Art religiós del segle XVII a Rubí

En aquesta entrada exposarem els principals testimonis de l'art religiós de Rubí pel que fa al segle XVII, una època en què el barroc fou el corrent predominant a Europa occidental. Quasi tots aquests testimonis es troben dins dels fons del Museu de Rubí, com a producte de les diverses donacions i dipòsits que ha anat fent la parròquia de Sant Pere durant el segle XX. Alguns altres, que després veurem, es troben en algunes masies.

L'artista autor de les principals peces artístiques que s'han conservat a Rubí és Jaume Rubió, de Moià, fill del també escultor Francesc Rubió, actius a principis del segle XVII. Ells són els autors de la principal obra d'art d'aquest segle que es troba a la nostra localitat: el retaule de Sant Pere de Rubí, per la qual cosa remetem a l'entrada corresponent del nostre blog per a més informació que aquí no repetirem. A més d'aquest retaule, al Museu hi figura també una bella escultura policromada que representa Sant Llop, obra dels dos Rubió, i sabem també, segons l'historiador Miquel Rufé, que el 1616 es va concertar un pacte entre els administradors de la confraria de Sant Sebastià i Jaume Rubió per tal de realitzar un retaule dedicat a aquest sant, que fou acabat i pagat el 1617.

Imatge de Sant Llop. Foto FMBR

A part dels treballs artístics a l'església de Sant Pere, es conserven dues talles més dels Rubió a dues masies del nostre terme i és que moltes cases pairals en aquells segles posseïen imatges de la Verge, encara que moltes eren d'artistes desconeguts. A la de Can Xercavins trobem una Mare de Déu del Roser amb el Nen Jesús feta de fusta policromada que fou regalada als amos de la masia com a agraïment per haver acollit Francesc i Jaume Rubió mentre eren a Rubí fent les tasques esmentades anteriorment a l'església de Sant Pere. A la guerra civil, segons ens explica Rufé, la van dipositar en un amagatall situat a la mateixa masia i és per això que ens ha arribat fins els nostres dies.

Mare de Déu del Roser de Can Xercavins

Una altra Mare de Déu del segle XVII és la talla de fusta policromada que representa la Verge del Roser, també de Jaume Rubió, i que es conserva a la masia de Can Mir. Però no es trobava des del principi en aquesta casa pairal: quan es va ampliar l'església parroquial de Sant Pere, el 1884, la família Brustenga-Mir, propietària de la masia, va aportar-hi materials de construcció ja que posseïen un forn d'obra molt prop de la masia, de tal manera que el rector els va regalar la imatge. El 1936 els Brustenga-Mir es van desprendre de la figura, que fou llençada, junt amb altres obres d'art religioses, a una pila situada al carrer de Terrassa mentre l'església de Sant Pere era saquejada. Poc després, algunes d'aquestes peces foren traslladades a la incautada masia de Ca n'Oriol (com també el fons del Museu de Rubí), entre elles la Mare de Déu del Roser de Can Mir. Un cop passada la guerra civil, la talla va ser col·locada a l'altar del Roser de l'església de manera temporal, ja que després de realitzar la nova capella, va ser restituïda a la família propietària de la masia.

Verge del Roser de la masia de Can Mir

Per últim, direm que Jaume Rubió, a més de fer treballs a Rubí, també deixà obres d'art a diverses poblacions catalanes: Terrassa, Manresa, Centelles (retaule de Santa Coloma), el Papiol, Cervera (retaule major, fet entre 1598 i 1604), Berga (el retaule major, de 1604), Ripoll (Sant Pere), Esparreguera, Castellbisbal...

Rubí entre visigots, musulmans i francs (segles V a IX)

Hem tractat en algunes entrades sobre diversos temes relacionats amb el món feudal i el castell termenat de Rubí. Aquesta vegada mirarem d'exposar algunes dades (malauradament en tenim poques, però) sobre el període de temps que va des de la caiguda de l'imperi romà d'Occident, a la segona meitat del segle V, fins a l'aparició del primer castell de Rubí, amb tota probabilitat al segle IX.

Els visigots, un poble d'origen germànic, aprofitant la conjuntura de desintegració política de l'imperi d'Occident, s'establí a partir del 472 en un territori que abraçava gran part de la península ibèrica i el sud de l'actual França. Poc després, a partir del 507 el seu domini es va limitar al territori hispànic i al que ara seria el Llenguadoc i el Rosselló (Septimània), en ser expulsats de la Gàl·lia pels francs.

Regne dels visigots, un cop establerts a la península hispànica

Havíem dit, en parlar de les vil·les romanes de Rubí, que moltes desaparegueren al segle V i que a finals d'aquest segle sembla constatar-se la vinguda de noves gents, possiblement relacionades amb les incursions visigodes. Però alguns establiments rurals, com els situats a Ximelis, el Molí de la Bastida, la Llana, can Serrafossà sud o, especialment la important vil·la romana de ca n'Oriol, es varen mantenir fins a principis del segle VI, tal i com constata l'arqueologia.

Per altra banda, a mitjans del segle V, segons tots els indicis, el gran assentament que s'ubicava a l'actual església de Sant Pere va donar par a un conjunt dedicat al culte cristià, que fou rodejat per una necròpolis, vigent al menys fins al segle X. Hi ha vestigis arqueològics que semblen demostrar-ho, com fragments de columnetes de marbre, una reaprofitada al finestral de la façana romànica de ponent.

Columneta de marbre reaprofitada al finestral
de ponent de Sant Pere de Rubí

Quant a demarcacions episcopals, sembla que Rubí orbitava dins el bisbat de Barcelona, mentre altres autors afirmen que formava part del d'Egara (Terrassa). Per F. Margenat, el límit entre els dos bisbats es trobava precisament a la Bastida, anomenada segons la documentació més antiga Palatio fracto ("palau ensorrat").

En tot cas és una època de gran foscor quant a troballes de cultura material. Per posar un exemple, no trobem entre les col·leccions del Museu de Rubí cap moneda dels segles V i VI, si bé historiadors com J. Serra i S. Cardús esmenten l'existència de monedes dels emperadors Valentinià III, Àvit, Majorià i Antemi (tots del segle V), que possiblement es perderen a causa de la guerra civil.

A finals del període visigòtic, el 710, es va produir un enfrontament entre el rei Àkhila II, que es va fer fort a la part nororiental del regne, on es trobava Catalunya, el Rosselló i el Llenguadoc, i el rei Roderic, que s'havia apoderat violentament de la corona.

És molt possible que els musulmans s'aprofitessin d'aquestes lluites internes per poder penetrar al territori peninsular el 711. D'aquesta manera va començar la conquesta de les nostres terres per part dels exèrcits islàmics, que fou molt ràpida.

Tropes musulmanes medievals.

Hi ha molt pocs testimonis de la presència sarraïna a les nostres terres. Josep Serra va identificar alguns topònims, com "Puig d'Almatà", que seria un turonet que es troba anant a Can Balasc, i la riera del Cafiat, que es correspondria amb la part del torrent de Can Ramoneda que passava per darrera el castell per ajuntar-se amb el de Can Xercavins.

Els francs, el poble que dominava el centre i nord de l'actual França, aturaren les tropes islàmiques a Poitiers, el 732, i anys després començaren a expandir-se cap al sud tot i creuant els Pirineus. D'aquesta manera, en època del nou emperador Carlemany, fundador de la dinastia carolíngia i que s'havia proclamat hereu dels antics cèsars romans, ocuparen la zona del Vallès el 801, amb la presa de Barcelona. Aquest territori conquerit al nord de Catalunya s'anomenaria "Marca Hispànica", una terra de frontera envers el món islàmic, i seria dividit en comtats, regits per comtes autòctons, però al servei del rei carolingi. També els monestirs tindrien la seva part en aquest nou repartiment de poder. Els conqueridors francs iniciaren la tasca de construcció de torres defensives que evolucionarien posteriorment a castells termenats. Una d'aquestes fortaleses seria l'origen del castell antic de Rubí, situat una mica més a l'oest de l'ermita de Sant Genís i que molt possiblement en aquesta època, el segle IX, seria una simple torre de fusta i tàpia que controlava un territori administrat per un veguer al servei del comte de Barcelona.

Reconstrucció experimental d'una torre carolíngia a Roda de Ter

A partir d'ara, remetem a la nostra entrada Rubí a l'any 1000, continuació d'aquest escrit, per copsar l'evolució del castell primitiu de Rubí i mostrar una petita panoràmica històrica del que va ser el segle X al nostre territori.

Cent anys del Celler Cooperatiu de Rubí

El 15 de març de 1920 es va produir un fet a Rubí del qual aquest any commemorem el centenari: els 119 socis de la junta local de la Unió de Vinyaters de Catalunya, presidida per Josep Aguilera, van presentar a la "Oficina Liquidadora de Derechos de Impuestos Reales" (Terrassa) la primera acta de constitució del Celler Cooperatiu com a secció autònoma de la Cambra Agrícola Oficial de Rubí, que havia tingut lloc uns mesos abans, concretament el 13 de desembre de 1919, quan es formà aquesta primera junta.

La Unió de Vinyaters de Catalunya va ser l'origen de tot plegat. Fou creada el 1915 i justament el primer president fou Sebastià Ferrer, de la masia de Can Rosés. Entre altres accions,  com especialment les relatives a la defensa del preu del vi de casa nostra i la lluita contra el frau, va impulsar la creació de cellers cooperatius per la geografia catalana. El fet és que tant entre parcers i propietaris de vinyes varen prendre enorme força aquells anys les idees cooperativistes a fi d'afrontar junts (amos i cultivadors de la terra) la producció i la comercialització del vi (que feia anys que havia superat el tràngol de la pesta de la fil·loxera). A Rubí, com ja hem dit, la junta local d'aquesta Unió, que estava activa des de desembre de 1919 i aplegava homes vinculats al conreu local del cep com Pere Pi o Magí Serra, a més d'Aguilera, es va posar mans a l'obra aquell mateix any. Van reunir 119 socis i una suma de 14.000 pts de l'època (tot s'ha de dir: també reberen alguna ajuda financera del Banc de Terrassa) i encarregaren la construcció del celler al gran arquitecte Cèsar Martinell, l'autor de les anomenades "catedrals del vi". Aquestes cellers que trobem escampats per nombroses poblacions de la Catalunya vinícola, tenien, com el de Rubí, una nau central formada per pilars de totxana massissa que acabaven en arcs de mig punt. En molts llocs, a més, presentaven una esplèndida decoració de caire modernista.

Projecte del Celler Cooperatiu, de Cèsar Martorell

Les obres del celler, a uns terrenys pertanyents a la masia de Can Cabanyes, propietat de Frederic Llobateras, que ara ocupen l'illa formada pels carrers actuals del Pintor Murillo, del Pintor Coello, del General Prim i de Federico García Lorca, duraren entre el 1919 i el 1921.

Construcció del Celler Cooperatiu

A Rubí no es va fer cap acte inaugural un cop acabat el celler, però de seguida ve tenir una activitat importantíssima.  El 1920 va produir 1.202, 77 hectolitres de vi i és que fins a la seva decadència, a partir dels anys 70 del passat segle, sempre oscil·lava entre els 1.000 i els 2.000 hl anuals. En dos anys, concretament el 1960 (2.482,11 hl) i el 1961 (2.038, 68 hl) sobrepassà la línia dels 2.000. A partir de 1971 la producció va anar minvant fins que el 1987, un any abans de la seva dissolució, només resultaren 115,38 hl del raïm dipositat.

El Celler a la primera meitat del segle passat

Les varietats de raïm que es collien a les vinyes de Rubí eren el sumoll, el cua-sec, el rosat, el xarel·lo i el picapoll.

Els carros entraven per la porta de l'actual carrer del Pintor Coello i abocaven el producte dels ceps a la vagoneta. Dins el celler es trepitjava el raïm i es deixava fermentar als cups (hi havia al seu moment unes 61 tines).

Interior de la nau principal als primers temps

El 1929 el celler fou present a la mostra de vins de l'Exposició Internacional de Barcelona i va obtenir una medalla de plata. Rubí era un dels centres vinícoles més importants del país, des del segle XIX.

El 1932 el celler es va desvincular definitivament de la conservadora Cambra Agrícola Oficial i es construí un edifici d'oficines. Als anys de la República es disparà la seva activitat i a les portes de la guerra civil arribà a aplegar una gran quantitat de socis (550 el 1936).  Ja entrada la guerra, es va crear el 1938 el Sindicat Agrícola de Rubí, format per la Unió de Rabassaires, la Cooperativa Primer de Maig i el Celler Cooperatiu de Rubí Societat Cooperativa Limitada. Podeu consultar al magnífic llibre de Núria Julià La vinya a Rubí. Un passeig per la història totes les dades referents a socis i producció de vi al llarg dels 67 anys de vida del celler.

Placa que es pot trobar a una de les tines

Si bé el màxim de producció vinícola va ser assolit entre 1959 i 1961, a partir d'aquest any el nombre de socis va anar baixant. Si el 1959 eren 414, després d'un lent creixement acabada la guerra (però sense arribar a les xifres dels anys 30), el 1987 va acabar la història vinatera del celler amb només... 49 socis!

Finestral de la nau principal

El novembre de 1988 el vell edifici fou comprat per l'Ajuntament de Rubí en virtut d'un conveni establert amb la junta que des de 1985 presidia Miquel Grau, i el 2007 varen començar les obres de rehabilitació, dirigides per l'arquitecte Joan Albert Adell, que durarien fins el 2013 (a Rubí les obres sempre duren una eternitat). Fou els dies 26 i 27 d'octubre d'aquest any quan es va inaugurar el celler com a nou equipament cultural per a la ciutat. S'hi varen adequar tres espais: la Sala de Tines, per actes de format gran i mitjà; la sala Cèsar Martinell (al soterrani), per fer exposicions, i l'Espai Tremuja (el lloc on es recollia el raïm), per a actes de petit format.

El celler, un cop rehabilitat. Foto de 2014.

Parlem ara de l'estructura del celler. Es tracta de quatre àmbits connectats entre sí:

- una nau principal en de planta en forma de L, que abans de la rehabilitació presentava un sostre d'uralita, amb 20 tines que encara es conserven, a banda i banda d'un passadís central; al seu soterrani, ara habilitat, com hem dit, com a sala d'exposicions, s'hi trobaven 10 tines més, aquestes de fusta; els constructors de les tines foren ell taller J. Calero, de Reus, i José Montemar, de Barcelona; es troba coberta actualment amb vistoses teules de colors.

Teulada actual de la nau principal

- una nau petita a la banda oest, que servia per vendre el vi en garrafes (fa uns anys s'hi feien espectacles de teatre de petit format) i que fou construïda als anys 50;

- un àmbit a la part nord de la nau principal que acollia dependències per recollir i tractar el raïm (actualment és l'Espai Tremuja);

Part nord de l'edifici del celler, on es troba l'Espai Temuja

- a la cantonada nord-oest de l'anterior àmbit, el 1932 es varen adequar les oficines que hem esmentat més amunt, que després es transformarien en habitatges.

També s'han conservat alguns elements antics vinculats a l'elaboració del vi, com una balança per pesar el raïm, vagonetes i una premsa de mitjans del segle passat.

Finalment, direm que, a part d'exposicions i altres actes culturals, una de les activitats més singulars que s'hi fan, a fi d'homenatjat el passat vinícola de l'edifici i també del Rubí d'abans són els premis Vinari, on es fan tasts de vins catalans i es donen premis als millors. Aquest any, el del centenari, també es realitza cada tercer diumenge de mes una visita guiada, a càrrec de RubíGuiem. Per l'abril està prevista una exposició sobre la història del celler i una xerrada.

Val la pena conèixer aquesta joia arquitectònica de Rubí, testimoni del nostre passat vinícola.

Antigues fàbriques convertides en equipaments culturals de Rubí

Al Celler Cooperatiu podeu visitat l'exposició "Espais recobrats. Els nous usos del patrimoni industrial català", organitzada pel Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya i la Fundació Antigues Caixes Catalanes. A partir de la dècada dels 80, i a ran del creixent procés de terciarització de l'economia nostrada, així com per les normatives que exigien el trasllat i la implantació de les noves empreses en polígons industrials allunyats dels centres de les poblacions, moltes administracions, entre elles el nostre Ajuntament, adquiriren els vells edificis fabrils per tal d'adequar-los a nous usos de tipus bàsicament cultural.

En aquesta entrada mostrarem quatre casos rubinencs d'aquestes rehabilitacions, que també són exposades en un sector de la mostra.

En primer lloc, i per ordre cronològic d'obertura del nou equipament que utilitza l'antiga arquitectura fabril, esmentarem el Complex Cultural Escardívol, ubicat a les naus Pich Aguilera. El 1985 l'Ajuntament comprà totes les instal·lacions i el 1987 es va inaugurar com a seu de moltes entitats, moltes d'ells municipals: la Biblioteca Mestre Martí Tauler (ara reubicada des del 2010 a la fàbrica Josa, de la qual parlarem més avall), l'Escola d'Art i Disseny, el Centre de Recursos Pedagògics (també actualment en un altre lloc), l'Escola Municipal de Música, Ràdio Rubí, l'IES El Bullidor (substituït actualment per l'escola bressol Sol Solet i l'Escola d'Adults) i els espais d'assaig de l'Esbart Dansaire de Rubí. Va ser un de les fites culturals més importants de l'era Llugany.

Detall del Complex Cultural Escardívol

Hem d'esperar bastants anys, concretament el 2010, per veure l'obertura de dos nous equipaments més: Espona. Centre de Dansa Tradicional i la nova Biblioteca Mestre Martí Tauler. El 2005 l'antiga fàbrica de Cal Gaspà, després Espona, que era d'INCASOL, fou adquirida per l'Ajuntament, que la va habilitar en un principi com a sala d'exposicions municipal, fins que el 2010 s'hi va crear el Centre de Dansa Tradicional Catalana, un espai on "es promou la creació, la recerca, la formació i la difusió de la dansa tradicional catalana" i s'hi fan activitats educatives, cursos, conferències, etc. També allotja un centre de documentació sobre aquesta matèria.

L'Espona. Foto Jordi Vilalta

El mateix any 2010 Rubí comptava amb la segona biblioteca més gran de Catalunya en aquells temps, un cop rehabilitat una nau de l'antiga fàbrica de Bonaventura Josa Camarasa (BJC) o Electrotécnica Josa SA. Aquestes instal·lacions es traslladaren el 2002 al Polígon Industrial La Llana. I és que la BJC, de la qual encara podem veure les seves sigles al nou edifici de la biblioteca, encara perdura com a empresa, integrada a la multinacional Siemens i amb seus socials a Madrid i a la Llana. El 2010 el president de la Generalitat José Montilla, l'alcaldessa de Rubí Carme García i el president de la Diputació de Barcelona Antoni Fogué, després d'unes obres que duraren dos anys, entre 2008 i 2009, inauguraren la nova Biblioteca Mestre Martí Tauler a les estructures del sector 8 de la Josa, la fàbrica més important de Rubí durant els 60 i 70. Els arquitectes de l'adaptació al nou ús van ser Màrius Quintana i Pau Sierra.

L'edifici de la Biblioteca Mestre Martí Tauler el 2010. Foto Jordi Vilalta

Finalment, malgrat que l'adquisició per part de l'Ajuntament de Rubí fou el 1988, quan va plegar la junta que gestionava el vell celler cooperatiu (que precisament aquest 2020 compleix cent anys), no seria fins el 2011 que seria obert a la població com a equipament cultural. La causa va ser que fou objecte d'una sèrie d'intervencions arquitectòniques per part d'una escola taller que duraren molts anys, així com el l'aparició de diversos problemes tècnics. La rehabilitació fou obra de l'arquitecte Joan Albert Adell i va donar com a resultat poder usar de tres espais: la Sala de Tines (que es conservaren com a element patrimonial característic), per actes de format més o menys gran; la sala d'exposicions del soterrani, batejada com a Sala Cèsar Martinell en honor a l'arquitecte de l'edifici original (i on precisament s'ubica l'exposició de la qual parlem) i l'Espai Tremuja, per a esdeveniments de petit format.

El Celler Cooperatiu el 2014. Foto Jordi Vilalta

Les primeres botigues i serveis municipals de Rubí (segle XV)

A finals del segle XIV la població de Rubí va aconseguir d'alliberar-se dels mals usos feudals i es va formar la Universitat (el que ara anomenaríem municipi), regida per un consell de prohoms o caps de les masies, el Consell General.

L'actual plaça del Dr. Guardiet al segle XVI. Dibuix del Museu de Rubí

A banda i banda de l'església de Sant Pere, lloc de reunió d'aquest primigeni "ajuntament",  així com al lloc que ara ocupa la plaça del Dr. Guardiet, varen anar formant-se unes rengleres de petites cases, de les quals actualment ja no en queda cap rastre, que constituïren el que podríem dir les primeres botigues de Rubí, la major part subjectes a arrendament pel Consell General. Aquesta zona era la Sagrera, situada al voltant de l'església, i, per tant, el consell, a la seva vegada, havia de pagar uns censos i un manteniment a la parròquia, a part de comprometre's a traslladar el cementiri a un terreny de la seva propietat. Durant el segle XV també es van començar a edificar més cases prop del temple parroquial; algunes d'elles es trobaven en terrenys que eren propietat del castell (les situades a la banda nord de l'església, fins a l'actual carrer de Cadmo, que conformarien un barri d'artesans). A partir del segle XVII, segons indiquen diverses intervencions arqueològiques fetes a la zona, s'ocuparia la zona al voltat de l'actual carrer de Xercavins,  a terres de Can Xercavins, a la part sud (d'aquí ve el nom del carrer). També es començava a poblar la part est d'aquest nucli del voltant de l'església, concretament els terrenys del mas Serra del Padró (que després rebria el nom de Can Bertran, avui desaparegut). Aquests assentaments foren l'origen de l'actual centre de Rubí.

Pel que fa a les primeres botigues, analitzarem de manera somera quines van ser, al llarg dels segles XIV i XV, aquests diferents serveis bàsics per a la petita comunitat de pagesos que seria l'origen de Rubí, molts dels quals encara vivien als masos dispersos pel terme. Abans hem de dir que aquests petits establiments constaven d'una habitació a la planta baixa per destinar-la a local comercial, d'unes golfes, d'un pati cobert amb funcions de magatzem i d'unes estances per a habitatge de les persones que hi vivien.

El Consell, en contraposició moltes vegades amb els interessos dels senyors del castell, va crear una carnisseria, una ferreria "municipal" i, possiblement ja en aquells temps, una serradora i una rajoleria. En parlem tot seguit.

El 1400 el municipi va intentar instal·lar una ferreria, tant necessària per reparar i fabricar eines per treballar el camp. Des de feia molt temps aquest servei era monopoli del senyor del castell i l'any següent el rei Martí l'Humà, pressionat per aquell, va prohibir la decisió de crear una nova farga. Sembla, no obstant, que el 1430 ja era propietat del Consell i era situada al costat de la riera i de l'actual casa rectoral (la riera passava molt més a la vora de l'actual plaça del Dr. Guardiet en aquells temps). El 1460 també està documentada una farga, que podria ser aquesta. Entre altres coses, fabricava carruatges i se sap que el 1497 el ferrer es deia Alonso Ramos.

La ferreria comunal de Rubí a principis del s. XIX segons interpretació de P. Bel.

La carnisseria es troba datada del 1441, regentada per Antoni Clapés (de Can Ramoneda, molt probablement). El Consell General el 1448 va aconseguir del Batlle General de Catalunya un privilegi per establir una carnisseria i van voler reclamar l'establiment per al municipi, de tal manera que es va fer un acord amb en Clapés, que va renunciar a la concessió. En aquesta botiga, on el municipi fixava el valor dels productes venuts, s'hi podia trobar carn de moltó, cansalada, peix salat, embotits...

Cal ressenyar també el molí fariner del castell, des de 1497, amb el moliner Vila i també a partir d'aquesta data tenim constància de la rajoleria instal·lada a l'actual lloc de cal Corrons, al costat de la riera. En aquest any el concessionari era Joan Oriol, de la masia de Ca n'Oriol, que també era veguer del senyor del castell.

Els teixidors eren situats a la cantonada entre l'actual plaça i el carrer de la Riera. Feien servir l'aigua canalitzada del Clausell, que procedia de la zona on després s'ubicaria la font del Bullidor.

Durant el segle XV, a més d'aquestes botigues, també es va construir la rectoria. El rector feia les funcions d'escrivà o secretari del batlle reial del municipi i del Consell General.

Als segles següents apareixerien més serveis, tots arrendats pel municipi: la botiga del blat, la "tenda", la fleca, la taverna, l'hostal, un lloc de venda d'aiguardent, i allò que fou el més important: la plaça, que amb el temps esdevindria el mercat municipal.

Les obres d'art de Rafael Solanic a l'església de Sant Pere de Rubí

Després dels tres anys de guerra civil, el temple parroquial de Sant Pere de Rubí va ser obert al culte novament. D'això fa ara quaranta anys. Les obres de restauració començarien el març de 1939 essent rector Mossèn Pere Brugal.

370 famílies catòliques de Rubí (i algunes residents fora), especialment fabricants i industrials, varen aportar mitjans financers per sufragar les obres i l'elaboració de nous altars i elements artístics de caire religiós.

Reinauguració de l'església després de la guerra civil

Entre els artistes que contribuïren més en aquest aspecte cal destacar la figura de Rafael Solanic, nascut a Barcelona el 1895 i mort el 1990.  A part de la seva tasca a l'església parroquial de Sant Pere de Rubí, va realitzar moltes obres a temples de Lleida i de l'Hospitalet, a més del monestir de Montserrat. A més d'art religiós, hem de destacar treballs seus a Barcelona com la font de Domènec Sanllehí (1928) o la font dedicada a Carmen Amaya, entre altres. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Rafael Solanic

Abans de detenir-nos a enumerar les obres de Solanic que encara podem contemplar a Sant Pere de Rubí, hem d'esmentar les aportacions d'altres artistes que varen contribuir a refer el temple al llarg de la postguerra: el pintor Francesc Fornells, Santiago Pedrós (mosaics), Josep Salsas (als seus tallers treballaren els rubinencs Jesús Sabatés i Eulàlia Colomer pel que fa al metall repujat), els escultors Jordi Baró i Miquel Gomita, els fusters Joaquim Gili i Lluís Miranda i el serraller Joan Torra.

Si comencem la nostra visita entrant per la porta romànica de ponent, a la part dreta de la nau trobem en primer lloc la capella de la Mare de Déu del Roser, on Solanic va esculpir la imatge policromada de la Verge i als seus costats, les de Sant Francesc i  Santa Llúcia. Els 15 misteris del Rosari en terracota que rodegen el conjunt també són del barceloní.

La capella següent, de la Mare de Déu del Carme, inaugurada el 1941, conté les escultures de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Ramon Nonat, a més d'un relleu de ceràmica que representa l'alliberament de les ànimes del Purgatori, tot obra de Solanic.

Si avancem una miqueta més, la capella de la Immaculada ens presenta la imatge de la Verge, també realitzada per l'escultor protagonista d'aquesta entrada.

Ja a punt d'entrar al presbiteri, a la part dreta del creuer i recolzada a la paret que dóna a la sagristia, es troba l'altar de la Verge de Fàtima, inaugurat el 1953. L'escultura també és de Rafael Solanic.

Capella de la Mare de Déu de Fàtima.

Arribats ja a l'altar major, es troba l'obra més important que Solanic va deixar al temple parroquial. L'altar va ser totalment destruït durant la guerra i ara calia refer-lo de nou. L'escultor va deixar una bella petjada del seu talent en fer la imatge de Sant Pere d'alabastre, la qual porta a la mà esquerra un llibre i les claus del Regne. Va ser beneïda l'any 1942 i es troba inclosa dins el gran retaule de marbre, de quatre metres d'alçada i compost de relleus d'alabastre que representen símbols de l'Església i de la vida de Sant Pere. Tot el projecte de l'altar fou obra de Solanic, malgrat que la fusteria Miranda, de Rubí, s'encarregaria del baldaquí. A cada banda de l'altar major es troben les imatges de fusta policromada del Sagrat Cor i de Sant Josep (de 1942 també), amb uns altarets de marbre de Burriol que foren desmuntats el 1965 en aplicar-se les normes del Concili Vaticà II.

Altar Major de Sant Pere

Estàtua de Sant Pere

Abans d'avançar per la part nord de la nau (la que es situa a la banda esquerra si entrem a l'església per la porta de ponent), ens hem de detenir en la sepultura del beat Dr. Josep Guardiet, dedicada el 1945. Solanic fou l'autor del projecte i de la imatge de l'Àngel de la Guarda amb un nen i una nena.

Al seu costat es troba la primera de les capelles de la part esquerra de la nau de l'església, la consagrada a la Mare de Déu de Montserrat, en base a un projecte del nostre escultor. La imatge de la "Moreneta", situada sobre un setial de marbre negre i sota un baldaquí de fusta elaborat per la fusteria Miranda, sostingut per quatre columnetes, és obra seva.

I finalment, per acabar d'enumerar les obres de Solanic a la nostra església de Sant Pere, esmentarem el disseny de les catorze llànties de ferro forjat que pengen del sostre de la nau central, que varen ser elaborades per Joan Torra.

Nau central amb les llànties dissenyades per Solanic

Com vegeu, si ens fixem bé, el temple parroquial no només és important per la seva història i la seva arquitectura que remunta al temps del romànic, sinó també per les aportacions artístiques que rebé després de la guerra, producte de les ajudes que moltes famílies aportaren en aquell temps.

Una deessa ibèrica a Rubí: el "cremador de perfums" de Can Fatjó.

Ja abans de les excavacions que es van fer a la zona de Can Fatjó el 1918, en Joan Roura va localitzar en un tossal situat entre l'actual camí de Ximelis i el de Can Xercavins una figura de terracota d'uns 16 cm d'alçada que representava un cap femení coronat amb una mena de kálathos o recipient i una corona de fruits i espigues amb dues aus o cignes enfrontades entre les quals hi ha tres objectes esfèrics. El cap presenta també unes arracades. No s’ha conservat originalment la part inferior de la figura, però molt probablement hi hauria el tancament amb fermall circular de l’himation (paraula grega que designa una mena de mantell) tal com apareix a les altres terracotes del mateix estil que s'han trobat per tota l'àrea ibera.

Ara la figureta es troba al Museu d'Arqueologia
de Catalunya. A Rubí en tenim una rèplica.

És molt probable que aquesta terracota estigui datada en el segle III aC. 

A la zona ibèrica, entre Ensérune (Llenguadoc) i Cadis, també han aparegut aquesta mena de figures, amb una concentració major al sud-est peninsular i a la costa catalana. Fora d'aquesta àrea trobem abundosos "pebeters" o "cremadors de perfums", com els solen anomenar els arqueòlegs, a Cartago, Sardenya, Eivissa i Sicília, llocs on moltes vegades els arqueòlegs han col·locat el seu origen i que acolliren centres productors d'aquestes terracotes.

Actualment la tesi més acceptada és que seria a Eivissa, una ciutat d'origen fenici, on moltes de les terracotes com les que es va trobar a Rubí serien fabricades i després distribuïdes per la nostra costa, de la mateixa manera que altres produccions procedents d'aquella illa. També, dins del mateix món ibèric, hi hagueren centres que en fabricarien.

Quina funció tindrien? Tant podien ser estatuetes de culte domèstic dels pares de família (situades en algun lloc semblant a una capella), com ofrenes funeràries per a sepulcres de determinades persones o bé terracotes votives que es dipositarien a santuaris. 

Vista frontal i lateral del "cremador de perfums". Dibuix de Pere Bel.

Molts d'aquests "pebeters" tenen forats a la part superior on es col·locarien espigues, les ofrenes de les primícies de les collites de cereals, però el trobat a Rubí no els presenta. Possiblement en el nostre cas simplement aquestes primícies serien cremades a la part superior del cap de la figura.

Pel que fa a l’assimilació de la divinitat representada al "pebeter", hi ha diversitat d’opinions, però tots coincideixen en què podria haver estat una deessa mare de tipus agrícola i vinculat a la mort i a la resurrecció, una assimilació indígena de la deessa fenopúnica Tanit o la grega Demèter. Desconeixem, com tantes altres coses del món iber, el nom d'aquesta divinitat femenina a la qual rendien culte els nostres avantpassats. Podria ser que els ibers creguessin en la resurrecció després de la mort, simbolitzada per la successió de cada any dels cicles agrícoles, especialment els relacionats amb el cultiu dels cereals, que eren oferts com a primícia a aquesta deessa? Per altra banda, hem dit que a la part superior del cap hi ha representats uns coloms, unes aus amb un fort simbolisme al món antic. De fet, el colom és una metàfora de l’ànima que s’allibera de la seva embolcalla carnal pel foc purificador i s’eleva a l’aire igual que aquesta au.

Com assenyala Joaquín Ruiz de Arbulo (1994), podríem dir que la deessa representada era “una divinidad ctonia, protectora de las cosechas y de la fecundidad, señora de la muerte y de la resurrección a la que podemos llamar por igual Deméter, Core, Cibeles, Tanit, Isis o un nombre ibérico todavía por determinar”. 

I és que, com hem dit, els ibers assimilaren divinitats estrangeres que donarien veu als sentiments religiosos indígenes més ancestrals.