La gran nevada del Nadal del 62

El 25 de desembre de 1962, el mateix any de la tragèdia de la rierada, Rubí i tot el Vallès van patir una nevada excepcional, com mai s'havia vist per aquestes contrades.

Ja el dia abans començà a plovisquejar i després, al vespre, a caure els flocs de neu de manera persistent, de tal manera que cap a les 3 de la matinada del dia de Nadal la neu ja tenia un gruix de 30 cm. I el mateix dia 25 continuà nevant fins que a la nit arribà a uns 80 cm! Les temperatures estaven entre els 7 i els 4º sota zero.

La plaça del Dr. Guardiet, nevada. Foto Jaume Pallarols

Rubí va quedar incomunicat, sense llum ni aigua. Tots els espectacles nadalencs foren suspesos, ja que quasi ningú no podia sortir de casa. El fet positiu és que, en ser Nadal, les famílies estaven ben proveïdes d'aliments. No obstant, al llarg dels dies posteriors hi sovintejaren accidents de persones que queien a causa de les relliscades provocades per la neu.

La nevada al carrer de Sant Gaietà

L'alcalde Murillo va utilitzar la maquinària que en aquells moments es trobava a la riera per poder construir els ponts i murs a fi d'evitar noves inundacions al futur, per poder apartar la neu dels carrers. Les excavadores abocaven la massa de neu cap a la riera. A més, la mateixa nit les principals avaries elèctriques van ser reparades per personal de les Forces Elèctriques de Catalunya.

Can Cabanyes, nevat. Foto Parramon

A poc a poc, mercés als bombers i a la brigada municipal, es van anar restablint les comunicacions per carretera amb les poblacions veïnes: les Fonts i Sant Cugat del Vallès. D'aquesta manera pogueren arribar queviures a les famílies de Rubí. Per altra banda, un tren Brill 18 amb pales postisses es va encarregar d'extreure la neu de les vies.

El 31 de desembre es va restablir completament la llum i l'aigua a la nostra vila.

Molta gent de Rubí encara recorda aquell Nadal "passat per neu" i els problemes que ocasionà.

Re-trobant Salvador Arís

A propòsit del nou Butlletí dedicat a al història de les Escoles Ribas, hem de dir que un dels seus alumnes destacats fou el pintor Salvador Arís, al qual s'homenatja en una exposició de l'Escola d'Art i Disseny de l'Ajuntament de Rubí que podreu visitar fins al 20 de gener. Els beneficis de la venda dels quadres es donaran a Càritas.

Exposició "Re-trobant Salvador Arís"

Salvador Arís, que també fou col·laborador del Museu de Rubí, i per aixó també té el dret de ser recordat per la nostra entitat, va néixer a Rubí el 1919. Com hem dit, va cursar els primers estudis a les Ribas, per passar després a l'Escola Industrial de Terrassa i posteriorment a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.

Va ser cridat a files formant part de la "quinta del biberó", tal com relatava el seu fill Jordi a la inauguració de la mostra "Re-trobant Salvador Arís". Després va fer el servei militar a Sant Sebastià,  on entre 1940 i 1942 va estudiar a la seva Escola d'Arts i Oficis.

La seva pintura es basava en paisatges de Catalunya i de Rubí, però també  hi podem trobat excel·lents "bodegons". Era un enamorat del poble de Mura, on anava sovint amb el seu cavallet i estris a pintar tots els seus racons. També les masies del nostre terme eren protagonistes en moltes de les seves obres. La seva tècnica era l'oli i pintava amb colors vius i del natural.

Com ja hem esmentat, va col·laborar amb el Museu de Rubí, al qual va donar dues obres seves: un quadre de la masia de Can Ramoneda i un altre de la plaça d'Anselm Clavé. També era actiu pessebrista i va ajudar molt a l'Esbart Dansaire de Rubí pel que fa al disseny d'estampats per a vestits.

Plaça d'Anselm Clavé.

Can Ramoneda

Va exposar moltes vegades a Rubí, des de 1937 i sobre tot als anys 50 i 60, especialment als locals de l'Escola Municipal d'Art. Però també es van poder contemplar les seves obres a ciutats com Terrassa, Sabadell o Barcelona

Va rebre nombrosos premis, entre ells una medalla a l'Exposició Nacional d'Art "Educación y Descanso", els anys 1945 i 1946, i el 2n premi dels III Jocs Florals de Rubí, el 1957.

Va morir a Terrassa el 1996.

El paper del PSUC en la Transició i en la configuració del primer Ajuntament democràtic a Rubí

El proper 12 de desembre, a la Sala Neus Català, s'inaugura l'exposició "80è aniversari PSUC", amb motiu dels 80 anys de la fundació d'aquest partit polític: el Partit Socialista Unificat de Catalunya.

En aquesta entrada farem referència a l'important paper que la formació va tenir en la gestació del primer ajuntament democràtic, a la segona meitat del segle passat.

Durant els anys 70 hi va haver a Rubí una gran conflictivitat laboral. Era l'època de la crisi del petroli, dels tancaments patronals, però també de la pèrdua de l'hegemonia ideològica del franquisme, que es trobava a les acaballes. La vaga de la Josa fou l'exponent més clar del descontent de les classes obreres a Rubí.

Després de la mort de Franco, aparegueren o reaparegueren força partits de clara vocació esquerrana a Rubí (i a Catalunya); entre ells el PSUC, encara que el 1976 (com diu l'historiador local J. Parras) no passaven de la dotzena de militants. La seva gran força, a més d'estar amb les mobilitzacions dels treballadors de les fàbriques, s'ubicava a les associacions de veïns (Can Vallhonrat, Les Torres, El Pinar, Ca n'Oriol...), al costat d'altres formacions d'esquerres. Feien pressió a l'Ajuntament per poder millorar les condicions de vida dels habitants de les zones perifèriques, mal urbanitzades i amb pocs serveis. El novembre de 1976, un any després del traspàs del dictador, es va presentar l'Assemblea Democràtica de Rubí, on hi participaren representants de les principals forces opositores al govern franquista municipal, presidit per Murillo.

Assemblea Democràtica de Rubí. Foto Roset

Abans de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977 a l'estat espanyol, el PSUC va fer una notable campanya. Cal destacar, per exemple, l'efectuat al Rubi Cinema (actual La Sala), amb el lema "Per un Rubí nou, en una Catalunya democràtica" (amb amenaça de bomba inclosa). No obstant, a Rubí, el PSUC, amb 4.953 vots (el 28 %) va quedar sorprenentment per sota del PSOE, que va rebre el 34 % de les paperetes. Curiosament, a les generals del 1979 també va ser la segona força més votada.

Propaganda electoral per les eleccions generals de 1977. Foto Roset

El PSUC va formar part de la Comissió Municipal de Partits Polítics, sorgida de les votacions del 15 de juny i que tenia com a objectiu fiscalitzar l'actuació de l'Ajuntament franquista.

Després de la dimissió de Murillo i de l'interregne de Pere Comellas a l'Ajuntament, es van celebrar les primeres eleccions municipals de la democràcia, el 3 d'abril de 1979, en les quals el PSUC es va proclamar clarament vencedor, amb el 35 % dels vots. Miquel Llugany, un jove arquitecte de 27 anys, i que havia col·laborat en crear l'Assemblea Democràtica de Rubí, va ser el nou alcalde. Al seu costat estaven els 9 regidors de la formació guanyadora: Lorenzo Blanco, M. Teresa Borrajo, Llàtzer Cañizar, Manuel García, Jordi Margarit, Andrés Salcedo, Fernando Moreno i Josep Anton Pombo.

El nou consistori de 1979. Font: Endavant

El PSUC ja seria a partir d'ara la força hegemònica a la població.  A les votacions al primer Parlament de Catalunya, de 1980, també va ser el partit més votat pels rubinencs/ques.

La gran tasca d'aquest primer consistori va ser corregir els dèficits d'infraestructures de la població, generats a ran de la gran immigració dels anys 60 i 70.

Miquel Llugany el 1993. Foto David Segura

Miquel Llugany fou reelegit a les eleccions municipals de 1983, de 1987 i de 1991. Cal esmentar el fet que a partir de 1987, el nom de PSUC va deixar d'estar vigent i la formació, juntament amb Entesa de Nacionalistes d'Esquerra i el Partit dels Comunistes de Catalunya, d'acord amb la corrent general "eurocomunista", van crear la nova formació anomenada'Iniciativa per Catalunya, amb aportacions ideològiques del comunisme i de l'ecosocialisme.

Llugany fou alcalde de Rubí fins el 1994, sense esgotar la legislatura del 1991 a 1995. El succeiria Eduard Pallejà, també d'Iniciativa per Catalunya, i, posteriorment, Núria Buenaventura, que el 2003 tanca la sèrie de governs PSUC-IC, per donar pas al PSC-PSOE, que encara es manté a l'actual Ajuntament.

Rubí a l'any 1000

Ens trobem al Rubí de l'any 1000 de la nostra era: un llogarret al voltant de l'església de Sant Pere i amb molts masos escampats pel territori, en clarianes enmig dels boscos.

L'església de Sant Pere al segle IX, segons Raúl Ferreira

Dos-cents anys abans, l'emperador Carlemany havia recuperar les terres del nord de Catalunya i del sud de l'actual França als musulmans. Va instaurar un territori de marca que actualment els historiadors anomenen "Marca Hispànica" com a zona "tap" entre el món cristià, el dels francs carolingis, i el món islàmic, el d'Al-Andalus. Aquesta marca, dividida en comtats i que comprenia l'àrea situada al sud de la cadena pirenaica abraçava també l'anomenada "Catalunya vella" i era vassalla de l'imperi franc.

Però cap a finals del s. X els lligams amb els reis carolingis es van afeblir. El nucli del que segles després seria Catalunya es va estructurar en torn al comtat de Barcelona, que el 988 ja no va voler saber res dels francs quan aquests li van denegar una petició d'ajuda dos anys abans per combatre els musulmans després que haguessin destruït Barcelona.

A Rubí hi havia un petit castell o castrum que formaria part de la línia fortificada que defensava les nostres terres de les incursions andalusines. Aquesta fortificació es va descobrir el 1980 per part del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí molt a prop de l'ermita de Sant Genís. Amb noves excavacions el 1990, que va efectuar l'empresa Arqueociència, es van descobrir més estructures del primitiu castell i es va datar entre els segles X i XIII. Sembla ser que hi habitava un veguer que era el representant del comte de Barcelona. L'ermita seria en origen la capella castral o oratori de la guarnició del castell.

Reconstrucció del castell situat prop de Sant Genís, segons Pere Bel.

També de la segona meitat del segle X tenim les referències documentals més antigues de Rubí. Sabem que el 957 un tal Remeser ven a Seniofred una parcel·la de terra prop de rio Rubio, que molt probablement era la riera de Rubí. Aquest Seniofred era en aquella època el senyor (i representant per tant del comte de Barcelona) del castell que hem esmentat abans. El 986 el rei franc Lotari (aquell que no ens va voler ajudar) va redactar, no obstant, un precepcte on es confirmaven els béns de l'abat Odó, del monestir de Sant Cugat, i a una de les cópies que es conserven apareix Rubí com a Rivo Rubeo ("riu vermellós"). El mateix any, però el 25 de juny de 986, tenim constatada una venda de terres a la zona de l'actual Valldoreix on hi ha el testimoni escrit més antic de l'església de Sant Pere: Sancti Petri in Re Rubio.

Documents de 986

I parlant de l'església, hem de dir que després de la incursió musulmana d'Al-Mansur, als anys 80 del segle X, el temple es va refer en estil romànic llombard, que es va introduir a la nostra terra cap als principis del segle XI. Es van reaprofitar a la façana de ponent, que és la que es conserva d'aquella època, amb les seves arquacions llombardes, elements anteriors: al finestral podem constatar la creu antropomorfa, un capitell d'època visigòtica com a base de la columna que separa les dues obertures, una columneta de marbre paleocristiana i les dovelles de l'anterior finestral, que potser seria de tres obertures. Al costat de l'església hi havia un cementiri del qual s'han trobat tombes antropomorfes fetes amb lloses de pedres de Can Calopa.

L'església de Sant Pere després de la reconstrucció de principis del s. XI

Com hem dit abans, Rubí era un nucli descentralitzat de masos que girava en torn a l'església i prop del castell situat al costat de l'ermita de Sant Genís. Es tractava del terme del castro de Rio Rubeo o Rivo Rubeo, tal i com apareix a la documentació medieval.

En entrades posteriors parlarem de com va afectar la revolució feudal del segle XI a Rubí.

Projectes per a un nou Museu: una llarga lluita de fa més de 30 anys

Des que l'antic Museu de Rubí va tancar les seves portes el 1982 i, un cop enderrocat l'edifici que allotjava els seus fons el 1988, el Grup de Col·laboradors i la Fundació Museu-Biblioteca de Rubí han impulsat campanyes i projectes per poder reobrir i posar en marxa de nou aquesta institució nascuda el 1924.

El 1991, el Grup va presentar l'"Informe Pro-Museu de Rubí", redactat per ell i supervisat per la Fundació. Hi havia tres peticions: allotjar el Museu al castell de manera provisional mentre no es trobés un magatzem adequat; cercar un terreny per construir un nou museu o bé adaptar algun edifici preexistent, i, finalment, un pressupost anual fix i adaptable a les circumstàncies. L'Ajuntament aportaria els mitjans financers i el local; la Fundació conservaria la titularitat del material museístic, i el Grup de Col·laboradors aportaria el personal.

Jordi Vilalta va redactar un projecte museològic, que seria aprovat el 1992 per la Fndació, però el 1993 es va signar un conveni a tres bandes entre Ajuntament, Fundacio i Centre Europeu del Patrimoni (una entitat de fora de la població) a fi de redactar un projecte museogràfic, complementari del de Jordi Vilalta, que fou acabat el 1994.

 El 1995 es va adjudicar la gestió del Castell al Centre Europeu del Patrimoni. Durant una bona sèrie d'anys seria l'anomenat "Castell-Ecomuseu urbà". A causa d'aquesta concessió a una entitat totalment desvinculada de l'entramat cultural de Rubí i la frustració del Grup i de la Fundació en veure que no es complien les expectatives creades el 1992, a més de constatar que els fons museístics serien gestionats per persones que no tenien res a veure amb Rubí, sempre va haver mala entesa entre el Centre Europeu i el Grup de Col·laboradors. Al cap dels anys, aquesta empresa faria fallida i, després d'un interinatge a càrrec de l'empresa Trànsit, l'Ajuntament va optar-ne per una gestió directa. Es va anomenar, a través d'un concurs, Teresa Blanch, i es van reanudar les relacions amb el Grup i la Fundació mercés al bon tarannà de la nova directora.

El castell, abans "Castell-Ecomuseu urbà"

D'aquesta manera anaren passant els anys, fins que a principis del segle XXI es torna a bellugar el tema del Museu, mercés a l'impuls del regidor de Cultura Moisès Rodríguez Martínez. Es tornen a fer reunions amb la Fundació i el Grup i sembla que tot torni a marxar. Fins i tot es va signar un conveni amb la Fundació per restaurar i inventariar les peces del Museu.

Després d'uns anys i acabat el conveni, arribem al 2014, en què s'organitza el 90 aniversari del Museu amb unes exposicions al Casal Popular i a l'Auditori Vallhonrat que servirien de revulsiu a fi que l'Ajuntament prengués cartes en l'assumpte. El 2015 es va redactar un "Informe 2015" que es va lliurar a tots els representants de les formacions polítiques que es presentaven a les eleccions municipals d'aquell any en el qual es considerava fer un projecte anomenat "Càritas+Museu" als terrenys dels antics horts de la rectoria (en base a una maqueta de l'arquitecte i soci del Grup Pere Juli Tabueña); un altre projecte anomenat "Palau de Justícia-Museu de la Història i la Vida de la Ciutat", consistent en muntar aquest nou museu a les dependències de la Cooperativa La Rubinense, quan els jutjats fossin traslladats al nou Palau de Justícia que es volia edificar a la Cova Solera, i mantenir l'exposició a l'Auditori Vallhonrat fins que tot aixó no es portés a terma, pagant l'Ajuntament el lloguer de la sala.

El desembre del mateix any es va tornar a presentar a l'Ajuntament una nova documentació que complementava l'anterior: la "Sinopsi de Projecte Museístic 2015" (redactada per F. Xavier Arís), en base a una petició de l'Ajuntament sobre la idoneïtat de l'espai de l'Auditori Vallhonrat per poder mostrar els materials de l'antic museu a la ciutadania (tot dins del mateix context descrit a l'"Informe 2015"). S'hi afegien detalls de caire tècnic (assignació d'espais, horaris d'obertura, viabilitat del projecte, despeses...).

El febrer del 2016 l'Ajuntament va comunicar a F. Xavier Arís i altres membres del Grup que el projecte s'havia denegat, un cop consultats els tècnics de la Diputació, ja que la filosofia existent era que el Museu Municipal havia de ser el centre que gestionés el patrimoni de la ciutat. També va proposar la cessió a la Fundació d'un magatxem situat al soterrani de la Biblioteca Martí Tauler a fi de col·locar i restaurar les peces del Museu, i establir un conveni entre Ajuntament, Fundació, Grup de Col·laboradors i Museu Etnogràfic Vallhonrat per dinamitzar els fons museístics mitjançant exposicions bianuals.

A hores d'ara estem esperant el text d'aquest conveni i cal posar-nos d'acord entre tots per desbloquejar aquesta situació. El nostre somni és veure un Museu de Rubí reinaugurat i treballant conjuntament amb Museu Municipal i Museu Vallhonrat.

 La importància de l'aigua al Rubí prehistòric, iber i romà

L'aigua sempre ha tingut una importància cabdal. Ja des de la Prehistòria els grups humans sempre han cercat els cursos aqüífers per poder instal·lar-s'hi. A  la part nord de Rubí, a la zona de Sant Quirze i al sud del terme de Terrassa, tenim constatats jaciments com els del Pinar, Can Fonollet, Can Corbera, Ca n'Amat... datats molts d'ells del Paleolític inferior, és a dir, d'uns 300.000 a 100.000 anys d'antiguitat, i es troben situats a la vora de torrents i no lluny del curs de la riera, el gran eix vertebrador de la vida humana al nostre terme.

La riera de Rubí, novembre de 2016.

L'aigua servia tant per al consum propi com per caçar els animals que s'apropaven a beure-la, així com per recollir els códols que després serien transformats en útils que servirien als nostres ancestres per caçar, esquarterar les bèsties capturades, o  també com a armes.

Útils de pedra trobats a la zona del Pinar

Si ens avancem a l'època dels ibers, a Rubí tenim constància de l'existència de dos pous (en vam parlar a l'entrada anterior) excavats a la part nord del castell, que daten del segle IV aC. Cal dir que Rubí gaudeix de molta aigua subterrània que durant molts segles, abans de la vinguda de l'aigua corrent, serà aprofitada. També aconseguien aigua de la riera, que deurien transportar al poblat mitjançant gerres o altre atuells. Cal tenir en compte que, per moltes activitats artesanals (forja, terrisseria...) l'aigua era molt necessària. Així, el forn iberoromà es troba molt prop del curs de la nostra riera.

Forn iberoromà de Can Fatjó

Ja amb la inclusió de la nostra comunitat dins la cultura romana, hem de dir que la captació del líquid element es feia a través bàsicament de dipòsits que recollien l'aigua de la pluja (no es refiaven de l'aigua dels rius). També aprofitarien l'aigua de les fonts naturals, de les quals hi ha moltes a Rubí. Els pous seguirien sent un altre dispositiu per obtenir-la. Sembla ser que aquesta aigua, en determinades ocasions, es depurava. A Can Fatjó s'ha trobat un sistema de filtres consistent en filades d'àmfores plenes de sorra.

Les cases romanes tenien al seu pati un impluvium, una mena d'estany rectangular dissenyat per recollir l'aigua de la pluja que entrava a través del compluvium, una obertura central al sostre situada exactament a sobre de l'impluvium. No obstant, no s'han trobat al Rubí romà cases amb aquestes instal·lacions, encara que algunes vil·les o assentaments de l'època com Ca n'Oriol, molt possiblement les tinguessin.

Per distribuir l'aigua dins les cases i vil·les es feien servir canonades de plom (a la vil·la romana de Can Pedrerol de Baix, a Castellbisbal, se n'han trobat) o argila. Prop de l'actual ferreteria Moreno, al Rubí nord, ha aparegut una canalització de pedres, que també es troba a altres assentaments.

Canalització apareguda prop de la ferreteria Moreno.

L'aigua de la riera serviria per activitats artesanals o per regar determinats cultius. I també la dels torrents, al costat dels quals s'aixecaven les vil·les o assentaments rurals. No se sap exactament com es canalitzava l'aigua procedent de la riera de Rubí; potser, com pensa Francesc Margenat, es faria a través de recs com en època medieval.

Per evacuar l'aigua residual ja comptaven amb sistemes de clavegueres, però aquestes són més pròpies de les ciutats importants. Rubí era un petit enclau rural rodejat de vil·les, però això no treu que s'hagi trobat una bella font en forma de cap de lleó a la plaça del Dr. Guardiet, que pot estar datada al segle II dC.

Font en forma de cap de lleó.

Pel que fa a altres troballes importants, al Rubí de l'etapa final de l'imperi romà s'ha trobat un complex termal al costat de l'església de sat Pere que necessitaria molta aigua per poder portar a terme les seves funcions. Aquestes termes, que pertanyien molt possiblement a una important vil·la romana, estan datades entre el segle III i el V, i potser captarien aigua d'alguna deu propera a la riera.

Termes romanes de la plaça del Dr. Guardiet

Com veieu el tema de l'aprovisionament d'aigua al Rubí de la Preshistòria i de l'antiguitat és un tema que encara, i mai més ben dit, està a l'aigüera.

Abans del castell... Les restes ibèriques més antigues de Rubí

Què hi havia en les èpoques més reculades de la nosta història al turó on ara s'aixeca el castell de Rubí? Com veurem tot seguit, possiblement els nostres orígens com a comunitat.

Al pati del castell i la seva part nord i oriental s'han trobat restes que assenyalen la presència humana potser des del s. VI aC. Així, al pati, durant el transcurs de diverses excavacions efectuades el 1986 i el 2009, han aparegut sitges o dipòsits per guardar cereals que després eren omplerts d'escombraries que precisament és allò que estudien els arqueòlegs. Doncs bé, dins una d'aquestes sitges, entre altres materials, es va trobar un fragment de ceràmica que data de 500 anys abans de Crist. A les altres sitges el material arqueològic tenia una cronologia situada entre els segles V i IV aC.

Portada del Butlletí GCMR núm. 33

A la part nord del castell, on ara es troba l'arborétum, el 1990 es van descobrir uns murs i dos pous, que són els més antics trobats a Catalunya. A un d'ells va aparèixer, entre altres peces arqueològiques, molta ceràmica àtica (és a dir, feta a Atenes), datada entre els anys 350 i 325 aC. L'estudi va ser publicat al Butlletí del GCMR núm. 33, de març de 1990.

Excavació del pou més antic de Catalunya, el 1990

El 2010 van tenir lloc noves excavacions l'arborètum, que van donar com a resultat l'aparició de restes dels segles IV i III aC. Concretament, a una sitja del s. III aC va aparèixer un esquelet sencer de bou que hi havien llançat els pobladors de la zona.

Crani de bou aparegut a una sitja de l'Arborètum

Al camí de can Claverí, més al nord, Ramir de Masdeu, un estudiós aficionat de Terrassa, havia excavat a principis dels anys 70 una altra sitja, que es podria datar del segle IV aC, és a dir, de la mateixa època que la majoria de restes trobades al turó del castell.

Camí de can Claverí, on va aparèixer una sitja del s. IV aC

I al carrer del Castell, en diverses intervencions arqueològiques, també han aparegut materials d'aquesta cronologia ibèrica del s. V al III aC, d'abans de l'arribada dels romans.

Excavacions de 2003 al carrer del Castell

En època ja plenament romana el turó i les àrees adjacents tornen a ser ocupades. Una sitja al pati del castell va oferir restes del segle I i II dC, i també tenim material al Museu de Rubí procedent d'aquest lloc que és de la mateixa època (ceràmica fina romana de vernís vermell i una roda de molí). Així mateix, a la intervenció de l'arborètum del 2010 també s'hi trobaren restes com teules i ceràmica d'aquesta cronologia. Possiblement es va instal·lar a la mateixa zona un assentament rural romà on algun segle abans s'aixecava el petit poblat.

Roda de molí trobada a l'Arborètum, d'època romana.

Podríem afirmar que en època ibèrica, a partir de finals del s. VI aC, hi hauria al turonet del castell un petit assentament amb sitges i dos pous, del qual no sabem la continuïtat, ja que la construcció de l'edifici del s. XIII podria haver destruït els estrats posteriors al segle IV aC. El lloc tornà a estar ocupat en època de l'imperi romà.

I fins al segle XIII, res de res....

La interprestació històrica del nostre més remot passat només pot treballar amb petits indicis i mai no podem afirmar res amb plena seguretat.