El món de la mort al Rubí del segle passat

Per poder escriure unes línies sobre el tema de la mort i de les cerimònies fùnebres al Rubí dels anys 50 i 60 ens hem basat en el magnífic llibre "L'Abans", de la nostra companya Meritxell Torné.

El dia 1 de novembre, festivitat de Tots Sants, a l'aleshores vila de Rubí es feia una processó que anava des de l'església de Sant Pere fins a la desapareguda creu dels caiguts (prop de l'actual CAP Mútua de Terrassa), on es resava el Rosari. No lluny es trobava el cementiri, a l'actual plaça de la Sardana, que a principis de 1968 seria traslladat a la seva ubicació actual.

Cotxe fúnebre de Rubí. Anys 50. Font: "L'Abans".

Hi havia diferents cerimònies fúnebres i carruatges segons la categoria social del difunt. Així, variava el nombre de cavalls que els tiraven depenent de la importància de la persona traspassada. També el toc de campanes era diferent si el difunt era home, dona, nen o albat (és a dir, mort abans de complir un any d'edat). El 1964, poc després del Concili Vaticà II, van desaparèixer aquestes categories.

Segons el llibre "L'Abans", hi havia dues funeràries a la població: La Soledat i Sant Pere.

Capella de l'antic cementiri de Rubí. Foto Gavín.

Tal i com es feia a la processó de Tots Sants, quan moria una persona, els cotxes fúnebres, tirats per cavalls, i els familiars es dirigien des de l'església fins al cementiri vell (plaça de la Sardana). El dol d'acomiadava al lloc de la creu dels caiguts. A aquest respecte, hem de recordar la senyora Agustina Òdena, que anava casa per casa  per avisar els convilatans de l'hora dels enterraments, als quals sempre acudia amb el seu mocador negre al cap i vestida de dol. Després vingueren les esqueles en paper, que en un principi també repartia la senyora Òdena.

Agustina Òdena. Foto Marroyo/El Gra

El dol era molt seguit (parlem sempre de l'època de la postguerra i del franquisme): durava dos anys i les dones vestien de negre, mentre que els homes portaven una corbata d'aquest color o bé un braçalet negre al braç.

Eren èpoques en què la mort no s'amagava com passa en l'actualitat.