Fàbriques d'electricitat i aparells elèctrics de Rubí al segle XX: d'Electricidad Rubinense a la Josa

Hem d'esperar fins a finals del segle XIX per veure com la població de Rubí va poder fruir de l'energia elèctrica, tant imprescindible avui en dia. De fet  la nostra vila va ser un dels primers llocs del país on l'enllumenat públic fou instal·lat, concretament el 1897.

Coincidint amb l'exposició que el Centre d'Estudis Rubinencs presenta des del setembre passat al local de la Biblioteca Mestre Martí i Tauler, farem una somera exposició de les principals fàbriques productores d'electricitat i material elèctric a Rubí fins a l'arribada de la Josa, a mitjans segle passat.

Electricidad Rubinense

El 26 de desembre de 1896 l'Ajuntament de Rubí va acordar fer un Plec de Condicions d'una subhasta per a la instal·lació de l'enllumenat públic. Un projecte basat en el gas no va arribar a bon port i es tractava s'apostar per l'energia elèctrica. Els germans Salsas (Manuel, Josep i Francesc) foren qui varen oferir al consistori la possibilitat de muntar una xarxa d'enllumenat i fer una central amb dos generadors situada al carrer de Sant Pere (davant de cal Met Lleó, on ara es troba el carrer de Montserrat). Aquesta subhasta, on només es varen presentar els Salsas (que formaven la companyia Electricidad Rubinense), va trenir lloc el 10 de febrer de 1897. Finalment, el 12 de setembre d'aquell any es va ianugurar la xarxa d'enllumenat públic amb 136 bombetes, que només eren enceses determinades hores de la nit. La fàbrica posseïa dos motors de gas tipus V de 25 cavalls de vapor.

Manuel Salsas. Arxiu Foto Roset

Al cap de pocs anys molts llocs de la població, com l'escorxador públic, la secretaria de l'Ajuntament, el jutjat o la caserna ja tenien il·luminació elèctrica, fins al punt que el 1902 a Rubí ja hi havia 159 fanals pels nostres carrers, L'1d'agost de 1907 es va renovar el contracte de l'Ajuntament amb els germans Salsas, però el 1911 la Companyia Electricidad Rubinense va ser adquirida per Riegos y Fuerzas del Ebro, per la qual cosa va canviar el seu nom pel d'Electricista del Vallès, SA.

Malgrat que el 1912 es presentà un projecte de la Societat Autònoma Energia d'Energia Elèctrica de Catalunya per fer una línia des de can Barata fina a Rubí, la concessió es va atorgar finalment el 1917 a Electricista del Vallès, integrada, com hem dit, a Riegos y Fuerzas del Ebro. Hem de dir que fins al 1930, malgrat aquesta absorció, la companyia seguia teninr el nom antic d'Electricista del Vallès. 

Va sorgir també una companyia que feia la competència a Riegos y Fuerzas del Ebro, anomenada Cooperativa de Fluido Eléctrico, que subministrava corrent, durant els anys 30, a fàbriques com el Vapor Nou i Can Sedó. No obstant, moltes empreses tenien la seva pròpia instal·lació de generació d'energia elèctrica (Pich Aguilera, cal Serrat...).

A Rubí, durant la dècada dels 30 es va instal·lar el corrent elèctric a llocs com el mercat municipal, les escoles públiques o la casa dels mossos (al carrer de mossèn Jacint Verdaguer).

A partir dels anys 20 començaren també a aparèixer els primers electrodomèstics (planxes. estufes, neveres...) connectats a la xarxa elèctrica, que ja abastia la major part dels habitatges. Però en aquell temps només eren a l'abast de butxaques més riques. Hem de dir, no obstant, que no seria fins al 1930 que es crearia la primera fàbrica d'aparells elèctrics a Rubí, com veurem tot seguit.

Elèctrica Rubí, SA

Seria popularment coneguda com a "Els Timbres". Era situada a l'altra banda de la riera, on ara es troba la plaça del Marquès de Barberà. Concretament durant la República, era situada entre el passeig de García Hernández, 10 i el carrer de Concepción Arenal, 21. Consta que el 1932 donava feina a 60 obrers, que elaboraven aparells de ràdio, gramoles, transformadors, timbres, interruptors, polsadors, planxes, elevadors, resistències, carrgadors de bateries, ventiladors, bobines de motor, etc. 

Després d'haver-se col·lectivitzat durant la guerra civil, on produïa material bèl·lic les 24 hores del dia, el 1941 va entrar a formar part de la multinacional alemanya AEG. Tenia un economat, un taller de fusteria a la mateixa plaça i el 1948 va poder comptar amb un generador d'electricitat propi.

Durant els anys 50 van ampliar i modernitzar les seves instal·lacions, com també van fer moltes indústries rubinenques de l'època.

Fàbrica d'"els Timbres" els anys 50. Arxiu Nacional de Catalunya

El 1962 va ser afectada per la rierada, però se seguida va reanudar la seva activtat mercés bàsicament als ajuts estatals, fins el punt que el 1971, quan es va cremar, era la tercera fàbrica de Rubí quant a nombre de persones que hi treballaven, només superada per la Josa i Relampago Zipp. 

Tymesa (Timbres y Material Eléctrico, SA)

El 1940 Ramon Farran, persona vinculada a l'Ajuntament de l'època, i Joan Gaju, varen crear aquesta empresa que s'ubicaria en un primer moment al carrer de Sant Joan. El 1948 va entrar en funcionament una nova fàbrica al carrer del 18 de Julio (actual del carrer del Dr. Gimbernat). La seva principal producció eren els timbres, però a partir de 1952 es van dedicar també a elaborar ventiladors, estufes i extractors. El 1964, quan comptava amb una plantilla de 80 persones quue hi treballaven, es van traslladar a l'actual carrer de Sant Jordi, al lloc que posteriorment seria ocupat per IPAGSA, actualment enderrocada. 

Fàbrica Tymesa als anys 60-70. Arxiu Nacional de Catalunya

Posrteriorment, als 80, va esdevenir una cooperativa, situada a la carretera de Terrassa, als afores del casc urbà, per finalment desaparèixer.

Era una indústria força important, encara que a partir dels 50 seria eclipsada per la Josa quant a importàcia i nombre d'obrers/es.

Supersond

Hem de remetre el lector/a a l'entrada corresponent a aquesta empresa al nostre blog. Direm, per resumir, que a mitjans anys 50 Hug Teixidó va instal·lar a la cantonada entre els carrers del Castell i del Pont una fàbrica d'elements elèctrics de la marca Supersond (la central era a Barcelona), on en un principi s'elaboraven màquines de cinema, tocadiscos, receptors de ràdio, altaveus, per passar a finals de la dècada a fabricar televisors en blanc i negre de molt bona qualitat, exportats fins i tot a països estrangers. De fet va ser una de les últimes indústries de televisors de l'estat espanyol en tancar als anys 70, a causa de la gran competència dels aparells que procedien d'altres nacions.

La fàbrica de la Supersond a Rubí. Foto: Jordi Vilalta

Electrotècnica Josa, SA

Encara que ja existia a la ciutat comtal des de 1928 fundada per Bonaventura Josa Camarasa (d'aquí les sigles BJC amb la qual es coneix actualment), la planta de Rubí va néixer el 1952. A la nostra població va ser en principi un taller situat al galliner de la finca que Josa posseïa a Rubí, dirigit pels seus fills. Fabricaven cargols en els primers moments, però el 1954 la fàbrica es va engrandir notablement i va passar a partir de 1956 a la producció de material elèctric com interruptors i timbres. En aquells temps tenien unes 500 persones treballant-hi. El 1957 varen introduir nova maquinària i l'any següent demanaren autorització per ampliar novament les instal·lacions. Entre el 1961 i el 1963, a càrrec de l'arquitecte Francisco Portillo, es varen aixecar les noves naus. Durant les dècades dels 60 i els 70 va ser la fàbrica més important de la població i va arribar a tenir 1.800 treballadors/es. No detallarem en aquesta entrada els conflictes laborals dels anys 70, que tanta incidència tingueren a Rubí, ja que és tema per una altra entrada. 

Vista aèria de les instal·lacions de la Josa el 1962. 
Foto: Institut Cartrogràfic de Catalunya

El 2002 les instal·lacions es varen traslladar al Polígon Industrial La Llana (la seu social és troba concretament al número 95 de l'avinguda de la Llana) i el 2008 l'empres va ser adquirida per Siemens. Les naus situades al centre de Rubí han estat enderrocades, llevat d'una que allotja actualment la Biblioteca Mestre Martí Tauler.

Els polígons industrials. Industrias Vicente Campos

Els anys 60 i 70, quan la Josa estava en el seu esplendor, tingué lloc el fenomen de l'aparició dels polígons industrials, amb l'objectiu de traslladar i agrupar les diverses empreses a zones situades a la perifèria de Rubí, ocupant antics camps agrícoles. D'aquesta manera la producció es va diversificar i sorgiren noves empreses, entre les quals hem de destacar Industrias Vicente Campos, la primera que es va edificar al polígon industrial de Can Jardí, concretament entre 1965 i 1966, i que fabricava electrodomèstics.

Vista aèria de la fàbrica de Vicente Campos. 
Institut Cartogràfic de Catalunya

Bibliografia

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat industrial durant el franquisme-2, Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2015, p. 2- 38.

- Bel, 1996: El carrer Sant Pere, edició de l'autor.

- Bel, P., 2007: "Comerços que han fet història", Butlletí, 51, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí,  p. 10-44.

- Bel, P., 2023: "Bonaventura Josa Camarasa", en premsa.

- Giménez, N., 2023: "Francisco Portillo, arquitecte municipal durant la República i el franquisme a Rubí", en premsa.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 221-280.

- Parras, J., 1997: "1897-1997. Un segle d'electricitat a Rubí", Butlletí, 41, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1997, p. 40-64.

- Rufé, M., 1997: "Centenari de la llum a Rubí", Butlletí, 41, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1997, p. 39.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, ed. Efadós, el Papiol.

- Vilalta, J., 2017: "Els Timbres", Butlletí, 69, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, planes de publicitat.

Webgrafia

Ignacio Martin - Director General de Fábrica Electrotécnica Josa (BJC) (proinstalaciones.com)

Siemens compra la empresa de material eléctrico BJC a Ahorro Corporación (elconfidencial.com)

La campanya electoral de les primeres eleccions municipals (1979)

Primer de tot cal dir que les campanyes electorals dels primers temps del règim democràtic res tenien a veure amb les d'avui en dia. En aquells temps, finals dels 70, no existia ni Internet ni les xarxes socials, i la publicitat es feia amb els medis de comunicació disponibles, que, en el pla local eren bàsicament els cartells electorals i els mítings.

Els diversos partits que es presentaven a les primeres eleccions municipals de la democràcia, que tindrien lloc el 3 d'abril de 1979, empastifaren literalment els carrers i les places de Rubí amb els seus pasquins. Fins i tot no se salvaven ni les cabines telefòniques ni alguns parabrises de vehicles (Parras, 2004 i 2019). Els llocs més cobejats, com apunta Parras, dels escrits del qual hem extret quasi tota la informació que oferim en aquesta entrada, eren la plaça "del Domènech" (plaça del Dr. Pearson), la de Catalunya i la del Dr. Guardiet. A més, tot es feia de manera completament altruïsta i no existien empreses de màrqueting i de publicitat pagada. Va ser un exercici de voluntariat que possiblement seria molt difícil que es repetís en els moments actuals, també afegit a la gran decepció ciutadana d'avui en dia per l'acció dels polítics/ques.

Míting del PSUC a la campanya d'abril de 1979. Foto Roset

Però en aquells dies hi havia per part d'una majoria de la població un desig de canvi. Feia quasi 4 anys que havia mort Francisco Franco i ja al govern central de Madrid d'havia establert un règim democràtic en el què la UCD era el partit majoritari. No obstant, encara mancava fer eleccions als municipis, on leslegislatures franquistes encara estaven instal·lades, si bé, en alguns casos com a Rubí, s'hi constiuiria una mena de govern "frontissa" entre l'anterior règim i el que vindria després de les eleccions de 1979.

Analitzem tot seguit, de manera resumida, les principals formacions polítiques que pugnaren per ternir representació municipal als comicis del 3 d'abril de 1979 a Rubí, seguint l'ordre basat en el nombre de regidors/es electes a l'Ajuntament constituït aquella jornada. Hem de tenir en compte que 29 partits presentaren candidatures, des de Falange Española de las JONS o Falange Española-Unidad Falangista, fins a l'esquerra més extrema, com la gran quantitat de formacions comunistes que eren incloses a la llista, algunes de les quals comentarem a finals d'aquesta entrada, passant per alguna formació independentista (molt minoritàries en aquell temps) com Estat Català.

Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

El seu lema era "Fem un Rubí nostre. Hagamos el Rubí de todos", i la candidatura era encapçalda per l'arquitecte Miquel Llugany, amb Fernando Moreno, de Comisions Obreres, de segon en la llista. La seva ideologia era comunista i havien fet una gran labor infintrant-se en els moviments veïnals i reivindicatius en general del Rubí dels anys 70. Havien jugat, com apunta Parras, un paper destacat en diverses lluites obreres. Ja en una entrada anterior analitzàvem el paper que havia tingut aquest partit en la Transició a la nostra localitat. De fet, segons apuntava el seu líder rubinenc Miquel Llugany en una entrevista publicada al Butlletí núm. 68 del CER i del GCMR (2017), el candidat havia de ser en Pere Ysàs, peró en renunciar, les regnes van ser agafades pel jove arquitecte. 

S'erigien en defensors dels interessos de les classes treballadores i, entre altres promeses electorals, estava la realització d'un cens escolar i la compra de terrenys per edificar nous centres educatius 

Donaven una imatge de gran unitat i solidesa i, contra quasi tot pronòstic, van guanyar les eleccions municipals (es creia que els vencedors serien la gent del PSC) com a fruit de tota aquella activitat desenvolupada al moviment obrer i veïnal prèvia als comicis.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)

El lema electoral era "Entra amb nosaltres a l'Ajuntament" i el cap de llista era Josep Maria Marfà, amb Miquel Raso, vinculat a UGT, de segon. Era la formació favorita a guanyar les eleccions, ja que havien tingut un gran nombre de vots a Rubí als anteriors comicis generals, però aquest fet no va tenir lloc. 

Míting del PSC a la campanya. D'esquerra a dreta, Martí Pujol,
Joan Raventós, Josep Maria Marfà i Miquel Raso. Foto Roset

Marfà i els seus propugnaven un sanejament de les arques municipals i un sistema tributari equitatiu.

Hem de dir, com apunta Parras en els seus escrits, que tant PSC com PSUC estaven integrats per persones sindicalistes, però també petits comerciants, membres d'associacions de veïns, gent vinculada al món cultural i a l'esport, o bé també a l'ensenyament. És a dir, formaven part del que podríem dir classe baixa o mitjana-baixa.

Convergència i Unió (CiU)

Es tractava d'una coalició formada per Covergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya, de caire catalanista i de centre (una mica més conservador en el cas d'UDC). El seu lema va ser "Al servei del nostre poble" i el cap de llista era Miquel Sugranyes, seguit de Ramon Rusiñol, un home vinculat a la Cooperativa La Rubinense i aficionat a la Història local. 

Míting de Covergéncia Democràtica de Catalunya durant la 
campanya. S'hi pot veure Jordi Pujol presidint la taula entre Miquel
Sugranyes a l'esquerra i Àngel Perera a la dreta. Foto Roset

Els principals objectius que propugnaven en la seva campanya era establir un pla d'ordenació i una bona xarxa viària.

Centristes de Catalunya-UCD 

Aquesta formació no era de caire tan catalanista com l'anterior i abraçava persones que se sentien més de dretes en l'especte polític, malgrat el nom del partit. El cap de llista era l'empresari i amo de can Rosés Josep Viladiu i el segon de llista era Víctor Cucurull, actiu col·laborador de la publicació Rubricata.

Segons ens comenta l'amic Xavier Arís, es tractava de l'únic partit que no va enganxar cartells a les parets, sinó que els penjava sobre els carrers transversalment (de manera similar a les llums de Nadal).

Volien, tal com es propugnava en la seva campanya, introduir i practicar el referèndum municipal així com instaurar la figura del Síndic de Greuges. També defensaven la reducció radical dels excessos de velocitat als carrers.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

El cap de llista era Pere Aguilera, de 79 anys d'edat, que havia estat diverses vegades acalde de Rubí en època de la II República i la guerra civil, és a dir una figura de prestigi dins els àmbits de la ruptura amb el règim franquista. No obstant, els temps havien canviat molt, i només obtindrien un regidor, Aguilera mateix. Els lemes de la seva campanua eren "Honradesa i treball a l'Ajuntament", que reflectia ben bé la idiosincràsia del "Torrelleta" (com es coneixia popularment l'Aguilera), i "Per un Ajuntament al servei de tots". Un dels temes bàsics que defensaven era la inclusió dels immigrants procedents d'altres terres d'Espanya dins un projecte català de caire progresista. Altres qüestions amb les quals foren particularment sensibles foren l'urbanisme, l'ensenyament, la cultura i la sanitat. Finalment hem de dir que en aquells temps no es consideraven independentistes.

Pertada del programa electoral d'ERC.
Podem veure d'esquerra a dreta Albert Roma,
Màrius Claveria, Pere Aguilera i Antoni Nicolau.
Arxiu ERC Rubí

                                                            

Aquests són els partits que aconseguirien representació en el consistori format a ran de les eleccions del 3 d'abril de 1979. Parras, en els seus dos escrits que esmentem a la bibliografia, també ens destaca Comunistes de Catalunya (amb Josep Maria Pijuan com a cap de llista, un actiu combatent d'extrema esquerra), amb el lema "Anem a la casa de la Vila", i la Lliga Comunista Revolucionària, amb Miguel Molina, vinculat a la UGT, com a primer en la candidatura, que tenia com a slogan "Rubí para los trabajadores" (a propòsit, observeu com encara no havia aparegut en aquell temps, fins i tot en les formacions més esquerranes, el llenguatge inclusiu actual). Als resultats electorals aquestes dues formacions comunistes es situaren per sota ERC i no aconseguiren cap regidor. De caire fortament rafical, volien la liquidació del règim franquista i impulsar la lluita ciutadana i consideravem el PSUC i el PSC com a reformistes. La seva simpatia pels règims soviètic o maoista es mostra en una de les mesures que propugnava un dels dos parits concretament, la LCR, que era acabar amb l'atur mitjançant la realització d'obres públiques (a la manera dels règims comunistes de Xina o la URSS).

Altres formacions presents a la contesa electoral i que no aconseguiren representacio, varen ser el Moviment Comunista de Catalunya, amb Mercé Guinart com a cap de llista, i el Partit del Treball de Catalunya, amb Jordi Bonell, aquest segon perquè acabaria retirant-se a última hora de la campanya.

Com tothom sabem, aquella apassionada lluita electoral acabà amb la formació d'un nou Ajuntament encapçalat per Miquel Llugany, que aconseguiria mantenir el seu poder i liderat a l'àmbit municipal fins el 1994.

Bibliografia

- Anònim, 1979: "Encuesta sobre las elecciones municipales", Endavant, 13, Rubí, abril de 1979, p. 13-22.

- Batalla, R., 2021: Pere Aguilera. Alcalde republicà de Rubí, Fundació Josep Irla.

- Lloses, G., 2017: "Conversa amb Miquel Llugany, primer alcalde de la democràcia a Rubí", Butlletí, 68, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu, juny de 2017, p. 30-37.

- Parras, J., 2004: La Transició a Rubí. Retalls d'història d'uns anys viscuts acceleradament, Beques per a la Recerca, 4, El Castell-Ecomuseu Urba, Ajuntament de Rubí.

- Parras, J., 2019: "Les primeres eleccions municipals després de la mort del dictador. 3 d'abril de 1979", Butlletí, 76, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu, p. 20-31.

Josep Fortino, un alcalde "catalanista" del Rubí del franquisme

Mostrarem en aquesta entrada de manera somera diversos trets de la vida personal de Josep Fortino Milà, qui fou alcalde de Rubí entre 1949 i 1962, així com de la seva actuació al front del consistori en aquells anys, de plena dictadura franquista, però caracteritzats així mateix, per una reobertura gradual del règim i una tímida potenciació de la cultura catalana. Aixó fa que, com apunten diversos historiadors locals, s'hagi considerat Fortino i el seu successor Rufé com als "alcaldes catalanistes" del franquisme, en contraposicio a l'exacerbat falangisme d'un Iglesias o un Murillo.

Tindrem molt en compte, en les línies que segueixen, l'exposició que ens va presentar Ramon Batalla en els eu article sobre els alcaldes Fortino i Rufé publicat al Butlletí del CER i del GCMR núm. 68 (juny de 2017) i que figura a la bibliografia de la present entrada, a més d'altres treballs generalistes publicats.

Josep Fortino i Milà va nèixer a Rubí el 1911 en el si d'una família catòlica i conservadora de botiguers. Va estudiar comerç als salesians de Sarrià i després a un centre de Terrassa. 

Josep Fortino, alcalde de Rubí.
Foto: Xavier Fortino

No és d'estranyar que la seva vida social d'infantesa i joventut girés a l'entorn de la parròquia de Sant Pere de Rubí, on destacà la figura del Dr. Guardiet com a gran animador cultural d'aquesta institució eclesiàstica. Va crèixer, doncs, dins un ambient catòlic, catalanista i conservador. 

El 1929 entraria a treballar a l'oficina de Rubí del Banc Comercial de Terrassa, el qual posteriorment seria absorbit pel Comercial Transatlàntic. Arribaria el 1941 a ser director de la sucursal de Rubí d'aquesta important entitat bancària, cosa que compaginaria després amb la seva feina com a cap del consistori local.

Va ser el 1948, en època de l'alcalde Luis Iglesias, quan va esdevenir regidor de l'Ajuntament. Iglesias, aquell any, havia caigut en desgràcia respecte al governador civil de Barcelona (qui anomenava els batlles de la província) i seria apartat del poder local en benefici d'en Fortino. Cal que diem que el nou alcalde, en principi, va ser reticent al seu nomenament, com havia passat amb Lluís Armengol nou anys abans, peró acabà prenent possessió del càrrec el 10 de febrer d'aquell 1949. Miquel Rufé, també de caire catòlic i conservador com Fortino, seria així mateix, designat cap de la Falange de Rubí, encara que el nou home de confiança de l'alcaldia seria Ramon Farran, amb el qual crearia el mateix 1949 la publicació Rubricata, lligada al partit del règim.

D'esquerra a dreta, Manuel Murillo, Ramon Farran i Josep Fortino.
Foto famíliaTorra Muñoz-Farran

Altres regidors del nou consistori serien Joan Torra i Joan Vila, els quals havien estat abans de la guerra civil, catalanistes i conservadors, lligats al moviment parroquial liderat pel Dr. Guardiet, i pertanyents a la classe mitjana (igual que Ramon Farran, eren propietaris de tallers o petites indústries). Un altre membre de la corporació era Manuel Murillo, molt més polititzat i addicte a les directrius del règim. Veiem, doncs de nou la contraposició entre les dues tendències (la conservadora d'origen catalanista i la falangista més recalcitrant). Murillo era el delegat local del Frente de Juventudes des de 1952 i de la Central Nacional Sindicalista entre 1953 i 1963.

El govern municipal encapçalat per Fortino fou fructífer en l'aspecte cultural i econòmic, però no tant en solucionar algunes problemàtiques socials derivades dels canvis que ja s'estaven produint al Rubí del snays 50, com la necessitat d'habitatge producte de la creixent immigració i conseqüent augment poblacional, la manda d'escoles públiques i l'absència de centres d'assistència sanitària, aspectes que curiosament sí abordaria amb més intensitat Manuel Murillo.

Així doncs, podem considerar que el balanç fou positiu si ens atenem a les múltiples actuacions fetes en els primers camps que hem esmentat al paràgraf anterior. Destaquem-ne les més importants:

- en el terreny urbanístic es va reformar la plaça de Primo de Rivera (actual de Catalunya) amb la instal·lació d'una font lluminosa (1954) i la del Dr. Guardiet amb un nou sortidor (1950), i es va ampliar el 1957 el vell mercat municipal dels anys 30, al costat de l'església de Sant Pere; també es va preocupar per solucionar l'estat deficient d'algunes infraestructures com el clavugueram, els centres sanitaris i la pavimentació dels carrers; 

El nou mercat municipal inaugurat el 1957. Foto Xavier Fortino

- pel que fa a l'expansió industrial, durant els anys 50 es van ampliar i modernitzar nombroses instal·lacions fabrils i en van nèixer moltes de noves; a aquest respecte ens remitim a la nostra entrada sobre aquest tema;

- culturalment va promoure concursos de caramelles, la inauguració del monument a Anselm Clavé, la de la nova biblioteca popular, els III Jocs Florals de Rubí, l'adquisició d'una parella de gegants, la renovació del Museu de Rubí (1956) on al mateix edifici (l'antiga fonda de cal Sabateret) també inclouria Cultura Femenina i una sala d'exposicions; la creació de l'Escola Municipal de Música (1956) i la d'Art... i tampoc hem d'oblidar, com ja hem fet abans esment, la creació del setmanari Rubricata el 1949, editat per la Delegación Local de Prensa y Propaganda i on hi havia alguns articles en català (per cert, hem d'afegir que als plens municipals es parlava en la nostra llengua).

Capçalera del primer número de Rubricata

Si bé hem de tenir en compte alguns aspectes com la gradual pèrdua de l'afiliació a Falange i la progressiva falta d'interès de la població en les litúrgies del règim, les celebracions catòliques, expressió del nacional-catolicisme imperant, estaven a l'ordre del dia i eren les protagonistes dels carrers en dates destacades. No hem d'oblidar tampoc el "background" ideològic dels jerarques municipals ja des d'abans de la guerra. En aquest aspecte tenia un paper rellevant el Centre Parroquial d'Acció Catòlica (l'antic Casal Popular fundat pel Dr. Guardiet) i totes les entitats a ell vinculades.

El Centre Parroquial d'Acció Catòlica, actual
Casal Popular. Foto: Arxiu GCMR-CER

Hem de dir també que el Casino Espanyol, antiga Cambra Agrària dominada per famílies propietàries de terres i d'ideologia conservadora, estava molt unit a l'Ajuntament i hi tenien lloc abundoses activitats de caire lúdic.

I seguint amb l'aspecte de les entitats ciutadanes, ressenyem l'aparició de noves associacions com les agrupacions corals La Punxa, La Lira Rubinense i La Unió Rubinenca, Orpheus Femina (aquesta al si de la parròquia), així com diverses companyies teatrals que fins i tot representaven la majoria de les seves obres en català. 

Així mateix, es va reobrir la Cooperativa La Rubinense, que desplegaria aviat una gran activitat cultural, amb la secció d'escacs, el sorgiment del Centre Excursionista de Rubí, la Secció Escènica, sessions de cine-fòrum (des de 1956), la creació d'una biblioteca i una pista polisportiva (actual plaça de Salvador Allende), etc.

Pista polisportiva de la Cooperativa La Rubinense.
Arxiu GCMR-CER

El 1961 Josep Fortino ja tenia la intenció de deixar l'alcaldia i per aquesta raó demanaria el relleu al governador civil de la província tot i proposant una terna de successors: Ramon Farran, Miquel Rufé i Jordi Ambrós (de can Xercavins). El 12 de març de 1962 l'escollit seria Miquel Rufé.

Un cop retirat de la política activa, Fortino seguiria amb la seva activitat professional a la banca i, mostra del seu catolicisme i devoció al Dr. Guardiet, escriuria el llibre Una vida d'entrega, biografia del rector, i presidiria l'Associació d'Amics del Dr. Guardiet.

Va morir el 2000, després d'haver consagrat una bona part de la seva vida a potenciar la cultura de Rubí dins dels marges que el permetia el règim. En la seva legislatura Rubí va crèixer, tant en el pla econòmic com en el cultural, com hem apuntat en aquestes línies, i val la pena tenir en compte aquesta actuació malgrat sigui, com Miquel Rufé, un alcalde del franquisme, més que un alcalde franquista (com em va fer veure l'amic Jaume Parras). 

Bibliografia

- AAVV, 1994: Rubí a l'Abast. Ciències Socials, Ajuntament de Rubí.

- AAVV, 2001: Rubinencs del segle XX, Grup Fotogràfic El Gra, Rubí.

- Batalla, R., 2017: "La política oficial al Rubí dels anys 50. El temps dels alcaldes Josep Fortino i Miquel Rufé, 1949-1962", Butlletí, 68, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2017, p. 16-29.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 222-280.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2000, p. 53-73.

La torre Ricart o Fàbregas: la destrucció d'una casa modernista el 2001

De vegades no cal mirar als anys 70, els de l'especulació urbanística de l'últim ajuntament franquista, per constatar destruccions flagrants del nostre patrimoni arquitectònic. És el cas de la torre Fàbregas o Ricart, situada a la cruïlla entre els carrers de Sant Isidre (concretament la seva adreça era el número 2 d'aquesta via urbana) i de Magí Ramèntol, que fou enfonsada per les màquines excavadores el 2001.

La casa havia estat construïda el 1908 per l'arquitecte Eduard Cortina en estil modernista i així figurava a la part superior de la façana que donava al carrer de Sant Isidre. Segons diverses fonts, no era arquitecte, però sí un bon paleta, i fou el mateix que va dissenyar la bella torre Marbà o Gaju, davant l'Ateneu. 

La torre Ricart a principis del segle passat. Foto Josep Boixadera.
Arxiu Municipal de Rubí, cedida per Dolors Aliart

El primer propietari de l'immoble, fins el 1920, en què fou adquirit per Joan Fàbregas, es deia Ricart de cognom. Faltaria investigar millor quin era aquest Ricart: potser un indiano? Però sí sabem una mica més sobre en Fàbregas, qui era un fabricant de blondes que hauria vingut de la ciutat comtal per establir-se al tranquil Rubí de principis del segle passat on fins i tot hi va instal·lar un taller a can Rosés anomenada Joan Fàbregas-Géneros de Punt. Potser l'establiment formava part de la Cooperativa de Blondes La Primitiva a can Serrat, ubicada molt prop de la masia de can Rosés. Un altre aspecte que fora bo investigar. 

La filla de Joan Fàbregas va morir jove, però en canvi la vídua, la senyora Anita, va viure fins el 1995 a la casa, sense hereus, cosa que va propiciar l'avidesa de les immobiliàries. 

Si ens fixem en els aspectes arquitectònics de la casa, direm que és un edifici d'una sola planta, amb un altell a un extrem i  que presenta obertures rectangulars allargades en sentit vertical amb elements decoratius a la seva part superior i un respirall sobre cadascuna d'elles. Els acabats de les façanes, de ple estil modernista, tenien formes ondulades i estaven remarcats per un cordó llis en relleu. A la façana principal hi ha una mena de frontó més elevat amb l'any de construcció. La cantonada que es trobava entre els carrers de Sant Isidre i de Magí Ramèntol (per cert, aquest carrer encara no existia en el moment de la construcció de la casa) era d'imitació de carreus de pedra. Estava concebuda per ser una construcció entre mitgeres, pensant en continuar la casa en direcció al carrer de Sant Isidre. Tenia també un jardí adossat, amb un tancat format per un enreixat de ferro forjat i un seguit de pilastres, amb dues portes d'entrada a la finca: una situada al carrer de Sant Isidre i una altra a l'actual de Magí Ramèntol.

Dibuix de la casa Fàbregas abans de ser enderrocada, amb el detall
de la capelleta de Snt Isidre, a l'esquerra. Dibuix de Pere Bel

El 2001 les excavadores van destruir la casa Fàbregas i no es va salvar ni un moble del seu interior. De fet, a la fitxa de patrimoni de la Diputació de Barcelona amb número 08184-169, elaborada el novembre de l'any anterior, ja es deia que la seva protecció era inexistent. L'únic element que es va poder recuperar de la destrossa va ser la talla de san Isidre que es trobava en una capelleta situada al carrer dedicat a aquest sant, al costat mateix d'una de les portes d'accés a a la casa, coronada amb uns merlets i instal·lada els anys 50 del segle passat en substitució d'una altra imatge, que es trobava a la casa adossada a la torre pel carrer de Sant Isidre (vegeu fotografia de més amunt) i que fou destruïda a la incivil guerra de 1936 (informació de Natàlia Giménez). Va ser mercés a l'actuació d'uns veïns del carrer de Sant Isidre que fou salvada. Després d'haver-la conservat un temps a casa seva, la instal·laren el 2006 a una paret d'un habitatge ubicat en aquesta via, al número 6,  i, per tant, afortunadament, encara avui en dia, gràcies a aquestes persones, la podem contemplar.

La capelleta de sant Isidre al seu lloc actual.
Foto: Àngel Vicente

Per acabar, ens agradaria afegir que cal conscienciar tant a administracions com a particulars de la necessitat de preservar el nostre llegat arquitectònic. No caldria recurrir a accions de salvaguarda urgents, sinó que entre tots i totes, establir sistemes més adequats, a part de l'elaboració d'un catàleg de patrimoni, que permetessin la conservació d'aquest conjunt d'elements que ens identifiquen.

Bibliografia

- Escofet, E., 2020: Rubí desaparegut, ed. Efadós i Ajuntament de Rubí.

- Vilalta, J., 2002: "Arquitectura i societat al Rubí de principis del s. XX", Butlletí, 46, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí (monogràfic).

Webgrafia

Torre Ricart / Can Fàbrega. Rubí | Mapes de Patrimoni Cultural (diba.cat)

El Sant que van salvar els veïns (rubiguiem.com)

Dones del moviment catalanista rubinenc de la primera meitat del segle XX

Primer de tot cal dir que, abans de l'aparició del magnífic article de Ramon Batalla al Butlletí núm. 62 del Centre d'Estudis Rubinencs i el Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí (juny de 2014), sabíem poquíssim sobre la intervenció de la dona en els moviments catalanistes de la vila en aquest període. En Batalla, tal i com recalcarem en les línies de la present entrada va posar en escena les mullers dels lluitadors polítics rubinencs que van haver d'exiliar-se a Mèxic, encara que, com era freqüent en aquells temps dins d'una posició secundària a la de l'activitat del seus marits.

I és que fins als anys 30 la dona no es va incorporar plenament a l'acció política. Els nous partits sorgits a Europa, tant des del vessant dels nous moviments assimilats al feixisme, com als de tendència clarament esquerrana, van crear seccions femenines on les dones hi tenien un innovador paper que mai abans no havien exercit. 

A Rubí, per exemple, a la bibliografia publicada que hem consultat (una altra qüestió seria la investigació profunda en arxius i altres dipòsits culturals que podrien fornir una més detallada informació) per redactar aquesta entrada, les dades sobre l'actuació femenina en els moviments, no tan sols de caire catalanista, sinó polítics en general són d'allò més minses. Hem de tenir en compte, malgrat allò que hem expressat al paràgraf anterior, que la dona tenia encara en aquesta època un paper força seundari en l'acció política, i encara el tindria fins a temps relativament recents.

Però detallem allò que hem pogut trobar, encara que sigui poca cosa.

El 1907 es va crear a Rubí l'Associació Joventut Nacionalista, que en principi no admetia dones entre els seus associats. Però més endavant trobem noies que participaven en ballades de sardanes, aplecs i excursions. Algunes d'elles tindran un important paper més endavant en recolzar els seus marits en l'exili postfranquista. 

  Unes noies sostenen l'estendard de la Joventut Nacionalista
de Rubí, brodat el 1909. Fons L'Abans.

No hem de deixar tampoc d'esmentar el moviment catòlic i catalanista, força conservador per cert, dels Pomells de Joventut, creat per l'escriptor Josep Maria Folch i Torres, on hi havia una secció de noies. A Rubí van néixer el 1921 i els seus membres pertanyien generalment a la classe mitjana. La branca femenina de la nostra vila eren els Pomells Núria, presidits per Eulàlia Rosés. Els Pomells foren prohibits el 1923 per la Dictadura de Primo de Rivera acusats de separatisme.

La Festa dels 200 Pomells el 9 d'octubre de 2021, amb 
el Dr. Guardiet i Josep Maria Folch i Torres. Foto:
autoria desconeguda. Col·lecció Enric Escofet. Observeu
l'abillament de les noies, amb mantell blanc sobre el cap.

Pel que fa a altres partits i moviment nascuts per aquestes dates, com Esquerra Republicana de Catalunya, no ens detindrem, atès que, al menys a Rubí, aquesta formació no es va destacar tant pel seu catalanisme com per la seva activitat en favor dels drets dels pagesos i altres classes subalternes. El nacionalisme, en ERC, al meu entendre, no era tan vital com la seva acció esquerrana i en favor de la República, en aquells temps.

Però passem a detallar l'activitat de les dones amb noms i cognoms que Ramon Batalla va descriure en el seu esmentat article, tot i aturant-nos als anys 50, quan ja estaven totes establertes a Mèxic i ja no es destacaren per la intensitat de la seva acció política anterior.

Edelmira Valls Puig (1903-1982)

Nascuda a Barcelona i de família benestant, va fer els estudis primaris al Col·legi del Sagrat Cor de Sarrià i desprès passaria a cursar la carrera de magisteri. Tenia una bona eduació i tocava el piano. Va passar a viure a Rubí, on un temps va ser mestra de l'Escola Ribas, abans d'exercir la seva professió a altres llocs. Va participar en una campanya de solidaritat i demanda d'amnistia per als presos implicats al complot del Garraf, un intent de regicidi d'Alfons XIII perpetrat per independentistes catalans el juny del 1925. Un d'aquests presos era Marcel·lí Perelló, nascut també a la ciutat comtal i un dels principals organitzadors del fracassat magnicidi, amb el qual Edelmira va començar a tenir una estreta relació. Finalment, el 1930 van contreure matrimoni i poc després es traslladaren a viure a Barcelona. Els dos foren militants del Partit Nacionalista Català, creat el 1932, que el juny de 1936 s'integraria a Estat Català.

Edelmira Valls el 1942, amb el seu fill 
Frederic. Foto article de Ramon Batalla, 2014

Després de la guerra civil, va passar a França amb els seus dos fills i un grup de nens i nenes sense família recollits a la Jonquera, que restituiria als seus pares, mares o bé altres familiars un cop s'instal·là provisionalment a Cayeux-sur-Mer, al nord del país. Poc després localitzà a Montauban el seu marit Marcel·lí. 

Posteriorment la parella i tres fills (ja que el tercer va néixer ja a França, el 1941) es traslladaria a Mèxic en vaixell, on encentarien una nova vida, la vida de l'exili lluny de la pàtria. 

Maria Serra Roselló (1907-1981)

Va néixer a Rubí i des de jove col·laborava en la revista nacionalista Saba Nova. D'igual manera que Edelmira Valls, anava freqüentment a la presó Model a veure un pres rubinenc internat a causa de la seva participació en el complot del Garraf. Segons explica en Ramon Batalla al seu article, aquest reu solia escriure-li cartes, però en no saber bé com redactar-les, va demanar ajuda a un altre pres perquè les escrivís en el seu nom. Aquest intern era Miquel Ferrer, també empresonat a causa del frustrat regicidi. Quan va sortir del penal, es va casar amb la Maria i els dos van anar a raure a Rubí, on s'havia traslladat la mare d'en Miquel. No obstant, al cap de poc temps van passar a habitar a Barcelona, on en el marit tenia la seva feina.

Maria Serra. Foto cedida per Montserrat
Flores, publicada a Batalla, 2015.

Un cop acabada la guerra civil, els dos marxaren a França. A Tolosa organitzaren un Servei de Recerques a fi d'ajudar les persones refugiades d'Espanya a trobar-se entre elles i amb les seves famílies, mitjançant anuncis a la premsa.

Es va exiliar a Mèxic amb el seu marit el 1939, a bord del vaixell Mexique, i amb uns 2.000 refugiats més. En aquell pañís va treballar com a secretària d'en Miquel, que va esdevenir director general del Compañía General Editora, SA. També feia feina remunerada a casa, és a dir, el que avui en dia anomenem "teletreball", en tasques com brodar o portar la comptabilitat d'una administració de loteria. Així doncs, hem de dir que no es va destacar en temes relacionats amb l'activitat política, com la majoria de les dones dels exiliats a Amèrica. 

Maria Solanes Pernas (1908 - 1955)

Es va casar el 1932 amb Francesc Úrsul, un activista catalanista rubinenc del qual ja hem parlat en una entrada anterior. La seva acció política no és rellevant si la comparem amb les dues dones anteriors, peró tot i així mereix que li dediquem unes ratlles pel recolzament que sempre va fer al seu marit. El va acompanyar a França, juntament amb la seva filla Magdalena, després de la derrota patida a la guerra civil, i posteriorment la família es va embarcar en vaixell en direcció a Mèxic, on començaren una nova vida.

Maria Solanes. Foto cedida per Jana Úrsul 
per l'article de Ramon Batalla al Butlletí 62

Antònia Sabaté Gilibet (1924-1992)

Destacada catalanista, des del 1931 va ser muller de Joan Rossinyol, al qual també vam dedicar una extensa entrada en aquest blog. Després de la guerra civil, va romandre a Rubí mentre en Joan era ingressat al  camp de refugiats de Sant Cebrià, al Rosselló. Sabem, segons l'article d'en Batalla, que es va reunir el 1942 amb el seu marit a Mèxic després de creuar el mar per via àeria procedent de La Havana i travessar la península del Yucatán, quan ell ja feia 3 anys que s'havia exiliat en aquell país.  Suposem que ella també s'hauria exiliat a França anteriorment, després de fer-ho en Rossinyol, encara que Batalla no ho esmenta clarament en el seu article.  

Antònia Sabaté el dia del seu casament.
Foto cedida per la família Rossinyol.

Veiem doncs que dues de les quatre dones esmentades, Maria Serra i  Edelmira Valls, sí efectuaren una certa acció política, especialment abans de la guerra civil, i també durant l'exili francès, mentre que Sabaté i Solanes, si bé participaven dels ideals catalanistes dels seus respectius marits, no tingueren apenes rellevància en prendre actituds proactives en aquest terreny.

També destaquem que al llarg de la primera meitat del segle XX, si bé la dona començava a tenir un paper cada vegada més important en política, sempre va tenir un rol força secundari i de recolzament a les activitats que exercien les seves parelles masculines. No és fins a la segona meitat del segle XX que alguns membres del sexe femení comencen a destacar-se clarament en l'àmbit polític, no només pel que fa al catalanisme, tema d'aquesta entrada, sinó en molts altres aspectes.

Bibliografia

- Batalla, R., 2014: "L'exili catalanista a Mèxic: un aspecte de l'èxode rubinenc de 1939", Butlletí, 62, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 18-35.

- Escofet, E., 2021: El Casal Popular. 100 anys de cultura a Rubí. 1921-2021, ed. Efadós, el Papiol.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, ed. Efadós, el Papiol.

Webgrafia

Microsoft Word - VALLS PUIG, Edelmira (udg.edu)

La indústria rubinenca als anys 50

Rubì és una població en què ja des de la primera meitat del segle XIX la implantació de diverses indústries, especialment dedicades al tèxtil, va constituir un important fenòmen que marcaria l'evolució social i econòmica del seu esdevenir. No obstant, la guerra civil i la conseqüent postguerra van ser un traumàtic sotrac en aquest procés. El fet és que, com informa l'historiador E. Puigventós, a la vila durant els anys 40 no es va inaugurar cap nova indústria. Així mateix, la situació social era quasi la mateixa que al segle anterior, amb matissos: el gruix de la mà d'obra era femení, mentre que els homes seguien treballant el camp.

Interior de la fàbrica Relampago Zipp, anys 50. Es pot veure la
gran quantitat de mà d'obra femenina. Foto Brangulí/Arxiu 
Nacional de Catalunya

La década dels 50, objecte d'aquesta entrada, va ser la de la gran represa industrial a Rubí. Com apunta R. Batalla (2015), les relacions de l'Espanya franquista amb el món exterior es van anar normalitzant i fins i tot es van rebre crèdits procedents dels Estats Units. També es va produir un abandonament del sistema autàrquic predominant als anys 40 i es va liberalitzar la producció i el comerç. A aixó cal afegir que a finals de la dècada, el 1958, els Plans d'Estabilització Econòmica del règim van fer que l'expansió econòmica experimentés un nou impuls (Parras, 2012).

Quant a condicions de treball, hem de dir que, seguint les directrius del règim, tot el personal laboral i tècnic, així com els empresaris, estaven obligats a afiiar-se, des de 1942, a l'Organización Sindical Española (OSE). No cal dir que el dret a la vaga i a la manifestació estaven totalment prohibides. 

No obstant, alguns empresaris, com Pich Aguilera i Bertrand, col·laborarien en activitats culturals de la vila. No oblidem que era l'època de l'alcalde Fortino, que les impulsaria notablement.

El sector tèxtil continuava sent el predominant, però a finals dels 50 ja va començar a perdre cert pes davant la cada vegada més important indústria metalúrgica, química i tèxtil (Puigventós, 2017). És el cas de Tymesa, Material Clínic, AEG, la Josa, Viloca i Batlle... El 1951 el 52,50 % de les empreses rubinenques pertanyien al tèxtil, mentre que les del ram del metall eren el 20%. De 26 indústries tèxtils que hi havia instal·lades a Rubí el 1951, es passà el 1959 a 50, quasi el doble (eren aquest any el 56,18% de les fàbriques de la vila). el sector tèxtil pujà al 56,18 % de les empreses de Rubí i la branca del metall al 21,35 %, però baixà el sector de la construcció. El 1957 quasi la meitat dels obrers i obreres de la vila (1.300 de 2.700 persones) treballaven al sector tèxtil, mentre que el 37 % ho feia al sector de la metal·lúrgia, i la resta a atres branques. No obstant, el ram metal·lúrgic aniria augmentant al llarg de la dècada i, malgrat que no hi havia tantes empreses com al tèxtil, hi havia més personal laboral per fàbrica que a les tradicionals naus dedicades als teixits.

Manyans als tallers Pons, anys 50. Font: Joan Calaf

En suma, el creixement del nombre d'indústries fou notable. Com ens fa notar R. Batalla (2015), si el 1951 hi havia a Rubí 59 empreses, el 1959 la vila comptava amb 89, és a dir, l'augment d'establiments industrials experimentat als 50 fou més que notable. A això cal sumar el fet que algunes empreses amb seu social a Barcelona varen traslladar la seva seu a la nostra vila.

No és aliè a aquesta evolució el fenomen de l'aparició d'innovacions tècniques amb una nova maquinària que procedia sobre tot de la República Federal Alemanya i que acabaria definitivament amb l'era del vapor com a font d'energia fabril.

També hem de fer notar que durant els 50 la població de Rubí va crèixer notablement. Dels 6.953 habitants del 1950 es va passar als 9.907 el 1960, cosa que comportà una gran oferta de mà d'obra. El fet és que el 1959 un 31,64 % de la població activa de la vila treballava a la indústria. 

Cal dir que, paral·lelament a aquesta evolució, tant industrial com demogràfica, va augmentar molt el volum del trànsit vinculat als establiments fabrils: els camions abundaven més que els turismes particulars en aquells anys, que eren només a l'abast de la poca població benestant de Rubí (Batalla, 2015).

Un altre fenómen d'aquests anys és el sorgiment de petits tallers tèxtils familiars, que augmentaren en nombre sobre tot a finals de la d'ecada, compostos de molt pocs treballadors/es, entre els quals també hi havia el propietari de l'establiment la major part dels casos. Parlem de les fabriquetes d'Agustí Montasell, Josep Viladiu, Pere Comellas, Ramon Vilaró i tantes d'altres. Pel que fa a la producció no tèxtil també hem de fer esment de tallers com la ferreria d'en Solsona, el de cal Ferrer de Tall (eines metàl·liques) i el de cal Gerrer, dedicat a elaborar atuells i peces ceràmiques, que ja existien amb anterioritat als anys 50.

Interior de la serralleria Solsona. Foto: RubiGuiem

Hem de ressenyar així mateix l'aparició d'una mena de "teletreball" de l'època: una part de la producció tèxtil es feia a domicili, bàsicament allò que es referia a la confecció i repàs de teles, atès que era molt mès econòmic per a la classe empresarial tèxtil local (Puigventós, 2017).

També hem de dir que a partir de 1957 es varen instal·lar noves indústries a la carretera de Terrassa, però encara no s'havien implantat els anomenats polígons industrials, un fenomen que apareixeria ja a la dècada dels anys 60 i tindria el seu màxim apogeu als 70 i 80.

Veiem tot seguit les principals indústries assentades al terme municipal de Rubí en aquells temps, fent diferenciació entre les que ja eren de feia molt temps (algunes ampliaren les instal·lacions i es modernitzaren) i les noves que s'implantaren.

Fàbriques preexistents actives als anys 50

La Cartronera (o "La Llana")

Creada el 1824, es tracta de la fàbrica més antiga de Rubí. En un principi dedicada a la producció de teixits de llana, els anys 50 pertanyia a la família Úrsul i fabricava cartró; d'aquí el nom popular de "la Cartronera", que substituir al de "la Llana". Actualment es troba desapareguda.

SA Rubí Industrial

Una altra de les instal·lacions fabrils més antigues de Rubí (1834), després de passar per diverses companyies i propietaris, els anys 50 era el complex del Rubí Industrial. Fou adquirida el 1957 per Pich Aguilera i d'aquí la denominació de "naus Pich Aguilera", ara "naus de l'Escardívol". Actualment, després de la seva adquisició per l'Ajuntament els anys 80, és un complex cultural.

Nau nord de l'Escardívol. Foto: Jordi Vilalta

El Vapor Nou (Bertrand y Bertrand, Cia)

El complex, situat a l'altra banda de la riera, ja existia des de 1879, quan era propietat dels germans Ribas. A l'època que tractem, era l'empresa de la família Bertrand, que amplià i modernitzà les instal·lacions i es dedicava a la producció tèxtil, igual que els seus predecessors.

Pich Aguilera, SA ("La Seda")

Aquesta fàbrica existia des de 1892 i es dedicada a la producció de teixits de seda. Durant els anys 50 va experimentar una gran reforma i el 1957 va inaugurar les noves naus, que són les que ara veiem tot just passat el pont del carrer de Cadmo, i també va adquirir les pertanyents a Rubí Industrial, com hem vist més amunt. Esdevindria, doncs un dels complexos més grans de la vila en aquells temps juntament amb el Vapor Nou i fins a l'aparició de la Josa.

Vista aèria de "la Seda" el 1957. Al fons a l'esquerra
es veuren les naus de l'Escardívol. Foto Arxiu Nacional
de Catalunya

Cal Muntadas

Molt prop de la masia de can Rosés, ja existia des de finals del segle XIX una indústria tèxtil que es deia "Hijos de Francisco Serrat y Pou", la qual, durant la primera meitat del segle passat va ser de diverses companyies fins que als anys 50 una de les naus era ocupada per l'empresa "Auxiliar Cosedora de Agujas, Lavado y Clasificación de Lanas" (ara desapareguda).

Cintes Rubí ("Les Vetes")

Fabricava des de 1915 cintes de roba i era propietat de la família Prat. Es situava a l'actual carrer de la Plana de Can Bertran i actualment està desapareguda. En aquesta dècada dels anys 50, quan tenia una cinqüentena de persones en plantilla, es va disparar la demanda de la seva producció.

Fàbrica de Miquel Villà ("Cal Mosques")

Apareguda el 1921, després de la guerra va tornar a la producció tèxtil fins que la rierada arrassà les seves instal·lacions.

La fàbrica de "cal Mosques". Font: Salvador Casanovas

Manufactures Sedó, SA ("Can Sedó")

La fàbrica va nèixer als anys 20 del segle passat i va desaparèixer el 1979. Es tractava d'una petita colònia industrial que als anys 50 va fer edificar unes 7 casetes per allotjar les famílies dels seus treballadors/es. S'hi realitzava tot el procès de fabricació tèxtil, des del tractament del cotó fins a arribar al producte final. Actualment el complex ja no existeix.

Can Sedó el 1957, amb les casetes al fons. Foto Arxiu
Nacional de Catalunya

Azamon, SA ("Les Cremalleres")

Era situada des de 1925 a la zona de ca n'Alzamora, peró des de 1956 es va instal·lar a l'actual ubicació (carrer Tres d'Abril) en un terreny envoltat de vinyes pertanyent a ca n'Oriol que havia adquirit uns 10 anys abans. Tenia una producció de dos milions de cremalleres anuals en aquells anys.

Industrias Gaspà, SA ("Cal Gaspà")

Existent des de 1931 i ubicada a la zona de ca n'Alzamora, va ser una de les empreses que modernitzà i amplià les seves estructures: el 1955 va fer construir una nova nau a l'actual passeig de les Torres, i també una església, una casa i una piscina. Produïa filatura i teixits.

Treballadores de cal Gaspà els anys 50. Arxiu Municipal
de Rubí.

Bòbila Saltó

Des de 1938 fabricava maons. Tindria un notable èxit als anys del boom immobiliari, juntament amb la bòbila Tejala, però el 1995 tancaria les seves portes. 

Tymesa ("Timbres y Material Eléctrico, SA")

Creada els anys 40 per Ramon Farran i Joan Gaju, s'ubicà primer al carrer de Sant Joan i el 1948 es va inaugurar una nova fàbrica al carrer del 18 de Julio (actualment del Sr. Gimbernat). La seva principal producció eren els timbres, però a partir de 1952 també es van dedicar a elaborar ventiladors, estufes i extractors. L'any 1964 es traslladaren a l'actual carrer de Sant Jordi, on avui en dia es troba la fàbrica IPAGSA.

Supersond

Instal·lada davant del castell de Rubí, als anys 40 elaborava màquines de cinema, ràdios, tocadiscos... i als anys 50 passà a la fabricació de televisors en blanc i negre, fins que els anys 70 va haver de tancar les seves portes.

Fàbrica Supersond. Foto: Mariona López/Diari de Rubí

Viloca i Batlle

Situada a Ca n'Azamora, es dedicava a l'elaboració d'aprestos i acabats tèxtils. El 1958 es va produir l'explosió a la seva caldera, cosa que provocà diversos morts i ferits, a més del trasllat de la fàbrica a un nou edifici situat a la carretera de Sant Cugat.

"Els Timbres" (AEG)

Es trobava a l'altra banda de la riera, a l'actual plaça del Marquès de Barberà. Produïa material elèctric i el 1973 va desaparèixer a causa d'un incendi.

Noves empreses creades als anys 50

Moltes d'elles ja no pertanyeren al sector tèxtil sinó a altres branques de la producció, tal i com hem explicat anteriorment. Ressenyem tot seguit les més importants.

Germans Boada

Va néixer el 1952 i es va dedicar des del principi a fabricar eines per tallar materials petris de la construcció, especialment rajoles i mosaics. Van començar per un taller al carrer de Sant Magí, per passar al passeig de Pau Claris (abans del General Mola) per ubicar-se ja posteriorment al polígon de Can Rosés, on es troba actualment.

El germans Boada. Font: Joan Calaf

Josa, SA

Des de 1952, era un taller situat al galliner de la finca que Bonaventura Josa posseïa a Rubí, dirigit pels seus fills, i fabricava cargols en un principi, per passar després, el 1956, a la producció de material elèctric com interruptors i timbres, després d'ampliar les seves instal·lacions. L'any següent introduirien nova maquinària i el 1958 demanaren autorització per edificar nous locals.

Material Clínico, SA ("les Tripes")

Des de 1955, situada a can Rosés, fabricava productes mèdics i quirúrgics. Actualment és la BBraun, una de les empreses més grans de Rubí.

Bòbila Tejala

Des de 1958, estava situada a la part sud del terme municipal de Rubí, als peus del turó de can Calopa i elaborava material ceràmic de construcció. Tindria, ja als anys 60 i 70 un gran paper en l'expansió urbanística de la vila, ja que era la principal empresa, juntament amb la bòbila Saltó, que aportava maons i altres elements.

Així doncs, veiem com la indústria del Rubí dels anys 50 es va revitalitzar després d'un període difícil de postguerra i autarquia econòmica, i  continuà amb força la producció tèxtil, si bé començaren a aparèixer noves fàbriques dedicades a nous sectors, especialment el metalúrgic, elèctric o de la construcció. A poc a poc l'entramat fabril de la vila aniria diversificant-se.

Bibliografia

- AAVV, 1993: Rubí a l'abast. 1. Ciències Socials, Ajuntament de Rubí.

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat industrial durant el franquisme", Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2015, p. 2-38.

- Escofet, E., 2020: Rubí desaparegut, Efadós i Ajuntament de Rubí.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, desembre de 2000, p. 53-73

- Parras, J., 2012: "El 'desarrollisme' rubinenc: uns anys hipotecats", Butlletí, 58, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, setembre de 2012, p. 5-19.

- Pereira, C., 1998: Xemeneies de Rubí. Modificacions urbanes i socials produïdes per la industrialització, Beques per a la Recerca, El Castell. Ecomuseu urbà, Rubí.

- Puigventós, E., 2017: Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Ajuntament de Rubí (sense publicar).

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, Efadós.