75 anys de l'Associació Coral Unió Rubinenca

Aquest any 2024 celebrem diversos aniversaris pel que fa a entitats i institucions de Rubí. Entre ells destaquem en aquesta entrada els 75 anys de la Coral Unió Rubinenca, creada el 1949.

La Unió Rubinenca el 2016, davant l'Ajuntament. Foto: Víctor Puig

En aquell any, antics integrants d'altres associacion corals, "Obreros Rubinenses" (aquesta extingida el 1939), "La Lira Rubinense", "El Parnaso Rubinense" i la Colla de la Punxa, es van unir per tal de formar una altra entitat que quedaria oficialment constituïda el 7 d'abril de 1949 amb el nom de "Sociedad Coral Unión Rubinense". El primer president en va ser Josep Aguilera Serra, qui comptà amb el mestratge de Miquel Casas Bell com a primer director i la col·laboració de 45 cantaires. La presentació havia tingut lloc al Teatre-Cinema Domènech el 3 d'abril, uns 4 dies abans de la constitució oficial, juntament amb la "Sección Escénica" de la Cooperativa de Consum "La Rubinense". El 6 de novembre d'aquell any es va celebrar la benedicció del primer estendard de la coral amb l'assistència de 67 estendards més d'altres entitats claverianes del país.

L'estendard de la coral. Fons Marroyo

El 1950 va entrar a formar part com a membre de ple dret de la Federació de Cors de Clavé i l'any següent s'integraria dins la comissió que organitzava l'erecció d'un monument a Anselm Clavé que és el que podem veure actualment a la plaça dedicada a aquest prohom català i que seria inaugurat el 7 d'octubre de 1951.

El 26 de maig de 1974 la Unió Rubinenca va celebrar les seves noces d'argent davant el monument amb la participació de 24 agrupacions corals amb els seus respectius estendards. Es va efectuar una cercavila fins a la Casa de la Vila i la coral va cantar l'Himne a Rubí i diverses peces claverianes.

Un moment de la inauguració del monument
a Anselm Clavé. Fons Marroyo

El 1999 es va commemorar el 50è aniversari amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Rubí, la Federació de Cors de Clavé, "la Caixa" i també el dels socis protectors i d'altres persones i corals. Entre els actes es va celebrar una missa, una concentració d'entitats corals i un concert al Teatre Municipal la Sala on van actuar juntament amb altres entitats cantaires de Rubí. Finalitzà la celebració amb un concert de la Banda Simfònica de Martorell acompanyat amb les veus dels cantaires de la Coral Unió Rubinenca.

La coral el 1999, davant l'església de Sant Pere. Fons Marroyo

També hem de dir que, per suposat, el seu àmbit d'actuació no s'ha limitat a Rubí, sinó que també han participat en actes festius i culturals en altres poblacions com Martorell o Sant Cugat del Vallès.

Per acabar aquestes línies hem de felicitar aquest any 2024 els membres d'aquesta associació pels seus anys de dedicació al cant coral, especialment en festes cíviques com la Diada Nacional i en altres de llarga tradició cultural com les caramelles de pasqua, on mai no han faltat. 

La Coral Unió Rubinenca a l'actualitat, davant l'Ajuntament de Rubí
amb les autoritats municipals. Foto extreta del Facebook de l'entitat

Bibliografia

- Sutrias, J., 2010: "Coral Unió Rubinenca (des de 1949)", Butlletí, 54, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, maig de 2010, p. 40-41.

La guerra civil vista amb ulls de nena: "El Petit Noticiari" de les Escoles Ribas

Estem en plena guerra i no tenim il·lusions per a res (Francesca Roura, 30 de juny de 1938).

En un article aparegut al número 32 del Butlletí del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí (editat el 1988 en ocasió del 50è aniversari de la fi del conflicte) Antonio Moro i Anna Rialp exposaven el contingut d'una publicació feta per les nenes mateixes de les Escoles Ribas que tingué una vida compresa entre el 1934 i les acaballes de la guerra civil. Era "El Petit Noticiari", al qual els autors esmentats van poder accedir gràcies a la gentilesa de les Escoles (concretament es van consultar els números corresponents al curs 1934-1935 i 1938-1939).

Portada del Petit Noticiari del curs
1936-1937

Les alumnes pertanyien al grau superior de l'escola i tenien una edat compresa entre els 12 i els 13 anys, i en aquest Noticiari transcrivien cada dia  a partir del curs 1934-1935 (abans les col·laboracions havien estat setmanals), les seves impressions de l'actualitat del país, marcada per la preguerra i la guerra. En aquells temps el director del centre era Martí Tauler, però va ser la mestra Teresa Altet qui impulsà la redacció d'aquelles impressions infantils que a hores d'ara són encara un valuós testimoni del conflicte.

Teresa Altet als anys 40. Detall d'una
fotografia cedida per Joan Mumany a
l'arxiu del CER-GCMR

Les Escoles Ribas foren l'ùnic centre escolar que no tancà les seves portes durant la guerra, llevat de l'estiu del 1936. El curs següent va començar el primer d'octubre de 1936, però fins a l'últim dia del conflicte, el 25 de gener de 1939 s'hi va anar a classe cada dia, de dilluns a dissabte de 9 a 12 del matí i no es va fer mai vacances. De fet, el diari escolar que comentem en aquesta entrada finalitzà el 16 de gener de 1939, molt pocs dies abans que les tropes franquistes entressin victorioses a la vila.

Aquestes anotacions infantils són una important font per conèixer la nostra història local, especialment per copsar les impressions que es tenien a la reraguarda i com ho sentien, en aquest cas, les nenes d'una escola.

Un grup d'alumnes del curs 1936-1937. Foto cedida per Maria 
Rusiñol a l'Arxiu del CER-GCMR

Les primeres línies del noticiari són referents a la vaga general de 1934. La nena M. Torné ens diu: Jo he tingut molta por. A veure quan acabarà la vaga (escrit el 6 d'octubre d'aquell any). Potser hi havia la sensació general que una guerra no trigaria molt en venir? Si no, per què aquesta por?

Les eleccions de 1936 també hi són presents. M. Gaju ens comenta el 16 de febrer: De retorn, vaig assabentar-me que aquí a Rubí les esquerres havien sortit vencedores per 615 vots més que els altres.

Un cop esclatada la guerra, es fa esment de les marxes dels milicians cap al front. M. Assumpció Poch ens explica el 9 d'octubre de 1936: A la vila s'estan preparant per a marxar demà, al front de Madrid, un grup de milicians rubinencs. Més endavant, el 20 d'abril del 1938 Montserrat Pernas, sobre el drama familiar que suposa la marxa d'un noi al camp de batalla, escriu: Quan la maleïda guerra se li endú un fill, ella (la mare) amb el cor destroçat pensa, en veure'l partir, que potser ja no el veurà més.

Dibuix de Josefina Arís. Publicat al Butlletí 32 del
GCMR

Precisament l'ajuda als milicians tingué un pes important en les activitats escolars de les alumnes, impulsada per la mestra Teresa Altet. Van destinar l'hora de labor a confeccionar jerseis per als soldats i recollir diners per comprar-na la llana. I cal destacar també el recolzament als milicians que es trobaven de permís a la vila. A tall d'exemple, els cinemes de Rubí, el Domènech i el del Centre Democràtic Republicà, projectaven pel·lícules bèl·liques, i també alguna que altra d'entreteniment (comèdies), així com peces de teatre. Montserrat Simó, el 31 de gener de 1937, apunta al noticiari: Al Centre Democràtic Republicà han estat representades unes obres... Comèdia de Comèdies, per un grup de milicians que actualment gaudeixen de permís.

Un altre aspecte recurrent durant el temps de guerra és l'ajuda als refugiats, tant soldats com civils, procedents de Madrid, de Barcelona o altres llocs. La confecció de roba a l'assignatura de labor no era només per abastir als milicians, sinó també per ajudar a aquestes persones que fugien de l'horror de la guerra. A tal efecte, la nena Magdalena Aris escriu el 6 de gener de 1939, dies abans que acabi el conflicte: Avui han arribat molts soldats procedents dels darrers poblats de Catalunya que han caigut en poder dels feixistes.

Confeccionant roba per als milicians. Foto cedida per
Montserrat Escayol i Carme Carrera. Arxiu CER-GCMR

No podia mancar tampoc el tema relatiu a la fabricació de material militar a les fàbriques incautades de la població. Enriqueta Martínez, el 24 d'abril de 1938, ens diu: Moltes fàbriques d'ací treballen de nit i també els diumenges (per tal de fer armes).

Altres temes presents al noticiari són l'escassetat del pa, l'enterrament de Buenaventura Durruti, els bonbardejos a les poblacions veïnes (per sort Rubí es va escapar d'aquestes accions contra la població civil)...

Si voleu aprofondir més en aquest tema i llegir moltes més anotacions de les nenes de les Escoles Ribas durant el conflicte civil, no dubteu en consultar l'article d'A. Moro i A. Rialp del qual hem extret aquest resum. Mai no s'havia reflectit en una publicació sobre la guerra del 36 a casa nostra aquesta classe de documents que ens mostren les impressions d'unes nenes de 12 o 13 anys sobre el conflicte que assolà les nostres terres aquells fatídics tres anys. 

Bibliografia

- Moro, A., i Rialp, A., 1989: "Impressions infantils de reraguarda. Les Escoles Ribas de Rubí, 1936-1939", Butlletí, 32, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1989, p. 49-60.

- Vilalta, J., 2016: "Les escoles Ribas: 100 anys educant (1916-2016", Butlletí, 67, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2016 (número monogràfic).

Abans que vingués el tren a Rubí: els projectes fracasats

Moltes persones de Rubí saben que no fou fins el 1918 que el tren arribava a la població, i que abans calia agafar un carro o tartrana fins al Papiol per enllaçar amb el ferrocarril que, inaugurat el 1859, menava a la ciutat comtal. Però allò que potser molta gent no sap és que a la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX ja es projectaren algunes línies, tant de ferrocarrils com de tramvies, que passarien pel Vallès, i entre elles algunes varen incloure Rubí, en aquell temps una població relativament aïllada respecte a poblacions veïnes. En aquesta entrada farem referència només als projectes on apareixerà la nostra població.

Els llibres d'història ens diuen que la primera via de tren a l'estat espanyol va ser la de Barcelona a Mataró el 1848 i que poc després es faria el primer túnel ferroviari al país, el de Montgat. Començava, doncs, a poc a poc, l'era del ferrocarril, que revolucionaria els transports, tant de persones com de mercaderies. 

Però a Rubí l'assignatura d'establir bones i àgils comunicacions amb la resta de nuclis propers va restar pendent durant un grapat d'anys. Sabem que havia sorgit un projecte de carretera de Sarrià a Rubí en aquell temps de mitjan segle XIX, però la societat que l'havia impulsat va fer fallida.

L'any 1855 es va establir la línia entre Barcelona i Saragossa, que a la nostra comarca transcorria per Montcada i Sabadell, sense passar per Rubí. De fet, les grans companyies existents a Catalunya, la "Norte" i la MZA obviaren el seu pas per la nostra localitat, la qual hauria de beneficiar-se de projectes més localitzats que enllacessin la ciutat comtal amb les ciutats del Vallès, projectes que, com veurem, no van ser mai assolits fins el 1918.

Principals línies ferroviàries a la Catalunya de finals del segle XIX. Les dues
companyies principals eren la MZA i la "Norte" (Compañía de los Caminos de Hierro
del Norte de España). Cap de les dues passava per Rubí, encara que la "Norte"
enllaçava Barcelona amb Terrassa i Sabadell fen una corba per salvar Collserola

A aquest respecte hem d'esmentar l'emprenedor Narcís Menard, qui havia promogut al Rubí dels anys 30 del segle XIX la instal·lació de diverses indústries. Als anys 50 va tenir la idea de fer un ramal de via de tren entre el Papiol i el poble de Rubí a fi de poder transportar de manera àgil i ràpida el carbó des de l'estació d'aquella població a peu de les fàbriques gestionades per la seva societat, pero aquesta iniciativa, que en un principi, com hem vist només contemplava no persones sinó matèries primeres per a la indústria, no va reeixir.

El mateix Menard també havia proposat una línia transversal de tren de cavalleries (no de vapor encara, sinó tirat per cavalls o mules) que discorriria entre Rubí i Cerdanyola passant per Sant Cugat del Vallès. Aquesta idea és la que va recollir el 23 de juliol de 1859 la comissió que s'havia creat al nostre poble  per a la gestió dels camins veïnals i les vies de comunicació al voltant del poble. Es tractava de fer la instal·lació d'una línia fèrria "con fuerza de caballerías que partiendo de Rubí y pasando por Sant Cugat empalmase con el ferrocarril de Barcelona a Zaragoza en la estación de Cerdañola", tal i com es pot veure en un document de l'Arxiu Municipal de Rubí que Carme Bencomo esmenta en un article seu de 1998 publicat al Butlletí núm. 42 del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí. 

Hem de dir que aquest projecte no es va arribar a materialitzar mai, ja que es va optar per un altre projecte paral·lel relatiu a la construcció d'una carretera que enllacés la nostra població amb Molins de Rei i el de la via de tren a Cerdanyola quedaria ajornat, però més tard es tornaria a revifar.

Efectvament, l'historiador Josep Serra esmenta altres estudis realitzats als anys 60 del segle XIX que tenien el mateix objectiu d'unir mitjançant línia fèrria aquella població vallesana amb Rubí. Trobem a l'Almanaque del Diario de Barcelona que el 2 d'octubre de 1860 es va iniciar un projecte per fer realitat aquest "ferrocarril de sangre" des de Cerdanyola a Rubí, que tampoc es va poder portar a terme.

Passaren uns vint anys més i el 1881 els emprenedors Planas i Comermas van idear una nova línia fèrria per unir el Papiol amb Terrassa passant per Rubí, que no es va arribar a materialitzar mai. Del mateix any és una nota (conservada a l'Arciu Municipal de Rubí) procedent de l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat i que responia una proposta que havia fet l'alcalde de la nostra població sobre la construcció d'una via de tren que partiria des de la Garriga (o bé Granollers), passaria per Sabadell i Rubí, i empalmaria amb Sant Boi amb la que anava a Vilanova i Valls. És a dir, creuaria transversalment el Vallès, una assignatura pendent encara a l'actualitat. 

El 1888, concretament el 4 de maig, aparegué una Reial Ordre que atorgava una concessió a Emili Batlle per tal de crear una línia de ferrocarril econòmic entre Sant Gervasi de Cassoles (Barcelona) a Sant Cugat i a Rubí.

Hem de dir que fins 1892 tots els projectes de línies eren promogudes per companyies privades, reflex del liberalisme econòmic del moment. Però, com diu Font (1990), "totes les ampliacions posteriors a 1892 foren financades directament per l'Estat, ja que tots els concursos quedaren deserts".

D'aquest mateix any hem d'esmentar la concessió a la Compañía de Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes del tren de cremallera del Tibidabo a Sant Gervasi de Cassoles, i que va voler ser aprofitada, mentre es construïa el funicular, per allargar la línia amb un nou tram que anés de Barcelona a Terrassa passant per Rubí.

El 1900 aparegué un projecte de via que des de la ciutat comtal aniria a Rubí i d'aquí a Terrassa i a Sabadell.

Model de locomotora d'un tren del 1900. Extret de la revista 
"El mundo científico". Publicat a Gallardo i Prieto, 2001.

L'any 1904 es va presentar una proposta d'instal·lació d'un tramvia elèctric que des de la Creu Alta (Sabadell) es dirigiria a Barcelona passant per Rubí, Sant Cugat del Vallès i Horta, tot i travessant la serra de Collserola. Només trigaria una mitja hora en arribar a la ciutat comtal (més ràpid que en l'actualitat!)

El 1905 el Foment Mercantil i Industrial de Rubí va promoure la idea de la línia ferroviària de Terrassa-Rubí-el Papiol, projecte en que va intervenir el diputat monàrquic Alfons Sala, comte d'Egara.

L'any següent va aparèixer un nou projecte de tramvia elèctric des del Tibidabo a Sant Cugat i Terrassa promogut per l'empresari barceloní Josep Sabadell, qui arribaria a un acord amb Santiago Gresa i Aquilí Ricart per transfrir al seu favor la concessió. Aquesta línia passaria per la carretera de Gràcia a Manresa (que discorre paral·lela a la riera a la zona del nostre terme) i per tant travessaria Rubí.

Dos anys més tard, el 1908, es va presentar un projecte de ferrocarril elèctric a Terrassa i Manresa, també de Josep Sabadell. Des de la capital catalana arribaria a Rubí i d'aquí sortirien dos ramals, un cap a Terrassa i un altre a Sabadell (és a dir, com en l'actualitat succeeix a Sant Cugat). A Rubí aquesta via passaria per l'actual plaça del Dr. Pearson (en aquella època, la plana de can Cabanyes) i es farien obres a la riera. També es preveia que la nostra població tindria una estació de "primera classe" segons la terminologia del projecte de Sabadell, i no un simple baixador. Aquest seria, doncs, el precedent més semblant a la línia de ferrocarril que el 1918 arribaria a Rubí i el 1919 a Terrassa.

I l'últim de tants projectes no materialitzats seria el de 1909. Es tracta d'una Reial Ordre del 2 d'abril d'aquell any que atorgava una concessió a la Societat Anònima El Tibidabo per tal d'estblir una línia ferroviària elèctrica des del Tibidabo a Terrassa, perforant Collserola i, posteriorment salvant la riera de Rubí mitjançant un pont.

No seria fins el 1918 que finalment el tren arribaria a Rubí, després de tants projectes que tenien com a objectiu essencial comunicar Barcelona amb els nuclis industrials del Vallès i que mai no arribaren a posar-se en pràctica.

Agraïm l'amic Ramon Lascorz, expert en història del ferrocarril a casa nostra, la documentació que ens ha deixat per poder redactar aquesta entrada.

Bibliografia

- Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí, 42, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Font, J., 1990: "El procés d'implantació territorial del ferrocarril a Catalunya. La formació de les xarxes de les companyies del 'Norte' i M.Z.A", Treballs de la Societat Catalana de Geografia, vol. 24, p. 49-63.

- Gallardo, J.M., i Prieto, L., 2001: Cent anys del tramvia blau: funiculars, tramvies i ferrocarrils a la muntanya del Tibidabo. Les comunicacions entre Barcelona i el Vallès per la serra de Collserola, Monografies del Ferrocarril, 14, ed. Lluís Prieto Tur, Barcelona.

- Garcia, L., 2018: "Els precedents de l'arribada del tren a Rubí", Butlletí, 70, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 2-7.

La plaça del Clavé: un espai emblemàtic de Rubí

La plaça d'Anselm Clavé, o "plaça del Clavé", destacada pel seu monument al cèlebre compositor i escriptor català del qual rep el nom, té una història molt interessant al seu darrera. Es troba al casc antic de Rubí, encara que una mica apartada del centre neuràlgic, limitada a la part sud pel local de la CGT; a est per diversos restaurants però on havia estat "cal Manel dels Carros", i al nord, entre altres cases, per la bonica casa Xirinacs (o Vilaró, com es diu en alguns llocs).

La plaça d'Anselm Clavé l'agost de 2010. Foto: Jordi Vilalta

Encara que el seu nom és el d'Anselm Clavé, ja des d'èpoques reculades rebia el nom de "plaça de l'Aurora", que també compta amb l'Espai Sòcio-Cultural L'Aurora, vinculat a la CGT. Una mica més avall expliquem el per què.

La part meridional del casc urbà de Rubí, a partir del carrer de Sant Cugat i de Torrijos, pertanyia des de feia molt de temps al municipi de Sant Cugat del Vallès i va passar a pertànyer al nostre terme a ran de la Reial Ordre de 24 d'octubre de 1855, que reolvia un litigi territorial entre Rubí i Sant Cugat a favor del primer.

En aquest any encara no existia la plaça, però sí que apareix en el planell del projecte de reforma urbanística de 1875 fet per Jaume Sagalés anomenat "Proyecto de Reforma, Mejora y Ensanche del Pueblo de Rubí" com a "plaça de l'Aurora", cosa que evidencia que fou el primer nom que va tenir, però no sabem si de manera oficial (de fet  és el nom que figura al mapa) i que després, potser a partir de principis del segle XX, estaria dedicada a Josep Anselm Clavé, ja que en un planell de 1918 ja figura amb aquest nom.

Detall del planell del projecte urbanístic de 1875 on es pot veure,
encerclada, la plaça de l'Aurora. Arxiu Municipal de Rubí

Per què era anomenada "plaça de l'Aurora"? Sembla ser que el lloc era un terreny propietat de la masia de can Fatjó que va ser donat al municipi per una tal senyora Aurora, que era la mestressa de la casa pairal, pertanyent en aquell temps a la família Brugarol, a ran dels plans de reforma.

A la segona meitat del segle XIX la població comptava quatre places: la Major (al costat del temple parroquial de Sant Pere), la de la Marquesa, la Nova (aquestes dues actualment formen la plaça de Catalunya) i la de l'Aurora, la més gran, amb una extensió de 980,88 m2. A principis del segle XX en sorgiran algunes més.

Era, doncs, un lloc important. Això va fer, per exemple, que en aquest espai el 1894 Martí Solsona, procedent de Maldà (l'Urgell), instal·lés la seva serralleria, després s'haver estat un any al carrer de Sant Josep de la nostra localitat, i que el 1918 hi tingués lloc, amb motiu de l'arribada del tren, un concert de la "Banda Andresense".

La plaça de l'Aurora a principis del segle passat. Foto: autoria
desconeguda. Arxiu Foto Roset

Una mica més tard, entre 1923 i 1924, es va edificar a la cantonada entre el carrer de Llobateras, que creua la plaça per la part sud, i l'actual de Ramon Turró (abans de Pestalozzi), la bella casa modernista que va pertànyer com a residència estival a la família Xirinacs, a càrrec de l'arquitecte Josep Maria Pujol.

Casa Xirinacs, juliol de 2019. Foto: Jordi Vilalta

Per aquella època i també durant els anys 30 l'encarregat del manteniment de la plaça era Miquel Martínez (de cal Ros), que treballava com a jardiner municipal de Rubí; hem de dir que els seus descendents són el qui regenten la coneguda Floristería Martínez.

El 1932 la CNT (el sindicat anarcosindicalista) va comprar el vell casalot que es situava a la part meridional de la plaça del Clavé per tal d'allotjar-hi el Grup Pro-Escola Racionalista i del Sindicat Únic. Després de la guerra civil fou incautat per les noves autoritats i passà a ser seu de l'Auxilio Social de Falange, per arribar a ser, ja als anys 50, Escola Municipal de Belles Arts, fins que el 1978 els descendents de l'antiga CNT (actualment, CGT), ocuparen les dependències, però no fou fins el 2011 en què s'instal·là l'Associació Espai Sòcio-Cultural L'Aurora, vinculada a aquest sindicat.

Tornem a recular una mica en el temps i situem-nos en el 1939, quan el nou ajuntament franquista va impulsar un projecte a fi d'ubicar a la plaça, molt a la vora, per cert de l'Auxilio Social, una casa-quarter de la Guàrdia Civil, que no va arribar a materialitzar-se. 

Hauriém de ressenyar que, abans que fins el 1951, existia al centre de la plaça (com es pot veure a fotografies antigues i en un quadre de Salvador Arís) una font sobre la qual s'alçava un gran fanal.

Pintura de Salvador Arís, on es pot veure la plaça abans de 1951,
amb la font i el fanal

La gran reforma va esdevenir aquell any 1951, amb la instal·lació  i inauguració, el dia 7 d'octubre, del monument a Josep Anselm Clave, obra de l'escultor Miquel Gomita, amb un nou ajardinament d'aquest espai públic. En aquella ocasió hi va tenir lloc una gran concentració de corals claverianes (unes 46 en total, de tota Catalunya i alguna fins i tot de la província de Castelló).

La plaça, poc després de la inauguració del monument a Clavé,
l'octubre de 1951. Al fons, es pot veure l'Escola Municipal de BellesArts.
Foto: autoria desconeguda. Arxiu Fons Marroyo

A partir d'aquella data la plaça no ha sofert molts canvis, només alguns quant a disseny de la jardineria i altres elements. Recalquem que el 2010, amb motiu del 150è aniversari del naixement de la primera coral claveriana a Rubí, l'alcaldessa Carme García va descobrir una placa commemorativa referent a aquesta efemèride, encastada a l'estàtua d'en Clavé.

I és que cada plaça, cada carrer, cada racó de l'espai urbà de Rubí té la seva pròpia història...

Bibliografia

-Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Cornadó, P., 1988: "Història de l'agrupació coral "La Lira Rubinense", Butlletí, 31, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1988, p. 8-21.

- Parras, J., 2023: "Jaume Sagalés, el mestre d'obres santcugatenc que va projectar el Rubí dels segles XIX i XX", L'esquitx, 5, tardor de 2023, p. 40-44.

- Sutrias, J., 2010: "Apèndix especial: La inauguració del monument al mestre Clavé (1951)", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, maig de 2010, p. 50-53.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, ed. Efadós, el Papiol.

- Vilalta, J., 2009: "La plaça Clavé", Rubí Notícies, 30 de gener de 2009.

- Vilalta, J., 2010: ”La plaça d’Anselm Clavé”, Butlletí, 55, Grup de  Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2010 (contraportada interior).

 Vilalta, J., 2020: “La plaça de l’Aurora, al llarg del temps”, Diari de Rubí, 27 de novembre de 2020, p. 11.

- Vilalta, J., 2023: "El monument a Anselm Clavé", Butlletí Associació de la Gent Gran de Rubí, època II, 14, juny de 2023, p., 10.

Els orígens del Museu de Rubí

Aquest any 2024 celebrem el centenari d'aquesta institució rubinenca, una de tantes creades pel Dr. Josep Guardiet en aquells anys 20 del segle passat on tantes entitats veierem la llum de la mà de l'actiu sacerdot. No obstant, des de fa més de quaranta anys el públic no pot gaudir de la visita del que havia estat un dels primers museus locals del país. 

Sala del primer Museu de Rubí. Foto de Francesc Blasi, 1926.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionistade Catalunya (AFCEC).
Acolorida per Josep Cornella

Però en aquesta entrada, que amplia la publicada en aquest blog el 4 d'agost de 2016, ens centrarem en els orígens del Museu. L'any 1923 l'aleshores vicari de la parròquia de Sant Pere, mossèn Antoni Malats, va publicar al setmanari Endavant un article titolat "El futur Museu de Rubí" on anunciava la decisió del rector Guardiet d'arranjar una de les sales del Casal Popular a fi d'instal·lar-hi un museu de caire local. Com molts sabreu el Casal era un centre vinculat a la parròquia de Sant Pere i des del 1922 estava allotjat a l'edifici de l'actual Escola Mare de Déu de Montserrat. Josep Guardiet seria l'ànima de la creació del primer Museu de Rubí i de seguida va començar-ne els preparatius. La idea era fer-hi quatre seccions: artística, etnogràfica-folclòrica, d'història natual i d'història de la indústria.

El Casal Popular als anys 20, on ara es troba l'Escola
Mare de Déu de Montserrat, i que allotjava el primer 
Museu de Rubí. Foto: arxiu CER-GCMR

El material que es disposava consistia en:

- Peces arqueológiques procedents de les excavacions realitzades a partir de 1918 al turó de can Fatjó, recollides per l'aficionat rubinenc Joan Roura, el qual posseïa també una col·lecció de material arqueològic, de la qual moltes peces en desconeixem la procedència, atès que havia co·laborat a moltes excavacions de l'Insitut d'Estudis Catalans arreu del país. També cal dir que algunes peces eren falses i altres venien d'indrets de fora de Catalunya.

- Objectes vells de les golfes de la rectoria, propietat de la parròquia i que en aquel moment es trobaven retirats del culte: retaules, imatges, quadres, creus, butlles, material pertanyent a antigues confraries i algunes bacines de coure.

- D'acord amb les crides de la parròquia a través del setmanari Endavant, durant el 1924 van sovintejar les aportacions populars consistents bàsicament en ceràmica i vidre catalans, mobiliari (llits, caixes de núvia) i material religiós procedent de l'àmbit privat.

Sala de l'antic Museu on es por veure material religiós i arqueològic.
Postal de l'Arxiu Francesc Casañas

Durant el juny de 1924 varen restar ultimats els preparatius del local destinat a Museu. La inauguració va ser el 29 d'aquell mes, dia de la Festa Major de Sant Pere.

Es va constituir un primer patronat format per mossèn Antoni Malats, Joan Roura, Josep Vilanova (mestre de les Escoles Ribas i dibuixant) i el pare Basili de Rubí.

Ja en aquell temps tenia, com disposen molts museus actualment, d'una sala per fer exposicions temporals, que sovint eren inaugurades a la Festa Major i per Sant Roc i versaven sobre art local. Precisament el primer acte com a museu va ser la inauguració d'una exposició artística a cura de Caterina Narváez complementada amb una altra d'objectes de ferro de un cert Torra.

Exposició temporal de llibres a una de les dues sales del Museu,1926.
Foto: Francesc Casañas. Arxiu Històric de Sabadell

Els primers elements exposats a la sala que podriem dir "permanent", a part de les obres d'art religioses apartades del culte, eren unes rajoles i diferents peces arqueològiques que en Joan Roura, una de les ànimes del primer museu com hem dit, havia obtingut a la zona de can Fatjó, a més de la seva col·lecció particular, de la qual ja hem parlat abans.

L'agost de 1924 va ser nomenat conservador del museu Josep Serra i Roselló, qui estava assessorat per un grup de col·laboradors: els ja esmentats Josep Vilanova i Joan Roura, als quals s'hi afegí Joan Baptista Baró, advocat i jutge de pau. També es va disposar de l'assessorament científic de l'arqueòleg Josep Colominas, de l'Institut d'Estudis Catalans, qui havia portat a terme les primeres excavacions a la zona de can Fatjó.

Hi sovintejaren aquests primers anys les visites de personalitats i també les donacions d'objectes artístics i elements curiosos de fora de Rubí.

El fet és que a finals de 1925 es troben ja ben ordenades les seccions de Numismàtica, Ceràmica i Escultura. Un article d'Endavant (núm. 117, de l'11 de gener de 1925) ens diu al respecte:

"La finalitat d'aquest Museu, essent com és de Rubí, el portarà a admetre en les seves diverses col·leccions objectes que, si no tenen tota la valor artística o arqueològica que fóra de desitjar, tindran una ben estimable valor local. Peró malgrat que a molts objectes aquesta sola valor local els doni dret suficient a formar part del Museu, per a fer més raonable la llur admissió, es farà necessari crear les secions Etnogràfica i Folklòrica que's destriin dintre la germanor que amb ella deuen conservar, de la secció Arqueològica pròpiament dita."

Un altre aspecte del primer Museu de Rubí, 1926.
Foto: Francesc Blasi. AFCEC

Per tant es configurà un dels primers museus locals del país amb seccions fixes: Numismàtica, Escultura, Ceràmica, Etnografia, Folklore, i també es tenia pensat crear una secció dedicada a la indústria, com diu el mateix article més avall.

El Museu de Rubí és una entitat totalment vinculada a la parròquia de Sant Pere. En un altre article aparegut a Endavant (núm. 141, de 28 de juny de 1925), mossèn Guardiet justificava aquest fet envers certes veus que consideraven millor una gestió pública, afirmant que la idea de crear el museu sempre havia procedit de personalitats vinculades a la parròquia i que les altres institucions no eren segures.

Mentrestant les donacions anaven incrementant-se, de tal manera que en aquell mateix número d'Endavant es comentava que era difícil d'encabir tants elements aportats per la població i que, per tant, hi havia la idea d'adequar la sala de la biblioteca del Casal Popular per a la secció etnogràfica.

Un altre aspecte que la publicació ressenyava és que el Museu havia de tenir la iniciativa de la política local d'excavacions arqueològiques.

El Dr. Guardiet (amb sotana al mig) acompanayat d'altres 
personalitats sense identificar a una de les sales del Museu, 
1928. Arxiu Francesc Casañas. 

El 1930 es varen produir dos esdeveniments importants: es va traslladar part del Museu a un local del carrer de Coello, ja que les sales del Casal s'havien quedat petites (ja hem comentat l'augment de les donacions), i es va fundar, concretament el 22 de novembre un patronat de manera oficial com a òrgan rector de la institució, el principal objectiu del qual seria perpetuar la institució del museu i "recollir, guardar i exposar coses així com objectes notables per la seva antiguitat, qualitat artística, científica o històrica, i contribuir a l'enaltiment de les lletres, de les arts i de la cultura, en l'àmbit local i comarcal en benefici dels rubinencs i de tothom en general." En aquest patronat s'aplegaven les personalitats més importants vinculades al Museu i els primers col·laboradors, a part del conservador Josep Serra. El president era el rector de la parròquia de Sant Pere i els membres havien de tenir-ne la seva confiança. 

Aquests són, doncs, els orígens del Museu de Rubí, una institució sempre vinculada a la parròquia, i que en els temps actuals caldria potser reformar per tal de poder col·laborar amb l'administració pública i portar a terme l'ansiada reobertura, deixant de banda desconfiances i recels.

Rubí durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El 13 de setembre de 1923, amb l'aquiescència del rei d'Espanya Alfons XIII, el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera Orbaneja va fer un "pronunciamiento" militar que va provocar la disolució del govern espanyol, del Congrés dels Diputats i del Senat i la suspensió de la Constitució de 1876 i va implantar un règim de tipus autoritari a l'estat espanyol, regit per un Directori Militar, que ha estat anomenat la Dictadura de Primo de Rivera. 

El general Primo de Rivera. Font: elespanol.com

En un principi seria tímidament recolzat per la Lliga Regionalista, un partit catalanista i conservador que aspirava a recuperar el depauperat ordre social de l'època. Però aviat el nou govern, que el 1924 va crear un partit únic, la Unión Patriótica, va implantar mesures contra tot allò que consideraven "separatista". Així, es va prohibir la bandera catalana i l'ús de l'idioma català en tots els actes oficials. 

El president de la Mancomunitat de Catalunya, que acabaria dissolta el 1925, seria Alfons Sala, un monàrquic conservador que pertanyia a la Unión Monárquica Nacional.

A finals de setembre de 1923 els ajuntaments del país serien dissolts i substituïts per juntes d'associats sota l'autoritat militar. Pel que fa a Rubí, en aquell moment el consistori estava regit per un consistori presidit pel monàrquic Joan Monmany, adherit al manifest que Primo de Rivera va efectuar després del seu cop d'estat, i estava format per 4 regidors membres de la Cambra Agrícola, 2 de la Lliga Regionalista i 5 del Centre Democràtic Republicà (d'esquerres). La Cambra estava formada pels sectors més conservadors de la població i seria el lloc d'on previndrien els nous jerarques de la política municipal rubinenca. De fer el president n'era Martí Rodó, propietari de la masia de can Rosés i també cap local del Partido de la  Unión Patriótica.

L'edifici del Casino Espanyol als anys 20.
Arxiu Fotogràfic Museu de Rubí

El 30 de setembre va ser dissolt el consistori i el 3 d'octubre es conformaria un altre que era addicte totalment als postulats del Directori. El nou ajuntament de la Dictadura va tenir com a alcalde Josep Aguilera, president del Celler Cooperatiu, òrgan que, com la Cambra Agrícola, de caràcter més recreatiu, aglutinava els propietaris de vinyes. Els tinents d'alcalde foren Pere Gaju (l'indiano propietari de l'actual torre Marbà) i Jaume Ramoneda (de la masia de can Ramoneda), i els síndics eren Josep Martret i Francesc Molins. La resta de regidors eren Joan Oller, Josep Perich, Enric Rosés, Julià Solanas, Miquel Rosés, Jaume Codol i Josep Grau.

En aquest nou consistori, 6 regidors eren de la Cambra Agrícola Oficial i la resta hi estaven relacionats estretament. El fet és que aquesta institució, l'actual Casino Espanyol, era la més identificada de Rubí amb el nou règim. Fins i tot entre el 1927 i el 1928 es va fer un nou edifici dissenyat per l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt, que és el que ara s'ha rehabilitat, on sempre onejava una bandera espanyola al capdamunt. El fet és que el patriotisme espanyolista també s'estengué a les escoles, on era obligatori cantar el "Salve Bandera".

El 1924, Joan Monmany va tornar a ocupar l'alcaldia i l'any següent es va inaugurar la nova casa de la vila, l'actual seu central de l'Ajuntament, un edifici que havia estat la casa de la família Rufé i que l'arquitecte Muncunill rehabilità per convertir-la en seu consistorial.

Inauguració del nou Ajuntment, el 1925. Arxiu CER-GCMR

També es va canviar el nom del carrer de Rafael Casanova (actual passeig de Francesc Macià) pel del diputat monàrquic Alfons Sala. 

Quant a l'aspecte de la vida religiosa, va ser totalment respectada, sempre que no incorregués en pretensions de caire catalanista, com els va passar als pobres Pomells de Joventut. El mateix 1923 es va estrenar la bandera de la Germandat de Sant Roc, del Sometent local. El 1927 es varen fer obres d'embelliment i reparació de l'església de Sant Pere i el mateix any el Dr. Josep Guardiet, rector de la parròquia, va crear la Institució de Cultura Femenina, dedicada a la formació de la dona cristiana. Dos anys després, el 1929, es constituïa la Confraria de Nostra Dona de Montserrat.

Obres de restauració de la cúpula de Sant Pere. 
Arxiu Fotogràfic del Museu de Rubí

En canvi, el nou Ajuntament seguí les directrius del règim de reprimir les organitzacions considerades subversives o bé separatistes. No obstant, se sap que la Unió de Rabassaires, que curiosament no va patir repressió per part del règim, va intentar negociar amb aquest per asonseguir solucions faborables als pagesos catalans, atès que Primo de Rivera tenia entre els seus projectes fer una reforma agrària, al menys en teoria. Fins i tot una delegació de la Unió (que a Rubí va rebre el nom des de 1924 de Societat de Rabassaires de Rubí, liderada per Pere Aguilera) es desplaçaria a Madrid el març d'aquell mateix any per presentar les petions dels rabassaires. Tot quedaria en paper mullat.

El 1923 fou clausurat el local de la Joventut Nacionalista, que es va haver de reconvertir en Centre Excursionista, però el 1928 seria definitivament abolit. A més, la seva publicació Saba Nova, fou estretament vigilada, de tal manera que l'octubre d'aquell mateix es va suspendre per un mes.

Però de la vigilància del règim no es va escpar ni l'església. Endavant, òrgan d'expressió de la parròquia de Sant Pere, fou controlat per evitar qualsevol ínfula catalanista. A tall d'anècdota direm que fins a tal punt va arribar la mania persecutòria del catalanisme que alguns botiguers van haver de veure la incautació de caramels embolicats amb paper on es veien les quatre barres. Una de les accions més notables va ser la supressió el 21 de setembre de 2023, és a dir, poquíssims dies després d'instaurar-se el Directori, dels catòlics Pomells de Joventut, creats a Rubí pel Dr. Guardiet, i que foren acusats de separatistes i antiespanyols. El setmanari Endavant ja no va poder presentar-se com a publicació ressó d'aquella organització juvenil, sinó com a portaveu del Casal Popular, que sí va continuar sense cap problema amb les seves activitats sempre que no s'ncorregués en el pecat catalanista. Aixó va fer que sorgissin noves entitats: a tall d'exemple és el 1923 mateix quan apareix l'Esbart Dansaire de Rubí, i el 1924 sorgeix el Museu de Rubí, de la mà del Dr. Guardiet, un dels primers museus locals del país. Això no vol dir que en algunes ocasions el Casal Popular ostentés alguna crítica amb l'Ajuntament de la Dictadura.

Detall d'una de les primeres sales del Museu de Rubí.
Foto: Francesc Blasi. Arxiu Fotogràfic del
Centre Excursionista de Catalunya

Pel que fa a la repressió de moviments d'esquerres, la CNT, de caire anarco-sindicalista, fou clausurada el 1924 i es va tancar el local situat a la plaça d'Anselm Clavé (seu del Sindicat Únic de Treballadors de Rubí). Aquest sindicat, tan radicat a la població, seria substituït pel dretà Sindicat Lliure, de caire totalment contrari a l'anarcosindicalisme, del qual hi ha constància que el 1929 va organitzar un míting a Rubí.

Però els principals opositors a Rubí al règim de la Dictadura, a part dels anarcosindicalistes, eren els integrants del Centre Democràtic Republicà, clausurat dues vegades durant aquest règim. El seu òrgan d'expressió, La Lluita patiria moltes multes i  accions de censura, com la suspensió que va patir entre l'inici de la Dictadura i gener de 1924. Aixó va fer que entre 1926 i 1929 decidissin publicar les seves notícies al setmanari terrassenc La Acción, del mateix signe ideològic. La Lluita no va aconseguir sortir amb periodicitat normal fins el 1930. No obstant, l'Agrupació Dramàtica Santiago Rusiñol, també vinculada al CDR, va continuar amb les seves actuacions i fins i tot en aquests anys s'hi crearen noves seccions com un grup excursionista i un altre esperantista; ara bé, algunes conferències s'havien d'impartir en castellà. 

Local del Centre Democràtic Republicà. Arxiu CER-GCMR

També es practicaren escorcolls a persones individuals com el que es va fer al maçó Ramon Ratés, que fou condemnat diverses vegades per "injúries" o fins i tot per detalls com posar sacarines a les gasoses que fabricava (en aquest cas la pena fou d'un any i un dia de presó).

Hem de ressenyar, en plena Dictadura, la participació de dos rubinencs de la Joventut Nacionalista, Josep Rovira (que es distingiria posteriorment com a comandament militar del POUM a la guerra civil) i Joan Boladeras, en la frustrada marxa encapçalada per Francesc Macià el 1926 que des de Prats de Molló, amb l'ajuda de la CNT, que proclamaria una vaga general segons el projecte, pretenia arribar a Barcelona i proclamar una República Catalana. En fracassar aquest intent, Rovira i Boladeres serien empresonats i expulsats a Bèlgica.

El gener de1930 va dimitir Primo de Rivera i el rei Alfons XIII va nomenar el general Dámaso Berenguer com a cap del Directori Militar. Es va iniciar l'anomenada "Dictablanda", és a dir, un procés de suavització de les mesures repressives que comportaria, per exemple, la legalització de partits polítics i sindicats que havien estat prohibits fins aleshores. 

Ja des de 1926 s'havia creat al municipi una aliança republicana formada per totes les institucions contràries al règim que el 1930 es transformà en una comissió aglutinada pel Centre Democràtic Republicà (en formava part el Centre Excursionista, el Casal Popular i les revistes Saba Nova, Endavant i La Lluita, òrgans d'expressió d'aquestes entitats) que va fer una petició al governador civil per evitar que l'Ajuntament tornés a mans de la Unión Patriótica i que els homes procedents de la Cambra tornessin a ocupar els principals llocs de poder consistorial. També es va organitzar una manifestació el dia 10 de febrer d'aquell any.

A Rubí, en substitució de Monmany, es va nomenar alcalde Bonaventura Plaja, de la Lliga Regionalista i els regidors del nou Ajuntament foren els candidats més votats a les eleccions de 1917, 1920 i 1922 més els majors contribuents de Rubí. El nou alcalde, que no era precisament d'esquerres, no obstant va demanar l'amnistia per diversos presos polítics del règim, així com el restabliment de la Mancomunitat catalana.

Bonaventura Plaja. Fons Marroyo.

Però les eleccions municipals del 1931 ho canviarien tot...

Bibliografia

- AAVV, 1993: Rubí a l'abast. Ciències socials, Ajuntament de Rubí, Diputació de Barcelona i Consell Comarcal del Vallès Occidental.

- AAVV, 2001: Rubinencs del segle XX, Grup Fotogràfic "El Gra", Rubí.

- Batalla, R., 1991: "El moviment rabassaire rubinenc entre 1922 i 1931", Butlletí, 34, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p.148-156

- Batalla, R., 2021: Pere Aguilera. Alcalde republicà de Rubí, Fundació Josep Irla.

- Escofet, E., 2021: El Casal Popular. 100 anys de cultura a Rubí. 1921-2021, Efadós, el Papiol.

- Freixes, J. M., 2000: "Rubí (1918-1930): una vila en creixement", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2000, p. 17-31.

- Giménez, N., 2021: "El Casino Espanyol de Rubí", Butlletí, 82, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 15-29.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: Una vila en transformació", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 220-280.

- Rufé, M., 1987: Sant Pere de Rubí els darrers 200 anys, Patronat del Museu-Biblioteca de Rubí.

- Sánchez, M., i Torrent, M., 2003: Estudi, diagnosi i proposta d'intervenció de l'edifici "Casino Espanyol" de Rubí, treball final de carrera d'Arquitectura Tècnica, Univrsitat Politècnica de Catalunya -EUPB.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, Efadós, el Papiol.

Fàbriques d'electricitat i aparells elèctrics de Rubí al segle XX: d'Electricidad Rubinense a la Josa

Hem d'esperar fins a finals del segle XIX per veure com la població de Rubí va poder fruir de l'energia elèctrica, tant imprescindible avui en dia. De fet  la nostra vila va ser un dels primers llocs del país on l'enllumenat públic fou instal·lat, concretament el 1897.

Coincidint amb l'exposició que el Centre d'Estudis Rubinencs presenta des del setembre passat al local de la Biblioteca Mestre Martí i Tauler, farem una somera exposició de les principals fàbriques productores d'electricitat i material elèctric a Rubí fins a l'arribada de la Josa, a mitjans segle passat.

Electricidad Rubinense

El 26 de desembre de 1896 l'Ajuntament de Rubí va acordar fer un Plec de Condicions d'una subhasta per a la instal·lació de l'enllumenat públic. Un projecte basat en el gas no va arribar a bon port i es tractava s'apostar per l'energia elèctrica. Els germans Salsas (Manuel, Josep i Francesc) foren qui varen oferir al consistori la possibilitat de muntar una xarxa d'enllumenat i fer una central amb dos generadors situada al carrer de Sant Pere (davant de cal Met Lleó, on ara es troba el carrer de Montserrat). Aquesta subhasta, on només es varen presentar els Salsas (que formaven la companyia Electricidad Rubinense), va trenir lloc el 10 de febrer de 1897. Finalment, el 12 de setembre d'aquell any es va ianugurar la xarxa d'enllumenat públic amb 136 bombetes, que només eren enceses determinades hores de la nit. La fàbrica posseïa dos motors de gas tipus V de 25 cavalls de vapor.

Manuel Salsas. Arxiu Foto Roset

Al cap de pocs anys molts llocs de la població, com l'escorxador públic, la secretaria de l'Ajuntament, el jutjat o la caserna ja tenien il·luminació elèctrica, fins al punt que el 1902 a Rubí ja hi havia 159 fanals pels nostres carrers, L'1d'agost de 1907 es va renovar el contracte de l'Ajuntament amb els germans Salsas, però el 1911 la Companyia Electricidad Rubinense va ser adquirida per Riegos y Fuerzas del Ebro, per la qual cosa va canviar el seu nom pel d'Electricista del Vallès, SA.

Malgrat que el 1912 es presentà un projecte de la Societat Autònoma Energia d'Energia Elèctrica de Catalunya per fer una línia des de can Barata fina a Rubí, la concessió es va atorgar finalment el 1917 a Electricista del Vallès, integrada, com hem dit, a Riegos y Fuerzas del Ebro. Hem de dir que fins al 1930, malgrat aquesta absorció, la companyia seguia teninr el nom antic d'Electricista del Vallès. 

Va sorgir també una companyia que feia la competència a Riegos y Fuerzas del Ebro, anomenada Cooperativa de Fluido Eléctrico, que subministrava corrent, durant els anys 30, a fàbriques com el Vapor Nou i Can Sedó. No obstant, moltes empreses tenien la seva pròpia instal·lació de generació d'energia elèctrica (Pich Aguilera, cal Serrat...).

A Rubí, durant la dècada dels 30 es va instal·lar el corrent elèctric a llocs com el mercat municipal, les escoles públiques o la casa dels mossos (al carrer de mossèn Jacint Verdaguer).

A partir dels anys 20 començaren també a aparèixer els primers electrodomèstics (planxes. estufes, neveres...) connectats a la xarxa elèctrica, que ja abastia la major part dels habitatges. Però en aquell temps només eren a l'abast de butxaques més riques. Hem de dir, no obstant, que no seria fins al 1930 que es crearia la primera fàbrica d'aparells elèctrics a Rubí, com veurem tot seguit.

Elèctrica Rubí, SA

Seria popularment coneguda com a "Els Timbres". Era situada a l'altra banda de la riera, on ara es troba la plaça del Marquès de Barberà. Concretament durant la República, era situada entre el passeig de García Hernández, 10 i el carrer de Concepción Arenal, 21. Consta que el 1932 donava feina a 60 obrers, que elaboraven aparells de ràdio, gramoles, transformadors, timbres, interruptors, polsadors, planxes, elevadors, resistències, carrgadors de bateries, ventiladors, bobines de motor, etc. 

Després d'haver-se col·lectivitzat durant la guerra civil, on produïa material bèl·lic les 24 hores del dia, el 1941 va entrar a formar part de la multinacional alemanya AEG. Tenia un economat, un taller de fusteria a la mateixa plaça i el 1948 va poder comptar amb un generador d'electricitat propi.

Durant els anys 50 van ampliar i modernitzar les seves instal·lacions, com també van fer moltes indústries rubinenques de l'època.

Fàbrica d'"els Timbres" els anys 50. Arxiu Nacional de Catalunya

El 1962 va ser afectada per la rierada, però se seguida va reanudar la seva activtat mercés bàsicament als ajuts estatals, fins el punt que el 1971, quan es va cremar, era la tercera fàbrica de Rubí quant a nombre de persones que hi treballaven, només superada per la Josa i Relampago Zipp. 

Tymesa (Timbres y Material Eléctrico, SA)

El 1940 Ramon Farran, persona vinculada a l'Ajuntament de l'època, i Joan Gaju, varen crear aquesta empresa que s'ubicaria en un primer moment al carrer de Sant Joan. El 1948 va entrar en funcionament una nova fàbrica al carrer del 18 de Julio (actual del carrer del Dr. Gimbernat). La seva principal producció eren els timbres, però a partir de 1952 es van dedicar també a elaborar ventiladors, estufes i extractors. El 1964, quan comptava amb una plantilla de 80 persones quue hi treballaven, es van traslladar a l'actual carrer de Sant Jordi, al lloc que posteriorment seria ocupat per IPAGSA, actualment enderrocada. 

Fàbrica Tymesa als anys 60-70. Arxiu Nacional de Catalunya

Posrteriorment, als 80, va esdevenir una cooperativa, situada a la carretera de Terrassa, als afores del casc urbà, per finalment desaparèixer.

Era una indústria força important, encara que a partir dels 50 seria eclipsada per la Josa quant a importàcia i nombre d'obrers/es.

Supersond

Hem de remetre el lector/a a l'entrada corresponent a aquesta empresa al nostre blog. Direm, per resumir, que a mitjans anys 50 Hug Teixidó va instal·lar a la cantonada entre els carrers del Castell i del Pont una fàbrica d'elements elèctrics de la marca Supersond (la central era a Barcelona), on en un principi s'elaboraven màquines de cinema, tocadiscos, receptors de ràdio, altaveus, per passar a finals de la dècada a fabricar televisors en blanc i negre de molt bona qualitat, exportats fins i tot a països estrangers. De fet va ser una de les últimes indústries de televisors de l'estat espanyol en tancar als anys 70, a causa de la gran competència dels aparells que procedien d'altres nacions.

La fàbrica de la Supersond a Rubí. Foto: Jordi Vilalta

Electrotècnica Josa, SA

Encara que ja existia a la ciutat comtal des de 1928 fundada per Bonaventura Josa Camarasa (d'aquí les sigles BJC amb la qual es coneix actualment), la planta de Rubí va néixer el 1952. A la nostra població va ser en principi un taller situat al galliner de la finca que Josa posseïa a Rubí, dirigit pels seus fills. Fabricaven cargols en els primers moments, però el 1954 la fàbrica es va engrandir notablement i va passar a partir de 1956 a la producció de material elèctric com interruptors i timbres. En aquells temps tenien unes 500 persones treballant-hi. El 1957 varen introduir nova maquinària i l'any següent demanaren autorització per ampliar novament les instal·lacions. Entre el 1961 i el 1963, a càrrec de l'arquitecte Francisco Portillo, es varen aixecar les noves naus. Durant les dècades dels 60 i els 70 va ser la fàbrica més important de la població i va arribar a tenir 1.800 treballadors/es. No detallarem en aquesta entrada els conflictes laborals dels anys 70, que tanta incidència tingueren a Rubí, ja que és tema per una altra entrada. 

Vista aèria de les instal·lacions de la Josa el 1962. 
Foto: Institut Cartrogràfic de Catalunya

El 2002 les instal·lacions es varen traslladar al Polígon Industrial La Llana (la seu social és troba concretament al número 95 de l'avinguda de la Llana) i el 2008 l'empres va ser adquirida per Siemens. Les naus situades al centre de Rubí han estat enderrocades, llevat d'una que allotja actualment la Biblioteca Mestre Martí Tauler.

Els polígons industrials. Industrias Vicente Campos

Els anys 60 i 70, quan la Josa estava en el seu esplendor, tingué lloc el fenomen de l'aparició dels polígons industrials, amb l'objectiu de traslladar i agrupar les diverses empreses a zones situades a la perifèria de Rubí, ocupant antics camps agrícoles. D'aquesta manera la producció es va diversificar i sorgiren noves empreses, entre les quals hem de destacar Industrias Vicente Campos, la primera que es va edificar al polígon industrial de Can Jardí, concretament entre 1965 i 1966, i que fabricava electrodomèstics.

Vista aèria de la fàbrica de Vicente Campos. 
Institut Cartogràfic de Catalunya

Bibliografia

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat industrial durant el franquisme-2, Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2015, p. 2- 38.

- Bel, 1996: El carrer Sant Pere, edició de l'autor.

- Bel, P., 2007: "Comerços que han fet història", Butlletí, 51, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí,  p. 10-44.

- Bel, P., 2023: "Bonaventura Josa Camarasa", en premsa.

- Giménez, N., 2023: "Francisco Portillo, arquitecte municipal durant la República i el franquisme a Rubí", en premsa.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 221-280.

- Parras, J., 1997: "1897-1997. Un segle d'electricitat a Rubí", Butlletí, 41, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1997, p. 40-64.

- Rufé, M., 1997: "Centenari de la llum a Rubí", Butlletí, 41, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1997, p. 39.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, ed. Efadós, el Papiol.

- Vilalta, J., 2017: "Els Timbres", Butlletí, 69, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, planes de publicitat.

Webgrafia

Ignacio Martin - Director General de Fábrica Electrotécnica Josa (BJC) (proinstalaciones.com)

Siemens compra la empresa de material eléctrico BJC a Ahorro Corporación (elconfidencial.com)