divendres, 15 d’abril de 2022

Francesc Úrsul, exiliat catalanista a Mèxic

Fa uns mesos vam tractar en aquest blog la trajectòria vital de Joan Rossinyol, exiliat a Mèxic després de la guerra civil i gran animador de la vida cultural de la comunitat catalana en aquell país. Avui ressenyarem el camí que va fer un altre nacionalista rubinenc que, havent triat el camí de l'exili primer a França i després a Mèxic, optà per romandre-hi i no tornà a trepitjar Catalunya des de la fi de la guerra.

Francesc Úrsul i la seva filla Magdalena, 1941
Foto cedida per Jana Úrsul

Abans de prosseguir, diré que la quasi totalitat de la informació que oferim en aquesta entrada, llevat d'alguns petits detalls, es troba al magnífic article de l'amic Ramon Batalla "L'exili catalanista a Mèxi: un aspecte de l'èxode rubinenc de 1939", publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Rubinencs i del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí el juny de 2014.

Francesc Úrsul Vidal va nèixer a Rubí el 1905 en el si d'una família establerta des del segle XIX al carrer de Virgili i que fins a la guerra civil regentaria la fàbrica de la cartronera ("la Llana").

Des de ben jove va participar en les activitats de l'Associació Joventut Nacionalista i col·laboraria al seu òrgan d'expressió, la publicació Saba Nova.

El 1932 es va casar amb Maria Solanes, que també participava activament en política.

Maria Solanes, muller de F. Úrsul, el 1941. 
Foto cedida per Jana Úrsul

Igual que el seu germà Josep, Francesc Úrsul fou militant d'Acció Catalana Republicana (ACR) i va ser regidor de l'Ajuntament de Rubí entre el 20 d'octubre de 1936 i el 25 de febrer de 1937, en plena guerra civil, ostentant la conselleria de Sanitat i Assistència Social juntament amb Antoni Vilardell (d'Esquerra Republicana de Catalunya).

No obstant, poc després va marxar al front dins de les milícies del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), concretament a la Divisió 21 ("Lenin"), comandada pel també rubinenc Pep Rovira, i on va ser el cap de Transports. Aquell mateix 1937 seria detingut a Lleida perquè el POUM havia estat il·legalitzat, però fou alliberat ben aviat mercès a les gestions de Miquel Ferrer, un dirigent de la UGT i el PSUC (partit antagònic del POUM, per cert).

Després de la victòria de les tropes franquistes, va exiliar-se a un camp de refugiats del sud de França (molt possiblement Argelers), juntament amb la seva dona Maria, la seva filla Magdalena i el seu germà Josep. 

Refugiats republicans espanyols a Argelers.
Font: elpais.cat

Una família francesa va contractar els dos germans Úrsul com a mossos, però poc després en Josep (que no havia estat tan partícip en política com en Francesc) va poder tornar a Rubí on tenia la seva família, mercès a les gestions del seu amic Climent Serra (de cal Xatut), que era regidor a l'Ajuntament franquista.

El 1942, des de Marsella, Francesc Úrsul va tenir l'ocasió de dirigir-se en vaixell cap a Orà (Algèria, en aquells temps colònia francesa) i d'aquí a Casablanca (Marroc), juntament amb altres exiliats rubinencs. Arribaria, després de creuar l'Atlàntic a bord del vaixell portuguès Nyassa, a Veracruz (Mèxic), on foren molt ben rebuts, i d'aquí en tren cap a la capital, Mèxic Districte Federal. En aquesta gran ciutat va poder entrar a treballar a Elmon, SA, una fàbrica d'articles de goma que havia estat fundada per un altre català exiliat, Ramon Peypoch, que, per cert, també era d'ACR.

El vaixell Nyassa parteix cap a Mèxic.
Font: gallegocrespo.tripod.com

Úrsul, juntament amb Joan Rossinyol, un altre exiliat rubinenc com hem dit, van formar part del consell directiu de la Comunitat Catalana de Mèxic així com també del nucli d'ACR en aquell país.

També fou administrador de la revista Vida Catalana (1945-1946), dirigida per Peypoch, curiosament en llengua castellana a fi de divulgar el problema català entre la població mexicana.  Més tard també seria administrador d'una altra publicació, La Nova Revista (1955-1958), la qual, fundada per Avel·lí Artís Gener ("Tísner"), oferia als lectors texts literaris, culturals i polítics i on col·laboraven prestigioses figures de la intel·lectualitat catalana.


A més, com altres exiliats, es va integrar a l'Orfeó Català de Mèxic, que, fundat el 1906, era més aviat una entitat cultural i recreativa, no només una associació de cantaires, que encara continua activa avui en dia. Aquí Úrsul va presidir-ne la massa coral durant 7 anys.
Logotip de l'Orfeó Català de Mèxic

Hem de dir que en aquell país llatinoamericà la família Úrsul-Solanes i la Ferrer-Serra (que també era d'origen rubinenc) vivien al mateix edifici, però en pisos diferents, per la qual cosa s'establiren forts llaços de relació i sovintejaven les reunions, que eren extensives a altres famílies com la d'en Rossinyol, especialment en dies assenyalats (com podeu veure en l'esmentat article de Batalla).

Les famílies Rossinyol, Úrsul (al fons de la taula, Francesc, amb corbata
fosca), i Ferrer en una trobada l'any 1956. Foto cedida per Jana Úrsul.

Cap a principis dels anys 60 algunes famílies d'exiliats pensaren en tornar a Catalunya, però hem de dir que en Francesc Úrsul, que el 1957, vidu des de feia dos anys, s'havia casat amb Teresa Solana, també vídua, optà per romandre al país que tan bé l'havia acollit i on s'hi havia adaptat perfectament. Només se'n coneix una visita a Rubí, el 1965, de poc temps, segons ens ha assenyalat amablement el nostre amic Salvador Casanovas. Finalment direm que, vinculat els últims anys políticament a Esquerra Republicana de Catalunya, morí el 1992 a Mèxic, la seva pàtria d'adopció.

diumenge, 6 de març de 2022

La primera coral claveriana de Rubí: "El Laurel Florido"

Fa uns 12 anys es va celebrar a la nostra ciutat un important esdeveniment cultural; els 150 anys de cant coral claverià i amb tal motiu el Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí va editar un Butlletí especial dedicat a la història de totes les agrupacions corals que han ornat amb els seus cants el transcurs del Rubí dels segles XIX i XX.

El cant claverià és el resultat de la iniciativa d'un important prohom català, Josep Anselm Clavé (1824-1874), que va tenir la lloable idea de culturalitzar la classe obrera del país mitjançant la música. Va fundar la primera de les associacions corals el 1850 amb el nom de "La Fraternidad", que set anys més tard va esdevenir "Societat Coral Euterpe" (en honor a la musa grega de la música). A partir d'aquell moment moltes poblacions de Catalunya, i després també de fora, es van omplir de grups de cantaires, les anomenades associacions corals claverianes o "coros euterpenses".

Bust d'Anselm Clavé. Foto: Lluís Braut

Rubí, que a mitjans del Vuit-cents ja comptava amb una important població que treballava a les fàbriques, no fou aliè a aquest fenomen i el 1860 hi va néixer la primera d'aquestes colles: "El Laurel Florido". La seva seu social (com diríem ara) era al cafè de cal Boniquet (a l'actual carrer de Sant Joan, on fa anys hi havia la caserna de la Guàrdia Civil). El 2 de setembre de 1863 va participar en una reunió de l'"Asociación de Coros Euterpenses" a fi de prendre part en el festival d'aquell any, on es congregaven nombroses agrupacions corals de tot el país. I el 18 de novembre va participar en un concert dedicat a Emilio Castelar (un polític que arribaria a ser president de la I República) als Camps Elisis de Barcelona, que era un gran parc situat a l'actual Eixample, abans que es portés a terme el pla Cerdà.

Concert de corals als Camps Elisis, anys 60 del segle XIX.
Font: centrelectura.cat

L'any següent, el 1864, "El Laurel" va participar en un concurs de societats corals també a Barcelona, concretament els dies 4, 5 i 6 de juny, sota la direcció del mestre Anselm Clavé.

És el mateix any en què molts integrants del "Laurel" es van passar a una altra coral que havia aparegut el 1863 a Rubí, "El Parnaso Rubinense", inaugurada de manera oficial el 1864. Aquestes dues entitats claverianes foren presents al "Gran Festival de Euterpe" aquest 1864 celebrat als Camps Elisis de la ciutat comtal. 

Estendard del "Laurel Florido" durant la 
inauguració del monument a Anselm Clavé,
a Rubí. Foto: Arxiu Roset

Segons s'explica a l'article "La primera de les corals: 'El Laurel Florido' (1863-1896?)", de Joan Sutrias i Jordi Vilalta, aparegut al Butlletí que abans hem esmentat, no tenim pràcticament informació d'aquesta coral fins el 1896, any de dues notes de premsa al setmanari Gaceta de Terrassa. La primera, del 12 d'abril, ens informa que "El Laurel" va actuar, conjuntament amb "El Parnaso" a l'ermita de Sant Muç, molt possiblement per l'aplec de Pasqua Florida que s'hi solia celebrar, i la segona (una carta al director) del 6 d'agost, comunica que a finals d'aquell juliol es va fer una serenata, també junt amb "El Parnaso", al local del "Casino Rubinense" (que no és l'actual "Casino Espanyol" sinó el precedent del que seria el Centre Democràtic Republicà) amb motiu de la col·locació d'un bust d'Anselm Clavé al jardí de l'edifici de l'entitat.

No sabem, per tant, si "El Laurel Florido" va continuar existint algun temps més, però a finals del XIX a Rubí ja havia aparegut una altra coral, a més del "Parnaso Rubinense"; ens referim a la "Sociedad Coral Los Obreros Rubinenses", des de 1881.

Una reaparició, podríem dir, pòstuma d'aquesta coral va tenir lloc el 7 d'octubre de 1951, quan en ocasió de la inauguració del monument a Anselm Clavé a l'actual plaça dedicada a aquest prohom, el cantaire de més edat de Rubí, Pau Gaju, va mostrar l'estendard del "Laurel" com a homenatge a la primera agrupació coral claveriana nascuda a la nostra localitat.

Pau Gaju amb l'estendard del "Laurel Florido"
durant la inauguració del monument a Anelm
Clavé, el 1951. Foto: Arxiu Roset.

diumenge, 6 de febrer de 2022

Maximí Fornés, un metge dels d'abans

En aquesta entrada recordarem la figura d'una personalitat que, tot i no haver nascut a Rubí, hi va deixar una forta petjada i hi té un carrer dedicat: ens referim a Maximí Fornés i Gota.

Maximí Fornés, fons Marroyo

Va néixer al Campell (a la Franja de Ponent), on el seu pare exercia com a veterinari, el 1877 i es va llicenciar en medicina a la Universitat de Saragossa. Conreà un temps la seva professió mèdica a Vilanova d'Alpicat (el Segrià) i a principis del segle passat es va establir a la nostra vila.

En arribar-hi va obrir un consultori al carrer de Sant Bonaventura (l'actual dedicat a la seva persona),  en aquells moments la via urbana més important de Rubí i on es situaven els principals comerços. D'aquest consultori es conserva la bella porta d'estil modernista al número 26 del carrer.

Porta del consultori del Dr. Fornés.
RubiGuiem

Atesa la seva longevitat, va exercir uns 60 anys com a metge a Rubí, de tal manera que, com es diu al llibre Homes del Rubí d'ahir, del qual hem extret la major part de la informació d'aquesta entrada, va arribar a atendre persones de 4 i fins i tot de 5 generacions de la mateixa família. Tenia un sentit molt humanista de la medicina i era molt estimat per la població anava casa per casa a fer els seus diagnòstics i les seves cures, fos l'hora que fos, i tothom escoltava els seus consells. Una altra de les seves característiques era la gran memòria que tenia, un factor bàsic per recordar l'historial dels pacients. 

Com a una de moltes anècdotes direm que, per exemple, en Fornés elaborava amb l'aigua de la font del Bullidor una beguda guaridora a base d'afegir-hi una mica de vinagre i una gota l'oli.

Font del Bullidor, postal antiga

També tenia les seves idees, que eren de caire catalanista: va ajudar a l'edificació del local social de la Joventut Nacionalista el 1920, juntament amb altres prohoms de la localitat.

Va ser consogre de l'indià Pere Gaju (propietari de l'actual torre Marbà o Gaju, situada al carrer de Xile, davant l'Ateneu), atès que el seu fill es va casar amb la filla d'aquell. 

Maximí Fornés va morir l'any 1966 i l'any següent se li va retre un homenatge oficial amb motiu de la inauguració del Centre Sanitari Municipal, on ara se situa l'Oficina d'Atenció Ciutadana, a la plaça de Pere Aguilera, davant l'Ajuntament.

Més tard, amb l'arribada de la democràcia, el nom del carrer de Calvo Sotelo (nom posat durant el franquisme) va canviar en memòria seva amb la denominació de carrer de Maximí Fornés.

Vista actual del carrer de Maximí Fornés. Font: Tot Rubí

El seu fill Josep va continuar la professió del pare i també destacà com a bon metge.


dissabte, 15 de gener de 2022

Per què han desaparegut algunes masies de Rubí?

Comptem al terme municipal de la ciutat encara amb nombroses masies, moltes de les quals es dediquen a a activitats que moltes vegades no tenen res a veure amb la pràctica del conreu de la terra. Però l'important és que han sobreviscut i podem gaudir-ne com a patrimoni que són del nostre Rubí.

Però per què moltes altres ja no es troben senyorejant els nostres camps? Abans de continuar, hem d'afegir que no només ha estat la segona meitat del segle passat l'escenari de la devastació de tantes cases pairals, sinó que hem de tenir en compte que abans de la pesta negra del segle XIV a les terres que ara conformen el terme de Rubí existien unes 110 explotacions rurals, entre masos i masies. Desprès de l'epidèmia moltes s'enrunaren i les seves terres passaren a engruixir la de les cases que havien sobreviscut, les quals en els segles següent veieren augmentar la seva riquesa. 

Enderrocament de la masia de can Cabanyes. Foto J. M. Roset

A més d'epidèmies, esdeveniments històrics com guerres i revoltes, sequeres o inundacions, o bé confiscacions polítiques, endeutaments, vendes o alienacions, així com també la mort dels seus propietaris, han estat claus en la degradació i posterior desaparició de les cases pairals. 

Un altre cas són els de les masies enderrocades o enrunades que han estat substituïdes per noves edificacions com és el cas de can Barceló o can Sant Pere, encara que aquest fenomen no és privatiu dels anys 70 del passat segle, sinó que hem d'esmentar el cas de can Serra del Padró (can Bertran), tirada a terra el 1911 a fi d'obrir el carrer de Xile i bastir les flamants torres modernistes Riba i Gaju.

La finestra gòtica de la desapareguda masia de can 
Bertran. Arxiu L. Garcia.

Pel que fa a causes relacionades amb conflictes bèl·lics, hem d'esmentar que can Guilera va ser dinamitada a la guerra civil.

Runes de la masia de can Guilera. Foto arxiu CEPNA

Però és a partir de mitjans del segle passat quan la desaparició de masies va adquirir proporcions que podríem titllar com de dantesques. El gran creixement de la població i la conseqüent especulació urbanística, unit a l'aparició de la societat de consum i al fet que era molt més atractiva la possibilitat de tenir un treball fix a alguna empresa de la vila, va fer que les joves generacions abandonessin el treball agrícola i, per tant, les masies. Com deia Òscar Puig, "van arribar les fàbriques i la gent se n'hi va anar a treballar".

Estat actual de la masia de can Calopa, força degradada. 
Foto: Jordi Vilalta

De moltes cases pairals desaparegudes ara només en resten topònims o bé, com és més freqüent, els noms de polígons industrials (bastits a les terres cultivables de les masies), urbanitzacions i barris. Així doncs, comptem amb el polígon industrial de la Bastida (desapareguda el 1974) o el de Can Jardí (ja molt malmesa amb la rierada i després enderrocada). I pel que fa a barris o urbanitzacions, esmentem el de Can Vallhonrat (on la masia fou tirada a terra els anys 80 per unes obres a la carretera que menava a Molins de Rei). Altres nuclis d'habitatges amb nom de masies encara conserven aquesta, però amagada o mig enderrocada entre els nous edificis i carrers (com can Fatjó). Parlant de carrers, també hem de fer esment que alguns han mantingut el nom de la masia per les terres de la qual s'aixecaren amb motiu de la gran onada urbanística dels anys 70: és l'exemple a Rubí de l'avinguda de Can Cabanyes, a Les Torres, casa que fou enderrocada sense miraments el 1974 per tal d'implementar la segona fase de la construcció de l'anomenat "conjunt residencial".

Lloc on s'ubicava la masia de can Fatjó.
Foto: Miguel Romero

Pel que fa a les cases que no foren destruïdes directament a causa del gran moviment d'expansió urbanística, algunes ha sofert un notable procés de degradació que, segons Lluís Garcia, va començar per l'abandó i posteriorment per l'enrunament per la manca de manteniment o el vandalisme, encara que de vegades han estat enderrocades pels mateixos propietaris.

Runes de la masia de can Riquer vell, on es por veure 
encara un rellotge de sol. Foto: Jordi Vilalta

Finalment direm que no tot està perdut. Encara podem gaudir de belles masies al nostre entorn rural, malgrat que avui en dia poques masies sobreviuen mercès a l'agricultura, com és el cas de can Serrafossà i can Santjoan, totalment dedicades al conreu de la terra. Altres com Can Xercavins i ca n'Oriol combinen l'activitat agrícola amb altres tasques. Però moltes han canviat l'activitat primària per la terciària: can Ramoneda (centre de càtering), can Feliu (restaurant), can Pi de la Serra (granja escola). Altres resten en perill de degradació si no s'actua (can Roig, can Balasc...), o bé es troben fortament degradades com can Calopa.

Bibliografia

- Bancells, F., 2021: "Dels reis de la vinya als supervivents del cereal", L'Esquitx, 4,  Associació Rubí d'Arrel, Rubí, tardor de 2021, p. 6-17.

- Garcia, L., 2020: "Les masies desaparegudes de Rubí", Butlletí, 78, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2020, p. 7-29.

- Julià, N., 2015: La vinya a Rubí. Un passeig per la història, Rubí.

- Puigventós, E., 2021: "De masia a restaurant o casa particular", L'Esquitx, 4,  Associació Rubí d'Arrel, Rubí, tardor de 2021, p. 28-32.

- Relats, V., 2017: "Òscar Puig, l'últim vinyater de Rubí", Vallesos, 14, ed. Gent i terra, SL, Santa Eulàlia de Ronçana, p. 82-84.

- Rufé, M., 1984: Les masies de Rubí i la seva gent, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí, Rubí.