11 de desembre del 2019

Una deessa ibèrica a Rubí: el "cremador de perfums" de Can Fatjó.

Ja abans de les excavacions que es van fer a la zona de Can Fatjó el 1918, en Joan Roura va localitzar en un tossal situat entre l'actual camí de Ximelis i el de Can Xercavins una figura de terracota d'uns 16 cm d'alçada que representava un cap femení coronat amb una mena de kálathos o recipient i una corona de fruits i espigues amb dues aus o cignes enfrontades entre les quals hi ha tres objectes esfèrics. El cap presenta també unes arracades. No s’ha conservat originalment la part inferior de la figura, però molt probablement hi hauria el tancament amb fermall circular de l’himation (paraula grega que designa una mena de mantell) tal com apareix a les altres terracotes del mateix estil que s'han trobat per tota l'àrea ibera.


Ara la figureta es troba al Museu d'Arqueologia
de Catalunya. A Rubí en tenim una rèplica.

És molt probable que aquesta terracota estigui datada en el segle III aC. 

A la zona ibèrica, entre Ensérune (Llenguadoc) i Cadis, també han aparegut aquesta mena de figures, amb una concentració major al sud-est peninsular i a la costa catalana. Fora d'aquesta àrea trobem abundosos "pebeters" o "cremadors de perfums", com els solen anomenar els arqueòlegs, a Cartago, Sardenya, Eivissa i Sicília, llocs on moltes vegades els arqueòlegs han col·locat el seu origen i que acolliren centres productors d'aquestes terracotes.

Actualment la tesi més acceptada és que seria a Eivissa, una ciutat d'origen fenici, on moltes de les terracotes com les que es va trobar a Rubí serien fabricades i després distribuïdes per la nostra costa, de la mateixa manera que altres produccions procedents d'aquella illa. També, dins del mateix món ibèric, hi hagueren centres que en fabricarien.

Quina funció tindrien? Tant podien ser estatuetes de culte domèstic dels pares de família (situades en algun lloc semblant a una capella), com ofrenes funeràries per a sepulcres de determinades persones o bé terracotes votives que es dipositarien a santuaris. 


Vista frontal i lateral del "cremador de perfums". Dibuix de Pere Bel.

Molts d'aquests "pebeters" tenen forats a la part superior on es col·locarien espigues, les ofrenes de les primícies de les collites de cereals, però el trobat a Rubí no els presenta. Possiblement en el nostre cas simplement aquestes primícies serien cremades a la part superior del cap de la figura.


Pel que fa a l’assimilació de la divinitat representada al "pebeter", hi ha diversitat d’opinions, però tots coincideixen en què podria haver estat una deessa mare de tipus agrícola i vinculat a la mort i a la resurrecció, una assimilació indígena de la deessa fenopúnica Tanit o la grega Demèter. Desconeixem, com tantes altres coses del món iber, el nom d'aquesta divinitat femenina a la qual rendien culte els nostres avantpassats. Podria ser que els ibers creguessin en la resurrecció després de la mort, simbolitzada per la successió de cada any dels cicles agrícoles, especialment els relacionats amb el cultiu dels cereals, que eren oferts com a primícia a aquesta deessa? Per altra banda, hem dit que a la part superior del cap hi ha representats uns coloms, unes aus amb un fort simbolisme al món antic. De fet, el colom és una metàfora de l’ànima que s’allibera de la seva embolcalla carnal pel foc purificador i s’eleva a l’aire igual que aquesta au.


Com assenyala Joaquín Ruiz de Arbulo (1994), podríem dir que la deessa representada era “una divinidad ctonia, protectora de las cosechas y de la fecundidad, señora de la muerte y de la resurrección a la que podemos llamar por igual Deméter, Core, Cibeles, Tanit, Isis o un nombre ibérico todavía por determinar”. 

I és que, com hem dit, els ibers assimilaren divinitats estrangeres que donarien veu als sentiments religiosos indígenes més ancestrals. 


divendres, 6 de desembre del 2019

Les indústries de Rubí a la segona meitat del segle XIX

Continuant l'entrada que vam publicar el passat 5 de maig referent a "Les primeres fàbriques de Rubí", aquesta vegada dirigirem la nostra atenció a examinar de manera general l'evolució de la indústria de Rubí durant la segona meitat del segle XIX.

L'historiador Jaume Parras, en el seu article publicat al Butlletí del GCMR núm. 42 (Nadal de 1998) titulat "La industrialització de Rubí al segle XIX", ens exposa el fet que a mitjans del Vuit-cents es va produir un estancament quant a l'activitat fabril a la nostra població. Això ho podem constatat a un cens de 1844 on només figuraven sis empreses rubinenques (la societat Menard i Vall, que era propietària de la fàbrica situada al lloc anomenat "les Fonts", a l'Escardívol, i la del Vapor Vell; la fàbrica de filats de cotó de Vicens Ferrer; la de Ramon Malet, també de cotó; la de Josep Bonastre, de cotó; la de la Llana, de la societat Vallhonrat i Solà, i una fassina d'aiguardent propietat de "Gasset y Compañía")  Existia, això sí, molta petita indústria de caire familiar dedicada a l'alimentació, la producció de roba, l'estabulació d'animals... Aquest estancament, segons Parras, va ser a causa bàsicament que Rubí era una població mal comunicada i per tant era difícil comercialitzar els seus productes. També hi hagueren nombrosos litigis amb els pagesos causats per l'aprofitament de l'aigua, tant necessària per poder regar els cultius, com per al funcionament de les primeres fàbriques, totes instal·lades al costat dels aqüífers, especialment de la riera de Rubí, que va ser durant tot el XIX la gran font d'energia de la indústria rubinenca.

Complex del Vapor Vell, a ca n'Alzamora, a la primera meitat del segle passat

No obstant, cap als anys 60 del segle XIX hi hagué a Rubí una revifalla de la indústria. Un dels factors fou la millora de les vies de comunicació: el 1863 es va realitzar una carretera que anava a Molins de Rei i entre 1878 i 1881 va ser construïda la que es dirigia a Terrassa, un gran nucli fabril.

Una altra causa que va impulsar el redreçament i la instal·lació de noves fàbriques fou la introducció de la màquina de vapor, que va comportar la construcció d'airoses xemeneies (vegeu l'entrada "Antigues xemeneies industrials de Rubí").

A Rubí la primera empresa que va fer ús d'aquesta nova font d'energia fou la del Vapor Vell a Ca n'Alzamora (d'aquí el seu nom popular) quan es va ampliar el 1874. Dedicada a la fabricació de filats i teixits de cotó i panes, des de 1865 era propietat de Manuel Bertrand i disposava de 185 telers manuals moguts per l'energia hidràulica i el vapor.

També aprofitaren la força del vapor des de 1879 la fàbrica de Can Parellada, creada el 1856 i situada al carrer de Santa Llúcia, de tissatge de seda, i una nova fàbrica de panes instal·lada aquell mateix any per Pau Ribas a uns terrenys propietat del castell de Rubí i que anys després rebria el nom d'"Hilados de Confianza de Luis Ribas", possiblement el fill d'en Pau. Ens referim al Vapor Nou, que va rebre aquest nom a partir de 1914, quan la va adquirir Manuel Bertrand, el propietari del Vapor Vell.

El Vapor Nou a principis del segle passat

A finals del segle XIX varen néixer i es varen renovar diverses indústries, moltes del sector tèxtil, que també incorporaren la força del vapor i la instal·lació de xemeneies. Així, pel que fa a la fàbrica de l'Escardívol, que el 1870 va ser propietat de la societat d'Espalter, Garrigosa i Companyia i es va dedicar al torçat de seda, el 1888 seria adquirida per Pere Ribas, de l'empresa "Hijos de Pedro Ribas", i la seva activitat passaria a ser el rentat de llana (cosa que va fer que rebé popularment el nom de "la Pelleria" des d'aquell moment). A l'altra banda de la riera, la Seda, instal·lada entre 1892 i 1896 i propietat de Rafael Pich, fabricava teixits de seda, com el seu nom popular indicava. Era situada a terrenys que havien pertangut al castell de Rubí, igual que la de Pau Ribas.

La fàbrica de la Seda a principis del segle XX

Als afores cal destacar la fàbrica de F. Serrat i els seus fills, de 1891, ubicada prop de la masia de Can Rosés, i que produïa teixits de fil i lli per als exèrcits combatents a les guerres de Cuba i de Filipines,

Casa Serrat o Cal Muntades, tal com es conserva actualment

Pel que fa a a l'antiga fàbrica de la Llana, s'havia reconvertit en una instal·lació de producció de paper i cartró.

Producció de cartró a la Llana

Les màquines de vapor i les xemeneies només pertanyien a les indústries més grans i importants. De fet, també existien moltes petites fàbriques o tallers que utilitzaven amb telers manuals i algunes d'elles treballaven per a naus situades a Terrassa i a Sabadell, els grans nuclis industrials de la comarca.

No només es crearen noves fàbriques tèxtils, sinó que altres branques de la producció també tingueren els seus exponents a Rubí. Hem d'esmentar la la fassina de cal Corrons, des de 1860, amb una important producció d'aiguardent, o el Molí dels Bessons, al costat també de la riera, com quasi totes les indústries, dedicada des de finals del XIX a la fabricació de bales de pedra per als jocs dels infants. No hem d'oblidar dos forns de maons, el de cal Gerrer (de la família Duran), que fabriocva també tota classe de productes de ceràmica, i un altre al carrer de Sant Gaietà. Per altra banda, cal destacar persones i oficis que feien una producció paral·lela (manyans, calderers, tintorers, ganiveters, constructors de carros per poder transportar els productes de les fàbriques...) que complementava la de les grans indústries.

Complex de cal Corrons, amb la fassina i la seva xemeneia a la dreta

I pel que fa a l'economia de Rubí, com és obvi, no només de la producció fabril es vivia. I és que també a les diverses matrícules industrials del segle XIX apareixen també molts oficis: cafeters, metges, sastres, sabaters, forners de pa, venedors de roba, fruiters, paletes...

Per altra part, cap al 1900 va començar el retrocés de l'ús del vapor en favor de l'energia elèctrica. De fet és de 1897 la creació d'"Electricidad Rubinense", la fàbrica dels germans Salsas, de producció elèctrica, al carrer de Sant Pere. I l'activitat industrial en general no va minvar, ans al contrari: és d'aquests últims anys del XIX quan constatem una gran afluència de persones que abandonen el camp (especialment a ran de la pesta de la fil·loxera) per anar a prestar els seus serveis a les diferents fàbriques.

El treball a les naus fabrils, com ja vam dir fa temps (vegeu "El treball de les dones a les fàbriques de Rubí") era prestat bàsicament per dones (nenes i adolescents sobre tot) i nens, mentre que els càrrecs com contramestre o similars estaven constituïts per personal masculí. Les condicions de treball eren molt dolentes i sovintejaven els accidents laborals. També està constatat que es produïren algunes vagues, com la que hi hagué a la fàbrica de Ramon Malet, situada al carrer de la Justícia.

Treballadores de "la Seda" a principis del segle passat

Rubí, a poc a poc, anava cada vegada més a constituir-se com a un important pol industrial.

dilluns, 11 de novembre del 2019

Una petita història de la Cooperativa La Rubinense

En aquesta entrada intentarem oferir als nostres lectors una petita història de la Cooperativa La Rubinense, ara ja desapareguda a causa de les noves tendències quant als hàbits comercials i la implantació de les grans cadenes comercials a partir dels anys 80 i 90.

Va ser tota una institució a Rubí, no només pel que fa a l'aspecte estrictament de venda de queviures i altres productes, sinó també respecte a les seves activitats culturals, recreatives i esportives, especialment a partir de mitjans del segle passat.

Però comencem des del principi. Va néixer a causa del descontent de diversos pagesos de Rubí respecte a l'activitat especulativa de molts forns de la població i els fundadors foren Antoni Nicolau, Joan Munner, Josep Mulé, Antoni Torres i Pere Lladó. Era l'any 1893 i d'aquesta manera va néixer la Cooperativa Individual de Forners, instal·lada al carrer de la Creu, 11, i el 1894, traslladada al carrer de Sant Antoni (actual passeig de Francesc Macià), que en aquells moments ja estava en obres per ser eixamplat. El 1897 els socis varen adquirir un casalot al carrer de Sant Pere, al número 12, on ara es troba la Schola, i començaren ja a vendre queviures de tota mena, no només pa i derivats. Així, a partir del 1898 varen rebre el nom de Cooperativa de Consum La Rubinense, que es mantindria fins a la seva desaparició.

Primer edifici de la Cooperativa, al carrer de la Creu.

Aquests locals serien ampliats el 1903, quan era president Joan Munner, i començaren també a vendre vi, de tal manera que pocs anys després, el 1908, van obrir un celler a la ciutat comtal a fi de vendre el vi dels socis de Rubí, però el projecte no va tenir èxit.

En una època d'auge del cooperativisme a casa nostra, hem de dir que l'activitat, a la primera meitat del segle passat, era quasi frenètica. A la Cooperativa es venien queviures des de les 6 del matí fins a la 1 del migdia, i des de les 3 de la tarda fins a les 9 del vespre.  El 1922 varen iniciar el servei de repartiment a domicili amb carro propi. El 1929 es va establir l'obligatorietat entre els socis de pagar setmanalment les seves quotes.

Edifici de la Cooperativa al carrer de Sant Pere
a la primer meitat del segle passat.
A partir del 1930, a ran de la construcció del nou mercat municipal a la plaça de l'església, hi tingueren 3 taules. En aquesta època, concretament el 1933, posaren en circulació la moneda social (1933) i editaren un butlletí per als associats/des.


Amb l'arribada de la guerra civil l'activitat no s'estancà. De fet tenien cinc seccions de vendes: la primera, de xocolata, conserves, ultramarins, adrogueria i perfumeria; la segona, de grans, carboneria, sabons, lleixiu, esparteria, vins, fruites i verdures; la tercera venia espardenyes i elements de merceria i confecció; la quarta era de cansaladeria, i la cinquena era la fleca. També venien bombetes elèctriques, carn congelada i aviram.

Durant la guerra també començaren a néixer seccions com el grup femení, que repartia roba i aliments per als soldats.

A causa de l'escassetat de moneda durant aquells temps bèl·lics, alguns establiments de Rubí van ser autoritzats a admetre la moneda social de la Cooperativa.

També és d'aquests anys de guerra quan trobem sucursals al carrer de Villacampa (actual de la Creu), des de 1937 i al carrer de Barcelona (actual sabateria Bendranas), des de 1938. La seu central seguia estant al carrer de Sant Pere.

Interior de la sucursal del carrer de Villacampa (actual de la Creu)

El 1939, amb l'arribada de les tropes "nacionals", es va clausurar i el seu president Joan Turu fou empresonat.

El 1945 va tornar la Cooperativa al seu funcionament normal i amb un gran impuls, també en l'aspecte cultural i recreatiu. És en aquests anys quan va néixer el seu grup de teatre, que a partir de 1949 va rebre el nom d'Estudi de Teatre Selecte i fins i tot va tenir una efímera secció infantil. Les monedes socials de la Cooperativa, per altra banda, se seguien utilitzant en aquella època tan difícil. Moltes són encunyades el 1945.

Sucursal de la Cooperativa creada el 1938, a l'actual sabateria Bendranas. 

Però fou l'existència de la "Pista Polideportiva" de la Cooperativa a l'actual plaça de Salvador Allende, molt propera a la sucursal del carrer Fondo, la que feu que la institució cobrés un gran protagonisme en l'activitat cultural i esportiva de Rubí fins a la dècada dels 80. Inaugurada el 1957, sembla ser, segons testimonis com Joan Calaf, que des de finals dels 40 ja acollia alguns esdeveniments. Es tractava de competicions d'esports, balls per la nit i actuacions de l'Estudi de Teatre Selecte. El cafè, però, es trobava a la plaça del Dr. Pearson, molt proper al Teatre Cinema Domènech, el qual també freqüentaven els assistents a aquest local.

La Pista de la Rubinense, anys 50-60.

En mig d'aquesta activitat, es va construir el 1969 un nou edifici a l'actual carrer de Pere Esmendia (abans, de Víctor Pradera), que seria inaugurat el 9 de novembre d'aquell any. S'abandonaria el vell local del carrer de Sant Pere. Aquest nou edifici, actualment, allotja sis dels jutjats de primera instància i instrucció existents al partit judicial de Rubí.

Edifici on des del 1969 i fins als anys 80 estigué allotjada la Cooperativa.

A partir de ben entrats els 60 la Pista acollí concerts de la Nova Cançó, que organitzava la Secció Joventut Rubinense, com el famós que va oferir Lluís Llach el 1977.

També, entre els 60 i 70 l'Associació Recreativa Cultural de la Cooperativa organitzava partides d'escacs i tenia una coral i una secció esportiva. D'aquí va néixer precisament l'actual Agrupació Rubinenca d'Escacs.

Durant els anys 70, la Cooperativa es va implicar força en totes les activitats i moviments durant la Transició: acollia en una sala d'actes múltiples mítings i conferències de persones pertanyents a diverses formacions polítiques, així com assemblees de treballadors.

Una assemblea de treballadors el 1977, a la Cooperativa.

I qui no recorda, dels nascuts als anys 50 i 60, el lliurament de la carta als Reis Mags que rebien a la Cooperativa els il·lusionats infants pocs dies abans de la cavalcada!

La nena Lluïsa Pernas amb el Rei
a la Cooperativa. Anys 60-70.

Als anys 80 (ja ho hem dit al principi) la Cooperativa, que havia estat, a més de la seva funció social, un dels motors de la cultura de Rubí, va començar a entrar en decadència a causa de l'aparició dels grans centres comercials i la modificació dels hàbits de consum i finalment tancaria les seves portes.

dimecres, 23 d’octubre del 2019

Antigues xemeneies industrials de Rubí

Fa poc hem rebut la notícia que s'estan realitzant obres a fi de reforçar l'estructura de la xemeneia de l'Escardívol, atès que presenta certes deficiències com ara esquerdes i fissures. Cal dir que el 1992 ja va ser objecte d'una intervenció.

La xemeneia de l'Escardívol. Font: rubiinforma.com

Rubí, com a ciutat de tradició industrial, des del segle XIX, ha comptat amb nombroses xemeneies a les seves fàbriques i tallers; moltes d'elles han desaparegut, però encara en romanen algunes, que queden com a record d'aquella activitat fabril que va marcar l'existència de moltes persones a la població.

Les xemeneies, que sorgiren al nostre país a partir de 1833, van lligades a l'aparició de la màquina de vapor i es varen construir per millorar el tiratge de les calderes. No només varen aparèixer a les fàbriques tèxtils, sinó també a llocs com bòbiles (a Rubí tenim l'exemple de la Saltó), molins (com el dels Bessons) i altres indústries, com ara els forns ceràmics (cal Gerrer).

La bòbila Saltó als anys 40.

Eren separades de les altres construccions de la instal·lació industrial, però connectades a través de conductes soterranis (com està constatat, per exemple, a l'Escardívol).

A principis del segle XX van començar a entrar en decadència, si bé encara se'n varen construir moltes de noves. La causa de la seva progressiva desaparició fou la substitució gradual de les màquines de vapor pels nous motors dièsel o elèctrics.

Veiem les més importants que encara subsisteixen a Rubí. Gran part de la informació per redactar aquesta entrada està extreta del llibre Xemeneies de Rubí. Modificacions urbanes i socials produïdes per la industrialització, de Carlos Pereira Castro, editat per El Castell. Ecomuseu Urbà el 1998.


Cal Corrons

La fassina de cal Corrons, a l'Escardívol, es va construir el 1860 i de finals del segle XIX és la xemeneia, de secció quadrada i de 13,30 m d'alçada. Avui en dia encara es conserva, però es troba lleugerament torçada.


Vapor Nou

Construïda a principis del segle passat, és troncocònica i de secció circular, encara que de base quadrada. Té una alçada de 24,30 m i és l'única que queda a l'altra banda de la riera (després de desaparèixer la de la Seda). Servia per evacuar els fums dels forns i les calderes de la fàbrica.


Bòbila Saltó

Està integrada avui en dia a la plaça de Josep Tarradellas i és l'únic element que encara subsisteix de la bòbila. De 25,82 m, és la més alta de Rubí que es conserva actualment. Els anys 70 causava molta contaminació, però avui en dia és un bonic i curiós element que ens recorda l'existència d'aquell centre productor de maons.


Centre Cultural Escardívol (antic Rubí Industrial)

Es tracta de la xemeneia que serà objecte d'intervenció. Va ser construïda el 1921 pel paleta (i arqueòleg aficionat) Joan Roura, quan es va constituir la societat "Rubí Industrial SA". De secció circular i base quadrada, té 20,34 m d'alçada i és la segona més alta de Rubí.


Can Sedó

Fou construïda a la postguerra i es troba davant del col·legi de primària de Ca n'Alzamora. Té una alçada de 16 m i, com la de la bòbila Saltó, és l'únic element que encara es conserva de l'antiga fàbrica tèxtil. És de secció rectangular i servia per evacuar els fums del bullidor on es tractaven els teixits. Les parets interiors estan arrebossades per protegir-les de la condensació.


Xemeneies desaparegudes

- La de cal Gerrer, de secció quadrangular, enderrocada el 1982.

- La de cal Viloca (Vapor Vell), pertanyent a una de les fàbriques més antigues de Rubí, de 1836, encara que la xemeneia molt possiblement fos d'època posterior.

La fàbrica Viloca, al Vapor Vell, amb la seva xemeneia, el 1958

- La de cal Mosques (fàbrica de Miquel Villà), possiblement de 1919, quan es va instal·lar la indústria, desapareguda a causa de la rierada.

Cal Mosques i la seva xemeneia

- La de la Seda (Pich Aguilera), a l'altra banda de la riera, a partir de 1892, de secció circular.

- La del molí de la Bastida, de secció quadrangular, possiblement de principis del segle XX.

- La del molí dels Bessons, que des de finals del segle XIX seria una fàbrica de bales de pedra. Era de secció circular i possiblement data de finals del segle XIX o principis del XX.

El Molí dels Bessons amb la xemeneia al darrera

dilluns, 14 d’octubre del 2019

El Rubí dels feliços anys 20: cultura i distraccions

Com es distreien els rubinencs i rubinenques de fa 90 anys? En aquell temps no existia el volum d'opcions de d'entreteniment de l'actualitat, però això no vol dir que s'avorrissin, òbviament.

Sardanes organitzades per la Joventut Nacionalista, 1920. Foto L'Abans

A més de les festivitats tradicionals lligades a la religió catòlica (Sant Joan, amb les fogueres als carrers i places), Sant Pere (amb tres dies de festes, de les quals parlarem una mica més avall), els aplecs de primavera i tardor de Sant Muç (encara que ja no es feien les processons dels "xatos") o fins i tot els Tres Tombs, organitzada per la Societat de Sant Antoni Abat per honrar aquest sant protector dels traginers i carreters, es podria dir que el gruix de les activitats girava en torn a les diverses entitats que podríem anomenar "político-recreatives" que existien a la vila en aquells anys. Les esmentem tot seguit:

- El Centre Democràtic Republicà (el "Casino"), d'ideologia d'esquerres, tenia el seu cafè i el seu teatre (hi estava vinculada l'Agrupació Dramàtica Santiago Rusiñol), la seva agrupació coral ("Los Obreros Rubinenses"), i s'hi organitzaven balls els diumenges a la tarda. El seu òrgan d'expressió escrita era el setmanari La Lluita.



El Centre Democràtic Republicà als anys 30.

- El Teatre Cinema Domènech era políticament neutral i era, en aquells temps, l'únic lloc de Rubí on hi havia una pantalla de cinema, on s'hi feien projeccions de pel·lícules les tardes dels diumenges. El local feia servir el cafè de la Cooperativa La Rubinense, al qual s'accedia per una porta interior.

El Teatre Cinema Domènech. Foto Arxiu Salvador Casanovas

- El Casal Popular, creat en aquests anys 20 per l'inefable Dr. Josep Guardiet, comptava amb nombroses seccions: la Schola Cantorum, l'Esbart Dansaire de Rubí (a partir de 1923), el concurs de pessebres (des de 1919), un grup de teatre des de 1921 i el Foment de la Sardana. El 1924, a les seves sales, s'instal·laria el Museu de Rubí. L'entitat, vinculada a la parròquia de Sant Pere, es consolidà definitivament a partir de 1927 i encara segueix activa a l'actualitat. La seva publicació, abans de la guerra civil, era Endavant, que tenia un caire catòlic i catalanista.

L'Esbart Dansaire de Rubí als anys 20.

- La Joventut Nacionalista (els "Catalanistes") va construir el 1920 un nou local al carrer de Cabrinetty (actualment, de Pere Esmendia), on ara es troba justament el Casal Popular. Editaren el setmanari Saba Nova i crearen entitats com els Amics de la Sardana, un grup de teatre anomenat "Sang Nova", l'Orfeó de Rubí i l'associació Joventut Cinema. L'activitat, però, més important era la Festa de la Primavera, i també organitzaven cursos de català i de sardanes. En època de la dictadura de Primo de Rivera van haver de canviar el seu nom pel de "Centro Excursionista de Rubí".

L'Orfeó de Rubí

- Finalment, a la Cambra Agrícola Oficial (actual "Casino Espanyol"), la "Càmara", que agrupava els sectors monàrquics i conservadors, s'hi feia teatre (però menys que al Centre Democràtic o al Domènech), a càrrec de l'Agrupació Artística de la Cambra Agrícola, que cessaria el 1926. També estava lligada a aquesta entitat, des del segle anterior, la societat coral claveriana "El Parnaso Rubinense".

La "Càmara", remodelada el 1928.

Pel que fa a la Festa Major hi havia tres dies de celebracions i activitats, que tenien lloc bàsicament a les entitats que hem esmentat abans, encara que també hi havia els envelats on tenien lloc els balls (per cert, en aquella època començava a estar de moda el "xarleston", com a gran novetat). Al Casal Popular, a la "Càmara", al "Casino", als "Catalanistes", al Teatre Domènech... s'hi feia teatre, amb actors de prestigi. Al segon dia es feia el Gran Ball de Gala, mentre que a la tercera i última jornada tenien lloc audicions de sardanes i ballets populars entre altres distraccions.  També es podia visitar alguna exposició de fotografies o quadres, especialment al Museu. La nit de l'últim dia, tal i com també es fa actualment, estava amenitzada pel castell de focs artificials, però no a l'Escardívol com avui en dia, sinó a l'esplanada de Can Cabanyes (ara ocupada per Les Torres), amb el cartell Feliz Fiesta Mayor.

I, per acabar aquesta entrada, passem a ressenyar altres distraccions dels rubinencs i rubinenques d'aquells anys, consistents en anar a passar el dia a alguna de la trentena de fonts que hi havia pel nostre terme (remarcable la del Bullidor) o, si eres un vailet, jugar a pilota al carrer (eren, per cert, fetes dels materials més curiosos). Les persones adultes llegien diaris com La Vanguardia, El Diluvio, El Mundo Deportivo (algunes d'aquestes capçaleres encara vigents a hores d'ara), i, si volies premsa en català, tenies La Publicitat, La Veu de Catalunya, o Xut! (aquest últim, per als aficionats al futbol). A part, estaven les publicacions de Rubí que ja hem esmentat abans.

El concorregut bar de la Font del Bullidor, a principis del segle passat.

I ja que parlem de futbol, hem de dir que anar a gaudir dels partits del Rubí Football Club al camp del Cairot (fins el 1927) era una de les altres maneres de divertir-se dels rubinencs dels anys 20.

El Football Club Rubí el 1918, al camp del Cairot

Cal dir, pel que fa a costums de l'època, que els diumenges, les noies, a part d'anar a missa com feia bona part dels rubinencs (encara que n'hi havia bastants d'anticlericals), es quedaven a casa pels matins per ajudar les mares a fer la neteja de la llar (ens ho explica en Sapés en el seu volum El Rubí d'ara fa cinquanta, seixanta anys...), i després preparaven el suculent dinar dominical, basat moltes vegades en arrós i rostit a la cassola. La tarda, en canvi, era el temps per anar al cinema o al ball.

Com hem dit, no s'avorrien, no!


dimecres, 25 de setembre del 2019

Les escoles de Rubí als últims anys del franquisme (1970-1975).

Presentem un nou capítol de la història de l'educació a Rubí. Atès que l'última entrada del blog oferírem una visió general del Rubí dels anys 70, aquesta vegada agafarem la lupa i ens fixarem en la situació dels centres escolars a la vila durant els últims anys del franquisme, una època en què l'allau immigratori dels 60 i 70 provocà notables problemes de manca de places escolars que a poc a poc anaven sent solucionats, no sense obstacles.

El 1970 es va aprovar una nova Llei General d'Educació que venia a substituir l'antiquíssima Llei Moyano, de la segona meitat del segle XIX! Va sorgir l'Educació General Bàsica (EGB), per a infants de 5 a 14 anys, seguida del BUP (Batxillerat Unificat Polivalent), que durava tres anys, per acabar amb el COU (Curs d'Orientació Universitària), que preparava l'ingrés a la Universitat. Per qui volia fer un activitat professional, després de l'EGB, estava la Formació Professional (FP), dividida en dos cicles. Aquest esquema es va mantenir fins els anys 90 (aparició i implementació de la LOGSE el 1990).

Infants de l'Escola Balmes, antiga Acadèmia Balmes, els anys 70. Web del centre.

Com a aspectes més curiosos de la nova llei, hem de dir que es varen suprimir les classes dels dissabtes al matí i en el seu lloc es varen realitzar diverses activitats que avui diríem "extraescolars", com visites a fàbriques (era una mena d'obsessió a les escoles durant els anys 70) o a altres institucions, monestirs, alguns museus de Barcelona...

Tot estava encara sotmès i inspeccionat per les autoritats del règim i no es podria transgredir cap principi del "Movimiento Nacional", si bé moltes escoles, especialment privades com els Maristes o la Schola, ja no feien cantar el "Cara al Sol" i impartien un ensenyament més progressista i obert.

Apuntem que les institucions, malgrat els intents de fer una nova llei més "democratitzadora", no van destinar molts recursos per a la seva implementació (com expliquen J. Parras i M. Santirso en el seu llibre Rubí als pupitres)

Però no només això: ja hem apuntat que el principal problema del moment era la manca d'espais per construir nous centres com a resultat de la gran necessitat de places escolars. A mitjans dels 70 hi havia a Rubí 8.000 infants en edat escolar.

Esmentarem tot seguit els centres escolars que hi havia a la vila de Rubí el 1975. En aquella època, recordem-ho, la població era dirigida per Manuel Murillo, fervent seguidor de les doctrines del "Movimiento".

Escoles públiques

- 25 Años de paz

Quant a escoles públiques, hem d'esmentar la "25 Años de Paz", actual Pau Casals, que havia estat inaugurada el 1965 als horts de la casa de cal Met Lleó, amb 16 aules, una biblioteca i una sala d'actes. Poc després s'hi instal·laria un menjador i és que moltes escoles disposarien d'aquest servei a partir de finals dels 60.  El 1978 canviaria de nom per dir-se "Pau Casals".

Col:legi 25 Años de Paz. Web del centre.

- 25 de Setembre

Creada el 1966, comptava en el seu inici amb 600 places. Fou construïda per escolaritzar els nens i nenes de les famílies supervivents de la rierada del 1962. Com és prou sabut, el barri, nascut el 1963 fou destinat a donar-los habitatge.

- Joan Maragall

Es va inaugurar el 1971 com a resposta a la gran demanda de places escolars. El principal problema era que estava situada molt lluny del centre de la població, al costat de la masia de Can Santpere.

Col·legi Joan Margall. AMRU

- Guarderia Municipal

Amb 175 places per a preescolars, estava gestionada per la "Delegación Femenina" i fou creada el 1971. Actualment és l'Escola Bressol Municipal.

Escoles privades

- Regina Carmeli

Creat el 1914 per les Germanes Carmelites de Sant Josep, és un dels centres escolars actius més antics de Rubí. El convent i l'escola foren ampliades el 1968 i el 1970 es va inaugurar el nou centre. A més d'EGB també impartia Formació Professional.

Part més antiga del Col·legi Regina Carmeli. Foto J. Vilalta

- Escoles Ribas

No detallarem moltes coses d'aquest centre, inaugurat el 1916 i considerat com un dels més avançats de l'època, ja que remetem a diverses entrades del blog que en parlen, Els anys 70 també impartia FP i comptava també amb un equip de futbol infantil.

Escoles Ribas el 1962. Foto cartotecadigital.icc.cat

- Escuela de Nuestra Señora de Montserrat

Fou inaugurada el 1919 com a resultat de la gran obra del Dr. Josep Guardiet. A principis dels 70 es van obrir unes 20 aules més per poder portar a la pràctica la llei que establia l'EGB i el preescolar.  Actualment depèn del Bisbat de Terrassa i s'anomena Escola Mare de Déu de Montserrat.

Alumnes de Nuestra Señora de Montserrat, anys 70. Foto Sebastiàn Beteta.

Sant Josep Oriol

Situada al costat de la masia de Ca n'Oriol, des de 1949, gestionada en un principi per l'Obra de la Visitació de Nostra Senyora i després, a partir del 1992, pels germans Maristes, estava destinada a nens orfes i malalts, fins a 1997. Posteriorment passà a dependre de la parròquia de Sant Pere i actualment és una casa de colònies i seu del Liceu Politècnic.

Casal de Ca n'Oriol. Foto cartotecadigital.icc.cat

- Acadèmia Almi-CEMI

Es trobava situada a un pis de l'edifici annex al que allotjava la Biblioteca i el Museu, enderrocat el 1988.  Els anys 70 es va traslladar al carrer de Terrassa, al lloc on fins fa uns anys hi havia l'escola d'adults,  i va rebre el nom de Col·legi de Maria Immaculada (Almi-CEMI), dirigida per Maria Teresa Esmerats. No obstant, al quadre del llibre de Parras i Santirso on s'esmenten els centres escolars de Rubí al cus 1974-1975 són ressenyades com a dos col·legis diferents. També impartia Formació Professional  a uns 20 alumnes.

Aspecte actual del lloc on era l'Almi-CEMI. 

- Acadèmia Abad

Comprenia alumnes d'edat preescolar i d'EGB. En total, un centenar.

- Col·legi Balmes

Es va fundar a partir de l'antiga Acadèmia Balmes, creada el 1964 per Ramón Gonzalo, i és un dels centres que als anys 70 també oferia la Formació Professional. Amb un 800 alumnes, era una de les escoles més importants del Rubí d'aquella època. Sempre ha estat privada, però laica a la vegada. S'ubicava a una bella casa modernista que habità Mercè Plantada i recentment han edificat al carrer de la Plana de Can Bertran noves instal·lacions.ç

Aspecte actual del Col·legi Balmes. Foto J. Vilalta

Schola

Situada al carrer de Sant Pere, al lloc on s'havia ubicat la Cooperativa La Rubinense, va sorgir el 1964.  Encara que privada, tenia un caire força progressista per l'època. Als 70 es va crear un Centro de Actividades Schola on es feien abundants activitats recreatives a més d'alguna de caire cultural. A més, va ser un dels primers centres on s'impartiren classes en català.

Edifici de la Schola el 1968. Foto S. Casanovas

- Liceu Politècnic

Fou fundat el 1965 i es trobava al carrer d'Apel·les Mestres, on encara continua en la seva secció de Preescolar i Primària, a punt de traslladar-se a la masia de Ca n'Oriol (notícia del 2018). Impartia als anys 70 la Preescolar i l'EGB.

Liceu Politècnic, al carrer d'Apel·les Mestres, a l'actualitat.

- Germans Maristes

Des de 1967, els germans Maristes gestionen l'edifici situat dalt d'un turonet situat entre les Escoles Ribas i la fàbrica Josa, al carrer de Magallanes. Fou edificat aprofitant les estructures abandonades del projecte d'escoles graduades de la II República. Als anys 70, pel que fa a les ecoles privades de Rubí, era el centre amb més alumnes, seguit de les Escoles Montserrat i la Balmes. Eren un centre religiós, però totalment desvinculat de les directrius del règim i amb un caire progressista.

Col·legi Maristes fa pocs anys. Foto J. Vilalta

- Guarderies privades

Pel que fa a Preescolar, tenim constància de l'existència als anys 70 de dues guarderies; L'Ixent, amb 75 nens i nenes al curs 1974-75, que es va obrir el 1968 al nou barri de Las Torres i que encara continua activa, i Baldufa, amb 85 infants.

En suma, si fem cas a l'estudi de Parras i Santirso, el curs 1974-1975 hi havia 1.860 nens i nenes a l'educació preescolar, 5.550 cursaven EGB, 95 fien els estudis de BUP i COU, mentre que 500 estaven a la Formació Professional (que era impartida per centres privats com l'Almi, la Balmes, la Montserrat i el Regina Carmeli).

Els anys 70 foren una dècada de gran creixement demogràfic i, per tant, de gran necessitat d'escolarització de la nova generació de rubinencs i rubinenques. Tots els centres, privats i públics, contribuïren amb el seu esforç a la seva formació com a persones.