diumenge, 12 de setembre de 2021

Rubi al segle XVII, una visió general

Com era el nostre Rubí al segle XVII? No cal dir que es tractava d'un petit llogarret que no té res a veure amb allò que és actualment. Al Dietari de Geroni Pujades, escrit a principis d'aquella centúria, ens l'esmenta: "(...) un lugarcito de 15 o 20 casas juntas llamado Rubí, tiene algunos pocos vestigios, especialmente un castillo viejo con muralla, todo de tapia y argamasa (...)".

Possible aspecte de la Sagrera al segle XVII. Dibuix conservat al Museu de Rubí

I és que, com diu Pujades, era un llogarret de poques cases, agrupades a la Sagrera, al costat de la vella església parroquial, i amb un camp ple de boscos, però esquitxat de masies. Però també va ser en aquest segle quan va aparèixer el barri del Padró, a la part alta del centre.

Com era governat Rubí? Des de finals del segle XIV es va alliberar del jou feudal i es va constituir com a Universitat (municipi), regida per un consell general que es reunia a l'església uns dos cops a l'any i un consell ordinari per resoldre assumptes més quotidians. Els càrrecs, és a dir, el batlle i els jurats, que sempre eren ocupats pels amos de les masies més importants, els Serrafossà, els Oriol, els Roig, els Matarí, els Balasc, els Bosch, els Casanovas, els Pi i Mumany (aquests, amos de can Pi de Vilaroc), es triaven a sorts per insaculació. Tot aquest sistema seria suprimit pel Decret de Nova Planta, que instauraria els actuals Ajuntaments, una paraula d'origen castellà.

A la Sagrera, és a dir, al voltant de l'església, seu de l'autoritat espiritual i lloc de reunió del poder temporal, s'agrupaven diverses cases i establiments: el ferrer, la carnisseria, la botiga del blat, la taverna, l'hostal i la fleca, i a mitjans del segle XVII va arribar la tenda, un lloc on es venia una mica de tot. Eren arrendaments públics, normalment per a un any, i sotmesos a una rigorosa normativa. De fet, des de 1582, hi havia un càrrec anomenat mostassaf que s'encarregava d'inspeccionar pesos, mesures i vetllar per la qualitat dels productes que es venien en aquestes botigues. També a la Sagrera es varen instal·lar artesans com el teixidor de lli (a la casa dels telers, actual cal Carner), sabaters, rajolers, un sastre... El fet és que en aquella època encara no havia nascut cap indústria tal i com la coneixem avui en dia, però aquestes activitats van ser-ne el precedent.

Cal Carner o "casa dels telers" a principis del segle passat.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

La plaça, on es feia el mercat i s'hi ballava durant  les celebracions cíviques i religioses, era davant el temple parroquial, on des de principis del segle hi havia un bell retaule barroc obra dels Rubió de Moià que havia encarregat el govern del poble. Per cert, a la plaça de l'església també s'hi celebraven dues fires anuals: una  el 20 de gener i una altra el primer diumenge de cada maig.

Un dels panells del retaule barroc, que representa la crucifixió
de Sant Pere. Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

A part del temple parroquial, a la plaça hem d'esmentar una casa peculiar amb uns finestrals datats del 1600 que ha arribat fins els nostres dies: la casa Palet, que sembla que pertanyia al monestir de Sant Cugat.

Casa Palet. Foto: Jordi Vilalta

L'escassa població de Rubí, que voltava sempre al llarg d'aquest segle en torn als 200 habitants, va créixer a un ritme molt lent des del segle XVI, malgrat la immigració occitana, i estava sempre subjecta a calamitats com guerres i epidèmies. A tall d'exemple, la Guerra dels Segadors, de mitjans del Sis-cents, o la pesta bubònica, a més d'una gran mortalitat infantil estacional, colpí greument la demografia rubinenca, especialment entre 1651 i 1652. 

Parlant de la guerra dels Segadors, en la qual s'ha constatat que hi participaren rubinencs, aquesta va comportar allotjaments de tropes a Rubí, primer castellanes (1640 i 1651) i després franceses (1652), les quals atacaren i saquejaren els masos i masies, cosa que provocava que moltes persones fugissin del camp atemorits pels excessos de la soldadesca. La Pau dels Pirineus, el 1659 posà final a aquestes malvestats de les quals el poble fou la principal víctima.

Hem dit que el camp rubinenc estava curull de masies, algunes d'elles molt importants (can Ramoneda, can Fatjó, ca n'Oriol, can Serrafossà, can Balasc, can Pi de Vilaroc...), amb els masos (alous) que en depenien i que eren la seu dels components de l'oligarquia que dominava el govern del poble. És també en aquesta època quan moltes d'elles (no totes, però) canviaren de nom a causa de l'arribada de pubills de fora que es casaven amb la filla del propietari, o simplement per canvi d'amo. 

Façana de la masia de ca n'Oriol. Foto: Jordi Vilalta

Malgrat que grans extensions de boscos d'alzines, pins i roures cobrien el terme de Rubí, la fusta dels quals era exportada sovint a Barcelona per tal de nodrir les drassanes del port, hi havia camps al voltant de les cases pairals on es conreava espelta, mestall, faves, pèsols. vinya i oliveres. Tampoc hem d'oblidar les zones d'hort al costat de la riera i els torrents. 

Entre les masies de Rubí hem de fer esment especial del castell, propietat de la família Oms (que també posseïa can Serra) i que en alguna ocasió va intentar recuperar l'antiga jurisdicció civil i criminal i mixt imperi (és a dir, les prerrogatives feudals), però sense èxit. Les terres del castell en aquesta època van ser arrendades als Oriol i sabem que el 1611 el masover era un tal Llupià. Finalment el 1693 els Oms van vendre el castell i can Serra a la Causa Pia.

Façana est del castell. Foto: Jordi Vilalta

A moltes masies, en llocs especials, s'allotjaven els immigrants occitans com a jornalers. Eren homes de baix nivell cultural i propensos a la delinqüència, mal vists per la població local, que els anomenaven despectivament "gavatxos". I ja que parlem de població marginal, destaquem el fet que alguns bandolers con Joan Ribas, precisament occità, assolaven els camps i cases pairals de la població. Per lluitar contra la xacra del bandolerisme es va crear una Santa Unió (una mena de sometent), en la qual cal destacar la figura de Miquel Oriol, mort a ran d'una topada amb aquests malfactors.

Per acabar aquesta entrada esmentarem les principals vies de comunicació que existiren entre Rubí i les poblacions dels voltants. Un camí ral (una mena de petita autopista de l'època, encara que de terra batuda) unia Rubí amb Martorell (potser descendent de l'antiga via Augusta) sortint de la zona situada entre el castell i can Fatjó. Un altre camí partia de can Ramoneda i anava fins a Terrassa, i un altre, des de can Solà, es dirigia a Montserrat. I no podem deixar-nos l'antiquíssima ruta que, vorejant la riera, unia Rubí amb Molins de Rei, Martorell i d'aquí a Barcelona.

Bibliografia

- Bencomo, C.; Ibáñez, D., i López, F., 1986: "Rubí, del segle XVI al segle XVIII", Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 89-167.

- Xercxavins, J., 1986: "L'agricultura rubinenca: notes històriques", XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, vol. I, p. 17-37.

- Vila, J. M.,1993: "Estudi històrico-arqueológic del castell de Rubí", Butlletí, 36, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 143-191.

- Diversos autors, 1994: Rubí a l'abast, Ajuntament de Rubí.

- Bencomo, C., 1996: "Rubí a l'edat moderna: una síntesi general", Butlletí, 40, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 325-349.

- Comellas, J., 1996: "Una aproximació al retaule major de l'església parroquial de Sant Pere de Rubí (s. XVII)", Butlletí, 40, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 350-364.

- Garcia, L., 1996: "Sant Pere de Rubí: la seva evolució de parròquia rural a urbana", Butlletí, 40, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1996, p. 340- 349.


1 comentari:

  1. Mis 2 webs (sin publicidad) pueden interesarle: plantararboles.blogspot.com, un manual para reforestar, casi sobre la marcha, sembrando semillas de árboles autóctonos en zonas deforestadas, baldías, más o menos cercanas al lugar de su recolección. Y yofrenoelcambioclimatico.blogspot.com (MENOS es MEJOR). Salud, José Luis.

    ResponElimina