Fàbriques de Rubí arrasades pel foc

El passat dissabte dia 6 de febrer la notícia del dia a Rubí fou l'incendi de la fàbrica de les "Cremalleres", que des dels anys 20 havia fabricat aquests necessaris complements de vestuari i les havia exportat per tota Europa. No obstant, el foc va afectar seriosament la planta industrial i no sabem encara quines conseqüències pot tenir a partir d'ara.

En aquesta entrada donarem un cop d'ull a diversos incendis que han sofert algunes empreses situades a la nostra població entre la segona meitat del segle passat i els inicis del present. Només esmentarem les que van tenir més repercussió, tant mediàtica, com en el teixit econòmic de Rubí. Així mateix, no tractarem dels petits incidents sinó dels sinistres més importants, els que més han transcendit als mitjans i han arribat a comprometre el futur de l'empresa, encara que en algunes ocasions aquestes han pogut recuperar-se.

Incendi a la panificadora de Vallespa, 2016. Font: cugat.cat.

Hem de destacar que en aquests casos que presentarem mai no s'ha hagut de lamentar la mort de persones, ni tan sols ferits. També cal recalcar que algunes empreses sinistrades passaven abans per mals moments econòmics, cosa que ha fet sospitar de la intencionalitat dels incendis, encara que altres es trobaven en el seu auge productiu o fins i tot s'havien inaugurat feia poc. 

Incendi de l'AEG, 3 d'octubre de 1971

L'AEG Telefunken, anomenada popularment "els Timbres", era filial de la gran multinacional alemanya dedicada a la fabricació de material elèctric, que comptava amb una important seu a Terrassa ("l'Electra"). En el moment del sinistre era la tercera indústria de Rubí quant a nombre de personal (371 treballadors/es) després de la Josa i de "les Cremalleres" (Relampago Zipp). 

El 3 d'octubre de 1971 va ser afectada per un important incendi que seria sufocat per diverses dotacions de bombers procedents de poblacions veïnes. L'edifici va ser enderrocat i durant bastants anys restaria, el solar, barrat però ple de brutícia i rates, a més d'un fragment de paret amb un transformador que, a causa de les pressions veïnals, acabaria desapareixent igual que el solar.

"Els Timbres" el dia després de l'incendi. Font. Òmnium Cultural Rubí.

Incendi de la planta de Fripan, 10 de novembre de 2001

Pertanyent al grup Europastry, SA, una empresa dedicada a la fabricació de masses de pa congelades, era una panificadora que havia estat inaugurada feia poc al polígon de Can Sant Joan. De les flames només es va salvar la segona fase del centre de producció, ubicat a uns 50 m de la zona sinistrada. 

No obstant, després de l'incendi la planta es va recuperar sense dificultats i va tornar a produir. Recordem que aquells anys eren de bonança econòmica per al conjunt de l'estat.

Incendi del magatzem de CISA, 19 d'abril de 2007

Aquesta empresa fabricava gèneres de punt i tenia des de 1969 un magatzem important a Rubí situat al polígon industrial de Can Jardí.

L'incendi, que va arrasar-la totalment, va provocar el tancament de la planta rubinenca amb la conseqüència de l'acomiadament de 45 persones treballadores a la nostra població (en total foren 59 a tota l'empresa).

Fotograma d'un video de YouTube on podem veure l'incendi de la planta de CISA.

Video de l'incendi:  https://youtu.be/NZ7Co50XvFI

Incendi de la fàbrica Tèxtil Puig Ubach, 22 d'abril de 2013

Ja entrats dins del context de la gran crisi iniciada a finals de la primera dècada del present segle, hem de ressenyar el sinistre total que patiren dos de les quatre naus que l'empresa Tèxtil Puig Ubach, SA, al carrer de Ravel del polígon de Can Jardí.

Incendi a la Tèxtil Puig Ubach. Foto La Vanguardia.

Posteriorment va recuperar la seva activitat i l'empresa continua produint avui en dia.

Incendi de la panificadora de Vallespa, 25 de febrer de 2016

Ha estat un dels incendis més aparatosos i devastadors dels últims anys a Rubí. Aquesta panificadora, de grans dimensions, era situada al polígon industrial de Can Rosés des de 1977.  

L'incendi va començar en un dels forns i afortunadament els treballadors que en aquells moments eren dins les instal·lacions van poder escapar de les flames sense cap problema. Les dotacions de bombers van estar treballant tot el dia i part de la nit per poder apagar el foc i només fins l'endemà va poder donar-se per extingit l'incendi. 

Incendi a Vallespa. mlcorreduria.com.

Finalment la planta va ser declarada sinistre total, atès que el foc la va arrasar completament. Durant molts dies es van poder veure les restes calcinades de l'edifici. 

L'empresa estava en tràmits de dissoldre's a causa de certs problemes econòmics.

Video de l'incendi (YouTube): https://youtu.be/7pCVfRvpHSo 

Incendi de "les Cremalleres", 6 de febrer de 2021

Finalment, el passat 6 de febrer les flames afectaren de manera molt seriosa la fàbrica de "les Cremalleres", que últimament havia estat adquirida per un grup d'inversions i tenia el nom "oficial" de "Rubí Industria de Cremalleras, SL". Durant els últims anys havia tingut seriosos problemes econòmics, una de les principals causes dels quals fou la gran competència de les cremalleres japoneses.

Les flames van destruir dos transformadors elèctrics entre altres dependències. Afortunadament, en ser dissabte, no hi hagué treballadors ferits.

Els bombers apaguen les flames de "les Cremalleres". Foto extreta de Facebook.

Tretze dotacions de bombers es traslladaren a la fàbrica i el mateix dia, al cap d'unes hores, l'incendi es va donar per extingit.

Video de l'incendi (RubiTV): 

L'aprofitament de les aigües de la riera i dels torrents: els antics recs de Rubí

Fa uns mesos vam intentar donar una visió sobre allò que va significar l'existència de les diverses basses i safarejos escampats tant pel casc de la població com pel seu entorn rural i les diverses indústries abans que a finals del segle XIX Rubí pogués gaudir de l'aigua corrent. Però com s'alimentaven aquestes estructures, com rebien el preciós líquid vital? La riera i els diversos torrents que hi desguasses són la gran reserva hídrica de Rubí. Per tant, calia conduir l'aigua. mitjançant la instal·lació de recs, rescloses i canalitzacions, cap als diversos llocs on era aprofitada, bàsicament per a dues activitats vitals: la indústria (a partir del segle XIX) i els horts (des d'època medieval al menys), deixant a part el consum humà i l'ús domèstic, dels quals ja en vam fer ampli esment en l'entrada ressenyada.

Aquestes mines i canalitzacions havien de netejar-se cada cert temps i a tal efecte hi havia uns pous cada pocs metres a fi de realitzar aquesta tasca, bruta i perillosa, com comentava Joan Sucarrats. Precisament un bon article d'aquest autor, que ens va deixar ara fa ja uns anys, publicat al Butlletí del GCMR i del CER núm. 52 (2008) feia referència als diversos recs i canalitzacions construïts per tal de portar aigua a basses, horts i fàbriques i d'ell traurem el gruix de la informació que us oferim. Per altra banda, Josep Cahís també ens ha aportat moltes més dades que inclourem en aquesta entrada.

Si comencem per la part nord del terme municipal, hem de ressenyar el rec que portava aigua de la riera al molí de la Bastida i que regava els horts de les rodalies. Avui en dia es conserven restes de les instal·lacions que es poden visitar. Molt a la vora, però més a ponent, una mina situada al torrent de Sant Feliuet alimentava els horts de la masia de can Rosés.

Rec del Molí de la Bastida, ja al propi molí.
Foto Jordi Vilalta, agost de 2014

Una altra resclosa era ubicada una mica més al sud, a la banda dreta de la riera, i conduïa aigua des d'una mina situada a can Fonollet (informació de Josep Cahís) a la fàbrica de cartró de la Llana, i d'aquí a l'antic molí de can Rafeló (on després s'ubicaria la fàbrica de Pich Aguilera, abans "la Seda") després de regar els horts de la Llana i de can Serra. Segons Ramon Rusiñol, fins a mitjans anys 80 era la zona de regadiu més important de la població. Parlem de la canalització que passava per sobre el pont de Can Claverí (edificat al segle XVIII), la qual, segons Cahís, moriria a una gran bassa ara desapareguda que es trobava al costat de l'antiga masia de can Claverí (davant les actuals naus de Pich Aguilera).

Rec situat sobre el pont de can Claverí.
Foto Jordi Vilalta, agost de 2010.

A la font del Bullidor confluïen dues deus d'aigua, segons explica Ramon Rusiñol (1981): una que procedia del torrent de can Ramoneda i una altra que veia de la zona de can Serra. La primera travessava la riera perpendicularment, mentre que la que venia de can Serra ho feia de manera obliqua i, després de passar per la font del Bullidor, es dirigia al peu la tàpia del cementiri vell (avui plaça de la Sardana).

Rec que portava aigua a la font del Bullidor, malmès per la rierada.
Foto Bartomeu Cucurull.

De la font del Bullidor un altre rec es dirigia a les dues basses de la Seda, fetes construir per l'industrial Narcís Menard a fi d'obtenir l'aigua per fer funcionar la seva filatura de seda, creada el 1835, la propietat de la qual posteriorment passaria per diverses mans (són les actual naus de l'Escardívol). Després d'alimentar aquestes basses regava els horts de l'Escardívol i, en direcció sud, alimentava posteriorment els safarejos dels carrers de Terrassa, Sant Sebastià, etc. Un altre ramal passava una mica més a l'est i alimentava les basses situades a l'actual passeig de Pau Claris i els carrers del Dr. Robert. Maximí Fornés, Pere Esmendia, Ramon Turró... A més, un rec seguia el curs de l'antiga riera descrivint un arc que passava pels actuals carrers del Gimnàs i de Joaquim Blume i que havia alimentat la fassina de cal Corrons. Finalment, un tub portaria també aigües a la zona de Can Fatjó. 

Projecte urbanístic de 1874, on es poden veure en blau diversos recs.
A la part esquerra, les dues basses de la Seda.

Aquest sistema de conduccions és l'anomenat rec del Clausell, les conduccions del qual foren molt malmeses per la rierada de 1962. No obstant, el 1970, a fi de proveir d'aigua la piscina municipal (que en realitat era una de les velles basses de la Seda), es va fer un pou al torrent de Can Ramoneda (segons ens explica Ramon Rusiñol) comunicat amb la mina, d'on sorgia un tub que alimentava la piscina. Malgrat això, la deu es va esgotar i el 1981 es va desmuntar tota la instal·lació, per la qual cosa podem dir que ja no quedava res del Clausell.

Més avall, segons Sucarrats i Cahís, consta l'existència d'una resclosa a la riera, a la zona del Vapor Nou, que, a través d'un altre rec desviava les aigües cap a la banda esquerra de la riera i, després de passar per la zona de l'actual Rubi Forma, es dirigia vers la bassa de ca n'Alzamora, la qual proveïa les indústries situades a les seves rodalies (l'antic Vapor Vell). D'aquí un altre canal seguia en direcció a la masia de can Vallhonrat regant tots els horts situats entre les dues cases pairals. Segons Sucarrats, per sota del nivell de la riera, una mina portava encara més aigua als horts de la masia de can Vallhonrat. Al costat de la riera es trobava la font del Felip, de la qual, mitjançant una canonada, l'aigua es dirigia a la zona de la Cova Solera i des d'aquí passava al Molí dels Bessons, on hi havia una bassa i una resclosa al llit de la riera. Encara avui en dia es poden veure restes de la resclosa al llit de la riera davant del lloc on s'havia ubicat aquest molí. La rierada del 1962 va malmetre el rec i la bassa.

Restes de la resclosa del Molí dels Bessons.
Foto Jordi Vilalta, febrer de 2015

Un altre rec portava el líquid element cap a la bassa del Molí de la Noguera i els seus horts, així com també als situats al costat de la masia de la Torre de la Llebre, per després tornar a la riera.  

Des de la resclosa del Molí dels Bessons l'aigua passava a la part esquerra de la riera vers l'actual benzinera de Can Jardí, on hi havia una font. D'aquí s'extreia aigua per regar les plantacions de can Jardí i de can Calopa, més avall.

Avui en dia no queda quasi res de tot aquest conjunt d'instal·lacions que durant segles abastiren d'aigua els horts i les indústries que donaven vida a la població de Rubí.

Els Aliart i la seva fàbrica de fideus i macarrons

L'any 1844 Josep Aliart va fundar a Rubí un establiment de queviures, anomenat popularment "cal Fideuer" al lloc on ara trobem l'actual bar El Manantial, a la part baixa del carrer de Sant Cugat (número 2), molt prop del carrer de Barcelona (actual avinguda del mateix nom).

En aquell temps, el carrer de Sant Cugat era la frontera entre els termes de Rubí i el de Sant Cugat del Vallès i ca l'Aliart (o cal Fideuer) es trobava precisament a la banda sud, a la part que pertanyia al municipi veí. Josep Aliart, conjuntament amb altres comerciants del carrer, va interposar la sol·licitud al Cap Superior Polític (una mena de governador civil de la província en aquella època) per tal de demanar-ne la segregació en favor de Rubí. Com alguns de vosaltres sabreu, el 1855 el litigi es va fallar a favor del nostre municipi i d'aquesta manera 220 ànimes van passar a ser rubinenques, així com diverses masies i les seves terres.

Actual edifici on es situava el primer establiment de ca l'Aliart.
Font GoogleMaps

Cal Fideuer, que curiosament estava situat al costat de l'edifici on era l'escola nacional de nenes, disposava d'un soterrani que feia les funcions d'obrador per elaborar embotits, carn salada, pasta de sopa (fideus) i conserves. Era també magatzem de gra.

La casa, que és encara propietat de la família Aliart, es troba protegida al catàleg de patrimoni de l'Ajuntament com a Bé Cultural d'Interés Local (fitxa P29), atès que la seva façana conserva alguns elements arquitectònics d'interès, però també cal destacar l'interior de l'establiment actual, on es poden veure estructures de l'antiga fàbrica i magatzem de gra.

El 1891, aprofitant la conjuntura del moment, marcada per la gran recessió del cultiu del cep que va provocar la pesta fil·loxèrica i l'expansió del cultiu del cereal, Josep Aliart fill va decidir ampliar el negoci i muntar una fàbrica dedicada exclusivament a l'elaboració de pastes per a sopa (fideus i macarrons), després d'un viatge a Itàlia on va aprendre la tècnica per fer-les. Hem de tenir en compte que entre les classes populars de l'època estava molt estesa la costum de menjar "escudella", que en realitat era moltes vegades simplement una sopa de fideus. Aquest nou establiment, que podem considerar sense cap dubte, com la primera empresa rubinenca dedicada al ram de l'alimentació, el va situar al carrer de Sant Jaume, 8, molt prop de l'antic obrador i botiga. És un edifici que també es troba protegit, ja que es tracta d'una bonica casa de notable interès arquitectònic. 

Cal Fideuer, al carrer de Sant Jaume.
Font: Viquipèdia

Els fideus de ca l'Aliart eren de la marca IBUR, que senzillament és la paraula "Rubí" a l'inrevés. Després passaren a anomenar-se RUBÍ. Utilitzaven sèmoles i rovell d'ou per elaborar aquesta pasta, comercialitzada per tot el nostre país, i sembla ser que eren de molta més qualitat que la que fabricava Jaume Pagés des de 1880 al seu obrador situat al carrer de San Bonaventura (actual de Maximí Fornés).

Anunci de les pastes Rubí, possiblement
dels anys 20. Col·lecció Pep Borràs

Hem de destacar un detall curiós que testimonia l'èxit d'Aliart en la seva empresa i és que Eusebi Aliart, molt probablement fill d'en Josep, fou una de les primeres persones de Rubí en tenir cotxe propi als anys 20 del segle passat.

Eusebi Aliart i, probablement, la seva muller Marcel·lina
en el seu cotxe els anys 20. Foto de L'Abans.

Els anys 30 la fàbrica figura a la matrícula industrial de la vila com "Fill de J. Aliart" i era situada al carrer de Víctor Hugo, 3-7 (possiblement Sant Jaume en època de la II República), mentre que les oficines eren ubicades al carrer de Salvador Seguí, 2. Durant el transcurs de la guerra civil va ser col·lectivitzada i, un cop acabat el conflicte bèl·lic, va tornar al seu propietari, Eusebi Aliart. Seria coneguda com a "Pastas alimenticias Aliart", amb seu social al carrer de Sant Jaume, 5-7.

Anunci de després de la guerra (anys 40 o 50).
Cedit per Salvador Casanovas

Eusebi Aliart i la seva muller Marcel·lina Boadella foren un dels impulsors de les festes del carrer ja el mateix any 1939 i a més adquiriren la capelleta del sant. No obstant el 1940 la senyora Marcel·lina va caure malalta i morí l'any següent, cosa que va fer que aquests dos anys no hagués cap festivitat de carrer.

Segons ens informa Joan Calaf, la fàbrica i l'habitatge dels Aliart es va traslladar els anys 50 a un edifici nou situat al carrer de Cervantes i distribuïen els productes amb una vella camioneta que conduïa Salvador Arnau, (el popular "Kapi"). Als anys 60 el negoci va començar a anar de capa caiguda i el senyor Aliart va llogar el local a una empresa que produïa taules de fusta lacada que més tard patiria un greu incendi. Finalment aquest establiment també va tancar entre els anys 80 i 90, com ens informa Calaf, i l'edifici seria enderrocat per bastir-hi en el seu lloc un bloc d'habitatges.

Els Reis d'Orient a Rubí: 80 anys de cavalcades

Enguany ha estat la primera vegada en 80 anys que no hem pogut gaudir de la cavalcada de Reis a Rubí, ateses les actuals restriccions sanitàries, que esperem que acabin aviat i puguem tornar a la normalitat al llarg del 2021.

Aprofitem l'ocasió, doncs, per intentar oferir en aquesta entrada unes pinzellades sobre el desenvolupament dels actes festius relacionats amb l'arribada dels Reis d'Orient a la població de Rubí al llarg del segle passat.

Un aspecte de la cavalcada de 2018. Foto J. Vilalta

Hem utilitzat àmpliament el magnífic text de Cristina Carrasco publicat al Diari de Rubí el 5 de gener de 2018, escrit en commemoració del centenari de la primera desfilada dels Reis, organitzada pel rector Josep Guardiet el 1918 i que malauradament no va tenir continuïtat. Només fins el 1940 tindria lloc la tradicional cavalcada del vespre anterior al 6 de gener.

Entre el 1918 i el 1940, doncs, els Reis solament apareixerien en algunes representacions dels "pastorets", com les que tenim testimoniades als anys 30 organitzades pel Casal Popular. Però de cavalcades pels carrers de la vila, res de res.

Segons ens explica Meritxell Torné al llibre L'Abans (2002), a principis del segle passat els nens i nenes, la nit de Reis, deixaven les cartes als balcons i terrasses de casa i, posteriorment, als anys 30 la carta dels desitjos es tirava a la boca d'un rei de cartró que es trobava a la botiga El Siglo.

Un cop passada la guerra civil, al 1940 va tenir lloc la primera desfilada, com ja hem dit, per iniciativa de Sebastià Torrella, però sempre, fins als nostres dies, organitzada i patrocinada per l'Ajuntament. Ses Majestats eren conduïdes per cavalls, cedits per pagesos rubinencs; anys després serien tractors qui arrossegarien els trons on anaven els Reis. Als 40, les joguines no eren comprades a cap lloc, sinó que en aquells temps de postguerra eren confeccionades manualment.

El rei Baltasar amb els seus patges el 1952. Foto Joan Calaf

Cap als anys 50 i 60, la festa la patrocinava l'Ajuntament, però també pel Frente de Juventudes i amb la col·laboració del Centre Parroquial d'Acció Catòlica.

Dies abans de la cavalcada, el patge reial es trobava a la Cooperativa "La Rubinense", que fins el 1969 es trobava al carrer de Sant Pere (i a partir d'aquell any a l'actual edifici dels jutjats del carrer de Pere Esmendia) i rebia els infants que se li apropaven, plens d'il·lusió, amb la seva carta. A canvi rebien uns caramels i la típica pregunta de si s'havien portat bé. Molta gent de certa edat encara recordem aquells moments.

La nena Lluïsa Pernas amb el patge reial el 1965

A finals dels anys 60 els Reis, amb el seu seguici, arribaven a Rubí per la carretera de Sant Cugat. A la desfilada, camions plens de regals i les bandes musicals de l'OJE i de la Lugartenencia de la Guardia de Franco acompanyaven la comitiva de ses Majestats. En l'organització, també tenien la col·laboració del cos de bombers voluntaris, del Casal Parroquial i de diversos comerciants i industrials. Arribats a l'Ajuntament, saludaven el públic i posteriorment es dirigien a l'església de Sant Pere per fer l'adoració del Nen Jesús. L'endemà visitaven l'Hogar Juvenil i lliuraven joguines als infants desfavorits del centre. 

Cavalcada als anys 70. Foto Rubiidentitat.cat

Als anys 70 les carrosses, molt més elaborades, van guanyar en vistositat. No obstant, també hi hagueren alguns punts "foscos".... Cristina Carrasco, extreta del setmanari Rubricata, ens explica una anècdota: els Reis "fueron apedreados e insultados por jóvenes melenudos y gamberros". Rubí estava experimentant canvis...

El 1978 va arribar la democràcia als municipis i a Rubí es va crear una comissió cultural per tal d'organitzar la festa, liderada pel nou Ajuntament i amb la col·laboració de les associacions de veïns, els centres d'esplai i diverses entitats culturals. Hi hagueren algunes modificacions cap a millor: per exemple, els vestits de ses Majestats serien dissenyats per Maria Carbonell, que també era estilista dels vestits de l'Esbart Dansaire. També durant uns anys, segons explica Cristina Carrasco, anirien a visitar els nens i nenes orfes del Casal de Sant Josep Oriol per tal de deixar-los presents. 

Amb el creixement urbanístic de la vila, a finals dels 80, es va optar per nous recorreguts que passarien per diferents barris. El 1987 es va muntar un escenari a la plaça del Dr. Guardiet per rebre els Reis i així l'Ajuntament va deixar de ser el lloc habitual d'aquest acte. Quant a les maneres d'arribar ses Majestats a Rubí, cal dir que de vegades han optat per mitjans de transport com el tren (1989) o bé fins i tot l'helicòpter (1990, 1993 i 1999). 

Rebuda dels Reis als anys 90. Foto Ajuntament de Rubí

El 1996 van ser renovades les carrosses. Altres modificacions al llarg dels últims anys són el lloc de rebuda dels Reis, que des del 2006 és l'Escardívol, la reducció del recorregut de la cavalcada i la limitació del repartiment de caramels per motius de seguretat. Tinguem en compte que la festa popular amb més participació de l'any a Rubí provoca nombroses aglomeracions que poden posar nens i nenes en perill al pas de les carrosses i altres vehicles.

Cavalcada de Reis de 2018. Foto J. Vilalta

Finalment, expressem els nostres desitjos que d'aquí un any la festa de la il·lusió torni a lluir pels carrers de Rubí tal i com s'ha fet ininterrompudament des de fa 80 anys.

Rubinencs contra la França revolucionària: 1793-1795.

Com sabem, a partir de 1789 França va estar envolta en un procés revolucionari que trastocaria els fonaments de l'Antic Règim i posaria les bases de les actuals democràcies parlamentàries, grosso modo.

Aquest procés es va radicalitzar després de l'execució del rei Lluís XVI el 21 de gener de 1793, en temps de la Convenció, una assemblea que ostentava el poder executiu de la nació. La França revolucionària va adoptar una política de tipus expansionista que volia exportar els nous ideals i crear estats satèl·lits tutelats. Així, es van voler annexionar el principat de Catalunya perquè entrés dins l'òrbita francesa, igual que havien fet amb els altres zones limítrofes com els Països Baixos. De fet van fer fins i tot campanya per atreure's els catalans, tal i com faria també Napoleó, sense cap èxit, anys després.

Catalans lluitant al Rosselló. Àlbum "Història de Catalunya",
de xocolata Juncosa

A Espanya, mentre regnava Carles IV, el 25 de març de 1793 el ministre plenipotenciari Manuel Godoy, la persona amb més poder de terres hispàniques en aquells temps, va declarar la guerra al país veí, a fi de defensar la monarquia i la religió.

A Catalunya la guerra contra el francès, anomenada Guerra Gran o Guerra del Rosselló, fou dirigida pel capità general Antonio Ricardos, el qual va ocupar de manera bastant ràpida els territoris transpirinencs, però sense prendre Perpinyà. Cal dir que la població s'hi adherí amb gran entusiasme, potser també per la tradicional francofòbia dels catalans i pels desitjos que el Rosselló i altres terres que des del Tractat dels Pirineus, a mitjans del segle XVII, havien estat annexionades a França, passessin de nou a Catalunya i a Espanya. Aquell mateix 1793 es proclamà un indult a contrabandistes i defraudadors que s'allistessin a l'exèrcit o a la marina.

General Ricardos, per F. de Goya.
Font: Viquipèdia.

Rubí, dels 345 habitants que tenia aquell any, va oferir la quantitat de 25 soldats per anar a lluitar a la "ratlla de França", com es coneixia l'artificial frontera entre els dos actuals estats. Van marxar concretament el 14 de març de 1794, segons l'ordre emanada del governador del Corregiment de Mataró, al qual pertanyia Rubí. 

Un article de l'historiador local Miquel Rufé aparegut al Butlletí núm. 34 del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí (març de 1991) ens explica tots els detalls d'aquests reclutaments.

Miquelets catalans. 
Font: core.ac.uk

No obstant, l'exèrcit francès posteriorment va fer recular les tropes catalanes del Rosselló i, no contents amb això, envaïren l'Empordà i altres terres properes. Es va mobilitzar el sometent i es varen formar esquadres de miquelets. D'aquesta manera, el març de1795 el sometent de Rubí va marxar a la plaça de Vic per tal de defensar-la.

Una altra data important en aquesta guerra fou el 16 d'abril d'aquest any 1795, en què el capità general de Catalunya va ordenar a l'Ajuntament de Rubí que en 6 dies lliuressin el nombre de miquelets voluntaris, ja que les accions bèl·liques necessitaven més combatents.

Rendició de Girona davant les tropes 
franceses,  el 27 de novembre de 1794.
Font: alamy.es

Hem de dir que les autoritats exigien a l'Ajuntament el pagament amb urgència de les quotes dels cadastres a fi de sostenir les despeses de la guerra, cosa que va provocar l'oposició d'alguns convilatans.

Finalment, el mateix 1795 acabaria la Guerra Gran sense que Catalunya hagués pogut recuperar les seves terres de més enllà dels Pirineus.

Joan Rossinyol, una vida al servei de la cultura catalana

En aquesta entrada volem retre un homenatge a una personalitat rubinenca que possiblement no ha estat molt divulgada, però que mereix tenir el seu lloc tant a la nostra història local com també a la història de la cultura catalana del segle XX, com veurem a continuació. 

Joan Rossinyol. Foto Fons Marroyo

Va néixer a Rubí el 1904 i de nen fou escolanet de mossèn Jeremies i després del Dr. Guardiet. De seguida es va relacionar amb ambients sardanistes i excursionistes de Terrassa i va participar en l'Associació Joventut Nacionalista, de Rubí.

El 1922 va ingressar al partit Acció Catalana Republicana i dos anys després, amb només 20 anys d'edat, ja era redactor en cap del setmanari catalanista rubinenc Saba Nova. A més, va ser un dels fundadors de la delegació local de Palestra, una organització juvenil nacionalista. El 1931 es casaria amb Antònia Sabaté, també destacada catalanista.

Capçalera de la segona època del Saba Nova

El juliol de 1936, durant els temps de la guerra, va entrar a formar part del consistori municipal com a regidor d'Acció Catalana, juntament amb el seu company de partit Francesc Úrsul. Participà a la batalla de l'Ebre i un cop acabat el conflicte fratricida, va ingressar a un camp de refugiats situat al Rosselló, a Sant Cebrià (Saint-Cyprien). Posteriorment, el 1939, es va exiliar a Mèxic, on hi arribà amb el vaixell Ipanema, noliejat pel "Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles" (SERE) i que sortí del port de Pauillac, prop de Burdeus, el 12 de juny per arribar a Veracruz el 7 de juliol. En un primer moment va viure a la població de Saltillo, al nord del país, on va treballar a la brigada municipal.

El vaixell Ipanema, que féu la ruta Burdeus-Veracruz
amb un miler d'exiliats. Foto Memorial Democràtic

Tres anys després, quan es traslladà a la capital mexicana, es retrobaria amb la seva dona Antònia i passaria a prestar els seus serveis laborals com a cap d'instal·lacions a la indústria "Techo Eterno Eureka", que fabricava materials d'uralita. Aquesta empresa també acollí com a treballadors molts altres exiliats que s'havien destacat en les estructures de govern de la Generalitat republicana.

Rossinyol exercí una incansable activitat política i cultural catalanista en aquell país que tan calorosament va acollir els nostres exiliats. No deixaria la seva militància a Acció Catalana, partit reconstruït a l'exili, i va formar part del consell de la Comunitat Catalana de Mèxic, que aglutinava una bona colla de persones procedents de la nostra terra. També fou secretari de la publicació El Poble Català, l'òrgan oficial de la Comunitat, i, més endavant, de La Nostra Revista (entre 1946 i 1954) i La Nova Revista (1955-1958), on col·laboraven grans figures de la cultura catalana d'aquells temps. El 1944 va participar en el Comitè Mexicà d'Ajut als Combatents del Front Nacional de Catalunya (que com a partit encara continua actualment). 

Joan Rossinyol entre Maria Serra (catalanista exiliada
rubinenca) a l'esquerra i la seva muller Antònia Sabaté
a la dreta, el 9 de setembre de 1947.
Foto cedida per la família Rossinyol.

També va implicar-se en organitzar els Jocs Florals de la Llengua Catalana, que van tenir lloc a Buenos Aires (anys 1941 i 1960) i a Ciutat de Mèxic (1957). No fou pas tampoc aliè a la gran activitat que desplegà l'Orfeó Català de Mèxic, fundat el 1906 i encara en actiu, que no era només una entitat dedicada al cant coral, sinó que també disposava de moltes altres seccions: teatre, dansa, excursions... Aquí Rossinyol va impartir classes de llengua catalana, aspecte en què es destacava de manera excepcional, i també participà en la coral i en l'esbart de l'Orfeó.

Massa coral de l'Orfeó Català de Mèxic el 1954.
Foto família Rossinyol

El 1963 decidí que era hora ja de tornar a Catalunya (de fet diversos exiliats en aquells temps optaren pel retorn) i en primer lloc es va instal·lar a la ciutat comtal per acabar anant a residir a la seva vila natal, Rubí. Al nostre país, Rossinyol treballà fins quasi a la seva mort, el 1983, en la correcció de textos per a diverses editorials, especialment la Pòrtic, així com a la revista Tele-estel, la primera editada en català en època franquista. 

Rossinyol torna a Catalunya.
Foto Família Rossinyol

Fins al final de la seva vida, Rossinyol sempre fou un gran impulsor de la nostra llengua i la nostra cultura, sense defallir mai.

Bibliografia

- Rossinyol, R., 1984: "Joan Rossinyol", a Homes del Rubí d'Ahir, Comissió de Cultura del Casal d'Avis de Rubí, p. 157-164.

- Batalla, R., 2014: "L'exili catalanista a Mèxic, un aspecte de l'èxode rubinenc de 1939", Butlletí Grup Col·laboradors del Museu de Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, Rubí, juny de 2014, p. 18-35.

La masia de Can Serra: una llarga història

 A l'altra banda de la riera, en mig de naus industrials, s'aixeca una bonica masia: can Serra. En aquesta entrada presentarem les diverses vicissituds que han envoltar aquesta casa pairal que ha acabat per convertir-se en un centre d'assessorament empresarial. Curiós fi per a una masia que havia nascut com a unitat d'explotació agrícola en temps medievals...

Can Serra el gener de 2019. Foto Jordi Vilalta

Segons Lluís Garcia (1995) el 1187 es troba esmentada com a mas dels Horts i era un alou o propietat lliure que pertanyia a Bernat d'Horta. Hem de tenir en compte que els terrenys, molt propers a la riera, eren molt adients per a aquest tipus de conreus i d'aquí (possiblement) derivà aquest cognom. El 1230, com apunta Miquel Rufé al seu llibre sobre les masies de Rubí (1984), pertanyia a Guillem dels Horts. Més tard, al segle XIV, la família va rebre un pubill, en Bernat Rovira, i a principis del segle XV la propietat passà a ser de Francesc Carreras, procedent de Sant Quirze, per la qual cosa la casa va ser anomenada durant un temps can Carreres del Molí, i és que sembla que prop del mas s'ubicava un molí, com era habitual al costat dels cursos d'aigua en època medieval.

El 1484 Macià Serra (com ens informa Lluís Garcia), que era de Puig-Reig, es va casar amb Antiga Carreras. D'aquesta manera aquest Macià fou el primer del llinatge dels Serra, que regentarien la masia fins a principis del segle XIX. Posteriorment seguiren Francesc Serra (esmentat al fogatge de 1497) i  Antic Serra com a propietaris, mentre que el 1512 la regentava Antoni Serra del Molí. El cognom Serra, com apunta Cecília Vallès (2019), és molt antic a la nostra població i durant el segle XVIII serà bastant abundant, així com també els cognoms compostos amb Serra, com Serrafossà (que prové del casament de Jaume Serra amb Montserrat, de can Fossà), Pidelaserra, etc. Segons aquesta autora, sembla ser precisament procedeix de la masia que protagonitza aquesta entrada del blog.

A la casa s'hi arribava a través del camí de Sant Muç i al seu voltant, a més del molí abans esmentat, s'ubicaven molts horts a tocar la propera riera, on ara s'aixequen naus industrials. Eren els horts de la Llana.

La masia de can Serra envoltada d'horts. Anys 80-90. 
Foto Salvador Casanovas

Al segle XVII les terres i la casa passaren a pertànyer a Antoni d'Oms i de Santa Pau, que també posseïa el castell de Rubí. Els membres de la família Serra, des de 1650, segons pensa Lluís Garcia, passaren a ser masovers.  El 1693 el masover era Pau Serra i és en aquest mateix any quan Antoni d'Oms vengué el castell de Rubí i la casa de can Serra amb el seu molí a la Causa Pia de Miquel Pasqual, un blanquer de Barcelona. Els nous propietaris realitzaren obres dins la masia, al molí i als recs que alimentaven els horts.

Joan Serra, fill d'en Pau, tenia el 1717, segons la documentació del padró d'aquell any, "un par de bueyes para la labrança y un borrico para la casa", a més d'altre bestiar. Això ens indica que, a més dels horts, el terreny de la masia disposava de més terres cultivables ja que posseïa, com veurem una mica més endavant, molta extensió de terreny.

La família Serra, a través de Miquel i posteriorment de Magí Serra, continuà regentant la masia al llarg del segle XVIII fins que, a principis del XIX, els quatre fills d'en Magí anaren a establir els seus domicilis a diverses cases del poble de Rubí, tot i abandonant aquella casa pairal. 

El 1836, amb la desamortització dels béns eclesiàstics, les terres i la masia tornaren a la família Oms. Hem de dir que al segle XIX els terrenys de can Serra eren bastant extensos. Tenint en compte el mapa cadastral de 1854, limitaven, per la part esquerra de la riera, amb la propietat de can Serra del Padró (masia ara desapareguda situada a l'actual carrer de Xile que després s'anomenaria de can Bertran) i les terres de can Rosés i ca n'Oriol i ocupaven bona part de l'actual part nord del barri de Ca n'Oriol (la zona que es troba al costat est del camp de futbol i les piscines).

Propietats de can Serra a mitjans segle XIX. 
Reelaboració del mapa cadastral de 1854 per Josep Cornella

El 1880 la masia va ser adquirida per un fabricant, Josep Altet Rovira, i va anar passant per diversos propietaris al llarg del segle XX. Un d'ells, Josep Abril, als anys 40, va restaurar la casa. Cap als 80 va tornar a ser objecte de diverses intervencions més que no feren canviar substancialment la seva estructura, però, abans que a principis del present segle l'adquirís l'Ajuntament de Rubí, es trobava en un estat una mica degradat. 

Segons la classificació de Danés i Torras, la masia pertany al tipus II-2, amb coberta a dues vessants cap a les façanes laterals. La façana principal de can Serra presenta un portal adovellat de punt rodó, molt típic de les cases pairals, tant rurals com urbanes, de la Catalunya dels segles XVII i XVIII, època precisament a la qual pertany l'estructura de la masia que comentem en aquesta entrada. Veiem que en aquesta façana principal es situa un nínxol a la primera planta, a l'esquerra de la porta d'entrada, que, segons fotografies dels anys 80, allotjava amb tota probabilitat una imatge religiosa.

Can Serra als anys 80. Foto Nova Editora

El 2009, un cop adquirit l'edifici per l'Ajuntament de Rubí, el municipi va anunciar que es convertiria en un "centre de referència empresarial en l'àmbit de l'eficiència energètica per ubicar empreses de nova creació relacionades amb la innovació i l'eficiència energètica", emmarcat dins el projecte "Rubí Brilla".

Les obres van tenir lloc entre 2011 i 2012 i el 2013 ja estava en marxa a la masia l'Oficina de Serveis a l'Empresa (OSE), especialitzada en assessorament a empreses quant a ús d'energies renovables i eficiència energètica, tal i com s'havia projectat. A l'actualitat també s'hi fan cursos sobre aquesta temàtica i ofereix ajuda a persones que volen crear la seva empresa sota aquests criteris ecològics.

Curs a l'interior de can Serra (actual OSE)
Foto Ajuntament de Rubí

Per últim, afegirem que la masia està protegida al catàleg municipal de patrimoni (fitxa P16).

La masia de can Serra és un exemple de com antics edificis que es varen concebre en la seva època per a un ús determinat s'han reconvertit actualment per ser utilitzats per altres finalitats tot i respectant la seva estructura tradicional (restaurada i readaptada) i els seus elements patrimonials.

Agraïm de manera sincera l'ajuda que ens ha donat l'amic Lluís Garcia per escriure aquesta entrada, el qual ha aportat informacions inèdites i molt rellevants.

Bibliografia

- García, L., 1995: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, març de 1995, p. 309-318. 

- Rufé, M., 1984: Les masies de Rubí i la seva gent, Museu de Rubí.

- Vallès, C., 2019: "La família de Casa Serra del Molí en la documentació fiscal i censal de l'Arxiu Municipal de Rubí", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, juny de 2019, p. 2-15.

- Informació oral de Lluís García, 29 de novembre de 2020.