dimecres, 31 d’agost de 2022

L'església de Sant Pere de Rubí en època medieval

Ja vam oferir fa bastant temps una visió general del temple de Sant Pere de Rubí en aquest blog. Ens centrarem aquesta vegada en ressenyar la seva evolució al llarg dels segles de l'edat mitjana, quan es convertiria en el nucli aglutinador de la comunitat humana que donaria lloc a l'actual Rubí.

Situada al centre de l'actual població, s'ha constatat que l'església fou consagrada un 28 de febrer, però no sabem de quin any. La referència documental més antiga és del 25 de juny de 986 i es tracta d'una venda de terres amb cases i hort situades al terme d'Aqualonga (l'actual Valldoreix) al costat de Sancti Petri inre Rubio. Josep Serra ens aporta una altra referència, del dia següent, el 26 de juny, relativa a la mateixa transacció. i on se l'anomena Sancti Petri in Resubio. Possiblement es tracta del mateix document erròniament datat per Serra, on fa una altra lectura de les paraules inre Rubio

Reproducció de l'església de Sant Pere de Rubí al segle XI.
YouTube del Centre d'Estudis Rubinencs

Per altra banda, el 996 s'esmenta el temple com a eclesiam S. Petri en un plet que va tenir lloc al seu interior i on es debatia sobre la possesió d'un molí i l'ús de les aigües del torrent de Xercavins. Va ser promogut per l'abat Ot, del monestir de Sant Cugat del Vallés, que tenia moltes possessions a l'actual terme de Rubí. En aquells temps, finals del segle X, l'església ja configurava un terme parroquial, al marge dels termes dels castra situats a la zona, que també tenien la seva jurisdicció territorial. En un document de 1047, concretament l'acta de consagració de l'església de Valldoreix, ja s'esmenta com a ecclesiam Sancti Petri Ribi Rubei ("Sant Pere del Riu Vermell"); el 1049, com a Sancti Petri de Rio Rubio (Merino, 1983), i el 1155 s'esmenta la parrochia de Rivo Rubeo en un establiment que l'abat de Sant Cugat va efectuar en favor de Guillem Berenguer (Moro, 1991).

Façana de ponent de l'església el 1918. Foto: Josep Salvany

No obstant, l'església de Sant Pere és més antiga, atès que sembla ser que ja existia al mateix lloc un temple preromànic i, molt possiblement, encara més reculat al temps (parlem potser dels segles IV i V), un recinte sagrat paleocristià (del qual procedirien algunes restes trobades a l'entorn de la plaça i aprofitades en la reconstrucció del finestral romànic de la façana de ponent), que pertanyeria a la gran vil·la romana que ocupava el que ara és el centre històric de la ciutat. Aquest temple dels segles IX i X no era pas de dimensions petites (Margenat, 1985). De fet, segons les restes de fonaments que es van trobar a les obres efectuades el 1927, corresponents als murs laterals nord i sud (aquest molt més gruixut que el nord), tindria una façana d'uns 10 m d'ample i la llargària de l'edifici seria d'uns 18 m com a mínim.  Potser comptava amb una volta de canó a l'interior. Aquestes dimensions, que no són gens típiques d'una ermita o església rural, fan pensar que ja hi hauria un veïnat força important al redós del temple durant aquests segles.

Possible aspecte del temple al segle IX, segons F. Margenat.
Dibuix: Raúl Ferreira

El 985 la violenta incursió de les tropes musulmanes d'Al-Mansur afectarem molt el temple, del qual tenim poques dades sobre quin aspecte hauria de tenir abans d'aquella data. Al segle XI, després d'haver-se refet i quan era una construcció plenament romànica, segons alguns estudiosos (com A. Moro), tindria planta en forma de creu llatina amb un absis de planta quadrangular, i possiblement disposava d'un campanar de cadireta a la teulada. L'interior estaria decorat amb pintures murals a les parets de les quals no s'ha conservat cap a causa de les remodelacions efectuades durant els segles de vida del temple parroquial.

Tot i això, encara conservem una part molt antiga de l'església de Sant Pere de Rubí, d'aquella època del romànic, i és la façana de ponent, resultat de la reconstrucció del temple que es va fer a inicis del segle XI,  després de l'atac d'Al-Mansur, quan es va enderrocar l'edifici anterior per bastir un de nou i més gran. En aquesta façana, plenament romànica, podem veure les arquacions cegues en estil llombard a la part superior i, especialment, el finestral de dos ulls, fet amb elements reaprofitats del temple o temples anteriors. Hi podem constatar, de dalt a baix, les dovelles de l'anterior finestral d'abans d'Al-Mansur, que segons F. Margenat (1995) podria haver estat de tres obertures i dues columnetes; una imposta amb decoració zoomòrfica (un ocell o bé un aligot) a la part posterior del qual trobem una composició de cargolins i línies ondulades (tot amb motius vegetals) i que, segons M. A. Jorba (1989), és una peça de l'art romànic dels segles XI o XII que per tant seria coetània a l'elaboració del finestral; un capitell amb una rústica creu antropomorfa del segle X (que va ser adoptada com a logo per al Mil·lenari de Rubí el 1986); una columneta de marbre d'època paleocristiana (potser del suposat edifici de culte existent als segles V i VI), i un capitell invertit de dos graons també del segle X (segons M. A. Jorba) com a base de la columna que separa les dues obertures. Per altra banda, la porta de la façana de ponent, que no disposa del típic timpà que caracteriza aquestes obertures, és, segons A. Moro (1991), de la segona meitat del segle XIII, i en ella hem de destacar els capitells de les columnetes laterals, decorats amb fulles d'acant estilitzades. A la paret interior d'aquesta porta es varen trobar les restes d'un arc que possiblement formaria part de la del segle XI. També, pel que fa a les parets laterals del temple,  en unes obres de restauració efectuades el 1948 es van descobrir les arcuacions cegues llombardes típiques del romànic del temps, que no es limitarien, per tant, a la façana occidental.

Finestral de la façana de ponent.
Font: enciclopedia.cat
També podem observar, especialment al campanar, construït en torn al 1500, elements d'època romànica o fins i tot més antics, com diversos capitells d'estil corinti molt possiblement del segle X que serien interessants d'estudiar, o el que podria ser una mènsula o un permòdol (element de pedra que sobresurt de la paret per sostenir bigues o altres estructures), entre dues finestres de la part superior del cloquer. Al Museu de Rubí es conserva un d'aquests capitells apareguts a les obres de restauració del campanar del 2013.

Capitell trobat a les obres de rehabilitació de 2013. 
Foto: Jordi Vilalta

Les capelles laterals de l'església s'afegirien després de l'edat mitjana, al llarg dels segles corresponents a l'edat moderna.

El primer rector conegut de la parròquia del qual sabem l'any concret va ser un cert Guillem, esmentat l'any 1154, però potser és més antic el Rodoard que va deixar el seu nom esgrafiat sobre un fris romà de marbre que els nostres avantpassats medievals trobaren i conservaren probablement com a element de suport de l'altar de l'església (Margenat, 1995). La inscripció resa Rodoardus Pbr. Ermes [...] i possiblement faci referència també a Ermessenda, comtessa de Barcelona. Possiblement en aquella època, que podríem situar a la primera meitat del segle XI, aquesta dona, esposa del comte de Barcelona, al qual pertanyia Rubí, va signar una acta de consagració de la qual la inscripció és testimoni escrit.

Fragment de cornisa romana on figura el grafit de Rodoardus.
Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

L'església de Sant Pere de Rubí també tenia els seus dominis com a senyor feudal que era, igual com tenien possessions a Rubí el castell, el monestir de Sant Cugat i fins i tot la catedral de Barcelona. El rector de Sant Pere era tota una autoritat. De fet, com apunta Ollé (1986) era l'ùnica persona de la comunitat que sabia escriure i també el seu conductor espiritual, de tal manera que era ell qui redactava els testaments dels pagesos del terme. De fet comptem amb diversos documents referents a llegats d'altres prohoms de Rubí que deixaven diners a l'església i que volien que el seu cos fos sepultat a la seva necròpolis. Així, el 1080 apareix a la documentació el testament de Ramon Seniofred, senyor del terme de Rubí, en el qual va donar, entre molts altres llegats, una peça de terra al temple parroquial. Guillem de Xercavins, en el testament que va fer el 1172 deixava "son cos" i un alou o peça de terra, entre altres béns, al temple parroquial. Del 1176 data un altre testament, d'una dona anomenada Subirana, que va deixar 12 sous a l'església de s. Petri Ro Rubio, i al segle XIII (on per cert es constata l'existència dins l'església d'un altar dedicat a Santa Maria), Berenguer de Vilaroc, el 1213, deixa uns diners pel manteniment del temple, com també faria Berenguer de Rubí (propietari de l'actual castell) el 1253, quan llegà 20 sous a l'església i a laltar de Santa Maria.

Insertem aquí el video que va elaborar el Centre d'Estudis Rubinencs el 2021 i on es fa un resum de la història del temple de Sant Pere al segle XI i s'ofereix una reconstrucció del temple elaborada per Àngel Vicente amb l'assessorament històric d'Antonio Moro i Jordi Vilalta:


Finalment, hem de dir que a l'època medieval, al menys des del s. X i fins mitjans del segle XIX el cementiri dels habitants del terme es trobava al costat del temple parroquial, a l'actual plaça del Dr. Guardiet. Però no ens estendrem en aquesta entrada en tractar d'aquest tema i remetem al lector/a al lloc corresponent.

Bibliografia

- Jorba, M. A., 1989: "El finestral pre-romànic de l'església de Sant Pere de Rubí", XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, vol. I, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, p. 163-170. 

- Margenat, F., 1982: "Índex dels documents històrics de Rubí, ss. IX-X", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 129-134.

- Margenat, F., 1985: "Els orígens de la parròquia de Sant Pere (3ª part)", Butlletí, 18, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1985, p. 54-64.

- Margenat, F., 1995: "Rubí a l'època alt medieval", Butlletí, 39, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 297-308.

- Merino, J. M,, 1983: "Sant Pere de Rubí a través e la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII", Butlletí, 10, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 1982, p. 191-210.

- Moro, A., 1991: "Sant Pere de Rubí", Catalunya romànica. XVIII. El Vallès occidental. El Vallès oriental, Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

- Ollé, J., 1986: "Rubí medieval. Segles X-XV", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 57-86.

- Vilalta, J., 1985: "Documents mil·lenaris de Rubí",  Butlletí, 17, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 1985, p. 2-4.

divendres, 5 d’agost de 2022

Esclaus al Rubí d'època romana (segles I - II dC)

L'economia romana, especialment pel que fa a l'època compresa entre els segles II aC i el I dC, va tenir com a fonament bàsic l'explotació de grans masses d'esclaus, encara que a partir del segle II de la nostra era ja es va estancar i van començar a adquirir importància altres sistemes alternatius com ara el colonat, que ja es practicava des de feia temps al nord d'Àfrica.

Els esclaus procedien de tres fonts: les conquestes territorials de l'època de la República romana i el primer imperi, és a dir, presoners de guerra; el comerç (adquisició de ma d'obra servil als mercats) i la reproducció dels esclaus mateixos (el fill d'una dona esclava passava a ser automàticament propietat de l'amo d'aquella). 

Esclaus treballant a una vil·la romana.
Il·lustració extreta de domus-romana.blogspot.com 

A més, no tots eren estangers, sinó que cal tenir en compte que alguns indigents es venien a sí mateixos, i a més també existia l'esclavitud per deutes.

Els esclaus podient disposar d'un peculium, és a dir, d'uns estalvis propis amb els quals algun dia comprarien la seva llibertat (i passarien a ser lliberts).

A les províncies occidentals de l'imperi, com és el cas d'Hispània, sembla ser que el mode de producció esclavista no estaria tan desenvolupat com a Itàlia i potser hi hauria una major integració entre l'artesanat urbà (composat de persones lliures) i agricultura (Pucci, 1981).

Els esclaus de les explotacions rurals o uillae es dedicarien a labors agrícoles o a treballar a la indústria de la terrissa, bàsicament en la producció de recipients amfòrics. En àrees com l'actual terme de Rubí, on no existien grans fundi o extensions de terres d'un sol propietari i els esclaus treballaven en finques petites, el seus status de vida no es diferenciaria molt de la població lliure amb pocs recursos. Aquest fenòmen encara seria més patent als segles del baix imperi, quan esclaus i lliures pobres cada vegada tenien condicions més similars.

No tots els esclaus agrícoles feien feines dures. Sabem per les fonts que alguns administraven les propietats dels seus amos absents (com els masovers de les masies modernes). Eren els uilici, que en la majoria dels casos eren lliberts, no obstant.

Moltes d'aquestes persones tenien noms grecs i orientals que eren els que normalment imposaven els seus amos. Sembla que un 50% de cognoms grecs a Hispània pertanyen a lliberts o a esclaus (Blázquez, 1978). A Rubí tenim el cas de Chares i Irineu, apareguts en una ara o altar trobada a ca n'Oriol, dedicat al déu indígena B(...), que podria ser Bel. El monument és de gres de can Fatjó i presenta una concavitat a la part superior (foculus) amb una inscripció en una de les seves cares, que resa:

B(...) D(eo) V(otum) S(oluerunt) L(ibentes)

[M(erito)]

[C]HARES E[T]

[I]RIN(A)EUS

Segons Fabre, Mayer i Rodà (1982), la traducció seria la següent:

"Al Déu B(...) han complert de bon grat i justament el seu vot Chares i Irineu"

Ara trobada a ca n'Oriol amb la inscripció de Chares i Irineu.
Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Isabel Rodà en un article publicat el 2004, va apuntar la possibilitat que en comptes de dues persones pogués ser una sola que s'anomenaria Chares Irineu.

L'altar, molt possiblement estaria dedicat al déu Bel, indígena i d'arrel cèltica. Aixó ens permet veure com aquest individu o individus donaven culte a unes divinitats no romanes i que podrien haver procedit de les Gàl·lies.

Així doncs, al Rubí dels dos primers segles de la nostra era tenim constatada la presència d'esclaus, que treballaven a les nombroses uillae que eren escampades pel nostre actual terme municipal.

Bibliografia

- Alföldy, G., 1987: Historia social de Roma, Alianza Universidad, Madrid.

- Fabre, G.; Mayer, M, i Rodà, I, 1982: "Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns", Butlletí, 5, Rubí, juny de 1982, p. 81-104.

- Finley, M. I., 1978: La economía de la Antigüedad, Fondo de Cultura Económica, Mèxic-Madrid-Buenos Aires.

- García Herranz, C., et altri: García Herranz, C.; Jorba, M. A.; Prieto, J., i Puig, R. M., 1986: "Rubí antic: Prehistòria-segle X", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 17-56.

- Mangas, J.,1988: La Roma imperial, Historias del Viejo Mundo, 13, Historia 16, Madrid.

- Nicolet, C., 1982: Roma y la conquista del mundo mediterráneo 264-27 a. de J.C I/Las estructuras de la Italia romana, ed. Labor, Barcelona.

- Pucci, G., 1981: "La ceramica italica (terra sigillata)", a Società romana e produzione schiavistica. II. Merci, mercati e scambi nel Mediterraneo, Laterza, Bari, p. 99-121.

- Rodà, I., 2004: "Valoració de l'epigrafia romana de Rubí: notícies d'un nou fragment", Identitats de Rubí, 3, Castell-Ecomuseu urbà, Rubí, p. 21-29.


dimarts, 26 de juliol de 2022

L'evolució de la població de Rubí al segle XX

Rubí va experimentar al llarg del segle passat un creixement inaudit de la seva població que va transformar una petita vila de 4.400 habitants l'any 1900 en una ciutat de prop de 60.000 habitants l'any 2000.

Assenyalarem en aquesta entrada els factors múltiples que han contribuït a aquest augment demogràfic desmesurat, especialment als anys 60 i 70 del segle XX. 

Com ja hem dit, Rubí el 1900 comptava amb 4.400 ànimes, quantitat que només es va elevar als 4.429 els deu anys següents. De fet encara cuetejava la gran crisi agrícola provocada per la pesta fil·loxèrica que havia provocat certa immigració a l'estranger, però a partir de mitjans dels anys 10 hi hagué un augment de la productivitat agrícola i de la demanda de mà d'obra per treballar a les fàbriques, amb la  consegüent vinguda de mà d'obra de l'exterior (Freixes, 2000). A això s'afegí l'arribada del tren elèctric el 1918, amb l'arribada de treballadors, molts de Múrcia. Per tant, començaria certa represa demogràfica.

Evolució general de la població de Rubí al segel XX.Font: 
                                    foro-ciudad.com

Durant els anys 20 va crèixer la població des dels 5.239 habitants de 1920 als 6.623 de 1930, però a la dècada dels 30 observem un cert estancament demogràfic, ja que segons les dades amb què comptem de 1931 fins al 1936 l'increment fou només de l'1,62%.

La Guerra Civil va fer minvar el nombre d'habitants en un 8,48 %. El fet és que, a més dels estralls que va provocar el conflicte bèl·lic, es constatat el fet que molts rubinencs i rubinenques es van traslladar a ciutats més grans de les rodalies a fi de fugir de la repressió exercida pel bàndol victoriós (Batalla, 2015). Durant la primera meitat de la dècada dels 40 el ritme de creixement es va recuperar però de manera molt lenta, per sota de la mitjana catalana. Si el 1940 la població era de 6.159 persones, el 1945 només havia augmentat a 6.221, però a partir d'aleshores va començar a normalitzar-se, fins que el 1950 (6.953 habitants) va tornar a situar-se a nivells dels anys 30.

Però la població va experimentar la gran arrencada a mitjans del segle XX, quan la indústria va convertir-se en la principal font de riquesa i les primeres onades immigratòries massives van efectuar la seva aparició. Entre 1950 (6.953 habitants) i 1960 (9.907 ànimes) el nombre de rubinencs i rubinenques va crèixer en un 43 % aproximadament. Cal dir que a la segona meitat dels anys 50 l'increment demogràfic va ser notablement superior al de la resta de la comarca, ja que es van guanyar quasi 2.000 habitants en només 5 anys. 

Però és a partir de 1960, especialment després de la rierada, quan l'allau immigratori provocarà un creixement demogràfic importantíssim que durarà les dues dècades següents, Aquest any Rubí era la cinquena població de la comarca en nombre d'habitants i entre el 1960 i 1975, any en què va ser la tercera després de Terrassa i Sabadell, la població passà de 9.907 a 35.855 persones, és a dir, es va quasi quadriplicar en quinze anys. La taxa anual de creixement era del 10,68 %, el doble de la mitjana catalana. Es va iniciar el fenomen de la urbanització de zones abans dedicades a l'agricultura com la zona dek 25 de Setembre, Can Fatjó, Can Cabanyes (Les Torres) o Ca n'Oriol, amb els consegüents problemes d'habitatge per a la població nouvinguda i els pocs serveis, peró amb un bon negoci per a les immobiliàries.

Als anys 60 i 70 la perifèria de Rubí comença a poblar-se de grans blocs de pisos.
Foto: Miquel Mumany
En total, de 1970 (22.485 habitants) a 1981 (45.532 habitants) Rubí va doblar amb escreix el nombre d'habitants. La població activa, com ens explica Batalla (2015) també va experimentar un gran creixement a causa de la inusitada activitat industrial del temps: al sector secundari el 1970 hi treballava quasi el 80 % de la població activa, percentatge que va anar disminuint cap al 53,54% el 1996, a causa de la crisi del tèxtil i altres factors. A més, a partir de 1976 es va reduir el ritme de la immigració procedent de fora de Catalunya.

El fet és que a partir dels inicis dels anys 80 es va produir una ralentització provocada per l'esmentada frenada de la immigració, la crisi econòmica i la disminució de la natalitat, però a partir de 1986 (46.360 habitants) va tornar a augmentar amb una mica més de velocitat la població, encara que a un ritme molt més lent que als anys 60 i 70 (Anguera, 1987). Es calcula que unes 1.000 persones més cada any anaven engruixint la població rubinenca.

Tot i així, a finals del segle passat la taxa de creixement de la nostra població era 8 vegades superor a la mitjana de Catalunya. De 1996 (54.085 habitants) es va passar al 2.000, l'últim any del segle XX, als 58.646. En aquests anys es va iniciar el nou fenomen de la immigració procedent de països extracomunitaris, especialment de Llatinoamèrica i del Marroc, que contribuïria a un cert creixement. Peró això ja seria matèria per una altra entrada.

Bibliografia

- AAVV, 1994: Rubí a l'Abast. Ciències Socials, Ajuntament de Rubí.

- Anguera, J.:1987: Rubí, un estudi sòcio-econòmic, Ajuntament de Rubí i Banca Catalana.

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat industrial durant el franquisme", Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2015, p. 2-35.

- Freixes, J. M., 2000: "Rubí (1918-1930): una vila en creixement", Butlletí,  44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2000, p. 17-31.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 221-279.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2000, p. 53-73.

- Parras, J., 2004: La Transició a Rubí. Retalls d'història d'uns anys viscuts acceleradament, Beques per a la Recerca, Ajuntament de Rubí.

- Prat, J., "1962-1979: de la rierada a la democràcia", Butlletí,  44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2000, p. 74-84.

Webgrafia

www.foro-ciudad.com/barcelona/rubi/habitantes.html

divendres, 24 de juny de 2022

Les piscines de Castellnou o "la platja del Vallès"

Encara que potser sembli que en un blog dedicat a la nostra història i patrimoni potser el que havia estat un equipament lúdic de primer ordre no hauria de rebre una atenció molt acurada, hauriem de dir que ara, en aquests moment, les piscines abandonades de Castellnou, ara en procés d'enderroc, ja formen part de la història local. I és per això que les hi dediquem aquesta entrada.

Les piscines, abandonades.
Font: gmdavid.com/sitios-abandonados-barcelona/

Fins fa poc eren un escenari fantasmagòric ple de grafitti i objecte de nombroses accions vandàliques, però amb un estrany encant, on s'havien rodat curtmetratges, espots publicitaris, com el de Nike protagonitzat pel futbolista Ronaldinho el 2012, i videoclips musicals, com el que va realitzar-hi el grup britànic Coldplay amb el seu tema "My Universe"  el 2021. 


Alguns agosarats també han utilitzat les instal·lacions de les piscines per enregistrar psicofonies i fins i tot celebrar "rituals satànics", encara que en teoria l'entrada estava prohibida. I no parlem dels botellots i les curses il·legals de vehicles, tant en boga últimament.

Foto: Jordi Vilalta, abril de 2017

Quan es van inaugurar el 1971 van tenir un èxit aclaparador i aviat foren conegudes com a "les piscines del Vallès". Moltes persones, en aquells temps, no disposaven de molts recursos econòmics per viatjar a llocs de platja a la temporada estival i les piscines comunitàries dels blocs d'habitatges eren molt minoritàries. Els anys, doncs, 70 foren l'època d'or d'aquests establiments balnearis locals. Tinguem en compte que el 1971 també s'obriren les noves piscines municipals de l'Escardívol i la de can Mir.

Les piscines, l'any 1971. Foto col. José Serrano

El complex instal·lat a la zona de Castellnou, on, per cert, es començava a poblar de "xalets" i segones residències de classe mitjana, tenia 18.018 m2 i comptava amb unes instal·lacions de primera: una piscina olímpica amb dos trampolins, un dels quals disposava de dos nivells de 5 i de 10 m, altres piscines més petites de formes ovalades i rodones, una zona de bar, un frontó i un minigolf.

Els dos trampolins de la piscina olímpica.
Font: findinterestingplaces.com

A més de ser utilitzades per al bany i el gaudi de l'esport, hem de dir que també s'hi celebraven revetlles, festes i concerts. Eren tot un complex lúdic d'abast comarcal.

Les piscines rodones i part dels vestidors.
Foto: Jordi Vilalta, abril de 2017

Així, s'havien arribat a congregar a les instal·lacions fins a 4.000 persones en un dia. I encara que atreien també a molts banyistes de les poblacions dels voltants (arribaven autocars plens de persones que hi anaven a passar el dia), hem de tenir en compte que en aquells anys Rubí comptava només amb uns 25.000 habitants i escaig. 

L'entrada al complex, l'abril de 2017. Foto: Jordi Vilalta

No obstant l'èxit de les piscines va ser enfosquit per uns suposats accidents mortals. El primer fou el 29 d'agost de 1971, segons llegim al setmanari El Caso, el mateix any en què foren obertes al públic. Ena questa publicació es deia que un noi va saltar del trampolí i un cop a l'aigua va topar amb un banyista que passava nedant: els dos varen perdre la vida. Però sembla ser que, consultades altres fonts, aquestes morts van ser només el contingut d'un rumor que es va estendre i va donar lloc a certa mala fama del complex. De fet, la foto del cap del noi mort que ocupava la portada d'aquella publicació en realitat corresponia al del John Fitzgerald Kennedy a la sala d'autòpsia després que el disparessin.

A sobre, portada d'El Caso. Font: elotrolado.net

A sota, foto de l'autòpsia de J. F. Kennedy.
Font: Viquipèdia


El juny de1981 una nena va morir ofegada, en una notícia apareguda a Diario de Barcelona. A mitjans anys 80 any es varen tancar al públic atès que l'empresa va fer fallida i els terrenys foren embargats per l'Ajuntament de Rubí a causa de l'impagament dels impostos corresponents. Començaria d'aquesta manera l'abandó de les instal·lacions.

Però la gran causa, a més d'una sèrie de problemes tècnics relatius al subministrament de l'aigua, va ser la competència d'altres centres (Rubí també tenia la Sportennis, les piscines de can Mir, les municipals...) i el major auge del turisme de platja a partir dels anys 80. Les persones àvides de prendre banys ja tenien més capacitat econòmica per anar a destins més llunyans.

Finalment, el març del 2022 les màquines excavadores començaren l'enderroc del complex.


dissabte, 4 de juny de 2022

Sant Feliu o Feliuet de Vilamilanys. Una ermita antiquíssima

Encara que l'ermita popularment anomenada de Sant Feliuet no es troba al terme municipal de Rubí, sinó al de Sant Quirze del Vallès, sempre ha estat molt vinculada amb els avatars de la nostra història, no només per la seva proximitat geogràfica amb la població, sinó també perquè eclesiàsticament pertany a l'arxiprestat de Sant Pere de Rubí.

Vista de l'ermita des de la part est. Foto: Jordi Vilalta

Sembla ser que l'indret era ja ocupat en època romana, atès que en l'obra de l'ermita s'ha reutilitzat material d'aquesta època com teules o fragments de picadís i sobre tot per les troballes efectuades el 1949 a la capella meridional. La més important, datada de mitjans del segle V, és una ara paleocristiana de marbre que presenta una inscripció en llatí en hexàmetres separats per una creu i una fulla d'heure que resa:

+ FELICI MISERUM PENARUM PONDERA PELLE + XPE DS PER CUNCTA PIUS QUI SCLA REGNAS HIC SCS SEMPER SEDITO HIC ABITATOR ADESTO + FELICI MISERO TOTA TU TRISTIA TOLLE

XPE és l'abreviació de Christe; DS, la de dominus ("senyor"); SCLA, la de saecula ("per tots els segles"), i SCS, la de sanctus.

L'ara paleocristiana de Sant Feliuet. Foto: Jordi Vilalta

La traducció seria la següent:

"Al malaurat Fèlix treu-li tot el pes de les seves penes. Senyor Crist, que regnes ple de misericòrdia per tots els segles aquí assegut, aquí establert a la teva casa. Al malaurat Fèlix treu-li tota la seva tristesa"

En aquesta capella lateral actualment es conserva una còpia, atès que l'original, restaurat fa uns anys, és custodiat per la Fundació Museu-Biblioteca de Rubí.

A més de l'ara, que, per cert conserva uns 70 noms esgrafiats, la majoria del segle X, també s'hi va trobar una sitja amb ceràmica romana, fragments de teula de la mateixa època i una pedra de molí.

Així doncs, sembla que aquest temple podria haver existit ja al segle V, promogut per un personatge cristià que es deia Feliu o Fèlix que el dedicaria al sant que portava el seu nom. Es pensava també que el nom de Vilamilanys (villa de Milanos) seria el producte d'una evolució a partir de villa Aemiliana o Aemilianus, és a dir, el nom d'un latifundi o fundus que havia pertangut a cert Emilià i en el qual residiria aquest Fèlix, com argumentava Ramon Vall (1977), encara que Montserrat Pagès, en un article publicat el 1983 dubtava seriosament d'aquesta procedència, ja que, segon les regles d'evolució fonètica, villa Aemilianos hagués evolucionat cap a Vilamillà, cosa que no és el cas. 

L'ermita en una fotografia de principis del segle passat. 
Foto: Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Tot i així sembla innegable un origen tardoromà de l'assentament, o potser més antic. A més, molt prop del lloc havia passat la via Augusta interior, procedent d'Arraona (Sabadell) i que es dirigia al pont del Diable. 

Si passem a l'època medieval, després d'uns segles de foscor arqueològica i documental, l'ermita apareix documentada per primera vegada, segons J. Serra, a un precepte del rei franc Lluís el Tartamut al bisbe de Barcelona Frodoí l'any 875 o 878 (és l'època en què la meitat nord de l'actual Catalunya pertanyia als francs), dedicada al màrtir sant Felicis (Sant Feliu). Sembla que moltes vegades la població considerava com a sants els antics propietaris d'una zona determinada, i més si s'havien convertit o eren cristians.

Tal i com ha arribat als nostres dies, es tracta d'un temple preromànic, de 17 m de llargària per 10 d'ample, de planta en forma de creu llatina d'una sola nau amb absis principal rectangular a orient, lleugerament desviat, i dues capelles laterals de planta també rectangular a l'exterior. Al lloc on s'ajunten la façana meridional amb l'absis principal es pot veure una pedra tallada amb el relleu d'un animal que podria ser una llebre. La porta de l'ermita, d'arc de mig punt, es troba a la paret lateral sud. Les 6 finestres del temple, com és típic de l'arquitectura del temps, són de petites dimensions: es troben al mur oest, al mur nord, a l'absis principal (és a dir, a orient), a la paret sud de l'absis principal, a l'absis meridional i sobre la porta del temple. La coberta és de teules àrabs. Les pedres de la construcció es troben ben lligades i als angles i obertures es va utilitzar pedra picada. El mur sud és més gruix que el nord, on hi ha contraforts. Un campanar de doble espadanya, que ja existiria el 1404, està format per tres pilars que configuren dues obertures on es col·loquen les campanes es troba a la part de ponent. L'interior està cobert per una volta de canó generada per un arc apuntat, producte de la reconstrucció del segle XX.

L'ermita vista des del costat oest, amb la seva espadanya. 
Foto: Jordi Vilalta

Durant els primers temps de l'ermita, al segle IX, aquesta seria de planta rectangular i sense els absis laterals.  

Planta, en negreta, de la primera fase de l'ermita.

Entre el 904 i el 917 es va efectuar la restauració de l'ermita, promoguda per l'abat de Sant Cugat Donadeu, del qual conservem una signatura a l'ara paleocristiana. Es construirien els dos absis laterals; el sud de planta quadrangular tant per l'interior com per l'exterior, i el nord, on s'allotja l'ara paleocristiana, trapezoïdal per fora i semicircular per dins. També s'instal·laria una coberta de fusteria. 

Planell de l'ermita (a sobre) i alçat sud, amb la porta. Extret de romanicodigital.com

Més tard, un document del 920 esmenta un Palatio Fracto ("palau ensorrat"), que, per cert, apareix en diversos texts fins el 1207 i podria recordar l'existència de la suposada vil·la tardoromana. També es constata l'existència en aquells anys, segons explica F. Margenat, d'un potentat que es deia Baio. 

Al precepte del rei franc Lotari de 986, que confirmava les possessions del monestir de Sant Cugat desprès de la incursió musulmana de l'any anterior, figura l'ecclesiam s. Felices que est ad ipsam villam de Milans. Hem d'assenyalar que Sant Feliu de Vilamilanys va ser seu d'una parròquia, una de les cinc del monestir de Sant Cugat, en època medieval, fins al 1428, i que estava dedicada al segle XV a Sant Feliu, Santa Maria i Sant Bartomeu. Diverses butlles papals al llarg de l'edat mitjana confirmaran aquesta dependència de l'abat santcugatenc, com la del 1002, del papa Silvestre II, que esmenta la villa que dicunt Milanos cellam (ermita) s. Felicis com a un dels límits de les possessions del monestir. Els rectors de la parròquia de Sant Feliu eren nomenats per l'abat de Sant Cugat, però amb l'aprovació del bisbe de Barcelona. El més antic documentat és Guillem, del 1236, mentre que el més modern és Joan Tarré, de 1456 (segons Rufé, 1996).

Fotografia de la part est de l'ermita. Extret de Rufé, 1996

A causa d'aquests fets, gran part de la documentació de l'ermita es troba al cartulari del cenobi de Sant Cugat.

Hem de dir, però, que, encara que pertanyent al monestir, administrativament l'ermita formava part del terme del castell de Terrassa al menys fins al segle XIII. El primer testimoni és un document de 991 on apareix in termino Terracense, in Villa de Milanos. De totes maneres, com explica Robert Baró, durant els segles X i XI hi ha documents que la consideren com a terme independent, però altres l'esmenten com a una parròquia que depèn del terme de Terrassa (Terracia). Segons Miquel Rufé, d'aquesta parròquia formaven part els masos de can Corbera, la Bastida i el seu molí, can Rosés, can Ferran, can Barata, can Viver de la Serra, can Camps, can Tiraïres i can Graells, entre molts d'altres.

Territori que abraçava la parròquia de Sant Feliu en temps medievals.
Segons Rufé, 1996.

El 1013 (quan és esmentada com a Villa de Milanos) és l'any en què tenim constatada la presència d'un senyor del lloc també anomenat Baio (potser descendent de l'anterior de principis del segle X?)

Seguint en el segle XI, hem de dir que apareix en diversos llocs la denominació Vale de Milanos, cosa que indicaria una denominació topogràfica que indicava una petita vall. Així, una "vall de Sant Feliuet" apareix testimoniada en un document de 1028 amb el nom de Val de Sancti Felix, i el 1043 ens trobem amb l'esment de Sant Feliu de Vall Milanos

El 1032 es varen fer obres de reconstrucció a l'esglesiola que van donar lloc a l'actual configuració arquitectònica (si exceptuem l'espadanya) ja que es va instal·lar segurament una volta de pedra. Pocs anys després, el 1037, en unes altres obres de reparació, surt esmentada com a Santi Felicis de Villa Milanis. 

Vista general de l'ermita amb la seva espadanya.
Foto: Unió Excursionista de Sabadell

Ja al segle XIII, concretament el 1219, l'ermita apareix documentada com  a cap de la parròquia, encara pertanyent al terme de Terrassa, de s. Felicis Villa Mille Annorum, a causa de la interpretació de Milanys o Milans com a la quantitat temporal de "mil anys".  El 1233 és esmentada encara com a Villa de Milans, però al segle XIV ja sorgeix l'actual denominació de Vilamilanys.

A partir del segle XV, concretament el 1436, la parròquia de Sant Feliu s'annexionaria a la de Sant Quirze com a sufragània. Un cartell, datat del segle XIX, que es troba a la part sud del temple, així ens ho recorda.

Cartell del segle XIX. Foto: Ricard Balló, 2015.

És curiós com en alguns documents del segle XVII l'ermita apareix esmentada com a Sant Feliu de Jocha Milans, potser una denominació popular. D'aquest segle, precisament, tenim constància de l'existència de tres altars amb els seus respectius retaules, el de la capella de la Mare de Déu del Roser (on es troba l'ara paleocristiana), el de Sant Feliu (a l'absis principal) i el de Sant Bartomeu. Tots varen desaparèixer a causa de la Guerra Civil.

Capella de la Mare de Deú del Roser,
amb la reproducció de l'ara paleocristiana.
Font: aldeaglobal.net

Des de finals del segle XIX la família Margenat, de la masia de can Corbera, va restar responsable de l'ermita i el 1929 es van fer obres de consolidació i restauració dels altars, promogudes pel rubinenc Sebastià Plaja i pagades pels propietaris Josep Margenat i Josep M. Fontanals (Rufé, 1996).

Durant els anys 20 del segle passat i fins a l'esclat de la guerra s'hi celebrava la Festa de Primavera, organitzada per la Joventut Nacionalista de Rubí, en la qual, després de la missa hi havia l'actuació de l'Esbart Dansaire de Rubí i un dinar a la font de Can Corbera.

Aplec a Sant Feluet el 1926 Foto: Grup d'Investigació i Història
de Sant Quirze del Vallès.

Fou incendiada durant la Guerra Civil i entre 1939 i 1969 va passar a pertànyer a la parròquia de Les Fonts.  

El 1949 el nou propietari, Feliu Barnola, amo de les hisendes de can Viver de la Serra, can Ferran i can Barata, va restaurar l'esglesiola, la va reobrir al culte després de la seva benedicció l'any següent i va urbanitzar el parc, on a l'esplanada a partir de 1950 es van tornar a fer els aplecs de Pasqua Granada que havien estat interromputs a casa de la Guerra Civil. D'aquestes obres de rehabilitació del temple daten les pintures de l'interior, de Francesc Ribera, amb detalls relatius al martiri de Sant Feliu, entre molts altres temes, i les imatges escultòriques, obra de Francesc Juventeny, artista de Cerdanyola.

Imatge de Sant Feliu, màrtir, a l'inerior de l'esglesiola, obra de
F. Juventeny.Foto: coneixercatalunya.blogspot.com

Els aplecs van tenir un gran èxit de participació als anys 50, 60 i 70. En aquestes celebracions, en els quals les sardanes tenien un protagonisme especial, fins i tot es van fer concursos de cobles. El consum de carn a la brasa i la degustació de la popular mona per postres constituïen la cloenda del popular aplec, al final del qual les famílies tornaven en autobús a Rubí.

També Barnola va fer edificar el 1957 el Sagrat Cor que es troba dalt del turó proper, de 12 metres d'alçada, obra de Francesc Juventeny, el mateix escultor de les imatges que es troben dins l'ermita. Unba inscripció a la seva base recorda el fet.

Escultura del Sagrat Cor. Foto: Jordi Vilalta

A partir dels anys 80 l'aplec de Pasqua va anar caient en decadència. No obstant, des de fa alguns anys la Cofradia de la Virgen de la Cabeza en Cataluña organitza cada any una animada peregrinació a aquest indret.

Actualment, des de 1969, l'ermita depèn de la parròquia del Pinar, amb seu al bloc 2 de la urbanització, i de l'arxiprestat de Sant Pere de Rubí.

Bibliografia

- Baró, R., 1997: "La divisió parroquial del terme del castell de Terrassa", article 08. Racó.Cat, p. 18-22 (consultable a Internet, però sense posar procedència bibliogràfica).

- Margenat, F., 1982: "Índex dels documents històrics de Rubí, ss. IX-X", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 129-134.

- Margenat, F., 1985a: "El problemàtic origen de la parròquia de Sant Pere de Rubí. 2a part", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982p. 27-45.

- Margenat, F,, 1985b: "Índex dels documents històrics de Rubí (s. XI)", Butlletí, 16, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1985, p. 358-370.

- Margenat, F., 1995: "Rubí a l'època alt medieval", Butlletí, 39, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 297-308.

- Margenat, F., 2005: "Vies romanes de l'entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals", Butlletí, 50, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 2-52.

- Ollé, J., 1986: "Rubí medieval. Segles X-XV", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 57-87.

- Pagés, M., 1983: "Sant Feliuet de Vilamilanys o de Vilamilans, novament", Arrahona, 18, Sabadell, p. 14-19.

- Rufé, M., 1982: "Una parròquia antiquíssima: Sant Feliuet", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 135-136.

- Rufé, M., 1996: Sant Felicis in Villa Melanos, Rubí.

- Serra, J., 1961: Ermites del Vallès, Rafael Dalmau Editor, Barcelona.

- Vall, R., 1977: Sant Feliuet de Vilamilanys, Sabadell, 1977.




divendres, 15 d’abril de 2022

Francesc Úrsul, exiliat catalanista a Mèxic

Fa uns mesos vam tractar en aquest blog la trajectòria vital de Joan Rossinyol, exiliat a Mèxic després de la guerra civil i gran animador de la vida cultural de la comunitat catalana en aquell país. Avui ressenyarem el camí que va fer un altre nacionalista rubinenc que, havent triat el camí de l'exili primer a França i després a Mèxic, optà per romandre-hi i no tornà a trepitjar Catalunya des de la fi de la guerra.

Francesc Úrsul i la seva filla Magdalena, 1941
Foto cedida per Jana Úrsul

Abans de prosseguir, diré que la quasi totalitat de la informació que oferim en aquesta entrada, llevat d'alguns petits detalls, es troba al magnífic article de l'amic Ramon Batalla "L'exili catalanista a Mèxi: un aspecte de l'èxode rubinenc de 1939", publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Rubinencs i del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí el juny de 2014.

Francesc Úrsul Vidal va nèixer a Rubí el 1905 en el si d'una família establerta des del segle XIX al carrer de Virgili i que fins a la guerra civil regentaria la fàbrica de la cartronera ("la Llana").

Des de ben jove va participar en les activitats de l'Associació Joventut Nacionalista i col·laboraria al seu òrgan d'expressió, la publicació Saba Nova.

El 1932 es va casar amb Maria Solanes, que també participava activament en política.

Maria Solanes, muller de F. Úrsul, el 1941. 
Foto cedida per Jana Úrsul

Igual que el seu germà Josep, Francesc Úrsul fou militant d'Acció Catalana Republicana (ACR) i va ser regidor de l'Ajuntament de Rubí entre el 20 d'octubre de 1936 i el 25 de febrer de 1937, en plena guerra civil, ostentant la conselleria de Sanitat i Assistència Social juntament amb Antoni Vilardell (d'Esquerra Republicana de Catalunya).

No obstant, poc després va marxar al front dins de les milícies del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), concretament a la Divisió 21 ("Lenin"), comandada pel també rubinenc Pep Rovira, i on va ser el cap de Transports. Aquell mateix 1937 seria detingut a Lleida perquè el POUM havia estat il·legalitzat, però fou alliberat ben aviat mercès a les gestions de Miquel Ferrer, un dirigent de la UGT i el PSUC (partit antagònic del POUM, per cert).

Després de la victòria de les tropes franquistes, va exiliar-se a un camp de refugiats del sud de França (molt possiblement Argelers), juntament amb la seva dona Maria, la seva filla Magdalena i el seu germà Josep. 

Refugiats republicans espanyols a Argelers.
Font: elpais.cat

Una família francesa va contractar els dos germans Úrsul com a mossos, però poc després en Josep (que no havia estat tan partícip en política com en Francesc) va poder tornar a Rubí on tenia la seva família, mercès a les gestions del seu amic Climent Serra (de cal Xatut), que era regidor a l'Ajuntament franquista.

El 1942, des de Marsella, Francesc Úrsul va tenir l'ocasió de dirigir-se en vaixell cap a Orà (Algèria, en aquells temps colònia francesa) i d'aquí a Casablanca (Marroc), juntament amb altres exiliats rubinencs. Arribaria, després de creuar l'Atlàntic a bord del vaixell portuguès Nyassa, a Veracruz (Mèxic), on foren molt ben rebuts, i d'aquí en tren cap a la capital, Mèxic Districte Federal. En aquesta gran ciutat va poder entrar a treballar a Elmon, SA, una fàbrica d'articles de goma que havia estat fundada per un altre català exiliat, Ramon Peypoch, que, per cert, també era d'ACR.

El vaixell Nyassa parteix cap a Mèxic.
Font: gallegocrespo.tripod.com

Úrsul, juntament amb Joan Rossinyol, un altre exiliat rubinenc com hem dit, van formar part del consell directiu de la Comunitat Catalana de Mèxic així com també del nucli d'ACR en aquell país.

També fou administrador de la revista Vida Catalana (1945-1946), dirigida per Peypoch, curiosament en llengua castellana a fi de divulgar el problema català entre la població mexicana.  Més tard també seria administrador d'una altra publicació, La Nova Revista (1955-1958), la qual, fundada per Avel·lí Artís Gener ("Tísner"), oferia als lectors texts literaris, culturals i polítics i on col·laboraven prestigioses figures de la intel·lectualitat catalana.


A més, com altres exiliats, es va integrar a l'Orfeó Català de Mèxic, que, fundat el 1906, era més aviat una entitat cultural i recreativa, no només una associació de cantaires, que encara continua activa avui en dia. Aquí Úrsul va presidir-ne la massa coral durant 7 anys.
Logotip de l'Orfeó Català de Mèxic

Hem de dir que en aquell país llatinoamericà la família Úrsul-Solanes i la Ferrer-Serra (que també era d'origen rubinenc) vivien al mateix edifici, però en pisos diferents, per la qual cosa s'establiren forts llaços de relació i sovintejaven les reunions, que eren extensives a altres famílies com la d'en Rossinyol, especialment en dies assenyalats (com podeu veure en l'esmentat article de Batalla).

Les famílies Rossinyol, Úrsul (al fons de la taula, Francesc, amb corbata
fosca), i Ferrer en una trobada l'any 1956. Foto cedida per Jana Úrsul.

Cap a principis dels anys 60 algunes famílies d'exiliats pensaren en tornar a Catalunya, però hem de dir que en Francesc Úrsul, que el 1957, vidu des de feia dos anys, s'havia casat amb Teresa Solana, també vídua, optà per romandre al país que tan bé l'havia acollit i on s'hi havia adaptat perfectament. Només se'n coneix una visita a Rubí, el 1965, de poc temps, segons ens ha assenyalat amablement el nostre amic Salvador Casanovas. Finalment direm que, vinculat els últims anys políticament a Esquerra Republicana de Catalunya, morí el 1992 a Mèxic, la seva pàtria d'adopció.

diumenge, 6 de març de 2022

La primera coral claveriana de Rubí: "El Laurel Florido"

Fa uns 12 anys es va celebrar a la nostra ciutat un important esdeveniment cultural; els 150 anys de cant coral claverià i amb tal motiu el Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí va editar un Butlletí especial dedicat a la història de totes les agrupacions corals que han ornat amb els seus cants el transcurs del Rubí dels segles XIX i XX.

El cant claverià és el resultat de la iniciativa d'un important prohom català, Josep Anselm Clavé (1824-1874), que va tenir la lloable idea de culturalitzar la classe obrera del país mitjançant la música. Va fundar la primera de les associacions corals el 1850 amb el nom de "La Fraternidad", que set anys més tard va esdevenir "Societat Coral Euterpe" (en honor a la musa grega de la música). A partir d'aquell moment moltes poblacions de Catalunya, i després també de fora, es van omplir de grups de cantaires, les anomenades associacions corals claverianes o "coros euterpenses".

Bust d'Anselm Clavé. Foto: Lluís Braut

Rubí, que a mitjans del Vuit-cents ja comptava amb una important població que treballava a les fàbriques, no fou aliè a aquest fenomen i el 1860 hi va néixer la primera d'aquestes colles: "El Laurel Florido". La seva seu social (com diríem ara) era al cafè de cal Boniquet (a l'actual carrer de Sant Joan, on fa anys hi havia la caserna de la Guàrdia Civil). El 2 de setembre de 1863 va participar en una reunió de l'"Asociación de Coros Euterpenses" a fi de prendre part en el festival d'aquell any, on es congregaven nombroses agrupacions corals de tot el país. I el 18 de novembre va participar en un concert dedicat a Emilio Castelar (un polític que arribaria a ser president de la I República) als Camps Elisis de Barcelona, que era un gran parc situat a l'actual Eixample, abans que es portés a terme el pla Cerdà.

Concert de corals als Camps Elisis, anys 60 del segle XIX.
Font: centrelectura.cat

L'any següent, el 1864, "El Laurel" va participar en un concurs de societats corals també a Barcelona, concretament els dies 4, 5 i 6 de juny, sota la direcció del mestre Anselm Clavé.

És el mateix any en què molts integrants del "Laurel" es van passar a una altra coral que havia aparegut el 1863 a Rubí, "El Parnaso Rubinense", inaugurada de manera oficial el 1864. Aquestes dues entitats claverianes foren presents al "Gran Festival de Euterpe" aquest 1864 celebrat als Camps Elisis de la ciutat comtal. 

Estendard del "Laurel Florido" durant la 
inauguració del monument a Anselm Clavé,
a Rubí. Foto: Arxiu Roset

Segons s'explica a l'article "La primera de les corals: 'El Laurel Florido' (1863-1896?)", de Joan Sutrias i Jordi Vilalta, aparegut al Butlletí que abans hem esmentat, no tenim pràcticament informació d'aquesta coral fins el 1896, any de dues notes de premsa al setmanari Gaceta de Terrassa. La primera, del 12 d'abril, ens informa que "El Laurel" va actuar, conjuntament amb "El Parnaso" a l'ermita de Sant Muç, molt possiblement per l'aplec de Pasqua Florida que s'hi solia celebrar, i la segona (una carta al director) del 6 d'agost, comunica que a finals d'aquell juliol es va fer una serenata, també junt amb "El Parnaso", al local del "Casino Rubinense" (que no és l'actual "Casino Espanyol" sinó el precedent del que seria el Centre Democràtic Republicà) amb motiu de la col·locació d'un bust d'Anselm Clavé al jardí de l'edifici de l'entitat.

No sabem, per tant, si "El Laurel Florido" va continuar existint algun temps més, però a finals del XIX a Rubí ja havia aparegut una altra coral, a més del "Parnaso Rubinense"; ens referim a la "Sociedad Coral Los Obreros Rubinenses", des de 1881.

Una reaparició, podríem dir, pòstuma d'aquesta coral va tenir lloc el 7 d'octubre de 1951, quan en ocasió de la inauguració del monument a Anselm Clavé a l'actual plaça dedicada a aquest prohom, el cantaire de més edat de Rubí, Pau Gaju, va mostrar l'estendard del "Laurel" com a homenatge a la primera agrupació coral claveriana nascuda a la nostra localitat.

Pau Gaju amb l'estendard del "Laurel Florido"
durant la inauguració del monument a Anelm
Clavé, el 1951. Foto: Arxiu Roset.