Rubí en època dels ibers

Parlàvem a l'anterior entrada de com la nostra zona va començar a integrar-se dins les estructures imposades per Roma.

Ara, prenent com a base les troballes i excavacions arqueològiques que han tingut lloc al terme de Rubí durant el segle XX i XXI, explicarem com èrem els habitants d'aquesta ciutat abans que els romans vinguessin a conquerir-nos.

La cultura ibèrica abraçava tota la costa mediterrània de la península ibèrica, aproximadament des de la desembocadura del riu Ròdan, al sud de França, fins a Cadis. Va nèixer cap al segle VI aC aproximadament com el resultat de les influències de fenicis i grecs sobre el substrat indígena.

L'àrea de la cultura ibèrica.

Les zones més riques es situaven cap al sud, a la part de Granada, Jaén, Múrcia i Alacant, on consituïen regnes i comptaven amb una elit aristocràtica que dominava la societat. En canvi a l'actual Catalunya eren "populi" o ètnies amb un territori més petit i no estaven tan desenvolupades. Rubí es situaria dins l'àrea dels laietans, nom que tenim testimoniat arqueològicament al segle II aC, a les monedes amb la llegenda "Laiesken", encunyades prop de Barcelona, probablement al gran poblat de Montjuïc, si bé altres autors pensen que el centre emissor podia haver estat al Maresme.

La Laietània abraçaria una extensió que comprendria "grosso modo" les actuals comarques del Baix Llobregat, els dos vallesos, el Barcelonès i el Maresme.

Situació de la Laietània. Font: wikipedia.

Centrant-nos en Rubí, els primers testimonis dels ibers els situem al castell: són uns fragments de ceràmica datats al segle VI aC que van aparèixer al pati de la fortalesa medieval. Aquest petit poblat, del qual es van excavar uns murs i també el que està considerat el pou més antic de Catalunya (del segle IV aC), estaria rodejat de sitges o fosses que s'excavaven al terra per emmagatzemar cereals. Així mateix, al carrer del Castell també s'han trobat restes d'aquesta època que possiblement van caure de l'hàbitat que s'ubicaria dalt del turonet.

Jaciments ibèrics en torn al castell. Mapa J. Vilalta

L'altra zona que ha donat vestigis de l'ocupació ibera de Rubí és Can Fatjó. Aquí, ja el 1918 es va trobar un camp de sitges. Els materials més antics que han aparegut són del segle V aC. Aquesta àrea es trobava al costat de l'antigua via Heraclea, que comunicava Roma amb Cadis.

Mapa de les troballes ibèriques a Can Fatjó. Mapa de J. Vilalta

De restes arqueològiques d'època ibèrica rellevants a Rubí esmentem el pebeter o cremador de perfums, una peça de terracota que representa una divinitat indígena que podria assimilar-se amb la deessa Tanit (cartaginesa) o bé Deméter (grega), una prova de la gran influència de grecs i púnics sobre el nostre substracte. Empúries (grega) i Eivissa (fenícia i després cartaginesa) van jugar un paper rellevant, no només pel que fa al comerç amb els ibers, sinó també com a focus d'expansió de les creences i la cultura de les civilitzacions mediterrànies  més desenvolupades a casa nostra. Aquesta imatge religiosa es va trobar entre l'actual camí de Ximelis i el de Can Xercavins.

Pebeter de Can Fatjó. Foto J. Vilalta

També hem de destacar la troballa d'una possible tomba d'incineració, encara que és molt agosarat afirmar-ho, en un descampat entre la via del tren i Sant Jordi Park, també a Can Fatjó. Es van trobar, a finals dels anys 60, un conjunt de fragments de ceràmica de vernís negre procedent de Roma i del golf de Roses (datats a la primera meitat del segle III aC), juntament amb molts ossos esmicolats pel foc. Hem de dir que els ibers cremaven els seus difunts i també hi dipositaven vaixella trencada intencionadament a les sepultures.

Lloc on es va trobar el que podria haver estat una sepultura.

Pel que fa a l'estela ibèrica i al forn ibèric, també de Can Fatjó, ja hem dit en l'anterior entrada del blog, que pertanyen a l'època de dominació romana (segles II - I aC).

No cal dir que encara ens falten molts elements per acabar de completar el que va ser l'actual Rubí en aquells reculats segles.

Els inicis de la presència romana a Rubí

Rubí conserva un important patrimoni arqueològic que ens permet establir algunes hipòtesis sobre què va passar a la gent i al nostre territori quan els romans posaren el peu a la península hispànica.

El 218 aC un exèrcit romà desembarcà a Empúries per tallar la retaguàrdia del cabdill cartaginès Hanníbal, que estava envaïnt Itàlia.

Desembarcament a Empúries

Desprès d'una sèrie de lluites contra els púnics, els romans decidiren quedar-se a les nostres terres i d'aquesta manera va començar una llarga etapa d'assimilació dels costums romans i una integració a les estructures socials i econòmiques de la República romana.

En un primer moment Roma va decidir respectar la cultura ibèrica i, entre altres coes,  es va introdueix la moneda per integrar el nostre territori a l’economia romana.

Moneda ibèrica de Bolskan (Osca) i trobada a Can Fatjó

Hi van haver, no obstant, grans transformacions. En l'aspecte territorial, cal dir que els poblats o "oppida" van anar desapareixent en benefici de les ciutats rodejades d’un territori poblat de vil·les, que era el model imposat pel conqueridor. En tot cas, en un primer moment, les autoritats romanes pactaren amb el cabdills indígenes més propers a la seva causa i respectaren els seus poblats, mentre que altres, més reticents o bé enemics d'aquells, desaparegueren.

A Rubí es va produir una lenta baixada al pla des de Can Fatjó i el castell, llocs on s'ubicava el poblat ibèric, encara que aquest no s’abandonà del tot. Aquest es trobava molt probablement al costat de la via Heràclea, una antiquíssima ruta que anava des de Roma fins a Cadis.

Turó de Can Fatjó

També cal dir que la població sembla que va augmentar molt. Efectivament, entre els segles II i I aC hi hagué un nucl habitat que abraçava les dues bandes de la riera, des del barri de la Plana del Castell fins a l’església de Sant Pere. Elss arqueòlegs n'han trobat nombrosos vestigis, al voltant de l'església i dels carrers de Xercavins i de Sant Sebastià. La riera, fins a mitjan segle XIX sempre havia format un meandre que passava pels actuals carrers de Joaquim Blume i del Gimnàs i les millors terres de conreu (la Parellada medieval) es trobaven a la gran plana de l'actual Escardívol fins al turó del castell.

I a l'altra banda de la riera, també hi ha moltes troballes d'aquesta època al barri de la Plana del Castell. Per exemple, a cal Coll, al passeig de la Riera, on es van trobar murs i ceràmica dels segles II i I aC, o a la plaça del Marquès de Barberà, entre molts altres llocs.

Fragment d'àmfora trobada a cal Coll.

Als peus del turó de can Fatjó, a l'actual plaça de la Font de la Via hi havia un forn iberoromà per coure ceràmica, amb influències clarament itàliques.

El forn iberoromà de Rubí als anys 20

També cal destacar d'aquesta època l'estela, de la qual se n'han fet moltes interpretacions. Sembla que pot ser la tomba d'un personatge destacat aliat dels romans, o bé una fita que indicaria algun aspecte del poblat o nucli.

Estela iberoromana de Rubí

El comerç amb Itàlia  va coneixer un gran auge. Ens arribava, vi, oli i ceràmica de vernís negre, del pais transalpí. Nosaltres també comerciàvem amb els cereals, el vi i teixits.

Ceràmica de vernís negre procedent d'Itàlia.

També es va produir en aquesta època un floriment del poblament rural. Els primers assentaments a Rubí apareixen a la segona meitat del s. II aC i aniran incementant-se al llarg del segle següent. Sembla ser que els habitants d'aquestes primeres "masies" serien més aviat indígenes, ja que els colons vinguts d'Itàlia s'establiren més aviat a la costa.

Finalment, hem de dit que a la primera meitat del segle I aC els ibèrics, ja romanitzats, començaren a produir vi propi, que ben aviat exportarien a les altres províncies de l'imperi.

 Esportistes rubinencs destacats al segle XX i XXI

Durant aquests dies s'estan celebrant els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. La nostra ciutat compta amb una ambaixadora especial, waterpolista, que és Beatriz Ortiz (integrant del Club Natació Rubí), que forma part de la selecció espanyola d'aquest esport. Desitgem molts èxits i una brillant carrera a aquesta noia rubinenca.

Bea Ortiz. http://www.rubitv.cat

Però Rubi també ha comptat amb molta gent que ha fet de l'esport la seva manera de viure i, moltes vegades, també la seva professió. Com a curiositat, les disciplines esportives en què més s'ha destacat la nostra gent ha estat l'atletisme i el futbol, però també esmentem el futbol, el ciclisme, el muntanyisme, la boxa i la gimnàstica artística.

Comencem per Joan Gaju Casanovas (nascut el 1919), que es destacà com a jugador de futbol a la Unió Esportiva Rubí, i que desprès va estar a l'Europa, al CD Sabadell, al CF Badalona, al CD Terrassa, etc. Va rebre la medalla del centenari de la Federació Catalana de Futbol, concedida per la Generalitat de Catalunya.

Joan Gaju

Ramon Batalla Farran (1926-2015) es va destacar en l'atletisme, especialment en les curses de fons i les marxes atlètiques. Va guanyar dos cops el Campionat d'Espanya de Marxa (el 1989 i el 1994). Ha estat un gran promotor d'aquest esport a la ciutat.

Ramon Batalla. http://www.diariderubi.com

La boxa ha tingut un gran protagonista en Ricard Escudé Hernández (nascut el 1930), un rubinenc d'ètnia gitana, que ha participat en 90 combats dels quals només en va perdre 6. Ha estat campió d'Espanya en diverses categories i era nomenat "La Gran Esperanza".

Ricard Escudé. Foto Marroyo-El Gra

Un altre atleta destacat ha estat Francesc Requena Florindo (nascut a Córdova el 1955 i rubinenc d'adopció), guardonat com a millor esportista de Rubí els anys 1984 i 2000. Ha guanyat cinc vegades la cursa Jean Bouin, entre altres palmaresos.

Francesc Requena. Foto Marroyo-El Gra

El més important atleta que ha tingut la nostra ciutat és Manuel Murillo Sánchez, fill de l'exalcalde Manuel Murillo i nascut el 1956 a Rubí. Ha estat sotscampió de Catalunya i Espanya el 1992, i campió d'Espanya en cursa de 100 km durant diversos anys. El 1997 va ser sotscampió d'Espanya i Europa. Per aquesta brillant carrera ha rebut dos anys (1994 i 1996) el premi a millor esportista de Rubí.

Manuel Murillo. Foto Marroyo-El Gra

La gimnàstica artística a la nosta ciutat ha tingut com a protagonista Elisabeth Valle Romero, que ha participat als Jocs Olímpics d'Atlanta (1996) així com en molt altres certàmens internacionals. té en el seu palmarès nombroses medalles d'or.

Elisabeth Valle. Foto Marroyo-El Gra

Quant al futbol professional no hem d'oblidar esmentar Albert Ferrer Llopis ("Txapi Ferrer"), nascut a Barcelona el 1970, però rubinenc des que era petit. Actualment exerceix d'entrenador del RCD Mallorca i ha estat un bon jugador del FCB Barcelona després de passar a altres equips i finalment ser entrenador. Va participar en la selecció espanyola de futbol als Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992.

Albert Ferrer. http://blogs.20minutos.es

També Albert Crusat Domènech, fill de Rubí (nascut el 1982) ha estat un important futbolista, que ha jugat amb el RCD Espanyol, el Rayo Vallecano, la UE Lleida, la UD Almería, el Wigan Athletic (Premier League) i, ara, des de 2014, al Bnei Sakhnin, de la lliga israeliana.

Albert Crusat. http://www.goal.com

Un altre professional del futbol que hem de destacar en aquesta entrada és Víctor Sánchez Mata, natural del barri de ca n'Oriol i nascut el 1987. Després d'haver passat uns anys amb el Futbol Club Barcelona, ara juga al RCD Espanyol.

Víctor Sánchez. http://netliguista.com

I també hauríem d'esmentar la jugadora de bàsquet Fina García, que va aconseguir diferents Campionats d'Espanya i de la Copa de la Reina, i va participar en diverses edicions de la Copa d'Europa de Clubs. També va ser 48 vegades internacional amb la selecció espanyola absoluta.

A més d'aquestes figures més importants, no hem de deixar-nos aquí de parlar d'altres bons esportistes nascuts a Rubí. Així, tenim Joan Turu, fundador del Centre Excursionista de Rubí, que es va destacar en el muntanyisme, o bé el ciclista Joan Pagès, el futbolista Emili Miranda i Jaume Guixà, que s'ha destacat en boxa i en atletisme. I segur que ens hem deixat molts més!

En conclusió, dins del "patrimoni humà" de Rubí també hem d'incloure les persones destacades en el cultiu de les diverses disciplines esportives i que també han donat realç a la ciutat en aquest aspecte.

Nota: gran part de la informació ha estat extreta del llibre "Rubinencs del segle XX", editat pel Grup Fotogràfic El Gra el 2001.

 Fou Rubí l'antiga Rubricata?

Fou Rubí l'antiga Rubricata, esmentada només per Claudi Ptolomeu a la seva "Geografia", escrita al segle II dC? Aquest estudiós alexandrí la descriu somerament com a "ciutat (o polis) de la Laietània interior" i, com a tots els nuclis que assenyala en el seu tractat, li dona unes coordenades.

Cópia medieval de la Geografia de Ptolomeu on surt Rubricata

Aquesta qüestió no és nova ni molt menys, sinó que ja fa 500 anys que molts estudiosos de casa nostra es plantegen la possible identificació de Rubricata amb algun poble o ciutat propera al Llobregat. Parlem de Joan Margari (s. XV), Gerónimo Paulo (s. XVI), Jeroni Pujades, Pierre de Marca (ambdós del s. XVII), Narcís Feliu de la Penya (s. XVIII), el nostre Joan Malet, ja al segle XIX, i Francesc Carreras Candi i Salvador Cardús al segle XX, entre molts d'altres.

Bust de F. Carreras Candi. Wikipedia

Entre ells, els defensors de l'equació Rubí=Rubricata han estat, sobre tot, Joan Margarit, Gerónimo Paulo, Pujades, Feliu de la Penya, Joan Malet i Salvador Cardús. Altres ciutats que s'han assenyalat com a identificades amb la "polis" que esmenta Ptolomeu han estat Manresa, Olesa o Martorell.

 Als nostres dies, molts estudiosos i arqueòlegs no volen "mullar-se" molt, però trobem en Francesc Margenat i Antonio Moro els principals defensors de la tesi rubinenca.

Rubí ha estat la candidata més votada pels estudiosos

Què vol dir "Rubricata"? És una paraulla llatina i procedeix del riu "Rubricatum", que és el Llobregat en època romana, i que significa "de color vermellós". "Rubricata" és el nominatiu femení d'aquest adjectiu i significa, per tant, el mateix.

Aigües vermelloses del riu Llobregat

No hem trobat cap inscripció a Rubí que ens demostri la seva identificació amb algun possible municipi romà que s'anomenés d'aquesta manera, cosa que és una veritable llàstima, més si tenim en compte que Terrassa, que no té tanta riquesa arqueològica com a Rubí, sí compta amb un pedestal on apareix com a "municipium flauium egarensis" i aixó ens demosta que era l'antiga "Egara".

En canvi, sí han aparegut al nostre casc urbà algunes restes de tipus arquitectònic, com les cornises romanes de marbre de Carrara que semblen haver pertangut a algun important edifici públic, entre d'altres elements que ens fan pensar que la nostra població era en època romana quelcom més important que una simple vil·la.

Fragments de cornisa romana trobats a Rubí.

Estem parlant molt possiblement d'una "ciuitas sine urbe" o terrtitori amb un petit centre administratiu que articularia un territori rural i que no seria una gran ciutat com les que ens ve a la imaginació quan parlem de nuclis romans. Potser també podria ser un "uicus" (d'aquí ve el nom de l'actual ciutat de Vic, per exemple) o llogarret que dependria de la veïna "Egara", encara que aquesta, com hem dit, no presenta tanta riquesa arqueològica com Rubí. I una altra possibilitat que últimament s'està comentant bastant entre els estudiosos és que fos un "forum" o centre de caire religiós, a causa de la gran quantitat d'ares votives que s'han trobat, especialment a can Fatjó.

 Dos fragments d'ara votiva de Can Fatjó

Tot plegat ens fa pensar que Rubí era quelcom important en els segles de l'imperi romà. Potser el futur, amb futures excavacions, ens depara alguna bona sorpresa i poguem dir algun dia :"Rubí, l'antiga Rubricata romana".

El naixement dels polígons industrials de Rubí

Després de la rierada de Rubí, la nostra població va conéixer un gran increment quant a construcció de noves naus industrials i fàbriques.

Ja un any abans de la tragèdia, el 1961 el govern espanyol va publicar el decret 2414/1961, de 30 de novembre, que establia el "Reglamento de actividades molestas, insalubres nocivas y peligrosas", pel qual es prescrivia que les activitats industrials que ocasionaven sorolls o emissions perjudicials per a la salut havien d'estar a un mínim de 2 km dels nuclis urbans. Així mateix, eren els Ajuntaments els ens que havien de determinar quines zones serien les que anirien destinades a la implantació d'aquestes indústries.

Polígon industrial La Bastida

A Rubí es començaren a bastir noves fàbriques seguint el tradicional eix de la riera de Rubí. Així, n'aparegueren al llarg de la carretera de Terrassa (com Belfintex), a la Llana i a ca n'Alzamora (on ja hi havia el complex del Vapor Vell i cal Gaspà). També es començà a ocupar altres zones que des de sempre havien estat d'ùs agrícola, com els camps rubinencs de can Jardí (aquí, la primera nau que es va edificar va ser la de Vicente Campos, entre 1965 i 1966).

Vista actual del polígon de Can Jardí.

Aquestes nous establiments fabrils de l'entorn de Rubí foren l'embrió del que serien els polígons industrials. A la nostra vila aparegueren el de Sant Genís, a can Fatjó, cap a la part occidental; el que després seria el de Can Rosés i el del Molí de la Bastida, a la part nord,que rodejaven la masia i el vell molí medieval; i el de Cova Solera (que seria el més extens de tots). Cap als anys 70 varen sorgir el de Can Vallhonrat i el Can Pi de Vilaroch, que ocupaven les terres de conreu de les masies esmentades i en prengueren el nom.

Vista aèria del polígon de Can Pi de Vilaroch. Google Maps

D'aquesta manera el 1975 Rubí ja comptava amb 425 ha de sól industrial i constituïa el 10,62 % de la comarca. Era la tercera població amb més activitat fabril del Vallès occidental i la setena de la província de Barcelona.

Els polígons de Can Jardi i el de la carretera de Terrassa estaven dedicats exclusivament a la indústria, mentre que Cova Solera, Can Rosés i Can Fatjó-Sant Genís preveien un ús residencial i industrial a la vegada. Per altra banda, Ca n'Alzamora i el Molí de la Bastida no tenien en aquells anys encara cap planejament.

Polígons de Can Rosés i del Molí de la Bastida, a la part nord.

Una gran part dels treballadors i treballadores d'aquestes fàbriques que rodejaven el casc urbà de Rubí eren el fruit de la gran immigració que va tenir Catalunya durant els anys 60 i 70 i que a Rubí va ser de proporcions gegantines.

Als anys 70, doncs, l'agricultura havia mort definitivament per deixar pas a la indústria, el gran actiu del Rubí actual.

La informació d'aquesta entrada ha estat extreta en la seva major part de l'article de Ramon Batalla "Rubí:creixement i transformació de la ciutat industrial durant el franquisme", publicat al Butlletí núm. 64 (juny de 2015).

La "plaça del Sortidor" o "del Casino"

Avui parlarem del naixement i l'evolució històrica de la popular plaça de Catalunya, al centre urbà de Rubí.

Plaça de Catalunya en una postal dels anys 70

Ja en un planell de 1873 es pot veure com existia una plaça anomenada "plaza Nueva", que es situava a la part occidental de l'actual espai, tocant al carrer del Dr. Robert.

A la part oriental, davant del que ara és la cansaladeria Milà i la pizzeria "La Bambola", hi havia la plaça o placeta de la Marquesa, dita d'aquesta manera perquè havia estat una donació al municipi de la marquesa de Barberà, propietària del castell i de moltes terres de Rubí. En mig hi havia una font on molta gent anava a omplir els seus recipients.

Plaça de la Marquesa amb la seva font.

Entre aquests dos espais oberts, es trobaven els horts del Malet, just al centre de l'actual plaça.

Doncs bé, a principis del segle XX, entre 1912 i 1914, es va fer la unificació d'aquestes tres zones i es va crear una gran plaça, amb impressionants arbres que donaven una agradable ombra, que s'anomenaria plaça de Salmerón. Aquesta denominació duraria fins el 1939, en què els vencedors de la guerra la dedicarien a José Antonio, i així la batejaren com a "plaza de Primo de Rivera".

Plaça de Salmerón, amb el sortidor al bell mig.

La plaça ha rebut molts noms populars al marge de la seva denominació oficial. Atès que des que es va crear hi havia sempre un sortidor al mig, era coneguda com a "plaça del Sortidor" i així encara l'anomenen molts rubinencs "de tota la vida".  Sembla ser que a l'estany del sortidor hi havia peixos vermells, i per tant, un altre nom era el de "la plaça dels Peixos". També, abans que es construís l'edifici de la Cambra, als anys 20, era considerada com a "la plaça del Jardí", pel seu precedent, el cafè "del Jardí". Finalment, durant el franquisme també s'imposà el nom popular, que encara perdura amb força, de "plaça del Casino".

La plaça "de Primo de Rivera" després de la nevada del 1962

El 1928 es va fer una remodelació de la plaça. De fet, en aquesta dècada s'havia bastit ja la Cambra Agrícola Oficial, futur "Casino Espanyol", que ocupava gran part de la banda nord, i també cal destacar l'edifici de la sucursal de "la Caixa", a la cantonada amb el carrer Fondo (en aquella època passeig d'Alfons Sala), que ja existia des de 1916, però amb nova cara durant els anys 20.

Edifici de la Cambra Agrícola, actual "Casino Espanyol"

Altres llocs i establiments que donaven a la plaça havien estat la botiga de cal Llauner (de la família Soler), la pastisseria de cal Llonch i l'edifici dels calçats Miralles, fent cantonada amb el carrer de Maximí Fornés. A l'altra banda cal destacar, a més del Casino, una barberia (la del senyor González) i el forn Presas (cantonada amb el carrer del Dr. Robert). També la font, a la part est, del nen amb l'oca, que malauradament va desaparèixer misteriorsament un dia dels anys 80 del segle passat.

Vista de la plaça als anys 80, amb la font del nen i l'oca.

Als anys 50 i 60, per la Festa Major, es muntava un envelat.

Envelat als anys 60.

Quan vingué la democràcia a Rubí, a finals del 70, se li va posar el nom de plaça de Pep Rovira, però això només va durar uns tres mesos, ja que, mercès a la pressió dels veïns, va ser batejada com a plaça de Catalunya, nom que encara porta.

Actualment, i després de la remodelació dels anys 90, la plaça està ocupada per terrasses dels bars que es situen a la part sud. Al mig hi ha una font d'estil contemporani, però, segons la majoria de veus, aquest espai ciutadà ha perdut l'encant que sempre havia tingut. Tot i així, és un dels llocs més freqüentats pel rubinencs i rubinenques.

Com va néixer el Museu de Rubí

El Museu de Rubí, el de tota la vida, és un dels museus de temàtica local més antics del nostre país.

Una de les sales del primer Museu.

Ja el 1923 hi havia la idea, per part del vicari Antoni Malats, d'arranjar una sala del Casal Popular, entitat vinculada a la parròquia de Sant Pere, per allotjar el que seria un museu local. Actualment l'edifici està ocupat per l'Escola Montserrat, també vinculada a la comunitat catòlica de Rubí.

Edifici on s'allotjava el Museu de Rubí

Mn. Dr. Guardiet va recollir la idea de fer aquest museu, que constaria de quatre seccions: artística, etnogràfica-folklòrica, d'història natural i d'indústrial local.

Mn. Guardiet

Els primers materials que el nodriren foren peces arqueològiques procedents de Can Fatjó, on l'Institut d'Estudis Catalans hi havia fet interessants excavacions, a les quals s'ajuntaren les que composaven la col·lecció de Joan Roura (aficionat rubinenc a l'arqueologia); objectes retirats del culte religiós que eren consrvats a les golfes de la rectoria, i aportacions populars, com ceràmica, vidre, mobiliari...

Sala amb objectes religiosos i arqueològics

La inauguració va tenir lloc el 29 de juny de 1924, diada de Sant Pere. Es constituí un primer patronat composat pel Dr. Guardiet, mossèn Antoni Malats, Joan Roura, Josep Vilanova (que també era professor de les Escoles Ribas) i el pare caputxí Basili de Rubí.

Una altra sala del primer Museu de Rubí

Ja en aquella època s'hi feien exposicions temporals, a més de la permanent. Aquestes mostres, que versaven moltes vegades sobre temes religiosos, s'inuauguraven per Festa Major (juny) i per Sant Roc (setembre).

Exposició temporal de 1926

Es va nomenar el mateix 1924 un primer conservador, que fou Josep Serra i Rosselló.

El primer conservdor del Museu, J. Serra

Cal dir que el Museu de Rubí sempre ha estat una institució vinculada a la parròquia de Sant Pere de Rubí i que el president del patronat que el regeix és el rector d'aquesta parròquia, fins als nostres dies.

El 1930 es va traslladar part dels fons del Museu a un altre local situat al carrer de Coello, ja que les sales del Casal Popular s'havien quedat petites, davant el gran volum de donacions.

També és el 1930 quan es funda el patronat definitiu, la principal missió del qual és custodiar els fons museístics. Dins aquest patronat hi havia personalitats vinculades al Museu, que ja hem esmentat anteriorment, a més del conservador. El president, ja ho hem dit, era el rector de la parròquia.

La rectoria de Sant Pere, seu del patronat del Museu

Aquesta estructura s'ha mantingut quasi inalterable, llevat d'alguns canvis jurídics els anys 80, fins als nostres dies.