dissabte, 4 de juny de 2022

Sant Feliu o Feliuet de Vilamilanys. Una ermita antiquíssima

Encara que l'ermita popularment anomenada de Sant Feliuet no es troba al terme municipal de Rubí, sinó al de Sant Quirze del Vallès, sempre ha estat molt vinculada amb els avatars de la nostra història, no només per la seva proximitat geogràfica amb la població, sinó també perquè eclesiàsticament pertany a l'arxiprestat de Sant Pere de Rubí.

Vista de l'ermita des de la part est. Foto: Jordi Vilalta

Sembla ser que l'indret era ja ocupat en època romana, atès que en l'obra de l'ermita s'ha reutilitzat material d'aquesta època com teules o fragments de picadís i sobre tot per les troballes efectuades el 1949 a la capella meridional. La més important, datada de mitjans del segle V, és una ara paleocristiana de marbre que presenta una inscripció en llatí en hexàmetres separats per una creu i una fulla d'heure que resa:

+ FELICI MISERUM PENARUM PONDERA PELLE + XPE DS PER CUNCTA PIUS QUI SCLA REGNAS HIC SCS SEMPER SEDITO HIC ABITATOR ADESTO + FELICI MISERO TOTA TU TRISTIA TOLLE

XPE és l'abreviació de Christe; DS, la de dominus ("senyor"); SCLA, la de saecula ("per tots els segles"), i SCS, la de sanctus.

L'ara paleocristiana de Sant Feliuet. Foto: Jordi Vilalta

La traducció seria la següent:

"Al malaurat Fèlix treu-li tot el pes de les seves penes. Senyor Crist, que regnes ple de misericòrdia per tots els segles aquí assegut, aquí establert a la teva casa. Al malaurat Fèlix treu-li tota la seva tristesa"

En aquesta capella lateral actualment es conserva una còpia, atès que l'original, restaurat fa uns anys, és custodiat per la Fundació Museu-Biblioteca de Rubí.

A més de l'ara, que, per cert conserva uns 70 noms esgrafiats, la majoria del segle X, també s'hi va trobar una sitja amb ceràmica romana, fragments de teula de la mateixa època i una pedra de molí.

Així doncs, sembla que aquest temple podria haver existit ja al segle V, promogut per un personatge cristià que es deia Feliu o Fèlix que el dedicaria al sant que portava el seu nom. Es pensava també que el nom de Vilamilanys (villa de Milanos) seria el producte d'una evolució a partir de villa Aemiliana o Aemilianus, és a dir, el nom d'un latifundi o fundus que havia pertangut a cert Emilià i en el qual residiria aquest Fèlix, com argumentava Ramon Vall (1977), encara que Montserrat Pagès, en un article publicat el 1983 dubtava seriosament d'aquesta procedència, ja que, segon les regles d'evolució fonètica, villa Aemilianos hagués evolucionat cap a Vilamillà, cosa que no és el cas. 

L'ermita en una fotografia de principis del segle passat. 
Foto: Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Tot i així sembla innegable un origen tardoromà de l'assentament, o potser més antic. A més, molt prop del lloc havia passat la via Augusta interior, procedent d'Arraona (Sabadell) i que es dirigia al pont del Diable. 

Si passem a l'època medieval, després d'uns segles de foscor arqueològica i documental, l'ermita apareix documentada per primera vegada, segons J. Serra, a un precepte del rei franc Lluís el Tartamut al bisbe de Barcelona Frodoí l'any 875 o 878 (és l'època en què la meitat nord de l'actual Catalunya pertanyia als francs), dedicada al màrtir sant Felicis (Sant Feliu). Sembla que moltes vegades la població considerava com a sants els antics propietaris d'una zona determinada, i més si s'havien convertit o eren cristians.

Tal i com ha arribat als nostres dies, es tracta d'un temple preromànic, de 17 m de llargària per 10 d'ample, de planta en forma de creu llatina d'una sola nau amb absis principal rectangular a orient, lleugerament desviat, i dues capelles laterals de planta també rectangular a l'exterior. Al lloc on s'ajunten la façana meridional amb l'absis principal es pot veure una pedra tallada amb el relleu d'un animal que podria ser una llebre. La porta de l'ermita, d'arc de mig punt, es troba a la paret lateral sud. Les 6 finestres del temple, com és típic de l'arquitectura del temps, són de petites dimensions: es troben al mur oest, al mur nord, a l'absis principal (és a dir, a orient), a la paret sud de l'absis principal, a l'absis meridional i sobre la porta del temple. La coberta és de teules àrabs. Les pedres de la construcció es troben ben lligades i als angles i obertures es va utilitzar pedra picada. El mur sud és més gruix que el nord, on hi ha contraforts. Un campanar de doble espadanya, que ja existiria el 1404, està format per tres pilars que configuren dues obertures on es col·loquen les campanes es troba a la part de ponent. L'interior està cobert per una volta de canó generada per un arc apuntat, producte de la reconstrucció del segle XX.

L'ermita vista des del costat oest, amb la seva espadanya. 
Foto: Jordi Vilalta

Durant els primers temps de l'ermita, al segle IX, aquesta seria de planta rectangular i sense els absis laterals.  

Planta, en negreta, de la primera fase de l'ermita.

Entre el 904 i el 917 es va efectuar la restauració de l'ermita, promoguda per l'abat de Sant Cugat Donadeu, del qual conservem una signatura a l'ara paleocristiana. Es construirien els dos absis laterals; el sud de planta quadrangular tant per l'interior com per l'exterior, i el nord, on s'allotja l'ara paleocristiana, trapezoïdal per fora i semicircular per dins. També s'instal·laria una coberta de fusteria. 

Planell de l'ermita (a sobre) i alçat sud, amb la porta. Extret de romanicodigital.com

Més tard, un document del 920 esmenta un Palatio Fracto ("palau ensorrat"), que, per cert, apareix en diversos texts fins el 1207 i podria recordar l'existència de la suposada vil·la tardoromana. També es constata l'existència en aquells anys, segons explica F. Margenat, d'un potentat que es deia Baio. 

Al precepte del rei franc Lotari de 986, que confirmava les possessions del monestir de Sant Cugat desprès de la incursió musulmana de l'any anterior, figura l'ecclesiam s. Felices que est ad ipsam villam de Milans. Hem d'assenyalar que Sant Feliu de Vilamilanys va ser seu d'una parròquia, una de les cinc del monestir de Sant Cugat, en època medieval, fins al 1428, i que estava dedicada al segle XV a Sant Feliu, Santa Maria i Sant Bartomeu. Diverses butlles papals al llarg de l'edat mitjana confirmaran aquesta dependència de l'abat santcugatenc, com la del 1002, del papa Silvestre II, que esmenta la villa que dicunt Milanos cellam (ermita) s. Felicis com a un dels límits de les possessions del monestir. Els rectors de la parròquia de Sant Feliu eren nomenats per l'abat de Sant Cugat, però amb l'aprovació del bisbe de Barcelona. El més antic documentat és Guillem, del 1236, mentre que el més modern és Joan Tarré, de 1456 (segons Rufé, 1996).

Fotografia de la part est de l'ermita. Extret de Rufé, 1996

A causa d'aquests fets, gran part de la documentació de l'ermita es troba al cartulari del cenobi de Sant Cugat.

Hem de dir, però, que, encara que pertanyent al monestir, administrativament l'ermita formava part del terme del castell de Terrassa al menys fins al segle XIII. El primer testimoni és un document de 991 on apareix in termino Terracense, in Villa de Milanos. De totes maneres, com explica Robert Baró, durant els segles X i XI hi ha documents que la consideren com a terme independent, però altres l'esmenten com a una parròquia que depèn del terme de Terrassa (Terracia). Segons Miquel Rufé, d'aquesta parròquia formaven part els masos de can Corbera, la Bastida i el seu molí, can Rosés, can Ferran, can Barata, can Viver de la Serra, can Camps, can Tiraïres i can Graells, entre molts d'altres.

Territori que abraçava la parròquia de Sant Feliu en temps medievals.
Segons Rufé, 1996.

El 1013 (quan és esmentada com a Villa de Milanos) és l'any en què tenim constatada la presència d'un senyor del lloc també anomenat Baio (potser descendent de l'anterior de principis del segle X?)

Seguint en el segle XI, hem de dir que apareix en diversos llocs la denominació Vale de Milanos, cosa que indicaria una denominació topogràfica que indicava una petita vall. Així, una "vall de Sant Feliuet" apareix testimoniada en un document de 1028 amb el nom de Val de Sancti Felix, i el 1043 ens trobem amb l'esment de Sant Feliu de Vall Milanos

El 1032 es varen fer obres de reconstrucció a l'esglesiola que van donar lloc a l'actual configuració arquitectònica (si exceptuem l'espadanya) ja que es va instal·lar segurament una volta de pedra. Pocs anys després, el 1037, en unes altres obres de reparació, surt esmentada com a Santi Felicis de Villa Milanis. 

Vista general de l'ermita amb la seva espadanya.
Foto: Unió Excursionista de Sabadell

Ja al segle XIII, concretament el 1219, l'ermita apareix documentada com  a cap de la parròquia, encara pertanyent al terme de Terrassa, de s. Felicis Villa Mille Annorum, a causa de la interpretació de Milanys o Milans com a la quantitat temporal de "mil anys".  El 1233 és esmentada encara com a Villa de Milans, però al segle XIV ja sorgeix l'actual denominació de Vilamilanys.

A partir del segle XV, concretament el 1436, la parròquia de Sant Feliu s'annexionaria a la de Sant Quirze com a sufragània. Un cartell, datat del segle XIX, que es troba a la part sud del temple, així ens ho recorda.

Cartell del segle XIX. Foto: Ricard Balló, 2015.

És curiós com en alguns documents del segle XVII l'ermita apareix esmentada com a Sant Feliu de Jocha Milans, potser una denominació popular. D'aquest segle, precisament, tenim constància de l'existència de tres altars amb els seus respectius retaules, el de la capella de la Mare de Déu del Roser (on es troba l'ara paleocristiana), el de Sant Feliu (a l'absis principal) i el de Sant Bartomeu. Tots varen desaparèixer a causa de la Guerra Civil.

Capella de la Mare de Deú del Roser,
amb la reproducció de l'ara paleocristiana.
Font: aldeaglobal.net

Des de finals del segle XIX la família Margenat, de la masia de can Corbera, va restar responsable de l'ermita i el 1929 es van fer obres de consolidació i restauració dels altars, promogudes pel rubinenc Sebastià Plaja i pagades pels propietaris Josep Margenat i Josep M. Fontanals (Rufé, 1996).

Durant els anys 20 del segle passat i fins a l'esclat de la guerra s'hi celebrava la Festa de Primavera, organitzada per la Joventut Nacionalista de Rubí, en la qual, després de la missa hi havia l'actuació de l'Esbart Dansaire de Rubí i un dinar a la font de Can Corbera.

Aplec a Sant Feluet el 1926 Foto: Grup d'Investigació i Història
de Sant Quirze del Vallès.

Fou incendiada durant la Guerra Civil i entre 1939 i 1969 va passar a pertànyer a la parròquia de Les Fonts.  

El 1949 el nou propietari, Feliu Barnola, amo de les hisendes de can Viver de la Serra, can Ferran i can Barata, va restaurar l'esglesiola, la va reobrir al culte després de la seva benedicció l'any següent i va urbanitzar el parc, on a l'esplanada a partir de 1950 es van tornar a fer els aplecs de Pasqua Granada que havien estat interromputs a casa de la Guerra Civil. D'aquestes obres de rehabilitació del temple daten les pintures de l'interior, de Francesc Ribera, amb detalls relatius al martiri de Sant Feliu, entre molts altres temes, i les imatges escultòriques, obra de Francesc Juventeny, artista de Cerdanyola.

Imatge de Sant Feliu, màrtir, a l'inerior de l'esglesiola, obra de
F. Juventeny.Foto: coneixercatalunya.blogspot.com

Els aplecs van tenir un gran èxit de participació als anys 50, 60 i 70. En aquestes celebracions, en els quals les sardanes tenien un protagonisme especial, fins i tot es van fer concursos de cobles. El consum de carn a la brasa i la degustació de la popular mona per postres constituïen la cloenda del popular aplec, al final del qual les famílies tornaven en autobús a Rubí.

També Barnola va fer edificar el 1957 el Sagrat Cor que es troba dalt del turó proper, de 12 metres d'alçada, obra de Francesc Juventeny, el mateix escultor de les imatges que es troben dins l'ermita. Unba inscripció a la seva base recorda el fet.

Escultura del Sagrat Cor. Foto: Jordi Vilalta

A partir dels anys 80 l'aplec de Pasqua va anar caient en decadència. No obstant, des de fa alguns anys la Cofradia de la Virgen de la Cabeza en Cataluña organitza cada any una animada peregrinació a aquest indret.

Actualment, des de 1969, l'ermita depèn de la parròquia del Pinar, amb seu al bloc 2 de la urbanització, i de l'arxiprestat de Sant Pere de Rubí.

Bibliografia

- Baró, R., 1997: "La divisió parroquial del terme del castell de Terrassa", article 08. Racó.Cat, p. 18-22 (consultable a Internet, però sense posar procedència bibliogràfica).

- Margenat, F., 1982: "Índex dels documents històrics de Rubí, ss. IX-X", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 129-134.

- Margenat, F., 1985a: "El problemàtic origen de la parròquia de Sant Pere de Rubí. 2a part", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982p. 27-45.

- Margenat, F,, 1985b: "Índex dels documents històrics de Rubí (s. XI)", Butlletí, 16, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1985, p. 358-370.

- Margenat, F., 1995: "Rubí a l'època alt medieval", Butlletí, 39, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1995, p. 297-308.

- Margenat, F., 2005: "Vies romanes de l'entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals", Butlletí, 50, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 2-52.

- Ollé, J., 1986: "Rubí medieval. Segles X-XV", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 57-87.

- Pagés, M., 1983: "Sant Feliuet de Vilamilanys o de Vilamilans, novament", Arrahona, 18, Sabadell, p. 14-19.

- Rufé, M., 1982: "Una parròquia antiquíssima: Sant Feliuet", Butlletí, 7, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1982, p. 135-136.

- Rufé, M., 1996: Sant Felicis in Villa Melanos, Rubí.

- Serra, J., 1961: Ermites del Vallès, Rafael Dalmau Editor, Barcelona.

- Vall, R., 1977: Sant Feliuet de Vilamilanys, Sabadell, 1977.




1 comentari: