 |
| La masia de can Serrafossà a l'actualitat, Foto Jordi Vilalta |
La que veiem actualment no és molt antiga, si bé per les rodalies han aparegut restes d'època romana, com veurem després. De fet el testimoni més antic data del 1383, any en què molts pagesos dels masos escampats per les terres subjectes al senyor del castell aconseguiren alliberar-se dels mals usos feudals. En aquells temps el precedent de l'actual casa pairal era un d'aquests masos, el mas de la Rovira i a l'acta de redempció d'aquelles pesades obligacions figura Guillem Despí com a signatari.
Al segle XV la casa, que canvià el seu nom pel de mas Fossar, pertanyia al monestir de Sant Llorenç del Munt. Al fogatge (una mena de cens d'aquella època) apareix un cert Anthoni Fossar, del mas Fossar (o Fossà), i a la Sagrera, el barri que es va anar formant al costat de l'església de Sant Pere, figura al document esmentat Jaume Fossar, potser parent d'Antoni.
 |
| La masia vista des del camí. Foto Jordi Vilalta, 2010 |
Una altra dada important de la història d'aquesta casa la trobem a la segona meitat del segle següent: el 1576 Montserrat Fossar, filla de Nicolau Fossar, es va casar amb Jaume Serra del Molí (de l'actual masia de can Serra) i fou a partir d'aquell any quan va començar el llinatge dels Serra-Fossà i després Serrafossà (els dos cognoms s'uniren en un), producte de la fusió de les dues famílies.
La masia, a partir d'aleshores també va conèixer un cert període de prosperitat. Sabem que durant el segle XVII al seu càrrec estaven els alous (peces de terra) Poal i Clopes. De fet, l'estructura bàsica de la casa, que gira en torn a un pati tancat on donen dependències com la masoveria i els estables, data de principis del segle XVII i no es conserva cap resta del seu passat medieval, cosa que ens indica que s'hi va fer una profunda reestructuració. Un clar testimoni són les restes de l'escut heràldic que encara avui en dia es pot veure a la llinda de la finestra principal de la façana, acompanyat de la inscripció "Gaume Sera 1601". Jaume Serra o Serrafossà seria, doncs, qui faria aquelles obres de renovació del casal i també qui fou batlle de Rubí entre 1602 i 1605, i posteriorment entre 1614 i 1617.
 |
| Els camps que envolten la masia. Foto Jordi Vilalta, 2015 |
I és que molts amos de masies ostentaren al consell municipal (després ajuntament) els càrrecs de batlle o de regidors entre els segles XVI i XIX. De can Serrafossà, a més d'en Jaume, constatem als segles XVIII i XIX Miquel Serrafossà, batlle entre 1734 i 1735 (per cert, al cadastre de 1717 apareix un Miquel Serrafossà, potser ell o el seu pare); Antoni Serrafossà, entre 1780 i 1784; Josep Serrafossà, de 1799 a 1801, i, finalment, Josep Borrell, descendent directe de la família dels Serrafossà (del qual parlarem una mica després), entre 1891 i 1901. Els propietaris rurals de les diverses masies escampades pels camps de Rubí formaven l'oligarquia local de terratinents que regia els destins de la població, en el context d'una societat clarament patriarcal.
El segle XIX és una etapa de gran prosperitat de la vinya a Rubí. S'ha constatat, mitjançant un document que el 1850 signaren uns 189 rabassaires de la població, a més d'altres pertanyents a altres municipis, per tal de constituir una societat que serviria per la seva defensa judicial i la seva ajuda mútua (una mena de sindicat de l'època), que la masia de can Serrafossà disposava d'11 quarteres (4 peces de terra) treballada per aquests parcers. No era de les propietats més grans del terme, però sí de les importants, amb moltes terres dedicades bàsicament al cep. Precisament del segle XIX daten algunes reformes fetes a la casa, com el portal o les golfes (es conserva d'aquesta època la part esquerra, mentre que la part dreta és producte d'una intervenció del segle XX, com veurem).
Als anys 80 del mateix segle, els camps de can Serrafossà segueixen destacant-se per la qualitat de les seves vinyes i el seu producte, l'apreciat vi. L'amo d'aquells temps, Josep Borrell, va guanyar una medalla de plata a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, juntament amb Domènech Margenat, propietari de can Pi de Vilaroch.
 |
| Mostra de vehicles i elemnts agrícoles als afores de la masia. Foto rubi.cat |
Ja ben entrats al segle XX, constatem que el 1942 Isidre Borrell va vendre la masia a Manuel Bofarull, el qual va iniciar unes obres de reconstrucció, entre elles, la renovació de la meitat dreta de les golfes, entre 1942 i 1944. Durant els anys en què casa i terres eren possessió dels Bofarull, part de l'edifici es feia servir per emmagatzemar gra i elaborar pinsos, encara que en morir en Manuel, la seva vídua va ampliar i adaptar la casa durant els anys 60. No obstant hem de pensar que normalment els amos no vivien a les mateixes cases pairals, sinó que eren els masovers qui se'n feien càrrec i cultivaven les terres.
Durant els anys 70 la família propietària va començar a vendre terres pertanyents al patrimoni de la masia que foren poblades ben aviat per casetes unifamiliars amb jardí (és l'inici de l'actual urbanització de Can Serrafossà), malgrat que les terres més properes a la casa seguiren destinades al cultiu agrícola, com veiem encara ara.
El 1978 la hisenda va passar a mans de Francesc Tarragó, gendre dels Bofarull, i encara continua sent-ne el propietari. Des de fa molts anys els Cantó (actualment en Jordi) han estat els masovers que cuiden de la casa i cultiven els terrenys dels voltants.
Encara que hem dit al principi que no és molt antiga la casa pairal si comparem amb d'altres de Rubí, no podem finalitzar aquesta entrada sobre can Serrafossà sense dir que a les seves rodalies han aparegut vestigis arqueològics datats entre finals del segle II aC i el segle IV de la nostra era que demostren l'existència d'una vil·la o establiment rural d'època romana, precedent de l'actual explotació agrícola.
Una masia encara ben viva!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada