Aquest any 2022 es compleixen 60 anys d'una catàstrofe que va marcar la història de la ciutat durant la segona meitat del segle XX. Malgrat el temps transcorregut encara avui en dia moltes persones recorden amb tristor molts detalls d'aquells dies i fins i tot cada 25 de setembre es fa un acte institucional en honor de les víctimes.
Aquella nit es va demostrar com la gent, en sobrevenir algun fet tràgic i proper, dóna allò millor de sí per ajudar, i més quan són els teus veïns, els teus convilatans, els afectats. És un instint que ens mou a no restar aturats quan algú necessita ajuda al nostre costat.
 |
| El dia després: l'aigua encara baixa amb força davant el Vapor Nou. Foto: llibre L'Abans |
Durant la nit del 25 de setembre de 1962, com molts de vosaltres sabreu, entre les 10 i les 11 una forta tromba d'aigua procedent de la riera de les Arenes va arrassar el barri de l'Escardívol i part del de Can Fatjó provocant centenars de víctimes.
Mentre el corrent d'aigua s'enduia els humils habitatges molts testimonis que vivien prop de la riera pogueren veure (amb la llum dels llampecs) i sentir les persones que demanaven auxili enfilades a les teulades dels seus habitatges. Molta gent intentà salvar-se com va poder; alguns familiars i amics els llençaren cordes per tal d'agafar-s'hi i salvar-se de l'embat de les aigües, com explica, per exemple la supervivent Josefa Linares.
 |
| Zona devastada al nord de l'Escardívol. Foto: Arxiu Nacional de Catalunya |
Instants després de la tragèdia, es va produí la reacció immediata de molts rubinencs i rubinenques, que sortiren al carrer intentant donar ajuda als supervivents. Els carrers eren plens de gent que deambulaven plorant per haver perdut les cases i els familiars. Alguns d'ells foren acollits en cases particulars i els varen intentar calmar-los, però moltes vegades en va. Altres es dirigien cap a l'Ajuntament o altres llocs buscant alguna ajuda.
La frase que més corria entre la gent que no dormia i va sortir de casa per esbrinar allò que havia succeït era "A l'Escardívol no queda res!" A més, tota la vila era a les fosques; no hi havia electricitat ni telèfon; Rubí estava incomunicat amb l'exterior.
 |
| Zona arrassada per la rierada, segons mir-gracia.cat |
Immediatament es va mobilitzar l'alcalde Miquel Rufé, que de seguida va anar a l'església de Sant Pere per ordenar que les campanes toquessin a sometent. Es va posar en marxa tot el consistori, així com el cap de la Guàrdia Civil i el rector. Després del repic de campanes, alguns camions i altres vehicles, com ens indica Ramon Batalla (2012), varen enfocar amb els seus fanals el teatre dantesc de la zona arrassada al costat de la riera, i moltes persones es van adonar aleshores de la magnitud de la catàstrofe.
Aquella mateixa nit es varen formar des de l'ajuntament diverses comissions, com apunta Núria De Espinosa: una d'habitatge i allotjament, a càrrec del primer tinent d'alcalde Ramon Farran; una altra de mobilització de persones, vehicles i material encapçalada pel regidor Josep Marcet i el segon tinent d'alcalde Joan Vila; la de distribució de roba, queviures i medicament, de la qual eren responsables M., del Rasario Pujalte, de la Sección Femenina, i el regidor Joan Mas; la d'estadística dels morts, damnificats i avaluació de danys materials, adjudicades al regidor Antoni Cahís, i finalment, els serveis sanitaris, dels quals se'n va fer càrrec el Dr. Pascual Giner.
 |
| El dia desprès: buscant entre les restes destrossades. Foto: autoria desconeguda/Arxiu Fotogràfic de Barcelona |
Les primeres hores només es van poder atendre ferits a centres de socors improvisats: l'Ajuntament, la Biblioteca Popular, el local de Falange, l'estació de trens i el Casino, bàsicament. Metges, infermeres i farmacèutics del poble es van posar en acció. De fet, moltes persones voluntàries també volgueren aportar la seva ajuda.
L'Ajuntament va organitzar un dispensari al saló de plens amb matalassos i es varen poder atendre uns 50 ferits. Sota el comandament del Dr. Giner, era atès pels metges Batanero, Velasco, Blanco i Cándido, i també per la infermera Maria Rusiñol. Un farmacèutic que va voler dirigir-se a Barcelona a la recerca de sèrum per als ferits va ser encarregat per l'alcalde Rufé que aprofités per avisar el Govern Civil de la catàstrofe, però sembla que no va trobar cap persona que l'atengués. Els doctors Velasco i Blanco (segons testimoni del Dr. Giner) van dirigir-se a explorar la carretera que anava a Molins de Rei i posteriorment un grup format per Giner i Velasco i dues persones més van recòrrer els marges de la riera amb llinternes de mà i una farmaciola d'urgència per tal de cercar supervivents. A l'Ajuntament també es va fer una llista amb totes les persones ferides que anaven arribant, amb les que havien perdut familiars i amb les que havien perdut totes les seves pertinences. Els ferits més greus eren traslladats a l'Hospital clínic, mentre que els cadàvers que es trobaven eren tramesos directament al cementiri municipal (el primer es va trobar al carrer de Santa Llúcia).
 |
| Les tasques d'identificació de les víctimes. Foto: Josep Feliubadaló (Arxiu Roset/Arxiu Municipal de Rubí) |
No obstant, sembla que fou el Casino Espanyol el lloc que va acollir els primers supervivents, uns 26. El matrimoni que atenia el bar, format per Vicenç Rizo i Esperança Bernabé, van treure mantes i llits perquè poguessin dormir, i posteriorment fou el Casino el centre que centralitzaria tota l'ajuda material procedent de l'exterior.
 |
| Al Casino Espanyol s'atengueren molts supervivents. Foto: Reportatges Sabadell (Vicenç Rizo/Arxiu Municipal de Rubí) |
Ja el dia després, quan molta més gent de Rubí es va adonar de la gravetat d'allò que havia succeït, es continuà la tasca iniciada la nit anterior: els homes formaven brigades per anar a recuperar cadàvers, mentre que les dones s'encarregarien de recollir i repartir menjar i roba tant a damnificats com a voluntaris. S'iniciaria aleshores l'arribada de l'ajuda exterior, iniciada per la gran campanya mediàtica de Ràdio Barcelona, de la qual ja vam parlar fa un temps en aquest blog.
Finalment, us adjuntem el video que es va fer des de Mir i Gràcia, sobre la rierada:
Bibliografia
- AAVV: Les dones i la rierada, Ajuntament de Rubí, 2006.
- Batalla, R., 2012: "Conseqüències polítiques de les inundacions de 1962. La reacció popular i governamental a partir del cas de Rubí", Butlletí, 58, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 2012, p. 47-72.
- De Espinosa, N., 2012: La catástrofe que marcó un pueblo, PR Ediciones.
- Moreno, M.; Pons, G., i Ruiz, C., 2001: Rierada de Rubí de 1962, Premi de Recerca Miquel Segura, 1, Ajuntament de Rubí.
- Vilalta, J., 2021: "El Casino Espanyol, lloc d'acollida dels supervivents de la rierada, 1962", Tot Rubí. 16 de febrer de 2021.
Molt bon article -com sempre-però només vull dir que l'aigua de la riera no va arribar al carrer del Dr. Maximí Fornés, ja que a la cantonada del carrer de l'Unió on hi habia Cal Oller (que van tenir un metre d'aigua dins de la casa) l'aigua que venia de l'ajuntament i fins aquí tenia 60 o 80 cms cms, d'altura però impulsada per l'aigua que baixava del carrer de la Creu (el de les escales) i passava per davant del Casino, mes la que baixava del carrer fondo la feien desviar cap el carrer de l'Unió o pel carrer Mossèn Cinto Verdaguer (darrera del que era la Biblioteca) cap a la plaça del Dr. Guardiet.
ResponEliminaAl carrer Dr. Maximí Fornés només hi habia l'aigua de la intesa pluja a la part asfaltada (8 o 10 cms) i que justet no pujava per les voreres més altes, Si a les cases del carrer Dr. Fornés hi va entrar aigua -com va ser amb el nostre cas- era perquè les clavegueres no engolien l'aigua de pluja i en contes de marxar l'aigua dels patis, n'entrava, A casa vem tenir dos o tres dits d'aigua que es va poguer treure amb l'ajut dels veïns amb palanganes. Però era l'aigua de la intessísima pluja que queia, la que sortia de les clavagueres i canyeries de cases veïnes en mal estat. També perquè a la porta del carrer hi tenim un graó que no la deixava sortir al carrer, al revés que el veí -la Perruqueria Figueras- que al no tenir el graó tal com entrava li marxava per la porta d'entrada i anava cap a la riera pel carrer Sant Francesc.