diumenge, 28 d’octubre del 2018

Abans de la Seguretat Social: les mútues de socors mutus a Rubí

El passat dia 26 el nostre company i historiador local Jaume Parras va oferir a l'Ateneu una interessant xerrada sobre les relacions entre treballadors i amos a les fàbriques de Rubí durant el segle XIX i principis del XX. Un dels temes que va sorgir, com és lògic, va ser el de les dures condicions de treball que existien i la manca de protecció dels obrers i, sobre tot, de les obreres.

La primera mútua de Rubí.

No existia la Seguretat Social en aquells temps i aquestes persones van veure's obligades, per la necessitat, a agrupar-se en entitats que vetllessin per la seva subsistència en cas de caure malaltes o per fer front a altres despeses, com les de sepeli, dels afiliats, als quals cobraven una quota mensual. A canvi, es rebia una certa quantitat de diners, estipulada en els reglaments respectius, quan es produïa alguna eventualitat.

A la segona meitat del segle XIX, a Rubí totes les famílies pertanyien a alguna d'aquestes "societats de socors mutus". Les primeres, com és obvi en una societat on el poder de l'Església era molt gran, foren creades pels rectors de la parròquia i tenien un marcat caire religiós. La primera d'elles fou la "Pia Unión de San Mucio", creada el 1853, fundada pel mossèn d'aquell temps, Rafael Oliver. Seguí el 1855 la "Asociación de Socorros Mutuos para Enfermos bajo el Título del Santo Pendón de la Pía Unión de San Roque", que el 1898 tindria la seva continuació amb el "Monte-Pio de San Roque y San Pedro". El 1897, finalment, es va fundar una associació només per a dones, amb la condició que havien de ser catòliques practicants; era el "Monte-Pio de Señoras bajo la Advocación de Nuestra Señora de los Dolores".


Quant a mútues no catòliques, aparegudes una mica més tard, hem d'esmentar la "Sociedad de Socorros Mutuos Fraternidad Rubinense", que era d'ideologia republicana i fou creada el 1889 pel pastor protestant Francesc Albricias; la "Sociedad de Socorros Mutuos La Unión Familiar", de 1903; "La Igualtat Rubinenca. Germandat d'Homes i Dones", que va estar activa entre 1916 i 1935, i, finalment, la "Unió Mutual Rubinenca" (que s'autodefinia com a una "germandat bisexual", és a dir, per a homes i dones), fundada el 1937 i adherida a la Federació de Germandats de Catalunya i també a la Vil·la de Salut "L'Alianca" (Barcelona). La Unió Mutual va fusionar totes les entitats que hi havia a la nostra població aleshores, tant les religioses com les laiques, en una de sola, que va perdurar fins a després de la guerra, en ple primer franquisme. Com a data curiosa, el president d'aquesta mútua, als anys 40, era el prestigiós escriptor i periodista rubinenc Josep Ferrer Domingo.


dimarts, 23 d’octubre del 2018

L'Orfeó de Rubí (1914 - 1922)

Rubí sempre ha estimat el cant coral. A més de les diverses entitats claverianes, que han estat estudiades en diversos articles i publicacions, entre elles el Butlletí dedicat als 150 anys de cant claverià a Rubí, aparegut el maig de 2010, cal esmentar algunes altres que han fet que Rubí tingui un pes a la història de la música coral catalana del segle XX. Entre aquestes està l'Orfeó de Rubí.


Aquesta entitat va ser fundada el 1914 en el si de la Joventut Nacionalista (actual edifici del Casal Popular) i agrupava persones totalment deslligades de compromisos polítics, encara que sota el denominador del catalanisme i l'amor a la terra. Entre els iniciadors de l'Orfeó esmentem el gran músic Josep Sentís, que en fou el director fins el 1919, Emili Lleonart, Josefina Serra i Francesc Camps.També molts personatges importants de la vila de Rubí s'hi vincularen.

L'Orfeó de Rubí el 1915 davant el Cafè-Teatre Domènech.

L'associació sempre va tenir molts problemes econòmics, i Josep Sentís, una mica cansat d'aquestes desventures, en marxà el 1919 per anar a establir-se a París, la meca de l'art en aquells anys. Però cal dir que l'Orfeó havia actuat no només a Rubí sinó a altres localitats com Cerdanyola, Montcada (destaquem una gran cantada al Turó de Montcada, que es va publicar a la prestigiosa revista La Ilustració Catalana el 1915), Terrassa, Montblanc, Tarragona...

Cantada al Turó de Montcada (La Ilustració Catalana)

Succeí Josep Sentís com a director el mestre i pianista Manuel Borguñó, fins el 1921. De la seva etapa cal destacar els concerts on figurava la gran cantant Mercè Plantada.


El succeí el rector de l'església de Sant Pere de Rubí, mossèn Blanch. El 1922 es va celebrar la Festa dels Cent Cantaires al bosc de Ca n'Ametller, però el mateix any l'entitat va acabar desapareixent.

L'Orfeó quan era dirigit per mossèn Blanch (1921-1922)

No seria fins el 1958 quan es va tornar a reorganitzar sota la direcció del mestre Magí Ramèntol.

dimarts, 16 d’octubre del 2018

Un excepcional document relatiu a la confraria de la Verge del Roser

Es conserva al Museu de Rubí un excepcional document del segle XVI, que és ni més ni menys que una butlla papal, segellada pel pontífex Pius V, que autoritza la fundació d'una confraria a Rubí, el 1571, dedicada a venerar la Verge del Roser. En aquells temps el rector era mossèn Joan Dora.

El document és de pergamí policromat i escrita en llatí. A la part superior, al centre, es pot veure un oval amb la imatge de la Verge del Roser i el Nen Jesús als seus braços, el qual allarga el Rosari a Sant Domènech, mentre que la Verge el lliura a Santa Rosa. L'oval de la part superior dreta allotja la imatge de Sant Pere i el de l'esquerra, Sant Pau. A la butlla també es troben dos ovals més, un amb la possible representació de Sant Jeroni i un altre amb Santa Magdalena. A la resta de l'orla es poden veure símbols relacionats amb la Passió.

La butlla. Foto Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

El 7 d'octubre, dia en què va tenir lloc la batalla de Lepant, amb la victòria de les forces cristianes contra els turcs, va ser instituït, poc després, com a diada de la Commemoració de Santa Maria de la Victòria, anomenada posteriorment del Roser, i és per aquest motiu que, poc després d'aquell combat, a Rubí també va haver la intenció de crear una confraria dedicada al culte d'aquesta Verge. S'enllestiren, doncs, a partir de la butlla, les obres per crear una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, que en els seus orígens era gòtica (encara no havia arribat el Renaixement a les nostres contrades) amb un retaule que es va realitzar el 1585, si hem de fer cas a l'estudi de Miquel Rufé sobre la devoció a la Verge del Roser a Rubí, publicat el 1993. Al llarg dels segles va experimentar moltes reformes i va passar a ser neoclàssica, fins que fou destruïda a la guerra civil i refeta després.

Capella del Roser el 1852.

A Rubí, entre finals del segle XIX i principis del SS encara es celebraven actes del culte al Roser i processons, les quals, uns quants cops a l'any, tenien inici a l'alba, amb el res del Rosari (costum molt vinculada al culte a aquesta Verge). D'aquí ve l'expressió "acabar com el rosari de l'aurora" (amb el seu equivalent en castellà), ja que en aquells temps es produïen de vegades veritables batalles compals entre el devots rosarians i els sectors anticlericals, ja de bon matí, es veu...

"El Rosario de la Aurora", de José García Ramos. Font: ABC.es

Després de la guerra "incivil" del 1936-1939, com ja sabreu molts de vosaltres, l'església de Sant Pere es va tornar a obrir al culte i es va restaurar de dalt a baix. Moltes capelles van ser refetes, entre elles la del Roser. L'altar actual, que té el seu origen en aquestes obres de la postguerra, presenta una imatge de la Verge, obra de Rafael Solanic (un escultor que va intervenir molt en aquells temps a l'església), i als costats unes altres que figuren Sant Francesc i Santa Llúcia, regals de devots rubinencs. També hi ha els quinze misteris del Roser i al fons, un mosai de Santiago Padrós.


dimecres, 10 d’octubre del 2018

Exvots de Sant Muç al Museu de Rubí

Sant Muç i la seva ermita sempre han tingut una significació especial per a la gent de Rubí. Molts devots demanaven la intercessió del sant per algun afer o per guarir d'alguna malaltia, i la manera com s'agraïa era portant i dipositant un exvot a les dependències de l'esglesiola.

Fa unes dècades encara es podien veure en una estança annexa, quan s'entrava a Sant Muç, cames, braços, ronyons i altres peces del cos humà, elaborats en cera, així com crosses, vestits de bateig i de casament... Eren petites ofrenes com a mostra d'agraïment per favors dispensats pel sant. És una tradició que arrenca d'època ibèrica i romana.

Però durant els segles XVIII i XIX el que més es va estilar van ser exvots que consistien en retaulons o taules de fusta pintades (encara que també podien ser de tela o simples aquarel·les sobre paper), on es reflectia alguna escena on Sant Muç va intercedir.

Els retaulons i pintures dedicades a Sant Muç van ser estudiats per Miquel Rufé a la seva Nadala de 1990 titulada Ex-vots de Sant Muç i és d'aquí d'on hem tret la informació per elaborar aquesta entrada.

En total es conserven (de la destrucció operada a la guerra civil) 15 exvots d'aquestes característiques: quatre al Museu de Rubí i onze al Museu Etnològic de Barcelona.

En aquesta entrada ens detindrem somerament en el que es conserven al nostre Museu. Si voleu més detalls sobre els que es troben a Barcelona, podeu consultar la Nadala abans esmentada.

En primer lloc ressenyem el de la colla dels Xatos que fan camí vers l'ermita amb tots els seus atuells. Es tracta d'una taula pintada del 1855 en la qual es veu tota la processó. La llegenda diu "EX-VOTO de la comitiva dels Chatus de Barcelona lo dia 27 de Maig de 1855". Se suposa que va ser feta per agrair la bona marxa de la festivitat a Sant Muç.


Un altre exvot del Museu, de data indeterminada, representa un piquet d'afusellament a punt d'executar un home que es troba acompanyat de la seva família (pot ser algun episodi de les guerres carlines?). Dalt a l'esquerra, com és habitual, es troba la imatge de Sant Muç que perdonà la vida a aquesta persona (no sabem com...).


Un altre quadre és una pintura sobre tela (no un retauló de fusta pintada com els altres) i s'hi pot veure uns 15 segadors i dues minyones asseguts en torn d'unes estovalles amb menjar (disposats a fer una mena de picnic). Al fons s'albira el poble de Rubí amb l'església de Sant Pere (que per cert no té cap mena de semblança ni amb l'actual ni amb la d'aquella època). Sembla ser, segons la llegenda situada a la dreta del quadre, que el 1788 va caure un llamp sobre el grup i no va matar ningú. A la part superior esquerra es troben les imatges de Sant Muç i la Verge del Roser.


Finalment comptem amb una tela sobre fusta molt mal conservada, però on s'hi poden veure cinc persones: tres dones i un home asseguts a terra; un dels homes es troba estirat sota un arbre. Tot indica que va passar alguna mena d'accident i que va aparéixer Sant Muç per solucionar el tema, però l'escena no es pot veure molt bé a causa del mal estat en què es troba el quadre. Sota, a l'esquerra, hi ha un cercle daurat on al seu centre apareixen les paraules EX VOTO.


Els altres quadres que es troben al Museu Etnològic de Barcelona són tots taules pintades (retaulons) llevat d'una aquarel·la sobre paper. En totes apareix a la part superior la imatge de Sant Muç que presideix l'escena on va succeir la seva intercessió. Generalment està explicat amb una llegenda situada a la part inferior.

Són una mostra de la devoció popular dels rubinencs i rubinenques (i també de forans, com els xatos de Barcelona) envers Sant Muç.  Actualment formen part del nostre patrimoni etnològic i religiós.


dijous, 4 d’octubre del 2018

Els cognoms rubinencs més antics

Ja des del segle XII tenim testimoniats cognoms al terme de Rubí; el més antic sembla ser Xercavins, ostentat per la família que residia al mas del mateix nom i que proporcionà el primer batlle de la població a finals del segle XIV. En documentació dels segles XII i XIII ens consten també els Serra, els Llunell, els Vilaroc... tots associats als masos medievals.

Masia de Can Pi de Vilaroc. Foto Jordi Vilalta

Dels segles XIV i XV figuren als documents els Marcet, els Oriol (de Ca n'Oriol), els Ramoneda, els Borrell, els Palet, els Rosés, els Sucarrats... Venien de Sant Cugat, Terrassa, Castellbisbal, Ullastrell, el Papiol, Sant Julià d'Altura o Valldoreix, segons ens informa l'historiador local Miquel Rufé (Patronímics i cognoms rubinencs, 1987).

Can Ramoneda. Font: rubiidentitat.cat

Quan més ens avancem en el temps, de més lluny procedeixen els cognoms. Les comunicacions milloren i, si l'economia prospera, persones d'altres llocs vénen a establir-se a Rubí. Així, als segles XVI, XVII i XVIII trobem gent que ens venia d'Olesa, Caldes de Montbui, Vacarisses...

Però és a la segona meitat del segle XVI quan es va produir un curiós fenomen demogràfic a Catalunya, especialment a les comarques costaneres: l'allau immigratori procedent d'Occitània (encara que no tan fort com el de la segona meitat del segle XX que venia d'Andalusia). Occitània és la meitat sud de l'actual França i des d'època medieval es parlava una llengua molt semblant al català (de fet és una població de substrat ibèric, encara que celtitzada, i sempre ha estat més vinculada a Catalunya que a la resta de regions gal·les). Els immigrants que s'establiren a la nostra terra per tal de treballar a les masies venien de llocs com Tolosa, Foix, Comenges (fins i tot hi ha un de fora de terres occitanes, concretament de Lieja, Bèlgica). Tenien un escàs nivell sòciocultural i eren menyspreuats pel catalans "de tota la vida" (eren anomenats "gavatxos"), però tot i així molts esposaren dones catalanes.  A Rubí, on veniren uns 40 immigrants del migdia francès,  tenim documentats cognoms occitans com Corat, Casals, Vequer, Aranjier, Ruffé...


Occitània. Font: Viquipèdia
Com és lògic també continuaren els cognoms catalans autòctons: els Puig, els Ametller, els Ramoneda, els Llunell, els Font, els Balasch...

I, un cop assimilats els "gavatxos", arribem al segle XX, quan comencen a aparéixer els cognoms d'origen castellà (molts amb la típica terminació en -ez), fruit de la creixent immigració procedent, primer del sud-est de la península i, a la segona meitat del segle passat, del sud.  Als anys 80, segons l'esmentat estudi d'en Rufé, constituïen el 70 % de la població.

Noi amb la bandera andalusa a la cara.

Sense parlar dels cognoms dels actuals immigrants d'origen marroquí o africà, que apareixen sobre tot a principis del segle present.