divendres, 24 de juny de 2022

Les piscines de Castellnou o "la platja del Vallès"

Encara que potser sembli que en un blog dedicat a la nostra història i patrimoni potser el que havia estat un equipament lúdic de primer ordre no hauria de rebre una atenció molt acurada, hauriem de dir que ara, en aquests moment, les piscines abandonades de Castellnou, ara en procés d'enderroc, ja formen part de la història local. I és per això que les hi dediquem aquesta entrada.

Les piscines, abandonades.
Font: gmdavid.com/sitios-abandonados-barcelona/

Fins fa poc eren un escenari fantasmagòric ple de grafitti i objecte de nombroses accions vandàliques, però amb un estrany encant, on s'havien rodat curtmetratges, espots publicitaris, com el de Nike protagonitzat pel futbolista Ronaldinho el 2012, i videoclips musicals, com el que va realitzar-hi el grup britànic Coldplay amb el seu tema "My Universe"  el 2021. 


Alguns agosarats també han utilitzat les instal·lacions de les piscines per enregistrar psicofonies i fins i tot celebrar "rituals satànics", encara que en teoria l'entrada estava prohibida. I no parlem dels botellots i les curses il·legals de vehicles, tant en boga últimament.

Foto: Jordi Vilalta, abril de 2017

Quan es van inaugurar el 1971 van tenir un èxit aclaparador i aviat foren conegudes com a "les piscines del Vallès". Moltes persones, en aquells temps, no disposaven de molts recursos econòmics per viatjar a llocs de platja a la temporada estival i les piscines comunitàries dels blocs d'habitatges eren molt minoritàries. Els anys, doncs, 70 foren l'època d'or d'aquests establiments balnearis locals. Tinguem en compte que el 1971 també s'obriren les noves piscines municipals de l'Escardívol i la de can Mir.

Les piscines, l'any 1971. Foto col. José Serrano

El complex instal·lat a la zona de Castellnou, on, per cert, es començava a poblar de "xalets" i segones residències de classe mitjana, tenia 18.018 m2 i comptava amb unes instal·lacions de primera: una piscina olímpica amb dos trampolins, un dels quals disposava de dos nivells de 5 i de 10 m, altres piscines més petites de formes ovalades i rodones, una zona de bar, un frontó i un minigolf.

Els dos trampolins de la piscina olímpica.
Font: findinterestingplaces.com

A més de ser utilitzades per al bany i el gaudi de l'esport, hem de dir que també s'hi celebraven revetlles, festes i concerts. Eren tot un complex lúdic d'abast comarcal.

Les piscines rodones i part dels vestidors.
Foto: Jordi Vilalta, abril de 2017

Així, s'havien arribat a congregar a les instal·lacions fins a 4.000 persones en un dia. I encara que atreien també a molts banyistes de les poblacions dels voltants (arribaven autocars plens de persones que hi anaven a passar el dia), hem de tenir en compte que en aquells anys Rubí comptava només amb uns 25.000 habitants i escaig. 

L'entrada al complex, l'abril de 2017. Foto: Jordi Vilalta

No obstant l'èxit de les piscines va ser enfosquit per uns suposats accidents mortals. El primer fou el 29 d'agost de 1971, segons llegim al setmanari El Caso, el mateix any en què foren obertes al públic. Ena questa publicació es deia que un noi va saltar del trampolí i un cop a l'aigua va topar amb un banyista que passava nedant: els dos varen perdre la vida. Però sembla ser que, consultades altres fonts, aquestes morts van ser només el contingut d'un rumor que es va estendre i va donar lloc a certa mala fama del complex. De fet, la foto del cap del noi mort que ocupava la portada d'aquella publicació en realitat corresponia al del John Fitzgerald Kennedy a la sala d'autòpsia després que el disparessin.

A sobre, portada d'El Caso. Font: elotrolado.net

A sota, foto de l'autòpsia de J. F. Kennedy.
Font: Viquipèdia


El juny de1981 una nena va morir ofegada, en una notícia apareguda a Diario de Barcelona. A mitjans anys 80 any es varen tancar al públic atès que l'empresa va fer fallida i els terrenys foren embargats per l'Ajuntament de Rubí a causa de l'impagament dels impostos corresponents. Començaria d'aquesta manera l'abandó de les instal·lacions.

Però la gran causa, a més d'una sèrie de problemes tècnics relatius al subministrament de l'aigua, va ser la competència d'altres centres (Rubí també tenia la Sportennis, les piscines de can Mir, les municipals...) i el major auge del turisme de platja a partir dels anys 80. Les persones àvides de prendre banys ja tenien més capacitat econòmica per anar a destins més llunyans.

Finalment, el març del 2022 les màquines excavadores començaren l'enderroc del complex.


dissabte, 4 de juny de 2022

Sant Feliu o Feliuet de Vilamilanys. Una ermita antiquíssima

Encara que l'ermita popularment anomenada de Sant Feliuet no es troba al terme municipal de Rubí, sinó al de Sant Quirze del Vallès, sempre ha estat molt vinculada amb els avatars de la nostra història, no només per la seva proximitat geogràfica amb la població, sinó també perquè eclesiàsticament pertany a l'arxiprestat de Sant Pere de Rubí.

Vista de l'ermita des de la part est. Foto: Jordi Vilalta

Sembla ser que l'indret era ja ocupat en època romana, atès que en l'obra de l'ermita s'ha reutilitzat material d'aquesta època com teules o fragments de picadís i sobre tot per les troballes efectuades el 1949 a la capella meridional. La més important, datada de mitjans del segle V, és una ara paleocristiana de marbre que presenta una inscripció en llatí en hexàmetres separats per una creu i una fulla d'heure que resa:

+ FELICI MISERUM PENARUM PONDERA PELLE + XPE DS PER CUNCTA PIUS QUI SCLA REGNAS HIC SCS SEMPER SEDITO HIC ABITATOR ADESTO + FELICI MISERO TOTA TU TRISTIA TOLLE

XPE és l'abreviació de Christe; DS, la de dominus ("senyor"); SCLA, la de saecula ("per tots els segles"), i SCS, la de sanctus.

L'ara paleocristiana de Sant Feliuet. Foto: Jordi Vilalta

La traducció seria la següent:

"Al malaurat Fèlix treu-li tot el pes de les seves penes. Senyor Crist, que regnes ple de misericòrdia per tots els segles aquí assegut, aquí establert a la teva casa. Al malaurat Fèlix treu-li tota la seva tristesa"

En aquesta capella lateral actualment es conserva una còpia, atès que l'original, restaurat fa uns anys, és custodiat per la Fundació Museu-Biblioteca de Rubí.

A més de l'ara, que, per cert conserva uns 70 noms esgrafiats, la majoria del segle X, també s'hi va trobar una sitja amb ceràmica romana, fragments de teula de la mateixa època i una pedra de molí.

Així doncs, sembla que aquest temple podria haver existit ja al segle V, promogut per un personatge cristià que es deia Feliu o Fèlix que el dedicaria al sant que portava el seu nom. Es pensava també que el nom de Vilamilanys (villa de Milanos) seria el producte d'una evolució a partir de villa Aemiliana o Aemilianus, és a dir, el nom d'un latifundi o fundus que havia pertangut a cert Emilià i en el qual residiria aquest Fèlix, com argumentava Ramon Vall (1977), encara que Montserrat Pagès, en un article publicat el 1983 dubtava seriosament d'aquesta procedència, ja que, segon les regles d'evolució fonètica, villa Aemilianos hagués evolucionat cap a Vilamillà, cosa que no és el cas. 

L'ermita en una fotografia de principis del segle passat. 
Foto: Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Tot i així sembla innegable un origen tardoromà de l'assentament, o potser més antic. A més, molt prop del lloc havia passat la via Augusta interior, procedent d'Arraona (Sabadell) i que es dirigia al pont del Diable. 

Si passem a l'època medieval, després d'uns segles de foscor arqueològica i documental, l'ermita apareix documentada per primera vegada, segons J. Serra, a un precepte del rei franc Lluís el Tartamut al bisbe de Barcelona Frodoí l'any 875 o 878 (és l'època en què la meitat nord de l'actual Catalunya pertanyia als francs), dedicada al màrtir sant Felicis (Sant Feliu). Sembla que moltes vegades la població considerava com a sants els antics propietaris d'una zona determinada, i més si s'havien convertit o eren cristians.

Tal i com ha arribat als nostres dies, es tracta d'un temple preromànic, de 17 m de llargària per 10 d'ample, de planta en forma de creu llatina d'una sola nau amb absis principal rectangular a orient, lleugerament desviat, i dues capelles laterals de planta també rectangular a l'exterior. Al lloc on s'ajunten la façana meridional amb l'absis principal es pot veure una pedra tallada amb el relleu d'un animal que podria ser una llebre. La porta de l'ermita, d'arc de mig punt, es troba a la paret lateral sud. Les 6 finestres del temple, com és típic de l'arquitectura del temps, són de petites dimensions: es troben al mur oest, al mur nord, a l'absis principal (és a dir, a orient), a la paret sud de l'absis principal, a l'absis meridional i sobre la porta del temple. La coberta és de teules àrabs. Les pedres de la construcció es troben ben lligades i als angles i obertures es va utilitzar pedra picada. El mur sud és més gruix que el nord, on hi ha contraforts. Un campanar de doble espadanya, que ja existiria el 1404, està format per tres pilars que configuren dues obertures on es col·loquen les campanes es troba a la part de ponent. L'interior està cobert per una volta de canó generada per un arc apuntat, producte de la reconstrucció del segle XX.

L'ermita vista des del costat oest, amb la seva espadanya. 
Foto: Jordi Vilalta

Durant els primers temps de l'ermita, al segle IX, aquesta seria de planta rectangular i sense els absis laterals.  

Planta, en negreta, de la primera fase de l'ermita.

Entre el 904 i el 917 es va efectuar la restauració de l'ermita, promoguda per l'abat de Sant Cugat Donadeu, del qual conservem una signatura a l'ara paleocristiana. Es construirien els dos absis laterals; el sud de planta quadrangular tant per l'interior com per l'exterior, i el nord, on s'allotja l'ara paleocristiana, trapezoïdal per fora i semicircular per dins. També s'instal·laria una coberta de fusteria. 

Planell de l'ermita (a sobre) i alçat sud, amb la porta. Extret de romanicodigital.com

Més tard, un document del 920 esmenta un Palatio Fracto ("palau ensorrat"), que, per cert, apareix en diversos texts fins el 1207 i podria recordar l'existència de la suposada vil·la tardoromana. També es constata l'existència en aquells anys, segons explica F. Margenat, d'un potentat que es deia Baio. 

Al precepte del rei franc Lotari de 986, que confirmava les possessions del monestir de Sant Cugat desprès de la incursió musulmana de l'any anterior, figura l'ecclesiam s. Felices que est ad ipsam villam de Milans. Hem d'assenyalar que Sant Feliu de Vilamilanys va ser seu d'una parròquia, una de les cinc del monestir de Sant Cugat, en època medieval, fins al 1428, i que estava dedicada al segle XV a Sant Feliu, Santa Maria i Sant Bartomeu. Diverses butlles papals al llarg de l'edat mitjana confirmaran aquesta dependència de l'abat santcugatenc, com la del 1002, del papa Silvestre II, que esmenta la villa que dicunt Milanos cellam (ermita) s. Felicis com a un dels límits de les possessions del monestir. Els rectors de la parròquia de Sant Feliu eren nomenats per l'abat de Sant Cugat, però amb l'aprovació del bisbe de Barcelona. El més antic documentat és Guillem, del 1236, mentre que el més modern és Joan Tarré, de 1456 (segons Rufé, 1996).

Fotografia de la part est de l'ermita. Extret de Rufé, 1996

A causa d'aquests fets, gran part de la documentació de l'ermita es troba al cartulari del cenobi de Sant Cugat.

Hem de dir, però, que, encara que pertanyent al monestir, administrativament l'ermita formava part del terme del castell de Terrassa al menys fins al segle XIII. El primer testimoni és un document de 991 on apareix in termino Terracense, in Villa de Milanos. De totes maneres, com explica Robert Baró, durant els segles X i XI hi ha documents que la consideren com a terme independent, però altres l'esmenten com a una parròquia que depèn del terme de Terrassa (Terracia). Segons Miquel Rufé, d'aquesta parròquia formaven part els masos de can Corbera, la Bastida i el seu molí, can Rosés, can Ferran, can Barata, can Viver de la Serra, can Camps, can Tiraïres i can Graells, entre molts d'altres.

Territori que abraçava la parròquia de Sant Feliu en temps medievals.
Segons Rufé, 1996.

El 1013 (quan és esmentada com a Villa de Milanos) és l'any en què tenim constatada la presència d'un senyor del lloc també anomenat Baio (potser descendent de l'anterior de principis del segle X?)

Seguint en el segle XI, hem de dir que apareix en diversos llocs la denominació Vale de Milanos, cosa que indicaria una denominació topogràfica que indicava una petita vall. Així, una "vall de Sant Feliuet" apareix testimoniada en un document de 1028 amb el nom de Val de Sancti Felix, i el 1043 ens trobem amb l'esment de Sant Feliu de Vall Milanos

El 1032 es varen fer obres de reconstrucció a l'esglesiola que van donar lloc a l'actual configuració arquitectònica (si exceptuem l'espadanya) ja que es va instal·lar segurament una volta de pedra. Pocs anys després, el 1037, en unes altres obres de reparació, surt esmentada com a Santi Felicis de Villa Milanis. 

Vista general de l'ermita amb la seva espadanya.
Foto: Unió Excursionista de Sabadell

Ja al segle XIII, concretament el 1219, l'ermita apareix documentada com  a cap de la parròquia, encara pertanyent al terme de Terrassa, de s. Felicis Villa Mille Annorum, a causa de la interpretació de Milanys o Milans com a la quantitat temporal de "mil anys".  El 1233 és esmentada encara com a Villa de Milans, però al segle XIV ja sorgeix l'actual denominació de Vilamilanys.

A partir del segle XV, concretament el 1436, la parròquia de Sant Feliu s'annexionaria a la de Sant Quirze com a sufragània. Un cartell, datat del segle XIX, que es troba a la part sud del temple, així ens ho recorda.

Cartell del segle XIX. Foto: Ricard Balló, 2015.

És curiós com en alguns documents del segle XVII l'ermita apareix esmentada com a Sant Feliu de Jocha Milans, potser una denominació popular. D'aquest segle, precisament, tenim constància de l'existència de tres altars amb els seus respectius retaules, el de la capella de la Mare de Déu del Roser (on es troba l'ara paleocristiana), el de Sant Feliu (a l'absis principal) i el de Sant Bartomeu. Tots varen desaparèixer a causa de la Guerra Civil.

Capella de la Mare de Deú del Roser,
amb la reproducció de l'ara paleocristiana.
Font: aldeaglobal.net

Des de finals del segle XIX la família Margenat, de la masia de can Corbera, va restar responsable de l'ermita i el 1929 es van fer obres de consolidació i restauració dels altars, promogudes pel rubinenc Sebastià Plaja i pagades pels propietaris Josep Margenat i Josep M. Fontanals (Rufé, 1996).

Durant els anys 20 del segle passat i fins a l'esclat de la guerra s'hi celebrava la Festa de Primavera, organitzada per la Joventut Nacionalista de Rubí, en la qual, després de la missa hi havia l'actuació de l'Esbart Dansaire de Rubí i un dinar a la font de Can Corbera.

Aplec a Sant Feluet el 1926 Foto: Grup d'Investigació i Història
de Sant Quirze del Vallès.

Fou incendiada durant la Guerra Civil i entre 1939 i 1969 va passar a pertànyer a la parròquia de Les Fonts.  

El 1949 el nou propietari, Feliu Barnola, amo de les hisendes de can Viver de la Serra, can Ferran i can Barata, va restaurar l'esglesiola, la va reobrir al culte després de la seva benedicció l'any següent i va urbanitzar el parc, on a l'esplanada a partir de 1950 es van tornar a fer els aplecs de Pasqua Granada que havien estat interromputs a casa de la Guerra Civil. D'aquestes obres de rehabilitació del temple daten les pintures de l'interior, de Francesc Ribera, amb detalls relatius al martiri de Sant Feliu, entre molts altres temes, i les imatges escultòriques, obra de Francesc Juventeny, artista de Cerdanyola.

Imatge de Sant Feliu, màrtir, a l'inerior de l'esglesiola, obra de
F. Juventeny.Foto: coneixercatalunya.blogspot.com

Els aplecs van tenir un gran èxit de participació als anys 50, 60 i 70. En aquestes celebracions, en els quals les sardanes tenien un protagonisme especial, fins i tot es van fer concursos de cobles. El consum de carn a la brasa i la degustació de la popular mona per postres constituïen la cloenda del popular aplec, al final del qual les famílies tornaven en autobús a Rubí.

També Barnola va fer edificar el 1957 el Sagrat Cor que es troba dalt del turó proper, de 12 metres d'alçada, obra de Francesc Juventeny, el mateix escultor de les imatges que es troben dins l'ermita. Unba inscripció a la seva base recorda el fet.

Escultura del Sagrat Cor. Foto: Jordi Vilalta

A partir dels anys 80 l'aplec de Pasqua va anar caient en decadència. No obstant, des de fa alguns anys la Cofradia de la Virgen de la Cabeza en Cataluña organitza cada any una animada peregrinació a aquest indret.

Actualment, des de 1969, l'ermita depèn de la parròquia del Pinar, amb seu al bloc 2 de la urbanització, i de l'arxiprestat de Sant Pere de Rubí.

Bibliografia

- Baró, R., 1997: "La divisió parroquial del terme del castell de Terrassa", article 08. Racó.Cat, p. 18-22 (consultable a Internet, però sense posar procedència bibliogràfica).

- Margenat, F., 1982: "Índex dels documents històrics de Rubí, ss. IX-X", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 129-134.

- Margenat, F., 1985a: "El problemàtic origen de la parròquia de Sant Pere de Rubí. 2a part", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982p. 27-45.

- Margenat, F,, 1985b: "Índex dels documents històrics de Rubí (s. XI)", Butlletí, 16, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1985, p. 358-370.

- Margenat, F., 1995: "Rubí a l'època alt medieval", Butlletí, 39, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 297-308.

- Margenat, F., 2005: "Vies romanes de l'entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals", Butlletí, 50, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 2-52.

- Ollé, J., 1986: "Rubí medieval. Segles X-XV", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 57-87.

- Pagés, M., 1983: "Sant Feliuet de Vilamilanys o de Vilamilans, novament", Arrahona, 18, Sabadell, p. 14-19.

- Rufé, M., 1982: "Una parròquia antiquíssima: Sant Feliuet", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 135-136.

- Rufé, M., 1996: Sant Felicis in Villa Melanos, Rubí.

- Serra, J., 1961: Ermites del Vallès, Rafael Dalmau Editor, Barcelona.

- Vall, R., 1977: Sant Feliuet de Vilamilanys, Sabadell, 1977.




divendres, 15 d’abril de 2022

Francesc Úrsul, exiliat catalanista a Mèxic

Fa uns mesos vam tractar en aquest blog la trajectòria vital de Joan Rossinyol, exiliat a Mèxic després de la guerra civil i gran animador de la vida cultural de la comunitat catalana en aquell país. Avui ressenyarem el camí que va fer un altre nacionalista rubinenc que, havent triat el camí de l'exili primer a França i després a Mèxic, optà per romandre-hi i no tornà a trepitjar Catalunya des de la fi de la guerra.

Francesc Úrsul i la seva filla Magdalena, 1941
Foto cedida per Jana Úrsul

Abans de prosseguir, diré que la quasi totalitat de la informació que oferim en aquesta entrada, llevat d'alguns petits detalls, es troba al magnífic article de l'amic Ramon Batalla "L'exili catalanista a Mèxi: un aspecte de l'èxode rubinenc de 1939", publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Rubinencs i del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí el juny de 2014.

Francesc Úrsul Vidal va nèixer a Rubí el 1905 en el si d'una família establerta des del segle XIX al carrer de Virgili i que fins a la guerra civil regentaria la fàbrica de la cartronera ("la Llana").

Des de ben jove va participar en les activitats de l'Associació Joventut Nacionalista i col·laboraria al seu òrgan d'expressió, la publicació Saba Nova.

El 1932 es va casar amb Maria Solanes, que també participava activament en política.

Maria Solanes, muller de F. Úrsul, el 1941. 
Foto cedida per Jana Úrsul

Igual que el seu germà Josep, Francesc Úrsul fou militant d'Acció Catalana Republicana (ACR) i va ser regidor de l'Ajuntament de Rubí entre el 20 d'octubre de 1936 i el 25 de febrer de 1937, en plena guerra civil, ostentant la conselleria de Sanitat i Assistència Social juntament amb Antoni Vilardell (d'Esquerra Republicana de Catalunya).

No obstant, poc després va marxar al front dins de les milícies del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), concretament a la Divisió 21 ("Lenin"), comandada pel també rubinenc Pep Rovira, i on va ser el cap de Transports. Aquell mateix 1937 seria detingut a Lleida perquè el POUM havia estat il·legalitzat, però fou alliberat ben aviat mercès a les gestions de Miquel Ferrer, un dirigent de la UGT i el PSUC (partit antagònic del POUM, per cert).

Després de la victòria de les tropes franquistes, va exiliar-se a un camp de refugiats del sud de França (molt possiblement Argelers), juntament amb la seva dona Maria, la seva filla Magdalena i el seu germà Josep. 

Refugiats republicans espanyols a Argelers.
Font: elpais.cat

Una família francesa va contractar els dos germans Úrsul com a mossos, però poc després en Josep (que no havia estat tan partícip en política com en Francesc) va poder tornar a Rubí on tenia la seva família, mercès a les gestions del seu amic Climent Serra (de cal Xatut), que era regidor a l'Ajuntament franquista.

El 1942, des de Marsella, Francesc Úrsul va tenir l'ocasió de dirigir-se en vaixell cap a Orà (Algèria, en aquells temps colònia francesa) i d'aquí a Casablanca (Marroc), juntament amb altres exiliats rubinencs. Arribaria, després de creuar l'Atlàntic a bord del vaixell portuguès Nyassa, a Veracruz (Mèxic), on foren molt ben rebuts, i d'aquí en tren cap a la capital, Mèxic Districte Federal. En aquesta gran ciutat va poder entrar a treballar a Elmon, SA, una fàbrica d'articles de goma que havia estat fundada per un altre català exiliat, Ramon Peypoch, que, per cert, també era d'ACR.

El vaixell Nyassa parteix cap a Mèxic.
Font: gallegocrespo.tripod.com

Úrsul, juntament amb Joan Rossinyol, un altre exiliat rubinenc com hem dit, van formar part del consell directiu de la Comunitat Catalana de Mèxic així com també del nucli d'ACR en aquell país.

També fou administrador de la revista Vida Catalana (1945-1946), dirigida per Peypoch, curiosament en llengua castellana a fi de divulgar el problema català entre la població mexicana.  Més tard també seria administrador d'una altra publicació, La Nova Revista (1955-1958), la qual, fundada per Avel·lí Artís Gener ("Tísner"), oferia als lectors texts literaris, culturals i polítics i on col·laboraven prestigioses figures de la intel·lectualitat catalana.


A més, com altres exiliats, es va integrar a l'Orfeó Català de Mèxic, que, fundat el 1906, era més aviat una entitat cultural i recreativa, no només una associació de cantaires, que encara continua activa avui en dia. Aquí Úrsul va presidir-ne la massa coral durant 7 anys.
Logotip de l'Orfeó Català de Mèxic

Hem de dir que en aquell país llatinoamericà la família Úrsul-Solanes i la Ferrer-Serra (que també era d'origen rubinenc) vivien al mateix edifici, però en pisos diferents, per la qual cosa s'establiren forts llaços de relació i sovintejaven les reunions, que eren extensives a altres famílies com la d'en Rossinyol, especialment en dies assenyalats (com podeu veure en l'esmentat article de Batalla).

Les famílies Rossinyol, Úrsul (al fons de la taula, Francesc, amb corbata
fosca), i Ferrer en una trobada l'any 1956. Foto cedida per Jana Úrsul.

Cap a principis dels anys 60 algunes famílies d'exiliats pensaren en tornar a Catalunya, però hem de dir que en Francesc Úrsul, que el 1957, vidu des de feia dos anys, s'havia casat amb Teresa Solana, també vídua, optà per romandre al país que tan bé l'havia acollit i on s'hi havia adaptat perfectament. Només se'n coneix una visita a Rubí, el 1965, de poc temps, segons ens ha assenyalat amablement el nostre amic Salvador Casanovas. Finalment direm que, vinculat els últims anys políticament a Esquerra Republicana de Catalunya, morí el 1992 a Mèxic, la seva pàtria d'adopció.

diumenge, 6 de març de 2022

La primera coral claveriana de Rubí: "El Laurel Florido"

Fa uns 12 anys es va celebrar a la nostra ciutat un important esdeveniment cultural; els 150 anys de cant coral claverià i amb tal motiu el Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí va editar un Butlletí especial dedicat a la història de totes les agrupacions corals que han ornat amb els seus cants el transcurs del Rubí dels segles XIX i XX.

El cant claverià és el resultat de la iniciativa d'un important prohom català, Josep Anselm Clavé (1824-1874), que va tenir la lloable idea de culturalitzar la classe obrera del país mitjançant la música. Va fundar la primera de les associacions corals el 1850 amb el nom de "La Fraternidad", que set anys més tard va esdevenir "Societat Coral Euterpe" (en honor a la musa grega de la música). A partir d'aquell moment moltes poblacions de Catalunya, i després també de fora, es van omplir de grups de cantaires, les anomenades associacions corals claverianes o "coros euterpenses".

Bust d'Anselm Clavé. Foto: Lluís Braut

Rubí, que a mitjans del Vuit-cents ja comptava amb una important població que treballava a les fàbriques, no fou aliè a aquest fenomen i el 1860 hi va néixer la primera d'aquestes colles: "El Laurel Florido". La seva seu social (com diríem ara) era al cafè de cal Boniquet (a l'actual carrer de Sant Joan, on fa anys hi havia la caserna de la Guàrdia Civil). El 2 de setembre de 1863 va participar en una reunió de l'"Asociación de Coros Euterpenses" a fi de prendre part en el festival d'aquell any, on es congregaven nombroses agrupacions corals de tot el país. I el 18 de novembre va participar en un concert dedicat a Emilio Castelar (un polític que arribaria a ser president de la I República) als Camps Elisis de Barcelona, que era un gran parc situat a l'actual Eixample, abans que es portés a terme el pla Cerdà.

Concert de corals als Camps Elisis, anys 60 del segle XIX.
Font: centrelectura.cat

L'any següent, el 1864, "El Laurel" va participar en un concurs de societats corals també a Barcelona, concretament els dies 4, 5 i 6 de juny, sota la direcció del mestre Anselm Clavé.

És el mateix any en què molts integrants del "Laurel" es van passar a una altra coral que havia aparegut el 1863 a Rubí, "El Parnaso Rubinense", inaugurada de manera oficial el 1864. Aquestes dues entitats claverianes foren presents al "Gran Festival de Euterpe" aquest 1864 celebrat als Camps Elisis de la ciutat comtal. 

Estendard del "Laurel Florido" durant la 
inauguració del monument a Anselm Clavé,
a Rubí. Foto: Arxiu Roset

Segons s'explica a l'article "La primera de les corals: 'El Laurel Florido' (1863-1896?)", de Joan Sutrias i Jordi Vilalta, aparegut al Butlletí que abans hem esmentat, no tenim pràcticament informació d'aquesta coral fins el 1896, any de dues notes de premsa al setmanari Gaceta de Terrassa. La primera, del 12 d'abril, ens informa que "El Laurel" va actuar, conjuntament amb "El Parnaso" a l'ermita de Sant Muç, molt possiblement per l'aplec de Pasqua Florida que s'hi solia celebrar, i la segona (una carta al director) del 6 d'agost, comunica que a finals d'aquell juliol es va fer una serenata, també junt amb "El Parnaso", al local del "Casino Rubinense" (que no és l'actual "Casino Espanyol" sinó el precedent del que seria el Centre Democràtic Republicà) amb motiu de la col·locació d'un bust d'Anselm Clavé al jardí de l'edifici de l'entitat.

No sabem, per tant, si "El Laurel Florido" va continuar existint algun temps més, però a finals del XIX a Rubí ja havia aparegut una altra coral, a més del "Parnaso Rubinense"; ens referim a la "Sociedad Coral Los Obreros Rubinenses", des de 1881.

Una reaparició, podríem dir, pòstuma d'aquesta coral va tenir lloc el 7 d'octubre de 1951, quan en ocasió de la inauguració del monument a Anselm Clavé a l'actual plaça dedicada a aquest prohom, el cantaire de més edat de Rubí, Pau Gaju, va mostrar l'estendard del "Laurel" com a homenatge a la primera agrupació coral claveriana nascuda a la nostra localitat.

Pau Gaju amb l'estendard del "Laurel Florido"
durant la inauguració del monument a Anelm
Clavé, el 1951. Foto: Arxiu Roset.

diumenge, 6 de febrer de 2022

Maximí Fornés, un metge dels d'abans

En aquesta entrada recordarem la figura d'una personalitat que, tot i no haver nascut a Rubí, hi va deixar una forta petjada i hi té un carrer dedicat: ens referim a Maximí Fornés i Gota.

Maximí Fornés, fons Marroyo

Va néixer al Campell (a la Franja de Ponent), on el seu pare exercia com a veterinari, el 1877 i es va llicenciar en medicina a la Universitat de Saragossa. Conreà un temps la seva professió mèdica a Vilanova d'Alpicat (el Segrià) i a principis del segle passat es va establir a la nostra vila.

En arribar-hi va obrir un consultori al carrer de Sant Bonaventura (l'actual dedicat a la seva persona),  en aquells moments la via urbana més important de Rubí i on es situaven els principals comerços. D'aquest consultori es conserva la bella porta d'estil modernista al número 26 del carrer.

Porta del consultori del Dr. Fornés.
RubiGuiem

Atesa la seva longevitat, va exercir uns 60 anys com a metge a Rubí, de tal manera que, com es diu al llibre Homes del Rubí d'ahir, del qual hem extret la major part de la informació d'aquesta entrada, va arribar a atendre persones de 4 i fins i tot de 5 generacions de la mateixa família. Tenia un sentit molt humanista de la medicina i era molt estimat per la població anava casa per casa a fer els seus diagnòstics i les seves cures, fos l'hora que fos, i tothom escoltava els seus consells. Una altra de les seves característiques era la gran memòria que tenia, un factor bàsic per recordar l'historial dels pacients. 

Com a una de moltes anècdotes direm que, per exemple, en Fornés elaborava amb l'aigua de la font del Bullidor una beguda guaridora a base d'afegir-hi una mica de vinagre i una gota l'oli.

Font del Bullidor, postal antiga

També tenia les seves idees, que eren de caire catalanista: va ajudar a l'edificació del local social de la Joventut Nacionalista el 1920, juntament amb altres prohoms de la localitat.

Va ser consogre de l'indià Pere Gaju (propietari de l'actual torre Marbà o Gaju, situada al carrer de Xile, davant l'Ateneu), atès que el seu fill es va casar amb la filla d'aquell. 

Maximí Fornés va morir l'any 1966 i l'any següent se li va retre un homenatge oficial amb motiu de la inauguració del Centre Sanitari Municipal, on ara se situa l'Oficina d'Atenció Ciutadana, a la plaça de Pere Aguilera, davant l'Ajuntament.

Més tard, amb l'arribada de la democràcia, el nom del carrer de Calvo Sotelo (nom posat durant el franquisme) va canviar en memòria seva amb la denominació de carrer de Maximí Fornés.

Vista actual del carrer de Maximí Fornés. Font: Tot Rubí

El seu fill Josep va continuar la professió del pare i també destacà com a bon metge.


dissabte, 15 de gener de 2022

Per què han desaparegut algunes masies de Rubí?

Comptem al terme municipal de la ciutat encara amb nombroses masies, moltes de les quals es dediquen a a activitats que moltes vegades no tenen res a veure amb la pràctica del conreu de la terra. Però l'important és que han sobreviscut i podem gaudir-ne com a patrimoni que són del nostre Rubí.

Però per què moltes altres ja no es troben senyorejant els nostres camps? Abans de continuar, hem d'afegir que no només ha estat la segona meitat del segle passat l'escenari de la devastació de tantes cases pairals, sinó que hem de tenir en compte que abans de la pesta negra del segle XIV a les terres que ara conformen el terme de Rubí existien unes 110 explotacions rurals, entre masos i masies. Desprès de l'epidèmia moltes s'enrunaren i les seves terres passaren a engruixir la de les cases que havien sobreviscut, les quals en els segles següent veieren augmentar la seva riquesa. 

Enderrocament de la masia de can Cabanyes. Foto J. M. Roset

A més d'epidèmies, esdeveniments històrics com guerres i revoltes, sequeres o inundacions, o bé confiscacions polítiques, endeutaments, vendes o alienacions, així com també la mort dels seus propietaris, han estat claus en la degradació i posterior desaparició de les cases pairals. 

Un altre cas són els de les masies enderrocades o enrunades que han estat substituïdes per noves edificacions com és el cas de can Barceló o can Sant Pere, encara que aquest fenomen no és privatiu dels anys 70 del passat segle, sinó que hem d'esmentar el cas de can Serra del Padró (can Bertran), tirada a terra el 1911 a fi d'obrir el carrer de Xile i bastir les flamants torres modernistes Riba i Gaju.

La finestra gòtica de la desapareguda masia de can 
Bertran. Arxiu L. Garcia.

Pel que fa a causes relacionades amb conflictes bèl·lics, hem d'esmentar que can Guilera va ser dinamitada a la guerra civil.

Runes de la masia de can Guilera. Foto arxiu CEPNA

Però és a partir de mitjans del segle passat quan la desaparició de masies va adquirir proporcions que podríem titllar com de dantesques. El gran creixement de la població i la conseqüent especulació urbanística, unit a l'aparició de la societat de consum i al fet que era molt més atractiva la possibilitat de tenir un treball fix a alguna empresa de la vila, va fer que les joves generacions abandonessin el treball agrícola i, per tant, les masies. Com deia Òscar Puig, "van arribar les fàbriques i la gent se n'hi va anar a treballar".

Estat actual de la masia de can Calopa, força degradada. 
Foto: Jordi Vilalta

De moltes cases pairals desaparegudes ara només en resten topònims o bé, com és més freqüent, els noms de polígons industrials (bastits a les terres cultivables de les masies), urbanitzacions i barris. Així doncs, comptem amb el polígon industrial de la Bastida (desapareguda el 1974) o el de Can Jardí (ja molt malmesa amb la rierada i després enderrocada). I pel que fa a barris o urbanitzacions, esmentem el de Can Vallhonrat (on la masia fou tirada a terra els anys 80 per unes obres a la carretera que menava a Molins de Rei). Altres nuclis d'habitatges amb nom de masies encara conserven aquesta, però amagada o mig enderrocada entre els nous edificis i carrers (com can Fatjó). Parlant de carrers, també hem de fer esment que alguns han mantingut el nom de la masia per les terres de la qual s'aixecaren amb motiu de la gran onada urbanística dels anys 70: és l'exemple a Rubí de l'avinguda de Can Cabanyes, a Les Torres, casa que fou enderrocada sense miraments el 1974 per tal d'implementar la segona fase de la construcció de l'anomenat "conjunt residencial".

Lloc on s'ubicava la masia de can Fatjó.
Foto: Miguel Romero

Pel que fa a les cases que no foren destruïdes directament a causa del gran moviment d'expansió urbanística, algunes ha sofert un notable procés de degradació que, segons Lluís Garcia, va començar per l'abandó i posteriorment per l'enrunament per la manca de manteniment o el vandalisme, encara que de vegades han estat enderrocades pels mateixos propietaris.

Runes de la masia de can Riquer vell, on es por veure 
encara un rellotge de sol. Foto: Jordi Vilalta

Finalment direm que no tot està perdut. Encara podem gaudir de belles masies al nostre entorn rural, malgrat que avui en dia poques masies sobreviuen mercès a l'agricultura, com és el cas de can Serrafossà i can Santjoan, totalment dedicades al conreu de la terra. Altres com Can Xercavins i ca n'Oriol combinen l'activitat agrícola amb altres tasques. Però moltes han canviat l'activitat primària per la terciària: can Ramoneda (centre de càtering), can Feliu (restaurant), can Pi de la Serra (granja escola). Altres resten en perill de degradació si no s'actua (can Roig, can Balasc...), o bé es troben fortament degradades com can Calopa.

Bibliografia

- Bancells, F., 2021: "Dels reis de la vinya als supervivents del cereal", L'Esquitx, 4,  Associació Rubí d'Arrel, Rubí, tardor de 2021, p. 6-17.

- Garcia, L., 2020: "Les masies desaparegudes de Rubí", Butlletí, 78, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2020, p. 7-29.

- Julià, N., 2015: La vinya a Rubí. Un passeig per la història, Rubí.

- Puigventós, E., 2021: "De masia a restaurant o casa particular", L'Esquitx, 4,  Associació Rubí d'Arrel, Rubí, tardor de 2021, p. 28-32.

- Relats, V., 2017: "Òscar Puig, l'últim vinyater de Rubí", Vallesos, 14, ed. Gent i terra, SL, Santa Eulàlia de Ronçana, p. 82-84.

- Rufé, M., 1984: Les masies de Rubí i la seva gent, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí, Rubí.

dimecres, 8 de desembre de 2021

Els tresors documentals de l'Arxiu del Museu de Rubí

Els fons pertanyents a l'Arxiu del Museu de Rubí es troben actualment a la casa rectoral de Sant Pere desprès d'haver estat un llarg període de temps allotjats al domicili de Miquel Rufé, conservador del Museu, traspassat el 2002.

Casa de Miquel Rufé, on es trobava custodiat l'Arxiu del Museu.
Foto GoogleMaps

Des que es va crear el Museu, el 1924, i fins la rierada de 1962, tot el material documental i fotogràfic es trobava a la torre del Vapor Nou. A partir d'aleshores es va traslladar al local que havia estat del Centre Democràtic Republicà, però que a finals del franquisme era magatzem municipal. Allà va quedar molt malmès i finalment, fa pocs anys, va anar a raure a la casa d'en Rufé, amb autorització del conservador del Museu Josep Serra.

Josep Serra. Arxiu Museu de Rubí

La documentació té una extensió d'uns 15 metres lineals i fa referència a una gran diversitat d'aspectes de la història del Rubí dels segles XIX i XX. 

Tot seguit fem esment del material que conserva aquest desconegut, per molta gent, arxiu:

- fitxers dedicats a programes de diverses entitats locals, persones i fets històrics de la ciutat: Unió Esportiva Rubí, Centre Excursionista de Rubí, l'actual escola Mare de Déu de Montserrat, òbviament el Museu de Rubí, l'aplec de Sant Feliuet, l'Associació de Pessebristes, Cultura Femenina (una secció del Casal Popular creada pel Dr. Guardiet), el cinema Domènech, autos sacramentals, romiatges a Montserrat, congressos eucarístics, l'Orpheus Femina (una agrupació coral femenina), homenatges diversos, exposicions, la Biblioteca Popular, els Jocs Florals, les exposicions de roses, l'Escola de Música, l'associació Pro-Europa (del pare Pire), informació sobre la pianista rubinenca d'origen igualadí Teresa Llacuna, l'entrada de les forces franquistes a Rubí, Sant Eloi, Foment de la Dansa, el Casino Espanyol, l'Escola Municipal d'Art, l'Agrupació Coral La Lira Rubinense i els ex-alumnes de les Escoles Ribas;

Cartell d'una exposició organitzada
pel Museu. Arxiu del Museu de Rubí

- cartells antics, programes de la parròquia de Sant Pere de Rubí des de 1871, una carpeta dedicada al Casal Popular i una altra als Amics del Doctor Guardiet;

- premsa local, molt representada: La Lluita, Endavant, Saba Nova, Combat, El Bullidor, Lea, Rubricata, els butlletins del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí... i altres revistes i publicacions;

Capçalera del setmanari Rubricata

- retalls de premsa que fan referència a Rubí; 

- catàlegs d'exposicions en les quals va col·laborar el Museu;

- un dels materials més importants és l'arxiu Josep Serra i Rosselló, el conjunt d'apunts que aquest historiador local i conservador del Museu, com hem dit, sobre temes com ara els abats de Sant Cugat, troballes arqueològiques, documents medievals de Rubí...

- diaris i documentació notarial d'entitats antigues de la població com l'Associació Joventut Nacionalista, gremis i cartularis de cases pairals;

- llibres religiosos del segle XIX;

- l'Arxiu Fotogràfic del Museu de Rubí, ara al pis superior de la rectoria de Sant Pere, en dues capses de fusta i que consta de fitxes amb les categories de classificació de secció o tema general, número, autor, data, tema, observacions, donant i data; durant els trasllats ocasionats per les inundacions de 1962 es va perdre alguns material, però el 1992 Miquel Rufé les va ordenar seguint un criteri temàtic; aquesta documentació fotogràfica ocupa aproximadament un metre lineal i els temes són els següents: romiatges a Montserrat, parròquia de Sant Pere de Rubí, processons, pessebres, altars, romiatges a Núria, Schola Cantorum, Celler Cooperatiu, ponts i torres, places i carrers, sardanes, teatres i cinemes, enterrament del Dr. Guardiet, Unió Esportiva Rubí, festes de Sant Antoni i Sant Cristòfol, visites del Bisbat, Casal Popular, Esbart Dansaire i gegants, escoles, excursions, excavacions, fàbriques, fonts i rieres, grups diversos (caramelles, obrers de fàbriques, grup esperantista...), imatges i escultures, masies, Museu de Rubí, retrats i aplecs de Sant Muç i de Sant Roc.

Veieu, doncs, que és un material força divers i que pot complementar les investigacions dels estudiosos/es locals, a més de la recerca efectuada a l'Arxiu Municipal de Rubí, a cartularis de masies o a altres arxius privats. 

Com a exemple d'allò que acabem de dir, l'historiador local Ramon Batalla ha inclós al seu recent llibre sobre l'alcalde Pere Aguilera diverses imatges procedents de l'Arxiu Fotogràfic del Museu. Així mateix, per a principis de l'any que ve la Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i el Grup de Col·laboradors de Museu presentaran en un espai encara per determinar una selecció d'imatges sobre el Rubí d'abans extretes de l'Arxiu del Museu, moltes d'elles inèdites, per tal de donar a conèixer aquest material documental.