dimarts, 23 de novembre de 2021

El cementiri de Rubí als segles XIX i XX, entre parròquia i ajuntament

Fa uns mesos vam parlar en aquest blog de la necròpolis medieval que s'ubicava al redós de l'església parroquial de Sant Pere i acabàrem amb el trasllat que es va efectuar a mitjans del segle XIX al lloc ubicat a l'actual plaça de Sardana.

En aquesta entrada continuarem amb el relat de la història del cementiri fins als nostres dies. Ja abans que s'efectués aquest trasllat, el 23 d'abril de 1836 el governador civil de Barcelona havia exigit que s'adeqüés un nou terreny com a lloc de repòs dels difunts rubinencs. De fet, a moltes poblacions ja no es sepultava al costat de les esglésies parroquials, llevat dels llocs rurals. El 19 de maig de 1841 encara no s'havia implementat la mesura exigida pel govern provincial, però sí sabem el seu preu: 8.496 rals de velló (al canvi actual serien 12.710 €).

El cementiri anric amb la seva església vist des del pont de Can Claverí
Arxiu Municipal de Rubí

Ja vam dir que fou el 1847 quan la marquesa de Moja cedí aquest nou terreny a l'Ajuntament de Rubí, situat en aquells temps als afores de la població, com a lloc de repòs dels difunts de Rubí. Es va fer un contracte amb la marquesa, que ja tenia la intenció que aquell indret fos sempre destinat a un ús públic. El municipi va decidir, no obstant, que se'n fes càrrec la parròquia de Sant Pere, perquè no podia pagar els censos. Més tard, el 1853, es va decidir reparar el camí que duia al cementiri.

Detall del projecte urbanístic de 1875 on es por veure la ubicació
del cementiri enmarcada en un cercle. Arxiu Municipal de Rubí

El 1866 es va construir una petita església a aquest fossar que es va mantenir en peu fins a una data tant avançada com el 1969, quan el nou cementiri de can Rosés estava ja en plena activitat. Hem d'afegir que al templet s'hi col·locaria el 1901 una imatge de la Mare de Déu dels Dolors.

Capella de l'antic cementiri. Foto: autoria desconeguda.
Rubricata

El 1873 l'Ajuntament de Rubí havia tornat a fer-se càrrec de la gestió del fossar a fi de resoldre una sèrie de problemes i incidents i a més tenia la intenció d'adequar un passeig que uniria el carrer de la Marquesa (actual carrer del Dr. Robert), al centre de Rubí, amb el cementiri, tal com podeu veure a la fotografia de més a dalt.

No sabem exactament quan el fossar rubinenc passà novament a mans de la parròquia.

En un cercle, ubicació del cementiri el 1918. Detall
d'un mapa publicat a Saba Nova. No era lluny de la
popular font del Bullidor.

Quan el 1931 va arribar la II República, molts ajuntaments van tenir la intenció de secularitzar els cementiris i Rubí no en fou una excepció. Un decret del Govern Provisional, de 9 de juliol de 1931, després ratificat per les Corts el mes de desembre, va establir el sotmetiment dels cementiris civil als ajuntaments. Finalment el 6 de febrer de 1932 es va publicar  la llei promulgada el 30 de gener del mateix any amb la qual els fossars quedaven secularitzats. També es preveia que els ajuntaments que no tinguessin cementiri municipal havien de construir-ne un en un termini d'un any prorrogable amb causa justificada. Aviat, per tant, sorgiren les inevitables discrepàncies entre el municipi i el rector de Sant Pere, que en tenia la titularitat. L'Ajuntament de Rubí (també anomenat Consell Municipal en època republicana) ja feia temps que pretenia recobrar competències sobre la gestió del fossar, amb l'argument que durant un temps, al segle anterior, com hem vist, ja havia estat municipalitzat. Hem de dir que durant anys la parròquia fins i tot havia duplicat molts nínxols i els havia venut a diferents propietaris, de tal manera que quan es volia enterrar un difunt la família es trobava amb el fet que el nínxol ja estava ocupat (a l'Arxiu Municipal de Rubí, per exemple, es conserva la denúncia de Pere Sàbat al respecte, datada del 5 de gener de 1932).

Mur de l'antic cementiri a mitjans del segle passat. Foto: autoria desconeguda.
Publicada a Facebook per José Serrano

Com a data curiosa d'aquests anys direm que el 1934 davant el cementiri vell era ubicada una màquina de batre comprada a la Cambra Agrícola Oficial.

Finalment l'alcalde Pere Aguilera, amb la revisió de l'article tercer de les normes municipals de sanitat, va decidir que el cementiri havia de ser gestionat directament pel Consell Municipal va municipalitzar i secularitzar el cementiri i el 1935, després de l'adquisició d'un terreny de 5.000 metres quadrats, es va començar a fer un de nou, que seria el precedent de l'actual, en el qual Aguilera va aprovar la construcció de 12 nínxols.

Acabada la guerra, el 25 de març de 1939 es va promulgar una nova llei que obligava els ajuntaments a unificat els cementiris civils i catòlics i retornar-los a l'Església. 

Una altra vista dels murs del cementiri vell. Foto: autoria desconeguda.
Arxiu GCMR

El 26 de març de 1943 l'Ajuntament de Rubí, en canvi, va donar l'ordre de tornar a obrir un nou cementiri a la vila de gestió municipal al·legant que la marquesa de Moja havia cedit els terrenys al consistori el 1847 i no pas a la parròquia (es tornava a la mateixa situació polèmica dels temps de la República). No cal dir que hi hagué una forta oposició del rector; de fet l'alcalde Iglesias no gaudia molt de la confiança dels vells sectors conservadors de Rubí. A més, el 1944 es va demanar a mossèn Brugal que lliurés la documentació del fossar; el municipi també ordenaria la tala dels xipresos per tal de vendre'n la fusta i la retirada de la subvenció a la parròquia de Sant Pere. 

Luis Iglesias, alcalde de Rubí que protagonitzà la polèmica
 amb mossèn Brugal. Foto: autoria desconeguda. Fons Marroyo.

Així doncs, va ser aquest any quan el cementiri fou bastit a la seva ubicació actual, on el 10 de setembre es va efectuar el primer enterrament. En torn a la dècada dels 60 es va deixar de sepultar definitivament els difunts al vell fossar de la plaça de la Sardana després d'una sèrie d'anys en què es van anar traslladant les despulles al nou cementiri de Can Rosés. La petita esglesiola del vell fossar, com hem dit abans, encara es mantindria fins el 1969.

Com a detall curiós direm també que, durant el franquisme, a la Creu dels Caiguts la comitiva funerària feia una parada a fi de realitzar les darreres absoltes i acomiadar el dol abans de continuar cap al cementiri. 

La Creu dels Caiguts a mitjans del segle passat.
Foto: autoria desconeguda. Fons Marroyo.

El 1962 el cementiri va ser protagonista de la neteja i identificació dels cadàvers trobats a ran de la rierada, fotografiats per Josep Feliubadaló ajudat per Alfons Carreras. En total, 78 cossos hi serien sepultats.

Un familiar identificant un cadàver al cementiri de
Rubí durant la rierada. Foto: Ringler Bilderdienst AG. Arxiu
Muncipal de Terrassa

Després d'aquella catàstrofe, arribaren subvencions per arranjar i eixamplar el cementiri. A més, amb l'onada immigratòria dels 60 i 70 era una tasca que requeria urgència. De fet, constatem que, segons les memòries de l'alcalde Murillo, durant els 70, cada any s'havia de construir un nou bloc de nínxols. El 1974, per exemple, es van adequar 162 nínxols més, i el 1977 el fossar de Rubí estava al límit de la saturació. El 2012 va tenir lloc l'última ampliació.

Actual temple situat al cementiri. Foto: Jordi Vilalta

Actualment el cementiri municipal de Rubí ocupa una àrea de 17.500 metres quadrats i allotja unes 7.000 sepultures.

Una vista de l'actual cementiri. Foto: Tot Rubí.

Bibliografia

- Arxiu Municipal de Rubí, 2012: "Els fotògrafs de la rierada", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, 58, Rubí, setembre de 2012, p. 82-92.

- Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, núm. 42, Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Járaba, I., i Turiel, C., 2000: "La República i la guerra civil (1930-1939)", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí,  núm. 44, Rubí, desembre de 2000, p. 32-45.

- Murillo, M., 1995: 40 años de Rubí, Impremta Torrella, Rubí.

- Puigventós, E., 2012: "Les víctimes de la rierada", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, núm. 58, Rubí, setembre de 2012, p, 23-46.

- Puigventós, E., 2017: "Els primers alcaldes franquistes: Casanovas, Armengol i Iglesias (1939-1949)", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, núm. 68, Rubí, juny de 2017, p. 2-15.

- Prat, J., 2000: "1962-1979: de la rierada a la democràcia", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí,  núm. 44, Rubí, desembre de 2000, p. 74-84.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull Gràfic 1972-1965, ed. Efadós, El Papiol.

Webgrafia

https://www.rubi.cat/ca/temes/serveis-funeraris/cementiri?set_language=ca

https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1932/037/A00946-00946.pdf


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada