Les fàbriques de Rubí a l'època de la II República (1931-1936)

Al Rubí de principis dels anys 30 del passat segle, l'activitat fabril ja constituïa un dels principals motors de l'economia local, prefigurant un futur, ja a la segona meitat del segle passat, bàsicament centrat en la indústria. Tenim dades que el 1932 una tercera part de la població de Rubí encara treballava al sector primari, però un 55 % ja prestava els seus serveis a alguna fàbrica, o bé estava emprat en la construcció o en oficis artesanals (fusters, ferrers, forners...). L'any següent, 1933, en què es va celebrar el centenari de la primera fàbrica instal·lada a la població, que era considerada la de "les Fonts" (actuals naus de l'Escardívol) i no la de "la Llana" com està establert actualment en la historiografia local, el setmanari Endavant va publicar una edició especial dedicada a les indústries de Rubí, entre molts altres aspectes de la vida de la població.

Naus de Rubí Industrial, SA, el 1933. Font: Endavant, 31-12-1933
Acolorida mitjançant IA

Aquell any Rubí comptava amb 1.700 treballadors i treballadores, la majoria de Rubí però també acudia gent dels pobles de la rodalia a prestar els seus se serveis a les fàbriques de la nostra vila. Existien  45 indústries i tallers a Rubí, la producció més important de les quals, i la que ocupava més persones, era la tèxtil, concretament els teixits de llana i cotó. Les empreses que es dedicaven a altres sectors tenien un caràcter més familiar. Així, tenim els tallers "d'en Gaspar", el de l'"avi Llorenç", etc.

Rubí comptava amb una gran diversitat industrial. D'aquestes 45 fàbriques i tallers, 20 es dedicaven al tèxtil; 2 a la confecció de la pell; 5 eren del sector de l'alimentació, una a les arts gràfiques; 6 al material de construcció (mosaics, pedra artificial...); 9 eren metal·lúrgiques i 2 eren de material elèctric. La força total emprada era d'uns 2.000 cavalls de vapor.

Als anys 30 ja la majoria de les fàbriques funcionaven amb corrent elèctric, que havia arribat a Rubí a finals del segle XIX, i algunes tenien la seva pròpia central productora d'electricitat. Però també hem de dir que moltes indústries de Rubí, seguint la tradició iniciada al segle anterior, estaven situades al costat de la riera, ja que l'aigua sempre havia estat la principal font d'energia per a moure la seva maquinària.

La proximitat amb nuclis com Barcelona i Terrassa (gràcies a la línia ferroviària) facilitava el comerç i la integració al cinturó industrial català. A aquest efecte s'ha de dir que també hi havia un altre lligam especial amb Terrassa, atès que molts tècnics de les fàbriques rubinenques van rebre formació a l'Escola Industrial d'aquella població.

No tot van ser flors i violes no obstant. El 1934 va esclatar una crisi industrial que va unir-se a la gran conflictivitat social i política del moment. També és l'any de proclamació d'un fallit Estat Català i de la gran revolta dels miners asturians. La crisi va afectar molts sectors de l'economia i també les butxaques de moltes persones. Moltes fàbriques van haver de tancar i acomiadar obrers i obreres, també a Rubí, com veurem en estudiar els casos concrets que veurem més avall (Rubí Industrial, Casa Serrat...). També fins i tot hi hagueren alguns atemptats amb bombes casolanes. I com hem d'oblidar l'esclat de la guerra civil i el procés de col·lectivització de moltes empreses, ja el 1936, a penes dos anys després! Però això ja seria tema d'una altra entrada.

Tot seguit passem a enumerar, sense pretensions d'exhaustivitat, les principals indústries que operaven a Rubí durant els anys 30, començant per les que ja estaven instal·lades des de feia temps, i, en un segon apartat, les que es van crear durant la dècada que estem tractant.

Empreses ja existents amb anterioritat

Començaren per enumerar les que es dedicaven al sector tèxtil, el més important de l'activitat industrial de l'època per seguir després amb les consagrades a a altres activitats, com les de materials elèctric, ceràmica, arts gràfiques... Moltes van ser creades als anys 20, un període de notable expansió de les manufactures nostrades, potser dins del context de pacificació social creat per la Dictadura de Primo de Rivera.

- SA Rubí Industrial

La fàbrica havia estat construïda entre 1836 i 1837 mercès a la societat Menard i Vall. Després de passar a ser gestionada per moltes societats i canviar de propietari, el 1921 va passar a ser la Societat Anònima Rubí Industrial. Instal·lada al carrer de Cadmo i regentada els anys 30 per Joan Arch, elaborava teixits de llana, de seda, de cotó, mescles, aprestos i, sobre tot, estampats. També feia blanqueig i acabats. A la revista Activitas d'octubre de 1932 la defineix com uno de los primerísimos valores del Arte Téxtil Catalán. El 1933  va patir un incendi i l'any següent va fer suspensió de pagaments. Durant la guerra civil seria incautada i s'hi fabricaria material de guerra.

Sala d'acabats de Rubi Industrial. Font: Endavant 31-12-1933.
Millorada a través d'IA

-Josep i Francesc Serrat (cal Serrat)

Des de 1891, es trobava ubicada a la zona de can Rosés i elaborava teixits de cotó i de seda artificial per a empreses. Les oficines i magatzems es trobaven a Barcelona. 

- Pich Aguilera Hermanos (la Seda)

Activa des de 1896, el 1932 tenia una plantilla de 300 obrers i obreres. En època de la II República el gerent era el regidor Miquel Segura, de tendència republicana federal. La seva gran producció eren els teixits de seda.

La fàbrica Pich Aguilera als anys 30. Arxiu fotogràfic del Museu
de Rubí

- Bertrand, Comercial Anònima (Vapor Nou)

Joan Bertrand havia adquirit el 1914 les naus dels germans Ribas, a l'altra banda de la riera, que serien a partir d'aleshores anomenades "el Vapor Nou", en contraposició al complex del "Vapor Vell", situat a la zona de Ca n'Alzamora. La fàbrica , que produïa llençols, teixits de cotó i panes, va tenir el nom de Bertrand Comercial Anònima des de 1933 i tenia oficines a la ciutat comtal. Joan Bertrand era molt religiós i va efectuar obres benèfiques com la guarda de treballadors malalts, que va encomanar a les monges carmelites de Sant Josep. A la guerra civil l'empresa seria col·lectivitzada.

El conjunt del Vapor Nou a la primera meitat del segle passat.
Postal d'Àngel Toldrà. Arxiu GCMR-CER

- Ramon Prat, SA ("les Vetes")

Al lloc on actualment hi ha un descampat utilitzat com a pàrquing al carrer de la Plana de Can Bertran, fa més de 30 anys s’hi trobava l'empresa Ramon Prat, SA, coneguda popularment com “les Vetes” o “cal Prat”. Fundada el 1914 per l’empresari manresà Ramon Prat Galtés, la fàbrica realitzava tot el procés de producció tèxtil, des del tractament del fil fins a l’acabat i l’emmagatzematge dels teixits. El sobrenom de “les Vetes” provenia dels seus productes més destacats: les cintes de cotó i de goma elàstica, comercialitzades com a “Cintes Rubí”, així com altres tipus de cintes com les de “dentetes de rata” i les ondulines. La fàbrica va mantenir la seva activitat durant tot el segle XX, però va desaparèixer als anys 90.

La fàbrica de "les Vetes" als anys 20 del segle passat. Font:
Anuari 1924-1925 Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona.

- Fàbrica de Miquel Villà ("Cal Mosques")

Situada al costat de la riera (concretament l'adreça social era el carrer de la Riera, 15) i desapareguda el 1962 a causa de la rierada, aquesta empresa tèxtil propietat de Miquel Villà ja existia des de 1921 i donava feina a 100 persones. Durant els 30 s'hi va fer una nova construcció a fi d'instal·lar-hi 20 telers automàtics procedents d'Alemanya, a fi de teixir cotó i elaborar matalassos. No obstant, el 1935 es va enfonsar la biga principal que sostenia l'edifici i es va parar un temps la producció de la fàbrica per tal de reparar aquest incident. En Josep Sapès ens indica una dada curiosa: en aquell temps unes naus de l'empresa van allotjar una petita fàbrica de pells que era regentada per la família Ribó.

 - Cal Jorba

Era la delegació a Rubí de l'empresa "P. Jorba i fills, SA", que introduí a Catalunya el concepte de grans magatzems. En un primer moment, des de 1922, quan l'empresa era dirigida per Joan Jorba, es trobava a l'actual carrer de Maximí Fornés, i produïa teles de llana, cotó i seda que eren venudes als magatzems dels Jorba a Barcelona i Manresa. El 1928 es va traslladà al carrer del Dr. Gimbernat i seria col·lectivitzada a la guerra civil. Aquesta empresa desapareixeria definitivament el 1978.

Interior de la fàbrica de Cal Jorba. Font: Anuari 1924-1925
Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona. Millorada a través d'IA

- Blondes Martí, Montmany i Gaju, SL

Des de 1926 estaven situades al carrer del Dr. Gimbernat, entre le basses de la Seda i la font del Bullidor, i els propietaris eren Pere Gaju, Joan Monmany (alcalde de Rubí durant la Dictadura de Primo de Rivera) i Josep Martí (tècnic industrial). Elaboraven blondes que eren tenyides a Barcelona. El 1935 la f'àbrica va patir una petita crisi i Monmany i Gaju van abandonar la societat. Tot i així aquesta empresa va subsistir fins a l'esclat de la guerra civil i el 1939 Josep Martí marxaria a Barcelona,

- L. A. Sedó en comandita (Can Sedó)

Una sucursal de la colònia Sedó d'Esparreguera fou instal·lada a Rubí el 1928 prop de Ca n'Alzamora, impulsada per Antoni Sedó Peris-Mencheta, que adquirí la fàbrica de teixits de seda de Joan i Josep Tey i la va ampliar per dedicar-se a la producció de teles de cotó, llana, seda i barreja. El 1932 hi treballaven 132 persones i dos anys després es va ressentir de la crisi de 1934 i es va produir algun episodi de conflictivitat laboral. L'energia elèctrica era subministrada per la "Cooperativa de fluido eléctrico".

- Altres fàbriques tèxtils o tallers de menor importància

Constatem l'existència de petits tallers o "fabriquetes" dedicades a la producció tèxtil, de caire familiar, amb poc personal a la seva plantilla, com és el cas del taller de Joan Debant, situat al carrer de la Riera, 2-4 ,que des de 1927 produïa gèneres de punt com peces de roba interior, vestits, boines... També hem de destacar el taller de Josep Bartra, que des de 1930 estava situat al carrer de Víctor Balaguer i es dedicava a elaborar cintes de cotó; el de Pere Salom, des de 1922, al carrer de Concepción Arenal (passeig actual de la Riera), 14, que tenia una plantilla de 28 obrers i fabricava teixits de seda, llana i cotó;  Cal Pere de la Fàbrica o "la Fabriqueta", propietat de Pere Escayol, creada el 1915, que estava situada al carrer de Quevedo, 16 i produïa folres i jocs de taula endomassats, i l'adoberia de pell de Benet Ribó, instal·lada al carrer de la Riera, 11, des de 1920.

- Miquel Palau

L'antic molí fariner medieval dels Bessons, que era al costat de la riera, al segle XIX fou transformat en una fàbrica de bales de pedra per a jocs infantils, que seria durant molt de temps l’única de l’estat espanyol en el seu gènere. Als anys 30 del segle passat fou traslladada al centre de Rubí, al carrer de Frederic Soler (ara Sant Sebastià), 18, i estava a càrrec de Miquel Palau.

- Antoni Pons ("Cal Ferrer de Tall")

El taller era situat al carrer de Fermín Galán (actual de Narcís Menard), 6, des de 1885 i elaborava eines de paleta i de tall.

- Artur Canela

El seu taller era situat al carrer de Rafael de Casanova des de 1920 i elaborava eines del camp i altres elements de forja.

- Ramon Melio ("la Serra")

També dedicat al ram del metall, fabricava serres mecàniques des de 1928. El taller estava situat al carrer de J. Nàkens (ara de Sant Pere), 61.

- Silvestre Torra

Aquesta serralleria instal·lada des de 1925 al que als anys 30 era l'avinguda de la República (ara avinguda de Barcelona), núm. 23, es dedicava a fabricar premses de vi, cuines econòmiques, romanes i treballs de forja.

- Serralleria Solsona

Situada al carrer de Cervantes, 53 (actual número 49) des de 1925, estava regentada pels germans Josep i Ramon Solsona i fabricaven elements de forjat d'altíssima qualitat.

Interior de la serralleria Solsona a l'actualitat. Encara
es conserven molts elements antics. Foto: Jordi Vilalta

- Les bòbiles

Està documentada l’existència de la bòbila de Joan Vallhonrat, situada on actualment hi ha la benzinera Julià, a la sortida de Rubí en direcció a Sant Cugat. També es té constància de la bòbila que, des de 1920, era propietat de l’industrial terrassenc Jaume Almirall i d’un enginyer tècnic de la Companyia de Ferrocarrils de Catalunya. La seva funció, entre altres,era elaborar material ceràmic de construcció per tal de construir el túnel de la via del ferrocarril elèctric cap a Sabadell. Posteriorment varen llogar el terreny per a la cria de xampinyons, fins el 1935. El 1936 es trobava en procés de ser adquirida per Josep Saltó, que no en va prendre possessió fins després del parèntesi de la Guerra Civil, període durant el qual havia estat col·lectivitzada.

- La terrisseria de "cal Gerrer"

Ja existia des de mitjans del segle XIX al lloc que seria posteriorment el carrer de Cervantes, 75. Als anys 30 estava regentada per Lluís Duran, que va substituir la força manual per fer atuells per l'electricitat. Tenia la botiga en aquell temps al passeig d'Alfonso Sala (ara de Francesc Macià), que després seria Electrodomèstics Castellana.

- Marian Altés

Des del 1923 es dedicava a elaborar mosaics i es trobava al carrer de Cervantes.

- Miquel Solà ("Cal Dents")

Un altre fabricant de mosaics era Miquel Solà, que tenia des de 1923 el taller al passeig de Prat de la Riba, 2 (era l'actual bar "La Cantonada"). Eren produïts mitjançant "màquina a palanca", tal com ens diu l'Endavant abans esmentat. Tenia la representació a Rubí de les marques Uralita, Asland i Ciments Samson.

- Josep Pernas

Era un fabricant de pedra artificial situat al carrer de Coello des de 1926.

- La impremta de Salvador Casanovas

El 1906 Salvador Casanovas adquirí la impremta de Màrius Bas al carrer de Pi i Margall, 24 (actual de Maximí Fornés) i hi esablí una impressora tipogràfica. Als anys 30 editava publicacions com Endavant i Saba Nova.

- Editorial Rubí (impremta Torrella)

Des de 1925 estava situada al carrer de la Unió, 6, i era una impremta regentada per Sebastià Torrella. Entre les publicacions que imprimia destaca el setmanari Endavant.

- Fassina de Pau Aguilera

Es trobava al carrer de la Parellada, a l'altra banda de la riera. Es dedicava des del 1893 a la destil·lació d'alcohols i també a produir misteles. 

- El Celler Cooperatiu

Atesa la funció dels cellers cooperatius consistents en elaborar el vi a partir del raïm dipositat pels cultivadors, formen part de l'anomenada indústria agroalimentària i no podem deixar d'esmentar-lo en aquesta entrada. L'edifici va ser construït entre 1919 i 1921, amb disseny de Cèsar Martinell a iniciativa de la junta local de la Unió de Vinyaters de Catalunya, vinculada a la conservadora Cambra Agrícola Oficial. El 1932 el celler es va desvincular definitivament de la Cambra Agrícola i es va constituir com a sindicat agrícola; també shi construí un edifici d'oficines. En aquests anys de la República, presidit per Vicenç Fontanals (1930-1934) i Lluís Boguñà (1935-1936), es disparà la seva activitat i a les portes de la guerra civil arribà a aplegar una gran quantitat de socis (550 el 1936).

El celler cooperatiu de Rubí els anys 30. Foto Roset/Arxiu
Municipal de Rubí

- Les fàbriques de begudes carbòniques

El 1922 Ramon Ratés va començar a dedicar-se a la fabricació de begudes carbòniques a l'establiment situat a la font del Bullidor, que després ell mateix repartia per Rubí amb un carret. Poc després la va traspassar al seu germà Xies i posteriorment la fàbrica es traslladaria al carrer de Mendizábal (actual de l'Historiador Josep Serra), on seria regentada per Joan Ratés als anys 30. Una altra fàbrica de begudes carbòniques era la de Joan Martí, al passeig de Francesc Macià, 48.

- Fàbrica de pastes de sopa "Fill de J. Aliart"

Va ser fundada el 1883 i des de 1905 es trobava al carrer de Víctor Hugo (actual de Sant Jaume), 5-7. Produïa pastes per a sopa (fideus, macarrons, betes sevillanes...), de la marca "Ibur" ("Rubí" a l'inrevés).

- Manufactura d'articles de goma EFG ("les Gomes")

La fàbrica era situada al carrer de Balmes, 23-25 des de 1917 i elaborava objectes de goma amb finalitats ortopèdiques, entre altres.

- Pere Martí ("el Cadiraire")

Fabricava malles, cadires i feia torneria de fusta en general. Estava situat al carrer de Cabrinetty (actual de Pere Esmendia), 11, des de 1918.

Empreses sorgides als anys 30

A més de ressenyar les indústries i tallers aparegut en aquesta dècada, també farem esment de les instal·lacions preexistents que en a l'època que tractem inicien un canvi d'activitat a causa del canvi de propietaris o altres raons que esmentarem. Començarem per les dedicades al tèxtil i seguirem per les que estaven incloses en altres sectors,

- Fàbrica de Miquel Serra ("Cal Segura")

Des de 1932 estava situada al complex del Vapor Vell i elaborava teixits de seda, llana i cotó.

- Gaspà, Oliart i Bustindui SL ("Cal Gaspà")

Va ser fundada el 1931 a la zona de Ca n'Alzamora, al Vapor Vell en una nau que ja existia des de 1833. El propietari principal era Josep Gaspà i Parramon i, amb una plantilla inicial de 14 treballadors i treballadores sota la direcció de Ricard Boldó, produïa teixits de cotó i seda artificial (folres, ornamentació per a vestits, gorres i boines...).

- Cooperativa "La Primitiva"

La fàbrica Foz i Cia, creada el 1923 a la zona de Can Rosés dins d'un petit complex industrial existent des de finals del segle XIX (cal Serrat, ja esmentat anteriorment), va adquirir el 1933 forma d'una cooperativa que va ser anomenada "La Primitiva", que es dedicava a fabricar blondes i d'aquí venia que popularment rebés el nom de "les Blondes". Donava feina en aquell moment a 130 treballadores, 3 manyans, 8 contramestres i 15 mossos i xofers, segons dades ofertes per l'historiador Eduard Puigventós. També aquí va tenir ressò la crisi de 1934, ja que l'empresa va tancar portes deixant sense feina a 170 persones.

- Antoni Gimo

La seva fàbrica es trobava al passeig de Prat de la Riba des de 1931 i es dedicava a la maquinària tèxtil: corrons i gravats per estampar teles.

-  Taller d'Andreu Feliu

No sabem si va sorgir abans dels anys 30, ja que la publicació Endavant de 31 de desembre de 1933, que l'esmenta, no indica l'any de la seva creació. Es dedicava al desllanatge de pells i era situada al carrer de Pi i Margall (actual de Maximí Fornés), 68. Un cop despresa la llana, aquesta era portada a les fàbriques tèxtils, i la pell, a les adoberies.

- Fàbrica de Joan Fàbrega

El 1933, tal i com ens explica l'Endavant de 31 de desembre d'aquell any, elaborava productes de gènere de punt i roba interior de llana i cotó. Es trobava al carrer de Salvador Seguí (actual de Sant Cugat), 21 bis.

- Azamon, SA

Es trobava des de 1925 a les naus propietat de Bertrand, CA a l'àrea de ca n'Alzamora i en un principi era una societat anònima que importava i venia adobs nitrogenats. Va començar els anys 30, un cop adquirida per una empresa anglesa (Imperial Chemical Industries), a fabricar tanques metàl·liques per a roba, de les marques Relámpago i Cremallera. El director era el britànic George Held. Cal destacar que l'any 1935 (ja hem indicat anteriorment que e 1934 s'iniciaria un període de convulsió social a l'activitat industrial del país) hi hagueren dos atemptats amb bomba casolana, un consumat i una altre que es va evitar a temps. 

Tot i així l'empresa va seguir endavant i va augmentar la seva plantilla, de tal manera que el 1936 comptava amb uns 70 obrers i obreres.

- Elèctrica Rubí, SA ("Els Timbres")

Creada i instal·lada a l'altra banda de la riera el 1932, entre la que en aquell temps rebia el nom de plaça de García Hernández (actual del Marquès de Barberà) i el passeig de Concepción Arenal (ara de la Riera), comptava inicialment amb una plantilla de 60 obrers i obreres i tenia oficines a Barcelona. Elaborava material elèctric de tot tipus: gramoles, timbres, interruptors, ventiladors, transformadors, elevadors, reductors, resistències, aparells de ràdio, innovadores planxes elèctriques amb termòstat de la marca Automàtica Rubí i Superautomàtica Rubí", etc. 

Durant la guerra civil es va dedicar a fabricar material de guerra. Posteriorment, el 1941, seria adquirida per l'empresa alemanya AEG. Avui en dia està desapareguda a causa d'un incendi als anys 70.

- Josep J. Sicart

Un altra fàbrica de material elèctric va obrir els seus tallers el 1933 al carrer de Castaños, 1. Elaborava ràdios, timbres i altres elements. El despatx, com moltes altres indústries de Rubí, es trobava a la ciutat de Barcelona.

- Taller de Pere Ramoneda ("Cal Peretet")

No sabem la data de creació d'aquest taller, però figura esmentat a la publicació Endavant de 21 de desembre de 1933 com a plenament operatiu en aquell any. Estava situat al carrer de Frederic Soler (actual de Sant Sebastià) i fabricava pedra artificial i ciment armat.

- Joan Heil

També desconeixem quan es va fundar aquesta fàbrica de productes de metall i ferreteria naval situada al carrer de Nàkens (actual de Sant Pere), 71.

- Tomàs Piris

Situada al carrer de Cabrinetty (Pere Esmendia actualment), 25, des de 1932, fabricava joguines.

- Joan Jansà

Situat al complex delVapor Vell des de 1932, triturava grans per fer pinso per al bestiar.

 - Successors de Francesc Vidal (La cartronera)

A la fàbrica més antiga de Rubí (1824), que abans s'havia dedicat a l'elaboració de llana, el 1932 la família de Josep Úrsul Vidal (l'empresa es va anomenar oficialment "Successors de Francesc Vidal")es dedicava a elaborar cartró. No tenim dades de quan va començar a funcionar aquesta activitat, però sabem que duraria fins a 1939 després d'un breu període en què l'empresa fou incautada.

A manera de conclusió

Durant els anys trenta Rubí ja es trobava immers en un important procés d’industrialització. Mqalgrat que gran part de la població encara treballava encara al sector primari, l’any 1932 més de la meitat dels habitants ocupats ja presrtaven els seus serveis en fàbriques, en la construcció o en oficis artesanals. A més, el 1933 hi havia 45 indústries i tallers i uns 1.700 treballadors i treballadores, fet que demostra el pes que havia adquirit la indústria en l’economia local.

El sector tèxtil era clarament el més important, tant pel nombre d’empreses com per la quantitat de persones que ocupava. No obstant, Rubí presentava una indústria força diversificada, amb activitats relacionades amb la metal·lúrgia, els materials de construcció, l’alimentació, les arts gràfiques i el material elèctric. Ès a dir, la industrialització rubinenca no depenia exclusivament del tèxtil.

Un altre aspecte que cal destacar és la modernització de la producció. La majoria de fàbriques ja utilitzaven electricitat, encara que la riera continuava tenint importància per la tradició d'aprofitar la seva aigua com a font d'energia. Al mateix temps, la proximitat i les comunicacions ferroviàries amb Barcelona i Terrassa van facilitar el comerç, la formació de tècnics i la integració de Rubí dins del cinturó industrial català.

Finalment, aquest creixement industrial no va ser exempt de períodes difícils. Així, la crisi de 1934 va provocar tancaments d'empreses, acomiadaments i una gran conflictivitat laboral i social. Posteriorment, l'esclat de la Guerra Civil el 1936 va comportar la col·lectivització o confiscació de diverses fàbriques i, en alguns casos, la seva transformació per produir material de guerra, però això ja seria tema d'una altra entrada.

Per tant, podem dir que els anys trenta es poden considerar una etapa crucial en la consolidació de Rubí com a nucli industrial. La gran quantitat i varietat d'empreses, el predomini del tèxtil, la modernització tecnològica i les connexions amb altres centres industrials van establir les bases del desenvolupament fabril posterior de Rubí malgrat les crisis econòmiques i els conflictes polítics i socials de la primera meitat dels anys 30.

Bibliografia bàsica

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat durant el franquisme", Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2015, p. 2-37.

- Bel, P., 2003: "Ferrers i ferreries a Rubí: la seva història", Butlletí, 47, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, p. 6-31.

- Bel, P., 2025: "Ramon Ratés i la font del Bullidor. Història d'un desconegut prohom de Rubí", Butlletí, 90, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2025, p. 26-29.

- Endavant, 31 de desembre de 1933.

- Giménez, N., 2020: "El Celler Cooperatiu de Rubí", Butlletí, 80, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, desembre de 2020, p. 6-12.

- Giménez, N., 2022: "Ramon Solsona, un home de ferro", Butlletí, 84, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2022, p. 22-37.

- Julià, N., 2015: La vinya a Rubí. Un passeig per la història, Rubí.

- Molinero, C., i Ysàs, P., 1986: "Rubí al segle XX: una vila en transformació", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 221-279.

- Pereira, C., 1998: Xemeneies de Rubí. Modificacions urbanes i socials produïdes per la industrialització, Beques per a la Recerca, El Castell. Ecomuseu urbà, Rubí.

- Pi, A., 1989: "Breu estudi sobre la presència britànica a la fàbrica de cremalleres de Rubí", XXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, vol. II, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, Rubí, p. 289-291.

- Sapès, J., 1982: El Rubí d'ara fa cinquanta, seixanta anys..., Impremta Torrella, Rubí.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull Gràfic 1872-1965, Editorial Efadós, el Papiol.

Els germans Ribas i la fundació de les Escoles Ribas

No hi ha cap dubte que un dels elements patrimonials més importants de Rubí són les Escoles Ribas, encara actives després de 110 anys.

Com es va gestar la construcció i posada en marxa d'aquest complex escolar, que seria un dels més prestigiosos de la població i també del seu entorn? Hem de buscar la resposta a aquesta pregunta endinsant-nos en la història d'una fàbrica, la dels germans Ribas, que ara és el conjunt del Vapor Nou.

El conjunt del Vapor Nou, que havia estat la fàbrica dels germans
Ribas. Font: Viquipèdia

El 1879, aprofitant una bona conjuntura per a la instal·lació de noves indústries (obertura de noves vies de comunicació amb les poblacions veïnes, creixement demogràfic que proporcionava més mà d'obra, proximitat a importants centres com Terrassa o Sabadell...), el barceloní Pau Ribas, que posseïa un gran patrimoni immobiliari a la ciutat comtal (can Besora, a la Vall d'Hebron, on el 1919 s'ubicaria el Patronat Ribas i l'orfenat) i a l'Arrabassada, va tenir la idea de construir una nova fàbrica a Rubí en uns terrenys adquirits als amos del castell de Rubí, els Sarriera (hereus de la marquesa de Moja). Aquesta seria "Hilados de Confianza de Pablo Ribas" (posteriorment, "de Luís Ribas"), complementant una que ja posseïa a la ciutat comtal i es dedicaria bàsicament a la producció de teixits de pana, una tela molt utilitzada per les classes populars, especialment als mesos d'hivern. La notícia de la imminent construcció del complex va aparèixer a la publicació rubinenca El Adalid.

Els germans Ribas. Composició fotogràfica d'Ignasi
Marroyo. Fons Marroyo/Grup Fotogràfic "El Gra"

El 1890 comptava aquesta indústria 40 telers mecànics moguts per l'energia del vapor, quantitat que als primers anys del segle passat, època d'esplendor dels "Hilados de Confianza", augmentà a 120, juntament amb 1.100 fusos e filar, fàbrica pròpia d'electricitat i una tintoreria entre molts altres elements. El nombre de treballadors i treballadores era de 350.

Hem de dir que segons diverses fonts i notícies aparegudes a la premsa de l'època, les condicions dels treballadors de la nova fàbrica, no eren les més desitjables. Així, el 1885 es va produir un atemptat contra Frederic Ribas, fill de Pau, per part d'un obrer, i el 1892 un altre membre de la plantilla va amenaçar de mort a l'amo del complex. Tota una contradicció amb el filantròpic comportament posterior dels fills de Pau, que, com veurem tot seguit, destinarien el seu llegat a la creació d'una escola i un orfenat.

Pau Ribas va tenir tres fills, que agafaren les regnes de la fàbrica a la seva mort: Frederic, Lluís i Rosend Ribas Regordosa. El primer d'ells moriria sense descendència i al seu testament, elaborat el 1908, va establir que la fortuna familiar estaria dedicada a fer i mantenir un centre escolar a Rubí i un orfenat a la ciutat de Barcelona. Seria Lluís Ribas, al qual Rubí té dedicat un carrer, precisament davant la porta de les escoles Ribas, qui s'encarregaria de portar a la pràctica el projecte. La idea era que els infants de Rubí poguessin tenir una bona educació, atesa l'escassetat de centres educatius a la població.

Plànol de les Escoles Ribas, elaborat per l'arquitecte Emili Sala Cortés.
Font: Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí

No obstant, Lluís va morir el 1911 i abans havia redactat un testament on deixava la seva fortuna, 12 milions de pessetes de l'època, a l'Herencia de Confianza de Luis Ribas per tal de gestionar-la i construir les desitjades escola i orfenat. Els hereus de confiança van ser Jaume Carner, Eduard Amat i Josep Ventolrà. Es va constituir un patronat, que seria qui implementaria totes les disposicions del testament de Lluís Ribas. El vendrellenc Jaume Carner, que, per cert arribaria a ser ministre d'Hisenda a la Segona República, seria el president i administrador del llegat fins a 1934.

Jaume Carner. Font: Viquipèdia

Entre 1911 i 1915 es van construir les escoles als afores de Rubí, en un terreny de 18.350 m2, i amb un cost estimat entre 15 i 20.000 pessetes. Només es va trigar 5 anys des que es va redactar el testament fins que finalitzaren les obres. Un temps rècord si tenim en compte la complexitat arquitectònica del centre, dissenyat pel prestigiós arquitecte Emili Sala, encara que les obres van ser dirigides pel seu fill Josep. A més, hi participaren distingits artistes del moment, a destacar Josep Llimona en la part escultòrica de la façana. Les escoles, rodejades de camps de vinyes en aquell moment i al costat del camí que anava a Sant Cugat, serien anomenades popularment "els col·legis nous".

Les Escoles Ribas, un cop construïdes. Imatge de la publicació La Il·lustració Catalana

Mentre tant, la fàbrica, el 1914, seria adquirida per Joan Bertrand i Salsas i adoptaria el nom popular de "Vapor Nou", ja que aquest fabricant i home de negocis també havia posseït el que a partir d'aleshores s'anomenaria "Vapor Vell" a Ca n'Alzamora.

El dia 1 de setembre de 1916, fa 110 anys, van tenir lloc les primeres classes al nou complex escolar, dirigit per l'eminent professor Joan Bosch i amb 143 nens i 164 nenes com a alumnes. 

Finalment, direm que la seu actual de la Fundació Patronat Ribas es troba al carrer d'Ausiàs March, de Barcelona, ja que l'antic edifici del patronat i l'orfenat es va vendre a l'Ajuntament de Barcelona a principis dels anys 70.

Bibliografia

- AAVV, 1994: Rubí a l'abast. 1. Ciències Socials, Ajuntament de Rubí.

- Arís, M. C., 1994: "Les escoles Ribas de Rubí (1ª part)", Ressenya, 41, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 1994, p. 5.

- Bel, P., i Garcia, L., 2000: "Rubí a l'inici de la refeta (1898-1918)", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí,desembre de 2000, p. 2-16.

- Parras, J., i Santirso, M., 2007: Rubí als pupitres. Una crònica escolar de 1812 a 2006, edicions El Mèdol, Tarragona.

- Puigventós, E., 2017: Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Ajuntament de Rubí. 

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, editorial Efadós, el Papiol.

- Vilalta, J., 2002: "Arquitectura i societat al Rubí de principis del s. XX", Butlletí, 46, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí (monogràfic).

- Vilalta, J., 2016: "Escoles Ribas: 100 anys (1916-2016)", Butlletí, 67, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2016 (monogràfic).

Esclaus al Rubí de l'època romana

Abans d'endinsar-nos en els pocs testimonis sobre esclaus d'aquesta època que tenim documentats al territori que conforma l'actual municipi de Rubí, direm que la societat romana, entre els segles II aC i el II dC (en què s'estanca la base esclavista i aparegueren noves formes de subordinació), va basar la seva economia bàsicament en l'explotació servil.

Segons la majoria d'historiadors, entre ells Nicolet (1982), hi havia tres fonts de subministrament de mà d'obra esclava: les conquestes territorials efectuades durant la república i el primer segle de l'imperi romà (presoners de guerra), el comerç i la reproducció dels serfs mateixos, és a dir els qui naixien de mares esclaves.

Mosaic trobat a Tunísia amb una representació d'esclaus escanciant 
vi. Museu Nacional del Bardo. Font: Viquipèdia

Hem d'afegir una quarta procedència: malgrat que la majora d'esclaus eren de procedència no romana, també cabia la possibilitat que algunes persones indigents es venguessin a si mateixes i a més existia l'esclavitud per deutes, ja des de feia segles.

Alguns esclaus estalviaven els petits diners que recaptaven dels seus amos (peculium) per comprar algun dia la seva llibertat i esdevenir lliberts, amb moltes prerrogatives d'un ciutadà romà, però amb limitacions.

Els esclaus en general realitzaven feines molt diverses. A ells era associada la indignitat que revestien els treballs manuals, impropis dels ciutadans romans, especialment els pertanyents a les classes més elevades. A part del treball domèstic que efectuaven molts d'ells, els assignats a les explotacions rurals o uillae s'ocupaven de les tasques agrícoles o bé treballaven a la indústria de la terrissa, i normalment eren vigilats per lliberts, qui eren els qui en realitat gestionaven aquests tallers o el normal funcionament de la uilla dels seus amos encara que en aquests cas també podien fer aquesta tasca un esclau prou capacitat, el uilicus. A llocs com l'actual terme de Rubí, inserit en el territori laietà, dedicat a l'explotació intensiva de la vinya, els esclaus prestaven els seus serveis in finques no molt grans.

Al Rubí romà els esclaus es dedicarien molts al cultiu de la vinya.
Aquesta foto correspon a una de les últimes que en resten actualment_ 
la de Can Xercavins. Foto: Jordi Vilalta

Molts esclaus i esclaves assumien noms grecs i orientals, no per ser necessàriament d'aquestes procedpencies, sinó per gust dels mateixos amos. És el cas de la principal troballa epigràfica apareguda al terme de Rubí, una ara opistogràfica (és a dir, amb inscripcions en dues cares oposades) feta en gres de Can Fatjó i que es va trobar a terrenys de la masia de Ca n'Oriol (on s'han fet diverses troballes i intervencions arqueològiques que testimonien l'existència d'un gran assentament rural romà). En una de les cares d'aquest altar es troben inscrits els noms de Chares i Irineu, dos noms grecs formant part d'un petit text:

B(...) D(eo) V(otum) S(oluerunt) L(ibentes)

[MERITO]

[C]HARES E[T]

[I]RIN(A)EVS

La traducció al català és: "Al Déu B(...) han complert el seu vot de bon grat i justament Chares i Irineu".

La investigadora Isabel Rodà (2004) ha apuntat la possibilitat que en comptes de dues persones podia haver estat una sola anomenada Chares Irineu.

Altar trobat a Ca n'Oriol amb la inscripció de dos (o un)
esclaus. Foto: fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Fixem-nos que els noms d'aquests esclaus són d'origen grec. Chares vol dir "alegries" i Irineu, "pacífic. Potser es referien a qualitats d'aquestes persones valorades pel propietari de la vil·la de Ca n'Oriol. 

També veiem que rendien culte a una divinitat que començava per la lletra B. Molts estudiosos ho ha interpretat com al déu Bel, que era de procedència cèltica. Potser eren esclaus procedents de la Gàl·lia al als quals posaren uns noms grecs?

Un altre nom d'esclau documentat arqueològicament a Rubí, encara que el més probable és que no habités al nostre terme, és Espafrodit (Epafroditus o Epaphroditus), que fabricava dolia o grans gerres per guardar aliments. A terrenys de Can Feliu es va trobar un fragment de dolium amb un segell imprès en què es troba associat a un tal Nèdim (Nedimus), un llibert que era el seu propietari i amo o gestor del taller La datació del segell, estudiat per Piero Berni i Guillem Guàrdia (2024), correspon a època julio-clàudia (primera meitat del segle I dC), un temps de gran auge de les explotacions del cep a la Laietània. Un altre segell de Nèdim es va trobar a les excavacions efectuades el 2021 al Casino Espanyol en ocasió de les obres de rehabilitació de l'edifici, encara que en aquest fragment no apareix el nom del seu esclau Epafrodit. 

Segell de dolium amb la marca de Nèdim i el
seu esclau Epafrofit, trobat a Can Feliu. Arxiu del
Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí

Nèdim, el fabricant de dolia, està també documentat a altres llocs de la Laietània, concretament a Caldes de Montbui (l'antica Aquae Calidae) i Badalona (la Baetulo romana).

Bibliografia

- ALFÖLDY, G., 1987: Historia social de Roma, Alianza Universidad.

- BERNI, P., i GUÀRDIA, M., 2024: "La difusió dels dolia de Titus Quintius Nedimus en territori laietà", Butlletí, 88, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2024, p. 6-15.

- FABRE, G.; MAYER, M., i RODÀ, I., 1982: "Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns", Butlletí, 5, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 1982, p. 81-104.

- GARCÍA, C.; JORBA, M. A.; PRIETO, A., i PUIG, R. M., 1986: "Rubí antic: Prehistòria-segle X", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 17-56.

- MANGAS, J., 1988: La Roma imperial, Historias del Viejo Mundo, 13, Historia 16.

- MAYER, M., 1984: Inscriptions romanines de Catalogne. I. Barcelona (sauf Barcino), Universitat Autònoma de Barcelona.

- NICOLET, C., 1982: Roma y la conquista del mundo mediterráneo (264 - 27 a de J. C. 1/Las estructuras de la Italia romana, editorial Labor.

- RODÀ, I., 2004: "Valoració de l'epigrafia romana de Rubí: notícies d'un nou fragment", Identitats de Rubí, 3, Castell-Ecomuseu urbà, Rubí, p. 21-29.

- VILALTA, J., 2016: "Homes i dones del Rubí romà (segles I - III). Relacions socials i formes de propietat", Butlletí, 66, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2016, p. 2-15.

La indústria de la seda a Rubí al segle XIX

 Al segle XIX, quan Rubí, igual que moltes contrades de Catalunya, començà el seu procés d'industrialització, la seda va tenir un paper important, però limitat si es compara amb altres centres seders més potents com Barcelona, Manresa o Reus. El fet és que van ser els teixits de cotó la producció més important al nostre país, destinats a la confecció de roba d'ús quotidià, mentre que la seda s'adeia a teixits més fins. Es tractava, doncs, a Rubí i a molts altres llocs, d'una indústria complementària.

En un principi, abans de la revolució industrial pròpiament dita, la seda era extreta en tallers petits familiars i de manera artesanal, situats en masies i cases particulars. Era un treball a domicili que es combinava amb la pràctica de l'agricultura, l'activitat més important a Rubí fins ben entrat el segle passat. Sabem que algunes cases de Rubí conservaven a les seves golfes, fins ben entrat el segle passat, les instal·lacions d'on extreien la seda. També al voltant del cementiri vell de Rubí, situat al redós de l'església de Sant Pere, hi havia moreres que proporcionaven la seda; de fet es té constància que la parròquia venia les fulles d'aquest arbre al menys fins a mitjans del segle XIX.

Cucs de seda en una fulla de morera. Font: floresyplantas.net

Pel que fa a les masies a tall d'exemple, se sap que el 1795 el mas Xercavins (es conserva a la masia la "Cartilla de la Agricultura de Moreras y Arte para la cría de la Seda") va fer una venda d'aquest producte per 59 lliures (Parras, 2024). Més endavant, ja entrat el segle XIX, també s'extreia la seda a can Jardí i al castell. Aquí, al costat dels finestrals gòtics del segle XV, fins a finals del segle passat, quan es va fer la rehabilitació de l'edifici, encara es conservaven els canyissos per la cria dels cucs. 

Un dels llocs del castell on es criaven cucs de seda.
Dibuix de Pere Bel

Entre 1836 i 1837 es va edificar la fàbrica anomenada de les Fonts en uns terrenys propietat de la masia de can Xercavins, actualment les naus de l'Escardívol, la primera indústria pròpiament dita que es dedicà al torçat de la seda. És molt probable que sigui la que Pascual Madoz, director de l'obra Diccionario geográfico-estadístico-històrico de España y sus posesiones de Ultramar (1845-1850) cita com a un hermoso establecimiento para torcer la seda y teñirla perteneciente a una sociedad de comerciantes de la capital y en el que se ocupan unas 100 personas. Va ser promoguda per la societat Menard i Vall i al llarg del segle XIX va estar gestionada per diverses companyies. Després de la primera, la ja esmentada Menard i Vall, la fàbrica passaria a una altra formada per Pau Galí, Francesc Espalter, Pere Gil, Josep Aranyó, Pere Nolasc Valls i Narcís Menard. Des de 1847, en dissoldre's l'anterior, es va constituir la societat Valls, Espalter i Cia, que, a amés de comprar seda per torçar-la, produïa també altres classes de teixits. Aquesta societat seria substituïda entre els anys 1859 i 1860 per una de nova, Josep Miralles i Cia, per passar finalment a Garrigosa i Cia el 1870, que comptava ja amb una plantilla de 150 persones i també amb el torçat i el filat de la seda com a principal activitat. Serien els últims que s'hi dedicarien, ja que el 1888 Pere Ribas, un llaner de Terrassa, va ser-ne el nou propietari i destinà la indústria a adobar pells i tractar i seleccionar llana.

Detall del plànol cadastral de 1855 de Rubí on es veu la situació de la 

fàbrica de les Fonts. Arxiu del Museu de Rubí. Digitalitzat per J. Cornella

Les indústries, en aquells primers temps, necessitaven de la força de l'aigua per funcionar i Rubí comptava amb diverses sèquies com l'antiga del Clausell i moltes altres que derivaven aigua de la riera. Això va fer que de vegades esclatessin plets entre les diverses fàbriques promoguts per disputes sobre la utilització de l'aigua, un bé molt preuat, especialment pel que fa la producció de la seda. També hem de dir que la mà d'obra era bàsicament femenina.

A mitjans del segle XIX, com observen Parras i altres autors, es va produir una crisi de la indústria tèxtil en general. Però segons A. Solà (1991) Rubí va ser en aquests anys un dels pocs centres catalans que apostaven encara per la seda, encara que només s'hi feia la torsió de la que subministraven famílies de la població o bé comerciants barcelonins, els quals després adquirien les teles ja elaborades. D'aquesta manera està constatat que el 1859 l'empresa rubinenca Pujals i Companyia es dedicava a la producció de la seda i  que anys després, el 1862, comptava amb una plantilla de 16 obrers i obreres. Aquest mateix any també estava activa a Rubí, fundada el 1856, la indústria de Francesc Gutzems i Joan Roura i Companyia, situada al carrer de Santa Llúcia, que només disposava de 6 persones treballant i realitzava el torçat de la seda. 

Aquesta seria adquirida posteriorment pels germans Parellada. Joaquim Parellada i Borràs, un d'ells,  possiblement havia estat soci de Joan Roura i Cia i el 1861 havia comprat també una participació a la fàbrica de les Fonts. Germans Parellada es convertiria en una de les empreses més important de Catalunya quant a la torsió de la seda si fem cas a l'estudi d'Àngels Solà (1991). Posteriorment, el 1868, els Parellada agregarien també una secció de filats. Es proveïen de capolls procedents de tot Catalunya i de més enllà. Cada setmana filaven uns 50 kg de seda i en torçaven 200. Participaren en l'Exposición General Catalana de 1871, on, entre altres aspectes, es mostraren els avanços de la nostra indústria. A més, Joaquim Parellada també va ser el primer president del Col·legi de l'Art Major de la Seda de Barcelona el 1874.

Un aspecte de l'Exposición General Catalana, on participà la
indústria rubinenca Germans Pallerada. Font: Todocoleccion.net

I ja entrats a la segona meitat del Vuit-cents, es té constància que a Catalunya tingué lloc un declivi de la producció sedera en favor del cotó i de la llana. Ja ho hem vist, per exemple, en el cas de la fàbrica de les Fonts, que cessà de torçar seda quan l'adquirí Pere Ribas.

Però tot i així a Rubí continuaren algunes indústries sederes i fins i tot n'aparegueren d'altres. Al carrer de Santa Llúcia, a finals del segle XIX existia un petit taller propietat de Josep Casadesús. Tenim constància també que Frncesc Corrons, propietari de la fassina instal·lada a la zona de l'Escardívol, en aquell temps , comerciava amb seda difonent i controlant la producció dels cucs i exportant aquest gènere a França. Al carrer de la Riera es trobava des de 1890 la fàbrica dels germans Borrell, amb 16 telers mecànics per torçar seda i al del castell s'instal·laria la indústria Pich y Aguilera, amb la mateixa activitat sedera. Aquesta va ser fundada per Rafael Pich i els seus fills, el qual havia estat soci dels germans Parellada, després d'adquirir l'any 1892 el molí, la fassina i  el celler del castell de Rubí, situat al carrer del Pont. Abans, el 1886, Pich ja havia llogat, associat amb Pau Aguilera, aquest complex, on aprofitaren el saltant d'aigua del canal de l'antic molí. Un cop adquirida la finca, a partir de 1898 compraren telers mecànics a Suïssa i ja comptaven amb 300 persones treballadores. El 1900 tenien ja 19 telers en plena producció. Aquesta nova fàbrica seria el precedent de l'exitosa Pich Aguilera del segle XX.

Factura de Pich y Aguilera de 1901. Arxiu Pere Bel 

Encara en aquests temps, com hem dit més amunt, moltes famílies de la població es dedicaven a la cria domèstica de cucs de seda, que era venuda a la fàbrica del Rafael Pich (que s'anomenaria popularment "la Seda", tal i com es venia fent des del segle XVIII.

I ja al segle XX les indústries sederes ja no es dedicaven a torçar o filar seda sinó que van començar a utilitzar-la per confeccionar teixits de mescla, especialment els de cotó i seda.

Bibliografia

- AAVV, 1993: Rubí a l'abast. 1. Ciències Socials, Ajuntament de Rubí.

- BEL, P., 2026: "El complex del celler del castell de Rubí", Butlletí, 89, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2026.

- MADOZ, P., 1845-1850: Diccionario geográfico-estadístico-històrico de España y sus posesiones de Ultramar.

- PALLAROLS, J., 1964: "Cal Corrons lleva más de cien años en Rubí", Lea, gener de 1964.

- PARRAS, J., 1998: "La industrialització de Rubí al segle XIX", Butlletí, 42, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1998, p. 29-42.

- PARRAS, J., 2024: "El món de les primeres fàbriques a Rubí, ara fa dos-cents anys", Butlletí, 89, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2024, p. 2-19.

- PUIGVENTÓS, E., 2017: Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Ajuntament de Rubí (sense publicar).

- RUFÉ, A., i SANTIRSO, M., 1986: "Evolució i canvi al Rubí del Dinou", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 171-219.

- SOLÀ, A., 1991:"Sobre fàbriques, fabricants i socis. Puntualitzacions a partir del cas de la industrialització de Rubí", Arraona: revista d'història, p. 51-65.

- TORNÉ, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull Gràfic 1872-1965, Editorial Efadós, el Papiol.

- VILALTA, J., 2023: "La fàbrica de 'La Seda'", Diari de Rubí, 7 de juliol de 2023, p. 11.

El castell i la nissaga dels Rubí

El castell de Rubí tal i com el coneixem actualment és una edificació bastida al segle XIII. Ja fa temps que, a ran de les diverses excavacions i treballs publicats, s'ha establert que el primer castell era ubicat des del segle X a prop de l'ermita de Sant Genís i formava part de la línia de fortificacions que defensava el comtat de Barcelona d'eventuals invasions sarraïnes.

El dia 9 d'agost de 1233 el rei Jaume I el Conqueridor va autoritzar al militar Berenguer de Rubí construir una domus o casa forta en un turonet de 143 m d'alçada proper a la riera per tal de poder defensar-se dels seus enemics i de mai fer guerra contra el monarca. En el document llegim en el llatí de l'època: domum sive casam planam in qual contra inimicos vestros possitis vos defendere.

El castell, bandes est i nord. Postal d'Àngel Toldrà, 1910.
Acolorida per Josep Cornella.

Qui era aquest Berenguer de Rubí?  

Pertanyia a una nissaga de cavallers, la petita noblesa de l'època, fidels al rei i que participaven en les seves campanyes militars i es beneficiaren dels repartiments de terres conquerides al musulmà a Mallorca, València i a altres indrets. Alguns, com el nostre Berenguer, acabaren establint-se al nord d'Àfrica al servei del sultà en virtut d'una mena de "conveni" amb el rei.

Segons F. Margenat els Rubí descendien de la família de Seniofred, qui havia estat ja veguer de la primera fortalesa establerta prop de Sant Genís a cavall dels segles X i XI.  

Mercès a un estudi de C. Batlle i J. Amigó, sabem que Berenguer de Rubí i la seva muller Aledis van tenir 8 fills. Dos d'ells, Guillem i Bernat van marxar al nord d'Àfrica a servir a la milícia catalana: Guillem a Tunis, i Bernat a Tlemcen. Sembla ser, segons aquests estudiosos, que Berenguer també tindria un germà de nom Guillem, que va ser monjo al monestir de Sant Cugat del Vallès, i també altres propietats (entre feus i alous) a Alella, l'actual Valldoreix i Terrassa. De fet, els Rubí posseïen moltes terres i domus en diversos llocs. Berenguer també va marxar a Tlemcen (actual Algèria) a fi de servir al sultà de Tunis dins la milícia catalana que s'hi havia establerta, però abans, el 1254 (1253 segons altres fonts) va fer testament en el qual, entre altres disposicions, deixava 20 sous a l'església de Sant Pere de Rubí i 2 sous al seu l'altar de Santa Maria i repartia totes les seves possessions entre els seus fills Guillem i Bernat.

Guillem va testar a la seva vegada el 1259 en favor del seu germà Bernat i aquest, el 1265 va nomenar hereu de tots els béns al seu germà Berenguer (de mateix nom que el seu pare), sense fer cap partició de l'herència. També en aquests testaments es varen fer donacions a l'església de Sant Pere i a l'ermita de Sant Genís. Per altra banda, és possible que aquest Guillem sigui el mateix que surt esmentat en un document de 1273 com a beneficiari de l'establiment del mas Fonolleto (can Fonollet actual).

L'església de Sant Pere era beneficiària de moltes 
donacions testamentàries. Foto: Josep Salvany, 1918

També es constata l'existència d'una altra branca dels Rubí establerta a Barcelona que encara era més poderosa econòmicament. Una dels seus membres, Elisenda de Rubí, va fer generoses deixes pecuniàries a l'església de Sant Pere en el seu testament de 1258.

Pel que fa a l'aspecte d'aquesta domus o casa feudal fortificada de Rubí, que després prendria el nom de "castell", en el seu primer temps, a mitjans segle XIII, tenia una planta en forma de L, amb un cos de planta rectangular de 10,5 per 5 m en direcció oest-est i un altre més curt a la part est que girava cap al sud. Les parets eren de tàpia però la seva base estava constituïda per carreus de pedra sorrenca, potser procedents de la zona de Can Fatjó. L'edifici tenia dues plantes i un terrat (emmerletat?). Dues finestres estaven disposades a la segona planta del costat curt de la L mirant cap a l'est. A més també conservem encara dues finestres encara d'estil romànic a la façana nord. A la part sud disposaria d'una tanca que generaria un pati de planta trapezoïdal, amb la porta al costat més curt i meridional. A la cantonada interior amb el cos nord hi havia una arcada de mig punt relacionada amb el mur interior d'aquest. També es troben 4 arcades gòtiques (possiblement hi haurien més), 2 a la paret externa de la banda est del costat curt de la L i 2 a la de la banda nord (en aquest lloc hi deurien haver més, ara tapades) que feien la funció d'arcs de descàrrega, per donar més solidesa a l'edifici. A l'interior es poden veure 3 d'aquestes arcades. 

Més tard, però també al segle XIII, es va incorporar un cos rectangular adossat al tram curt per la part del pati on es situava la porta i, seguint un petit vestíbul de dos àmbits interconnectats, el porxat de dos grans arcs de mig punt que encara es conserva actualment. La planta superior d'aquest nou cos allotjava la sala principal de l'edifici i una balconada (situada per sobre la porta i el porxat) que presentava un bonic finestral. Aquesta última part va ser suprimida a la rehabilitació dels anys 80 del segle passat.

Balcó desaparegut del segle XIII-XIV, amb el finestral. Foto:
Francesc Margenat, anys 70.

L'any 1358 els Rubí tenien un deute a penyora del castell en favor dels Torrelles, que posseïen la fortalesa del costat de l'ermita de Sant Genís. Ramon de Torrelles finalment el 1361 prendria possessió de la domus dels Rubí i s'abandonaria el vell castell. S'iniciaria així el període de la senyoria d'aquesta família al nostre terme, que duraria fins al segle XV.

Bibliografia

- Batlle, C, i Amigó, J., 1986: "Els Rubí, una família de cavallers del segle XIII", XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, vol, I, Rubí, Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, p. 111-117.

- Casas, M., i Ponce, N., 2001: "El llinatge dels Torrelles i les seves possessions", Butlletí, 45, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2001, p. 15-48.

- Margenat, F., 1987: "El castell de Rubí", Butlletí, 24, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1987, p. 216-221.

- Margenat, F., 1995: "Rubí a l'època alt medieval", Butlletí, 39, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 297-308.

- Margenat, F., 2001: "Els Torrelles i el castell de Rubí", Butlletí, 45, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2001, p. 9-14.

- Merino, J. M., 1983: "Sant Pere de Rubí a través de la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII", Butlletí, 10, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, setembre de 1983, p. 191-210.

- Miret, J., 2007; Itinerari de Jaume I el Conqueridor, Institut d'Estudis Catalans, Secció Històrica-Arqueològica. LXV, Barcelona (edició facsímil).

- Vila, J. M., 1993: "Estudi històrico-arqueològic del castell de Rubí", Butlletí, 36, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2001, p. 143-191.

Les primeres botigues de lliure comerç a Rubí, mitjans del segle XIX

A principis del segle XIX i fins a l'arribada al poder de la reina Isabel II era l'Ajuntament de Rubí qui atorgaba llicències o arrendaments dels diversos establiments del terme, com l'hostal, el forn... La constitució de 1845, dins del contexte de canvi de l'antiga economia del règim absolutista a les noves tendències del liberalisme burgès, va establir la primera reforma tributària de l'estat i permetrà l'aparició de botigues i comerços privats, però amb la condició que stisfessin els nous impostos tant directes com indirectes. Aquest canvi implicaria la desaparició dels antics establiments municipals. No obstant, el 1847 el govern espanyol, per Reial Ordre, va limitar a poblacions de menys de 2.000 habitants, el dret de prerrogativa comercial dels ajuntaments, cosa que no afectava Rubí, que per poc superava aquesta quantitat.

No obstant, com apunta Pere Bel, ja a principis del Vuit-cents la prerrogativa de l'Ajuntament, situat per cert on ara es troba la sabateria Bendranas, havia esdevingut un tant laxa pel que fa a les transaccions comercials i moltes persones venien productes del camp al portal de les seves cases, és a dir, es podria dir que diverses botigues ja existien d'abans de manera un tant "ilegal".

El 1846 es va establir la primera matriculació municipal dels establiments a Rubí per tal de recaptar els nous impostos, que aportaren un bona quantitat a les arques públiques. Si seguim a l'historiador Lluís García, hi apareixen 3 cafeteries, les quals eren els establiments que aportaven més diners, i que eren la de cal Boniquet, la de Salvador González i la de Francesc Pi de la Serra; 2 tendes de roba; 5 forners; 2 carnissers (més tard en serien 5); 9 botiques de queviures (Jaume Llonch, Llogari Martínez, Pau Llugany, Francesc Roca, Pau Puig, Jaume Batet, Francesc Ramoneda, Salvador Ferran i Josep Coret); un bacallaner (Alemany); un confiter (Josep Rovira, avi, per cert, del combatent Pep Rovira); un revenedor de llavors (Miquel Ramoneda), i un corredor de fruita, que era Francesc Puig. A part, estaven els oficis professionals, que també foren liberalitzats i pagaven les seves taxes, però en aquesta entrada només ens fixarem en les botigues actives a mitjans del segle XIX a Rubí, esmentant només les més significatives.

A part també hem de dir, que a molts portals se seguien venen productes de l'hort o el corral per part de les dones de la casa, i que al mercat municipal, situat a l'anomenada plaça Major (davant l'església de Sant Pere), molts establiments tenien la seva parada. Si eren paixaters o cansaladers, les parades s'ubicaven al redòs de la fonda de cal Sabateret, una mena de "centre comercial" de l'època on també hi havia cotxeres que funcionava com a hostal públic des del 1582, i que en aquell temps era regentat per Francesc Roca.

 

Il·lustració de Pere Bel que mostra l'antic mercat de Rubí abans del segle XX

 

Els primers carrers comercials de Rubí foren el de Xercavins i el de Sant Bonaventura (actual de Maximí Fornés). En aquella època encara no s'havia eixamplat el "carrer Fondo", és a dir l'artèria que avui en dia formen l'avinguda de Barcelona i el passeig de Francesc Macià. El que sí s'eixamplaria el 1879 és el de Sant Bonaventura, que esdevindria la via més comercial de Rubí fins a principis del segle XX. També hem de tenir en compte que l'actual carrer de Sant Cugat era la línia divisória entre els termes de Rubí i el de Sant Cugat del Vallès fins que en compliment d'una Reial Ordre de 1855, que no va ser efectiva fins l'any següent, la part sud del carrer, igual que un extens territori que des de segles havia pertangut al municipi veí, passà al nostre terme. I en aquest carrer també s'instal·laren botigues i establiment, com és el cas de la carnisseria de Joasep Masana o el magatzem de gra i de queviures de Josep Aliart, instal·lada el 1844 i que no seria rubinenca fins a aquell any 1855. En aquest any es va remodelar el negoci i s'hi instal·lar un obrador on s'elaboraven embotits, cansalada, pasta de sopa i conserves. Amb el anys esdevindria un important fàbrica de pasta.

 

Obrador de Josep Aliart a principis del segle XX.

 

 

Seguim amb altres establiments del Rubí de mitjans segle XIX.

Marià Lleonart, que era de Vacarisses, va establir el 1820 un forn a la plaça de la Marquesa (part oest de l'actual plaça de Catalunya) on només coïa el pa que la gent li portava, encara que la fleca municipal no va deixar d'existir fins el 1847. Lleonart va traslladar al carrer de Sant Josep on va obrir el seu propi forn. Anys després, el 1871, el seu fill Julià va establir la botiga al carrer de la Creu, 11, al costat del lloc on fins fa uns anys s'ubicava el forn Aribau. Un altre forner era Medir Torras, al carrer del Roser (ara de Sant Ignasi), des de 1837.

La farmàcia del carrer de Xercavins, actualment tancada, va ser fundada el 1827 com a "botica pública" per Agustí Pannon, un jove de 26 anys natural de Palafrugell, el qual, el 1860, quan ja feia anys que era vigent el lliure comerç, acabaria comprant tot l'edifici on era situada amb els diners resultat de l'èxit de l'establiment.

 

Títol de farmacèutic d'Agustí Pannon, 1826. Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

 

Cal Boniquet, fundat el 1840 per Marc Sèrvole, es trobava al carrer de Sant Joan, cantonada amb el de Sant Sebastià. A més de forn de pa, als baixos s'allotjava una taverna. S'hi venia una mica de tot i fins i tot el primer pis es va adequar com a sala de ball, mentre que la segona planta hi havia l'habitatge i una habtació de lloguer. El 1860 les seves dependències foren testimoni de la creació de l'agrupació coral "El Laurel Florido". La casa va ser enderrocada a finals del segle passat després d'haver estat força temps caserna de la Guàrdia Civil.

La pastisseria Llonch, de Jaume Llonch, des de 1846, era situada al carrer de Sant Joan fins que el 1879 es traslladà al carrer de Terrassa, i ja el 1899 el trobem a l'actual plaça de Catalunya, desaparegut el 1985. Una altra confiteria era la d'Agustí Castellví, de 1858. 

Del mateix any 1846 és la botiga de roba d'Antoni Capmany, al carrer de Sant Bonaventura (actual de Maximí Fornés), que també comptava amb parada de vendre teles al mercat. Un altre establiment de venda tèxtil creat el 1846 era la botiga de Joan Morros, de roba de cotó i cintes, situada al carrer de Sant Antoni (és a dir al popularment anomenat "carrer Fondo"), precisament on ara es troba l'edifci de Finques Vallhonrat. Pere Bel ens explica que aquell any hi havia a Rubí un sastre anomenat Jaume Coret que no tenia botiga, però que es va instal·lar en una parada del mercat. També es té constància d'una altra botiga tèxtil regentada per Jaume Turu.

Pau Rusiñol venia teles i merceria en un gran edifici situat al carrer de Sant Bonaventura prop de la cantonada amb el de Sant Joan, anomenat popularment "cal Botifarrer". La feina la continuaria el seu fill Josep, el qual va convertir l'establiment en un lloc on es podia comprar qualsevol cosa (queviure, material de construcció, vaixelles...). 

 

L'establiment de "cal Botifarrer" a principis del segle passat. Arxiu GCMR

 

També aquell any, segons Pere Bel, Josep Coret, potser parent de l'esmentat Jaume Coret (germà?) tenia una adrogueria al carrer de Sant Jaume. En canvi, Lluís Garcia el qualifica com a propietari d'una botiga de queviures (com hem vist a la llista de la matriculació de 1846). Seria una botiga de tipus mixt?

Pel que fa a carnisseries, segons Lluís Garcia, n'hi havia en aquell temps cinc: les de Josep Aguilera, continuada pel seu fill Baldomer, i les de Francesc Alsina, Josep Costa, Joan Llunell i Camil Fillol. Per altra banda, després de 1855, Rubí comptaria amb la ja esmentada de Josep Massana, que estava al petit barri de la part sud del carrer de Sant Cugat que passaria a formar part del nostre municipi, com hem apuntat anteriorment.

Aquestes són les botigues de les quals tenim més coneixement. Al llarg de la segona meitat del segle XIX anirien apareixent molt més establiments (botigues, cafès, tavernes...), especialment al carrer de Sant Bonaventura, però també  a altres llocs del centre del poble, que anirien satisfent les necessitats de les persones que habitaven el Rubí d'aquells temps. 

Bibliografia

- Bel, P., 2001: "Dossier de botigues centenàries de Rubí", Rubricata (monogràfic), 2.308, maig 2001, Rubí.

- Bel, P., 2007: "Comerços que han fet història", Butlletí, 51, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 10-44.

- Garcia, L., 2012: El pa, de l'era a la pastera, Ajuntament de Rubí.

- Garcia, L., 2013: El bestiar, de la quadra al taulell, Ajuntament de Rubí.

- Garcia, L., 2014: El comerç, del taulell al cistell, Ajuntament de Rubí. 

 

El forn iberoromà de la plaça de la Font de la Via

Si us passeu per la plaça de la Font de la Via, a l'altra banda de la riera, veureu una bonica plaça amb frondosos arbres en la qual es situa una caseta d'obra. Aquesta allotja les restes del que va ser el forn iberoromà de la nostra ciutat. Es troba situat als peus, doncs, del turonet de Can Fatjó, on s'ubicava gran part de l'assentament ibèric de Rubí. Malauradament el trobem avui en dia en molt mal estat de conservació, però quan es va descobrir, el 1925, conservava molts dels seus elements originals, especialment la graella.

Caseta on es troba el forn iberoromà. Foto: Jordi Vilalta

Fou l'arqueòleg aficionat local Joan Roura qui el va trobar i el mateix any seria excavat per Josep Colominas, de l'Institut d'Estudis Catalans. 

El forn és de planta quadrangular i té una cambra de cocció d'1,7 m d'alçada sobre la qual hi havia una graella quadrada amb 42 forats, recolzada sobre un pilar central. Romanien poques restes de la cambra superior, on es posava la terrissa que calia coure. El fum resultat de l'activitat de la cocció s'evacuaria per una obertura situada en una volta que tancava l'estructura per la part superior i de la qual no s'ha trobat cap resta. 

 

Graella del forn un cop excavada (Colominas, 1931)

 

 

 

El 1951 una esllavissada procedent del turó va provocar una caiguda de terra que va malmetre el forn i el va soterrar. El 1984 un equip dirigit per M. Àngels Jorba, en el qual van participar membres del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, va exhumar allò que encara quedava de l'antiga estructura.

Les restes aparegudes el 1984. Arxiu GCMR-CER

 

Per què servien aquests forns? Bàsicament per coure vaixella de ceràmica, maons, teules i, en ocasions també àmfores iberes. El de Rubí, on possiblement es coïen teules, es trobava molt prop del curs de la riera de Rubí, per la qual cosa era molt fàcil proveir-se d'aigua. També aprofitava les argiles quaternàries molt presents a la zona i la fusta dels matolls i arbrets dels entorns. Per tant, aigua, llenya i argila, essencials per al funcionament dels forns, eren abundants en les immediacions. Les vies de comunicació terrestres i fluvials, a més, no estaven gens lluny: l'antiga via Heraclea, que unia Roma amb Cadis i passava per les nostres terres, era molt propera, així com les aigües de la riera, que també eren un camí cap al Llobregat i d'aquí al mar, el qual en aquells temps era el principal mitjà de transport de mercaderies entre zones llunyanes.

El forn poc després de ser excavat. Arxiu GCMR-CER

 

El trobat a Rubí és el del tipus 3A de la classificació de Fletcher (1965) i al 7A de la de Coll (2008) i presenta força paral·lelismes amb els apareguts a Tona (Osona), al Clos de Sant Miquel (Sant Miquel de Fluvià, l'Alt Empordà), el barranc de la Premsa Cremada (el Botarell, el Baix Camp), Sant Adjutori (Sant Cugat del Vallès), Can Pericàs (Cànoves i Samalús, el Vallès Oriental), diversos trobats a Empúries (L'Escala, l'Alt Empordà) i el de Pinós (el Solsonès). Segons els estudis que s'hi han realitzat, tots, de planta quadrangular, es troben datats entre els segles II i I abans de la nostra era, època anomenada romana republicana o iberoromana.

El forn mentre era excavtat el 1925 (Colominas, 1931)

 

Els forns de planta quadrangular apareixen, efectivament, al segle II abans de Crist a la nostra zona, per influència dels models romans, ja que abans eren de planta més o menys rodona. Per tant, és en aquesta forquilla cronològica dels dos primers segles abans de la nostra era en què situem el forn iberoromà de la plaça de la Font de la Via, el qual, és molt possible que continués funcionant durant els primers temps de l'etapa imperial romana.

Les restes actuals dins la caseta. Foto: Jordi Vilalta

 

És un element patrimonial immoble del Rubí de l'antiguitat, juntament amb els lacus de Ca n'Oriol, les restes aparegudes al Casino Espanyol o la torre de les Martines, que encara seguix en peu i que, per tant, mereix tota la seva atenció quant a preservació i divulgació entre la gent de la nostra ciutat.

Bibliografia 

-  Anònim, 1925: "Un forn de terrissa ibèrica a Rubí", Endavant, 125, Rubí, 8 de març de 1925.

-  Coll, J., 2008: "Hornos romanos en España. Aspectos de morfología y tecnología", a Bernal, D., i Ribera, A. (coordinadors): Cerámicas hispanorromanas: un estado de la cuestión, Universitat de Cadis, p. 113-126.

-  Colominas, J., 1925a: "Un nou forn de ceràmica ibèrica de Rubí", Butlletí de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria, vol. III, Barcelona, p. 114.

-  Colominas, J., 1925b: "Un forn de ceràmica ibèrica a Rubí", Gaseta de les Arts, vol. III, 29, Barcelona, 15 de juliol de 1925, p. 7. 

-  Colominas, J., 1931: "Un forn de ceràmica ibèrica a Rubí", Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, 1921-1926, vol. VII, p. 65-67.

- Fletcher, D., 1965: "Tipología de hornos cerámicos romanos de España", Archivo Español de Arqueología, 38, Madrid, p. 170-174. 

- Serra, J., 1925: "Excavacions i troballes", Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa, Terrassa, març-abril de 1925, p. 129. 

-  Vilalta, J., 2021: "El forn iberoromà de Can Fatjó", Butlletí, 82, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2021, p. 8-14.