La fàbrica de "les Fonts" a l'Escardívol durant el segle XIX

Fa uns anys, en una entrada en aquest blog vam exposar unes línies generals de la trajectòria històrica de la fàbrica tèxtil que va néixer amb el nom de "les Fonts", va evolucionar a "la Pelleria" per passar després a ser la fàbrica Arch, posteriroment "Rubí Industrial" i finalment les naus actuals de l'Escardívol, on des de fa bastants mesos s'hi efectuen orbres de rehabilitació. 

Aquí exposarem amb una mica més de detall les vicissituds d'aquesta indústria al llarg del segle XIX, un segle que, a partir del seu primer terç va veure la implantació gradual dels primers establiments fabrils a Rubí que estarien dedicats al tèxtil i que aprofitaven les aigües de la riera de Rubí, convenientment canalitzades en alguns casos.

Foto de 1917 on es pot veure la Pelleria. Autor: Arnau Izard.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. 
No tenim imatges de la fàbrica del segle XIX.

El 9 de desembre de 1834, Pere i Josep Ambrós (pare i fill), que eren els amos de la masia de can Xercavins i posseidors també de les terres que ara estan ocupades per les naus de l'Escardívol, atorgaren un establiment a Narcís Menard, emprenedor procedent de Girona que s'havia instal·lat a Rubí en aquell temps i que el mateix any 1834 havia adquirit de l'Ajuntament de Rubí el dret d'utilitzar les aigües de la riera. El terreny abastava una quartera, sis quartans i mig picotí, és a dir, uns 9.400 m2, i era situat a la part nord dels horts de l'Escardívol, al lloc que era anomenat "les Fonts". El projecte era construir un establiment fabril, dedicat a torçar seda i tenyir-la, que seria edificat entre els anys 1836 i 1837 a càrrec de la societat Menard i Vall, formada per Narcís Menard i Josep Vall, que seria la propietària de l'edifici. Va tenir un cost total de 36.727 lliures, 4.454 d'elles destinades a l'adquisició d'una màquina de vapor. Aquesta societat també va adequar la resclosa de la font del Bullidor per tal de recollir l'aigua de la riera i del torrent de can Ramoneda i d'aquesta manera conduir més reserves hídriques cap a la fàbrica. I així van aparèixer les "basses de la Seda". El fet és que durant tot el segle XIX a l'estiu la força motriu de a fàbrica seria l'aigua de la riera, que alimentava un motor hidràulic, mentre que a l'hivern (o quan eventualment no hi havia aigua) era el vapor la font d'energia de la indústria.

Retrat atribuït amb molts dubtes a Narcís Menard
i que es conserva al fons del Museu de Rubí. Foto: FMBR

L'establiment de les Fonts seria arrendat en un principi a una companyia fundada el 1836 i formada per Pau Galí, Francesc Espalter, Pere Gil, Josep Aranyó, Pere Nolasc Vall, Ramon Jover i Narcís Menard mateix ("Pedro Nolasco Vall y Compañía"), que donaria feina a 125 noies (la mà d'obra tèxtil era quasi totalment femenina en aquells temps) i comptaria amb 29 màquines de torçar seda i 4.000 devanadores. A més, el 1838 va adquirir prop de la riera 7 quarteres (uns 17.200 m2), una extensió quasi el doble que ocupava el terreny de la fàbrica.

La societat arrendadora de Narcís Menard i Josep Vall comptaria, a més de la situada al paratge de les Fonts, amb un altre establiment edificat entre 1837 i 1840 a terrenys de ca n'Alzamora, que en aquella època pertanyia al terme de Sant Cugat i que amb el temps esdevindria l'anomenat "Vapor Vell". 

El 1846 la societat de Pere Nolasc Vall i companyia es va disoldre i l'any següent es va constituir la societat "Vall, Espalter y Compañía", també dedicada al filat de seda, però afegint a més el cotó, la lana i l'estam. Aquesta nova societat, sense la presència de Narcís Menard, gestionaria la fàbrica de l'Escardívol, mentre que Menard, en canvi, es va quedar, ja des de l'any anterior, amb la situada a ca n'Alzamora.

Hi hagué alguns intents de Menard d'instal·lar una nova fàbrica prop de la riera el 1851 associant-se amb  P. N. Vall i cert Ignasi Ramon, però es va endeutar i el projecte no va reeixir.

Detall del planell del cadastre de 1855 on apareix
l'edifici de la "fàbrica de seda" i on es pot veure que 
les terres eren dels amos de can Xercavins i que el lloc
on s'ubicava la indústria estava a nom de J. Espalter, un
dels socis de la companyia en aquell temps.

Als anys 70, "Vall, Espalter y Compañía" seria substituïda per una altra anomenada "Garrigosa y Compañia", formada per Francesc Espalter i en Garrigosa, que ocuparen 180 persones a les instal·lacions fabrils. El 1874 es torçaven cada setmana entre 400 i 500 lliures de seda, però segons la documentació de l'època tenien problemes de mà d'obra, atès que les altres fàbriques que s'havien anat creant a Rubí pagaven més al personal obrer.

Finalment, el 1888 l'empresa va ser venuda a Pere Ribas Oliart per 40.000 pessetes. El nou propietari la va transformar en l'anomenada popularment "Pelleria", ja que a partir d'aquell moment es dedicaria al curtit de pells i el tractament i selecció de la llana. De fet, el 1890, segons consta a la matrícula de contribució industraila, posseïa un conjunt de cisternes per curtir pells amb una capacitat de 10 m3. 

Pere Ribas i la seva família. Arxiu Ribas.

L'actual edifici de les naus de l'Escardívol presenta l'estructura bàsica de les reformes que hi va efectuar l'arquitecte Lluis Muncunill el 1923, entre les quals destaca el bastiment de la xemeneia, per la qual cosa tenim poques dades de l'aspecte de la fàbrica al segle XIX.

Bibliografia

- AAVV, 1993: Rubí a l'abast.1.Ciències socials, Ajuntament de Rubí.

- Parras, J., 1998a: "La industrialització de Rubí al segle XIX", Butlletí, 42, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p, 29-38.

- Parras, J., 1998b: "Narcís Menard (1805-1870)", Butlletí, 42, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 65-66.

- Puigventós, E., 2017: Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Ajuntament de Rubí. 

Lluís Armengol, l'acalde que no va voler ser-ho

La breu legislatura de Miquel Casanovas al Rubí nascut de les sendres de la guerra civil acabà amb la seva destitució, el 2 d'agost de 1940 a causa de la pressió de la Falange local. En aquells temps existia una "guerra freda" entre els sectors tradicionalment monàrquics i conservadors (als quals Casanovas era adscrit) i el falangisme més radical i revanxista i a Rubí aquesta dicotomia, durant el transcurs dels primers mandats municipals del nou règim es mostrà particularment punyent, fins arribar en certs moments a episodis de violència.

Lluís Armengol Abelló, nascut el 1897, d'ideologia catòlica i dretana, responsable de la sucursal del Banc Comercial de Terrassa a Rubí des de 1933, i perseguit durant la guerra civil per les seves idees, seria la persona triada com a nou alcalde per la Comissió Gestora formada aquell 2 d'agost, en la qual es va llegir un comunicat del governador civil (autoritat que nomenava els alcaldes de la província) en el qual es procedia a formar un nou Ajuntament. Encapçalat per Armengol, els falangistes Francesc Puig Saló i Luis Iglesia en serien els nous tinents d'alcalde. Els altres membres foren els industrials Joan Arch, Quirze Pons i Josep Aguilera; els propietaris agrícoles Pere Ambrós (de can Xercavins) i Josep Rabasa; el delegat local d'excombatents Gabriel Sánchez, i, finalment, Santiago Majoral i Antoni Cornella.

Lluís Armengol. Autoria desconeguda.
Fons Marroyo

Armengol, igual que l'alcalde Casanovas i altres que vindrien després (Fortino i Rufé), pertanyien a la branca dretana i conservadora que no veia amb bons ulls el radicalisme falangista. I precisament dins el nou ajuntament sorgit de la victòria "nacional" eren els camises blaves qui tenien la majoria i detentaven els mecanismes de poder.

Així doncs, no sembla gens estrany que, al poc temps de ser nomenat màxima autoritat municipal, tres mesos concretament, Armengol presentés la seva dimissió amb l'excusa d'un imminent trasllat a la ciutat comtal per raons de feina. Aquesta decisió va ser acceptada per tots els regidors, llevat del regidor Santiago Majoral i del Govern Civil.

Per tant, aquest alcalde que no volia ser-ho va haver d'aguantar una mica més en el seu càrrec fins que l'abril de 1941 va deixar definitivament l'Ajuntament per després marxar a Barcelona el 9 de maig del mateix any. El darrer ple on Armengol va signar com a alcalde havia estat el corresponent al 28 de març de 1941.

Edifici de l'Ajuntament a mitjans segle passat. Postal Bellmon

Un dels moments de tensió, entre altres, que van tenir lloc durant el seu mandat (com ens explica E. Puigventós) va ser el seu vot en contra d'una resolució municipal contra l'alcalde Miquel Casanovas, que va ser acusat de malversació de fons.

El successor de Lluís Armengol fou Luis Iglesias, un recalcitrant falangista que seria "alcalde accidental" fins el 20 de març de 1942 i que regiria l'Ajuntament fins el 1949.

El protagonista de la nostra entrada, l'alcalde que no va voler ser-ho, va tornar a la seva activitat professional i moriria l'any 1971.

Bibliografia

- AAV, 2001: Rubinencs del segle XX, Grup Fotogràfic "El Gra", Rubí.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", Aproximació a la Història de Rubí, p. 220-280.

 - Puigventós, E., 2014: "Un primer alcalde breu, a Rubí, per poc franquista", Vallesos, 7, primavera-tardor de 2014.

- Puigventós, E., 2017: "Els primers alcaldes franquistes: Casanovas, Armengol i Iglesias (1939-1949)", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 68, juny de 2017, p. 2-15.

La nit de la rierada: les primeres reaccions de solidaritat a Rubí

Aquest any 2022 es compleixen 60 anys d'una catàstrofe que va marcar la història de la ciutat durant la segona meitat del segle XX. Malgrat el temps transcorregut encara avui en dia moltes persones recorden amb tristor molts detalls d'aquells dies i fins i tot cada 25 de setembre es fa un acte institucional en honor de les víctimes. 

Aquella nit es va demostrar com la gent, en sobrevenir algun fet tràgic i proper, dóna allò millor de sí per ajudar, i més quan són els teus veïns, els teus convilatans, els afectats. És un instint que ens mou a no restar aturats quan algú necessita ajuda al nostre costat.

El dia després: l'aigua encara baixa amb força davant el Vapor Nou.
Foto: llibre L'Abans

Durant la nit del 25 de setembre de 1962, com molts de vosaltres sabreu, entre les 10 i les 11 una forta tromba d'aigua procedent de la riera de les Arenes va arrassar el barri de l'Escardívol i part del de Can Fatjó provocant centenars de víctimes. 

Mentre el corrent d'aigua s'enduia els humils habitatges molts testimonis que vivien prop de la riera pogueren veure (amb la llum dels llampecs) i sentir les persones que demanaven auxili enfilades a les teulades dels seus habitatges. Molta gent intentà salvar-se com va poder; alguns familiars i amics els llençaren cordes per tal d'agafar-s'hi i salvar-se de l'embat de les aigües, com explica, per exemple la supervivent Josefa Linares.

Zona devastada al nord de l'Escardívol.
Foto: Arxiu Nacional de Catalunya

Instants després de la tragèdia, es va produí la reacció immediata de molts rubinencs i rubinenques, que sortiren al carrer intentant donar ajuda als supervivents. Els carrers eren plens de gent que deambulaven plorant per haver perdut les cases i els familiars. Alguns d'ells foren acollits en cases particulars i els varen intentar calmar-los, però moltes vegades en va. Altres es dirigien cap a l'Ajuntament o altres llocs buscant alguna ajuda.

La frase que més corria entre la gent que no dormia i va sortir de casa per esbrinar allò que havia succeït era "A l'Escardívol no queda res!"  A més, tota la vila era a les fosques; no hi havia electricitat ni telèfon; Rubí estava incomunicat amb l'exterior. 

Zona arrassada per la rierada, segons mir-gracia.cat

Immediatament es va mobilitzar l'alcalde Miquel Rufé, que de seguida va anar a l'església de Sant Pere per ordenar que les campanes toquessin a sometent. Es va posar en marxa tot el consistori, així com el cap de la Guàrdia Civil i el rector. Després del repic de campanes, alguns camions i altres vehicles, com ens indica Ramon Batalla (2012), varen enfocar amb els seus fanals el teatre dantesc de la zona arrassada al costat de la riera, i moltes persones es van adonar aleshores de la magnitud de la catàstrofe.  

Aquella mateixa nit es varen formar des de l'ajuntament diverses comissions, com apunta Núria De Espinosa: una d'habitatge i allotjament, a càrrec del primer tinent d'alcalde Ramon Farran; una altra de mobilització de persones, vehicles i material encapçalada pel regidor Josep Marcet i el segon tinent d'alcalde Joan Vila; la de distribució de roba, queviures i medicament, de la qual eren responsables M., del Rasario Pujalte, de la Sección Femenina, i el regidor Joan Mas; la d'estadística dels morts, damnificats i avaluació de danys materials, adjudicades al regidor Antoni Cahís, i finalment, els serveis sanitaris, dels quals se'n va fer càrrec el Dr. Pascual Giner.

El dia desprès: buscant entre les restes destrossades.
Foto: autoria desconeguda/Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Les primeres hores només es van poder atendre ferits a centres de socors improvisats: l'Ajuntament, la Biblioteca Popular, el local de Falange, l'estació de trens i el Casino, bàsicament. Metges, infermeres i farmacèutics del poble es van posar en acció. De fet, moltes persones voluntàries també volgueren aportar la seva ajuda. 

L'Ajuntament va organitzar un dispensari al saló de plens amb matalassos i es varen poder atendre uns 50 ferits. Sota el comandament del Dr. Giner, era atès pels metges Batanero, Velasco, Blanco i Cándido, i també per la infermera Maria Rusiñol. Un farmacèutic que va voler dirigir-se a Barcelona a la recerca de sèrum per als ferits va ser encarregat per l'alcalde Rufé que aprofités per avisar el Govern Civil de la catàstrofe, però sembla que no va trobar cap persona que l'atengués. Els doctors Velasco i Blanco (segons testimoni del Dr. Giner) van dirigir-se a explorar la carretera que anava a Molins de Rei i posteriorment un grup format per Giner i Velasco i dues persones més van recòrrer els marges de la riera amb llinternes de mà i una farmaciola d'urgència per tal de cercar supervivents. A l'Ajuntament també es va fer una llista amb totes les persones ferides que anaven arribant, amb les que havien perdut familiars i amb les que havien perdut totes les seves pertinences. Els ferits més greus eren traslladats a l'Hospital clínic, mentre que els cadàvers que es trobaven eren tramesos directament al cementiri municipal (el primer es va trobar al carrer de Santa Llúcia).

Les tasques d'identificació de les víctimes.
Foto: Josep Feliubadaló (Arxiu Roset/Arxiu Municipal de Rubí)

No obstant, sembla que fou el Casino Espanyol el lloc que va acollir els primers supervivents, uns 26. El matrimoni que atenia el bar, format per Vicenç Rizo i Esperança Bernabé, van treure mantes i llits perquè poguessin dormir, i posteriorment fou el Casino el centre que centralitzaria tota l'ajuda material procedent de l'exterior. 

Al Casino Espanyol s'atengueren molts supervivents.
Foto: Reportatges Sabadell (Vicenç Rizo/Arxiu Municipal de Rubí)

Ja el dia després, quan molta més gent de Rubí es va adonar de la gravetat d'allò que havia succeït, es continuà la tasca iniciada la nit anterior: els homes formaven brigades per anar a recuperar cadàvers, mentre que les dones s'encarregarien de recollir i repartir menjar i roba tant a damnificats com a voluntaris. S'iniciaria aleshores l'arribada de l'ajuda exterior, iniciada per la gran campanya mediàtica de Ràdio Barcelona, de la qual ja vam parlar fa un temps en aquest blog. 

Finalment, us adjuntem el video que es va fer des de Mir i Gràcia, sobre la rierada:

Bibliografia

- AAVV: Les dones i la rierada, Ajuntament de Rubí, 2006.

- Batalla, R., 2012: "Conseqüències polítiques de les inundacions de 1962. La reacció popular i governamental a partir del cas de Rubí", Butlletí, 58, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 2012, p. 47-72.

- De Espinosa, N., 2012: La catástrofe que marcó un pueblo, PR Ediciones.

- Moreno, M.; Pons, G., i Ruiz, C., 2001: Rierada de Rubí de 1962, Premi de Recerca Miquel Segura, 1, Ajuntament de Rubí.

- Vilalta, J., 2021: "El Casino Espanyol, lloc d'acollida dels supervivents de la rierada, 1962", Tot Rubí. 16 de febrer de 2021.

L'església de Sant Pere de Rubí en època medieval

Ja vam oferir fa bastant temps una visió general del temple de Sant Pere de Rubí en aquest blog. Ens centrarem aquesta vegada en ressenyar la seva evolució al llarg dels segles de l'edat mitjana, quan es convertiria en el nucli aglutinador de la comunitat humana que donaria lloc a l'actual Rubí.

Situada al centre de l'actual població, s'ha constatat que l'església fou consagrada un 28 de febrer, però no sabem de quin any. La referència documental més antiga és del 25 de juny de 986 i es tracta d'una venda de terres amb cases i hort situades al terme d'Aqualonga (l'actual Valldoreix) al costat de Sancti Petri inre Rubio. Josep Serra ens aporta una altra referència, del dia següent, el 26 de juny, relativa a la mateixa transacció. i on se l'anomena Sancti Petri in Resubio. Possiblement es tracta del mateix document erròniament datat per Serra, on fa una altra lectura de les paraules inre Rubio. 

Reproducció de l'església de Sant Pere de Rubí al segle XI.
YouTube del Centre d'Estudis Rubinencs

Per altra banda, el 996 s'esmenta el temple com a eclesiam S. Petri en un plet que va tenir lloc al seu interior i on es debatia sobre la possesió d'un molí i l'ús de les aigües del torrent de Xercavins. Va ser promogut per l'abat Ot, del monestir de Sant Cugat del Vallés, que tenia moltes possessions a l'actual terme de Rubí. En aquells temps, finals del segle X, l'església ja configurava un terme parroquial, al marge dels termes dels castra situats a la zona, que també tenien la seva jurisdicció territorial. En un document de 1047, concretament l'acta de consagració de l'església de Valldoreix, ja s'esmenta com a ecclesiam Sancti Petri Ribi Rubei ("Sant Pere del Riu Vermell"); el 1049, com a Sancti Petri de Rio Rubio (Merino, 1983), i el 1155 s'esmenta la parrochia de Rivo Rubeo en un establiment que l'abat de Sant Cugat va efectuar en favor de Guillem Berenguer (Moro, 1991).

Façana de ponent de l'església el 1918. Foto: Josep Salvany

No obstant, l'església de Sant Pere és més antiga, atès que sembla ser que ja existia al mateix lloc un temple preromànic i, molt possiblement, encara més reculat al temps (parlem potser dels segles IV i V), un recinte sagrat paleocristià (del qual procedirien algunes restes trobades a l'entorn de la plaça i aprofitades en la reconstrucció del finestral romànic de la façana de ponent), que pertanyeria a la gran vil·la romana que ocupava el que ara és el centre històric de la ciutat. Aquest temple dels segles IX i X no era pas de dimensions petites (Margenat, 1985). De fet, segons les restes de fonaments que es van trobar a les obres efectuades el 1927, corresponents als murs laterals nord i sud (aquest molt més gruixut que el nord), tindria una façana d'uns 10 m d'ample i la llargària de l'edifici seria d'uns 18 m com a mínim.  Potser comptava amb una volta de canó a l'interior. Aquestes dimensions, que no són gens típiques d'una ermita o església rural, fan pensar que ja hi hauria un veïnat força important al redós del temple durant aquests segles.

Possible aspecte del temple al segle IX, segons F. Margenat.
Dibuix: Raúl Ferreira

El 985 la violenta incursió de les tropes musulmanes d'Al-Mansur afectarem molt el temple, del qual tenim poques dades sobre quin aspecte hauria de tenir abans d'aquella data. Al segle XI, després d'haver-se refet i quan era una construcció plenament romànica, segons alguns estudiosos (com A. Moro), tindria planta en forma de creu llatina amb un absis de planta quadrangular, i possiblement disposava d'un campanar de cadireta a la teulada. L'interior estaria decorat amb pintures murals a les parets de les quals no s'ha conservat cap a causa de les remodelacions efectuades durant els segles de vida del temple parroquial.

Tot i això, encara conservem una part molt antiga de l'església de Sant Pere de Rubí, d'aquella època del romànic, i és la façana de ponent, resultat de la reconstrucció del temple que es va fer a inicis del segle XI,  després de l'atac d'Al-Mansur, quan es va enderrocar l'edifici anterior per bastir un de nou i més gran. En aquesta façana, plenament romànica, podem veure les arquacions cegues en estil llombard a la part superior i, especialment, el finestral de dos ulls, fet amb elements reaprofitats del temple o temples anteriors. Hi podem constatar, de dalt a baix, les dovelles de l'anterior finestral d'abans d'Al-Mansur, que segons F. Margenat (1995) podria haver estat de tres obertures i dues columnetes; una imposta amb decoració zoomòrfica (un ocell o bé un aligot) a la part posterior del qual trobem una composició de cargolins i línies ondulades (tot amb motius vegetals) i que, segons M. A. Jorba (1989), és una peça de l'art romànic dels segles XI o XII que per tant seria coetània a l'elaboració del finestral; un capitell amb una rústica creu antropomorfa del segle X (que va ser adoptada com a logo per al Mil·lenari de Rubí el 1986); una columneta de marbre d'època paleocristiana (potser del suposat edifici de culte existent als segles V i VI), i un capitell invertit de dos graons també del segle X (segons M. A. Jorba) com a base de la columna que separa les dues obertures. Per altra banda, la porta de la façana de ponent, que no disposa del típic timpà que caracteriza aquestes obertures, és, segons A. Moro (1991), de la segona meitat del segle XIII, i en ella hem de destacar els capitells de les columnetes laterals, decorats amb fulles d'acant estilitzades. A la paret interior d'aquesta porta es varen trobar les restes d'un arc que possiblement formaria part de la del segle XI. També, pel que fa a les parets laterals del temple,  en unes obres de restauració efectuades el 1948 es van descobrir les arcuacions cegues llombardes típiques del romànic del temps, que no es limitarien, per tant, a la façana occidental.

Finestral de la façana de ponent.
Font: enciclopedia.cat

També podem observar, especialment al campanar, construït en torn al 1500, elements d'època romànica o fins i tot més antics, com diversos capitells d'estil corinti molt possiblement del segle X que serien interessants d'estudiar, o el que podria ser una mènsula o un permòdol (element de pedra que sobresurt de la paret per sostenir bigues o altres estructures), entre dues finestres de la part superior del cloquer. Al Museu de Rubí es conserva un d'aquests capitells apareguts a les obres de restauració del campanar del 2013.

Capitell trobat a les obres de rehabilitació de 2013. 
Foto: Jordi Vilalta

Les capelles laterals de l'església s'afegirien després de l'edat mitjana, al llarg dels segles corresponents a l'edat moderna.

El primer rector conegut de la parròquia del qual sabem l'any concret va ser un cert Guillem, esmentat l'any 1154, però potser és més antic el Rodoard que va deixar el seu nom esgrafiat sobre un fris romà de marbre que els nostres avantpassats medievals trobaren i conservaren probablement com a element de suport de l'altar de l'església (Margenat, 1995). La inscripció resa Rodoardus Pbr. Ermes [...] i possiblement faci referència també a Ermessenda, comtessa de Barcelona. Possiblement en aquella època, que podríem situar a la primera meitat del segle XI, aquesta dona, esposa del comte de Barcelona, al qual pertanyia Rubí, va signar una acta de consagració de la qual la inscripció és testimoni escrit.

Fragment de cornisa romana on figura el grafit de Rodoardus.
Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

L'església de Sant Pere de Rubí també tenia els seus dominis com a senyor feudal que era, igual com tenien possessions a Rubí el castell, el monestir de Sant Cugat i fins i tot la catedral de Barcelona. El rector de Sant Pere era tota una autoritat. De fet, com apunta Ollé (1986) era l'ùnica persona de la comunitat que sabia escriure i també el seu conductor espiritual, de tal manera que era ell qui redactava els testaments dels pagesos del terme. De fet comptem amb diversos documents referents a llegats d'altres prohoms de Rubí que deixaven diners a l'església i que volien que el seu cos fos sepultat a la seva necròpolis. Així, el 1080 apareix a la documentació el testament de Ramon Seniofred, senyor del terme de Rubí, en el qual va donar, entre molts altres llegats, una peça de terra al temple parroquial. Guillem de Xercavins, en el testament que va fer el 1172 deixava "son cos" i un alou o peça de terra, entre altres béns, al temple parroquial. Del 1176 data un altre testament, d'una dona anomenada Subirana, que va deixar 12 sous a l'església de s. Petri Ro Rubio, i al segle XIII (on per cert es constata l'existència dins l'església d'un altar dedicat a Santa Maria), Berenguer de Vilaroc, el 1213, deixa uns diners pel manteniment del temple, com també faria Berenguer de Rubí (propietari de l'actual castell) el 1253, quan llegà 20 sous a l'església i a laltar de Santa Maria.

Insertem aquí el video que va elaborar el Centre d'Estudis Rubinencs el 2021 i on es fa un resum de la història del temple de Sant Pere al segle XI i s'ofereix una reconstrucció del temple elaborada per Àngel Vicente amb l'assessorament històric d'Antonio Moro i Jordi Vilalta:

Finalment, hem de dir que a l'època medieval, al menys des del s. X i fins mitjans del segle XIX el cementiri dels habitants del terme es trobava al costat del temple parroquial, a l'actual plaça del Dr. Guardiet. Però no ens estendrem en aquesta entrada en tractar d'aquest tema i remetem al lector/a al lloc corresponent.

Bibliografia

- Jorba, M. A., 1989: "El finestral pre-romànic de l'església de Sant Pere de Rubí", XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, vol. I, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, p. 163-170. 

- Margenat, F., 1982: "Índex dels documents històrics de Rubí, ss. IX-X", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 129-134.

- Margenat, F., 1985: "Els orígens de la parròquia de Sant Pere (3ª part)", Butlletí, 18, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1985, p. 54-64.

- Margenat, F., 1995: "Rubí a l'època alt medieval", Butlletí, 39, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 297-308.

- Merino, J. M,, 1983: "Sant Pere de Rubí a través e la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII", Butlletí, 10, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 1982, p. 191-210.

- Moro, A., 1991: "Sant Pere de Rubí", Catalunya romànica. XVIII. El Vallès occidental. El Vallès oriental, Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

- Ollé, J., 1986: "Rubí medieval. Segles X-XV", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 57-86.

- Vilalta, J., 1985: "Documents mil·lenaris de Rubí",  Butlletí, 17, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 1985, p. 2-4.

Esclaus al Rubí d'època romana (segles I - II dC)

L'economia romana, especialment pel que fa a l'època compresa entre els segles II aC i el I dC, va tenir com a fonament bàsic l'explotació de grans masses d'esclaus, encara que a partir del segle II de la nostra era ja es va estancar i van començar a adquirir importància altres sistemes alternatius com ara el colonat, que ja es practicava des de feia temps al nord d'Àfrica.

Els esclaus procedien de tres fonts: les conquestes territorials de l'època de la República romana i el primer imperi, és a dir, presoners de guerra; el comerç (adquisició de ma d'obra servil als mercats) i la reproducció dels esclaus mateixos (el fill d'una dona esclava passava a ser automàticament propietat de l'amo d'aquella). 

Esclaus treballant a una vil·la romana.
Il·lustració extreta de domus-romana.blogspot.com 

A més, no tots eren estangers, sinó que cal tenir en compte que alguns indigents es venien a sí mateixos, i a més també existia l'esclavitud per deutes.

Els esclaus podient disposar d'un peculium, és a dir, d'uns estalvis propis amb els quals algun dia comprarien la seva llibertat (i passarien a ser lliberts).

A les províncies occidentals de l'imperi, com és el cas d'Hispània, sembla ser que el mode de producció esclavista no estaria tan desenvolupat com a Itàlia i potser hi hauria una major integració entre l'artesanat urbà (composat de persones lliures) i agricultura (Pucci, 1981).

Els esclaus de les explotacions rurals o uillae es dedicarien a labors agrícoles o a treballar a la indústria de la terrissa, bàsicament en la producció de recipients amfòrics. En àrees com l'actual terme de Rubí, on no existien grans fundi o extensions de terres d'un sol propietari i els esclaus treballaven en finques petites, el seus status de vida no es diferenciaria molt de la població lliure amb pocs recursos. Aquest fenòmen encara seria més patent als segles del baix imperi, quan esclaus i lliures pobres cada vegada tenien condicions més similars.

No tots els esclaus agrícoles feien feines dures. Sabem per les fonts que alguns administraven les propietats dels seus amos absents (com els masovers de les masies modernes). Eren els uilici, que en la majoria dels casos eren lliberts, no obstant.

Moltes d'aquestes persones tenien noms grecs i orientals que eren els que normalment imposaven els seus amos. Sembla que un 50% de cognoms grecs a Hispània pertanyen a lliberts o a esclaus (Blázquez, 1978). A Rubí tenim el cas de Chares i Irineu, apareguts en una ara o altar trobada a ca n'Oriol, dedicat al déu indígena B(...), que podria ser Bel. El monument és de gres de can Fatjó i presenta una concavitat a la part superior (foculus) amb una inscripció en una de les seves cares, que resa:

B(...) D(eo) V(otum) S(oluerunt) L(ibentes)

[M(erito)]

[C]HARES E[T]

[I]RIN(A)EUS

Segons Fabre, Mayer i Rodà (1982), la traducció seria la següent:

"Al Déu B(...) han complert de bon grat i justament el seu vot Chares i Irineu"

Ara trobada a ca n'Oriol amb la inscripció de Chares i Irineu.
Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Isabel Rodà en un article publicat el 2004, va apuntar la possibilitat que en comptes de dues persones pogués ser una sola que s'anomenaria Chares Irineu.

L'altar, molt possiblement estaria dedicat al déu Bel, indígena i d'arrel cèltica. Aixó ens permet veure com aquest individu o individus donaven culte a unes divinitats no romanes i que podrien haver procedit de les Gàl·lies.

Així doncs, al Rubí dels dos primers segles de la nostra era tenim constatada la presència d'esclaus, que treballaven a les nombroses uillae que eren escampades pel nostre actual terme municipal.

Bibliografia

- Alföldy, G., 1987: Historia social de Roma, Alianza Universidad, Madrid.

- Fabre, G.; Mayer, M, i Rodà, I, 1982: "Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns", Butlletí, 5, Rubí, juny de 1982, p. 81-104.

- Finley, M. I., 1978: La economía de la Antigüedad, Fondo de Cultura Económica, Mèxic-Madrid-Buenos Aires.

- García Herranz, C., et altri: García Herranz, C.; Jorba, M. A.; Prieto, J., i Puig, R. M., 1986: "Rubí antic: Prehistòria-segle X", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 17-56.

- Mangas, J.,1988: La Roma imperial, Historias del Viejo Mundo, 13, Historia 16, Madrid.

- Nicolet, C., 1982: Roma y la conquista del mundo mediterráneo 264-27 a. de J.C I/Las estructuras de la Italia romana, ed. Labor, Barcelona.

- Pucci, G., 1981: "La ceramica italica (terra sigillata)", a Società romana e produzione schiavistica. II. Merci, mercati e scambi nel Mediterraneo, Laterza, Bari, p. 99-121.

- Rodà, I., 2004: "Valoració de l'epigrafia romana de Rubí: notícies d'un nou fragment", Identitats de Rubí, 3, Castell-Ecomuseu urbà, Rubí, p. 21-29.

L'evolució de la població de Rubí al segle XX

Rubí va experimentar al llarg del segle passat un creixement inaudit de la seva població que va transformar una petita vila de 4.400 habitants l'any 1900 en una ciutat de prop de 60.000 habitants l'any 2000.

Assenyalarem en aquesta entrada els factors múltiples que han contribuït a aquest augment demogràfic desmesurat, especialment als anys 60 i 70 del segle XX. 

Com ja hem dit, Rubí el 1900 comptava amb 4.400 ànimes, quantitat que només es va elevar als 4.429 els deu anys següents. De fet encara cuetejava la gran crisi agrícola provocada per la pesta fil·loxèrica que havia provocat certa immigració a l'estranger, però a partir de mitjans dels anys 10 hi hagué un augment de la productivitat agrícola i de la demanda de mà d'obra per treballar a les fàbriques, amb la  consegüent vinguda de mà d'obra de l'exterior (Freixes, 2000). A això s'afegí l'arribada del tren elèctric el 1918, amb l'arribada de treballadors, molts de Múrcia. Per tant, començaria certa represa demogràfica.

Evolució general de la població de Rubí al segel XX.Font: 

                                    foro-ciudad.com

Durant els anys 20 va crèixer la població des dels 5.239 habitants de 1920 als 6.623 de 1930, però a la dècada dels 30 observem un cert estancament demogràfic, ja que segons les dades amb què comptem de 1931 fins al 1936 l'increment fou només de l'1,62%.

La Guerra Civil va fer minvar el nombre d'habitants en un 8,48 %. El fet és que, a més dels estralls que va provocar el conflicte bèl·lic, es constatat el fet que molts rubinencs i rubinenques es van traslladar a ciutats més grans de les rodalies a fi de fugir de la repressió exercida pel bàndol victoriós (Batalla, 2015). Durant la primera meitat de la dècada dels 40 el ritme de creixement es va recuperar però de manera molt lenta, per sota de la mitjana catalana. Si el 1940 la població era de 6.159 persones, el 1945 només havia augmentat a 6.221, però a partir d'aleshores va començar a normalitzar-se, fins que el 1950 (6.953 habitants) va tornar a situar-se a nivells dels anys 30.

Però la població va experimentar la gran arrencada a mitjans del segle XX, quan la indústria va convertir-se en la principal font de riquesa i les primeres onades immigratòries massives van efectuar la seva aparició. Entre 1950 (6.953 habitants) i 1960 (9.907 ànimes) el nombre de rubinencs i rubinenques va crèixer en un 43 % aproximadament. Cal dir que a la segona meitat dels anys 50 l'increment demogràfic va ser notablement superior al de la resta de la comarca, ja que es van guanyar quasi 2.000 habitants en només 5 anys. 

Però és a partir de 1960, especialment després de la rierada, quan l'allau immigratori provocarà un creixement demogràfic importantíssim que durarà les dues dècades següents, Aquest any Rubí era la cinquena població de la comarca en nombre d'habitants i entre el 1960 i 1975, any en què va ser la tercera després de Terrassa i Sabadell, la població passà de 9.907 a 35.855 persones, és a dir, es va quasi quadriplicar en quinze anys. La taxa anual de creixement era del 10,68 %, el doble de la mitjana catalana. Es va iniciar el fenomen de la urbanització de zones abans dedicades a l'agricultura com la zona dek 25 de Setembre, Can Fatjó, Can Cabanyes (Les Torres) o Ca n'Oriol, amb els consegüents problemes d'habitatge per a la població nouvinguda i els pocs serveis, peró amb un bon negoci per a les immobiliàries.

Als anys 60 i 70 la perifèria de Rubí comença a poblar-se de grans blocs de pisos.
Foto: Miquel Mumany

En total, de 1970 (22.485 habitants) a 1981 (45.532 habitants) Rubí va doblar amb escreix el nombre d'habitants. La població activa, com ens explica Batalla (2015) també va experimentar un gran creixement a causa de la inusitada activitat industrial del temps: al sector secundari el 1970 hi treballava quasi el 80 % de la població activa, percentatge que va anar disminuint cap al 53,54% el 1996, a causa de la crisi del tèxtil i altres factors. A més, a partir de 1976 es va reduir el ritme de la immigració procedent de fora de Catalunya.

El fet és que a partir dels inicis dels anys 80 es va produir una ralentització provocada per l'esmentada frenada de la immigració, la crisi econòmica i la disminució de la natalitat, però a partir de 1986 (46.360 habitants) va tornar a augmentar amb una mica més de velocitat la població, encara que a un ritme molt més lent que als anys 60 i 70 (Anguera, 1987). Es calcula que unes 1.000 persones més cada any anaven engruixint la població rubinenca.

Tot i així, a finals del segle passat la taxa de creixement de la nostra població era 8 vegades superor a la mitjana de Catalunya. De 1996 (54.085 habitants) es va passar al 2.000, l'últim any del segle XX, als 58.646. En aquests anys es va iniciar el nou fenomen de la immigració procedent de països extracomunitaris, especialment de Llatinoamèrica i del Marroc, que contribuïria a un cert creixement. Peró això ja seria matèria per una altra entrada.

Bibliografia

- AAVV, 1994: Rubí a l'Abast. Ciències Socials, Ajuntament de Rubí.

- Anguera, J.:1987: Rubí, un estudi sòcio-econòmic, Ajuntament de Rubí i Banca Catalana.

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat industrial durant el franquisme", Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2015, p. 2-35.

- Freixes, J. M., 2000: "Rubí (1918-1930): una vila en creixement", Butlletí,  44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2000, p. 17-31.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 221-279.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2000, p. 53-73.

- Parras, J., 2004: La Transició a Rubí. Retalls d'història d'uns anys viscuts acceleradament, Beques per a la Recerca, Ajuntament de Rubí.

- Prat, J., "1962-1979: de la rierada a la democràcia", Butlletí,  44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2000, p. 74-84.

Webgrafia

www.foro-ciudad.com/barcelona/rubi/habitantes.html

Les piscines de Castellnou o "la platja del Vallès"

Encara que potser sembli que en un blog dedicat a la nostra història i patrimoni potser el que havia estat un equipament lúdic de primer ordre no hauria de rebre una atenció molt acurada, hauriem de dir que ara, en aquests moment, les piscines abandonades de Castellnou, ara en procés d'enderroc, ja formen part de la història local. I és per això que les hi dediquem aquesta entrada.

Les piscines, abandonades.
Font: gmdavid.com/sitios-abandonados-barcelona/

Fins fa poc eren un escenari fantasmagòric ple de grafitti i objecte de nombroses accions vandàliques, però amb un estrany encant, on s'havien rodat curtmetratges, espots publicitaris, com el de Nike protagonitzat pel futbolista Ronaldinho el 2012, i videoclips musicals, com el que va realitzar-hi el grup britànic Coldplay amb el seu tema "My Universe"  el 2021. 

Alguns agosarats també han utilitzat les instal·lacions de les piscines per enregistrar psicofonies i fins i tot celebrar "rituals satànics", encara que en teoria l'entrada estava prohibida. I no parlem dels botellots i les curses il·legals de vehicles, tant en boga últimament.

Foto: Jordi Vilalta, abril de 2017

Quan es van inaugurar el 1971 van tenir un èxit aclaparador i aviat foren conegudes com a "les piscines del Vallès". Moltes persones, en aquells temps, no disposaven de molts recursos econòmics per viatjar a llocs de platja a la temporada estival i les piscines comunitàries dels blocs d'habitatges eren molt minoritàries. Els anys, doncs, 70 foren l'època d'or d'aquests establiments balnearis locals. Tinguem en compte que el 1971 també s'obriren les noves piscines municipals de l'Escardívol i la de can Mir.

Les piscines, l'any 1971. Foto col. José Serrano

El complex instal·lat a la zona de Castellnou, on, per cert, es començava a poblar de "xalets" i segones residències de classe mitjana, tenia 18.018 m2 i comptava amb unes instal·lacions de primera: una piscina olímpica amb dos trampolins, un dels quals disposava de dos nivells de 5 i de 10 m, altres piscines més petites de formes ovalades i rodones, una zona de bar, un frontó i un minigolf.

Els dos trampolins de la piscina olímpica.
Font: findinterestingplaces.com

A més de ser utilitzades per al bany i el gaudi de l'esport, hem de dir que també s'hi celebraven revetlles, festes i concerts. Eren tot un complex lúdic d'abast comarcal.

Les piscines rodones i part dels vestidors.
Foto: Jordi Vilalta, abril de 2017

Així, s'havien arribat a congregar a les instal·lacions fins a 4.000 persones en un dia. I encara que atreien també a molts banyistes de les poblacions dels voltants (arribaven autocars plens de persones que hi anaven a passar el dia), hem de tenir en compte que en aquells anys Rubí comptava només amb uns 25.000 habitants i escaig. 

L'entrada al complex, l'abril de 2017. Foto: Jordi Vilalta

No obstant l'èxit de les piscines va ser enfosquit per uns suposats accidents mortals. El primer fou el 29 d'agost de 1971, segons llegim al setmanari El Caso, el mateix any en què foren obertes al públic. Ena questa publicació es deia que un noi va saltar del trampolí i un cop a l'aigua va topar amb un banyista que passava nedant: els dos varen perdre la vida. Però sembla ser que, consultades altres fonts, aquestes morts van ser només el contingut d'un rumor que es va estendre i va donar lloc a certa mala fama del complex. De fet, la foto del cap del noi mort que ocupava la portada d'aquella publicació en realitat corresponia al del John Fitzgerald Kennedy a la sala d'autòpsia després que el disparessin.

A sobre, portada d'El Caso. Font: elotrolado.net

A sota, foto de l'autòpsia de J. F. Kennedy.
Font: Viquipèdia

El juny de1981 una nena va morir ofegada, en una notícia apareguda a Diario de Barcelona. A mitjans anys 80 any es varen tancar al públic atès que l'empresa va fer fallida i els terrenys foren embargats per l'Ajuntament de Rubí a causa de l'impagament dels impostos corresponents. Començaria d'aquesta manera l'abandó de les instal·lacions.

Però la gran causa, a més d'una sèrie de problemes tècnics relatius al subministrament de l'aigua, va ser la competència d'altres centres (Rubí també tenia la Sportennis, les piscines de can Mir, les municipals...) i el major auge del turisme de platja a partir dels anys 80. Les persones àvides de prendre banys ja tenien més capacitat econòmica per anar a destins més llunyans.

Finalment, el març del 2022 les màquines excavadores començaren l'enderroc del complex.