divendres, 15 d’abril de 2022

Francesc Úrsul, exiliat catalanista a Mèxic

Fa uns mesos vam tractar en aquest blog la trajectòria vital de Joan Rossinyol, exiliat a Mèxic després de la guerra civil i gran animador de la vida cultural de la comunitat catalana en aquell país. Avui ressenyarem el camí que va fer un altre nacionalista rubinenc que, havent triat el camí de l'exili primer a França i després a Mèxic, optà per romandre-hi i no tornà a trepitjar Catalunya des de la fi de la guerra.

Francesc Úrsul i la seva filla Magdalena, 1941
Foto cedida per Jana Úrsul

Abans de prosseguir, diré que la quasi totalitat de la informació que oferim en aquesta entrada, llevat d'alguns petits detalls, es troba al magnífic article de l'amic Ramon Batalla "L'exili catalanista a Mèxi: un aspecte de l'èxode rubinenc de 1939", publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Rubinencs i del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí el juny de 2014.

Francesc Úrsul Vidal va nèixer a Rubí el 1905 en el si d'una família establerta des del segle XIX al carrer de Virgili i que fins a la guerra civil regentaria la fàbrica de la cartronera ("la Llana").

Des de ben jove va participar en les activitats de l'Associació Joventut Nacionalista i col·laboraria al seu òrgan d'expressió, la publicació Saba Nova.

El 1932 es va casar amb Maria Solanes, que també participava activament en política.

Maria Solanes, muller de F. Úrsul, el 1941. 
Foto cedida per Jana Úrsul

Igual que el seu germà Josep, Francesc Úrsul fou militant d'Acció Catalana Republicana (ACR) i va ser regidor de l'Ajuntament de Rubí entre el 20 d'octubre de 1936 i el 25 de febrer de 1937, en plena guerra civil, ostentant la conselleria de Sanitat i Assistència Social juntament amb Antoni Vilardell (d'Esquerra Republicana de Catalunya).

No obstant, poc després va marxar al front dins de les milícies del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), concretament a la Divisió 21 ("Lenin"), comandada pel també rubinenc Pep Rovira, i on va ser el cap de Transports. Aquell mateix 1937 seria detingut a Lleida perquè el POUM havia estat il·legalitzat, però fou alliberat ben aviat mercès a les gestions de Miquel Ferrer, un dirigent de la UGT i el PSUC (partit antagònic del POUM, per cert).

Després de la victòria de les tropes franquistes, va exiliar-se a un camp de refugiats del sud de França (molt possiblement Argelers), juntament amb la seva dona Maria, la seva filla Magdalena i el seu germà Josep. 

Refugiats republicans espanyols a Argelers.
Font: elpais.cat

Una família francesa va contractar els dos germans Úrsul com a mossos, però poc després en Josep (que no havia estat tan partícip en política com en Francesc) va poder tornar a Rubí on tenia la seva família, mercès a les gestions del seu amic Climent Serra (de cal Xatut), que era regidor a l'Ajuntament franquista.

El 1942, des de Marsella, Francesc Úrsul va tenir l'ocasió de dirigir-se en vaixell cap a Orà (Algèria, en aquells temps colònia francesa) i d'aquí a Casablanca (Marroc), juntament amb altres exiliats rubinencs. Arribaria, després de creuar l'Atlàntic a bord del vaixell portuguès Nyassa, a Veracruz (Mèxic), on foren molt ben rebuts, i d'aquí en tren cap a la capital, Mèxic Districte Federal. En aquesta gran ciutat va poder entrar a treballar a Elmon, SA, una fàbrica d'articles de goma que havia estat fundada per un altre català exiliat, Ramon Peypoch, que, per cert, també era d'ACR.

El vaixell Nyassa parteix cap a Mèxic.
Font: gallegocrespo.tripod.com

Úrsul, juntament amb Joan Rossinyol, un altre exiliat rubinenc com hem dit, van formar part del consell directiu de la Comunitat Catalana de Mèxic així com també del nucli d'ACR en aquell país.

També fou administrador de la revista Vida Catalana (1945-1946), dirigida per Peypoch, curiosament en llengua castellana a fi de divulgar el problema català entre la població mexicana.  Més tard també seria administrador d'una altra publicació, La Nova Revista (1955-1958), la qual, fundada per Avel·lí Artís Gener ("Tísner"), oferia als lectors texts literaris, culturals i polítics i on col·laboraven prestigioses figures de la intel·lectualitat catalana.


A més, com altres exiliats, es va integrar a l'Orfeó Català de Mèxic, que, fundat el 1906, era més aviat una entitat cultural i recreativa, no només una associació de cantaires, que encara continua activa avui en dia. Aquí Úrsul va presidir-ne la massa coral durant 7 anys.
Logotip de l'Orfeó Català de Mèxic

Hem de dir que en aquell país llatinoamericà la família Úrsul-Solanes i la Ferrer-Serra (que també era d'origen rubinenc) vivien al mateix edifici, però en pisos diferents, per la qual cosa s'establiren forts llaços de relació i sovintejaven les reunions, que eren extensives a altres famílies com la d'en Rossinyol, especialment en dies assenyalats (com podeu veure en l'esmentat article de Batalla).

Les famílies Rossinyol, Úrsul (al fons de la taula, Francesc, amb corbata
fosca), i Ferrer en una trobada l'any 1956. Foto cedida per Jana Úrsul.

Cap a principis dels anys 60 algunes famílies d'exiliats pensaren en tornar a Catalunya, però hem de dir que en Francesc Úrsul, que el 1957, vidu des de feia dos anys, s'havia casat amb Teresa Solana, també vídua, optà per romandre al país que tan bé l'havia acollit i on s'hi havia adaptat perfectament. Només se'n coneix una visita a Rubí, el 1965, de poc temps, segons ens ha assenyalat amablement el nostre amic Salvador Casanovas. Finalment direm que, vinculat els últims anys políticament a Esquerra Republicana de Catalunya, morí el 1992 a Mèxic, la seva pàtria d'adopció.

diumenge, 6 de març de 2022

La primera coral claveriana de Rubí: "El Laurel Florido"

Fa uns 12 anys es va celebrar a la nostra ciutat un important esdeveniment cultural; els 150 anys de cant coral claverià i amb tal motiu el Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí va editar un Butlletí especial dedicat a la història de totes les agrupacions corals que han ornat amb els seus cants el transcurs del Rubí dels segles XIX i XX.

El cant claverià és el resultat de la iniciativa d'un important prohom català, Josep Anselm Clavé (1824-1874), que va tenir la lloable idea de culturalitzar la classe obrera del país mitjançant la música. Va fundar la primera de les associacions corals el 1850 amb el nom de "La Fraternidad", que set anys més tard va esdevenir "Societat Coral Euterpe" (en honor a la musa grega de la música). A partir d'aquell moment moltes poblacions de Catalunya, i després també de fora, es van omplir de grups de cantaires, les anomenades associacions corals claverianes o "coros euterpenses".

Bust d'Anselm Clavé. Foto: Lluís Braut

Rubí, que a mitjans del Vuit-cents ja comptava amb una important població que treballava a les fàbriques, no fou aliè a aquest fenomen i el 1860 hi va néixer la primera d'aquestes colles: "El Laurel Florido". La seva seu social (com diríem ara) era al cafè de cal Boniquet (a l'actual carrer de Sant Joan, on fa anys hi havia la caserna de la Guàrdia Civil). El 2 de setembre de 1863 va participar en una reunió de l'"Asociación de Coros Euterpenses" a fi de prendre part en el festival d'aquell any, on es congregaven nombroses agrupacions corals de tot el país. I el 18 de novembre va participar en un concert dedicat a Emilio Castelar (un polític que arribaria a ser president de la I República) als Camps Elisis de Barcelona, que era un gran parc situat a l'actual Eixample, abans que es portés a terme el pla Cerdà.

Concert de corals als Camps Elisis, anys 60 del segle XIX.
Font: centrelectura.cat

L'any següent, el 1864, "El Laurel" va participar en un concurs de societats corals també a Barcelona, concretament els dies 4, 5 i 6 de juny, sota la direcció del mestre Anselm Clavé.

És el mateix any en què molts integrants del "Laurel" es van passar a una altra coral que havia aparegut el 1863 a Rubí, "El Parnaso Rubinense", inaugurada de manera oficial el 1864. Aquestes dues entitats claverianes foren presents al "Gran Festival de Euterpe" aquest 1864 celebrat als Camps Elisis de la ciutat comtal. 

Estendard del "Laurel Florido" durant la 
inauguració del monument a Anselm Clavé,
a Rubí. Foto: Arxiu Roset

Segons s'explica a l'article "La primera de les corals: 'El Laurel Florido' (1863-1896?)", de Joan Sutrias i Jordi Vilalta, aparegut al Butlletí que abans hem esmentat, no tenim pràcticament informació d'aquesta coral fins el 1896, any de dues notes de premsa al setmanari Gaceta de Terrassa. La primera, del 12 d'abril, ens informa que "El Laurel" va actuar, conjuntament amb "El Parnaso" a l'ermita de Sant Muç, molt possiblement per l'aplec de Pasqua Florida que s'hi solia celebrar, i la segona (una carta al director) del 6 d'agost, comunica que a finals d'aquell juliol es va fer una serenata, també junt amb "El Parnaso", al local del "Casino Rubinense" (que no és l'actual "Casino Espanyol" sinó el precedent del que seria el Centre Democràtic Republicà) amb motiu de la col·locació d'un bust d'Anselm Clavé al jardí de l'edifici de l'entitat.

No sabem, per tant, si "El Laurel Florido" va continuar existint algun temps més, però a finals del XIX a Rubí ja havia aparegut una altra coral, a més del "Parnaso Rubinense"; ens referim a la "Sociedad Coral Los Obreros Rubinenses", des de 1881.

Una reaparició, podríem dir, pòstuma d'aquesta coral va tenir lloc el 7 d'octubre de 1951, quan en ocasió de la inauguració del monument a Anselm Clavé a l'actual plaça dedicada a aquest prohom, el cantaire de més edat de Rubí, Pau Gaju, va mostrar l'estendard del "Laurel" com a homenatge a la primera agrupació coral claveriana nascuda a la nostra localitat.

Pau Gaju amb l'estendard del "Laurel Florido"
durant la inauguració del monument a Anelm
Clavé, el 1951. Foto: Arxiu Roset.

diumenge, 6 de febrer de 2022

Maximí Fornés, un metge dels d'abans

En aquesta entrada recordarem la figura d'una personalitat que, tot i no haver nascut a Rubí, hi va deixar una forta petjada i hi té un carrer dedicat: ens referim a Maximí Fornés i Gota.

Maximí Fornés, fons Marroyo

Va néixer al Campell (a la Franja de Ponent), on el seu pare exercia com a veterinari, el 1877 i es va llicenciar en medicina a la Universitat de Saragossa. Conreà un temps la seva professió mèdica a Vilanova d'Alpicat (el Segrià) i a principis del segle passat es va establir a la nostra vila.

En arribar-hi va obrir un consultori al carrer de Sant Bonaventura (l'actual dedicat a la seva persona),  en aquells moments la via urbana més important de Rubí i on es situaven els principals comerços. D'aquest consultori es conserva la bella porta d'estil modernista al número 26 del carrer.

Porta del consultori del Dr. Fornés.
RubiGuiem

Atesa la seva longevitat, va exercir uns 60 anys com a metge a Rubí, de tal manera que, com es diu al llibre Homes del Rubí d'ahir, del qual hem extret la major part de la informació d'aquesta entrada, va arribar a atendre persones de 4 i fins i tot de 5 generacions de la mateixa família. Tenia un sentit molt humanista de la medicina i era molt estimat per la població anava casa per casa a fer els seus diagnòstics i les seves cures, fos l'hora que fos, i tothom escoltava els seus consells. Una altra de les seves característiques era la gran memòria que tenia, un factor bàsic per recordar l'historial dels pacients. 

Com a una de moltes anècdotes direm que, per exemple, en Fornés elaborava amb l'aigua de la font del Bullidor una beguda guaridora a base d'afegir-hi una mica de vinagre i una gota l'oli.

Font del Bullidor, postal antiga

També tenia les seves idees, que eren de caire catalanista: va ajudar a l'edificació del local social de la Joventut Nacionalista el 1920, juntament amb altres prohoms de la localitat.

Va ser consogre de l'indià Pere Gaju (propietari de l'actual torre Marbà o Gaju, situada al carrer de Xile, davant l'Ateneu), atès que el seu fill es va casar amb la filla d'aquell. 

Maximí Fornés va morir l'any 1966 i l'any següent se li va retre un homenatge oficial amb motiu de la inauguració del Centre Sanitari Municipal, on ara se situa l'Oficina d'Atenció Ciutadana, a la plaça de Pere Aguilera, davant l'Ajuntament.

Més tard, amb l'arribada de la democràcia, el nom del carrer de Calvo Sotelo (nom posat durant el franquisme) va canviar en memòria seva amb la denominació de carrer de Maximí Fornés.

Vista actual del carrer de Maximí Fornés. Font: Tot Rubí

El seu fill Josep va continuar la professió del pare i també destacà com a bon metge.


dissabte, 15 de gener de 2022

Per què han desaparegut algunes masies de Rubí?

Comptem al terme municipal de la ciutat encara amb nombroses masies, moltes de les quals es dediquen a a activitats que moltes vegades no tenen res a veure amb la pràctica del conreu de la terra. Però l'important és que han sobreviscut i podem gaudir-ne com a patrimoni que són del nostre Rubí.

Però per què moltes altres ja no es troben senyorejant els nostres camps? Abans de continuar, hem d'afegir que no només ha estat la segona meitat del segle passat l'escenari de la devastació de tantes cases pairals, sinó que hem de tenir en compte que abans de la pesta negra del segle XIV a les terres que ara conformen el terme de Rubí existien unes 110 explotacions rurals, entre masos i masies. Desprès de l'epidèmia moltes s'enrunaren i les seves terres passaren a engruixir la de les cases que havien sobreviscut, les quals en els segles següent veieren augmentar la seva riquesa. 

Enderrocament de la masia de can Cabanyes. Foto J. M. Roset

A més d'epidèmies, esdeveniments històrics com guerres i revoltes, sequeres o inundacions, o bé confiscacions polítiques, endeutaments, vendes o alienacions, així com també la mort dels seus propietaris, han estat claus en la degradació i posterior desaparició de les cases pairals. 

Un altre cas són els de les masies enderrocades o enrunades que han estat substituïdes per noves edificacions com és el cas de can Barceló o can Sant Pere, encara que aquest fenomen no és privatiu dels anys 70 del passat segle, sinó que hem d'esmentar el cas de can Serra del Padró (can Bertran), tirada a terra el 1911 a fi d'obrir el carrer de Xile i bastir les flamants torres modernistes Riba i Gaju.

La finestra gòtica de la desapareguda masia de can 
Bertran. Arxiu L. Garcia.

Pel que fa a causes relacionades amb conflictes bèl·lics, hem d'esmentar que can Guilera va ser dinamitada a la guerra civil.

Runes de la masia de can Guilera. Foto arxiu CEPNA

Però és a partir de mitjans del segle passat quan la desaparició de masies va adquirir proporcions que podríem titllar com de dantesques. El gran creixement de la població i la conseqüent especulació urbanística, unit a l'aparició de la societat de consum i al fet que era molt més atractiva la possibilitat de tenir un treball fix a alguna empresa de la vila, va fer que les joves generacions abandonessin el treball agrícola i, per tant, les masies. Com deia Òscar Puig, "van arribar les fàbriques i la gent se n'hi va anar a treballar".

Estat actual de la masia de can Calopa, força degradada. 
Foto: Jordi Vilalta

De moltes cases pairals desaparegudes ara només en resten topònims o bé, com és més freqüent, els noms de polígons industrials (bastits a les terres cultivables de les masies), urbanitzacions i barris. Així doncs, comptem amb el polígon industrial de la Bastida (desapareguda el 1974) o el de Can Jardí (ja molt malmesa amb la rierada i després enderrocada). I pel que fa a barris o urbanitzacions, esmentem el de Can Vallhonrat (on la masia fou tirada a terra els anys 80 per unes obres a la carretera que menava a Molins de Rei). Altres nuclis d'habitatges amb nom de masies encara conserven aquesta, però amagada o mig enderrocada entre els nous edificis i carrers (com can Fatjó). Parlant de carrers, també hem de fer esment que alguns han mantingut el nom de la masia per les terres de la qual s'aixecaren amb motiu de la gran onada urbanística dels anys 70: és l'exemple a Rubí de l'avinguda de Can Cabanyes, a Les Torres, casa que fou enderrocada sense miraments el 1974 per tal d'implementar la segona fase de la construcció de l'anomenat "conjunt residencial".

Lloc on s'ubicava la masia de can Fatjó.
Foto: Miguel Romero

Pel que fa a les cases que no foren destruïdes directament a causa del gran moviment d'expansió urbanística, algunes ha sofert un notable procés de degradació que, segons Lluís Garcia, va començar per l'abandó i posteriorment per l'enrunament per la manca de manteniment o el vandalisme, encara que de vegades han estat enderrocades pels mateixos propietaris.

Runes de la masia de can Riquer vell, on es por veure 
encara un rellotge de sol. Foto: Jordi Vilalta

Finalment direm que no tot està perdut. Encara podem gaudir de belles masies al nostre entorn rural, malgrat que avui en dia poques masies sobreviuen mercès a l'agricultura, com és el cas de can Serrafossà i can Santjoan, totalment dedicades al conreu de la terra. Altres com Can Xercavins i ca n'Oriol combinen l'activitat agrícola amb altres tasques. Però moltes han canviat l'activitat primària per la terciària: can Ramoneda (centre de càtering), can Feliu (restaurant), can Pi de la Serra (granja escola). Altres resten en perill de degradació si no s'actua (can Roig, can Balasc...), o bé es troben fortament degradades com can Calopa.

Bibliografia

- Bancells, F., 2021: "Dels reis de la vinya als supervivents del cereal", L'Esquitx, 4,  Associació Rubí d'Arrel, Rubí, tardor de 2021, p. 6-17.

- Garcia, L., 2020: "Les masies desaparegudes de Rubí", Butlletí, 78, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2020, p. 7-29.

- Julià, N., 2015: La vinya a Rubí. Un passeig per la història, Rubí.

- Puigventós, E., 2021: "De masia a restaurant o casa particular", L'Esquitx, 4,  Associació Rubí d'Arrel, Rubí, tardor de 2021, p. 28-32.

- Relats, V., 2017: "Òscar Puig, l'últim vinyater de Rubí", Vallesos, 14, ed. Gent i terra, SL, Santa Eulàlia de Ronçana, p. 82-84.

- Rufé, M., 1984: Les masies de Rubí i la seva gent, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí, Rubí.

dimecres, 8 de desembre de 2021

Els tresors documentals de l'Arxiu del Museu de Rubí

Els fons pertanyents a l'Arxiu del Museu de Rubí es troben actualment a la casa rectoral de Sant Pere desprès d'haver estat un llarg període de temps allotjats al domicili de Miquel Rufé, conservador del Museu, traspassat el 2002.

Casa de Miquel Rufé, on es trobava custodiat l'Arxiu del Museu.
Foto GoogleMaps

Des que es va crear el Museu, el 1924, i fins la rierada de 1962, tot el material documental i fotogràfic es trobava a la torre del Vapor Nou. A partir d'aleshores es va traslladar al local que havia estat del Centre Democràtic Republicà, però que a finals del franquisme era magatzem municipal. Allà va quedar molt malmès i finalment, fa pocs anys, va anar a raure a la casa d'en Rufé, amb autorització del conservador del Museu Josep Serra.

Josep Serra. Arxiu Museu de Rubí

La documentació té una extensió d'uns 15 metres lineals i fa referència a una gran diversitat d'aspectes de la història del Rubí dels segles XIX i XX. 

Tot seguit fem esment del material que conserva aquest desconegut, per molta gent, arxiu:

- fitxers dedicats a programes de diverses entitats locals, persones i fets històrics de la ciutat: Unió Esportiva Rubí, Centre Excursionista de Rubí, l'actual escola Mare de Déu de Montserrat, òbviament el Museu de Rubí, l'aplec de Sant Feliuet, l'Associació de Pessebristes, Cultura Femenina (una secció del Casal Popular creada pel Dr. Guardiet), el cinema Domènech, autos sacramentals, romiatges a Montserrat, congressos eucarístics, l'Orpheus Femina (una agrupació coral femenina), homenatges diversos, exposicions, la Biblioteca Popular, els Jocs Florals, les exposicions de roses, l'Escola de Música, l'associació Pro-Europa (del pare Pire), informació sobre la pianista rubinenca d'origen igualadí Teresa Llacuna, l'entrada de les forces franquistes a Rubí, Sant Eloi, Foment de la Dansa, el Casino Espanyol, l'Escola Municipal d'Art, l'Agrupació Coral La Lira Rubinense i els ex-alumnes de les Escoles Ribas;

Cartell d'una exposició organitzada
pel Museu. Arxiu del Museu de Rubí

- cartells antics, programes de la parròquia de Sant Pere de Rubí des de 1871, una carpeta dedicada al Casal Popular i una altra als Amics del Doctor Guardiet;

- premsa local, molt representada: La Lluita, Endavant, Saba Nova, Combat, El Bullidor, Lea, Rubricata, els butlletins del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí... i altres revistes i publicacions;

Capçalera del setmanari Rubricata

- retalls de premsa que fan referència a Rubí; 

- catàlegs d'exposicions en les quals va col·laborar el Museu;

- un dels materials més importants és l'arxiu Josep Serra i Rosselló, el conjunt d'apunts que aquest historiador local i conservador del Museu, com hem dit, sobre temes com ara els abats de Sant Cugat, troballes arqueològiques, documents medievals de Rubí...

- diaris i documentació notarial d'entitats antigues de la població com l'Associació Joventut Nacionalista, gremis i cartularis de cases pairals;

- llibres religiosos del segle XIX;

- l'Arxiu Fotogràfic del Museu de Rubí, ara al pis superior de la rectoria de Sant Pere, en dues capses de fusta i que consta de fitxes amb les categories de classificació de secció o tema general, número, autor, data, tema, observacions, donant i data; durant els trasllats ocasionats per les inundacions de 1962 es va perdre alguns material, però el 1992 Miquel Rufé les va ordenar seguint un criteri temàtic; aquesta documentació fotogràfica ocupa aproximadament un metre lineal i els temes són els següents: romiatges a Montserrat, parròquia de Sant Pere de Rubí, processons, pessebres, altars, romiatges a Núria, Schola Cantorum, Celler Cooperatiu, ponts i torres, places i carrers, sardanes, teatres i cinemes, enterrament del Dr. Guardiet, Unió Esportiva Rubí, festes de Sant Antoni i Sant Cristòfol, visites del Bisbat, Casal Popular, Esbart Dansaire i gegants, escoles, excursions, excavacions, fàbriques, fonts i rieres, grups diversos (caramelles, obrers de fàbriques, grup esperantista...), imatges i escultures, masies, Museu de Rubí, retrats i aplecs de Sant Muç i de Sant Roc.

Veieu, doncs, que és un material força divers i que pot complementar les investigacions dels estudiosos/es locals, a més de la recerca efectuada a l'Arxiu Municipal de Rubí, a cartularis de masies o a altres arxius privats. 

Com a exemple d'allò que acabem de dir, l'historiador local Ramon Batalla ha inclós al seu recent llibre sobre l'alcalde Pere Aguilera diverses imatges procedents de l'Arxiu Fotogràfic del Museu. Així mateix, per a principis de l'any que ve la Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i el Grup de Col·laboradors de Museu presentaran en un espai encara per determinar una selecció d'imatges sobre el Rubí d'abans extretes de l'Arxiu del Museu, moltes d'elles inèdites, per tal de donar a conèixer aquest material documental.

dimarts, 23 de novembre de 2021

El cementiri de Rubí als segles XIX i XX, entre parròquia i ajuntament

Fa uns mesos vam parlar en aquest blog de la necròpolis medieval que s'ubicava al redós de l'església parroquial de Sant Pere i acabàrem amb el trasllat que es va efectuar a mitjans del segle XIX al lloc ubicat a l'actual plaça de Sardana.

En aquesta entrada continuarem amb el relat de la història del cementiri fins als nostres dies. Ja abans que s'efectués aquest trasllat, el 23 d'abril de 1836 el governador civil de Barcelona havia exigit que s'adeqüés un nou terreny com a lloc de repòs dels difunts rubinencs. De fet, a moltes poblacions ja no es sepultava al costat de les esglésies parroquials, llevat dels llocs rurals. El 19 de maig de 1841 encara no s'havia implementat la mesura exigida pel govern provincial, però sí sabem el seu preu: 8.496 rals de velló (al canvi actual serien 12.710 €).

El cementiri anric amb la seva església vist des del pont de Can Claverí
Arxiu Municipal de Rubí

Ja vam dir que fou el 1847 quan la marquesa de Moja cedí aquest nou terreny a l'Ajuntament de Rubí, situat en aquells temps als afores de la població, com a lloc de repòs dels difunts de Rubí. Es va fer un contracte amb la marquesa, que ja tenia la intenció que aquell indret fos sempre destinat a un ús públic. El municipi va decidir, no obstant, que se'n fes càrrec la parròquia de Sant Pere, perquè no podia pagar els censos. Més tard, el 1853, es va decidir reparar el camí que duia al cementiri.

Detall del projecte urbanístic de 1875 on es por veure la ubicació
del cementiri enmarcada en un cercle. Arxiu Municipal de Rubí

El 1866 es va construir una petita església a aquest fossar que es va mantenir en peu fins a una data tant avançada com el 1969, quan el nou cementiri de can Rosés estava ja en plena activitat. Hem d'afegir que al templet s'hi col·locaria el 1901 una imatge de la Mare de Déu dels Dolors.

Capella de l'antic cementiri. Foto: autoria desconeguda.
Rubricata

El 1873 l'Ajuntament de Rubí havia tornat a fer-se càrrec de la gestió del fossar a fi de resoldre una sèrie de problemes i incidents i a més tenia la intenció d'adequar un passeig que uniria el carrer de la Marquesa (actual carrer del Dr. Robert), al centre de Rubí, amb el cementiri, tal com podeu veure a la fotografia de més a dalt.

No sabem exactament quan el fossar rubinenc passà novament a mans de la parròquia.

En un cercle, ubicació del cementiri el 1918. Detall
d'un mapa publicat a Saba Nova. No era lluny de la
popular font del Bullidor.

Quan el 1931 va arribar la II República, molts ajuntaments van tenir la intenció de secularitzar els cementiris i Rubí no en fou una excepció. Un decret del Govern Provisional, de 9 de juliol de 1931, després ratificat per les Corts el mes de desembre, va establir el sotmetiment dels cementiris civil als ajuntaments. Finalment el 6 de febrer de 1932 es va publicar  la llei promulgada el 30 de gener del mateix any amb la qual els fossars quedaven secularitzats. També es preveia que els ajuntaments que no tinguessin cementiri municipal havien de construir-ne un en un termini d'un any prorrogable amb causa justificada. 

L'Ajuntament de Rubí, presidit pel republicà Francesc Rovira, no obstant, ja s'havia avençat a la llei i el 3 de desembre de 1931 va acordar municipalitzar el cementiri. La casa gran ja feia temps que pretenia recobrar competències sobre la gestió del fossar, amb l'argument que durant un temps, al segle anterior, com hem vist, ja havia estat municipalitzat. Aviat, per tant, sorgiren les inevitables discrepàncies entre el municipi i el rector de Sant Pere, que en tenia la titularitat. Fins i tot membres de l'Ajuntament canviaren el pany del recinte. A això hem d'afegir que durant anys la parròquia fins i tot havia duplicat molts nínxols i els havia venut a diferents propietaris, de tal manera que quan es volia enterrar un difunt la família es trobava amb el fet que el nínxol ja estava ocupat (a l'Arxiu Municipal de Rubí, per exemple, es conserva la denúncia de Pere Sàbat al respecte, datada del 5 de gener de 1932).

Mur de l'antic cementiri a mitjans del segle passat. Foto: autoria desconeguda.
Publicada a Facebook per José Serrano


Després de tot un 1932 ple de confrontacions entre rector i Ajuntament, el regidor de més de la corporació municipal, Pere Aguilera, amb la revisió de l'article tercer de les normes municipals de sanitat, va decidir donar un nou impuls a la idea que el cementiri havia de ser gestionat directament pel Consell Municipal i el ple municipal del 19 de gener de 1933 va acordar construir un de nou de titularitat municipal a terres de can Rosès, però el projecte no va reeixir per divergències entre els amos de la hisenda i la casa gran, cosa que va fer que s'iniciés un expedient d'expropiació. El terreny on s'instal·laria el nou fossar mesurava uns 5.000 metres quadrats.

Com a data curiosa d'aquests anys direm que el 1934 davant el cementiri vell era ubicada una màquina de batre comprada a la Cambra Agrícola Oficial. En aquest mateix any es van adjudicar les obres del nou recinte de can Rosés al contractista Joaquim Vendrell per un import de 15.830 ptas, i durant el 1935 es van iniciar les obres, en el qual Aguilera, que era ja alcalde de Rubí, va aprovar la construcció de 12 nínxols.

Acabada la guerra, el 25 de març de 1939 es va promulgar una nova llei que obligava els ajuntaments a unificat els cementiris civils i catòlics i retornar-los a l'Església. 

Una altra vista dels murs del cementiri vell. Foto: autoria desconeguda.
Arxiu GCMR

El 26 de març de 1943 l'Ajuntament de Rubí, en canvi, va donar l'ordre de tornar a obrir un nou cementiri a la vila de gestió municipal al·legant que la marquesa de Moja havia cedit els terrenys al consistori el 1847 i no pas a la parròquia (es tornava a la mateixa situació polèmica dels temps de la República). No cal dir que hi hagué una forta oposició del rector; de fet l'alcalde Iglesias no gaudia molt de la confiança dels vells sectors conservadors de Rubí. A més, el 1944 es va demanar a mossèn Brugal que lliurés la documentació del fossar; el municipi també ordenaria la tala dels xipresos per tal de vendre'n la fusta i la retirada de la subvenció a la parròquia de Sant Pere. 

Luis Iglesias, alcalde de Rubí que protagonitzà la polèmica
 amb mossèn Brugal. Foto: autoria desconeguda. Fons Marroyo.

Així doncs, va ser aquest any quan el cementiri fou bastit a la seva ubicació actual, on el 10 de setembre es va efectuar el primer enterrament. En torn a la dècada dels 60 es va deixar de sepultar definitivament els difunts al vell fossar de la plaça de la Sardana després d'una sèrie d'anys en què es van anar traslladant les despulles al nou cementiri de Can Rosés. La petita esglesiola del vell fossar, com hem dit abans, encara es mantindria fins el 1969.

Com a detall curiós direm també que, durant el franquisme, a la Creu dels Caiguts la comitiva funerària feia una parada a fi de realitzar les darreres absoltes i acomiadar el dol abans de continuar cap al cementiri. 

La Creu dels Caiguts a mitjans del segle passat.
Foto: autoria desconeguda. Fons Marroyo.

El 1962 el cementiri va ser protagonista de la neteja i identificació dels cadàvers trobats a ran de la rierada, fotografiats per Josep Feliubadaló ajudat per Alfons Carreras. En total, 78 cossos hi serien sepultats.

Un familiar identificant un cadàver al cementiri de
Rubí durant la rierada. Foto: Ringler Bilderdienst AG. Arxiu
Muncipal de Terrassa

Després d'aquella catàstrofe, arribaren subvencions per arranjar i eixamplar el cementiri. A més, amb l'onada immigratòria dels 60 i 70 era una tasca que requeria urgència. De fet, constatem que, segons les memòries de l'alcalde Murillo, durant els 70, cada any s'havia de construir un nou bloc de nínxols. El 1974, per exemple, es van adequar 162 nínxols més, i el 1977 el fossar de Rubí estava al límit de la saturació. El 2012 va tenir lloc l'última ampliació.

Actual temple situat al cementiri. Foto: Jordi Vilalta

Actualment el cementiri municipal de Rubí ocupa una àrea de 17.500 metres quadrats i allotja unes 7.000 sepultures.

Una vista de l'actual cementiri. Foto: Tot Rubí.

Bibliografia

- Arxiu Municipal de Rubí, 2012: "Els fotògrafs de la rierada", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 58, Rubí, setembre de 2012, p. 82-92.

- Batalla, R., 2021: Pere Aguilera. Alcalde republicà de Rubí, Fundació Josep Irla i Ajuntament de Rubí.

- Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, núm. 42, Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Járaba, I., i Turiel, C., 2000: "La República i la guerra civil (1930-1939)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí,  núm. 44, Rubí, desembre de 2000, p. 32-45.

- Murillo, M., 1995: 40 años de Rubí, Impremta Torrella, Rubí.

- Puigventós, E., 2012: "Les víctimes de la rierada", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, núm. 58, Rubí, setembre de 2012, p, 23-46.

- Puigventós, E., 2017: "Els primers alcaldes franquistes: Casanovas, Armengol i Iglesias (1939-1949)", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, núm. 68, Rubí, juny de 2017, p. 2-15.

- Prat, J., 2000: "1962-1979: de la rierada a la democràcia", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí,  núm. 44, Rubí, desembre de 2000, p. 74-84.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull Gràfic 1972-1965, ed. Efadós, El Papiol.

Webgrafia

https://www.rubi.cat/ca/temes/serveis-funeraris/cementiri?set_language=ca

https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1932/037/A00946-00946.pdf


diumenge, 24 d’octubre de 2021

En plena guerra: l'acció de l'Ajuntament de Rubí entre octubre de 1936 i febrer de 1937

En aquesta entrada analitzarem de manera resumida els esdeveniments que varen tenir lloc a Rubí entre el 20 d'octubre de 1936, un cop dissoltes les Milícies Antifeixistes, i el 25 de febrer de 1937, quan la CNT (Confederació Nacional del Treball) va prendre el relleu de la política municipal en substitució del consell municipal presidit per Pere Aguilera des de feia un any.

Foren anys de molta intensitat, marcats per la guerra i per les discrepàncies entre ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), per una banda, i la CNT i el POUM (Partit Obre d'Unificació Marxista) per l'altre cantó, cosa que, com veurem, provocaria la crisi de febrer de 1937.

El republicanisme feia dècades que era l'opció majoritària entre l'electorat rubinenc. Des del 1931 la candidatura del Centre Democràtic Republicà, adherit a ERC, ostentava el poder municipal amb Pere Aguilera, el principal representant d'aquest sector, que havia estat regidor des de 1931 i alcalde des de 1934 (llevat del període comprés entre octubre del 1934 i febrer de 1936), mentre que la CNT era el sindicat amb més afiliats. 

Centre Democràtic Republicà el 1928. Detall d'una foto
cedida per Joan Mumany al GCMR

Els primers mesos de la guerra, el Comitè de Milícies Antifeixistes, format per diversos partits d'esquerra i extrema esquerra, dominà de facto la política local, però el 9 d'octubre de 1936 un decret de la Generalitat de Catalunya va ordenar la seva dissolució i la formació de nous consells municipals (nom que rebien els ajuntaments a la guerra). A Rubí, doncs, el 20 d'octubre es va constituir un nou govern, d'acord amb les directives establertes per la Generalitat, on s'integraren les formacions que havien composat les Milícies Antifeixistes, a part d'altres partits com ACR (Acció Catalana Republicana, de caire catalanista) i el Sindicat Agrícola. 

Aquest ajuntament el formaren 6 regidors d'ERC (Pere Aguilera, Tomàs Coll, Joan Marcet, Ramon Pujol, Miquel Segura i Antoni Vilardell) 6 de la CNT (la vinculada al Sindicat Únic) (Ramon Solsona, Miquel Campderrós, Domènech Paloma, Joaquim Mariné, Pere Rosell i Joan Gaju), 2 del POUM (Elisi Pujol i Jaume Martí), 2 del Sindicat Agrícola (Joan Jansà i Simeó Calaf) i 2 d'ACR (Joan Rossinyol i Francesc Úrsul). El president de la corporació, com hem apuntat abans, era Pere Aguilera, d'ERC. La Federació Anarquista Ibèrica (FAI) va renunciar als seus dos regidors i els seus llocs foren adjudicats a Acció Catalana.

Pere Aguilera, de jove. Detall d'una foto de l'Arxiu Roset

Els càrrecs varen quedar distribuïts de la següent manera:

- Alcalde: Pere Aguilera (ERC);

- Hisenda i Governació: Pere Aguilera i Ramon Solsona (CNT);

- Seguretat i defensa interior: Elisi Pujol (POUM) i Miquel Campderrós (CNT);

- Economia: Domènech Paloma (CNT) i Tomàs Coll (ERC);

- Proveïments: Joaquim Mariné (CNT) i Joan Marcet (ERC);

- Indústria: Ramon Pujol (ERC) i Pere Rosell (CNT);

- Treballs i obres públiques: Joan Gaju (CNT) i Jaume Marí (POUM);

- Agricultura: Joan Jansà i Simeò Calaf (ambdós del Sindicat Agrícola);

- Cultura: Miquel Segura (ERC) i Joan Rossinyol (ACR);

- Sanitat i assistència social: Francesc Úrsul (ACR) i Antoni Vilardell (ERC).

L'hegemonia social i política del nou consistori estava en mans de la CNT i el POUM (8 representants en total), malgrat que l'alcalde fos Pere Aguilera, d'ERC i aquest partit comptés amb 6 regidors.

El 12 de novembre de 1936 es van aprovar els estatuts de funcionament d'aquest nou consell municipal.

Quant a accions de govern esmentarem:

- l'aprovació s'un nou segell en el qual figuraven les quatre barres catalanes i la falç i el martell amb un robí en mig amb la lletra R.

Nou segell de l'Ajuntament de Rubí.
Extret del llibre Rubí a l'Abast

- la municipalització de les farmàcies el desembre del 1936;

- la creació de la Cooperativa General de Consum i Distribució el 4 de gener de 1937 i la transformació i ampliacíó de la Cooperativa "La Rubinenca".

Cooperativa "La Rubinenca" a la guerra civil. Foto: autoria desconeguda
Arxiu Nacional de Catalunya (Fons Cooperativa La Rubinenca)

- la unificació de les cinc entitats de socors mutus existents ("La Igualtat Rubinenca", "Sant Roc i Sant Pere", "La Fraternitat Rubinenca", "La Unió Familiar" i "Nostra Senyora dels Dolors") en una sola: la Unió Mutual Rubinenca;

- la reconstitució del patronat del Museu-Biblioteca de Rubí i intent de condicionar el castell com a nou museu.

- quant a matèria educativa, hem d'esmentar la creació d'una Escola d'Arts el 1937 i el seguiment de les obres de l'Escola Nova Unificada que havia d'aixecar-se al mateix lloc on ara es troba el col·legi dels Maristes i que no es va poder portar a terme a causa de problemes econòmics;

El grup escolar durant la seva construcció, 1937. 
Fot: autoria desconeguda. Arxiu Municipal de Rubí.

- i la més important, l'ajuda als combatents al front i el compliment de les necessitats derivades del conflicte bèl·lic: a aquest respecte s'establí que els obrers de Rubí podien aportar voluntàriament el 10% del seu sou a l'Ajuntament per atendre les despeses d'organització de les milícies, com també podien fer altres entitats; a principis de novembre de 1936 es va organitzar un viatge al front per tal d'aportar tot allò que s'havia recollit a la campanya; les Escoles Ribas també van col·laborar confeccionant roba que aniria destinada als milicians del front.

Les nenes de les Escoles Ribas confeccionant roba per als
milicians. Foto d'autoria desconeguda, cedida al GCMR per
M. Escayol i C. Carrera

També hem de ressenyar que a finals de novembre de 1936 uns 66 refugiats procedents de Madrid varen ser allotjats en cases particulars. La guerra condicionava gran part de la vida dels rubinencs i rubinenques i també de l'acció municipal

A partir de febrer de 1937 s'aguditzaren les tensions entre les forces polítiques que formaven el consell municipal. Existien de fet dos grans sectors: els alineats amb el govern de la Generalitat i de l'Estat espanyol, bàsicament els regidors d'ERC, que preconitzaven que els esforços s'havien de concentrar en guanyar la guerra, i els partidaris de la revolució social per als quals la guerra era només una part d'aquest procés de transformació, i que eren la CNT i el POUM. El 4 de febrer varen dimitir els regidors del POUM i el 8 de febrer els d'ERC, forçats per les circumstàncies. A part dels problemes ideològics de fons tampoc hi havia acord en com organitzar l'economia municipal. Des de l'inici de la guerra l'Ajuntament havia ampliat molt les seves funcions i pagava moltes factures de les col·lectives, ja que amb la revolució aquestes tenien molt poca feina. A més, la modesta economia municipal es trobava en una situació difícil. L'alcalde Aguilera va denunciar-ho i, no veient possible un acord amb els altres sectors, va proposar a l'altre grup majoritari, la CNT, que assumís l'alcaldia, i tot seguit marxà al front.

El dia 25 de febrer, doncs, es va constituir un nou Ajuntament amb majoria de regidors de la CNT i que seria presidit per Joaquim Mariné.

Text de Jordi Vilalta i Ramon Batalla

Bibliografia

- Autors diversos, 1994: Rubí a l'abast. Ciències socials, Ajuntament de Rubí.

- Garcia, L., 1989: "Què passà a Rubí, durant la guerra?", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 32, març de 1989, p. 43-47.

- Gardenyes, J., 2014: Joaquim Aragonès. de Rubí a Mauthausen, Llibres a Mida, Mataró.

- Moro, A., i Rialp, A., 1989: "Impressions infantils de reraguarda. Les Escoles Ribas de Rubí, 1936-39", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1989, p. 49-60.

- Parras, J., 2009: "Les forces polítiques de Rubí durant la guerra civil de 1936-1939", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 53, p. 31-38.