La riera de Rubí, un lloc de pas al llarg de la Història

No fa falta pensar molt per arribar a la conclusió que Rubí ha nascut i ha crescut al redós de la seva riera al llarg dels seus mil·lennis d'existència com a comunitat. Ja des de temps prehistòrics les primeres comunitats humanes de les quals tenim notícia a la zona (parlem de fa uns 300.000 anys),  nòmades i amb una economia basada en la caça i la recol·lecció, aprofitaren el seu curs per establir campaments temporals, proveir-se d'aigua i recollir còdols amb els quals fabricarien els seus primitius útils, dels quals els més antics han estat trobats prop del barri d'El Pinar. I també el feren servir com a lloc de pas, atès que la riera de Rubí i de les Arenes, entre les actuals poblacions de Castellbisbal i Terrassa, sempre ha estat una via de comunicació natural tant per persones com per animals; per aquests últims seria el que hom anomena un "corredor biològic".

Foto presa per J. Vilalta el maig de 2015, on es veu la llera de la riera
molt a la vora del pont de la via del tren,

A l'antiguitat els rius i rieres eren elements fonamentals per a la circulació de persones, béns i mercaderies i de fet molts arqueòlegs i estudiosos han remarcat la importància de la riera com via de comunicació en aquells temps (Ollé, De Soto...). Quan a la zona de can Fatjó i el castell va sorgir un assentament en època ibèrica la riera va tenir un paper fonamental; de fet, amb un cabal d'aigua més gran que el que porta actualment, era la via per on arribarien barcasses amb productes procedents d'altres llocs de la Mediterrània, que a la seva vegada havien remuntat el riu Llobregat venint de la costa, on es trobava el gran centre iber de Montjuïc. I després de l'arribada dels romans continuà amb aquesta funció. De fet, s'ha demostrat que el Llobregat era navegable fins al pont del Diable, situat entre Castellbisbal i Martorell, i les àmfores carregades de vi anaven i venien de Rubí (Rubricata?) a través d'aquest important riu i després per la riera. També eren usades les noves vies terrestres creades pels romans i que aprofitaven en molts casos vells camins, com la que anava de l'actual Martorell (potser la mansió o parada d'Ad Fines) fins a Egara (Terrassa), encara que per al transport de mercaderies les rutes marítimes i fluvials eren les més ràpides i per tant més rendibles.

Arc romà del pont del Diable. Foto J. Vilalta

Si ens endinsem pels segles de l'edat mitjana, hem de tenir en compte que els anomenats "camins rals", alguns dels quals passaven pel terme actual de Rubí (a destacar el que comunicava Martorell amb Terrassa, hereu de l'antiga via romana que hem esmentat anteriorment) i transcorrien per carenes allunyades del curs de la riera, conviurien amb la ruta que passaria per la llera de la nostra riera, molt més propera al nucli que conformaria l'església de Sant Pere i el petit barri de la Sagrera i, per tant, possiblement, més usada que el camí ral. A més de ser usada com a ruta per anar a Terrassa al nord o en direcció a Barcelona al sud, era una font d'energia important que movia diversos molins instal·lats a les seves ribes i també alimentava els horts que s'hi trobaven a través de diverses canalitzacions i sèquies.

Maqueta de molí fariner medieval. Museu d'Història de Sabadell.
Foto J. Vilalta, febrer de 2021.

També cal tenir en compte el vell camí de Castellbisbal, hereu de l'antiquíssima via Heraclea, que es dirigia per can Fatjó, can Serrafossà i can Balasch en direcció a Martorell. No obstant, a partir de l'època medieval es constata la llera de la riera com a lloc de pas més ràpid, un camí natural entre les actuals poblacions de Martorell i Terrassa, que aprofitava el reduït cabal d'aigua durant la major part de l'any i permetia la circulació per les seves ribes de persones i carros per tal de poder dirigir-se als incipients nuclis de població veïns. 

Creiem que és així (de fet no es disposen de molts fonts) fins a la construcció de carreteres ben entrat el segle XIX. Com apunta Francesc Margenat, que creu que en època medieval s'utilitzaven més els camins careners per adreçar-se a Terrassa o al sud, va ser entre els segles XVIII i XIX quan la ruta que vorejava el curs de la riera va esdevenir la més adequada per al transport amb carruatges, encara que no estava exempta de perills, el més important dels quals eren les inundacions provocades per les violentes pluges de la tardor o la primavera.

Us presentem un cas de com aquesta llera fou aprofitada pel pas de persones, en aquest cas fins i tot d'exèrcits. Eduard Puigventós explicava fa uns anys en un article aparegut a RubiTV com, dins el context històric de la Guerra de Successió, el 1714, el duc de Berwick, que comandava les tropes borbòniques i venia de Barcelona per tal de perseguir les de l'austracista Antoni Desvalls, marquès del Poal, va aprofitar el pas de la riera, amb els seus 7.000 homes i 3.400 cavalls, per ocupar Terrassa, cosa que per cert va aconseguir el 22 d'agost d'aquell any.

El duc de Berwick, mariscal de França. Foto biografiasyvidas.com.

També hem de recalcar que les aigües de la riera seguien movent molins i regant horts i que, a partir de la primera meitat del segle XIX, donaren energia a les primeres fàbriques com la de filats de seda de Narcís Menard (actuals naus del Complex Cultural Escardívol) o la de la Verneda d'en Carreras (posteriorment anomenada "la Llana"). 

El 1834 l'Ajuntament de Rubí va enviar una nota al governador civil (el "gefe político") on es deia: "Asimismo hay (a Rubí) un encargado de dar dirección a las aguas que discurren por esta Riera a fin de hacerla transitable con comodidad a los que viajan de Martorell a San Cugat" (Arxiu Municipal de Rubí, citar per Bencomo, 1998). Hem de tenir en compte que era una ruta important per poder donar sortida als vins i aiguardents elaborats a les diverses poblacions que, dalt de carruatges, seguien aquesta ruta vers la ciutat comtal. No obstant, a més de la perillositat de les eventuals avingudes d'aigua per efecte dels aiguats, els carros trigaven un temps considerable (12 hores) per anar i tornar de Barcelona pel camí de la riera. 

Com a nota curiosa direm que a la zona de la llera de la riera situada davant d'on havia estat ubicat el molí dels Bessons encara es conserven les roderes deixades pel pas continu dels carruatges, malgrat que algun estudiós les ha considerat com d'època romana.

A la llera de la riera, prop del Molí dels Bessons es conserven roderes de carros.
Foto J. Vilalta, febrer de 2015.

Hem de tenir en compte, però, que fins als anys 40 del segle XIX la riera descrivia un meandre que passava pels actuals carrers del Gimnàs i de Joaquim Blume, de tal manera que tots els horts que ocupaven el que ara anomenem l'Escardívol es situaven a la part dreta del curs fluvial, a la Parellada del castell. El 1844 el "Gefe Superior Político de Barcelona" va autoritzar, en nom del Ministeri de la Governació, les obres per canviar el curs de la riera amb una suculenta indemnització a la marquesa de Moja, propietària dels terrenys adjacents a l'aqüífer. D'aquesta manera va desaparèixer el meandre i la riera va adquirir l'actual curs rectilini pel centre de Rubí. 

Detall del mapa del cadastre de 1854 on veiem el curs de la riera rectificat.

En aquells temps de la primera meitat del segle XIX, les indústries progressaven, augmentava la població i també la producció de vins i aiguardents, i es començava a veure la necessitat d'abandonar els vells camins careners i la llera de la riera per poder comunicar Rubí amb les poblacions properes i Barcelona.

Ja el 1834 es tenia la intenció de fer una carretera que anés de Barcelona a Terrassa, però en aquest primer projecte aquesta no passaria per Rubí, sinó per Montcada. Seria inaugurada el 1852.

El 1856 s'engegà un projecte de realitzar una carretera paral·lela a la riera que enllacés Rubí amb Molins de Rei passant pel Papiol a fi de poder prendre el tren que es dirigia a la ciutat comtal, que finalment començaria a prestar el seu servei el 1863. Així, va aparèixer una via més ràpida que deixava de banda la llera de la riera i per on podien circular de manera còmoda els traginers, encara que, com veurem després, el vell camí no deixaria d'utilitzar-se, especialment per a recorreguts curts.

Restes de l'antiga carretera de Rubí a Molins de Rei, el març de 2011.
Foto Jordi Vilalta

Als anys 60 del segle XIX també es feren diverses intervencions al pas de la riera de Rubí. Des de temps immemorials, per dirigir-se a l'altra banda de la riera, senzillament es travessava la seva llera i es salvava el curs d'aigua probablement amb pedres o altres materials. Com és obvi, l'inconvenient era, com ja hem apuntat més amunt, que en determinades ocasions les pluges torrencials feien que l'aigua ocupés la llera temporalment i es barrés el pas. Per tant el millor era salvar aquest curs mitjançant ponts. El 1861 es va fer el del carrer de Cadmo (el del "matadero"), que tindria un tràgic protagonisme durant la rierada de 1962. I el 1866 es va planificar un pont que salvaria la riera per la part situada entre can Fatjó i l'actual carrer de Sant Joan, ja que per prendre el camí de Castellbisbal s'havia de travessar la llera en diagonal per un camí ple de fang i humitat. Aquest pont no seria edificat de manera ferma fins després de la rierada de 1962 substituint el penjant de 1897, de tal manera que fins a finals del segle XIX l'únic pont seria el del carrer de Cadmo ja esmentat.

Pont del carrer de Cadmo. Al fons, la fàbrica de la Seda.
Procedència: Joan Calaf

Dins del pla provincial de carreteres de la Diputació, el 1878 es va presentar un nou projecte de carretera que uniria Manresa amb Barcelona. Concretament seria l'anomenada "de Gràcia a Manresa", que enllaçaria la ciutat comtal amb Terrassa passant per la serra de Collserola, Sant Cugat i Rubí. Actualment entre el nostre municipi i Terrassa segueix el mateix traçat que la inaugurada el 1863 al costat mateix de la riera (actual C-1413a), però entre Sant Cugat i Barcelona s'identifica amb l'actual BP-1417, cosa que ens fa veure que el 1881, quan es va inaugurar, aquests dos trams estarien units. 

La riera al seu pas per Rubí el 2001, on podem veure al costat
la carretera de Gràcia a Manresa. Col·lecció Salvador Casanovas

Així doncs, durant el segle XX el transport de persones, vehicles i mercaderies entre Terrassa i  Martorell i els nusos de comunicacions apareguts a la segona meitat del segle passat ha utilitzat la carretera paral·lela a la riera que travessa el nostre municipi de nord a sud. També des de 1918, i també seguint el curs del nostre aqüífer, la via ferroviària ha suposat un reforç per al trasllat de persones cap a les veïnes ciutats.

El tren passant sobre la riera. Foto Jaume Fernàndez

No obstant, encara a principis del segle passat se seguia usant un vell camí que discorria al costat del curs de la riera i que encara podem veure si ens dirigim a la zona immediata a la masia de can Calopa, al sud del municipi. Si l'anem seguint, ens portarà a les rodalies de Castellbisbal. També hem de recalcar que el pont construït el 1919 per poder sostenir la nova via fèrria vers Terrassa i que salvava la riera disposava d'un pas per persones i carros per aquest caminet que seguia la llera.

El pont de la via al segle passat, on podem veure el pas de vianants i carros
en el cercle vermell. Foto família Caballero

Així doncs, els camins més ràpids per anar tant a nord com a sud sempre han recorregut la riera, abans tocant quasi les seves aigües i a partir de la segona meitat del segle XIX, a través de noves carreteres i, finalment, del ferrocarril.

Bibliografia

- Auladell, J., 1989: "Un ambiciós projecte vuitcentista: la carretera de Barcelona a Terrassa, o de Sarrià a Rubí, per Vallvidrera, a XXXII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Rubí, 18-19 octubre 1986, vol. II,  Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i Centre d’Estudis Rubinencs, Rubí, p. 223-245.

- Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, núm. 42, Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l’entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, núm. 50, p. 2-52.

- De Soto, P., 2010: Anàlisi de la xarxa de comunicacions i del transport a la Catalunya romana: estudis de distribució i mobilitat, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona i Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

- Oller, J., 2012: El territori i poblament del Vallès en època antiga. Del sorgiment de la societat ibèrica a la romanització (ss. VI aC. – II dC.). Estudi arqueomorofològic i històric, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.

- Garcia, L., 2018: "Els precedents de l'arribada del tren", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, núm. 70, Rubí, juny de 2018, p. 2-7.