dimecres, 2 de maig de 2018

El parc de Ca n'Oriol, pulmó de Rubí

Durant les últimes setmanes hem sentit parlar molt de la proposta relativa al parc de Ca n'Oriol. En aquesta entrada farem cinc cèntims del que va suposar al llarg de la història l'explotació de els terres que circumden la masia i que també formen part del barri actual.

Camí entre xipresos: "la petita Toscana". Foto Jordi Vilalta

No fa molt temps, el bosc, la masia, la font... eren llocs que atreien els habitants de Rubí i, per suposat, els ocupants de les noves cases que a poc a poc anirien constituïnt la barriada. Però ja en època romana aquestes terres on ara passegen famílies amb les seves mascotes i on es practica esport enmig de camps cultivats, pertanyien a una important vil·la romana excavada a principis del present segle, de la qual es conserven dos lacus o cups de vi (un al costat del bosc i un altre a l'Institut) i un tors d'una estàtua del déu Bacus ara conservada al Museu Municipal. També comptem al Museu de Rubí amb làpides i altars trobats a la zona.

Lacus al costat del bosc. Foto Jordi Vilalta

En època medieval aparegué la masia, que en aquells anys del segle XII era anomenada "cases Besses", i des del segle XIV passà a la família Oriol. Les terres eren propietat del castell i del monestir de Sant Cugat; al segle XVIII la masia i l'entorn van ser propietat dels Viver, fins el 1949, en què Montserrat Viver morí sense descendència. Des d'aleshores la casa ha estat orfenat, casa de colònies i centre escolar d'ESO i Batxillerat.

Un dels elements més atractius de l'immediat entorn de la masia és l'era del segle XIX.

Masia de Ca n'Oriol

A partir dels anys 60 aparegueren les primeres cases d'autoconstrucció, a peu de les rieres i del torrent de Ca n'Oriol, que anaren conformant el que ara és el barri, vertebrat pels carrers de la Pastora (el primer que es va asfaltar) i el de Lourdes.

Zona de Ca n'Oriol el 1965, amb les primeres cases en primer pla.

El parc de Ca n'Oriol actualment és el més gran de la ciutat i destaca sobre tot pel fet que mai ha patit cap intervenció antròpica rellevant, i és aquí on sempre ha residit el seu encant.

Una vista del parc. Al fons, el barri i Montserrat a l'horitzó. Foto Jordi Vilalta

No obstant, ressenyem aquí el fet de "la crisi del bosc", que va tenir lloc el 2002 i que ens relata Eduard Puigventós en el llibre "El barri de Ca n'Oriol" (2016). L'últim govern municipal d'Iniciativa per Catalunya (amb l'alcaldessa Núria Buenaventura) va plantejar una reforma i delimitació de l'espai amb la  urbanització de l'entorn del bosc i la intenció de construir un institut (aquest es va acabar fent, finalment). Això va topar amb l'oposició de nombrosos veïns, que van recollir 8.500 signatures per aturar el projecte entre març i juliol d'aquell any. Es va crear la plataforma "Que no se'ns mengin Ca n'Oriol": es varen organitzar manifestacions, tallades de trànsit (en auquella època encara no era considerat terrorisme), plantades davant l'Ajuntament... Fins i tot alguns pensionistes muntaren tendes de campanya per aturar l'entrada de les excavadores a l'estiu. Van ser moments de gran crispació que inclús donaren com a resultat algunes detencions. Era l'anomenada "Crisi del Bosc", que acabà el 2003 com  a resultat d'uns acords entre els veïns i la casa gran. D'aquesta lluita veïnal va sorgir una nova associació de veïns, la del Portal de Ca n'Oriol (que en els seus inicis es deia Districte 5-El Portal).

Bosc de Ca n'Oriol. Foto Jordi Vilalta

I aixi arribem al present any de 2018, en el qual l'alcaldessa Ana María Martínez va presentar un nou projecte d'adequació per fer-ne, en paraules seves "un espai de referència a nivell de comarca i segurament a nivell de país". No obstant, ha topat amb una forta oposició, ja que sembla que l'opinió pública no és partidària de fer grans canvis en aquest bonic entorn, i que l'únic que caldria és plantar més arbres i millorar-ne el manteniment i neteja. D'aquesta manera, al ple del 27 d'abril passat tots els regidors van recolzar una moció que censurava el projecte.

Imatge virtual del nou projecte. Font: elmon.cat

Esperem que el pulmó verd de Rubí, també curull d'història local, no es vegi afectat per la invasió de ciment i metall que avui en dia veiem en tantes places i espais.

1 comentari:

  1. Ara, de nou, cal ser ferms per defensar el patrimoni natural, que a Rubí no anem sobrats!!

    ResponSuprimeix