Rellotges de sol a Rubí

Al llarg del terme de Rubí, en diferents masies i per alguns carrers, i fins i tot en algun establiment públic, es poden veure diversos rellotges de sol.

Rellotge de sol de Cal Met Lleó

Ja en època romana al que ara és Rubí alguns propietaris de vil·les tingueren cura de tenir aquests aparells per tal de mesurar el temps. Era una tasca molt lligada als cicles agrícoles. A Rubí, doncs, han aparegut dos rellotges de sol romans, i això que a la península n'hi ha de ben pocs. Un es va trobar al carrer de la Verge de Montserrat, 7-8, a la urbanització de Can Bosch, però no molt lluny de la masia de can Feliu. Fou recollit el 1972 per Francesc Margenat i Joan Roura, del Museu de Rubí. Està realitzat en gres de Montjuïc i presenta una sèrie de línies gravades perpendiculars a tres de semicirculars que representen els dos solsticis i els equinoccis. El rellotge està datat entre els segles I i III dC i està considerat una obra de gran precisió per ser d'aquella època.

Rellotge de sol romà trobat prop de Can Feliu

L'altre, que en realitat no està sencer, però se'n conserva un bon tros, es va trobar a l'actual carrer de Flammarion, a la zona de Ca n'Oriol (a la part sud de l'IES L'Estatut.), on s'ubicava una important vil·la romana. Fou localitzat per Casimir Tort, que el va donar al Museu de Rubí. El fragment fou reutilitzat en una època posterior com a pedra d'esmolar, però encara hi podem veure ben marcades les línies horàries.

Rellotge trobat a ca n'Oriol.

Deixem enrere els llargs segles de l'edat mitjana i arribem al segle XX, on veiem com torna a estar "de moda" la col·locació de rellotges de sol a les nostres masies. De fet, quasi tots els que conservem a Rubí són molt recents o estan restaurats fa pocs decennis. A Rubí, la Societat Catalana de Gnomònica (SCG) n'ha fet l'inventari i tot seguit els anomenarem de manera ràpida: en tenim un a la masia de Can Mir; un altre a Can Feliu (un cap de català amb una barretina); a Can Pi de la Serra, amb la llegenda Si fa Sol vina a Can Pi l'hor que's jo't sabrè di (1954); a Ca n'Alzamora (del 2004); Ca n'Oriol (restaurat el 1985 per l'artista rubinenc Antoni Grau i amb la llegenda Jo sense sol i tu sense fe no som res), i el de la Torre de la Llebre, que ocupa el lloc d'un antic rellotge desaparegut.

Rellotge de Ca n'Oriol

Hi ha cases particulars i carrers de la ciutat de Rubí amb alguns rellotges de sol. Destaquem el de cal Met Lleó (al carrer de Sant Pere); un de rajoles situat al carrer del Pintor Murillo, 87, de decoració marinera (caravel·les); un altre a una casa del carrer d'Alacant (no catalogat per la Societat Catalana de Gnomòmica encara!), i el del restaurant Don Peppone (carrer del Penedès, 4), que presenta la llegenda Tu sense sol i jo sense menjar tots dos no podem anar. Finalment, ja a l'extrarradi. Aquest rellotge, segons ens informa Joan Calaf, podia ser obra de l'escultor santcugatenc Joan Cortina, autor també dels dos bous de format naturals que decoraven el menjador del restaurant.

Rellotge de sol del restaurant Don Peppone. Foto SCG

Finalment, direm quea l'extrarradi de Rubí, concretament a l'avinguda de Can Mir, número 36, podem trobar un altre rellotge.

Rellotge de sol de la masia de Can Mir. Foto SCG

Segur que n'hi han més i que encara no estan catalogats per la SCG. De fet, la intenció d'alguns propietaris de masies o cases privades d'instal·lar un d'aquests rellotges a la nostra època tan tecnologitzada, denota una voluntat de mantenir-se en les arrels, de formar part d'un poble que estima las costums ancestrals. I això també inclou aquells primitius però intel·ligents mètodes de mesurar el temps.

Les últimes vinyes de Rubí

Al celler cooperatiu, fins al 23 d'abril, podeu veure una exposició sobre el món del vi al nostre país. No podia ser un marc més apropiat el del celler, que simbolitza com cap més a Rubí l'activitat vinícola que en moltes èpoques de la nostra història ha estat un element clau en la nostra vida econòmica i social.

Però ara només resten tres vinyes a Rubí. Ja vam parlar fa unes setmanes de la mort de l'agricultura en aquest blog. Ara farem esment d'aquests "últims mohicans" que encara porten a terme l'antiquíssima labor de cultivar els ceps i d'elaborar el vi. Es tracta de les vinyes de Can Xercavins i les dues de Ximelis (la del Patilles i la dels "Juanes").

Vinya de l'Òscar Puig. Foto Diari de Rubí

La vinya de cal Patilles té el seu origen l'any 1889 i des de fa molt temps està treballada per la família Carrera-Esteve, amb casa al carrer de Pau Claris. La seva extensió és de 2,5 ha, de les quals dues estan dedicades als ceps i cal dir que hi ha alguns de centenaris com "el de les tres branques". S'hi cultiven deu varietats de raïm: malvasia, xarel·lo, macabeu, picapoll, raset, sumoll, pansa i moscatell, cadascun amb les seves característiques, de tal manera que així s'evita la pèrdua de la collita en cas d'adversitats climatològiques. El gran perill actual, més que la sequera o les gelades, però, ve de les incursions dels porcs senglars, els qual fa poc temps van malmetre seriosament la vinya.

Vinya del Patilles, a Ximelis, el 2015. Foto Jordi Vilalta

Cal dir que el setembre porten el raïm cap a la casa del carrer de Pau Claris, on elaboren el vi, que després es ven en garrafes.

Cal Patilles

Al costat del terreny conreuat pels germans Carrera es troba el dels germans Jiménez Fraile ("els Juanes"), en Juan i en Juan Carlos, d'avançada edat i per tant ajudats pels Carrera en la seva labor. És un tros d'1,5 ha on es troben 800 ceps de xarel·lo, macabeu i malvasia.

La vinya conreada per l'Òscar Puig fill (el seu pare Òscar va morir fa un parell d'anys), parcer de la masia de Can Xercavins, es troba molt prop del bosc de Can Feliu. Òscar Puig pare sempre havia treballat aquesta peça amb cavall ("el Menut" fou l'últim que va tenir) i amb les tèniques tradicionals. El terreny havia tingut fins a 30 ha dedicades al cep, però al llarg dels anys ha anat minvant la seva extensió fins a les 0,52 ha actuals. Compta amb uns 700 ceps, bàsicament de la varietat xarel·lo. El vi s'elabora i custodia a la masia de Can Xercavis, on encara tenen el seu celler. Cal dir que el "vi de missa" de la parróquia de Sant Pere surt precisament d'aquí.

Vinya de l'Òscar Puig. Foto Rubí d'Arrel

Aquests, doncs, són els últims testimonis d'un passat que ara sembla ja enterrat per sempre.

Nota: la informació ha estat extreta del llibre de Núria Julià La vinya a Rubí. Un passeig per la història. També li agraeixo la informació actualitzada que m'ha donat per poder escriure aquesta entrada.

Carnestoltes a Rubí: de la República als nostres dies.

Estem en temps de Carnestoltes i, com tots els esdeveniments festius de casa nostra, també és força celebrat a Rubí.

Es tracta d'una festa (a l'igual que tantes), de tradició profana. Dins del calendari catòlic, no obstant, dóna pas a un perìode d'abstinència (quaresma) que acaba amb la Pasqua.

Anys 50. Una colla d'amics celebren el Carnestoltes. Font: "L'Abans"

A Rubí va tenir un gran auge abans de la guerra civil. Hi havia dues entitats que celebraven aquesta festa: el Centre Democràtic Republicà ("Casino") i el "Círculo de Rubí", ("la Cambra"). De fet ja el diumenge abans es feia un ball organitzat de cara a les dones, ataviades amb màscares, on elles prenien el relleu en convidar els homes a ballar. Dijous Gras, el d'abans del diumenge de Carnaval pròpiament dit, quan es feia el gran ball, es menjava la típica botifarra d'ou; els infants anaven d'excursió als afores per saborejar aquest aliment tradicional que només s'elaborava aquella diada. Diumenge de Carnestoltes, com hem dit, era quan es celebrava, tant al "Casino" com a "la Cambra", el ball més important, on tothom hi acudia disfressat, especialment amb vestits de nadius de diferents països del món.

Carnestoltes el 1944. Foto Joan Calaf.

Durant el franquisme els balls públics i les disfresses pel carrer varen estar prohibides. Només es feia un ball, de manera bastant discreta, al que ara és el Casino Espanyol (l'antiga Cambra Agrícola). Tot i així, alguns aspectes del cicle festiu continuaren celebrant-se. El matí del dimarts després del ball del diumenge, el senyor Carnestoltes agafava una malaltia infecciosa i no hi havia més remei que cremar-lo per evitar la propagació del virus. El dia següent, Dimecres de Cendra, l'enterraven als afores de la població, per les immediacions d'alguna masia. Per influència castellana es va començar a celebrar l'enterrament de la sardina, la qual es penjava d'una canya, ataviada amb llaços i vestits, i s'anava a fer un berenar al lloc on era sepultada.

Enterrament de la sardina per les obreres de la fàbrica FOZ a ca n'Oriol, 1960

Amb l'arribada de la democràcia, es va tornar a reivindicar la celebració del Carnestoltes al carrer, a l'igual que també succeí amb la Festa Major.

 Carnestoltes el 1982. El Gra.

D'aquesta manera, avui en dia, tot allò que era organitzat per colles d'amics o entitats pivades com ara empreses s'ha institucionalitzat i ha esdevingut públic. L'Ajuntament és qui organitza els saraus. S'organitza una gran rua de carnaval amb cercavila de comparses que recorre el "carrer Fondo" la nit de dissabte per acabar en un ball. Diumenge pel matí té lloc la rua infantil on pares i mares passegen amb els nens i nenes disfressats. Finalment, per l'enterrament de la sardina, els escolars porten sardines de veritat (com sempre s'ha fet, aixó sí) decorades per tal de cremar-les en un acte públic.

Comparsa del Carnestoltes de 2016. www.rubi.cat

Gran part de la informació d'aquesta entrada ha estat extreta del llibre L'Abans.

Rubinencs als camps de concentració nazis

La formació política Iniciativa per Catalunya-Verds vol presentar al proper ple de l'Ajuntament de Rubí una moció a fi de retre homenatge als 10 rubinencs i a la rubinenca Neus Català (en total 11 persones) que van ser deportats als camps de concentració nazis de Mauthausen (Àustria) i Ravensbrück (Alemanya), aquest últim pel que fa a N. Català, encara viva actualment. També es té la intenció de crear una Taula de la Memòria Històrica on participarien les entitats locals, l'objectiu de la qual seria planificar un homenatge a aquestes persones. La proposta també contempla afegir-se al projecte Stolpersteine, que consisteix en elaborar una llamborda commemorativa en memòria de cada víctima del règim nazi, i que es col·loca davant de cada edifici o lloc on va viure aquesta persona.

Porta al camp de concentració de Mauthausen

El 2005, amb motiu del 60è aniversari de la fi de la II Guerra Mundial, l'Ajuntament de Rubí, va retre ja un homenatge a les víctimes dels lagers alemanys.

Diversos Stolpersteine

Qui van ser? A la II República s'havien destacat en partits d'esquerres i havien format part dels consistoris municipals, com Joaquim Aragonés o Antoni Pereña. Amb l'arribada de les tropes franquistes es van exiliar a França on foren "acollits" en patètics camps de refugiats (la història no ha canviat gaire des d'aleshores) i després, en esclatar el conflicte mundial, alistats en Companyies de Treballadors Estrangers, que defensaven les fronteres franceses contra els invasors alemanys. Quan aquests s'empararen de França, aquests rubinencs, com tants altres catalans i espanyols, foren deportats a uns stalags (abreviació de Stammlager o camp de presoners de guerra) i d'aquí a Mauthausen, encara que tots els de Rubí moririen entre 1941 i 1942 al camp annex de Gusen (on treballaren a les pedreres de granit), que estava a 5 km. Dels 10 rubinencs deportats només varen sobreviure 4.

Camp de Gusen

Els 6 rubinencs que moriren a Gusen són: Enric Aragonès Campderrós, Francesc Bartrolí Creus, Gregori Beltrán i Jardiel, Jesús Montroig Cuartero, Joaquim Rusiñol Folch i Andreu Vidal Almirall. Els 4 supervivents foren Joaquim Cardona Pareras (mort el 1955), Joaquim Aragonès Campderrós (mort el 1992), Antoni Òdena Òdena (mort el 1985) i Antoni Pereña Salas (mort el 1963). Podeu saber més detalls sobre la seva vida llegint l'excel·lent llibre de Josepa Gardenyes Joaquim Aragonès de Rubí a Mauthausen (Rubí, 2014).

Joaquim Aragonès

Sobre Neus Català, nascuda el 1915, als Guiamets (el Priorat), però rubinenca d'adopció, cal dir que és l'única dona de l'estat espanyol supervivent del camp de Ravensbrück. Exiliada a França, fou denunciada a les autoritats alemanyes per un farmacèutic col·laboracionista i deportada el 1944 a aquest lager, destinat en la seva major part a dones. Després de la victoria de les forces aliades, va viure un temps a França on es dedicà a activitats antifranquistes, i amb la democràcia va anar a raure a Rubí, on va residir uns 20 anys. Actualment viu al seu poble natal i és una de les poquíssimes persones vives a Europa supervivents dels camps de concentració. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 2015 la Medalla d'Honor de la Generalitat de Catalunya, entre altres guardons. L'any passat a Rubí també se li va retre un homenatge per part d'Òmnium Rubí amb motiu del seu 100 aniversari.

Neus català, interna a Ravensbrück

Joan Bosch, el primer director de les Escoles Ribas

Demà divendres el nostre soci i company Pere Bel pronunciarà una conferència a l'Auditori Vallhonrat sobre els primers directors que van tenir les Escoles Ribas. Si bé ja han acabat tots els actes del centenari i s'ha publicat el nostre Butlletí dedicat a aquesta institució, no està de més que Pere Bel ens faci un recordatori d'allò que va significar per a la història de l'educació a Rubí l'obra d'aquestes dues persones.

Nosaltres oferirem en aquesta entrada una petita semblança de Joan Bosch i Cusí, el primer director de les Ribas. Per a més informació, sempre podeu consultar el nostre Butlletí núm. 67, on ressenyem amb més detall tot el seu pensament educatiu i com va aconseguir fer d'aquell palau de la cultura una institució de gran prestigi i no només a la nostra població.

Joan Bosch. El Gra/Marroyo

En Bosch va néixer el 1866 a Espolla (l'Alt Empordà) i va venir a Rubí el 1916, acompanyat de la seva muller Serafina Pujolar, que també exerciria com a professora de les Ribas. Joan Bosch va estudiar magisteri a la Normal de Girona i completà els estudis a Barcelona. Abans d'arribar a la direcció de les escoles de Rubí, havia fet ja de mestre a diverses localitats com Llançà, Tortellà o Berga.  El 1912 era president de la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya.

Va escriure el llibre de memòries Quince años de las Escuelas Ribas, on explica tot el seu pensament educatiu i com el va implementar durant el seu pas pels "col·legis nous", com així anomenaven les persones de Rubí a les Escoles.També fou autor de moltes obres de temàtica escolar, com Historia de España, de 1904, i d'abundosos articles sobre pedagogia en revistes especialitzades.

Va dimitir el 1931 del seu càrrec a les Escoles Ribes, per desavinences amb la Fundació que en tenia cura. Moriria el 1939 a la ciutat comtal.

Com hem dit, al seu llibre de memòries ens exposa les seves idees educatives. Els coneixements, per Bosch, s'havien d'adquirir pel diàleg que pone en tensión las energías todas del espíritu. Estava en total desacord amb el sistema de premis i càstigs. Va implantar un altre que es basava en els estímuls i les correccions. D'aquesta manera es donaven recompenses als alumnes més aplicats consistents en llibres o material escolar. 

Llibre escrit per Joan Bosch

Joan Bosch forma part del que s'anomena "patrimoni humà" de Rubí, malgrat no haver nascut a la nostra població. Com tantes altres persones, rubinenques d'adopció, que han contribuït a fer de Rubí una col·lectivitat humana millor. 

La "plaça del Domènech", un espai molt estimat pels rubinencs/ques

Aquesta setmana passada la nostra alcaldessa, dins del seu programa de visites als diferents barris de la ciutat, i fent-se ressó de les peticions dels veïns de Les Torres, ha manifestat la seva intenció de millorar l'emblemàtica plaça del Dr. Pearson, la popular plaça del Domènech.

Per què es diu "plaça del Domènech"? L'antic pla de Can Cabanyes, pertanyent a la masia d'aquest nom, va començar a urbanitzar-se als anys 80 del segle XIX. Allà, a la part nord de l'espai el propietari de la masia de Can Domènech (el Papiol), Jaume Domènech, va edificar el 1886 el teatre i cafè del seu nom i d'aquí el popular nom de la plaça. Tot i així, el nom oficial en aquell temps era el de plaça del Progrés ("del Progreso").

Postal antiga de la plaça amb el Cafè Teatre Domènech

Cal tenir en compte que aquesta plaça ha estat molt temps un dels punts més neuràlgics de la vida ciutadana de Rubí. Fins i tot entre el 1912 i el 1917 van tenir-hi lloc els primers partits de futbol disputats amb equips de les localitats veïnes.

El 1918, quan va arribar el tren elèctric a Rubí, de la mà de l'enginyer nordamericà Frank Pearson, aquest espai ciutadà va rebre el nom d'aquesta persona que tant va fer per modernitzar el nostre país, i es va posar la primera pedra d'un monument a ell que mai no es va arribar a realitzar. També d'aquella època data la bonica casa neogòtica dels Ymbert.

Casa Ymbert

Quant a bars cal esmentar "La Gàbia", des de 1918, situat prop de l'actual floristeria, i, des de 1933, "cal Gori", que posava taules a l'altra banda del carrer de Barcelona, a la mateixa plaça.

A la part oest cal destacar les cases que feu construir la Sra. Àngela Gilabert el 1922, obra de l'arquitecte Lluís Muncunill (foto de sota). Una d'elles va ser habitada per la cantant Mercé Plantada.

 
El 1927 l'arquitecte Puig i Gairalt va fer obres de millora i enjardinament de l'espai. Les obres de paleta van anar de la mà de Francesc Rovira i el jardiner va ser Miquel Martínez.

Postal colorejada de la plaça. Anys 30-40?

Els anys 50 la plaça del Domènech era el lloc preferit d'esbarjo dels rubinencs. Comptava amb La Gàbia, cal Gori, el bar de la cooperativa, el Teatre Cinema Domènech (i és que de seguida el teatre va acollir sessions de cinema) i la proximitat del camp de futbol. En aquella època el típic passeig dels diumenges al matí, sortint de missa, era caminar fins a la plaça i comprar una bossa de patates "xip" a la xurreria.

Aquí podeu veure al fons la masia de Can Cabanyes.

Els anys 70 la plaça es va eixamplar i modernitzar: es van instal·lar atraccions infantils i la font d'aigua de colors. Però no tot van ser flors i violes: també va desaparèixer el quiosc de "La Gàbia" i el 1973 el Teatre-Cinema fou enderrocat, un any abans que la masia de Can Cabanyes.

La font de la plaça.

El 1978 es va instal·lar a la part nord-est de la plaça el simpàtic elefant Bodum, obra del nostre artista Pep Borràs.

Portant l'elefant Bodum a la plaça del Domènech

Esperem que si algun dia d'aquests es comencen a fer arranjaments, la plaça, que forma part indiscutible del nostre patrimoni urbà, no perdi l'encant que sempre ha gaudit entre la gent de Rubí i continuï sent un lloc agradable per passar l'estona.

Neanderthals a Catalunya... i a Rubí

Al Museu Municipal Castell es pot visitar actualment l'exposició itinerant "Neandertals a Catalunya", organitzada pel Museu d'Arqueologia de Catalunya i la Universitat de Barcelona. Aquesta mostra ens planteja (i intenta donar respostes) a qüestions com qui eren aquests homínids, com es van descobrir, on se n'han trobat restes a Catalunya, què menjaven, en què creien... Un audiovisual de 12 minuts complementa les explicacions.

Les primeres restes d'aquesta extingida espècie humana es van descobrir a Alemanya al segle XIX, concretament a la vall de Neander, i d'aquí li ve el seu nom. Ara sabem que van viure a la zona eurasiàtica occidental entre fa 100.000 i 40.000 anys aproximadament. És l'època que els prehistoriadors coneixen com a Paleolític mitjà.

Al terme de Rubí no hem descobert restes fòssils de Neanderthals, però sí que han aparegut diversos instruments de pedra que feien servir. A un jaciment que s'anomena "Nord Rubí", entre Rubí, Terrassa i Sant Quirze (zona de les Fonts), situat al costat de la riera, s'han pogut recuperar vestigis de les eines utilitzades per aquells homínids. I és que entre 1966 i 1967 l'estudiós local Francesc Margenat hi va descobrir dues puntes de fletxa d'estil "levallois", la tècnica que usaven per fer eines aquelles gents: d'un nucli de sílex o de pedra de similars característiques extreien esclats de pedra de manera rotativa que després es retocaven per transformar-los en instruments d'ús quotidià: burins, puntes de fletxa, ganivets, raspadors, rascadors...

Instruments del Paleolític mig trobats al nord del terme de Rubí

Més endavant, al mateix jaciment, en Margenat va poder recollir un nucli d'extracció d'esclats, més puntes de feletxa, raspadors, denticulats (és a dir, unes petites serres de pedra), burins (per perforar os, cuir...), ganivers i rascadors (es feien servir per treure restes de carn o greix de la part interior de les pells que farien servir).

Aquests materials estan dipositats al Museu de Rubí i alguns es poden veure a l'exposició que es troba al soterrani de l'Auditori Vallhonrat.

Altres instruments elaborats pels Neanderthals de Rubí.

Com veieu a Rubí tampoc ens quedem curts quant a restes d'aquesta època. Si aneu a veure l'exposició que hi ha al castell, penseu que per les terres de Rubí també passaren i visqueren aquelles primitives criatures.