El Sometent de Rubí, una aproximació

Rubí, com tantes altres poblacions de Catalunya, tingué en determinades etapes de la història un cos de ciutadans armats, el Sometent, que vetllava per l'ordre públic, combatia la delinqüència i protegia les propietats del bandolers.

Sometent de Rubí el 1912. Arxiu Fotogràfic Museu de Rubí

L'origen d'aquesta institució, de caire paramilitar, la cal buscar en els temps medievals, concretament al segle XI, quan calia defensar el comte de Barcelona en front de possibles incursions musulmanes. Era una organització armada civil de mútua defensa, que va néixer a ran d'un usatge de Ramon Berenguer I, princeps namque, que entre altres aspectes proclamava el dret dels catalans a tenir armes de la seva propietat als seus domicilis. Quan sonaven les campanes del poble a sometent, ("Som atents!") tots els homes lliures de les viles i ciutats del nostre país, es reunien amb les seves armes a la plaça de l'església o a la plaça major.

El Sometent Armat de Catalunya, una organització ben nostrada i amb pocs paral·lelismes fora de les nostres fronteres, al llarg dels segles fins a la seva dissolució pel Decret de Nova Planta, tenia com a objectiu assegurar i conservar la pau, vetllar per les persones i les propietats, detenir delinqüents i fer respectar la llei (és a dir les mateixes funcions que una policia institucional, però integrada per voluntaris). Al segle XVII actuava conjuntament amb la Santa Unió, una altra milícia popular (d'origen castellà, no obstant) formada per combatre el bandolerisme que infectava el nostre país. La seva missió era capturar els delinqüents, que després eren lliurats al batlle de cada poble, el qual aplicava la pena corresponent. A Rubí es va crear el 1609 i estava formada per dos escamots de deu persones comandats cadascú per un desener. Un dels seus integrants va ser Miquel Oriol, de la masia del mateix nom. Vint anys després, Miquel Oriol, que el trobem en alguns llocs com a integrant del sometent (possiblement era la Santa Unió), va morir en acte de servei a causa d'una emboscada d'uns bandolers.

Membres del Sometent al segle XVII. Font: historiavibrant.cat

El Sometent, igual que moltes altres institucions catalanes, fou dissolt el 1714, a ran del Decret de Nova Planta, però va ressorgir el 1794, participant en la guerra contra la Convenció francesa o Guerra Gran, sota l'autoritat (a partir d'aleshores sempre seria així) del Capità General de Catalunya. A Rubí 25 homes s'allistaren per combatre els francesos i el 1795, quan les tropes gal·les començaren a envair Catalunya, es va convocar el Sometent al nostre poble per marxar a Vic a lluitar contra l'invasor. Aquest mateix any s'acabà el conflicte sense que es complís el somni que el Rosselló tornés a formar part del Principat.

Amb la Guerra del Francès, el 1808, el Sometent es va tornar a mobilitzar, conjuntament amb els miquelets, que en realitat era la força paramilitar més important del país i que a Rubí comptava amb 40 integrants. El Sometent i els miquelets foren els protagonistes dels continus combats contra les forces napoleòniques als camps i poblacions catalanes. El 1811 les Partides Patriòtiques, que formaven part de l'exèrcit "oficial" i sota l'autoritat del Capità General de Catalunya, varen substituir els sometents (més indisciplinats) en les accions militars.

Sometent de Girona el 1809.
Font: pedresdegirona.com

El Sometent queda a partir d'ara relegat i el protagonista principal, especialment a la primera guerra carlina, seria la Milícia Nacional. A Espanya ja existia des de 1814 (quan es redactà el seu reglament) i a partir del 1834 s'hi incorporà la Milícia Urbana, també amb l'objectiu de combatre les forces carlines. A Rubí es va constituir el 1835 i es reunia a toc de sometent. Un membre destacat va ser-ne Pau Viver, de ca n'Oriol.

Masia de ca n'Oriol, alguns propietaris de la qual foren sometents
al llarg de la història de Rubí

El 1855 es va tornar a restablir el Sometent, amb l'objectiu de protegir les propietats i l'ordre públic, així com, posteriorment, combatre les forces carlines a la tercera de les guerres que varen tenir lloc contra els defensors de Carles de Borbó. Constatem que el 1875, un cop acabaren aquests conflictes, el Sometent de Rubí es va aixecar durant tres dies i va recórrer els masos de la població i les rodalies per comprovar si quedaven encara carlins amagats.

El 1896 el Sometent local, juntament amb la Guàrdia Civil i altres autoritats, va tenir un paper destacat en l'intent de detenció del guerriller republicà Josep Palet, fill de Rubí, que va acabar en fracàs, atès que no el van poder trobar a casa seva.

Casa Palet, on vivia el guerriller Josep Palet. Foto J. Vilalta

A poc a poc aquesta organització armada es va dretanitzant, atès que els seus propis objectius, en suma, consistien en la protecció de la propietat privada i, ja a principis del segle passat, en la repressió de les lluites obreres, en col·laboració estreta amb la Guàrdia Civil (com hem vist ja en el cas d'en Palet a Rubí) i les institucions oficials. El formaven persones lligades al món del comerç, la indústria i també propietaris agrícoles, que en general tenien idees força conservadores. Així, veiem com el 1909 el diputat monàrquic Alfons Sala es va càrrec del Sometent comarcal.

El diputat Alfons Sala. Font: somatemps.me

De l'Arxiu Fotogràfic del Museu de Rubí tenim una imatge (reproduïda a l'inici d'aquesta entrada) que ens mostra els integrants del Sometent de Rubí el 1912, en general, amos de masies i propietaris, com ara Anton Grau, Ignasi Agustí, Enric Rosés (que el 1934 esdevindria candidat a regidor de "Defensa Ciutadana", un partit de dretes, a les eleccions municipals), Josep Batlló o Jacint Saumell, entre d'altres.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, aquest mandatari va voler estendre, sense èxit, el model del Sometent a tot l'estat espanyol. Precisament d'aquesta època, i concretament el 1924, es va lliurar i beneir la bandera del Sometent Armat de Rubí, amb una gran celebració. La bandera (si fem cas a l'historiador Miquel Rufé) va ser apadrinada per Montserrat Viver (propietària de Ca n'Oriol), Joan Berrand (amo de la fàbrica del Vapor Nou) i Josep Salsas (que tenia la fàbrica d'electricitat). A l'acte van assistir el capità general de Catalunya (al qual estava des de sempre vinculat el Sometent). Emili Barrera; el governador militar, el general Berenguer; el president de la Diputació, Alfons Sala, i altres autoritats com l'alcalde de Rubí, el conservador i monàrquic Joan Montmany. Va tenir lloc una concentració de sometents a la plaça del Dr. Pearson i es condecoraren diversos integrants rubinencs d'aquesta organització. La celebració va acabar amb un banquet al local de la Cambra Agrícola Oficial (actual Casino Espanyol). Els parlaments van ser iniciats pel caporal del sometent de Rubí, Pere Pi Barceló (curiosament en català!) i finalitzats amb les paraules del General dels Sometents.

La Cambra Agrícola Oficial, seu de les forces conservadores de Rubí.

El 1931, en proclamar-se la II República, les noves autoritats van demanar el desarmament d'aquesta institució paramilitar i profundament conservadora, integrada per moltes persones d'idees monàrquiques i considerada un perill per al naixent règim, i en molts casos així va succeir, llevat del sometent rural. No tenim moltes dades sobre la trajectòria del Sometent rubinenc en aquests temps, ja que és un tema que no ha estat estudiat a fons. Sabem que en començar la República, a Rubí, el caporal era encara el Pere Pi, un propietari agrícola que havia participat en la benedicció de la bandera anys enrere i que a la veïna població de Sant Cugat el 1934 el Sometent va tornar a revifar, però amb un jurament públic per part del nous components d'adhesió a la República.

Amb la dictadura franquista, tot el poder coercitiu i de monopoli de la violència va passar a mans de l'estat central, però el 1945 el Sometent es va tornar a restablir, sobre tot per fer costat a la Guàrdia Civil per lluitar contra el maquis. No podien actuar per compte pròpia, sinó conjuntament amb aquell cos policial i militar. Mai va tornar a ser allò que sempre havia estat. Sabem, mercès  a la informació facilitada per l'amic Joan Calaf que entre 1969 i 1970 el Sometent de Rubí va lliurar el seu armament a la Guàrdia Civil.

Insígnia del "Somatén" en època franquista

Finalment, el 1978, en el marc de la nova Constitució espanyola, que prohibeix els grups paramilitars, aquesta secular institució catalana va ser dissolta pel Senat.

Faltaria un estudi més acurat de l'evolució del Sometent a Rubí, ja que les informacions de fonts secundàries (bibliografia existent i internet) que hem pogut obtenir per elaborar aquesta tímida aproximació són molt disperses, Caldria bussejar en els papers del nostre Arxiu Municipal per tal d'elaborar algun dia algun treball consistent sobre aquest tema encara tan desconegut. A veure si s'anima algun dels nostres historiadors locals!

El carrer de Virgili i la seva petita història

Avui parlarem d'un carrer del centre històric de la ciutat que no molt transitat i allunyat del soroll de l'avinguda de Barcelona o del passeig de Francesc Macià. Ens referim al dedicat al poeta llatí Virgili. Va néixer, com altres carrers immediats, a causa de l'ampliació cap al sud que va tenir lloc a partir del Pla General d'urbanització de Rubí, de 1871, en què l'Ajuntament de Rubí va aprovar parcel·lar una part important de la plana de can Cabanyes (entre altres llocs pertanyents a diverses masies molt properes a la població). Aquesta zona, fins el 1855, havia pertangut al terme de Sant Cugat del Vallès i era propietat de la família Llobateras, de la masia de can Cabanyes. Així, sembla que el 1873 ja està constatada l'existència del carrer. En aquests mateixos anys d'expansió urbana també van néixer els de Cervantes, Llobateras, Santa Llúcia, Murillo i Colom (vegeu un recent article sobre aquesta via al Tot Rubí).

Postal de principis del segle passat que ens mostra el
carrer de Virgili. A la dreta, les Escoles Evangèliques

Sabem també que a les noves cases de cos que començaren a aixecar-se al carrer, típiques de la comarca, s'hi van instal·lar diverses famílies com els Malet, els Malla, els Tugues, els Closa o els Úrsul. Sobre aquesta última família, hem de dir que va comptar amb membres destacats per la seva militància catalanista que van haver d'exiliar-se a Mèxic després de la nostra guerra civil. Ens referim als germans Francesc i Josep Úrsul.

L'element més important del carrer de Virgili, tant per l'aspecte patrimonial com per històric, és l'edifici de les Escoles Evangèliques, al número 8. Malgrat que les escoles protestants ja existien des de 1881, de la mà de Francesc Albricias, el 1908 es va rehabilitar el casal segons plànols de l'arquitecte Francesc Portillo amb un moderat estil modernista: presenta una façana amb arcs de maó vist i finestres allargades a la planta superior amb persiana de llibret. A Francesc Albricias va succeir el 1915 com a pastor de la comunitat protestant de Rubí Joan Capó. Les escoles varen tenir un gran èxit a la població i podem dir que moltes famílies no vinculades al món evangelista o fins i tot no creients inscrivien els seus infants a aquest centre, atesa la gran qualitat del seu ensenyament.

Façana de les Escoles Evangèliques. Font: Viquipèdia.

Un altre aspecte important del carrer de Virgili i que fa referència també a la nostra història local és que a les portes de la guerra civil, el 1936, al número 18 es trobava la seu principal de la publicació catalanista Saba Nova (l'altra seu era situada al carrer de Salvador Segui, ara Sant Cugat, número 8). Abans, la redacció d'aquesta revista local s'havia trobat al passeig d'Alfons Sala, 75, concretament entre els anys 1918 i 1923, per passar posteriorment a l'estatge ubicat al número 19 del carrer de Llobateras.

Així, doncs, com cada carrer i carreró de la ciutat, aquest també té la seva història particular.

El paper de dues dones en la Transició a Rubí: Maite Borrajo i Montserrat Rovira

Aquesta entrada potser hagués estat millor publicar-la el Dia de la Dona, però pensem que no només és en aquella data quan s'ha de retre homenatge a les persones de sexe femení que s'han destacat en l'esdevenir de la ciutat, sinó que qualsevol moment és bo per tal d'abordar el tema de la presència de la dona en els afers que han marcat la història recent de Rubí.

Així doncs, avui tractarem sobre el protagonisme de dues dones en les lluites reivindicatives dels temps de la Transició i de l'establiment del primer Ajuntament de la democràcia. Ens referirem, concretament, a Montserrat Rovira (destacada en el moviment veïnal del barri de Ca n'Oriol) i a Maite Borrajo  (regidora d'ensenyament i única membre de sexe femení del primer consistori de Miquel Llugany).

Cal dir, com apunta Jaume Parras al seu llibre La Transició a Rubí. Retalls d'història d'uns anys viscuts acceleradament (2004), que hi havia molta presència de dones a les organitzacions clandestines dels últims temps del franquisme, així com a les noves associacions de veïns i als sindicats, encara que el seu pes no era molt elevat, ja que els sectors dirigents d'aquestes entitats i moviments eren en la seva quasi pràctica totalitat (excepte Montserrat Rovira) formats per homes.

Ja mort el dictador, sempre segons Parras, van sorgir algunes iniciatives autònomes de caire feminista com la Comissió de la Dona, el 1981, vinculada al sindicat Comissions Obrers (CCOO), i el seu successor, el Grup de Dones de Rubí, des de 1983. Eren elles hi havia moltes militants del Partit dels Comunistes de Catalunya i van fer una notable activitat quant a publicacions d'articles i altres actes de tipus reivindicatiu. Fins i tot van editar un butlletí anomenat La Lluna.

Però endinsem-nos ja en analitzar de manera més o menys breu la tasca que varen fer Rovira i Borrajo en aquells interessants temps de canvis.

Montserrat Rovira Pagés va néixer a Llagostera (el Gironès) i, després d'haver patit exili durant molts anys per causes polítiques, des de Barcelona va anar a raure al barri de Ca n'Oriol el 1971. Aquí, on va arribar a ser presidenta de l'associació de veïns de la zona, va ser una de les primeres dones en desenvolupar una notable activitat encapçalant moviments reivindicatius, com els que demanaven la comunicació del barri amb el centre de Rubí per transport públic, l'establiment d'aigua corrent a les cases o el cobriment del torrent de ca n'Oriol al carrer de Mallorca. Militant del PSUC (estava a la llista de les eleccions municipals de 1979, mentre era al capdavant de l'associació de veïns), era una persona molt carismàtica entre el veïnat i sempre estava al davant de totes les manifestacions a favor de les millores del barri. Com a anècdota ressenyem la que està publicada al llibre El barri de Ca n'Oriol, que narra com una vegada Montserrat Rovira fou detinguda per la Guàrdia Civil a la "plaça de la Palmera" (la rotonda actual entre el carrer de Lourdes, Sant Gaietà, camí de Ca n'Oriol i carrer de la Plana de Can Bertran) i com de seguida va ser posada en llibertat.

Montserrat Rovira (extret del fulletó publicitari del PSUC 
de les eleccions municipals de 1978). Arxiu Pere Bel

Maite Borrajo Vázquez era d'Orense i vivia al barri "Rubí Sur" (segons la publicitat electoral del PSUC de les eleccions municipals del 1979). Era mestra de professió i llicenciada en Història de l'Art, molt involucrada en temes relatius al món educatiu. De fet va ser presidenta de la Coordinadora d'Ensenyament i al primer ajuntament de la democràcia (1979-1983) va esdevenir regidora d'Ensenyament, sense deixar la seva professió. Es va enfrontar al greu problema de la manca de places escolars a Rubí, així com del manteniment dels centres educatius que ja eren creats o estaven en procés de construcció. Tanmateix, va rebre fortes crítiques de les formacions polítiques de l'oposició. Potser, entre altres coses, perquè una de les seves idees era instal·lar el primer institut públic de BUP i COU a l'edifici del col·legi Joan Maragall, molt allunyat del centre de la població (vegeu el llibre Rubí als Pupitres, de J. Parras i M. Santirso).

Maite Borrajo (extret delfulletó publicitari del PSUC
de les eleccions municipals de 1978). Arxiu Pere Bel

En aquest entrada hem presentat una mostra de com dues persones pertanyents al sexe femení varen exercir una notable feina en els temps difícil de l'anomenada "transició" política i és que hem de ressenyar que al costat de molts homes que lluitaren per defensar la seves reivindicacions socials, econòmiques i polítiques també hi hagueren abundoses dones. Serveixi aquest text per recordar-les.

El déu de la vinya a Rubí

En aquesta entrada us mostrarem dues peces escultòriques d'època romana trobades a Rubí i que representen un déu molt popular en època imperial: ens referim a Bacus.

Identificat amb el Dionís grec, de molt possible procedència anatòlica, va arribar el seu culte a Roma cap al segle III aC a través dels contactes de la Urbs amb la Magna Grècia, la regió del sud d'Itàlia colonitzada pels grecs.

Tors del déu Bacus trobat a ca n'Oriol
Foto rubiidentitat.cat

Fill de Zeus i de Sèmele (o de Persèfone segons altres relats mitològics), era la divinitat del vi i de la fertilitat, inspirador també de la bogeria ritual i de l'èxtasi (de Bacus be la paraula "bacanal", que en realitat eren les orgiàstiques festes protagonitzades per dones que es celebraven a la Roma republicana i que el Senat prohibiria per la seva incitació a la transgressió social). També se l'equipara amb un vell déu romà, Liber Pater, que encarnava la fertilitat i el creixement, nocions tan necessàries en una societat eminentment agrícola com la romana dels primers segles.

Al llibre escrit per Núria Julià sobre la història de la viticultura a Rubí se'ns explica un relat mític que relaciona Bacus amb l'origen del conreu dels ceps. Un dia, el déu es dirigia a la seva illa natal de Naxos, on tenia la seva morada, i va aprofitar per fer una pausa per reposar. Prop d'ell va veure una planta desconeguda que agafà a fi d'emportar-se-la. Durant el trajecte, el vegetal va començar a créixer i a recargolar-se en torn al cos de Bacus. Arribat a casa, la va plantar al seu jardí i de seguida donà els seus fruits, dels quals va poder extreure'n el preuat vi. D'aquesta manera és com el déu Bacus va ensenyar a l'espècie humana l'art de la viticultura.

Analitzem, doncs, en primer lloc el bell tors de marbre pentèlic (regió d'Atenes) trobat a una sitja de la vil·la romana de ca n'Oriol durant les excavacions de 2003 i datat entre finals del segle I la primera meitat del II. Ens mostra un Bacus-Dionís amb el braç esquerre al costat del tronc i el braç dret alçat, el qual és molt possible que sostingués una vara coberta d'heura acabada en una pinya, un dels atributs típics d'aquest déu. En el nostre cas la figura de Bacus, que presenta una musculatura molt por remarcada i formes dulcificades, era coberta per una clàmide o petita capa de pell de pantera, restes de la qual es conserven damunt les espatlles, que li queia per l'esquena fins els glutis, que quedaven al descobert. El cap molt possiblement es trobava inclinat cap a la dreta. Segons Isabel Rodà, que estudià la peça, aquest aniria acompanyada per una representació d'un sàtir, del qual es conserva una mà i l'avantbraç dret, que agafa la figura principal per darrera de la cintura.

Una altra imatge del tors de ca n'Oriol. Foto jordi Vilalta

L'escultura figuraria en un lloc singular dins la pars urbana o residencial de la vil·la romana de ca n'Oriol. A casa nostra també han aparegut imatges molt similars , si descomptem Tarragona, a les vil·les dels Munts (Altafulla, el Tarragonés) o al conjunt de can Modolell (Cabrera de Mar, el Maresme), les dues residències senyorials de gran luxe com també molt possiblement hauria estat la nostra de ca n'Oriol.

En segon lloc, esmentarem el capet de marbre africà aparegut molt prop de la masia de can Bosch, que mesura uns 11 cm d'alçada i que fou elaborat a l'actual Tunísia. Data molt probablement de la segona meitat del segle II dC i aquí Bacus se'ns presenta amb un aspecte jove i somrient. Segons alguns estudiosos con Noguera Celdrán, el Bacus de can Bosch pertany a un tipus anomenat hermata (paraula deriva del déu Hermes) que representava tant a Hermes com a Bacus. Sembla que la nostra petita escultura podria ser un aplic ornamental d'un peu de taula (és la versió de les investigadores Eva Koppel i Isabel Rodà), encara que no s'exclou que pogués coronar un petit pilar situat al jardí de la possible vil·la romana ubicada prop de la masia de can Bosch.

Capet trobat a can Bosch. Foto Museu Municipal Castell

També existeix la versió del Bacus-Dionís amb barba, com el que va aparèixer fa molt poc a Badalona.

I és que als propietaris de les vil·les romanes dels camps de la Laietània, curulls de vinyes en aquells segles de prosperitat, els agradava posseir les imatges d'aquell déu de misteriosa procedència oriental que ensenyà en ancestrals temps mitològics l'art del conreu del vi.

El pont-aqüeducte de Can Claverí

Si anem a passejar per la "carretera de la Llana" en direcció a Les Fonts, entre la riera i la via dels ferrocarrils, podem veure en un trencall a l'esquerra una estructura similar a un aqüeducte romà que rep el nom de pont de Can Claverí, dit així per estar molt a prop de la desapareguda masia d'aquest nom. En realitat no és de l'època de la dominació romana com potser alguns han pensat, sinó que data del segle XVIII i el seu nom popular sembla que era el de "pont de l'aigua".

El pont el juny de 2014. Foto Jordi Vilalta

Precisament fou entre els anys 1752 i 1753 quan es van desviar les aigües del torrent de Can Ramoneda per dirigir-les cap a la riera de Rubí i d'aquesta manera poder solucionar el problema del subministrament d'aigua als horts que es situaven a la banda esquerra d'aquest aqüífer, que travessa Rubí de nord a sud. En aquells temps el percentatge de terra de cultiu de Rubí destinat als horts era aproximadament un 1%, ja que la major part eren ceps. No obstant, eren importants per a l'alimentació del dia a dia de moltes persones. Existien moltes sèquies que tenien com a fi regar aquestes peces de terra i els regants, a partir de mitjans del segle XVIII, es trobaven sota l'autoritat de l'Ajuntament.

El pont el gener de 2013. Vista des de la part est. Foto Jordi Vilalta

Abans del desviament, el torrent que venia de Sant Muç i can Ramoneda passava per darrera el castell i abocava les seves aigües al rierol de Can Xercavins. Per fer aquestes obres va ser necessari tallar una carena que es trobava a la zona i el pont, pagat pels regants i els propietaris de la zona, es va construir precisament per salvar el desnivell provocat. El nou curs d'aquest rierol dividiria les propietats de can Serrallach (o can Claverí) i les de can Serra del Molí.

El pont, abans de ser reparat el 1993. Foto de Carles Embuena

La seva estructura, de pedra irregular i maons, està formada per tres arcs de mig punt (avui en dia se'n conserven dos) que sustenten el rec, reforçat avui en dia per formigó, al costat del qual es troba un camí pel qual encara actualment podem passejar. Existeix una làpida de pedra amb una inscripció il·legible però en la qual sembla detectar-se la data de 1753, any de la seva construcció, a càrrec de Miquel Claverí (segons indicacions de l'estudiós local Pere Bel). Sobre el pont, que també feia de camí per poder anar a l'ermita de Sant Muç, també es va habilitar un rec que portava l'aigua des de les deus existents a la zona de Can Serra fins al molí del castell de Rubí.

El pont a principis del segle passat. Arxiu GCMR-CER

El 1780 el viatger Francisco de Zamora ens esmenta el pont quan va passar per la nostra localitat: "Hay un puente para pasar una rierola muy buena y, al mismo tiempo, sirve de acueducto (Pont de l'Aigua)".

Més tard, al segle XIX, el poeta Miquel Sèrvole ens parla del "pont de l'aigua" en la seva Oda a Rubí: "I el pont de dos arcades que hi ha a Can Claverí". Podem constatar que en aquell temps ja només es conservaven dues de les tres arcades originals.

El pont a la primera meitat del segle passat. Al fons, el cementiri de Rubí.
Foto Arxiu GCMR-CER

Més tard, l'aigua corrent que portava el rec del pont també es faria servir com a força motriu de la central elèctrica que donava energia a la fàbrica de "la Seda" (Pich Aguilera).

Si anem avançant en el curs de la història de Rubí, constatem que abans de la rierada del 1962, es tenia constància de l'existència a les rodalies immediates del pont d'una mina subterrània que recollia les aigües de les fonts ubicades als entorns i les portava a les "basses de la Seda", construïdes el 1832 per obra de Narcís Menard.

Part superior del pont de Can Claverí, amb el rec i el camí. Foto Jordi Vilalta

Actualment el pont-aqüeducte de Can Claverí és de propietat municipal i protegit i catalogat com a Bé Cultural d'Interès local al catàleg de patrimoni. El 1993 es va reparar a causa del seu mal estat, ja que fins aquell moment presentava símptomes d'enfonsament i es trobava cobert per vegetació i bardisses.

Vista del rec situat sobre el pont. Foto Jordi Vilalta

Als voltants del pont trobem una pollancreda d'un 67 exemplars de Populus nigra italica així com un espai enjardinat.

Vista del pont i el seu entorn des de la banda oest. Foto Josep Maria Pérez

És un punt força interessant del nostre patrimoni local, no lluny del centre de la ciutat, al qual podem accedir fàcilment.

Can Serrafossà, una masia encara ben viva

Enmig dels camps de cultiu que es troben a ponent del terme municipal de Rubí trobem una masia que, al contrari d'allò que ha passat en moltes altres, encara conserva la seva funció agrícola i de fet sempre la veiem rodejada de vehicles i tractors destinats a les tasques del camp: és la de can Serrafossà, situada prop del camí de can Balasc i catalogada pel nostre Ajuntament com Bé Cultural d'Interès Local.

La masia de can Serrafossà  a l'actualitat, Foto Jordi Vilalta

La que veiem actualment no és molt antiga, si bé per les rodalies han aparegut restes d'època romana, com veurem després. De fet el testimoni més antic data del 1383, any en què molts pagesos dels masos escampats per les terres subjectes al senyor del castell aconseguiren alliberar-se dels mals usos feudals. En aquells temps el precedent de l'actual casa pairal era un d'aquests masos, el mas de la Rovira i a l'acta de redempció d'aquelles pesades obligacions figura Guillem Despí com a signatari.

Al segle XV la casa, que canvià el seu nom pel de mas Fossar, pertanyia al monestir de Sant Llorenç del Munt. Al fogatge (una mena de cens d'aquella època) apareix un cert Anthoni Fossar, del mas Fossar (o Fossà), i a la Sagrera, el barri que es va anar formant al costat de l'església de Sant Pere, figura al document esmentat Jaume Fossar, potser parent d'Antoni.

La masia vista des del camí. Foto Jordi Vilalta, 2010

Una altra dada important de la història d'aquesta casa la trobem a la segona meitat del segle següent: el 1576 Montserrat Fossar, filla de Nicolau Fossar, es va casar amb Jaume Serra del Molí (de l'actual masia de can Serra) i fou a partir d'aquell any quan va començar el llinatge dels Serra-Fossà i després Serrafossà (els dos cognoms s'uniren en un), producte de la fusió de les dues famílies.

La masia, a partir d'aleshores també va conèixer un cert període de prosperitat. Sabem que durant el segle XVII al seu càrrec estaven els alous (peces de terra) Poal i Clopes. De fet, l'estructura bàsica de la casa, que gira en torn a un pati tancat on donen dependències com la masoveria i els estables, data de principis del segle XVII i no es conserva cap resta del seu passat medieval, cosa que ens indica que s'hi va fer una profunda reestructuració. Un clar testimoni són les restes de l'escut heràldic que encara avui en dia es pot veure a la llinda de la finestra principal de la façana, acompanyat de la inscripció "Gaume Sera 1601". Jaume Serra o Serrafossà seria, doncs, qui faria aquelles obres de renovació del casal i també qui fou batlle de Rubí entre 1602 i 1605, i posteriorment entre 1614 i 1617.

Els camps que envolten la masia. Foto Jordi Vilalta, 2015

I és que molts amos de masies ostentaren al consell municipal (després ajuntament) els càrrecs de batlle o de regidors entre els segles XVI i XIX. De can Serrafossà, a més d'en Jaume, constatem als segles XVIII i XIX Miquel Serrafossà, batlle entre 1734 i 1735 (per cert, al cadastre de 1717 apareix un Miquel Serrafossà, potser ell o el seu pare); Antoni Serrafossà, entre 1780 i 1784; Josep Serrafossà, de 1799 a 1801, i, finalment, Josep Borrell, descendent directe de la família dels Serrafossà (del qual parlarem una mica després), entre 1891 i 1901. Els propietaris rurals de les diverses masies escampades pels camps de Rubí formaven l'oligarquia local de terratinents que regia els destins de la població, en el context d'una societat clarament patriarcal.

El segle XIX és una etapa de gran prosperitat de la vinya a Rubí. S'ha constatat, mitjançant un document que el 1850 signaren uns 189 rabassaires de la població, a més d'altres pertanyents a altres municipis, per tal de constituir una societat que serviria per la seva defensa judicial i la seva ajuda mútua (una mena de sindicat de l'època), que la masia de can Serrafossà disposava d'11 quarteres (4 peces de terra) treballada per aquests parcers. No era de les propietats més grans del terme, però sí de les importants, amb moltes terres dedicades bàsicament al cep. Precisament del segle XIX daten algunes reformes fetes a la casa, com el portal o les golfes (es conserva d'aquesta època la part esquerra, mentre que la part dreta és producte d'una intervenció del segle XX, com veurem).

Als anys 80 del mateix segle, els camps de can Serrafossà segueixen destacant-se per la qualitat de les seves vinyes i el seu producte, l'apreciat vi. L'amo d'aquells temps, Josep Borrell, va guanyar una medalla de plata a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, juntament amb Domènech Margenat, propietari de can Pi de Vilaroch.

Mostra de vehicles i elemnts agrícoles als afores de la masia. Foto rubi.cat

Ja ben entrats al segle XX, constatem que el 1942 Isidre Borrell va vendre la masia a Manuel Bofarull, el qual va iniciar unes obres de reconstrucció, entre elles, la renovació de la meitat dreta de les golfes, entre 1942 i 1944. Durant els anys en què casa i terres eren possessió dels Bofarull, part de l'edifici es feia servir per emmagatzemar gra i elaborar pinsos, encara que en morir en Manuel, la seva vídua va ampliar i adaptar la casa durant els anys 60. No obstant hem de pensar que normalment els amos no vivien a les mateixes cases pairals, sinó que eren els masovers qui se'n feien càrrec i cultivaven les terres.

El 1978 la hisenda va passar a mans de Francesc Tarragó, gendre dels Bofarull, encara que des de fa molts anys els Cantó (actualment en Jordi) han estat els masovers que cuiden de la casa i cultiven els terrenys dels voltants.

Encara que hem dit al principi que no és molt antiga la casa pairal si comparem amb d'altres de Rubí, no podem finalitzar aquesta entrada sobre can Serrafossà sense dir que a les seves rodalies han aparegut vestigis arqueològics datats entre finals del segle II aC i el segle IV de la nostra era que demostren l'existència d'una vil·la o establiment rural d'època romana, precedent de l'actual explotació agrícola.

Una masia encara ben viva!

Antigues basses i safarejos públics de Rubí

Des de sempre, l'aigua ha estat un element imprescindible per a la vida de les persones. No només com a aliment necessari i vital per al cos, sinó també per altres funcions tant importants com la higiene individual, la neteja dels elements indispensables en al nostra vida quotidiana i el regatge dels horts i les plantacions, entre molts altres aspectes.

Abans de la instal·lació de l'aigua corrent, que a la població de Rubí va tenir lloc el 1897, els rubinencs i rubinenques es proveïen d'aigua per a usos domèstics a través de pous comunals i de recs com el del Clausell. No obstant, després d'aquella data, per netejar la roba, qui no disposava de safareig a casa, n'existien de veïnals i també es comptava amb les basses que hi havia a diverses masies, fàbriques i molins, l'aigua de les quals també era utilitzada per regar els horts de les rodalies. També es podia rentar la roba als gorgs dels torrents o a la riera de Rubí. Se sap que al costat del complex del Vapor Nou s'aprofitava l'aigua del torrent de Can Xercavins per efectuar aquesta labor. i alguna font, com la del Felip, també era usada com a safareig en ocasions.

D'on venia l'aigua que era utilitzada a les cases i que també alimentava no pocs safarejos i basses del centre de Rubí? Existien, com hem apuntat bans, molts recs que creuaven la població. El més important era el del Clausell, que procedia d'una deu d'aigua situada a la zona de Can Serra i que fou dirigida a la zona del Bullidor. Aquest rec públic ja està documentat al segle XV i travessava el poble de nord a sud. Alimentava les basses de la Seda (d'on es teia aigua per regar horts) i després passava pel carrer de Terrassa fins arribar a la plaça de l'església de Sant Pere i continuar cap a migdia per l'actual carrer de Maximí Fornés i el del Dr. Ramon Turró. Un altre ramal, segons alguna font, discorria més a est, pel carrer de Rafael de Casanova. Atès que l'aigua que portava era per al consum de les cases, estava prohibit que els animals hi abeuressin.

Safareig de l'hort del Teies. Foto Jordi Vilalta, juny de 2013.

Segons ens explica Josep Cahís, una altra bassa es trobava al costat de la desapareguda masia de can Claverí, alimentada per un rec que venia de can Fonollet després de passar per sobre el pont de can Claverí. El rec, al llarg del seu recorregut, també abastia la cartronera i els horts de la Llana.

Hem parlat de pous comunals. Els dos més importants eren ubicats al conjunt rural de Ximelis i al costat de l'església de Sant Pere, i moltes cases també tenien el seu petit pou propi. Però l'element més utilitzat eren els safarejos veïnals situats a diverses cases del poble, utilitzats sobre tot per qui no disposava de pou a casa. Eren de propietat privada i es permetia que les veïnes (en aquells temps rentar la roba era una tasca només efectuada pel gènere femení) acudissin a rentar la roba. En alguns llocs era de franc, però en altres sembla que s'havia de pagar una certa quantitat. Per exemple, està constatat que a l'actual carrer de Maximí Fornés, per on passava el Clausell, hi havia dos safarejos públics als quals s'accedia des del pati del Cafè Cot (popular per les seves cambreres...), on ara es troba la fruiteria Obiols, i que un d'ells era cobert i per tant tenia un preu més elevat. El Clausell també alimentava el safareig veïnal de la casa Rufé, l'edifici que ara allotja la seu central de l'Ajuntament de Rubí. Més avall, al carrer de Ramon Turró hi havia el de ca l'Evaristo a principis del segle passat i una mica més al sud, alimentat també pel Clausell, el de la casa Xirinacs (protagonista del llibre de memòries d'Olga Xirinacs El rec), que regava els horts d'aquesta residència. De fet, moltes cases benestants que disposaven de jardí i hort tenien la seva bassa, com Cal Met Lleó, que, depenent de la voluntat del propietari, era utilitzada com a safareig per al veïnat.

Al carrer de Sant Cugat, cal Ferro també disposava d'un safareig que era utilitzat per les veïnes per tal de netejar la roba de casa. Cal també esmentar el de cal Turu, a una casa del carrer de Sant Miquel, ara desaparegut, que era obert a totes les persones que volguessin usar-lo sense res a canvi i que va restar actiu des de la guerra civil fins als anys 70 (informació facilitada per Guadalupe Villaret). Veiem, dons, com molts anys després de l'arribada de l'aigua corrent aquests safarejos i basses encara estaven en servei.

Un dels més destacats i que encara avui en dia podem contemplar està situat al jardí del Museu Etnogràfic Vallhonrat, també utilitzat per regar els horts de la masia i rentar la roba. En aquest safareig hi podien fer la seva labor fins a cinc persones a la vegada i s'hi accedia pel passatge de la Creu. De fet, com ens informa Pere Bel, junt amb el que es conserva a la casa del cal Ferro, són els últims que queden al casc urbà de la ciutat.

Safareig del jardí del Museu Vallhonrat. Foto Pere Bel

A moltes masies de Rubí també hi havia basses que eren utilitzades com a safarejos ocasionalment. El més ben conservat es troba prop de la casa de can Xercavins, a 700 metres al nord-oest, aproximadament i a tocar del torrent. És l'anomenat safareig de l'hort del Teies, nom d'un parcer de la masia que precisament era anomenat "el Teies". L'estructura podria datar fins i tot del segle XIX i presenta una planta rectangular, com, per exemple, el situat al costat de la font de Sant Muç, que després esmentarem.  L'aigua que emmagatzemava era utilitzada per regar els horts i també per rentar la roba, i procedia d'un pou antic situat al costat del safareig. Alguns estudiosos locals han sospitat que aquesta bassa del Teies era usada també per diverses masies de les rodalies, a més del casal de can Xercavins: ens referim a can Feliu, Ximelis (que no obstant, disposava d'un pou com abans comentàvem) i can Casanovas.

Safareig de l'hort del Teies. Foto Jordi Vilalta, 2015

Dins el mateix àmbit rural, també hem de fer esment de la bassa situada al costat de la font de Sant Muç, descoberta i recuperada el 2011 durant les labors de rehabilitació portades a terme per diverses entitats de Rubí. L'estructura, de planta quadrangular, feia la funció de distribuir l'aigua als horts de can Ramoneda que eren ubicats al costat del torrent.

Bassa de la font de Sant Muç, 2013. Foto Jordi Vilalta

I ja que parlem de can Ramoneda, hem de dir que es conserva en molt bones condicions la bassa de la masia, alimentada per la mateixa mina que proveïa d'aigua la de Sant Muç i que venia del torrent proper.

Safareig de can Ramoneda. Foto de la web de la masia.

Esmentem altres basses i safarejos situats a masies de Rubí. A la zona de les fonts de can Roig, al costat mateix de la del Carme es situava la bassa que regava els horts dels voltants, però cal dir que a la mateixa casa també comptaven amb el seu safareig. Ca n'Oriol també disposava d'una petita bassa, al tocar de la casa, i can Sant Joan comptava amb una estructura semblant a un safareig, al costat de la llera del torrent dels Alous.

Bassa de les fonts de can Roig, desembre de 2013. Foto Jordi Vilalta

Molts dels conjunts industrials apareguts al segle XIX també necessitaven la seva bassa d'aigua per proveir-se d'energia. I era també utilitzada per altres funcions com el regatge d'horts. Així, a la Llana hi havia una construïda el 1823 de forma triangular, de la qual el 1989 encara restava la boca del rec que es dirigia a la riera per alimentar-la del líquid element. Altres fàbriques que també tenien la seva bassa eren les del Vapor Vell, a terres de ca n'Alzamora, proveïda de l'aigua que venia del torrent de can Xercavins gràcies a una resclosa, i posteriorment també la del Vapor Nou. Les més importants, però, serien les basses de la Seda, al costat de la fàbrica que va fundar Narcís Menard a l'Escardívol a la primera meitat del segle XIX (que ja al segle passat seria el Rubí Industrial), datades del 1836 i reconvertides en piscines municipals als anys 50.

Obrers del Rubí Industrial netejant les basses de la Seda. Foto Salvador Casanovas

Però també els molins situats al costat de la riera posseïen les seves basses. Així, la situada al molí de la Noguera, desapareguda a causa de la rierada del 1962, recollia l'aigua que sobrava de la del Vapor Vell. Una mica més al sud, el molí dels Bessons (també inexistent avui en dia) disposava d'una bassa que regava els horts adjacents. I el molí del Castell, a can Claverí, també tenia la seva, que va ser destruïda als anys 80.

Al llarg del segle XX, a poc a poc, l'ús de les basses i safarejos comunals va anar disminuint a mesura que es popularitzava l'aigua corrent. No obstant, i com a colofó a aquesta entrada, direm que quan es feren els blocs del 25 de Setembre, també s'hi instal·laren uns lavabos i safarejos comunals per als inquilins. Recordem que les "cases de fusta" que es bastiren a les immediacions per allotjar les famílies supervivents de la rierada i que foren el precedent del complex del 25 de Setembre ja disposaven de 24 safarejos.