dilluns, 29 de febrer del 2016

 Una nova publicació cultural: L'esquitx

Els companys de Rubi d'Arrel han publicat una revista que vol donar a conéixer tota la gama d'activitats que es generen dins aquesta dinàmica associació.

La publicació, de caràcter anual, es diu "L'Esquitx" i tracta de temes força variats, tots amb algun lligam amb el patrimoni rural, que és l'objecte d'estudi més important d'aquesta entitat. És per aixó que el "subtítol" és "Territori i cultura".



La revista, d'un innovador disseny a càrrec de Jordi Olivé, ens ofereix articles de recerca, com el de la toponímia local (a càrrec de Marga Ortiz i Jordi Simó) entrevistes com la que s'ha efectuat al pagès Joan Raventós, curiositats ("esquitxos") d'història local, sempre relacionat amb el món rural, i altres articles signat per persones notablement vinculades a la nostra cultural local i molt actives: l'historiador Eduard Puigventòs, la filòloga Roser Tutusaus, el tècnic en integració social Jordi Muntan, l'escultor Oriol Marco, l'escriptora Montse Flores, la vicepresidenta d'Òmnium Cultural Veva Jorba...

Presentació de la revista

És una gran labor la de poder reunir tanta gent destacada en un sol número de la publicació. Felicitem als nostres amics de Rubí d'Arrel, amb els quals tantes vegades hem treballat junts en aquesta important part del nostre llegat històric que és el món rural, per haver pogut editar aquest primer número.

Podeu adquirir la revista al local del CRAC i al del Grup Fotogràfic El Gra, en hores d'atenció al públic d'aquestes entitats.


dijous, 25 de febrer del 2016

La destrucció de la masia de Can Cabanyes, víctima del creixement desaforat dels anys 70

 La destrucció de l'entranyable masia de Can Cabanyes el 1974 es pot considerar una metàfora del creixement desordenat i sense control que patí el Rubí d'aquells temps. Ja hem parlat en diverses entrades anteriors de com va afectar aquest fenomen a diversos sectors del món del patrimoni de Rubí.

Les masies, encara que no en tanta intensitat, ja que moltes es troben allunyades del casc urbà de la població, també es veieren afectades. A més de Can Cabanyes, recordem, per exemple, Can Jardí, on ara s'ubica el polígon industrial del mateix nom, o Can Casanovas, prop de la ja quasi desapareguda ermita de Sant Genís.

Can Cabanyes a la nevada de 1962. Foto Carles Embuena

Però el cas de Can Cabanyes va afectar de manera notable les consciències de molts rubinencs, ja que era un edifici relativament proper a la vida quotidiana de Rubí. De fet, era només a poques desenes de metres, a l'altra via del tren, i es veia des de la popular i concorreguda plaça del "Domènech".

Aquesta masia es troba documentada des de 1172 com a Mas de Montagut. Des de la desamortizació de Mendizábal, a la primera meitat del segle XIX, seria, a l'igual que els camps que l'envoltaven, propietat de la família Llobateras, que fins i tot, tingueren i tenen un carrer dedicat a Rubí. Dins les propietats de can Cabanyes es va edificar la primera estació de tren s de Rubí. Cal destacar el paper que va tenir durant la guerra civil, on hi viva una família refugiada d'Aragó, s'oferien aliments a persones necessitades, i a més va funcionar com a estafeta de correus. els últims masovers foren la família Comellas - Rosés.

Als anys 70. Al darrera, el 25 de Setembre. Arxiu Marroyo
 
El 1963 la família Llobateras va vendre la masia i les seves terres a una immobiliària. Hi havia el magne projecte de crear el gran "conjunt residencial" que ara són Les Torres. I finalment, les excavadores acabaren amb la masia de Can Cabanyes davant la impotència i la indignació dels amants del nostre llegat històric. Només en resta ara el nom d'una avinguda situada din Les Torresm ja que el 1991 el pont anomenat de Can Cabanyes també fou enderrocat en ares de la construcció de la nova estació de trens.


A punt de ser enderrocada.

Un símbol de la vida rural de Rubí i de la seva història va morir en ares de la consecució del màxim benefici econòmic.


dijous, 18 de febrer del 2016

Cases modernistes de Rubí desaparegudes o a punt

Una de les víctimes del creixement desaforat de Rubí a partir de la segona meitat del segle passat ha estat el patrimoni de l'arquitectura modernista. Si bé la major part dels nostres tresors pertanyents a aquest estil han sobreviscut i formen part del nostre més preuat llegat (escoles Ribas, Ateneu, les torres de la Plana de Can Bertran...) cal esmentar que algunes malauradament s'han perdut per sempre.

Així tenim la torre Ricart o Fàbregas, situada fins a 2001 a la cantonada entre els carrers de Sant Isidre i de Magí Ramèntol, i construïda el 1908 i adquirida el 1920 per Joan Fàbregas, fabricant de blondes procedent, sembla ser, de Barcelona, que tenia el seu taller a Can Rosés.  Les excavadores d'una immobiliària van acabar amb aquesta bonica casa, encara que es va poder salvar in extremis l'efígie de Sant Isidre que es trobava en una capelleta, ara conservada en una altra casa del carrer.

Torre Fàbregas. Dibuix de Pere Bel

A la cantonada entre el carrer de Pau claris i el de Cadmo es situava la vil·la Modesta, edificada pel constructor Pau Montmany per encàrrec de Francesc Rosés quan va tornar enriquit de Costa Rica. El nom de la casa li ve de la seva muller Modesta. Fou enderrocada els anys 70.

Vil·la Modesta

La Torreblanca, situada al carrer de Magallanes, era propietat de la fàbrica Josa, però la manaren construir la família de Montserrat Castellón i data del 1928. Fou esfonsada també a finals del segle passat.

A part d'aquests elements que ja no estan al mapa patrimonial de la ciutat, cal esmentar ara els que es troben en seriós perill de desaparició.  

Un dels casos més flagrants  és la casa Llonch, al carrer de Terrassa, cantonada amb carrer de la Justícia, així com diverses cases senyorials del passeig de les Torres, aquestes d'estil noucentista i fetes construir el 1920 per la família Massana (ens referim a les cases Massana i Arís, compretament degradades i niu d'"okupas"). No més bon aspecte tenen les anomenades cases d'en Rigol, entre els carrers del general Prim i del Príncep, fetes construir el 1918 per Pau Rigol, que havia tornat enriquit de l'Argentina.

Casa Llonch, el 2013.

Seria tota una llàstima que aquestes últimes  edficacions, que també formen part de la nostra història, a l'igual que altres com les ja esmentades Escoles Ribas, o l'Ateneu, desapareixessin producte de la incúria humana i dels malentesos entre particulars i administració...

Una de les torres d'en Massana, en fort estat de degradació


dijous, 11 de febrer del 2016

 Rubí, un nucli de comunicacions al llarg de la seva història

Una comunitat humana, en tota època, necessita estar ben comunicada amb la resta de nuclis propers, i també amb els més importants, sigui la distància que hi hagi.

Rubí va nèixer com un assentament en època ibèrica en torn al turó on ara s'aixeca el castell i el barri de Can Fatjó.

És molt possible que la riera fos la gran via de comunicació amb el món exterior. El curs aqüífer que vertebra Rubí de nord a sud desguassa al Llobregat, i aquest, al mar. Vaixells plens de ceràmica i àmfores amb aliments desembarcaven a Montjuïc i amb l'ajuda de peties barcasses remuntaven el Llobregat i, seguint la riera, arribarien al poblat de Rubí. I també en època romana. Aquesta vegada, les nostres àmfores, plenes de vi, farien el trajecte invers.

La riera, davant de Can Calopa. Foto CEPNA

A més, és molt possible que la via Heràclea, la posterior via Augusta, travessés Rubí, segons la majoria de les hipòtesis, Aquesta antiquíssima via anava des de Roma fins a Cadis i a través d'ella marxarien tant les tropes com els traginers. No obstant, les vies fluvials i marítimes eren menys costoses i mès ràpides i, per tant, les preferides pels mercaders.

Ja en època medieval, sabem que la llera de la riera era una via que ens comunicava amb Terrassa i altres localitats. També camins que ja existien en època romana ens unien amb nuclis com Sant Cugat. Cal destacar els camins rals, les autopistes de l'època. El més important era el que anava des de l'actual Castellbisbal fins a Terrassa, passant per can Riquer, que estaria en ús fins a mitjan segle XIX.

Vista del Camí Ral que passa per can Riquer. Foto CEPNA

Precisament hem d'esperar fins al segle XIX, quan es fan diversos projectes de carreteres per unir Rubí amb Molins de Rei o Martorell, tots fallits. I el 1860 ja es parlava de la instal·lació d'una via fèrria que partiria de Rubí i empalmaria amb la via Saragossa-Barcelona, a l'estació de Cerdanyola. També esmentem un altre projecte de 1881, des del Papiol fins a Terrassa passant per Rubí.

Atès que l'estació més propera a Rubí era la del Papiol, existia una línia de carruatges, en un primer moment, i de cotxes de línia, que portaven regularment passatgers des de la nostra vil·la fins a aquella població. Sortien des de l'actual carrer de Maximi Fornés, i a partir de 1909, també del "carrer Fondo", amb l'empresa Hispano-Rubinense.

Cotxe de l'empresa Hispano-Rubinense per anar al Papiol

No serà fins el 1918 quan arribi el tren elèctric a Rubí, enmig d'una gran expectació. A partir d'aleshores Rubí estaria molt millor comunicada, tant amb Barcelona com amb Terrassa.

Arribada del tren a Rubí, 1918

El tren a Rubí mereix per si sol una altra entrada del blog. Només direm que va tenir un gran èxit. De fet, l'estació de la nostra població sempre ha estat la més concorreguda després de les de Barcelona i de Terrassa.
 
L'estació de Rubí a mitjan segle passat.

A principis del present segle es va inaugurar l'estació de la RENFE prop de la Torre de la Llebra, però es troba escassament utilitzada donada la seva llunyania del centre urbà.

A la segona meitat del segle XX es milloraren notablement les carreteres que comunicaven Rubí amb Terrassa i amb Molins de Rei, i aparegueren les autopistes, que feren que Rubí fons una de les ciutats més ben comunicades de la depressió prelitoral catalana. Pel terme municipal de Rubi passa l'AP-7, el primer tram de la qual, entre Barcelona i Granollers, es va inaugurar el 1969.

L'altra autopista que passa pel territori de Rubí és la C-16, des de Manresa a Barcelona passant pels túnels de Vallvidrera, des dels anys 90.

La C-16 des de Penjallops

Així veiem que Rubí sempre ha estat un nucli de comunicacions important al llarg de la seva història.

dilluns, 8 de febrer del 2016

 El món de la vinya a Rubí i el seu patrimoni cultural

Al llarg de la història de Rubí el cultiu del vi i la producció dels seus derivats han tingut una rellevància especial.

Aixó s'ha traduït en un llegat patrimonial abundant i interessantíssim. D'època romana tenim al Museu Municipal Castell dos escultures de marbre que ens il·lustren sobre la devoció dels nostres ancestres de la Laietània envers la divinitat associada al vi i a l'embriaguesa mística: el romà Bacus, que és el mateix que el grec Dionís. Es tracta d'una herma bàquica (petita estatueta ornamental) trobada prop de Can Bosch i un tors d'aquest déu que va sorgir ran de les excavacions de ca n'Oriol. També cal destacar les abundoses troballes d'àmfores que contenien el nostre vi, destinat sobre tot a les fronteres de l'imperi, per alimentar els legionaris i també els esclaus de les hisendes agrícoles.

Tors de Dionís trobat a Ca n'Oriol

D'època medieval no en tenim tants testimonis, i tenim que arribar ja al segle XVIII, quan tot un conjunt de masies que giraven en torn a l'església de Sant Pere es dedicaven al cultiu del vi. És especialment al segle XIX i abans de la crisi ocasionada per la fil·loxera quan la producció del preuat líquid es dispara i assoleix unes altes cotes de qualitat.

Masia de Can Pi de la Serra

El patrimoni cultural associat a aquestes èpoques consiseix en els cups de vi que encara tenen algunes masies. Altres es troben enmig de camps, ara erms, però que havien format part dels camps plens de ceps fins a mitjans segle passat.

Cup sota una figuera, prop del camí del Campament

També podem trobar elements com premses de vi, màquines de sulfatar, eines de podar, falçons, xapetes, fangues, arpiots, trinxadores de raïm, ensofradores, que encara reposen en moltes masies i cases antigues del nostre Rubí ja com a peces de museu.

Premsa de vi a les caves Arís Casanovas

I al segle XX tenim com a testimoni més important, i també com a un dels edificis més importants que formen part del patrimoni de la ciutat, el celler cooperatiu, que, perdudes les seves antigues funcions relatives al cultiu del vi, és ara un important centre cultural.

El celler cooperatiu durant la seva rehabilitació

I no podem oblidar també les fassines, com la de cal Corrons, que encara es manté, a dures penes d'empeu, al costat de l'Escardívol. I també cellers particulars en algues cases. L'exemple més important és cal Patilles, on encara es produeix vi, procedent d'una de les últimes vinyes, prop de Ximelis.

la vinya del Patilles, el 2015

I com no, la memòria oral dels pagesos i de la gent que havia treballar al llarg del segle XX en el món de la vinya. Molts encara viuen i ens poden explicar moltes coses.

El patrimoni fotogràfic dels diversos arxius de la ciutat també és abundós en imatges relacionades amb un món que ara ja forma part de la nostra història. Encara que hi ha qui pensa que possiblement algun dia la vinya tornarà a resorgir de la mà de noves generacions.

Portadores de raïm al celler de Can Xercavins, 1918.

No voldríem acabar aquesta entrada, dedicada al patrimoni cultural associat al món de la vinya, amb la recomanació de la lectura del llibre de la Núria Julià sobre aquest tema, una veritable font d'informació importantíssima per qui vulgui conèixer a fons el que va representar per a la nostra història el preuat fruit del cep.


divendres, 5 de febrer del 2016

 El gran creixement de Rubí als anys 70 i el salvament del nostre patrimoni

Durant la segona meitat del segle passat, Rubí va experimentar un creixement que podríem considerar com a mínim, descontrolat. De fet, si l'any 1962, després de la rierada, l'aleshores encara vil·la comptava amb 11.089 habitants, el 1975 ja va pujar a 35.855, per continuar avançant cap a la xifra de 43.532 el 1981. Com vegem, en quasi 15 anys, es va triplicar la població.


El fet és qie després de la catàstrofe que va suposar la rierada, Rubí va rebre un considerable ajut per a bastir noves infraestructures i habitatges. Es va traduir en un gran creixement industrial (les fàbriques foren les grans benefciàries de les subvencions), demogràfic (es va produir un veritable allau d'immigrants procedents del sud peninsular, bàsicament) i urbanístic (van proliferar nous barris com Can Fatjó, les Torres, el Pinar, Rubí 2000... i fins i tot aparegueren barraques en alguns llocs).

Barri del Pinar

Tot aixó va succeir sense control, sense plans urbanístics en un principi (el primer va ser el 1971), i a més, atesa la conjuntura polìtica del moment (la dictadura franquista), sense cap contestació, llevat de tímides protestes d'incipients associacions veïnals, precisament procedents dels nous barris creats a ran d'aquell desori urbanístic.

Les Torres, vistes des de Can Fatjó

Com és lògic, tot aquest creixement va afectar notablement, no només molts dels tradicionals modes de viure (Rubí sempre havia estat una petita població agrícola, encara que amb alguna indústria), sinó també el patrimoni cultural. No cal dir que en aquells temps no existia cap llei de patrimoni. Tot era a la mercé de les constructores: el màxim benefici econòmic era el valor predominant en el "desarrollismo". Així, veiem com van desaparèixer masies emblemàtiques de Rubí com Can Cabanyes, per deixar pas al "conjunt residencial" de les Torres, o com els jaciments arqueològic anaven sent destroçats per les excavadores en el seu afany de construir més i més habitatges: és el cas de Can Fatjó, i també de les restes d'antigues vil·les romanes que romanen sota el ciment dels polígons industrials.

Enderrocament de Can Cabanyes, 1974

Enmig del caos, alguna persona es dedicava a recollir de pressa i corrents, aquestes restes, de manera callada, però eficaç. És el cas de Francesc Margenat, president del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí. Ell, juntament amb altres amants de la nostra història, va aconseguir salvar la memòria del Rubí de l'època ibèrica, romana i també medieval.

Francesc Margenat

Ara aquestes restes reposen als magatzems del Museu. I fa poc van ser inventariades. D'aquesta manera ens podem enorgullir d'haver tingut, als anys 70 del segle passat, una persona que va lluitar per preservar aquest llegat. Gràcies a ell, sabem que Rubí va ser important en aquelles reculades èpoques de la història.

Sempre li restarem agraïts.