Dones del moviment catalanista rubinenc de la primera meitat del segle XX

Primer de tot cal dir que, abans de l'aparició del magnífic article de Ramon Batalla al Butlletí núm. 62 del Centre d'Estudis Rubinencs i el Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí (juny de 2014), sabíem poquíssim sobre la intervenció de la dona en els moviments catalanistes de la vila en aquest període. En Batalla, tal i com recalcarem en les línies de la present entrada va posar en escena les mullers dels lluitadors polítics rubinencs que van haver d'exiliar-se a Mèxic, encara que, com era freqüent en aquells temps dins d'una posició secundària a la de l'activitat del seus marits.

I és que fins als anys 30 la dona no es va incorporar plenament a l'acció política. Els nous partits sorgits a Europa, tant des del vessant dels nous moviments assimilats al feixisme, com als de tendència clarament esquerrana, van crear seccions femenines on les dones hi tenien un innovador paper que mai abans no havien exercit. 

A Rubí, per exemple, a la bibliografia publicada que hem consultat (una altra qüestió seria la investigació profunda en arxius i altres dipòsits culturals que podrien fornir una més detallada informació) per redactar aquesta entrada, les dades sobre l'actuació femenina en els moviments, no tan sols de caire catalanista, sinó polítics en general són d'allò més minses. Hem de tenir en compte, malgrat allò que hem expressat al paràgraf anterior, que la dona tenia encara en aquesta època un paper força seundari en l'acció política, i encara el tindria fins a temps relativament recents.

Però detallem allò que hem pogut trobar, encara que sigui poca cosa.

El 1907 es va crear a Rubí l'Associació Joventut Nacionalista, que en principi no admetia dones entre els seus associats. Però més endavant trobem noies que participaven en ballades de sardanes, aplecs i excursions. Algunes d'elles tindran un important paper més endavant en recolzar els seus marits en l'exili postfranquista. 

  Unes noies sostenen l'estendard de la Joventut Nacionalista
de Rubí, brodat el 1909. Fons L'Abans.

No hem de deixar tampoc d'esmentar el moviment catòlic i catalanista, força conservador per cert, dels Pomells de Joventut, creat per l'escriptor Josep Maria Folch i Torres, on hi havia una secció de noies. A Rubí van néixer el 1921 i els seus membres pertanyien generalment a la classe mitjana. La branca femenina de la nostra vila eren els Pomells Núria, presidits per Eulàlia Rosés. Els Pomells foren prohibits el 1923 per la Dictadura de Primo de Rivera acusats de separatisme.

La Festa dels 200 Pomells el 9 d'octubre de 2021, amb 
el Dr. Guardiet i Josep Maria Folch i Torres. Foto:
autoria desconeguda. Col·lecció Enric Escofet. Observeu
l'abillament de les noies, amb mantell blanc sobre el cap.

Pel que fa a altres partits i moviment nascuts per aquestes dates, com Esquerra Republicana de Catalunya, no ens detindrem, atès que, al menys a Rubí, aquesta formació no es va destacar tant pel seu catalanisme com per la seva activitat en favor dels drets dels pagesos i altres classes subalternes. El nacionalisme, en ERC, al meu entendre, no era tan vital com la seva acció esquerrana i en favor de la República, en aquells temps.

Però passem a detallar l'activitat de les dones amb noms i cognoms que Ramon Batalla va descriure en el seu esmentat article, tot i aturant-nos als anys 50, quan ja estaven totes establertes a Mèxic i ja no es destacaren per la intensitat de la seva acció política anterior.

Edelmira Valls Puig (1903-1982)

Nascuda a Barcelona i de família benestant, va fer els estudis primaris al Col·legi del Sagrat Cor de Sarrià i desprès passaria a cursar la carrera de magisteri. Tenia una bona eduació i tocava el piano. Va passar a viure a Rubí, on un temps va ser mestra de l'Escola Ribas, abans d'exercir la seva professió a altres llocs. Va participar en una campanya de solidaritat i demanda d'amnistia per als presos implicats al complot del Garraf, un intent de regicidi d'Alfons XIII perpetrat per independentistes catalans el juny del 1925. Un d'aquests presos era Marcel·lí Perelló, nascut també a la ciutat comtal i un dels principals organitzadors del fracassat magnicidi, amb el qual Edelmira va començar a tenir una estreta relació. Finalment, el 1930 van contreure matrimoni i poc després es traslladaren a viure a Barcelona. Els dos foren militants del Partit Nacionalista Català, creat el 1932, que el juny de 1936 s'integraria a Estat Català.

Edelmira Valls el 1942, amb el seu fill 
Frederic. Foto article de Ramon Batalla, 2014

Després de la guerra civil, va passar a França amb els seus dos fills i un grup de nens i nenes sense família recollits a la Jonquera, que restituiria als seus pares, mares o bé altres familiars un cop s'instal·là provisionalment a Cayeux-sur-Mer, al nord del país. Poc després localitzà a Montauban el seu marit Marcel·lí. 

Posteriorment la parella i tres fills (ja que el tercer va néixer ja a França, el 1941) es traslladaria a Mèxic en vaixell, on encentarien una nova vida, la vida de l'exili lluny de la pàtria. 

Maria Serra Roselló (1907-1981)

Va néixer a Rubí i des de jove col·laborava en la revista nacionalista Saba Nova. D'igual manera que Edelmira Valls, anava freqüentment a la presó Model a veure un pres rubinenc internat a causa de la seva participació en el complot del Garraf. Segons explica en Ramon Batalla al seu article, aquest reu solia escriure-li cartes, però en no saber bé com redactar-les, va demanar ajuda a un altre pres perquè les escrivís en el seu nom. Aquest intern era Miquel Ferrer, també empresonat a causa del frustrat regicidi. Quan va sortir del penal, es va casar amb la Maria i els dos van anar a raure a Rubí, on s'havia traslladat la mare d'en Miquel. No obstant, al cap de poc temps van passar a habitar a Barcelona, on en el marit tenia la seva feina.

Maria Serra. Foto cedida per Montserrat
Flores, publicada a Batalla, 2015.

Un cop acabada la guerra civil, els dos marxaren a França. A Tolosa organitzaren un Servei de Recerques a fi d'ajudar les persones refugiades d'Espanya a trobar-se entre elles i amb les seves famílies, mitjançant anuncis a la premsa.

Es va exiliar a Mèxic amb el seu marit el 1939, a bord del vaixell Mexique, i amb uns 2.000 refugiats més. En aquell pañís va treballar com a secretària d'en Miquel, que va esdevenir director general del Compañía General Editora, SA. També feia feina remunerada a casa, és a dir, el que avui en dia anomenem "teletreball", en tasques com brodar o portar la comptabilitat d'una administració de loteria. Així doncs, hem de dir que no es va destacar en temes relacionats amb l'activitat política, com la majoria de les dones dels exiliats a Amèrica. 

Maria Solanes Pernas (1908 - 1955)

Es va casar el 1932 amb Francesc Úrsul, un activista catalanista rubinenc del qual ja hem parlat en una entrada anterior. La seva acció política no és rellevant si la comparem amb les dues dones anteriors, peró tot i així mereix que li dediquem unes ratlles pel recolzament que sempre va fer al seu marit. El va acompanyar a França, juntament amb la seva filla Magdalena, després de la derrota patida a la guerra civil, i posteriorment la família es va embarcar en vaixell en direcció a Mèxic, on començaren una nova vida.

Maria Solanes. Foto cedida per Jana Úrsul 
per l'article de Ramon Batalla al Butlletí 62

Antònia Sabaté Gilibet (1924-1992)

Destacada catalanista, des del 1931 va ser muller de Joan Rossinyol, al qual també vam dedicar una extensa entrada en aquest blog. Després de la guerra civil, va romandre a Rubí mentre en Joan era ingressat al  camp de refugiats de Sant Cebrià, al Rosselló. Sabem, segons l'article d'en Batalla, que es va reunir el 1942 amb el seu marit a Mèxic després de creuar el mar per via àeria procedent de La Havana i travessar la península del Yucatán, quan ell ja feia 3 anys que s'havia exiliat en aquell país.  Suposem que ella també s'hauria exiliat a França anteriorment, després de fer-ho en Rossinyol, encara que Batalla no ho esmenta clarament en el seu article.  

Antònia Sabaté el dia del seu casament.
Foto cedida per la família Rossinyol.

Veiem doncs que dues de les quatre dones esmentades, Maria Serra i  Edelmira Valls, sí efectuaren una certa acció política, especialment abans de la guerra civil, i també durant l'exili francès, mentre que Sabaté i Solanes, si bé participaven dels ideals catalanistes dels seus respectius marits, no tingueren apenes rellevància en prendre actituds proactives en aquest terreny.

També destaquem que al llarg de la primera meitat del segle XX, si bé la dona començava a tenir un paper cada vegada més important en política, sempre va tenir un rol força secundari i de recolzament a les activitats que exercien les seves parelles masculines. No és fins a la segona meitat del segle XX que alguns membres del sexe femení comencen a destacar-se clarament en l'àmbit polític, no només pel que fa al catalanisme, tema d'aquesta entrada, sinó en molts altres aspectes.

Bibliografia

- Batalla, R., 2014: "L'exili catalanista a Mèxic: un aspecte de l'èxode rubinenc de 1939", Butlletí, 62, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 18-35.

- Escofet, E., 2021: El Casal Popular. 100 anys de cultura a Rubí. 1921-2021, ed. Efadós, el Papiol.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, ed. Efadós, el Papiol.

Webgrafia

Microsoft Word - VALLS PUIG, Edelmira (udg.edu)

La indústria rubinenca als anys 50

Rubì és una població en què ja des de la primera meitat del segle XIX la implantació de diverses indústries, especialment dedicades al tèxtil, va constituir un important fenòmen que marcaria l'evolució social i econòmica del seu esdevenir. No obstant, la guerra civil i la conseqüent postguerra van ser un traumàtic sotrac en aquest procés. El fet és que, com informa l'historiador E. Puigventós, a la vila durant els anys 40 no es va inaugurar cap nova indústria. Així mateix, la situació social era quasi la mateixa que al segle anterior, amb matissos: el gruix de la mà d'obra era femení, mentre que els homes seguien treballant el camp.

Interior de la fàbrica Relampago Zipp, anys 50. Es pot veure la
gran quantitat de mà d'obra femenina. Foto Brangulí/Arxiu 
Nacional de Catalunya

La década dels 50, objecte d'aquesta entrada, va ser la de la gran represa industrial a Rubí. Com apunta R. Batalla (2015), les relacions de l'Espanya franquista amb el món exterior es van anar normalitzant i fins i tot es van rebre crèdits procedents dels Estats Units. També es va produir un abandonament del sistema autàrquic predominant als anys 40 i es va liberalitzar la producció i el comerç. A aixó cal afegir que a finals de la dècada, el 1958, els Plans d'Estabilització Econòmica del règim van fer que l'expansió econòmica experimentés un nou impuls (Parras, 2012).

Quant a condicions de treball, hem de dir que, seguint les directrius del règim, tot el personal laboral i tècnic, així com els empresaris, estaven obligats a afiiar-se, des de 1942, a l'Organización Sindical Española (OSE). No cal dir que el dret a la vaga i a la manifestació estaven totalment prohibides. 

No obstant, alguns empresaris, com Pich Aguilera i Bertrand, col·laborarien en activitats culturals de la vila. No oblidem que era l'època de l'alcalde Fortino, que les impulsaria notablement.

El sector tèxtil continuava sent el predominant, però a finals dels 50 ja va començar a perdre cert pes davant la cada vegada més important indústria metalúrgica, química i tèxtil (Puigventós, 2017). És el cas de Tymesa, Material Clínic, AEG, la Josa, Viloca i Batlle... El 1951 el 52,50 % de les empreses rubinenques pertanyien al tèxtil, mentre que les del ram del metall eren el 20%. De 26 indústries tèxtils que hi havia instal·lades a Rubí el 1951, es passà el 1959 a 50, quasi el doble (eren aquest any el 56,18% de les fàbriques de la vila). el sector tèxtil pujà al 56,18 % de les empreses de Rubí i la branca del metall al 21,35 %, però baixà el sector de la construcció. El 1957 quasi la meitat dels obrers i obreres de la vila (1.300 de 2.700 persones) treballaven al sector tèxtil, mentre que el 37 % ho feia al sector de la metal·lúrgia, i la resta a atres branques. No obstant, el ram metal·lúrgic aniria augmentant al llarg de la dècada i, malgrat que no hi havia tantes empreses com al tèxtil, hi havia més personal laboral per fàbrica que a les tradicionals naus dedicades als teixits.

Manyans als tallers Pons, anys 50. Font: Joan Calaf

En suma, el creixement del nombre d'indústries fou notable. Com ens fa notar R. Batalla (2015), si el 1951 hi havia a Rubí 59 empreses, el 1959 la vila comptava amb 89, és a dir, l'augment d'establiments industrials experimentat als 50 fou més que notable. A això cal sumar el fet que algunes empreses amb seu social a Barcelona varen traslladar la seva seu a la nostra vila.

No és aliè a aquesta evolució el fenomen de l'aparició d'innovacions tècniques amb una nova maquinària que procedia sobre tot de la República Federal Alemanya i que acabaria definitivament amb l'era del vapor com a font d'energia fabril.

També hem de fer notar que durant els 50 la població de Rubí va crèixer notablement. Dels 6.953 habitants del 1950 es va passar als 9.907 el 1960, cosa que comportà una gran oferta de mà d'obra. El fet és que el 1959 un 31,64 % de la població activa de la vila treballava a la indústria. 

Cal dir que, paral·lelament a aquesta evolució, tant industrial com demogràfica, va augmentar molt el volum del trànsit vinculat als establiments fabrils: els camions abundaven més que els turismes particulars en aquells anys, que eren només a l'abast de la poca població benestant de Rubí (Batalla, 2015).

Un altre fenómen d'aquests anys és el sorgiment de petits tallers tèxtils familiars, que augmentaren en nombre sobre tot a finals de la d'ecada, compostos de molt pocs treballadors/es, entre els quals també hi havia el propietari de l'establiment la major part dels casos. Parlem de les fabriquetes d'Agustí Montasell, Josep Viladiu, Pere Comellas, Ramon Vilaró i tantes d'altres. Pel que fa a la producció no tèxtil també hem de fer esment de tallers com la ferreria d'en Solsona, el de cal Ferrer de Tall (eines metàl·liques) i el de cal Gerrer, dedicat a elaborar atuells i peces ceràmiques, que ja existien amb anterioritat als anys 50.

Interior de la serralleria Solsona. Foto: RubiGuiem

Hem de ressenyar així mateix l'aparició d'una mena de "teletreball" de l'època: una part de la producció tèxtil es feia a domicili, bàsicament allò que es referia a la confecció i repàs de teles, atès que era molt mès econòmic per a la classe empresarial tèxtil local (Puigventós, 2017).

També hem de dir que a partir de 1957 es varen instal·lar noves indústries a la carretera de Terrassa, però encara no s'havien implantat els anomenats polígons industrials, un fenomen que apareixeria ja a la dècada dels anys 60 i tindria el seu màxim apogeu als 70 i 80.

Veiem tot seguit les principals indústries assentades al terme municipal de Rubí en aquells temps, fent diferenciació entre les que ja eren de feia molt temps (algunes ampliaren les instal·lacions i es modernitzaren) i les noves que s'implantaren.

Fàbriques preexistents actives als anys 50

La Cartronera (o "La Llana")

Creada el 1824, es tracta de la fàbrica més antiga de Rubí. En un principi dedicada a la producció de teixits de llana, els anys 50 pertanyia a la família Úrsul i fabricava cartró; d'aquí el nom popular de "la Cartronera", que substituir al de "la Llana". Actualment es troba desapareguda.

SA Rubí Industrial

Una altra de les instal·lacions fabrils més antigues de Rubí (1834), després de passar per diverses companyies i propietaris, els anys 50 era el complex del Rubí Industrial. Fou adquirida el 1957 per Pich Aguilera i d'aquí la denominació de "naus Pich Aguilera", ara "naus de l'Escardívol". Actualment, després de la seva adquisició per l'Ajuntament els anys 80, és un complex cultural.

Nau nord de l'Escardívol. Foto: Jordi Vilalta

El Vapor Nou (Bertrand y Bertrand, Cia)

El complex, situat a l'altra banda de la riera, ja existia des de 1879, quan era propietat dels germans Ribas. A l'època que tractem, era l'empresa de la família Bertrand, que amplià i modernitzà les instal·lacions i es dedicava a la producció tèxtil, igual que els seus predecessors.

Pich Aguilera, SA ("La Seda")

Aquesta fàbrica existia des de 1892 i es dedicada a la producció de teixits de seda. Durant els anys 50 va experimentar una gran reforma i el 1957 va inaugurar les noves naus, que són les que ara veiem tot just passat el pont del carrer de Cadmo, i també va adquirir les pertanyents a Rubí Industrial, com hem vist més amunt. Esdevindria, doncs un dels complexos més grans de la vila en aquells temps juntament amb el Vapor Nou i fins a l'aparició de la Josa.

Vista aèria de "la Seda" el 1957. Al fons a l'esquerra
es veuren les naus de l'Escardívol. Foto Arxiu Nacional
de Catalunya

Cal Muntadas

Molt prop de la masia de can Rosés, ja existia des de finals del segle XIX una indústria tèxtil que es deia "Hijos de Francisco Serrat y Pou", la qual, durant la primera meitat del segle passat va ser de diverses companyies fins que als anys 50 una de les naus era ocupada per l'empresa "Auxiliar Cosedora de Agujas, Lavado y Clasificación de Lanas" (ara desapareguda).

Cintes Rubí ("Les Vetes")

Fabricava des de 1915 cintes de roba i era propietat de la família Prat. Es situava a l'actual carrer de la Plana de Can Bertran i actualment està desapareguda. En aquesta dècada dels anys 50, quan tenia una cinqüentena de persones en plantilla, es va disparar la demanda de la seva producció.

Fàbrica de Miquel Villà ("Cal Mosques")

Apareguda el 1921, després de la guerra va tornar a la producció tèxtil fins que la rierada arrassà les seves instal·lacions.

La fàbrica de "cal Mosques". Font: Salvador Casanovas

Manufactures Sedó, SA ("Can Sedó")

La fàbrica va nèixer als anys 20 del segle passat i va desaparèixer el 1979. Es tractava d'una petita colònia industrial que als anys 50 va fer edificar unes 7 casetes per allotjar les famílies dels seus treballadors/es. S'hi realitzava tot el procès de fabricació tèxtil, des del tractament del cotó fins a arribar al producte final. Actualment el complex ja no existeix.

Can Sedó el 1957, amb les casetes al fons. Foto Arxiu
Nacional de Catalunya

Azamon, SA ("Les Cremalleres")

Era situada des de 1925 a la zona de ca n'Alzamora, peró des de 1956 es va instal·lar a l'actual ubicació (carrer Tres d'Abril) en un terreny envoltat de vinyes pertanyent a ca n'Oriol que havia adquirit uns 10 anys abans. Tenia una producció de dos milions de cremalleres anuals en aquells anys.

Industrias Gaspà, SA ("Cal Gaspà")

Existent des de 1931 i ubicada a la zona de ca n'Alzamora, va ser una de les empreses que modernitzà i amplià les seves estructures: el 1955 va fer construir una nova nau a l'actual passeig de les Torres, i també una església, una casa i una piscina. Produïa filatura i teixits.

Treballadores de cal Gaspà els anys 50. Arxiu Municipal
de Rubí.

Bòbila Saltó

Des de 1938 fabricava maons. Tindria un notable èxit als anys del boom immobiliari, juntament amb la bòbila Tejala, però el 1995 tancaria les seves portes. 

Tymesa ("Timbres y Material Eléctrico, SA")

Creada els anys 40 per Ramon Farran i Joan Gaju, s'ubicà primer al carrer de Sant Joan i el 1948 es va inaugurar una nova fàbrica al carrer del 18 de Julio (actualment del Sr. Gimbernat). La seva principal producció eren els timbres, però a partir de 1952 també es van dedicar a elaborar ventiladors, estufes i extractors. L'any 1964 es traslladaren a l'actual carrer de Sant Jordi, on avui en dia es troba la fàbrica IPAGSA.

Supersond

Instal·lada davant del castell de Rubí, als anys 40 elaborava màquines de cinema, ràdios, tocadiscos... i als anys 50 passà a la fabricació de televisors en blanc i negre, fins que els anys 70 va haver de tancar les seves portes.

Fàbrica Supersond. Foto: Mariona López/Diari de Rubí

Viloca i Batlle

Situada a Ca n'Azamora, es dedicava a l'elaboració d'aprestos i acabats tèxtils. El 1958 es va produir l'explosió a la seva caldera, cosa que provocà diversos morts i ferits, a més del trasllat de la fàbrica a un nou edifici situat a la carretera de Sant Cugat.

"Els Timbres" (AEG)

Es trobava a l'altra banda de la riera, a l'actual plaça del Marquès de Barberà. Produïa material elèctric i el 1973 va desaparèixer a causa d'un incendi.

Noves empreses creades als anys 50

Moltes d'elles ja no pertanyeren al sector tèxtil sinó a altres branques de la producció, tal i com hem explicat anteriorment. Ressenyem tot seguit les més importants.

Germans Boada

Va néixer el 1952 i es va dedicar des del principi a fabricar eines per tallar materials petris de la construcció, especialment rajoles i mosaics. Van començar per un taller al carrer de Sant Magí, per passar al passeig de Pau Claris (abans del General Mola) per ubicar-se ja posteriorment al polígon de Can Rosés, on es troba actualment.

El germans Boada. Font: Joan Calaf

Josa, SA

Des de 1952, era un taller situat al galliner de la finca que Bonaventura Josa posseïa a Rubí, dirigit pels seus fills, i fabricava cargols en un principi, per passar després, el 1956, a la producció de material elèctric com interruptors i timbres, després d'ampliar les seves instal·lacions. L'any següent introduirien nova maquinària i el 1958 demanaren autorització per edificar nous locals.

Material Clínico, SA ("les Tripes")

Des de 1955, situada a can Rosés, fabricava productes mèdics i quirúrgics. Actualment és la BBraun, una de les empreses més grans de Rubí.

Bòbila Tejala

Des de 1958, estava situada a la part sud del terme municipal de Rubí, als peus del turó de can Calopa i elaborava material ceràmic de construcció. Tindria, ja als anys 60 i 70 un gran paper en l'expansió urbanística de la vila, ja que era la principal empresa, juntament amb la bòbila Saltó, que aportava maons i altres elements.

Així doncs, veiem com la indústria del Rubí dels anys 50 es va revitalitzar després d'un període difícil de postguerra i autarquia econòmica, i  continuà amb força la producció tèxtil, si bé començaren a aparèixer noves fàbriques dedicades a nous sectors, especialment el metalúrgic, elèctric o de la construcció. A poc a poc l'entramat fabril de la vila aniria diversificant-se.

Bibliografia

- AAVV, 1993: Rubí a l'abast. 1. Ciències Socials, Ajuntament de Rubí.

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat industrial durant el franquisme", Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2015, p. 2-38.

- Escofet, E., 2020: Rubí desaparegut, Efadós i Ajuntament de Rubí.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, desembre de 2000, p. 53-73

- Parras, J., 2012: "El 'desarrollisme' rubinenc: uns anys hipotecats", Butlletí, 58, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, setembre de 2012, p. 5-19.

- Pereira, C., 1998: Xemeneies de Rubí. Modificacions urbanes i socials produïdes per la industrialització, Beques per a la Recerca, El Castell. Ecomuseu urbà, Rubí.

- Puigventós, E., 2017: Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Ajuntament de Rubí (sense publicar).

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, Efadós.

La fàbrica de "les Fonts" a l'Escardívol durant el segle XIX

Fa uns anys, en una entrada en aquest blog vam exposar unes línies generals de la trajectòria històrica de la fàbrica tèxtil que va néixer amb el nom de "les Fonts", va evolucionar a "la Pelleria" per passar després a ser la fàbrica Arch, posteriroment "Rubí Industrial" i finalment les naus actuals de l'Escardívol, on des de fa bastants mesos s'hi efectuen orbres de rehabilitació. 

Aquí exposarem amb una mica més de detall les vicissituds d'aquesta indústria al llarg del segle XIX, un segle que, a partir del seu primer terç va veure la implantació gradual dels primers establiments fabrils a Rubí que estarien dedicats al tèxtil i que aprofitaven les aigües de la riera de Rubí, convenientment canalitzades en alguns casos.

Foto de 1917 on es pot veure la Pelleria. Autor: Arnau Izard.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. 
No tenim imatges de la fàbrica del segle XIX.

El 9 de desembre de 1834, Pere i Josep Ambrós (pare i fill), que eren els amos de la masia de can Xercavins i posseidors també de les terres que ara estan ocupades per les naus de l'Escardívol, atorgaren un establiment a Narcís Menard, emprenedor procedent de Girona que s'havia instal·lat a Rubí en aquell temps i que el mateix any 1834 havia adquirit de l'Ajuntament de Rubí el dret d'utilitzar les aigües de la riera. El terreny abastava una quartera, sis quartans i mig picotí, és a dir, uns 9.400 m2, i era situat a la part nord dels horts de l'Escardívol, al lloc que era anomenat "les Fonts". El projecte era construir un establiment fabril, dedicat a torçar seda i tenyir-la, que seria edificat entre els anys 1836 i 1837 a càrrec de la societat Menard i Vall, formada per Narcís Menard i Josep Vall, que seria la propietària de l'edifici. Va tenir un cost total de 36.727 lliures, 4.454 d'elles destinades a l'adquisició d'una màquina de vapor. Aquesta societat també va adequar la resclosa de la font del Bullidor per tal de recollir l'aigua de la riera i del torrent de can Ramoneda i d'aquesta manera conduir més reserves hídriques cap a la fàbrica. I així van aparèixer les "basses de la Seda". El fet és que durant tot el segle XIX a l'estiu la força motriu de a fàbrica seria l'aigua de la riera, que alimentava un motor hidràulic, mentre que a l'hivern (o quan eventualment no hi havia aigua) era el vapor la font d'energia de la indústria.

Retrat atribuït amb molts dubtes a Narcís Menard
i que es conserva al fons del Museu de Rubí. Foto: FMBR

L'establiment de les Fonts seria arrendat en un principi a una companyia fundada el 1836 i formada per Pau Galí, Francesc Espalter, Pere Gil, Josep Aranyó, Pere Nolasc Vall, Ramon Jover i Narcís Menard mateix ("Pedro Nolasco Vall y Compañía"), que donaria feina a 125 noies (la mà d'obra tèxtil era quasi totalment femenina en aquells temps) i comptaria amb 29 màquines de torçar seda i 4.000 devanadores. A més, el 1838 va adquirir prop de la riera 7 quarteres (uns 17.200 m2), una extensió quasi el doble que ocupava el terreny de la fàbrica.

La societat arrendadora de Narcís Menard i Josep Vall comptaria, a més de la situada al paratge de les Fonts, amb un altre establiment edificat entre 1837 i 1840 a terrenys de ca n'Alzamora, que en aquella època pertanyia al terme de Sant Cugat i que amb el temps esdevindria l'anomenat "Vapor Vell". 

El 1846 la societat de Pere Nolasc Vall i companyia es va disoldre i l'any següent es va constituir la societat "Vall, Espalter y Compañía", també dedicada al filat de seda, però afegint a més el cotó, la lana i l'estam. Aquesta nova societat, sense la presència de Narcís Menard, gestionaria la fàbrica de l'Escardívol, mentre que Menard, en canvi, es va quedar, ja des de l'any anterior, amb la situada a ca n'Alzamora.

Hi hagué alguns intents de Menard d'instal·lar una nova fàbrica prop de la riera el 1851 associant-se amb  P. N. Vall i cert Ignasi Ramon, però es va endeutar i el projecte no va reeixir.

Detall del planell del cadastre de 1855 on apareix
l'edifici de la "fàbrica de seda" i on es pot veure que 
les terres eren dels amos de can Xercavins i que el lloc
on s'ubicava la indústria estava a nom de J. Espalter, un
dels socis de la companyia en aquell temps.

Als anys 70, "Vall, Espalter y Compañía" seria substituïda per una altra anomenada "Garrigosa y Compañia", formada per Francesc Espalter i en Garrigosa, que ocuparen 180 persones a les instal·lacions fabrils. El 1874 es torçaven cada setmana entre 400 i 500 lliures de seda, però segons la documentació de l'època tenien problemes de mà d'obra, atès que les altres fàbriques que s'havien anat creant a Rubí pagaven més al personal obrer.

Finalment, el 1888 l'empresa va ser venuda a Pere Ribas Oliart per 40.000 pessetes. El nou propietari la va transformar en l'anomenada popularment "Pelleria", ja que a partir d'aquell moment es dedicaria al curtit de pells i el tractament i selecció de la llana. De fet, el 1890, segons consta a la matrícula de contribució industraila, posseïa un conjunt de cisternes per curtir pells amb una capacitat de 10 m3. 

Pere Ribas i la seva família. Arxiu Ribas.

L'actual edifici de les naus de l'Escardívol presenta l'estructura bàsica de les reformes que hi va efectuar l'arquitecte Lluis Muncunill el 1923, entre les quals destaca el bastiment de la xemeneia, per la qual cosa tenim poques dades de l'aspecte de la fàbrica al segle XIX.

Bibliografia

- AAVV, 1993: Rubí a l'abast.1.Ciències socials, Ajuntament de Rubí.

- Parras, J., 1998a: "La industrialització de Rubí al segle XIX", Butlletí, 42, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p, 29-38.

- Parras, J., 1998b: "Narcís Menard (1805-1870)", Butlletí, 42, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 65-66.

- Puigventós, E., 2017: Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Ajuntament de Rubí. 

Lluís Armengol, l'acalde que no va voler ser-ho

La breu legislatura de Miquel Casanovas al Rubí nascut de les sendres de la guerra civil acabà amb la seva destitució, el 2 d'agost de 1940 a causa de la pressió de la Falange local. En aquells temps existia una "guerra freda" entre els sectors tradicionalment monàrquics i conservadors (als quals Casanovas era adscrit) i el falangisme més radical i revanxista i a Rubí aquesta dicotomia, durant el transcurs dels primers mandats municipals del nou règim es mostrà particularment punyent, fins arribar en certs moments a episodis de violència.

Lluís Armengol Abelló, nascut el 1897, d'ideologia catòlica i dretana, responsable de la sucursal del Banc Comercial de Terrassa a Rubí des de 1933, i perseguit durant la guerra civil per les seves idees, seria la persona triada com a nou alcalde per la Comissió Gestora formada aquell 2 d'agost, en la qual es va llegir un comunicat del governador civil (autoritat que nomenava els alcaldes de la província) en el qual es procedia a formar un nou Ajuntament. Encapçalat per Armengol, els falangistes Francesc Puig Saló i Luis Iglesia en serien els nous tinents d'alcalde. Els altres membres foren els industrials Joan Arch, Quirze Pons i Josep Aguilera; els propietaris agrícoles Pere Ambrós (de can Xercavins) i Josep Rabasa; el delegat local d'excombatents Gabriel Sánchez, i, finalment, Santiago Majoral i Antoni Cornella.

Lluís Armengol. Autoria desconeguda.
Fons Marroyo

Armengol, igual que l'alcalde Casanovas i altres que vindrien després (Fortino i Rufé), pertanyien a la branca dretana i conservadora que no veia amb bons ulls el radicalisme falangista. I precisament dins el nou ajuntament sorgit de la victòria "nacional" eren els camises blaves qui tenien la majoria i detentaven els mecanismes de poder.

Així doncs, no sembla gens estrany que, al poc temps de ser nomenat màxima autoritat municipal, tres mesos concretament, Armengol presentés la seva dimissió amb l'excusa d'un imminent trasllat a la ciutat comtal per raons de feina. Aquesta decisió va ser acceptada per tots els regidors, llevat del regidor Santiago Majoral i del Govern Civil.

Per tant, aquest alcalde que no volia ser-ho va haver d'aguantar una mica més en el seu càrrec fins que l'abril de 1941 va deixar definitivament l'Ajuntament per després marxar a Barcelona el 9 de maig del mateix any. El darrer ple on Armengol va signar com a alcalde havia estat el corresponent al 28 de març de 1941.

Edifici de l'Ajuntament a mitjans segle passat. Postal Bellmon

Un dels moments de tensió, entre altres, que van tenir lloc durant el seu mandat (com ens explica E. Puigventós) va ser el seu vot en contra d'una resolució municipal contra l'alcalde Miquel Casanovas, que va ser acusat de malversació de fons.

El successor de Lluís Armengol fou Luis Iglesias, un recalcitrant falangista que seria "alcalde accidental" fins el 20 de març de 1942 i que regiria l'Ajuntament fins el 1949.

El protagonista de la nostra entrada, l'alcalde que no va voler ser-ho, va tornar a la seva activitat professional i moriria l'any 1971.

Bibliografia

- AAV, 2001: Rubinencs del segle XX, Grup Fotogràfic "El Gra", Rubí.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", Aproximació a la Història de Rubí, p. 220-280.

 - Puigventós, E., 2014: "Un primer alcalde breu, a Rubí, per poc franquista", Vallesos, 7, primavera-tardor de 2014.

- Puigventós, E., 2017: "Els primers alcaldes franquistes: Casanovas, Armengol i Iglesias (1939-1949)", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 68, juny de 2017, p. 2-15.

La nit de la rierada: les primeres reaccions de solidaritat a Rubí

Aquest any 2022 es compleixen 60 anys d'una catàstrofe que va marcar la història de la ciutat durant la segona meitat del segle XX. Malgrat el temps transcorregut encara avui en dia moltes persones recorden amb tristor molts detalls d'aquells dies i fins i tot cada 25 de setembre es fa un acte institucional en honor de les víctimes. 

Aquella nit es va demostrar com la gent, en sobrevenir algun fet tràgic i proper, dóna allò millor de sí per ajudar, i més quan són els teus veïns, els teus convilatans, els afectats. És un instint que ens mou a no restar aturats quan algú necessita ajuda al nostre costat.

El dia després: l'aigua encara baixa amb força davant el Vapor Nou.
Foto: llibre L'Abans

Durant la nit del 25 de setembre de 1962, com molts de vosaltres sabreu, entre les 10 i les 11 una forta tromba d'aigua procedent de la riera de les Arenes va arrassar el barri de l'Escardívol i part del de Can Fatjó provocant centenars de víctimes. 

Mentre el corrent d'aigua s'enduia els humils habitatges molts testimonis que vivien prop de la riera pogueren veure (amb la llum dels llampecs) i sentir les persones que demanaven auxili enfilades a les teulades dels seus habitatges. Molta gent intentà salvar-se com va poder; alguns familiars i amics els llençaren cordes per tal d'agafar-s'hi i salvar-se de l'embat de les aigües, com explica, per exemple la supervivent Josefa Linares.

Zona devastada al nord de l'Escardívol.
Foto: Arxiu Nacional de Catalunya

Instants després de la tragèdia, es va produí la reacció immediata de molts rubinencs i rubinenques, que sortiren al carrer intentant donar ajuda als supervivents. Els carrers eren plens de gent que deambulaven plorant per haver perdut les cases i els familiars. Alguns d'ells foren acollits en cases particulars i els varen intentar calmar-los, però moltes vegades en va. Altres es dirigien cap a l'Ajuntament o altres llocs buscant alguna ajuda.

La frase que més corria entre la gent que no dormia i va sortir de casa per esbrinar allò que havia succeït era "A l'Escardívol no queda res!"  A més, tota la vila era a les fosques; no hi havia electricitat ni telèfon; Rubí estava incomunicat amb l'exterior. 

Zona arrassada per la rierada, segons mir-gracia.cat

Immediatament es va mobilitzar l'alcalde Miquel Rufé, que de seguida va anar a l'església de Sant Pere per ordenar que les campanes toquessin a sometent. Es va posar en marxa tot el consistori, així com el cap de la Guàrdia Civil i el rector. Després del repic de campanes, alguns camions i altres vehicles, com ens indica Ramon Batalla (2012), varen enfocar amb els seus fanals el teatre dantesc de la zona arrassada al costat de la riera, i moltes persones es van adonar aleshores de la magnitud de la catàstrofe.  

Aquella mateixa nit es varen formar des de l'ajuntament diverses comissions, com apunta Núria De Espinosa: una d'habitatge i allotjament, a càrrec del primer tinent d'alcalde Ramon Farran; una altra de mobilització de persones, vehicles i material encapçalada pel regidor Josep Marcet i el segon tinent d'alcalde Joan Vila; la de distribució de roba, queviures i medicament, de la qual eren responsables M., del Rasario Pujalte, de la Sección Femenina, i el regidor Joan Mas; la d'estadística dels morts, damnificats i avaluació de danys materials, adjudicades al regidor Antoni Cahís, i finalment, els serveis sanitaris, dels quals se'n va fer càrrec el Dr. Pascual Giner.

El dia desprès: buscant entre les restes destrossades.
Foto: autoria desconeguda/Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Les primeres hores només es van poder atendre ferits a centres de socors improvisats: l'Ajuntament, la Biblioteca Popular, el local de Falange, l'estació de trens i el Casino, bàsicament. Metges, infermeres i farmacèutics del poble es van posar en acció. De fet, moltes persones voluntàries també volgueren aportar la seva ajuda. 

L'Ajuntament va organitzar un dispensari al saló de plens amb matalassos i es varen poder atendre uns 50 ferits. Sota el comandament del Dr. Giner, era atès pels metges Batanero, Velasco, Blanco i Cándido, i també per la infermera Maria Rusiñol. Un farmacèutic que va voler dirigir-se a Barcelona a la recerca de sèrum per als ferits va ser encarregat per l'alcalde Rufé que aprofités per avisar el Govern Civil de la catàstrofe, però sembla que no va trobar cap persona que l'atengués. Els doctors Velasco i Blanco (segons testimoni del Dr. Giner) van dirigir-se a explorar la carretera que anava a Molins de Rei i posteriorment un grup format per Giner i Velasco i dues persones més van recòrrer els marges de la riera amb llinternes de mà i una farmaciola d'urgència per tal de cercar supervivents. A l'Ajuntament també es va fer una llista amb totes les persones ferides que anaven arribant, amb les que havien perdut familiars i amb les que havien perdut totes les seves pertinences. Els ferits més greus eren traslladats a l'Hospital clínic, mentre que els cadàvers que es trobaven eren tramesos directament al cementiri municipal (el primer es va trobar al carrer de Santa Llúcia).

Les tasques d'identificació de les víctimes.
Foto: Josep Feliubadaló (Arxiu Roset/Arxiu Municipal de Rubí)

No obstant, sembla que fou el Casino Espanyol el lloc que va acollir els primers supervivents, uns 26. El matrimoni que atenia el bar, format per Vicenç Rizo i Esperança Bernabé, van treure mantes i llits perquè poguessin dormir, i posteriorment fou el Casino el centre que centralitzaria tota l'ajuda material procedent de l'exterior. 

Al Casino Espanyol s'atengueren molts supervivents.
Foto: Reportatges Sabadell (Vicenç Rizo/Arxiu Municipal de Rubí)

Ja el dia després, quan molta més gent de Rubí es va adonar de la gravetat d'allò que havia succeït, es continuà la tasca iniciada la nit anterior: els homes formaven brigades per anar a recuperar cadàvers, mentre que les dones s'encarregarien de recollir i repartir menjar i roba tant a damnificats com a voluntaris. S'iniciaria aleshores l'arribada de l'ajuda exterior, iniciada per la gran campanya mediàtica de Ràdio Barcelona, de la qual ja vam parlar fa un temps en aquest blog. 

Finalment, us adjuntem el video que es va fer des de Mir i Gràcia, sobre la rierada:

Bibliografia

- AAVV: Les dones i la rierada, Ajuntament de Rubí, 2006.

- Batalla, R., 2012: "Conseqüències polítiques de les inundacions de 1962. La reacció popular i governamental a partir del cas de Rubí", Butlletí, 58, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 2012, p. 47-72.

- De Espinosa, N., 2012: La catástrofe que marcó un pueblo, PR Ediciones.

- Moreno, M.; Pons, G., i Ruiz, C., 2001: Rierada de Rubí de 1962, Premi de Recerca Miquel Segura, 1, Ajuntament de Rubí.

- Vilalta, J., 2021: "El Casino Espanyol, lloc d'acollida dels supervivents de la rierada, 1962", Tot Rubí. 16 de febrer de 2021.

L'església de Sant Pere de Rubí en època medieval

Ja vam oferir fa bastant temps una visió general del temple de Sant Pere de Rubí en aquest blog. Ens centrarem aquesta vegada en ressenyar la seva evolució al llarg dels segles de l'edat mitjana, quan es convertiria en el nucli aglutinador de la comunitat humana que donaria lloc a l'actual Rubí.

Situada al centre de l'actual població, s'ha constatat que l'església fou consagrada un 28 de febrer, però no sabem de quin any. La referència documental més antiga és del 25 de juny de 986 i es tracta d'una venda de terres amb cases i hort situades al terme d'Aqualonga (l'actual Valldoreix) al costat de Sancti Petri inre Rubio. Josep Serra ens aporta una altra referència, del dia següent, el 26 de juny, relativa a la mateixa transacció. i on se l'anomena Sancti Petri in Resubio. Possiblement es tracta del mateix document erròniament datat per Serra, on fa una altra lectura de les paraules inre Rubio. 

Reproducció de l'església de Sant Pere de Rubí al segle XI.
YouTube del Centre d'Estudis Rubinencs

Per altra banda, el 996 s'esmenta el temple com a eclesiam S. Petri en un plet que va tenir lloc al seu interior i on es debatia sobre la possesió d'un molí i l'ús de les aigües del torrent de Xercavins. Va ser promogut per l'abat Ot, del monestir de Sant Cugat del Vallés, que tenia moltes possessions a l'actual terme de Rubí. En aquells temps, finals del segle X, l'església ja configurava un terme parroquial, al marge dels termes dels castra situats a la zona, que també tenien la seva jurisdicció territorial. En un document de 1047, concretament l'acta de consagració de l'església de Valldoreix, ja s'esmenta com a ecclesiam Sancti Petri Ribi Rubei ("Sant Pere del Riu Vermell"); el 1049, com a Sancti Petri de Rio Rubio (Merino, 1983), i el 1155 s'esmenta la parrochia de Rivo Rubeo en un establiment que l'abat de Sant Cugat va efectuar en favor de Guillem Berenguer (Moro, 1991).

Façana de ponent de l'església el 1918. Foto: Josep Salvany

No obstant, l'església de Sant Pere és més antiga, atès que sembla ser que ja existia al mateix lloc un temple preromànic i, molt possiblement, encara més reculat al temps (parlem potser dels segles IV i V), un recinte sagrat paleocristià (del qual procedirien algunes restes trobades a l'entorn de la plaça i aprofitades en la reconstrucció del finestral romànic de la façana de ponent), que pertanyeria a la gran vil·la romana que ocupava el que ara és el centre històric de la ciutat. Aquest temple dels segles IX i X no era pas de dimensions petites (Margenat, 1985). De fet, segons les restes de fonaments que es van trobar a les obres efectuades el 1927, corresponents als murs laterals nord i sud (aquest molt més gruixut que el nord), tindria una façana d'uns 10 m d'ample i la llargària de l'edifici seria d'uns 18 m com a mínim.  Potser comptava amb una volta de canó a l'interior. Aquestes dimensions, que no són gens típiques d'una ermita o església rural, fan pensar que ja hi hauria un veïnat força important al redós del temple durant aquests segles.

Possible aspecte del temple al segle IX, segons F. Margenat.
Dibuix: Raúl Ferreira

El 985 la violenta incursió de les tropes musulmanes d'Al-Mansur afectarem molt el temple, del qual tenim poques dades sobre quin aspecte hauria de tenir abans d'aquella data. Al segle XI, després d'haver-se refet i quan era una construcció plenament romànica, segons alguns estudiosos (com A. Moro), tindria planta en forma de creu llatina amb un absis de planta quadrangular, i possiblement disposava d'un campanar de cadireta a la teulada. L'interior estaria decorat amb pintures murals a les parets de les quals no s'ha conservat cap a causa de les remodelacions efectuades durant els segles de vida del temple parroquial.

Tot i això, encara conservem una part molt antiga de l'església de Sant Pere de Rubí, d'aquella època del romànic, i és la façana de ponent, resultat de la reconstrucció del temple que es va fer a inicis del segle XI,  després de l'atac d'Al-Mansur, quan es va enderrocar l'edifici anterior per bastir un de nou i més gran. En aquesta façana, plenament romànica, podem veure les arquacions cegues en estil llombard a la part superior i, especialment, el finestral de dos ulls, fet amb elements reaprofitats del temple o temples anteriors. Hi podem constatar, de dalt a baix, les dovelles de l'anterior finestral d'abans d'Al-Mansur, que segons F. Margenat (1995) podria haver estat de tres obertures i dues columnetes; una imposta amb decoració zoomòrfica (un ocell o bé un aligot) a la part posterior del qual trobem una composició de cargolins i línies ondulades (tot amb motius vegetals) i que, segons M. A. Jorba (1989), és una peça de l'art romànic dels segles XI o XII que per tant seria coetània a l'elaboració del finestral; un capitell amb una rústica creu antropomorfa del segle X (que va ser adoptada com a logo per al Mil·lenari de Rubí el 1986); una columneta de marbre d'època paleocristiana (potser del suposat edifici de culte existent als segles V i VI), i un capitell invertit de dos graons també del segle X (segons M. A. Jorba) com a base de la columna que separa les dues obertures. Per altra banda, la porta de la façana de ponent, que no disposa del típic timpà que caracteriza aquestes obertures, és, segons A. Moro (1991), de la segona meitat del segle XIII, i en ella hem de destacar els capitells de les columnetes laterals, decorats amb fulles d'acant estilitzades. A la paret interior d'aquesta porta es varen trobar les restes d'un arc que possiblement formaria part de la del segle XI. També, pel que fa a les parets laterals del temple,  en unes obres de restauració efectuades el 1948 es van descobrir les arcuacions cegues llombardes típiques del romànic del temps, que no es limitarien, per tant, a la façana occidental.

Finestral de la façana de ponent.
Font: enciclopedia.cat

També podem observar, especialment al campanar, construït en torn al 1500, elements d'època romànica o fins i tot més antics, com diversos capitells d'estil corinti molt possiblement del segle X que serien interessants d'estudiar, o el que podria ser una mènsula o un permòdol (element de pedra que sobresurt de la paret per sostenir bigues o altres estructures), entre dues finestres de la part superior del cloquer. Al Museu de Rubí es conserva un d'aquests capitells apareguts a les obres de restauració del campanar del 2013.

Capitell trobat a les obres de rehabilitació de 2013. 
Foto: Jordi Vilalta

Les capelles laterals de l'església s'afegirien després de l'edat mitjana, al llarg dels segles corresponents a l'edat moderna.

El primer rector conegut de la parròquia del qual sabem l'any concret va ser un cert Guillem, esmentat l'any 1154, però potser és més antic el Rodoard que va deixar el seu nom esgrafiat sobre un fris romà de marbre que els nostres avantpassats medievals trobaren i conservaren probablement com a element de suport de l'altar de l'església (Margenat, 1995). La inscripció resa Rodoardus Pbr. Ermes [...] i possiblement faci referència també a Ermessenda, comtessa de Barcelona. Possiblement en aquella època, que podríem situar a la primera meitat del segle XI, aquesta dona, esposa del comte de Barcelona, al qual pertanyia Rubí, va signar una acta de consagració de la qual la inscripció és testimoni escrit.

Fragment de cornisa romana on figura el grafit de Rodoardus.
Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

L'església de Sant Pere de Rubí també tenia els seus dominis com a senyor feudal que era, igual com tenien possessions a Rubí el castell, el monestir de Sant Cugat i fins i tot la catedral de Barcelona. El rector de Sant Pere era tota una autoritat. De fet, com apunta Ollé (1986) era l'ùnica persona de la comunitat que sabia escriure i també el seu conductor espiritual, de tal manera que era ell qui redactava els testaments dels pagesos del terme. De fet comptem amb diversos documents referents a llegats d'altres prohoms de Rubí que deixaven diners a l'església i que volien que el seu cos fos sepultat a la seva necròpolis. Així, el 1080 apareix a la documentació el testament de Ramon Seniofred, senyor del terme de Rubí, en el qual va donar, entre molts altres llegats, una peça de terra al temple parroquial. Guillem de Xercavins, en el testament que va fer el 1172 deixava "son cos" i un alou o peça de terra, entre altres béns, al temple parroquial. Del 1176 data un altre testament, d'una dona anomenada Subirana, que va deixar 12 sous a l'església de s. Petri Ro Rubio, i al segle XIII (on per cert es constata l'existència dins l'església d'un altar dedicat a Santa Maria), Berenguer de Vilaroc, el 1213, deixa uns diners pel manteniment del temple, com també faria Berenguer de Rubí (propietari de l'actual castell) el 1253, quan llegà 20 sous a l'església i a laltar de Santa Maria.

Insertem aquí el video que va elaborar el Centre d'Estudis Rubinencs el 2021 i on es fa un resum de la història del temple de Sant Pere al segle XI i s'ofereix una reconstrucció del temple elaborada per Àngel Vicente amb l'assessorament històric d'Antonio Moro i Jordi Vilalta:

Finalment, hem de dir que a l'època medieval, al menys des del s. X i fins mitjans del segle XIX el cementiri dels habitants del terme es trobava al costat del temple parroquial, a l'actual plaça del Dr. Guardiet. Però no ens estendrem en aquesta entrada en tractar d'aquest tema i remetem al lector/a al lloc corresponent.

Bibliografia

- Jorba, M. A., 1989: "El finestral pre-romànic de l'església de Sant Pere de Rubí", XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, vol. I, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, p. 163-170. 

- Margenat, F., 1982: "Índex dels documents històrics de Rubí, ss. IX-X", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 129-134.

- Margenat, F., 1985: "Els orígens de la parròquia de Sant Pere (3ª part)", Butlletí, 18, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1985, p. 54-64.

- Margenat, F., 1995: "Rubí a l'època alt medieval", Butlletí, 39, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 297-308.

- Merino, J. M,, 1983: "Sant Pere de Rubí a través e la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII", Butlletí, 10, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 1982, p. 191-210.

- Moro, A., 1991: "Sant Pere de Rubí", Catalunya romànica. XVIII. El Vallès occidental. El Vallès oriental, Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

- Ollé, J., 1986: "Rubí medieval. Segles X-XV", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 57-86.

- Vilalta, J., 1985: "Documents mil·lenaris de Rubí",  Butlletí, 17, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 1985, p. 2-4.

Esclaus al Rubí d'època romana (segles I - II dC)

L'economia romana, especialment pel que fa a l'època compresa entre els segles II aC i el I dC, va tenir com a fonament bàsic l'explotació de grans masses d'esclaus, encara que a partir del segle II de la nostra era ja es va estancar i van començar a adquirir importància altres sistemes alternatius com ara el colonat, que ja es practicava des de feia temps al nord d'Àfrica.

Els esclaus procedien de tres fonts: les conquestes territorials de l'època de la República romana i el primer imperi, és a dir, presoners de guerra; el comerç (adquisició de ma d'obra servil als mercats) i la reproducció dels esclaus mateixos (el fill d'una dona esclava passava a ser automàticament propietat de l'amo d'aquella). 

Esclaus treballant a una vil·la romana.
Il·lustració extreta de domus-romana.blogspot.com 

A més, no tots eren estangers, sinó que cal tenir en compte que alguns indigents es venien a sí mateixos, i a més també existia l'esclavitud per deutes.

Els esclaus podient disposar d'un peculium, és a dir, d'uns estalvis propis amb els quals algun dia comprarien la seva llibertat (i passarien a ser lliberts).

A les províncies occidentals de l'imperi, com és el cas d'Hispània, sembla ser que el mode de producció esclavista no estaria tan desenvolupat com a Itàlia i potser hi hauria una major integració entre l'artesanat urbà (composat de persones lliures) i agricultura (Pucci, 1981).

Els esclaus de les explotacions rurals o uillae es dedicarien a labors agrícoles o a treballar a la indústria de la terrissa, bàsicament en la producció de recipients amfòrics. En àrees com l'actual terme de Rubí, on no existien grans fundi o extensions de terres d'un sol propietari i els esclaus treballaven en finques petites, el seus status de vida no es diferenciaria molt de la població lliure amb pocs recursos. Aquest fenòmen encara seria més patent als segles del baix imperi, quan esclaus i lliures pobres cada vegada tenien condicions més similars.

No tots els esclaus agrícoles feien feines dures. Sabem per les fonts que alguns administraven les propietats dels seus amos absents (com els masovers de les masies modernes). Eren els uilici, que en la majoria dels casos eren lliberts, no obstant.

Moltes d'aquestes persones tenien noms grecs i orientals que eren els que normalment imposaven els seus amos. Sembla que un 50% de cognoms grecs a Hispània pertanyen a lliberts o a esclaus (Blázquez, 1978). A Rubí tenim el cas de Chares i Irineu, apareguts en una ara o altar trobada a ca n'Oriol, dedicat al déu indígena B(...), que podria ser Bel. El monument és de gres de can Fatjó i presenta una concavitat a la part superior (foculus) amb una inscripció en una de les seves cares, que resa:

B(...) D(eo) V(otum) S(oluerunt) L(ibentes)

[M(erito)]

[C]HARES E[T]

[I]RIN(A)EUS

Segons Fabre, Mayer i Rodà (1982), la traducció seria la següent:

"Al Déu B(...) han complert de bon grat i justament el seu vot Chares i Irineu"

Ara trobada a ca n'Oriol amb la inscripció de Chares i Irineu.
Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Isabel Rodà en un article publicat el 2004, va apuntar la possibilitat que en comptes de dues persones pogués ser una sola que s'anomenaria Chares Irineu.

L'altar, molt possiblement estaria dedicat al déu Bel, indígena i d'arrel cèltica. Aixó ens permet veure com aquest individu o individus donaven culte a unes divinitats no romanes i que podrien haver procedit de les Gàl·lies.

Així doncs, al Rubí dels dos primers segles de la nostra era tenim constatada la presència d'esclaus, que treballaven a les nombroses uillae que eren escampades pel nostre actual terme municipal.

Bibliografia

- Alföldy, G., 1987: Historia social de Roma, Alianza Universidad, Madrid.

- Fabre, G.; Mayer, M, i Rodà, I, 1982: "Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns", Butlletí, 5, Rubí, juny de 1982, p. 81-104.

- Finley, M. I., 1978: La economía de la Antigüedad, Fondo de Cultura Económica, Mèxic-Madrid-Buenos Aires.

- García Herranz, C., et altri: García Herranz, C.; Jorba, M. A.; Prieto, J., i Puig, R. M., 1986: "Rubí antic: Prehistòria-segle X", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 17-56.

- Mangas, J.,1988: La Roma imperial, Historias del Viejo Mundo, 13, Historia 16, Madrid.

- Nicolet, C., 1982: Roma y la conquista del mundo mediterráneo 264-27 a. de J.C I/Las estructuras de la Italia romana, ed. Labor, Barcelona.

- Pucci, G., 1981: "La ceramica italica (terra sigillata)", a Società romana e produzione schiavistica. II. Merci, mercati e scambi nel Mediterraneo, Laterza, Bari, p. 99-121.

- Rodà, I., 2004: "Valoració de l'epigrafia romana de Rubí: notícies d'un nou fragment", Identitats de Rubí, 3, Castell-Ecomuseu urbà, Rubí, p. 21-29.