Rubí entre visigots, musulmans i francs (segles V a IX)

Hem tractat en algunes entrades sobre diversos temes relacionats amb el món feudal i el castell termenat de Rubí. Aquesta vegada mirarem d'exposar algunes dades (malauradament en tenim poques, però) sobre el període de temps que va des de la caiguda de l'imperi romà d'Occident, a la segona meitat del segle V, fins a l'aparició del primer castell de Rubí, amb tota probabilitat al segle IX.

Els visigots, un poble d'origen germànic, aprofitant la conjuntura de desintegració política de l'imperi d'Occident, s'establí a partir del 472 en un territori que abraçava gran part de la península ibèrica i el sud de l'actual França. Poc després, a partir del 507 el seu domini es va limitar al territori hispànic i al que ara seria el Llenguadoc i el Rosselló (Septimània), en ser expulsats de la Gàl·lia pels francs.

Regne dels visigots, un cop establerts a la península hispànica

Havíem dit, en parlar de les vil·les romanes de Rubí, que moltes desaparegueren al segle V i que a finals d'aquest segle sembla constatar-se la vinguda de noves gents, possiblement relacionades amb les incursions visigodes. Però alguns establiments rurals, com els situats a Ximelis, el Molí de la Bastida, la Llana, can Serrafossà sud o, especialment la important vil·la romana de ca n'Oriol, es varen mantenir fins a principis del segle VI, tal i com constata l'arqueologia.

Per altra banda, a mitjans del segle V, segons tots els indicis, el gran assentament que s'ubicava a l'actual església de Sant Pere va donar par a un conjunt dedicat al culte cristià, que fou rodejat per una necròpolis, vigent al menys fins al segle X. Hi ha vestigis arqueològics que semblen demostrar-ho, com fragments de columnetes de marbre, una reaprofitada al finestral de la façana romànica de ponent.

Columneta de marbre reaprofitada al finestral
de ponent de Sant Pere de Rubí

Quant a demarcacions episcopals, sembla que Rubí orbitava dins el bisbat de Barcelona, mentre altres autors afirmen que formava part del d'Egara (Terrassa). Per F. Margenat, el límit entre els dos bisbats es trobava precisament a la Bastida, anomenada segons la documentació més antiga Palatio fracto ("palau ensorrat").

En tot cas és una època de gran foscor quant a troballes de cultura material. Per posar un exemple, no trobem entre les col·leccions del Museu de Rubí cap moneda dels segles V i VI, si bé historiadors com J. Serra i S. Cardús esmenten l'existència de monedes dels emperadors Valentinià III, Àvit, Majorià i Antemi (tots del segle V), que possiblement es perderen a causa de la guerra civil.

A finals del període visigòtic, el 710, es va produir un enfrontament entre el rei Àkhila II, que es va fer fort a la part nororiental del regne, on es trobava Catalunya, el Rosselló i el Llenguadoc, i el rei Roderic, que s'havia apoderat violentament de la corona.

És molt possible que els musulmans s'aprofitessin d'aquestes lluites internes per poder penetrar al territori peninsular el 711. D'aquesta manera va començar la conquesta de les nostres terres per part dels exèrcits islàmics, que fou molt ràpida.

Tropes musulmanes medievals.

Hi ha molt pocs testimonis de la presència sarraïna a les nostres terres. Josep Serra va identificar alguns topònims, com "Puig d'Almatà", que seria un turonet que es troba anant a Can Balasc, i la riera del Cafiat, que es correspondria amb la part del torrent de Can Ramoneda que passava per darrera el castell per ajuntar-se amb el de Can Xercavins.

Els francs, el poble que dominava el centre i nord de l'actual França, aturaren les tropes islàmiques a Poitiers, el 732, i anys després començaren a expandir-se cap al sud tot i creuant els Pirineus. D'aquesta manera, en època del nou emperador Carlemany, fundador de la dinastia carolíngia i que s'havia proclamat hereu dels antics cèsars romans, ocuparen la zona del Vallès el 801, amb la presa de Barcelona. Aquest territori conquerit al nord de Catalunya s'anomenaria "Marca Hispànica", una terra de frontera envers el món islàmic, i seria dividit en comtats, regits per comtes autòctons, però al servei del rei carolingi. També els monestirs tindrien la seva part en aquest nou repartiment de poder. Els conqueridors francs iniciaren la tasca de construcció de torres defensives que evolucionarien posteriorment a castells termenats. Una d'aquestes fortaleses seria l'origen del castell antic de Rubí, situat una mica més a l'oest de l'ermita de Sant Genís i que molt possiblement en aquesta època, el segle IX, seria una simple torre de fusta i tàpia que controlava un territori administrat per un veguer al servei del comte de Barcelona.

Reconstrucció experimental d'una torre carolíngia a Roda de Ter

A partir d'ara, remetem a la nostra entrada Rubí a l'any 1000, continuació d'aquest escrit, per copsar l'evolució del castell primitiu de Rubí i mostrar una petita panoràmica històrica del que va ser el segle X al nostre territori.